L'origen dels Rabdodòntids en un nou Ornitòpode de Burgos.

Els Rabdodòntids (Rhabdodontidae) són una família d'Ornitòpodes de mida mitjana endèmics del Cretaci superior d'Europa, representats per tres gèneres identificats a Àustria, Hongria, Romania, França i Espanya: Mochlodon, Rhabdodon (tipus) i Zalmoxes. El fet que no existeixen fòssils seus en temps anteriors fa que les seves relacions evolutives amb altres Ornitòpodes siguin només hipòtesis, creant el que s'anomenen llinatges fantasma, un període desconegut en l'evolució d'un tàxon entre una forma molt basal i una forma molt evolucionada. S'han trobat algunes dents en sediments del Cretaci inferior que s'assemblen més a les dels Rabdodòntids que a les dels Ornitòpodes més comuns llavors com el Hypsilophodon, que s'han classificat en un clade anomenat Rhabdomorpha, que podria ser invàlid perquè no està del tot definit i perquè aquest nom també el té un Crustaci. El 22 de juny, un equip de paleontòlegs francesos, espanyols i argentins van descriure a la PlosOne un seguit d'ossos d'Ornitòpode que podrien començar a omplir el llinatge fantasma.

L'espècie d'aquestes restes no està definida, però no seria cap de les que es ja coneixen. Provenen del jaciment de Vegagete, del Cretaci inferior Barremià-Aptià (125 M.A.), situat a prop del poble de Salas de Los Infantes a la província de Burgos. Els fòssils es conserven al museu de Paleontologia del municipi, es van trobar el 1998, i pertanyen a un total de cinc individus; dels quals un seria una cria, tres serien juvenils i un seria adult amb una mida de 65 a 70 cm de llargada. La presència de varis individus de diferents edats indicaria que serien un ramat i que haguessin mort al mateix temps probablement per una inundació. Es troben ossos de tot el cos: dentaris, un premaxil·lars, un maxil·lar superior, dents d'aquests tres ossos, tres vèrtebres cervicals, set vèrtebres dorsals, tres vèrtebres sacres, vuit vèrtebres caudals, una escàpula, un coracoides, un húmer, un cúbit, un ili, tres fèmurs, tres tíbies, un peroné, metatarsians, falanges i urpes. Serien animals bípedes.

Peu de l'Ornitòpode de Vegagete en vista anterior (esquerra) i posterior (dreta).
Foto: PlosOne.

El descobriment d'aquests fòssils confirma la hipòtesi d'alguns paleontòlegs, que deduïen que s'havien de trobar avantpassats bípedes dels Rabdodòntids en roques anteriors als 100 M.A. (els fòssils de Rabdodòntids com a tal s'han identificat entre els 80 i els 70 M.A.). Els científics que els han estudiat han creat un clade alternatiu al Rhabdomorpha perquè es puguin incloure els Rabdodòntids i aquesta nova espècie: Rhabdodontomorpha, en que es posa el nom complet del Rhabdodon a més del sufix -morpha que significa "amb forma de". A més dels Rabdodòntids i la nova espècie de Castella i Lleó, s'inclou al Muttaburrasaurus, un Ornitòpode Iguanodont de mida gran (7-9 m) del Cretaci inferior/mitjà d'Austràlia. Els cinc dinosaures de Burgos presenten una combinació de característiques d'Ornitòpodes primitius i d'evolucionats que han conformat els Rhabdodontomorpha, identificades en les dents, en el maxil·lar, l'húmer, l'ili i el fèmur. Alguns d'aquests trets desapareixen en els Rabdodòntids més evolucionats com el Rhabdodon i el Zalmoxes.

Vèrtebres dorsals i sacres de l'Ornitòpode de Vegagete.
Foto: PlosOne.

Un fet important que ha ajudat ha situar el dinosaure de Vegagete dins l'arbre filogenètic dels Ornitòpodes és la presència en aquest de dents premaxil·lars, que desapareixen dues vegades en aquests dinosaure: en el gènere nord-americà Tenontosaurus i els Rabdodòntids. El seu descobriment canvia la percepció sobre l'inici d'aquests Ornitòpodes, que no es creia que fos tan antiga, i mostra que encara falta molt per veure sobre els Rabdodòntids. L'estreta relació entre el dinosaure de Vegagete i el Muttaburrasaurus australià mostra que els Rhabdodontomorpha serien d'origen austral i haurien emigrat a Europa. Això ja s'ha vist en molts dinosaures del Cretaci inferior europeu que tenen relatius immediatament anteriors al Gondwana, majoritàriament a l'Àfrica. En aquest cas, s'ha tornat a assenyalar que els Rhabdodontomorpha haurien arribat al Vell Continent a partir de l'arxipèlag existent al Barremià de l'actual Itàlia, on després es dirigirien a la Península Ibèrica i acabarien apareixent els Rabdodòntids.

Mapa de "l'arxipèlag d'Europa" durant el Cretaci mitjà, procedent d'un altre estudi.
Foto: Science Open.

Novetats evolutives de les aus. Anàlisi de l'Archaeopteryx.

Com ja s'ha vist en entrades anteriors, moltes característiques de les aus no són novetats evolutives seves, si no que es poden rastrejar fins a una certa antiguitat en els dinosaures Teròpodes, encara que estan molt millorades. Aquí veurem alguns trets corporals i ossis de les aus en comparació amb els de la resta de Teròpodes, sobretot els Celurosaures.

En gairebé totes les aus es troben característiques esquelètiques úniques relacionades amb el vol, encara que el seu origen no estava relacionat amb això. Entre elles es troba el fet que els ossos de les extremitats són buits per dins. Això és essencial en els Teròpodes Celurosaures, que permetia una millor mobilitat, però en les aus les parets òssies són més fines i l'estructura és més lleugera. Els ossos llargs de les aus també són neumàtics, el que vol dir que l'aire i passa per dins a través d'uns forats i es transportat per petits conductes connectats als sacs aeris, una sèrie d'extensions de l'aparell respiratori. Els sacs aeris alleugeren l'au, incrementen l'eficència de la respiració i refresca el ràpid metabolisme endotèrmic de les aus, ja que no tenen glàndules sudorípares a diferència dels humans i altres mamífers.

Estructura de l'ala d'una au amb ossos i plomes.
Foto: Sierra College Natural History Museum.

La fusió òssia cap a estructures més rígides començada amb els primers Celurosaures s'acaba de completar en les aus a causa del nou mode de vida. Destaca la desaparició de dos dels tres dígits de les ales, la reducció de la funcionalitat de les articulacions del canell i el genoll, la fusió de totes les vèrtebres caudals en un únic os (el pigostil), i la única clavícula (la fúrcula), present ja en els Teròpodes des del Juràssic.  Cal destacar l'extremitat anterior, l'ala, que és una de les parts que més evoluciona amb la modificació dels músculs perquè és pugui aixecar el vol des de terra. L'estèrnum es gegantesc i es fusiona amb el coracoides. I la cintura escapular presenta un gran forat per on passen els tendons, també d'una mida considerable. Això serveix per subjectar els músculs pectorals, molt necessaris per fer el moviment de vol. La raó per la qual els metacarpians i les falanges gairebé no existeixen és perquè ajuden a que l'ala es pugui plegar. Les llargues plomes pennàcees de vol estan subjectades als ossos de l'ala per unes protuberàncies a l'avantbraç, identificades en certs Teròpodes no aviaris, sent alguns d'ells força primitius com el Concavenator.

Les cries de l'au amazònica Hoatzín (Ophisthocomus hoazin) són les úniques que en l'Actualitat que encara presenten urpes a les extremitats anteriors.

 ARCHAEOPTERYX: QUANT D'AU TÉ?

L'Archaeopteryx ("ala antiga" en grec) ha estat considerat cabdal en la transició dinosaure-au des de molt antic. De fet, les primeres restes van sorgir de la cantera de calcària de Solnhofen (Baviera, Alemanya) al 1860, quan la Dinosaurologia estava just als seus inicis. El primer fòssil identificat d'aquest Teròpode, que també present el nom alternatiu d'Urvogel ("primer ocell" en alemany), va ser una ploma, i des de llavors s'han trobat vuit esquelets. Un d'ells, exposat al Museu d'Història Natural de Berlín i recol·lectat al 1877, s'ha convertint en un dels fòssils més famosos de tots i en l'arquetip del terme baula perduda o fòssil de transició.

La ploma d'Archaeopteryx identificada el 1860.
Foto: Viquipèdia.

De fet, l'Archaeopteryx mostra característiques reptilianes i aviàries que concorden amb el concepte noucentista de baula perduda, més aviat obsolet en l'Actualitat. En aquella jove Paleontologia, la forma de la pelvis, la presència d'una cua llarga i de dents en l'Archaeopteryx ja va fer sospitar als investigadors sobre els seus possibles origens reptilians, però va haver de passar un segle (anys 60-70 del segle XX) per concretar que els avantpassats de les aus eren els dinosaures. Alguns paleontòlegs van identificar alguns exemplars d'Archaeopteryx sense plomes conservades com Teròpodes o Pterosaures.

Reconstruccions dels esquelets d'Archaeopteryx identificats en l'Actualitat.
Foto: Jaime Headden.

L'Archaeopteryx té una mida semblant a la d'un colom o un corb, amb 500 grams de pes i 35 cm de llargada. Encara que la majoria de científics continua considerar-lo una au, presenta moltes característiques identificades també en molts Maniraptors primitius, el que fa que aquesta definició estigui força antiquada. Molts dels seus ossos, inclosos els de les extremitats i les vèrtebres caudals, no estaven fusionats. Això faria que no fos un volador real, ja que la presència d'un pigostil ajuda molt a fer el moviment d'aixecada del terra. Per la seva mida petita, l'Archaeopteryx seria un arborícola planador com alguns parents seus no aviaris (Anchiornis, Microraptor...) encara que a diferència d'aquestes, només tenia plomes a les extremitats anteriors. Altres diferències amb les aus posteriors és que els ossos tenen parets grosses i sense obertures neumàtiques per on passés l'aire, i la falta de l'estructura muscular per al vol a les ales, pel que és un altre punt a favor de que no era un volador autèntic.

Evolució del pigòstil a partir de la cua en les aus: començant per l'Archaeopteryx, continuant per les aus cretàciques (Iberomesornis) i acabant amb les aus cenozoiques (Columba, colom).
Foto: El mundo de las aves.

També les extremitats anteriors de l'Archaeopteryx tenien tres dits sense fusionar i un canell no modificat com la resta de Teròpodes. Però les extremitats posteriors si que tenien un aspecte aviari amb un gran nombre de fusions: un extrem proximal de fèmur girat, una articulació residual del genoll, un peroné residual, la fusió dels tarsians amb la tíbia i amb els metatarsians, i aquests últims estaven fusionats entre si.

Esquelet d'Archaeopteryx indicant les seves característiques.
Foto: Universidade Federal do Espírito Santo.

Com ja s'ha vist, és possible que l'estatus de baula perduda de l'evolució de les aus per a l'Archaeopteryx és possible que no duri gaire gràcies a les evidències donades per els seus cosins no aviaris. Ja hi ha alguns paleontòlegs que classifiquen a l'Archaeopteryx fora de les aus, ja que realment la majoria de les seves característiques "aviaries" es poden trobar sense problemes en el conjunt dels Celurosaures, sent un exemple clar les plomes pennàcees presents en Oviraptorosaures, Troodòntids i Dromeosàurids; encara que també l'únic que podrien fer a més de córrer seria planar.

Un Archaeopteryx adult (a la dreta) persegueix a una cria de Compsognathus (a l'esquerra). El Compsognathus també és present al jaciment de Solnhofen i durant molt de temps se'ls va intentar relacionar, encara que ara els Dromeosàurids són els parents més propers de l'Archaeopteryx.
Foto: Durbed. 

Els Escansoriopterígids i el seu polèmic paper en l'evolució de les aus.

Els Escansoriopterígids (Scansoriopterygidae, nom que prové d'"ala trepadora" en grec) són una curiosa família de Teròpodes Maniraptors Paraves que ha suscitat un gran debat entre els paleontòlegs que estudien l'origen de les aus, amb hipòtesis que oscil·len entre la seva pertinença a les aus, als Teròpodes no aviaris o, fins i tot, considerar-los ocells sense ser dinosaures!!

Els Escansoriopterígids estarien entre els Maniraptors més antics. Tots els exemplars que hi estan identificats pertanyen al Juràssic mitjà/superior entre els 170 i els 150 M.A., sent encara més antics que la primera au considerada: l'Archaeopteryx amb 150-145 M.A. I també, per ara, són endèmics del nord de la Xina, a les províncies de Liaoning, Hebei i Mongòlia Interior, recol·lectats a les Formacions Tiaojishan i Yixian. Estan representats per quatre gèneres d'una sola espècie: Epidendrosaurus ninchengensis, Scansoriopteryx heilmanni, Epidexipteryx hui i Yi qi. Els fòssils de tots quatre presenten plomes, però en si mateixos són un grup problemàtic per falta de fòssils congruents, un aspecte extravagant, discrepàncies de datació, embolics editorials i convergència de punts de vista oposats en la forma d'entendre els dinosaures.

Reconstruccions dels esquelets de tres de les quatre espècies d'Escansoriopterígids.
Foto: Jaime Headden.

ASPECTE I PALEOBIOLOGIA

Es quatre animals que representen els Escansoriopterígids es troben entre els dinosaures més petits de tots, amb una mida que oscil·la entre els 16 cm (Scansoriopteryx) i els 25 cm (Epidexipteryx). El que més els caracteritza són els seus braços, excepcionalment llargs, que presenten unes mans molt estranyes en que el tercer dit és el més llarg, cosa que els diferencia de la resta de Teròpodes en que el segon és el major. Aquesta característica, juntament amb la petita mida, apunten a que els Escansoriopterígids serien arborícoles. El cas del Yi és encara més espectacular perquè presenta un os addicional al braç anomenat element estiliforme, que podria haver ajudat a formar, amb el tercer dit allargat, una membrana de pell (patagi) amb la qual podria planejar. En la descripció de l'Epidendrosaurus, es va considerar que les seves llargues mans podrien ser un precedent de l'ala aviaria, argumentant que el vol hauria sorgit del planar de petites criatures arborícoles en comptes de l'aleteig de Teròpodes majors com els Dromeosàurids. Les seves mans són semblants a les de l'ai-ai, un petit lèmur de Madagascar que utilitza el seu dit més llarg per extreure insectes de l'escorça dels arbres. L'Epidendrosaurus també mostra un hàl·lux (primer dit) que no està girat cap enrere, a diferència del de la majoria de Tèropodes inclosos els ocells. En el cas de l'Epidexipteryx, aquesta presenta uns incisius engrandits semblants als dels Oviraptorosaures primitius i les d'alguns ratpenats insectívors, pel que aquesta podria ser la seva dieta.

Reconstrucció d'un Yi amb "ales de ratpenat (o Pterosaure)".
Foto: Nobu Tamura.

Com ja s'ha dit abans, els quatre Escansoriopterígids presenten plomes, però en els quatre casos es tracta de plomissol filamentós en la major part del cos, un fet curiós ja que pertanyen al clade dels Pennaraptora amb els Oviraptorosaures i la resta de Paraves, que es defineixen per la presència, almenys en les extremitats, de plomes aerodinàmiques ben desenvolupades. L'Epidexipteryx presenta algunes de les plomes més extravagants de tots els dinosaures a la cua, en forma de cinta i la funció de la qual seria exclusivament ornamental, reproductiva o defensiva. L'Epidendrosaurus i l'Epidexipteryx tenen al voltant del braç una membrana que no se sap del tot si serien plomes o no. El paleontòleg italià Andrea Cau va argumentar el 2008 que es tractaria de pell com als patagis dels Pterosaures i que la presència del tercer dit major en aquests dos dinosaures és suficient per teoritzar que també tindrien un patagi. Això es va fer abans de la descripció del Yi, feta al 2015.

Comparació entre l'anatomia d'un Escansoriopterígid i un Pterosaure Anurognàtid, també de mida petita i insectívor.
Foto: Andrea Cau.

QUI VA SER PRIMER?

Després de saber com són els Escansoriopterígids, anem a explicar els problemes que els envolten. Aquesta pregunta es refereix a dos dilemes.

El fet que els Escansoriopterígids siguin més antics que l'Archaeopteryx a portat una certa polèmica. L'holotip del Scansoriopteryx prové de la Formació Yixian i es va creure que seria del Cretaci inferior com la majoria de dinosaures emplomallats de la regió. Quan es descobrí l'holotip de l'Epidendrosaurus a la Formació Tiaojishan i al veure la gran semblança amb el Scansoriopteryx, no va tardar en que es posés en dubte l'antiguitat d'aquell lloc. Per això, entre el 2004 i el 2006 es van realitzar tres estudis per comprovar la datació del jaciments de Tiaojishan. El primer es va fer datant la pedra volcànica, el segon es va fer comparant la fauna i el tercer va ser una combinació dels dos utilitzant el mineral zircó de la roca magmàtica i les salamandres. Tots tres van donar com a resultat que la Formació Tiaojishan és del Juràssic mitjà/superior.

Esquelet holotip de l'Epidendrosaurus.
Foto: Paleofile.

Molts científics creuen que l'Epidendrosaurus i el Scansoriopteryx són sinònims. La descripció del primer va ser enviada a la revista Naturwissenschaften el 20 d'agost del 2002, però no es va publicar fins aquell 30 de setembre. La descripció del Scansoriopteryx ja va ser publicada l'1 d'agost a The Dinosaur Museum Journal, la revista d'en Stephen Czerkas pel museu de Blanding, encara que no va ser distribuïda fins al 2 de setembre. En el cas de ser el mateix animal, el nom amb prioritat seria Scansoriopteryx, però el que passa és que la revista d'en Czerkas és de circulació limitada i això va ser motiu de discussió sobre si els articles electrònics són més importants que els impresos o al revés.

També cal afegir que, durant els primers sis anys d'existència del clade, la situació filogenètica dels Escansoriopterígids va ser molt discutida pel fet de que els holotips del Scansoriopteryx i l'Epidendrosaurus representen individus juvenils i hi havia la possibilitat de que fossin formes no adultes d'altres tipus de Teròpodes. Tan l'Epidexipteryx com el Yi estan representats per adults.

Comparació entre el Yi, l'Epidexipteryx i el Scansoriopteryx/Epidendrosaurus, amb un humà com a model.
Foto: Viquipèdia.

ENTRE UNS I ALTRES

Els Escansoriopterígids són un dels clades de Teròpodes de creació més recent. Això implica que tampoc no siguin rares les controvèrsies sobre els seus origens i parentius, encara que han arribat al punt de qüestionar la teoria àmpliament acceptada que defensa els ocells com dinosaures vivents.

Aquests Teròpodes presenten a la vegada una combinació de característiques d'aus i de Teròpodes no aviaris. La pelvis i el crani són més semblants als dels Maniraptors no aviaris, però les extremitats tenen un cert caràcter aviari, encara que els peus adaptats a trempar pels arbres també es troben en Troodòntids i Dromeosàurids. En les primeres descripcions, es va argumentar que no serien ocells i tindrien una posició força primitiva en l'arbre filogenètic dels Maniraptors. En la següent dècada es van anar alternant diferents resultats. Al 2007, es va posar als Escansoriopterígids dins del clade Avialae junt amb tots els Teròpodes considerats com aus. Al 2011, es va recuperar el clade com a no aviari i situant-lo abans que els Dromeosàurids i Troodòntids. Al 2012, es va oscil·lar la posició de l'Epidexipteryx entre els Paraves, els Oviraptorosaures i les aus, acabant en aquestes després de ser comparat amb l'Epidendrosaurus i el Scansoriopteryx. Actualment, tots els Escansoriopterígids estan reconeguts com Paraves primitius a partir d'un últim estudi fet al 2013.

Arbre filogenètic dels Pennaraptora a partir de l'últim estudi fet al 2013.
Foto: Darren Naish.

Avialae és un grup problemàtic en que, des del seu nomenament el 1986, ha vist entrar i sortir a molts Teròpodes que inclouen, a més dels Escansoriopterígids, als Troodòntids. Es defineix com el clade que inclou tots els dinosaures més propers a les aus (definides científicament com Aves) que al Deinonychus, i podria acabar sent un sinònim de l'Aves, definit per Carl von Linné al 1758. L'Avialae ha estat utilitzat per alguns científics, amb una reputació bastant negativa, que creuen que els aus no són dinosaures si no que provenen d'un altre llinatge d'Arcosaures o que alguns Celurosaures com els Dromeosàurids o els Oviraptorosaures serien realment aus primitives que van perdre la capacitat de volar per a justificar les seves hipòtesis, posant alguna vegada als Escansoriopterígids de la seva part.

Reconstrucció d'un Epidexipteryx en la branca d'un arbre per al documental Planeta Dinosaure (Planet Dinosaur) de la BBC.
Foto: BBC.

Esquelet holotip de l'Epidexipteryx amb una aproximació a les plomes de la cua i al crani destacant les seves dents gegants.
Foto: Nature.

Un d'aquests paleontòlegs escèptics és l'Alan Feduccia de la Universitat de Carolina del Nord, que va encetar la polèmica al 2014 quan va publicar, amb l'ajut d'en Stephen Czerkas, un estudi al Journal of Ornithology en que mostrava al Scansoriopteryx com una "au no dinosauriana". Per arribar a aquesta conclusió, van utilitzar un microscopi de tres dimensions i justificaven que no hi havia res al fòssil que mostrés que era un dinosaure, però si tot el característic d'un ocell (encara que alguns dels trets que mencionen, com els canells semilunars, vèrtebres caudals curtes i les clavícules fusionades també són presents en els dinosaures no aviaris més propers al Scansoriopteryx) i també trets d'Arcosaures primitius arborícoles semblants als avantpassats dels Pterosaures. Amb això, en Feduccia i en Czerkas volien recuperar la hipòtesi majoritària sobre l'origen dels ocells a principis del segle XX, que proposa que no són una forma avançada dels dinosaures si no els descendents d'un avantpassat comú amb aquests del període Triàsic amb quatre ales. Encara que es va tractar a la premsa científica i general com un gran descobriment, altres estudis fets en els dos anys següents han tornat a mostrar que estaven equivocats. També s'ha de dir que en Feduccia és un científic que proposa teories alternatives oblidant totes les evidències que hi ha en contra seu i es presenta com la solució a la ciència establerta.

Motlle i contramotlle de l'holotip del Scansoriopteryx, utilitzat en l'estudi d'en Feduccia i en Czerkas.
Foto: Journal of Ornithology.

Reconstrucció de les ales del Scansoriopteryx segons en Feduccia i en Czerkas.
Foto: Stephen Czerkas.

Qui es troba darrere de l'"Archaeoraptor"?

El fòssil fals "Archaeoraptor" està basat en dos altres Teròpodes de Liaoning, sent la cua d'un Dromeosàurid i el cos d'una au.

Per finals del 1999, en Xu Xing ja coneixia els esquelets de petits Dromeosàurids que al 2000 rebrien el nom de Microraptor, i, justament, la cua de l'"Archaeoraptor" seria realment de l'espècie Microraptor zhaoianus, descrita per en Xu a la Nature al desembre del 2000, sent llavors el Teròpode no aviari més petit que es trobava. Des de llavors s'han descrit dues espècies de Microraptor: gui al 2003 i hanqingi a 2012. Amb la publicació del Microraptor no es va acabar la controvèrsia sobre l'"Archaeoraptor" perquè poc després en Storrs Olson de la Smithsonian Institution va publicar una altra descripció de la cua de Microraptor en que l'assignava de nou a l'"Archaeoraptor", creient que el fòssil encara podria ser el d'un dinosaure aviari. L'aparició de l'"Archaeoraptor" en una descripció d'en Olson, fa que el seu cognom aparegui al seu costat, juntament amb l'any 2000. I s'abandona el "Archaeoraptor" Sloan 1999. Realment, al ser més antic el nom "Archaeoraptor", aquest tindria prioritat sobre el Microraptor, però la majoria de paleontòlegs prefereixen el segon nom per la relació del primer amb l'escàndol de la falsificació.

Foto vertical de l'"Archaeoraptor" i dibuix indicat el tipus d'ossos i de roca.
Foto: Nature.

Esquelet de Microraptor zhaoianus, exposat al Museu de Ciència de Hong Kong.
Foto: Viquipèdia.

En un article a la Nature publicat el novembre del 2002, es va assignar la part aviaria de l'"Archaeoraptor" a l'espècie d'au primitiva Yanornis martini, que ja es coneixia del 2001. En aquesta descripció, es va presentar amb un altre fòssil de la mateixa espècie que presentava un peix a la seva cavitat estomacal, pel que es tractaria d'una espècie piscívora. El nom genèric Yanornis prové de l'antic regne de Yan, que tenia la capital a Chaoyang (Liaoning), la ciutat s'han trobat els seus fòssils. El nom específic és una referència al paleontòleg Larry Martin, especialitzat en ocells antics. Es caracteritza per tenir una fúrcula, escàpula i coracoides que podrien permetre que volés d'una forma plena, elevant les ales per damunt del cos i elevant-se durant el moviment, a diferència del moviment planador rectilini dels Dromeosàurids, encara que el Yanornis també té ales a les cames. Independentment a l'article de la Nature , en Stephen i la Sylvia Czerkas van publicar un volum al 2002 amb la col·laboració d'en Xu en que descrivien sis Celurosaures i aus xinesos. Un d'ells era l'Archaeovolans ("volador de l'Antiguitat"), que servia per renomenar la part aviaria de l'"Archaeoraptor" i que ha resultat ser un sinònim del Yanornis. També apareixia un tal Cryptovolans ("volador amagat"), que va ser descrit com una au a partir del fòssil d'una extremitat que es creia que era una ala però va resultar que era una cama. Al 2005 es va considerar un sinònim del Microraptor.

Comparació entre la part superior de l'"Archaeoraptor" i el Yanornis.
Foto: Nature.

Un altre esquelet de Yanornis.
Foto: Plos One/Viquipèdia.

Esquelet de Cryptovolans i aproximació de les plomes de les cames.
Foto: Nature.

Cas tancat(?).

Les maleïdes falsificacions. El cas de l'"Archaeoraptor"-2

ARRIBEN LES SOSPITES

El 6 de març del 1999, en Philip Currie va visitar Blanding i va començar a veure les primeres imperfeccions en el fòssil de l'"Archaeoraptor", descobrint que es no es veia cap connexió entre la cua i el cos. Ho va comunicar als Czerkas i després a en Christopher Sloan. Aquest últim va viatjar també a Blanding i va confessar que no va percebre res en l'esquelet que no fos autèntic. Després, va decidir no preguntar a en Currie sobre el tema, confiant encara massa en l'alta consideració del científic canadenc. Tampoc estava preocupada en el tema la Kathy Maker, la investigadora de la National Geographic encarregada de comprovar la veracitat dels reportatges, ja que creia que la presència d'en Currie no era cap problema.

El 2 d'agost d'aquell any, en Currie i els Czerkas van visitar el Servei de TC de la Universitat de Texas a Austin. El professor Timothy Rowe va escanejar l'"Archaeoraptor" durant 100 hores. Es van veure nombroses fractures en tot l'esquelet, 88, i va dir que la cua no mostrava cap connexió natural amb el cos. Quan en Rowe va dir als Czerkas que el fòssil podria ser una falsificació, els va afectar molt. Però en Currie va expressar que els Czerkas i en Rowe havien quedat d'acord en que el cos i la cua es corresponien. En Rowe va respondre que no estava còmode amb l'acord. Aquest científic també va cobrar 10000 $ a canvi de ser inclòs com a coautor de l'article per a la Nature. En Stephen Czerkas va demanar que deixessin les diferències perquè s'apropava la data en que en Sloan havia de publicar l'article per a la National Geographic Magazine.

Va sorgir un conflicte entre els Czerkas i en Rowe. El matrimoni de paleontòlegs creia que els TC del científic texà mostraven menys del que es veia a simple vista i que ho volia utilitzar per demostrar la validesa del seu laboratori. En Rowe els va respondre insultant-los per la seva falta de formació acadèmica. Poc després, un equip de la National Geographic Magazine va visitar en Rowe, sense que en Sloan ho sabés.

La batalla va continuar quan un tècnic en fòssil del Museu Tyrrell de Drumheller (Alberta), en Kevin Aulenback, va viatjar a Blanding i va netejar l'"Archeoraptor" i va observar que els fragments estaven mesclats, però sense dir si pertanyien a un animal o a més d'un. Al retorn a Alberta, en Aulenback va escriure a en Currie, que estava de campanya a Mongòlia, que l'"Archeoraptor" estava format per un mínim de tres espècies diferents de dinosaures/aus. No ho va enviar ni els Czerkas ni a en Sloan.

PROBLEMES AMB LES EDITORIALS

Pel 13 d'agost, l'equip científic Czerkas-Currie-Rowe-Xu ja havia revisat unes vint vegades l'article de descripció de l'"Archaeoraptor". Llavors en van enviar dues còpies, una cap a Londres per a la redacció de la Nature, i una cap a Washington per a en Sloan. El manuscrit portava per nom Una nova au dentada amb una cua semblant a la d'un Dromeosàurid. Al principi es senyalava que l'"Archaeoraptor" era més derivada que l'Archaeopteryx alemany (la primera au mesozoica descoberta) i que una cua semblant a la d'un Dromeosàurid en una criatura aviària era un element abans desconegut en la línia evolutiva d'aquests Teròpodes, però el que és més curiós arriba al segon paràgraf quan diu que s'havien incorporat peces del contramotlle de la cama dreta del fòssil al motlle de la cama esquerra i que la cua també podria pertànyer al contramotlle.

Quan l'article encara s'estava enviant cap a Londres, en Henry Gee, editor de la Nature, va comunicar a la Barbara Moffet, del departament de relacions públiques de la National Geographic, que no era possible revisar-lo i que no es podria publicar al setembre com estava previst. La Societat de Washington també tenia els plans de presentar el Teròpode xinès a l'octubre i que l'article d'en Sloan fos publicat a la revista al novembre. El 20 d'agost, en Gee va enviar als Czerkas un correu en que l'alertava que no estava preparat per publicar el seu article a la Nature, però sense dir si havia trobat coses inadequades o incorrectes. La solució va ser enviar l'article a la Science, però no ho va rebutjar dient que necessitava més proves de les característiques aviàries de l'"Archaeoraptor".

EL DESENLLAÇ DE TOT PLEGAT

La SVP es va reunir a Denver (Colorado) del 20 al 23 d'octubre del 1999. Les crítiques cap a l'article de l"Archaeoraptor" no van tardar a arribar, sent les més fortes les pronunciades pel reduït grup de paleontòlegs que no creu que les aus són dinosaures. En Storrs Olson, de la Smithsonian Institution de Washington, es va defensar respecte al nom del fòssil, ja que les nomenclatures dels nous tàxons són un privilegi dels autors de l'article científic principal, però en el cas de l'"Archaeoraptor liaoningensis", l'únic ús públic donat llavors va ser el d'en Sloan per a la revista de la National Geographic. En Sloan va respondre que això es podria haver evitat si l'article Czerkas-Currie-Rowe-Xu parlés d'un fòssil sense nom.

Al final aquests comentaris es van anant oblidant fins que, dos mesos després, la bomba va explotar amb un missatge des de la Xina. El 20 de desembre, en Xu Xing va enviar un correu electrònic a la resta de l'equip sobre un descobriment seu a Liaoning. A través d'un contacte, va trobar el contramotlle de la cua de l'"Archaeoraptor" unit a un cos de Dromeosàurid. Confessà que estava segur al 100% que l'exemplar dels Czerkas era fals. El matrimoni de Blanding va reconèixer la derrota quan, el 4 d'abril del 2000, un grup de científics independents van examinar l'"Archaeoraptor" i el fòssil descobert per en Xu, i van concloure que la cua pertanyia al segon.

A partir d'aquí, en Currie va confessar que involucrar-se en aquest projecte ha estat el major error de la seva vida, en Rowe va reivindicar que els escàners havien mostrat que el fòssil era fals des del principi, i en Sloan digué que creia que el seu treball aportaria més del que esperava a la revista i tenia por que hagués ferit la seva credibilitat. 

Les maleïdes falsificacions. El cas de l'Archaeoraptor-1

Un altre dels problemes del mercat negre de fòssils és que es poden vendre i comprar peces falses fent-les passar per reals. Aquest problema s'agreuja si el fòssil en qüestió pogués ajudar a resoldre una pregunta en l'arbre evolutiu d'un llinatge d'organisme. Moltes vegades, aquestes falsificacions es fan ajuntant varis ossos d'espècies diferents (encara que relacionades entre si) perquè sembli una baula perduda, una espècie amb la meitat de característiques d'una forma precedent i l'altra meitat amb les d'una forma posterior. Aquest concepte de baula perduda és considerat obsolet en la Paleontologia actual, ja que en una mateixa època poden aparèixer vàries espècies (per exemple, de dinosaures) que mostren formes diferents d'adaptar-se a un medi i d'evolucionar, fins que només una aconsegueix arribar a l'espècie definitiva (en aquest cas, les aus).

El cas més famós de falsificació relacionat amb el concepte de baula perduda va ser el crani conegut com l'Home de Piltdown, un crani construït a partir d'una mandíbula d'orangutan i una caixa cranial d'un humà modern i trobat el 1912 per en Charles Dawson a la cantera de Piltdown (East Sussex, Anglaterra). Al fòssil se li va posar el nom d'"Eanthropus dawsoni" ("humà de l'alba d'en Dawson") i durant molts anys es va creure que el fòssil era real per motius nacionalistes anglesos i mostrar que l'Imperi Britànic tenia humans antics més primitius que els de França (Cromanyons, actualment considerats una forma d'Homo sapiens) i Alemanya (Neandertals). Per llavors tan sols s'havien trobat alguns Homo erectus a Indonèsia i la Xina, i res a l'Àfrica. L'"Eanthropus" també demostrava la teoria ponderant llavors per a l'evolució humana, que era que els antics Hominins van adquirir un encèfal molt gran quan encara tenien una cara semblant a la de la resta de Primats. Les evidències posteriors han mostrat una visió molt diferent. Al 1953 es va fer un estudi d'abrasió dental que va demostrar que el crani de Piltdown era una falsificació, en l'època en que es van començar a desenterrar fòssils d'Hominins a l'Àfrica. Es sospita que fins i tot el mateix Charles Dawson seria el falsificador.

Foto del crani de l'Home de Piltdown.
Foto: Smith Woodward.

El 1999, va sorgir l'Home de Piltdown de les aus. Se li va posar el nom d'"Archaeoraptor liaoningensis" ("Lladre antic de Liaoning") i també semblava una baula perduda perquè en la meitat superior del seu cos semblava un Dromeosàurid i en la meitat inferior semblava una au. Va ser donat a conèixer a l'edició de la National Geographic Magazine del novembre del 1999, quan el director d'art de la revista, Christopher Sloan, va viatjar fins al petit museu del matrimoni Czerkas (Stephen i Sylvia) a Blanding (Utah). El va presentar al reportatge Tenia plomes el Tiranosaure? amb tres altres Teròpodes emplomallats de Liaoning i Mongòlia. Van tenir que passar només dos mesos perquè es descobrís que l'"Archaeoraptor" realment era una falsificació. En Lewis Simons, va publicar un altre reportatge a l'octubre del 2000 on es relatava el perquè de la falsificació i va destapar una trama en la que estaven involucrats paleontòlegs reconeguts internacionalment.

El fòssil fals de l'Archaeoraptor.
Foto: Louis Mazzatenta.

LA SITUACIÓ A LA XINA

Liaoning és una regió de la Xina agrícola i molt pobra, i molts camperols autòctons solen excavar en les terres riques en fòssils cretàcics de la Formació Yixian per buscar-los i després vendre'ls a col·leccionistes i traficants. Segons el que estableix la llei xinesa, a Liaoning només poden excavar els grangers autoritzats i han d'entregar els fòssils descoberts, si no poden ser arrestats per la policia. La pena sol ser d'entre dos i tres anys de presó i pot arribar a ser l'execució en el cas que el fòssil surti de les fronteres de la República Popular i es vengui a l'estranger. Aquesta llei va ser dictada el 1982, però la veritat és que surten grans quantitats de fòssils, i això s'aconsegueix amb el suborn dels funcionaris.

Mapa de la Xina nord-oriental amb el nom de localitats del Cretaci amb presència de dinosaures.
Foto: Anais da Academia Brasileira de Ciências.

En Lewis Simons va parlar amb un traficant de fòssils xinès que li va comprar el fòssil de l'"Archaeoraptor" a un camperol del poble de Xiasanjiazi. Va ser allà quan va extreure una làmina prima de roca, característica de la Formació Yixian, al juliol del 1997. Va trencar la làmina per la meitat i es va descobrir el motlle d'un esquelet parcial d'un Teròpode amb un bec de dents diminutes i plomes. Després va trobar una altra roca amb una cua rígida, un crani i un peu. Quan va tornar a casa, va enganxar el motlle de la cua a la part inferior del motlle del cos. Altres parts de l'esquelet de l'"Archaeoraptor", com els peus i les cames, les hauria posat a partir de peces que ja tenia. El resultat va ser una criatura gairebé aviària que, a més, presentava una combinació al seu cos de plomes pennàcees i filamentoses com altres Teròpodes de Liaoning.    

El camperol va donar el fòssil al traficant al juny del 1998, sense saber que era una falsificació. Aquesta última persona va viatjar l'any següent als Estats Units on va presentar el fòssil en una exposició de minerals a Tucson (Arizona). L'"Archaeoraptor" va despertar l'atenció d'en Stephen Czerkas, que hi estava present, ja que ho va veure com una gran oportunitat per promocionar el seu museu tant per a turistes com per a científics. El va comprar per 80000 $ sense dubtar de la seva autenticitat.

Reconstrucció de l'"Archaeoraptor".
Foto: Stephen Czerkas.

L'INICI D'UN LLARG CONFLICTE

En Stephen i la Sylvia Czerkas són coneguts dins dels cercles acadèmics per haver escrit una quantitat força gran de llibres i articles. Però no desperten gaires simpaties, ja que cap dels dos no té doctorat, i la seva fama és irritant pels doctors en Paleontologia, que els veuen com uns aficionats. Després de posar l'"Archaeoraptor" a les vitrines del museu de Blanding, el matrimoni Czerkas es va posar amb contacte amb una gran eminència en dinosaures, el canadenc Philip Currie, perquè els ajudés a presentar el nou animal escrivint junts un article per a una revista científica. Més tard, en Currie va comunicar aquesta notícia a en Christopher Sloan, ja que el paleontòleg canadenc era assessor de la National Geographic, i va acceptar escriure un altre article per a aquesta revista de caràcter divulgador.

Van començar a aparèixer problemes amb la Xina, perquè les autoritats del Gegant Asiàtic sabrien que considerarien l'"Archaeoraptor" com un fòssil de contraban. En Currie i en Sloan van convèncer als Czerkas perquè tornessin el dinosaure a la seva terra natal abans de concloure l'estudi. El director de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia (Beijing) va enviar a en Xu Xing, científic molt reconegut en l'actualitat, que viatgés als EUA perquè ajudés en l'estudi de l'"Archaeoraptor". Només va estar a Blanding durant dos dies, on va acordar amb els Czerkas que l'article seria publicat a la Nature.

Llavors van sorgir les diferències entre en Sloan i en Currie. Quan els Czerkas i en Xu ja estaven redactant l'article per a la Nature, en Sloan ho començava a fer amb el seu, i durant aquell temps va confiar massa amb en Currie per la seva reputació excepcional. El paleontòleg canadenc no va prestar molta atenció al projecte de l'"Archaeoraptor" a causa d'altres compromisos seus.

Una reflexió general sobre la comercialització de fòssils.

La venda il·legal de fòssils es pot fer de tres maneres: en petits establiments on es venen normalment Trilòbits, Ammonits, dents de tauró, insectes o alguna petita part d'un dinosaure o d'un mamífer, a més de roques i minerals (la manera més tradicional), per mitjà d'Internet a partir d'empreses distribuïdores (la manera que més ha prosperat en els últims anys), i les subhastes on els esquelets de dinosaures es venen al millor postor. Els paleontòlegs professionals consideren el mercat negre i la venda il·legal de fòssils com una pèrdua d'informació molt important i veuen que el públic amant de la paleontologia encara no ho està veient del prou clar.

LA DENÚNCIA

Al març del 2014, els paleontòlegs Kenshu Shimada, Philip Currie, Eric Scott i Stuart Sumida, van publicar a la revista on-line Palaeontologia Electronica un text on denunciaven la generalització del mercat negre de fòssils i la percepció parcial (o fins i tot incorrecta) del públic respecte a aquesta situació, així com la forma d'afrontar-ho. Entre els exemples que van posar es troba el Tarbosaure d'en Eric Prokopi. Veuen la comercialització il·legal com un dels tres problemes més importants de la Paleontologia al segle XXI, juntament amb la precarietat laboral i la falta de finançament. Per ells, la presència de fòssils en col·leccions privades, sobretot aquells que poden aportar informació excepcional, és un problema perquè no estan registrats als dipòsits nacionals i/o internacionals de dades paleontològiques, per això als estudis publicats en revistes científiques com Nature i Science no hi apareixen fòssils de col·leccions privades.

Denuncien que la majoria de la gent creu que està bé vendre i comprar fòssils i que no ho consideren un problema, fins i tot amb una confusió errònia entre la comercialització i la Paleontologia d'investigació. Creure que el valor monetari d'un fòssil és major que el seu valor científic, pot portar a la reducció de les col·leccions de les institucions acadèmiques respecte a les particulars. La Societat de Paleontologia de Vertebrats (Society of Vertebrate Paleontology, SVP) mostra als seus estatuts que és intolerable el comerç de fòssils amb un alt valor científic, que són part del patrimoni natural de la Humanitat. Només permet la recol·lecció per part de paleontòlegs aficionats si aquests treballen en col·laboració amb professionals i deixen els seus descobriments a l'estudi.

Recomanen que, per conscienciar als joves paleontòlegs d'aquest problema, els investigadors veterans han de mostrar a les institucions educatives que el valor científic dels fòssils és més gran que el valor monetari. També mostren, com a alternativa, que es venguin rèpliques en comptes de restes reals. Com a conclusió, treuen que la comercialització il·legal ajuda a les retallades en el finançament i les oportunitats d'ocupació per a les noves generacions de paleontòlegs.

LA BOMBOLLA

Com altres sectors de l'economia, el comerç de fòssils ha estat vivint en una bombolla financera en l'última dècada que a partir de l'esclat de la crisi s'ha anat desinflant. Posaré dos exemples. Al maig del 2016, un esquelet gairebé complet d'Estegosaure amb ferides als ossos, va ser venut a Berlín per 2,4 milions €. A finals del 2013, dos esquelets (el d'un petit Tiranosàurid del gènere Nanotyrannus i el d'un Ceratòpsid) incrustats en un gran bloc de roca procedent de Hell Creek (Montana), van ser valorats en 7-9 milions de $, però els museus van rebaixar la licitació en 5,5 milions de $. La revista Inverse ho compara amb altres casos de temps enrere, com en la subhasta al 1997 de la Sue, la femella Tiranosaure més completa. Hi va haver una guerra entre els col·leccionistes privats i els museus per les ofertes, acabant guanyant el Museu Field d'Història Natural (Chicago) amb 8,4 milions de $. Respecte a l'època de bonança, els preus pels fòssils de dinosaures s'han desinflat, i podria estar relacionat amb l'estancament general de l'economia. També hi ha raons específiques com les complicades normes pel tràfic de fòssils, on és fins i tot complicat diferenciar entre les restes adquirides legalment i il·legalment, i la limitació de l'accés de la comunitat científica als fòssils de les col·leccions privades. Ens trobem dins d'una guerra oberta on ni els museus ni els particulars volen perdre, i els venedors han d'apostar per la reducció de preus.

Crani de Nanotyrannus del bloc amb dos esquelets subhastat a Montana.
Foto: Raphael Rosen/ Earth Magazine.

L'esquelet d'Estegosaure subhastat a Berlín.
Foto: New York Times.

El cotitzat Tarbosaure. Mongòlia i el tràfic il·legal de dinosaures.

Aquí parlaré d'una realitat molt greu relacionada amb els dinosaures, que crec que seria necessari mencionar-la: el mercat negre dels seus fòssils. Les restes d'aquests animals són molt valuosos i hi ha comerciants que els cotitzen il·legalment a milions d'euros. Això suposa una pèrdua de patrimoni i molts països tenen lleis que prohibeixen la venda de fòssils a venedors. Un país molt afectat per aquesta pràctica és Mongòlia, la qual considera tresors nacionals els seus dinosaures, pel que són patrimoni de tothom. Ja al 1924, quan els primers dinosaures van ressorgir de les arenes del Gobi, el govern d'Ulaanbaatar va penalitzar l'exportació de les restes. Però pel darrere una quantitat força elevada d'ossos, ous i petjades marxa cap a col·leccionistes estrangers, sobretot nord-americans. Per conèixer la situació, presento dos casos ocorreguts en els últims anys, un dels quals implica a un conegut actor de cinema.

En les dues situacions, el fòssil robat pertanyia al conegut Tiranosàurid Tarbosaure. La primera història involucra a en Eric Prokopi, un venedor de fòssils de Florida, que va intentar subhastar al maig del 2012, un esquelet de Tarbosaure d'origen mongol de 2,4 m d'alçada i 7,3 m de llargada. La notícia no va tenir que esperar per arribar a les oïdes d'en Tsakhiagiin Elbegdorj, el president de Mongòlia (encara en el càrrec), que ho va intentar aturar, amb el recolzament de paleontòlegs tant mongols com nord-americans. A la subhasta, el Tarbosaure va arribar a una oferta d'un milió de dòlars, però no es va acabar de vendre. Quan va ser arrestat pel govern federal nord-americà, en Prokopi i va ser condemnat per a càrrecs criminals relacionats amb el contraban de fòssils. Finalment, al 27 de desembre del 2012, en Prokopi es va declarar culpable i va reconèixer haver falsificat els formularis de duanes per haver portat el dinosaures des de Mongòlia. Li va caure una sentència de 17 anys de presó amb multes. També es va repatriar el Tarbosaure a Mongòlia, a més d'altres fòssils que en Prokopi tenia emmagatzemats com ous i ossos d'Hadrosàurids, de Protoceratops, d'Anquilosaures i de Gallimimus.

L'esquelet de Tarbosaure robat durant la subhasta.
Foto: LiveScience.

En Prokopi també va confessar que creia que es podien obtenir permisos per importar fòssils des de Mongòlia de forma legal. També es va disculpar davant del jutge dient que aquest dilema no l'havia fet perdre el seu amor per la Paleontologia. Les discusions entre el jutge de districte de Nova York, Alvin Hellerstein, i l'advocat d'en Prokopi, Georges Lederman, van continuar durant dos anys, fins al juny del 2014. En Lederman volia que en Prokopi aconseguís la llibertat condicional, el que va provocar el conflicte amb en Hellerstein, que va adoptar una condemna de sis mesos en una presó federal. Al final, al 3 de juny del 2014, es va decidir reduir una sanció de tres mesos en presó, tres mesos en un centre de rehabilitació, un any de llibertat condicional, una multa de 10000 dòlars, i 100 hores de servei a la comunitat, que el jutge va recomanar que fes en un museu paleontològic, per en Prokopi.
L'actor de Hollywood que també s'ha vist involucrat en el contraban de dinosaures mongols és en Nicolas Cage, que va accedir voluntàriament a retornar un crani de Tarbosaure al desembre 2015. La denúncia va ser presentada per un fiscal federal de Manhattan, la qual no anava específicament cap a en Cage, però que el seu publicista, en Alex Schack, va confirmar que l'actor va comprar el crani al març del 2007 a l'IM Chait Gallery de Beverly Hills (Califòrnia) sense saber que havia estat robat. Després de saber-ho, en Schack es va posar en contacte amb el Departament de Seguretat Nacional dels EUA, qui ja sospitava del robatori, al juliol del 2014. El que és més curiós és que l'IM Chait Gallery podria haver adquirit el crani de Tarbosaure des d'en Eric Prokopi, encara que això no està del tot confirmat.

Foto doble on apareixen en Nicolas Cage i un esquelet de Tarbosaure, el qual no correspondria al fòssil robat per l'actor.
Foto: MissOpen.