Ugrunaaluk kuukpikensis, nou "dinosaure polar" d'Alaska.

Com ja vaig explicar a Els dinosaures polars i la seva relació amb el metabolisme, s'han trobat fòssils de dinosaures del Cretaci en llocs tan septentrionals com Alaska. Llavors el clima d'aquesta regió no era tan fred com l'actual i hi podrien créixer plantes, però si era el suficientment fred com perquè els dinosaures fossin els únics rèptils que hi havia, una prova d'un possible metabolisme endotèrmic en aquests animals. Aquesta setmana s'ha incorporat una nova peça a aquest trencaclosques: l'Hadrosàurid Ugrunaaluk kuukpikensis.

Les seves restes procedents de la Formació Prince Creek a la vora del riu Colville, a la regió d'Alaska situada per sobre del Cercle Polar Àrtic. La Formació Prince Creek data de principis del Cretaci superior Maastrichtià (69 M.A.) i llavors també es trobava per sobre del Cercle Polar Àrtic, el que converteix l'Ugrunaaluk en el dinosaure identificat a partir de restes òssies amb una latitud més septentrional tant amb el que es refereix a la seva època com a l'actualitat. El seu nom prové de la llengua Inupiaq (la llengua inuit de l'Alaska septentrional) i significa "Pastador antic (Ugrunaaluk) del riu Colville" (que en Inupiaq rep el nom de Kuukpik). El paleontòleg de la Universitat d'Alaska Fairbanks Patrick Druckenmiller va posar aquest nom indígena al dinosaure per poder retre homenatge als membres d'ètnia Inuit que viuen a prop del jaciment. L'Ugrunaaluk va ser descrit per en Druckenmiller, en Gregory Erickson de la Universitat Estatal de Florida i en Hirotsugu Mori (també de la Universitat d'Alaska Fairbanks) a la revista Acta Palaeontologica Polonica el 22 de setembre.

Des dels anys 1980 s'han desenterrat fins a 9000 ossos de diferents animals a la Formació Prince Creek, dels quals 6000 són d'Hadrosàurids. La majoria pertanyen a exemplars juvenils de 3 m de llargada i 1 m d'alçada, el que fa pensar que es tracti d'una agrupació de mort en massa formada per la mort sobtada d'un gran ramat d'aquests dinosaures. En un principi els fòssils de la Formació Prince Creek es van referir al gènere Edmontosaurus, però es diferenciaven d'aquest últim per certes característiques cranials, sobretot de l'àrea de la mandíbula com un maxil·lar més alt. Tot i que això podria ser una prova de que aquests exemplars formarien part d'un nou gènere, encara es pensava que serien només diferencies ontogèniques. El 2014, en Hirotsugu Mori va tornar a comparar els fòssils d'Hadrosàurids joves de la Formació Prince Creek amb exemplars juvenils d'Edmontosaurus procedents d'Alberta, Montana i Dakota del Sud i va arribar a la conclusió de que els fòssils d'Alaska eren un tàxon diferent i llavors desconegut. Això es va acabar de justificar pel descobriment d'ossos d'exemplars adults amb les mateixes característiques cranials. En l'anàlisi filogenètica l'Ugrunaaluk encara continua sent el tàxon germà de l'Edmontosaurus. Un Ugrunaaluk adult faria 9 m de llargada.

En Druckenmiller, en Erickson i en Mori argumenten que encara hi ha ossos d'Hadrosàurids de la Formació Prince Creek per identificar. A més, són optimistes i expliquen que la investigació del Cretaci d'Alaska no ha fet res més que començar i que esperen trobar una gran quantitat de noves espècies en els propers anys. Tres esquelets complets d'Ugrunaaluk estaran exposats al Museu del Nord de la Universitat d'Alaska.

Crani d'Ugrunaaluk juvenil.
Foto: Hirotsugu Mori/Acta Palaeontologica Polonica.

Ramat d'Ugrunaaluk on hi ha tant exemplars juvenils (els que estan més a prop) com adults (els que estan més lluny). Estan caminant per un bosc de coníferes i falgueres sota la llum de l'aurora boreal, tal com podria ser l'ambient hivernal de l'Alaska cretàcica.
Foto: James Havens.

Els dinosaures polars i la seva relació amb el metabolisme.

Actualment, els ectoterms no poden viure en els climes extremadament freds propers als pols perquè allà no hi hi suficient energia solar per escalfar els seus cossos .Contrriament, hi ha endoterms, com els ossos polars i els pingüins, que són capaços de viure en aquestes regions. Així doncs, si la distribució geogràfica dels fòssils de dinosaures indica que van viure en climes freds, això explicaria una possible endotèrmia, tal com també va citar el paleontòleg Robert Bakker, autor de l'article "Dinosaur Renaiisance".
S'anomenen "dinosaures polars" a aquells que van viure dins del límit del Cercle Polar del seu temps. Actualment es coneixen jaciments juràssics i cretàcics amb presència de dinosaures tant al nord com Alaska, els Territoris del Nord-oest (Canadà) i l'arxipèlag noruec Svalbard i tant al sud com l'estat australià de Victòria i diferents localitats de l'Antàrtida. Aquests descobriments han canviat la imatge que es tenia abans dels dinosaures com a organismes que habitaven en ambients de clima càlid com els altres rèptils. Les evidències paleobotàniques (que estudien el passat de la flora) indiquen que moltes d'aquestes localitats eren més càlides que avui en dia, basant-se en la presència de fòssils d'angiospermes o plantes amb flors. A més, no s'han trobat evidències de que llavors existís un casquet polar. S'ha proposat que els jaciments del Cretaci superior d'Alaska tindrien llavors una temperatura mitjana anual d'uns 13 ºC i una mínima de 2 ºC i una latitud d'entre 65 i 85 ºN. En el cas del jaciment de "Dinosaur Cove" ("La Cala dels Dinosaures") de Victòria, es va calcular que la temperatura mitjana anual podria variar entre -6 ºC i 3 ºC. Aquestes condicions haurien estat força favorables perquè s'hi experimentés la "nit polar", és a dir, que durant els mesos d'hivern estiguessin en una foscor gairebé permanent. Aquest fenomen hauria impedit que els ectoterms visquessin en regions properes als pols, hipòtesi que queda demostrada amb l'absència de parents d'animals actualment ectotèrmics com amfibis i rèptils en el registre fòssil del Cretaci d'Alaska (els animals anteriorment esmentats són molt comuns en comunitats faunístiques amb dinosaures de regions tropicals).
Una de les primeres evidències de la presència de dinosaures en latituds polars va ser el descobriment l'any 1960 d'unes icnites de principis del Cretaci a l'arxipèlag Svalbard, que llavors ocupava una paleolatitud d'uns 70 ºN. Les primeres restes de dinosaures a l'Antàrtida van ser recol·lectades a l'illa James Ross per un equip argentí i pertanyien a un Anquilosàurid, que va ser anomenat Antarctopelta el 2006. Entre 1990 i 1991 també es van trobar al mont Kirkpatrick, a la serralada Transantàrtica, les restes del Prosauròpode Glacialisaurus i del Teròpode Cryolophosaurus, aquest últim amb una característica cresta amb solcs i plecs de forma perpendicular per damunt de les òrbites oculars. Als jaciments d'Alaska s'han trobat restes del Ceratòpsid Pachyrhinosaurus, l'Hadrosàurid Edmontosaurus, els Tiranosàurids Albertosaurus i Nanuqsaurus i el petit Teròpode Celurosaure Troodon. Però la comunitat faunística de vertebrats polars mesozoics més coneguda és la "Dinosaur Cove" a Austràlia. Les primeres excavacions les va fer el matrimoni de paleontòlegs nord-americans residents a Austràlia Thomas i Patricia Rich als anys 80. La fauna de dinosaures allà localitzada datava de fa 110 M.A. i entre ella es trobaven noves espècies de la família dels Hipsilofodonts, com el Leaellynasaura (dedicat a la Leaellyn, la filla menor dels Rich) i l'Atlascopcosaurus (dedicat en aquest cas a la companyia Atlas Copco, que els va subministrar l'equip miner per excavar a "Dinosaur Cove"), a més d'un Ceratòpsid (Serendipaceratops) i un Ornitomimosaure (Timimus), més antics que els seus parents de l'hemisferi nord.
Els fòssils de Troodon descoberts a Alaska són el doble de grans que els seus parents d'ambients més càlids. Aquest increment de massa podria afavorir la retenció de calor en un clima fred. En un altre cas, durant les excavacions a "Dinosaur Cove", els Rich van trobar un crani de Leaellynasaura de 51 mm de llargada que conservava el motlle intern de l'encèfal del dinosaure. Els lòbuls òptics eren relativament majors que en altres Hipsilofodonts de latituds càlides, el que sembla indicar que aquesta espècie polar posseïa capacitats visuals més desenvolupades que li haurien estat molt útils pels mesos de la "nit polar". Al principi es va creure que els dinosaures polars hivernaven durant els mesos de foscor. Tot i això, el 2011 es va publicar un estudi que demostrava el contrari i que els dinosaures que habitaven aquelles regions ja estarien adaptats per a sobreviure a les condicions que s'hi donaven. Però també s'ha suggerit que molts fòssils de les regions polars no corresponien a dinosaures que habitaven en aquestes regions durant tot l'any. Per exemple, els Ceratòpsids i Hadrosàurids localitzats a les latituds àrtiques d'Amèrica del Nord corresponen a espècies que també s'han trobat més al sud (Alberta, Montana i Dakota) amb presència de rastres d'icnites i agrupacions de mort en massa, evidències d'un possible comportament social, el que podria indicar que només passaven l'estiu a prop del Pol Nord i retornaven a l'hivern formant grans agrupacions i recorrent distàncies de milers de quilòmetres. Per poder haver migrat tan lluny, el dinosaure hauria tingut que ser endotèrmic. Les investigacions fetes encara són poden contrastar adequadament la distribució geogràfica dels dinosaures amb un possible metabolisme endotèrmic.

Parella de Leaellynasaura en un bosc hivernal australià fa 110 M.A.
Foto: Masato Hattori.

L'Anquilosàurid Antarctopelta o "escut antàrtic".
Foto: Terra-Sciences.

Nanuqsaurus hoglundi, una nova espècie de Tiranosaure trobada a Alaska.

El 12 de març, es va publicar a la revista PLOS ONE, un article sobre un nou tipus de Tiranosaure trobat al nord d'Alaska que ha estat nombrat Nanuqsaurus hoglundi.

El Nanuqsaurus hoglundi va viure fa 70 M.A. Feia 6 m de llargada, la meitat que el T.Rex, el seu parent més proper. Nanuq prové de la llengua inuit, l'idioma dels indígenes d'Alaska, i significa ós polar. Hoglundi va dedicat a Forrest Hoglund.

Com ja he esmentat anteriorment, s'ha trobat a Alaska, una regió que en un principi seria massa freda perquè hi visquessin dinosaures, criatures principalment de clima càlid. Però des de fa uns anys s'han trobat fòssils fragmentaris d'aquests animals per sobre del Cercle Polar Àrtic, el que indica que els dinosaures tenien certa capacitat d'adaptació. També s'han trobat restes de plantes, el que indica que llavors el clima era més suau, però no excessivament càlid.

Dibuix de dos Nanuqsaurus hoglundi amb aurora boreal.

   

Comparació del Nanuqsaurus amb quatre Tiranosàurids i amb dos altres petits carnívors procedents d'Alaska.

Font: National Geographic.

Jaciments on s'han trobat pistes de la transició a terra ferma.

1:L'illa Ellesmere.

Les restes fòssils del Sarcopterigi Tiktaalik, el que vulgarment és anomenat "Peix-Tetràpode", es van trobar en els paisatges gelats de l'Àrtic Canadenc l'any 2006. En ells s'hi combinaven tant característiques dels primers Tetràpodes i com dels Sarcopterigis. Encara que ja es coneixia bé la relació evolutiva entre les 2 races, no existia una bona documentació fòssil d'elements importants dels Tetràpodes, com una mena de baula perduda.

2: Fiords de Grenlàndia.

A finals de la dècada del 1890 es van trobar fòssils de Tetràpodes en un turó remot de Grenlàndia oriental., però van haver de passar més de 50 anys perquè les troballes tinguessin importància.
Allà es van trobar l'Ichthyostega i l'Acanthostega. Aquests descobriments han capgirat la imatge que es tenia sobre l'evolució. Aquests fòssils deixen clar que les potes dels Tetràpodes van evolucionar en un principi com una adaptació per sobreviure a l'aigua, i no per arrossegar-se per terra, com es creia abans.

Els paleontòlegs es van donar una sorpresa al descobrir en la preparació detallada de la pota posterior al veure els seus 4 dits ben desenvolupats i els altres 3 apinyats. Aquests descobriments proven de que la disposició en 5 dits dels actuals Tetràpodes moderns es van desenvolupar més tard.