Exposició temporal sobre els Neandertals al MAC.

Des del 14 de novembre i fins al 16 de febrer es pot veure a la seu barcelonina del MAC, una exposició sobre els Neandertals que van viure al territori català; on es mostraran fòssils i industria lítica d'aquest Homínid extint recuperats a varis jaciments catalans i de la Catalunya del Nord, com per exemple: l'Abric Romaní (l'Anoia), les Coves de Serinyà (el Pla de l'Estany), la Roca dels Bous (la Noguera), la Cova del Gegant (el Garraf) i Talteüll (el Rosselló).

L'exposició temporal també proposa als visitants nous interrogants sobre el coneixement actual de la raça Neandertal.

Per a més informació, aquí deixo l'adreça de l'exposició:

http://www.mac.cat//Seus/Barcelona/Exposicions-temporals/Neandertals-a-Catalunya

  

Felicitació de Nadal.

EL Jove Paleontòleg us desitja unes bones festes!!!

  

Els Anquilosaures.

Els Anquilosaures eren Ornitisquis Tireòfors de fins a 9 m de longitud que van aparèixer al Juràssic, però que no van prosperar fins al Cretaci. El seu nom vol dir "rèptil fusionat", ja que tenien una sèrie de vèrtebres fusionades al llom.

Tenien el cap petit, amb dents en forma de fulla semblants a les dels Estegosaures. Les costelles eren àmplies i arquejades. El cos estava cobert per plaques dèrmiques que formaven un escut sobre la seva esquena. La cintura pèlvica formava la base per a la cuirassa. Alguns Anquilosaures tenien espines com part de la seva armadura corporal, mentre que altres tenien una massa al final de la cua. Les seves potes eren robustes, les anteriors tenien tres quarts de la longitud de les posteriors , peus curts i robusts acabats en peülles. El crani era baix, ja que la separació dels ulls superava la altura del crani. També tenia ossos dèrmics (de la pell) al crani. Aquestes són algunes de les moltes novetats evolutives dels Anquilosaures.

Els Anquilosaures es divideixen en dues famílies: Nodosauridae i Ankylosauridae, cada grup amb unes diferències que el separen de l'altre.

El Tireòfor nord-americà Ankylosaurus dona nom als Anquilosaures.
 A la vegada, es classifica dins de la família Ankylosauridae, que també rep el seu nom.

"Caminando entre Dinosaurios", la pel·lícula sobre dinosaures d'aquest Nadal.

El 25 de desembre de 2013 s'estrena a Espanya la pel·lícula d'animació sobre dinosaures "Caminando entre Dinosaurios".

La pel·lícula s'ambienta a l'Alaska fa 70 M.A. El personatge principal és un jove Pachyrhinosaurus anomenat Patch, que és el petit d'una família d'aquesta inusual raça de Ceratopsians. El Patch no té gaire resistència física, però té un esperit molt fort, el que li ajuda a superar les dificultats que es troba al llarg de la seva infantesa.

Un dia, però, el Patch i la seva tribu tenen que emigrar cap al sud. Els acompanyarem un viatge ple de perills, com grans inundacions, nevades i els sempre presents depredadors.
Pel·lícula produïda per BBC Earth, basada amb la sèrie documental del mateix nom, i distribuïda per 20th Century Fox. Dirigida per Neil Nightingale i Barry Cook.

NO US LA PERDEU!!

Cartell oficial de la pel·lícula.

Manera de viure i evolució dels Estegosaures.

MANERA DE VIURE

El crani i les dents dels Estegosaures indiquen que eren herbívors i que recollien la vegetació amb el seu bec i després la tallaven amb les seves dents abans d'empassar-la. L'estructura de les seves potes suggereix que eren quadrúpedes que arribaven a pesar 2 tones. És probable que els Estegosaures es poguessin aixecar sobre les seves potes posteriors, encara que principalment pasturaven la vegetació a 1 metre d'alçada per damunt del terra o menys.

EVOLUCIÓ

Els esquelets d'Estegosaures més antics són del Juràssic mitjà i s'han trobat a diferents zones d'Europa i la Xina. Els Estegosaures van arribar al zenit del seu desenvolupament a finals del Juràssic, quan tenien una distribució gairebé cosmopolita i d'ells n'hi havia vuit gèneres com a mínim. Els Estegosaures figuren entre els grans vegetarians del Juràssic superior i els seus fòssils són comuns a les roques terrestres d'aquest període, especialment al sud de la Xina (Szechuan i Yunnan), a l'oest dels E.E.U.U. (Wyoming, Utah i Colorado) i a l'est de l'Àfrica (Tanzània).

Cap al començament del Cretaci comença una lenta decadència d'aquest grup, ja que el seu registre en aquesta nova era és més dispers. La decadència cretàcica dels Estegosaures es sol associar a l'aparició de les plantes amb flors, de nous tipus de dinosaures herbívors que els feien la competència o de tots dos. No obstant, el descobriment de possibles fòssils d'Estegosaures del Cretaci superior a l'Índia durant la dècada de 1970 suggereix que al menys en un lloc van sobreviure gairebé fins al final del Mesozoic.

Exemples de Petjades d'Estegosaure. Se n'han trobat a França, al Marroc i a Austràlia.

    

La funció de les plaques del Stegosaurus

Durant gairebé un segle, els paleontòlegs van creure que el Stegosaurus (el Tireòfor característic) utilitzava les seves plaques com una cuirassa defensiva. Vàries il·lustracions antigues mostren a aquest dinosaure protegint-se de l'atac dels carnívors amb les seves plaques i alguns dibuixos ensenyen fins i tot les plaques inclinades horitzontalment als costats del cos del Stegosaurus.

Hi ha dues raons per qüestionar la idea de que les plaques del Stegosaurus eren una cuirassa defensiva. La primera és que aquestes plaques protegien només una petita part de l'esquena i dels costats del dinosaure, deixant el ventre i les potes totalment desprotegides. La segona és que les plaques tenien vasos sanguinis a l'interior, el que suggereix que s'omplien extensament de sang a intervals regulars i que, simplement, no té sentit exposar una estructura plena de sang a l'atac d'un depredador.

Una interpretació molt més raonable per a la funció de les plaques del Stegosaurus sorgeix d'una rigurosa anàlisi realitzada per en James Farlow i els seus col·laboradors de la universitat de Yale a finals de la dècada de 1970. Aquests científics van argumentar, per analogia amb els rèptils vivents, que les plaques del dinosaure funcionaven com radiadors i panells solars que els ajudaven a regular la temperatura corporal. El bombeig de sang a través de les plaques hauria incrementat així la superfície d'exposició de la sang de forma que aquesta pogués refredar-se a l'ombra o escalfar-se al sol ràpidament.

Aquesta anàlisi de la funció de les plaques del Stegosaurus sembla adequada, però es aplicable a altres Estegosaures? El Huayangosaurus tenia punxes en comptes de plaques i la disposició i la forma de les plaques d'altres Stegosauridae, tals com el Kentrosaurus i el Tuojiangosaurus, no són tan òptimament funcionals com les del Stegosaurus. A més, les punxes caudals (de la cua) del Stegosaurus no encaixen dins del model de termoregulació i es probable que funcionessin com estructures defensives. Deu ser que el conjunt de plaques vertebrals dels Stegosauridae va evolucionar a partir d'unes punxes defensives com les del Huayangosaurus. En alguns exemplars més moderns, com el Stegosaurus, la forma i la disposició de les plaques vertebrals es van modificar de tal manera que podien funcionar com radiadors i panells solars. És possible que els Stegosauridae més antics encara utilitzessin les plaques per la defensa, al menys en certa mesura. Les plaques també servirien per exhibir-se i reconèixer els membres de la mateixa espècie.

A "Caminant entre Dinosaures",  hi ha una escena en la qual un Allosaurus s'acosta a un Stegosaurus. Aquest en veure'l, fa que les seves plaques s'omplin de sang i adoptin un color vermell fort, el que espanta al Teròpode. Una forma alternativa de l'ús de les plaques en cas d'un atac d'un depredador, lluny de l'antiga imatge de la cuirassa defensiva.