Ressenya de Jurassic World: Dominion, o el final menys gloriós per a la saga (segona part).

Enllaç a la primera part.

Seguim parlant dels animals de Jurassic World: Dominion (a partir d'ara, JWD), més concretament dels dinosaures. Una altra de les poques millores de la nova pel·lícula respecte a Jurassic World (2015) i Jurassic World: Fallen Kingdom (2018) (a partir d'ara, JWFK) és l'absència d'espècies de dinosaures totalment inventades i amb un aspecte encara més monstruós, com eren l'Indominus a la primera i l'Indoraptor a la segona. Aquí els híbrids han estat les llagostes que són les veritables protagonistes del film. Ara bé, aprofitant la presència de dinosaures emplomallats, la pel·lícula aprofita per a diferenciar entre dues "generacions" de clons, partint de la idea (més aviat, excusa) que l'aspecte poc rigorós dels dinosaures clonats fins ara es deu als gens intrusos d'animals poc emparentats amb els dinosaures (El Pakozoico, 2022, min 1:46-2:37). Així doncs, aquests serien els de la primera generació, entre els quals s'inclou la Velociraptor Blue, que a JWD posseeix una característica nova donada per uns gens de varà, la partenogènesi o generació de descendència sense necessitat de fecundació. Per contra, el Therizinosaurus, el Pyroraptor i el Moros serien de la nova generació. De qualsevol manera, ser d'una nova fornada amb menys gens intrusos no ha servit realment per a tenir un aspecte més rigorós.

La Blue (esquerra) acompanyada de la Beta (dreta), la seva filla-clon sorgida de la seva capacitat per a la partenogènesi.
Foto: Universal Pictures.

A la vegada, no podia faltar un gran depredador que complís el paper d'antagonista de la Tyrannosaurus, que a JWD li ha tocat exercir al carcarodontosàurid argentí Giganotosaurus. Que l'enemic sigui un tàxon real no suposa deixar de banda les obsessions dels fanboys, ja que, de la mateixa manera que el Spinosaurus aparegut a Jurassic Park III (2001), el Giganotosaurus ha estat sempre un dels grans enemics del T. rex en les "lluites de dinosaures" que a aquest col·lectiu li agrada imaginar. És el fenomen que Andrea Cau (2013) descriu com el "Gran Conflicte dels Oriònids" (Grande Conflitto Orionide en italià), en referència al clade de teròpodes Orionides, en el qual s'inclouen les tres famílies d'aquests grans depredadors (Tyrannosauridae, Carcharodontosauridae i Spinosauridae). A més, el Giganotosaurus de JWD presenta igualment un aspecte més monstruós que el de l'animal real, el qual fins i tot li confereix una certa retirada als dolents de les dues pel·lícules anteriors. I l'aura "terrorífic" s'incrementa quan els herois humans li llencen foc a la boca per a espantar-lo, convertir-lo pràcticament en un drac i recordant com els dinosaures no-aviaris de la cultura popular han esdevingut el substitut contemporani d'aquests éssers mitològics.

Comparació de les trobades entre superdepredadors precedents al combat de Jurassic Park III (dalt) i JWD (baix).
Foto: Know Your Meme.

Una altra qüestió interessant sobre JWD és l'ambient en el qual viuen molts dels animals mesozoics "ressuscitats". Amb la desaparició d'Illa Nublar a JWFK, els dinosaures i els altres rèptils s'expandeixen des de la tropical Costa Rica fins a climes molt més freds, com la Sierra Nevada al sud-oest dels EUA (on viuen Grady, Lockwood i Dearing amb la Blue i un ramat de Parasaurolophus) i les Dolomites dels Alps italians (on BioSyn té la seva reserva per a dinosaures). Tant Cau (2022b) per a les Dolomites (a la vegada que, sent italià, avisa que la reserva estaria massa a prop d'hipotètics assentaments humans) com Jura (2022) per a ambdós casos critiquen aquests panorames, ja que totes les espècies mesozoiques de la pel·lícula viurien originàriament en climes tropicals i subtropicals i els seria difícil adaptar-se a climes temperats freds d'alta muntanya. Curiosament, la vegetació d'aquestes regions, composta majoritàriament per coníferes i falgueres, seria més familiar per als dinosaures no-aviaris (fins i tot per als del Cretaci Superior, quan les angiospermes ja eren comunes) que les actuals selves tropicals, les quals són un bioma recent dins del Mesozoic. Per tant, els millors ecosistemes on situar una reserva per a animals mesozoics "ressuscitats" serien els boscos de coníferes tropicals i subtropicals, tot i que no siguin molt comuns entre els biomes holocènics.

Mapamundi on s'indiquen amb color groc les regions on són presents els boscos de coníferes tropicals i subtropicals. Són especialment comuns a les àrees muntanyoses de Mèxic i Amèrica Central.
Foto: Terpsichores/Viquipèdia.

El resultat de JWD encara ha estat més lamentable si es té en compte que s'ha estrenat el mateix any (de fet, poques setmanes més tard) que un altre producte audiovisual amb la fauna del Mesozoic com a protagonista, però que ha donat uns resultats totalment diferents: la sèrie documental d'Apple TV+ Prehistoric Planet. Mentre la nova saga Jurassic ha fracassat en el seu objectiu de recuperar l'esperit de les pel·lícules originals, tot sembla indicar (ja que, per ara, només n'he vist ressenyes de la comunitat paleontològica) que Prehistoric Planet ha sabut fer-ho respecte al que va ser l'equivalent de Jurassic Park per als documentals de petita pantalla, Walking with Dinosaurs (1999), una sèrie que va ser molt present a l'inici d'El Jove Paleontòleg (potser ho sabreu si ja em seguiu des dels anys 2012-2014). I ho ha fet amb unes reconstruccions totalment actualitzades tant d'animals ben coneguts pel públic (Tyrannosaurus, Triceratops, Velociraptor...) com d'altres que no tenien cap o molt poca presència audiovisual fins ara (Deinocheirus, Nanuqsaurus, Corythoraptor...). 

Les xarxes socials han estat plenes de mems que comparen el bestiari de JWD amb el de Prehistoric Planet, ja que s'ha donat la irònica situació que comparteixen moltes espècies: Velociraptor, Atrociraptor, Therizinosaurus, Tyrannosaurus, Dreadnoughtus, Mosasaurus i Quetzalcoatlus. Els acaraments fets per paleontòlegs, paleoartistes i la comunitat dinomaníaca emfatitzen com JWD reprodueix aspectes i comportaments molt estereotipats i antiquats (com el dels herbívors pacífics i el dels carnívors molt violents), mentre Prehistoric Planet s'ha aproximat al màxim a mostrar els rèptils mesozoics com a animals reals, ni excessivament passius ni excessivament agressius (Cau 2022b; Lost Cache, 2022). En resum, mentre els dinosaures de la gran pantalla han mort per la seva pròpia dinàmica de monstrificació, els de la petita pantalla estan ressuscitant després de la decadència del documental de vida prehistòrica posterior a l'efervescència de la saga Walking with dels anys 2000.

Un dels diferents mems que comparen els animals (en aquest cas, els dromeosàurids Velociraptor a dalt i Atrociraptor a baix) de Prehistoric Planet (esquerra) i JWD (dreta). Prehistoric Planet no ha reconstruït al Pyroraptor (tot i ser del Cretaci Superior Campanià-Maastrichtià, el període en el qual està enfocada la sèrie documental), tot i que, en cas de fer-ho, seguiria sent molt diferent de la recreació de JWD.
Foto: Comunitat r/Dinosaurs de Reddit. 

Finalment, arriba el moment de fer les conclusions sobre JWD. El punt més clar és que la nova pel·lícula de Colin Trevorrow ha sentenciat de mort la saga Jurassic a través d'un descens estrepitós de la qualitat i la credibilitat del discurs i de la importància que hi tenen els dinosaures. Unes deficiències que no han pogut ser amagades (ni molt menys arreglades) amb l'absència d'un dinosaure inventat i unes poques cobertes de plomes mediocres. I és aquí on vull deixar clara una cosa per a la gent a qui he parlat de la pel·lícula, compartint l'argumentació de Cau (2022a). Quan dic que els dinosaures de JWD són de tot menys realistes, sempre em responen "És només una pel·lícula". Però això és una simple excusa per a tapar el fet evident. Amb tots els seus errors, la pel·lícula original de 1993 volia mostrar dinosaures tan fidels com fos possible a la visió vigent llavors sobre aquests animals extingits, i les noves pel·lícules estrenades des de 2015 s'han desviat plenament d'aquest objectiu, convertint els seus dinosaures en uns monstres de fantasia més, uns dracs del segle XXI. Per aquesta raó, si el cinema de dinosaures vol recuperar la seva credibilitat, necessita una reinicialització radical que oblidi qualsevol herència de l'univers basat en les novel·les de Michael Crichton.

Fonts:

Cau, A. (2022, maig 2). L'anima pluralista di Billy. Theropoda. Recuperat 23 juny 2022, de http://theropoda.blogspot.com/2022/05/lanima-pluralista-di-billy.html

Cau, A. (2013, octubre 30). Fenomenologia del Grande Conflitto Orionide. Theropoda. Recuperat 23 juny 2022, de https://theropoda.blogspot.com/2013/10/fenomenologia-del-grande-conflitto.html

Cau, A. (2022, juny 2). Recensione di Jurassic World 3 - Dominion (aka Billy Mundo Trino - Condominio). Theropoda Recuperat 23 juny 2022, de http://theropoda.blogspot.com/2022/06/recensione-di-jurassic-world-3-dominion.html

El Pakozoico (2022, febrer 16). TODOS LOS DINOSAURIOS - TRÁILER JURASSIC WORLD DOMINION [vídeo de YouTube]. Recuperat 23 juny 2022, de https://www.youtube.com/watch?v=uopm9135aBk

Jura (2022, juny 11). Prehistoric Planet vs. Jurassic World. Different Receptions to Fictional Dinosaurs. The Reptipage. Recuperat 23 juny 2022, de https://reptilis.net/2022/06/11/prehistoric-planet-vs-jurassic-world-different-receptions-to-fictional-dinosaurs/

LostCache (2022, juny 14). Dreadnoughtus from Prehistoric Planet documentary vs Dreadnoughtus from Jurassic World Dominion movie [missatge d'un fòrum en línia]. Reddit. Recuperat 23 juny 2022, de https://www.reddit.com/r/Paleontology/comments/vbykmn/dreadnoughtus_from_prehistoric_planet_documentary/

Ressenya de Jurassic World: Dominion, o el final menys gloriós per a la saga (primera part).

Porto quasi dos anys sense escriure al blog principal. De fet, ja estic revisant tot el seu contingut (i el de tots els blogs secundaris) per a finalitzar aquest projecte a finals d'aquest estiu, aprofitant el seu 10è aniversari. Però el passat diumenge, 19 de juny, vaig veure Jurassic World: Dominion i no volia acomiadar-me sense abans fer la meva ressenya sobre un dels dos fenòmens dinomaníacs de masses de l'any (tot i que, sent sincers, realment només n'hi ha un).
Ja aviso que aquesta entrada presentarà alguns espòilers, a causa que els considero necessaris per a fer la crítica, i que la recensió en qüestió no serà precisament afalagadora del nou film de Colin Trevorrow. D'aquí unes poques línies ja en veureu els motius. La ressenya estarà complementada amb les opinions d'alguns paleontòlegs en les seves reviews i analitzarà si s'han complert les prediccions indicades al final de l'anterior entrega, Jurassic World: Fallen Kingdom.

Cartell promocional de Jurassic World: Dominion, amb tots els seus protagonistes humans.
Foto: Universal Pictures.

Comencem per les prediccions. A la ressenya de Jurassic World: Fallen Kingdom (a partir d'ara, JWFK), s'assenyalava que una tercera entrega de la nova saga de Jurassic Park es convertiria plenament en una pel·lícula de monstres, on els rols dels dinosaures (i la resta d'animals prehistòrics que reben indegudament aquest nom) encara estarien més estereotipats. A la vegada, partint d'una hipòtesi del paleontòleg italià Andrea Cau al seu blog Theropoda (el qual serà referenciat en aquest escrit), se suposava la presència de dinosaures emplomallats per la pèrdua de les característiques genètiques d'altres animals. I, pel que fa als humans, que la clon Maisie Lockwood tindria una major quota de protagonisme. Aquestes han estat les prediccions complertes, però a costa d'un canvi totalment radical en bona part de la trama.

Jurassic World: Dominion (a partir d'ara, JWD) es presentava com una lluita entre els humans i els animals mesozoics pel control dels ecosistemes terrestres, amb l'objectiu de veure quina era l'espècie supervivent, de manera semblant a War for the Planet of Apes (2017). I el subtítol Dominion donava a entendre una possible victòria dels darrers sobre els primers, instaurant un nou Mesozoic (Cau, 2022a). Però la pel·lícula realment només parla d'aquest possible escenari al principi, retratant a dinosaures no-aviaris, pterosaures i mosasaures com a espècies invasores. I, a partir d'aquí, la història ja és totalment diferent. El Pakozoico -el paleontòleg valencià Francesc Gascó- (2022a) ja comenta que l'argument de la pel·lícula se centra més en el debat sobre l'enginyeria genètica. I és cert, però d'una manera que deixa als animals mesozoics en un segon pla, insòlit per a una pel·lícula suposadament hereva de Jurassic Park (1993). Per contra, el paper protagonista en els animals es troba en mans d'unes llagostes gegants i altament destructives, creades per l'empresa d'enginyeria genètica BioSyn, la principal competència d'InGen, la responsable del parc temàtic d'animals mesozoics de Jurassic World (2015). I el paper de Maisie Lockwood és realment el d'ajudar, a través d'esbrinar els gens que li han permès sobreviure a la malaltia que patia la seva mare, a eliminar els "gens exterminadors" de les llagostes.

Modificació del logotip de JWD per part d'Andrea Cau per tal d'emfatitzar el veritable paper protagonista de les llagostes.
Foto: Cau (2022c)/Theropoda.

A més del nou paper secundari, la raó de ser dels rèptils mesozoics és semblant a la de JWFK: ser animals molt cotitzats que són capturats per traficants per a vendre'ls com a mercaderia i que han de ser rescatats per altres humans, ajudats per algun dinosaure amic com la Velociraptor Blue, que actuen com a "salvadors". I tot ambientat en seqüències pròpies d'una pel·lícula d'acció qualsevol on els dinosaures són l'únic element distintiu, com les persecucions dels Atrociraptor i la moto d'Owen Grady pels carrers de La Valletta. Trevorrow també ha utilitzat de manera excessiva la nostàlgia cap a la saga original de les dècades de 1990 i 2000: l'atac dels Dilophosaurus verinosos i amb collaret de pell, l'aparició d'un Giganotosaurus davant el cotxe dels herois en un vespre plujós (com en la primera aparició de la Tyrannosaurus a la pel·lícula original), la mateixa presència del Giganotosaurus com un antagonista de la Tyrannosaurus que s'hi enfronta com en un combat singular (imitant la mateixa escena de Jurassic Park III) i, sobretot, el retorn de la triada heroica original (Alan Grant, Ellie Sattler i Ian Malcolm) com a aliats de Grady, Lockwood i Claire Dearing, convertits en la nova triada heroica.

Lluita entre dos teròpodes en un soterrani de La Valletta, utilitzat com a mercat pels traficants de dinosaures. És una mostra de com el paper dels animals mesozoics segueix centrat en el seu ús lúdic i comercial (en aquest cas, circense).
Foto: Universal Pictures.

Finalment, el suposat conflicte entre la Humanitat i els rèptils mesozoics no es torna a mencionar fins just al final de la pel·lícula, però presentant la situació oposada a la de l'inici, amb una harmonia total entre els "ressuscitats" i el món actual. Sembla ser com si la victòria sobre les llagostes mutants (un assumpte en principi no relacionat amb el pretès "caràcter pertorbador" dels dinosaures) hagués curat miraculosament el perill que suposaven per al nostre món uns clons de dinosaures fora d'un parc temàtic. És en aquest gir de guió totalment forçat on s'acaba de demostrar el caràcter secundari dels dinosaures a JWD. JWD és a priori el final de la saga, però gens com un desenllaç gloriós resultat d'una "lluita èpica pel domini del món". Al contrari, ho és com un desinflament mediocre resultat d'un descens en la qualitat de quasi tots els elements definidors de la saga Jurassic, on els petits elements de millora (que després es comentaran) són l'excepció que confirma la regla. Les seves quasi 3 dècades de duració es poden descriure perfectament com una corba descendent de la naturalesa de les seves pel·lícules, sobretot en referència a la caracterització dels dinosaures. Com bé assenyala Cau (2022a), la direcció de Trevorrow és la principal causant de què el descens de la qualitat encara hagi estat més estrepitós amb les seves pel·lícules (almenys la direcció de Juan Antonio Bayona a JWFK hi donava una mica d'originalitat), ja que ha volgut acontentar a la gran base de fans fanàtics o fanboys, els que més s'han interessat en la monstrificació dels dinosaures.

Les dimensions desmesurades de les llagostes de JWD es justifiquen en què tenen gens de les avantpassades del Cretaci. Doncs vet aquí la reconstrucció d'una veritable llagosta cretàcica, Panorpidium spica (Cretaci Inferior Albià de Corea del Sud), feta per al seu article de descripció (Kim et al., 2021). La seva llargada es trobava entre els 18,4 i els 22,7 mm, la qual no és excessivament gran en les llagostes actuals. Per tant, JWD torna a caure en el vell recull de la "versió prehistòrica" d'un determinat animal actual que ha de ser necessàriament la seva "versió gegant".
Foto: Do-Yoon Kim.

Després de veure aquest panorama general de la pel·lícula, ara ens centrarem en la representació dels dinosaures (i la resta d'animals fòssils). Dins d'aquestes qüestions destaca un dels grans cavalls de batalla dels paleontòlegs en la crítica cap a les pel·lícules de Trevorrow i Bayona: la coberta de plomes en els dinosaures i també de picnofibres en els pterosaures. Si l'anàlisi no va més enllà, es pot dir que JWD ha acontentat parcialment als crítics, ja que tres teròpodes no-aviaris (el dromeosàurid Pyroraptor, el terizinosaure Therizinosaurus i el tiranosauroïdeu Moros) presenten plomes i l'azdàrquid Quetzalcoatlus mostra picnofibres. Alguns paleontòlegs que han ressenyat la pel·lícula, com El Pakozoico (2022b, min 10:10-12:27 i 15:35-16:36), han felicitat l'aportació, destacant que el "pelatge" no els fa deixar de ser impressionants (a diferència d'allò que opinen els fanboys de la saga), i ho veuen com el resultat de l'assessorament científic de Steve Brusatte, que va prometre la presència de "dinosaures científicament vàlids" al nou film. Per contra, altres analistes de la pel·lícula, com l'autor (o autora) del blog The Reptipage que es fa anomenar Jura (2022), consideren que una simple cobertura de plomes/picnofibres no soluciona el problema de l'autenticitat dels animals, ja que no hi segueix sent, i que la raó del missatge de Brusatte era només la de calmar els ànims.

Dos dels teròpodes emplomallats de JWD. A dalt, el Therizinosaurus, amb plomes filamentoses. I, a baix, el Pyroraptor, amb plomes pennàcees.
Foto pròpia feta a partir de material d'Universal Pictures.

La meva opinió és més propera a la del segon grup. L'aparició de les plomes i les picnofibres a la nova saga Jurassic no només arriba tard, sinó també malament, ja que encara es mantenen moltes errades anatòmiques per al manteniment de l'efecte aterridor de dinosaures i pterosaures. El Pyroraptor és el cas més evident. En primer lloc, els Pyroraptor reals, com els Velociraptor reals, eren animals relativament petits, d'entre 1,5 i 2 m de llargada (Cau, 2022b), mentre que l'exemplar de JWD és molt més gran. El seu cos és el mateix que el dels Velociraptor de la saga, amb un aspecte molt més reptilià que aviari, on les plomes només actuen com una coberta per a diferenciar les dues espècies. I les mateixes plomes tampoc deixen de ser un error, ja que la seva disposició al cos del Pyroraptor no es correspondria a aquella que tindria realment un dromeosàurid, amb l'objectiu de seguir mostrant la seva "terrorífica" boca plena de dents (Jura, 2022). Per contra, les reconstruccions actuals més fiables d'un dromeosàurid col·loquen les seves plomes facials fins a la meitat de la mandíbula. I la reconstrucció del Therizinosaurus tampoc acaba de ser correcta, ja que la coberta de plomes del dinosaure real seria molt més gruixuda.

Però els teròpodes i els pterosaures no són els únics animals de JWD als quals s'han afegit uns filaments, sinó que també en presenten un grup que fins ara no havia sortit a la saga Jurassic: els sinàpsids no-mamífers. Es troben representats pel Dimetrodon i un dicinodont que, des del marxandatge del film, s'ha considerat un Lystrosaurus, tot i que ambdós només actuen de figurants i, evidentment, sent etiquetats com a "dinosaures". I és el Lystrosaurus aquell a qui s'han afegit pèls semblants als dels actuals mamífers, a partir de certes evidències en sinàpsids teràpsids del Permià i el Triàsic (El Pakozoico, 2020, min 3:03-4:22). Per contra, al Dimetrodon, en ser més basal, ja no s'hi han col·locat. Realment, aquest paràgraf només és per a comentar una curiositat, ja que l'única importància dels sinàpsids a la pel·lícula és ser els primers (i únics?) animals "ressuscitats" d'un període anterior a l'aparició dels dinosaures.

Foto del ?Lystrosaurus de JWD amb una mascareta quirúrgica, publicada per Trevorrow al seu compte de Twitter l'octubre de 2020 per a avisar d'uns positius de COVID-19 durant el rodatge de la pel·lícula.
Foto: Colin Tevorrow.

Fins aquí la primera part de la ressenya. En la segona, es parlarà d'altres qüestions de l'aspecte dels animals del film i l'ambient en el qual es desenvolupen moltes de les seves accions (la Sierra Nevada de l'oest dels EUA i les Dolomites italianes), es farà una petita comparació amb el veritable fenomen dinomaníac de l'any, Prehistoric Planet (que encara no he pogut veure, tot i que sé de la seva alta qualitat per les moltes impressions positives de paleontòlegs i paleoartistes que he trobat a les xarxes socials) i es mostraran unes conclusions.

Fonts:

Cau, A. (2022, juny 4). Considerazioni finali su "Jurassic World - Dominion" e sulla "fine" del Franchise. Theropoda. Recuperat 22 juny 2022, de http://theropoda.blogspot.com/2022/06/considerazioni-finali-su-jurassic-world.html

Cau, A. (2022, maig 2). Pyroraptor for dummies. Theropoda. Recuperat 23 juny 2022, de http://theropoda.blogspot.com/2022/05/pyroraptor-for-dummies.html

Cau, A. (2022, juny 2). Recensione di Jurassic World 3 - Bonus Track: le pagelline. Theropoda. Recuperat 22 juny 2022, de http://theropoda.blogspot.com/2022/06/recensione-di-jurassic-world-3-bonus.html

El Pakozoico (2022, juny 9). JURASSIC WORLD DOMINION - REVIEW SIN SPOILERS - OPINIÓN Y CONSEJOS [vídeo de YouTube]. Recuperat 22 juny 2022, de https://www.youtube.com/watch?v=drHuxU7awMw.

El Pakozoico (2020, octubre 7). ¡LYSTROSAURUS en JURASSIC WORLD DOMINION! ¡Un dicinodonto! [vídeo de YouTube]. Recuperat 23 juny 2022, de https://www.youtube.com/watch?v=79tCRncExqw&list=LL&index=3&t=1s

El Pakozoico (2022, febrer 16). TODOS LOS DINOSAURIOS - TRÁILER JURASSIC WORLD DOMINION [vídeo de YouTube]. Recuperat 22 juny 2022, de https://www.youtube.com/watch?v=uopm9135aBk

Jura (2022, juny 11). Prehistoric Planet vs. Jurassic World. Different Receptions to Fictional Dinosaurs. The Reptipage. Recuperat 22 i 23 juny 2022, de https://reptilis.net/2022/06/11/prehistoric-planet-vs-jurassic-world-different-receptions-to-fictional-dinosaurs/

Kim, D.-Y., Lee, M., Nam, G.-S. & Park, T.-Y. (2021). The first orthopteran fossils from the Lower Cretaceous (Albian) Jinju Formation of Korea: Ethological implications for elcanids. Cretaceous Research, 125, article 104843. https://doi.org/10.1016/j.cretres.2021.104843

La ineficàcia de la protecció i la gestió del patrimoni paleontològic a Espanya.

Com a motiu del seu 25è aniversari, la revista PH, de l'Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico (IAPH) de la Junta de Andalucía, va dedicar el seu número 94 (publicat aquest juny) de forma completa a tractar la situació actual de la Paleontologia, de la divulgació del registre fòssil i del marc legal per a la protecció dels llocs i restes paleontològiques d'interès a l'Estat espanyol. Aquest últim aspecte va ser motiu d'un debat, proposat per la paleontòloga de l'IAPH Eloísa Bernáldez Sánchez, sobre la falta de consideració que té l'ingent patrimoni paleontològic a Espanya (dins del qual hi ha localitats de referència mundial com la Serra d'Atapuerca o els jaciments del Cretaci superior del Pirineu català) i la carència d'eficàcia que tenen les lleis encarregades de vetllar per la seguretat i la difusió d'aquest patrimoni tant a nivell estatal com autonòmic.

Portada del número 94 de la revista PH.
Foto: IAPH.

Els fòssils, siguin de l'època que siguin i independentment del tipus d'organisme que representin, són una eina crucial per conèixer el passat del nostre planeta, els canvis que ha patit en matèria biològica i geològica i poder afrontar els reptes que es plantegen per a la Terra al futur. Per això, han de ser reconeguts com un bé patrimonial que la Administració d'un territori ha de salvaguardar per poder transmetre el coneixement científic que contenen a la Ciutadania, el que implica que els fòssils han de ser de possessió pública i s'ha d'evitar que es facin servir per a usos privats (una lluita que ja vaig tractar aquí, aquí i aquí en casos aliens a l'àmbit espanyol). A Espanya, els fòssils són considerats un bé patrimonial des del 1985, quan es va aprovar la Llei de Patrimoni Històric Espanyol. Aquesta llei considerava que formaven part del Patrimoni Històric els elements geològics i paleontològics relacionats amb la història de l'home i els seus orígens i antecedents. Aquesta llei va ser la base sobre la qual les Comunitats Autònomes van crear les seves respectives legislacions sobre el patrimoni històric-cultural, en les quals s'inclouen els fòssils. Encara que va ser un pas important per considerar els fòssils com quelcom amb valor i, en conseqüència, que necessita protecció institucional, deixava al patrimoni paleontològic com un subordinat de l'arqueològic. Això ha portat tot un seguit de problemàtiques per poder reconèixer el caràcter singular del registre fòssil, com no diferenciar la metodologia paleontològica de l'arqueològica o considerar qualsevol vestigi fòssil i qualsevol jaciment paleontològic com patrimoni fins i tot quan (depenent del tipus de fòssil o de jaciment, de l'època en que es va produir i de la regió en que es va localitzar) no té cap excepcionalitat (considerada prèviament) que faci que hagi de ser protegit de forma obligatòria.

Llista de les legislacions autonòmiques sobre protecció del patrimoni cultural que s'encarreguen també de vetllar pels béns paleontològics a les 12 primeres Comunitats/Ciutats Autònomes ordenades alfabèticament.
Foto: Vegas et al. (2018)/IAPH.

La disparitat entre la forma en que s'han de preservar i divulgar els béns paleontològics i els béns arqueològics/històrics/culturals va fer que es comencés a considerar la veritable naturalesa dels fòssils com a productes de la Geosfera que no tenen res a veure amb les manufactures humans i, per tant, com objectes la salvaguarda dels quals havia de ser competència de les entitats dedicades al Medi Ambient. D'aquesta manera, es va promulgar al 2015 la Llei de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, on es consideraven els fòssils (juntament amb les roques, els minerals i els meteorits, entre altres) com un recurs natural geològic de valor científic, cultural i/o educatiu. Aquesta nova consideració dels fòssils no va ha fet millorar la situació del seu emparament legal, més aviat ho ha empitjorat perquè la legislació medioambiental conviu amb la cultural tant a l'àmbit estatal com a l'autonòmic. El fet que s'hagi de coordinar la protecció del patrimoni paleontològic des de dos àmbits diferents de l'administració fa que encara es compliqui més la seva gestió fins al punt que, en algunes Comunitats Autònomes en que la protecció legal del patrimoni paleontològic no està molt cuidada com Andalusia, no se sàpiga molt bé qui són els encarregats d'ocupar-se de l'assumpte. En conseqüència, moltes veus (tant paleontòlegs com funcionaris dedicats a la gestió patrimonial) creuen convenient que la discussió entre si els fòssils han de ser vetllats com un àmbit cultural o medioambiental és estèril i que el que s'ha de fer és construir un organigrama administratiu eficaç per a poder preservar els fòssils i jaciments paleontològics de valor tenint en compte les seves particularitats. L'Aragó és una de les poques Comunitats Autònomes que ha pogut portar amb èxit la gestió del seu patrimoni paleontològic degut que el va separar del seu equivalent arqueològic i va crear una infraestructura administrativa que dugués a terme la funció de protegir la riquesa fossilífera aragonesa. A tal conclusió s'hi ha arribat a causa de tres problemàtiques que la dualitat legal no ha pogut solucionar (per no dir que ha ajudat a empitjorar la situació): la càrrega que han de suportar els investigadors, la destrucció dels jaciments d'interès tant a causa de les inclemències climàtiques com de la mà humana i el pitjor tracte que rep la Paleontologia respecte a la l'Arqueologia en algunes Comunitats Autònomes.

Llista de legislacions autonòmiques sobre protecció del patrimoni cultural que s'encarreguen també de vetllar pels béns paleontològics a les 7 Comunitats/Ciutats Autònomes restants.
Foto: Vegas et al. (2018)/IAPH.

Són molts els paleontòlegs que s'han queixat de que aquestes lleis que haurien de servir per ajudar a la protecció i a la conservació de fòssils i jaciments paleontològics d'interès no són res més que un instrument de control de la Administració sobre l'activitat dels investigadors. Això es deu a que l'aplicació de tal marc legal no ha anat acompanyada de cap ajuda econòmica per a les investigacions, que els paleontòlegs han de suportar una gran càrrega burocràtica que dificulta la seva recerca més que no pas facilitar-la, per l'aplicació massa estricta de les normes que inclouen les lleis i per la falta de diferenciació en el tracte burocràtic entre les campanyes de recerca dutes a terme per institucions públiques amb paleontòlegs professionals i les prospeccions preventives fetes per empreses privades amb treballadors sense experiència en la matèria. A la seva ressenya publicada a la PH 94, el paleontòleg de la Universitat de Saragossa José Ignacio Canudo considera que una forma per eliminar el pes burocràtic de la gestió de les prospeccions dutes a terme per les institucions de recerca i així poder reduir el control administratiu estaria en el desenvolupament de plans d'investigación que tindrien varis anys de durada, que estarien pactats entre els paleontòlegs i els funcionaris i que es centrarien en certs jaciments i/o tipus de paleontòlegs.
La falta de suport financer per protegir els llocs d'interès paleontològic o simplement el desinterès per preservar el patrimoni fossilífer que s'observa en certes Comunitats Autònomes facilita la seva destrucció tant per causes naturals com humanes. La primera situació és denunciada pel paleontòleg de l'Institut Català de Paleontologia Àngel Galobart al parlar sobre el despreniment parcial de la paret amb icnites de dinosaures de Fumanya (Berguedà), el qual va ser causat perquè no es va dur a terme un projecte planejat al 2005 i que es valorar en 60000 € per cobrir parcialment el jaciment pirinenc i protegir-lo de l'erosió. Al no portar-se a pràctica tal proposta, degut a la falta de recursos econòmics dels ajuntaments del voltant, només es va poder sanejar la part superior de la paret de Fumanya. La ressenya de Galobart per a la PH 94 també introdueix una problemàtica existent en el marc legal de la Generalitat de Catalunya per protegir els béns patrimonials, en que el paper de conservar les riqueses naturals o culturals que es troben en terrenys privats (tant de particulars com d'empreses) ha de recaure sobre el seu propietari, proposta que es pot convertir en una dificultat quan el propietari no està disposat a ajudar (el cas de Fumanya n'és un exemple ja que pertanyia a l'empresa elèctrica Endesa abans de que passés a mans de l'ajuntament de Fígols). La segona situació es pot trobar a Andalusia, on tots els esforços administratius per conservar el patrimoni es concentren als béns arqueològics i els paleontològics són oblidats. Això fa que jaciments d'una importància científica considerable que només han començat a ser estudiats molt recentment, com la cavitat kàrstica de Moreda (provincia de Granada) siguin objecte d'un espoli continuat amb objectius comercials, tal com denuncien investigadors de les Universitats de Màlaga i Jaén. Fins i tot els jaciments que estan protegits per algunes administracions autonòmiques amb denominacions com llocs d'interès no són lliures de ser saquejats o destruïts pel clima. Per això, tal com exposa Esperanza Fernández Martínez (Universitat de Lleó), tots els jaciments considerats de valor patrimonial haurien de tenir un inventari ben definit de tots els tipus de fòssils que contenen i (en el cas concret de l'espoli humà de les restes) desenvolupar una normativa per sancionar els atacs contra la integritat del jaciment i fomentar l'ús dels fòssils com a instruments de coneixement per així poder ensenyar a la gent a respectar-los.

Cartell situat als jaciments paleontològics del Cambrià Mitjà de Murero (Saragossa), en el que s'assenyala que està prohibida la recol·lecció de fòssils.
Foto: Meléndez & Soria (1999)/IAPH.

Al País Valencià es consideren igualment com llegat patrimonial als béns arqueològics i als paleontològics dins d'una llei de caràcter cultural, però aquesta teoria no es trasllada a la pràctica a l'hora de valor l'impacte ambiental d'una prospecció arqueològica o paleontològica, sent més afavorit el primer tipus d'operació que el segon. D'aquesta manera, per poder tractar un terreny amb presència de restes arqueològiques s'hauria de dur a terme una prospecció de tal terreny que ocuparà tota la superfície on es té previst actuar més un entorn addicional de 50 m mínim, mentre que per poder tractar un terreny amb restes paleontològiques el que s'ha de fer només és consultar cartografies que delimiten les àrees de poc potencial paleontològic de les d'alt potencial i, si l'operació es realitza en una àrea de poc potencial, només s'haurà de posar tal informació en un informe d'impacte ambiental. Per al paleontòleg de la Universitat de València Francisco Javier Ruiz Sánchez, això és una forma de beneficiar als arqueòlegs perquè siguin ells els que s'encarreguin únicament d'aquestes àrees de poc potencial paleontològic perquè, casualitat o no, corresponen a les regions del País Valencià amb una sedimentologia quaternària (a partir dels 2,5 M.A.), quan la presència del llinatge humà ja està constatada a la Península Ibèrica, amb el que s'assumeix que a partir d'aquesta època els arqueòlegs són els únics capaços d'assumir la competència sobre tals àrees encara que no hi hagi evidències culturals humanes. A Andalusia, la situació és encara pitjor ja que els arqueòlegs no són només els únics responsables de la gestió de tots els elements (siguin naturals o antròpics) dels jaciments d'interès d'edat quaternària, si no també qualsevol localitat de qualsevol època anterior a l'arribada del gènere Homo a terres andaluses; excloent als geòlegs en general i als paleontòlegs en particular de poder aplicar els seus coneixements i metodologia en jaciments en que són molt més necessitats que no pas persones no-especialitzades en el que es pot trobar en tals terrenys com els arqueòlegs i altres llicenciats en Humanitats. Els paleontòlegs andalusos acusen a la administració autonòmica de voler donar el màxim nombre de competència als arqueòlegs en la gestió de tots els béns patrimonials recollits pel marc legal andalús quan no tots aquests béns tenen les mateixes característiques i , de retruc, d'excloure deliberadament als paleontòlegs i altres professionals de les Ciències Naturals. Posen com a exemple que, en la primera versió del reglament andalús per a la gestió del patrimoni cultural, si que s'incloïen als paleontòlegs com a responsables de solicitar una autorització per realitzar una prospecció.

Imatges de l'abocador d'Almenara (Plana Baixa), sota el qual es troba el jaciment kàrstic d'Almenara Casablanca 3 (ACB-3) que ha quedat totalment destruït a causa de la falta d'un estudi rigorós sobre l'impacte ambiental de la construcció de l'abocador, sent un exemple de la desfavorable situació que hi ha al País Valencià respecte al control dels jaciments d'interès paleontològic.
Foto: Ruiz Sánchez (2018)/IAPH.

Sobre Jurassic World: Fallen Kingdom. Imatges espectaculars, argument semblant i dinosaures antiquats.

Aquest 17 de juny vaig anar a veure Jurassic World: Fallen Kingdom (Món Jurassic: El Regne Caigut), cinquena entrega de Jurassic Park, una saga que ja té 25 anys d'història, amb la direcció del català Juan Antonio Bayona. Després d'anar a aquesta cita obligada per a un amant dels dinosaures, toca la també obligada reacció a la pel·lícula d'aquest estiu i recol·lecció de les reviews que n'han fet els paleontòlegs. L'anàlisi de la pel·lícula s'estructurà en quatre apartats principals: l'argument, l'escenografia, la qualitat científica, i prediccions cap a la sisena entrega, la qual ja està programada pel 2021, a partir del que s'observa en el final del film.

Logotip de Jurassic World: Fallen Kingdom.
Foto: Universal Pictures.

ARGUMENT

Jurassic World: Fallen Kingdom es desenvolupa tres anys de la destrucció del parc Jurassic World a causa de l'escapada del dinosaure híbrid Indominus rex del seu recinte. Els dinosaures han seguit desenvolupant-se a la Illa Nublar després de l'incident, però estan en perill de ser aniquilats degut a l'erupció d'un volcà que amenaça de destruir l'illa. En l'administració estatunidenca hi ha el dilema de que si es consideraria ètic o no permetre la mort dels dinosaures. La Claire, la responsable de l'engendrament de l'Indominus, porta una organització que vetlla per la protecció dels dinosaures d'Illa Nublar i veu amb molts mals ulls que el senat nord-americà decreti el dret a eliminar físicament als animals. La Claire rep el contacte d'en Benjamin Lockwood, antic soci de John Hammond (el creador del parc original dels anys 90), que li comunica que vol traslladar els dinosaures a una altra illa de la costa de Costa Rica amb l'objectiu de que puguin desenvolupar-se sense problemes ni necessitat d'intervenció humana. L'Eli Mills, l'assistent d'en Lockwood, diu a la Claire que està preocupat per la vida de la Blue, l'última Velociraptor supervivent del desastre del parc, cosa que porta a la protagonista a veure a l'Owen, qui va cuidar de la Blue durant bona part de la seva vida i el qual ha oblidat la vida al parc, perquè s'uneixi a la seva expedició juntament amb dos joves de la organització de la Claire (l'analista de sistemes Franklin Webb i la veterinària Zia Rodríguez). Els quatre arriben a la Illa Nublar i observen que ja hi havia persones que venien pels dinosaures abans que ells, uns mercenaris que, tal com després descobreixen gràcies a la néta-clon d'en Lockwood, estan sota el comandament d'en Mills i volen transportar els dinosaures cap a Amèrica del Nord per ser venuts en una subhasta i ser utilitzats com a armes per influents homes de negocis. I als dinosaures reals se'ls hi ha d'incloure un nou híbrid creat pel genetista Henry Wu a les ordres d'en Mills anomenat Indoraptor, que finalment serà vençut per la Blue.

Per què fer un paràgraf tant llarg parlant sobre l'argument de la pel·lícula (ja em perdonareu els qui encara no l'han vista per si he fet spoilers)? Doncs per constatar que la sinopsi del film d'en Bayona és una revisió de la de la segona pel·lícula de la saga original dels anys 90, és a dir, d'El Món Perdut: Jurassic Park, de la mateixa que Jurassic World va ser una refosa del Jurassic Park original. Això es pot constatar per tot un seguit de fets com: el mateix nom de la pel·lícula (el qual es compon de dos membres com el del seu equivalent del 1997), la presència de dos equips que lluiten per rescatar els dinosaures amb finalitats diferents, el transport dels dinosaures cap al continent i també la presència dels Compsognathus en algunes escenes (dinosaures que es van estrenar dins de la saga amb El Món Perdut). Hi ha alguns que troben l'argument de Jurassic World: Fallen Kingdom una còpia del d'El Món Perdut: Jurassic Park. I, malgrat que vist d'una forma molt general si que es podria considerar-ho, no acabaria de considerar-ho una còpia malgrat que hi ha alguns elements que diferencien les dues pel·lícules: l'acció inicial no es desenvolupa a l'Illa Sorna si no a l'Illa Nublar i, arribats els dinosaures a Amèrica del Nord, l'acció d'aquests al continent es desenvolupa a l'antiga mansió d'en Lockwood i no en una ciutat (no hi arriben fins al final de la cinta, i només com una forma d'anunciar el que pot passar possiblement en la sisena entrega).

Un Compsognathus en una botiga de joguines en ruïnes de l'antic parc Jurassic World.
Foto: Universal Pictures.

També hi ha peces que segueixen el que vam poder veure a Jurassic World fa tres anys, com la presència d'un dinosaure imaginari creat amb la combinació dels gens de diferents dinosaures reals (l'Indoraptor) que s'ha d'enfrontar amb el seu equivalent veritable (la Velociraptor Blue) i que acaba morint a la seva mercè. Al tenir l'Indoraptor molt de component genètic de Velociraptor i, en conseqüència, ser aquest dinosaure qui l'ha de vèncer, fa que aquesta sigui la primera pel·lícula de tota la saga de Jurassic Park en que la Tiranosaure tingui un paper secundari i fins i tot quedi subordinada a la Blue al ser qui ha de proporcionar la sang a la Velociraptor per poder-se recuperar dels dards dels mercenaris. La Blue també roba el protagonisme a la Tiranosaure al ser la primera la que dirigeix aquesta vegada la seva crida des d'un lloc alt de la forma en que la Rex ho feia des de dalt del parc a Jurassc World després de vèncer a l'Indominus. Malgrat que l'element fantàstic segueix sent molt present a Jurassic World: Fallen Kingdom, al final no ha acabat anant encara un pas més en la seva inversemblança tal com indicaven unes filtracions que es van realitzar al 2016 i les quals vaig reportar al blog. Per acabar, he de constatar el punt de reflexió i denúncia de certes situacions en alguns moments de la pel·lícula: com el de la conservació en espècies animals en perill, els excessos de la tecnologia contemporània i, segons em sembla, també el problema de les subhastes amb fòssils de dinosaures que perjudiquen a l'avenç de la investigació científica (en el sentit que, si els dinosaures morts ja són valuosos, encara ho serien molt més si estiguessin vius).

La presentació de l'Indoraptor a la subhasta celebrada a la mansió d'en Lockwood.
Foto: Universal Pictures.

ESCENOGRAFIA

Una de les coses més celebrades de Jurassic World: Fallen Kingdom ha estat el toc especial que en Juan Antonio Bayona ha afegit a la pel·lícula per encara donar-li més espectacularitat fins al punt de convertir-la gairebé en una cinta de terror. Alguns exemples són l'ambientació de les escenes de la subhasta i l'Indoraptor en una mansió antiga, durant una nit plujosa, la situació de vida i mort en què es troben la Claire i en Franklin quan la girosfera (vehicle esfèric que transportava els turistes quan el parc estava en funcionament) cau al mar quan els fluxos piroclàstics estan a punt engolir la Illa Nublar i es troben entre dos elements a la vegada mortals com són la lava i l'aigua, les ruïnes del parc Jurassic World com a testimoni de temps millors i d'una catàstrofe que va posar fi a aquesta època d'esplendor o la situació de suspens que es crea quan els dinosaures s'acosten cap als humans i a aquests últims els hi puja l'adrenalina com quan un Baryonyx s'aproxima a la Claire i a en Franklin o l'Indoraptor a la Maisie, la néta-clon d'en Lockwood. L'empremta d'en Bayona es tradueix en una fixació més en el com que en el què de les accions de la pel·lícula, amb el que el tema principal no són només les lluites entre varis dinosaures o entre dinosaures i humans si no la forma en que aquestes es desenvolupen.

L'Indoraptor apropant-se a la Maisie, en una escena de factura Bayona.
Foto: Universal Pictures.

El toc terrorífic del director català es combina amb la presència de situacions còmiques com la llepada feta per un Ceratòpsid interpretat com un Sinoceratops (Cretaci superior Campanià-Maastrichtià de la Xina) a l'Owen a l'Illa Nublar, la permanent situació d'espant d'en Franklin o els cops de cap fets a tort i a dret per un Stygimoloch dirigit per l'Owen durant la subhasta; o de tendresa com la desaparició d'un Braquiosaure en el flux piroclàstic quan tota la resta de criatures, tant dinosaures com humans han salpat de l'Illa Nublar. Igualment, la tant admirada contribució de Bayona a la saga Jurassic Park també té un punt negatiu, perquè, al convertir-los en protagonistes d'una pel·lícula de terror, la imatge de monstres dels dinosaures encara es reforça més i hi ha un allunyament encara més gran respecte als animals que eren en realitat.

L'escena de l'Owen ensenyant a la jove Blue, que apareix en un vídeo descobert per la Maisie, és a la vegada un dels talls més tendres de la pel·lícula i un exemple clar del comportament gregari semblant al d'alguns mamífers que tenien els Velociraptors segons la saga.
Foto: Universal Pictures.

QUALITAT CIENTÍFICA

Després de tractar dos aspectes purament cinematogràfics, és l'hora d'arribar al punt crucial de la crítica a la pel·lícula des d'una perspectiva científica. Malauradament, els dinosaures de Jurassic World: Fallen Kingdom segueixen estant en desacord amb el coneixement sobre l'aparença, la fisiologia i la conducta que es té actualment dels "llangardaixos terribles" i no s'han mogut d'allò que es sabia als anys 90, quan les primeres tres pel·lícules de la saga si que es van ajustar al que sortia de l'estudi paleontològic d'una forma pionera. Aquest desacord de la nova part de la saga respecte a la seva filosofia original es pot explicar amb el gran èxit que van aconseguir en el seu moment les tres primeres entregues, d'una forma que es van crear grups de fans fanàtics (fanboys) que es van aferrar al model de dinosaures presentat per aquests films fins al punt de que consideren la "veritable" forma de representar els dinosaures i han atacat fervorosament qualsevol intent d'actualitzar els dinosaures en la cultura popular. Per no parlar de que, de la mateixa manera que les primeres tres pel·lícules de Jurassic World van portar totalment a la paperera el paradigma antic dels dinosaures com a éssers estúpids i inactius anterior a la Renaixença dels Dinosaures dels anys 60-70, el que s'ha descobert en els últims vint anys també ha estat una revolució a gran escala en la forma de veure els dinosaures. Però, a diferència dels anys 90, aquesta nova evidència no ha acabat de calar del tot entre el públic general i fins i tot ha rebut certes burles a causa de l'acció dels fanboys. Entre les burles que rep la nova visió dels dinosaures, sobretot en relació amb el tema de les plomes, és que els dinosaures emplomallats queden ridículs i no fan por. Sembla que tant Colin Trevorrow (director de Jurassic World) com Juan Antonio Bayona s'han escoltat més als fanboys que als paleontòlegs i per això no han valorat la presència dels dinosaures emplomallats en les seves produccions.

Un dels varis memes de crítica a Jurassic World: Fallen Kingdom per la seva nul·la qualitat científica. En aquest cas es fa referència a la qüestió de les plomes, indicant que l'ús de tants gens d'animals no-dinosaures per a crear els dinosaures del parc ha fet que hagin perdut alguns elements de la seva morfologia original com les plomes de la mateixa que es pot fer amb la modificació genètica de les aus actuals. Una analogia que es mostra tant amb la foto com amb el títol Món Antropocènic (període geològic actual, caracteritzat per l'alteració humana dels elements geològics i biològics): Plomes caigudes.
Foto: Theropoda.

Segurament és possible que encara no puguem veure dinosaures emplomallats en la sisena entrega ja que no es voldrà desmarcar de la línia de les dues altres entregues anteriors (de la mateixa manera que Jurassic World: Fallen Kingdom no ho ha fet de Jurassic World) i, tal com ja he assenyalat abans, a en Bayona ja li ha anat bé de no seguir endavant amb l'actualització també com una forma de mantenir la "monstruositat" dels dinosaures de la pel·lícula i poder donar-los el seu toc especial. A part de la presència de plomes almenys en els Velociraptors, els Gallimimus i els Tiranosaures, altres aspectes que els paleontòlegs comenten per a millorar en la forma de mostrar els dinosaures i altres rèptils de la saga són: la reducció de la mida del Velociraptor i del Mosasaure (el qual a les pel·lícules es capaç d'empassar-se taurons blancs sencers però que realment només arribaria als 15 m de llargada), la rebaixa de la velocitat del T. rex, l'ús de sons i d'una capacitat cognitiva més semblants als dels cocodrils i les aus que als dels mamífers, una utilitat per a les extremitats anteriors "atrofiades" del T. rex, la utilització de mètodes de clonació diferents a l'extracció d'ADN (degut que s'ha descobert no poden preservar molècules) com l'evolució de trets dinosaurians en pollastres (chickensaurs) i altres aus o la descodificació de proteïnes de dinosaures a parts dels seus fòssils i la utilització de dinosaures reals que podrien fer sense problemes el paper dels híbrids (i, d'aquesta manera, no haver de recórrer a invencions i evitar més girs cap al gènere fantàstic de la saga).

Un altre meme en que l'element de crítica són els fanboys i la seva preferència per dinosaures imaginaris (Indoraptor) abans que per dinosaures reals que podrien fer el mateix paper i aconseguir el mateix o major efecte (Megaraptor). Aquí, el fanboy acaba atraient-se més pel dinosaure real que per l'imaginari.
Foto: Theropoda.

Una altra constant de les pel·lícules de la saga Jurassic Park present a Jurassic World: Fallen Kingdom, la qual s'arrossega des del seu principi, és l'adquisició d'una sèrie de rols en els dinosaures segons els seus hàbits que frega l'absurd i la caricatura, tal com assenyala Andrea Cau en la ressenya que ha fet de la pel·lícula al blog Theropoda (en el qual titula la saga en general sota la denominació irònica de Billy i el Clonesaure). D'aquesta manera, els herbívors (Sauròpodes i Ornitisquis) sempre es poden veure com els dinosaures que donen el to tendre a un film d'acció i terror o com uns estúpids que només reaccionen quan són atacats pels carnívors (Teròpodes), pel que, vist des de la segona perspectiva, encara continuen estant ancorats d'alguna manera a l'estereotip del dinosaure tonto de principis i mitjans del segle XX. Per tant, l'escena de la mort del Braquiosaure es pot interpretar també com que el Sauròpode prefereix més morir sota el flux piroclàstic que salvar-se amb la resta de dinosaures. Per la seva banda, els Teròpodes representen de tal forma el dinosaure àgil i violent de sang calenta que només pensen en caçar i matar i no ho deixen de fer encara que estiguin en greu perill, com quan un Baryonyx no acaba de ser totalment engolit per la lava quan hi escapa junt amb els dinosaures herbívors i els humans. I, quan els dinosaures reals ja són o massa càndids o massa monstruosos, sempre acaba apareixent l'híbrid Indoraptor per encara donar més inversemblança amb les seves dents d'orientació irregular a semblança dels cocodrils.

Un altre punt criticat pels paleontòlegs sobre Jurassic World: Fallen Kingdom no és sol la forma de representar els animals respecte al coneixement científic, si no també la manera en que la ciència és utilitzada a la pel·lícula. La Zia decideix agafar sang de la Tiranosaure per a curar la Blue, el qual implica dues incoherències principals. La primera, que la Zia pugui aplicar coneixements de Veterinària en dinosaures no-aviaris quan, tal com ella mateixa diu a principis de la pel·lícula, no ha treballat mai en aquests animals. La segona, que la transfusió de sang no sols es realitzi entre dos individus d'espècies diferents, si no que els llinatges de les espècies respectives (els Tiranosauroïdeus i els Maniraptors) estaven separats per 100 milions d'anys quan van aparèixer els Tiranosaures i els Velociraptor, fent impossible la supervivència de la Blue. La foto és de quan la Claire i l'Owen extreuen la sang a la Tiranosaure seguint el consell de la Zia.
Foto: Universal Pictures.

I QUÈ ENS OFEREIX EL FUTUR DE LA SAGA JURASSIC PARK?

Tal com ja he anunciat al principi de l'entrada, ja està assenyalat el 2021 com l'any en que arribarà la sisena part de la saga, la probable "Jurassic World 3", i les últimes escenes de Jurassic World: Fallen Kingdom ja poden donar una pista de com pot ser la nova pel·lícula, amb els dinosaures i altres rèptils mesozoics de l'Illa Nublar dispersos pel món després de que la Maisie decidís alliberar-los de la mansió d'en Lockwood. D'aquesta manera, s'obren tot un seguit de possibilitats que poden fer canviar totalment el rumb de la saga i que van ser remarcades amb la última frase pronunciada per l'Ian Malcom (un dels protagonistes de les primeres entregues) durant la seva intervenció al Senat dels EUA en el debat per la supervivència dels dinosaures: "benvinguts a Jurassic World", de manera que sentencia que el Món Juràssic passa de ser el simple nom d'un parc temàtic a ser una realitat.

Encara és molt aviat per saber alguna cosa sobre Jurassic World 3, però ja es poden fer especulacions respecte al que pot ser aquesta sisena entrega respecte tant al que s'ha pogut observar a Jurassic World: Fallen Kingdom o el que ens ha volgut assenyalar el seu final. Si és així (sempre en el cas que el nou director, que tornarà a ser Colin Trevorrow, no es replantegi fer un remake de Jurassic Park 3 ambientada a la dècada del 2020) el que pot segur és que es recuperarà una de les constants del cinema de dinosaures al llarg de tota la seva existència des de principis del segle XX: la presència dels dinosaures en un món humanitzat i la seva relació (sovint conflictiva) amb els Homo sapiens. Possiblement, la presència de vàries espècies de dinosaures i altres rèptils mesozoics farà que defugi d'alguna forma de les típiques pel·lícules de dinosaures destructors d'edificis. I aquí arriba igualment la gran incògnita: podran finalment ser els dinosaures de "Jurassic World 3" ser per fi dinosaures de veritat i no simples monstres en forma de dinosaures antiquats? En la seva primera ressenya de Jurassic World: Fallen Kingdom, Andrea Cau va assenyalar, amb bastant pessimisme, que "Jurassic World 3" tornaria a ser una altra pel·lícula de monstres. Però més tard va considerar que és possible que es pot recuperar la decència de la saga degut al fet que pot ser que la història es pugui desenvolupar molt més tard en el temps respecte al món actual ja que la Maisie podria ser la protagonista de la nova entrega al ser l'alliberadora dels dinosaures. A l'augmentar la distància temporal, els dinosaures podrien conviure d'una forma totalment normal amb els humans i els animals del món actual i també podrien acabar recuperant el seu aspecte original (per tant, plomes) degut a que els dinosaures es reproduiran entre si fins a que no quedi cap rastre de l'artificialitat que va començar el 1993.

Trobada entre un lleó i la Tiranosaure de l'Illa Nublar a finals de Jurassic World, com a preludi del que pot passar a la sisena entrega de la saga i també com a trobada entre el rei animal del món actual i el seu equivalent del món mesozoic.
Foto: Universal Pictures.

Darren Naish contra Brian J. Ford, o com destrossar simples suposicions amb tones de coneixement verificat.

Qualsevol ciència, entre elles la Paleontologia, es basa en el debat i el contrast entre vàries interpretacions de les evidències amb l'objectiu d'arribar a punts comuns que posteriorment poden ser modificats mitjançant l'aparició de nou material i, en conseqüència, de noves verificacions. Malgrat això, en el debat científic sempre hi ha d'haver uns mínims perquè la discussió es pugui realitzar en igualtat de condicions. D'aquesta manera, cadascun dels participants en el debat ha de tenir presents tots els aspectes que puguin afectar a la seva defensa, mostrar la seva visió dels fets a partir de proves verificables i contrastades en publicacions científiques, no mostrar idees contradictòries i tenir respecte cap a la resta de la comunitat d'investigadors que es dediquen a l'estudi del tema. Si no es compleixen aquestes condicions, ens trobem davant de la inútil defensa de suposicions pseudocientífiques que poden ser refutades fàcilment si es compten amb els mitjans suficients.

I perquè començo aquesta entrada amb aquesta advertència? Doncs com una forma d'introduir un cas recent en el qual els dinosaures han estat objecte del contrast entre unes pobres presumpcions basades en una observació molt pobra i uns arguments molt més forts recolzats per tot tipus de proves recollides en articles científics contrastats. L'escenari d'aquesta situació és Anglaterra i els seus protagonistes són: per la banda de l'evidència científica, el paleontòleg de la Universitat de Southampton Darren Naish (reconegut com un dels divulgadors de la Paleotologia via Internet punters del món anglosaxó amb el seu blog Tetrapod Zoology) i, per la banda de les conjectures pseudocientífiques, el microbiòleg Brian J. Ford (el qual no presenta cap entrenament en el món de la Paleontologia, fet que Naish ha deixat més que demostrat en les vàries rèpliques que ha fet de les idees de Ford). La primera referència que vaig tenir d'aquest cas va ser a finals de l'any passat, quan em vaig trobar al Twitter la primera contesta que Naish va dirigir cap a Ford al 2012 a la revista de divulgació Laboratory News.

Els dos protagonistes d'aquest cas (Darren Naish a l'esquerra i Brian J Ford a la dreta) en un debat del qual parlaré més tard.
Foto: Love in the time of Chasmosaurus.

I què ha portat a Ford a enfrontar-se amb la comunitat paleontològica britànica en el seu conjunt i a fer el ridícul davant seu? Doncs que, al 2012 i també dins de Laboratory News, va defensar la que va autoanomenar Hipotèsi dels Dinosaures Aquàtics, segons la qual els dinosaures no aviaris (sense fer cap distinció taxonòmica o morfològica) havien de tenir un mode de vida aquàtic obligatori perquè eren massa grans. Un dels fets que ja va deixar a Ford en evidència davant dels paleontòlegs des d'un bon principi va ser que la "hipòtesi" no és res més que una recuperació d'una teoria totalment refutada ja fa més de 50 anys que considerava que els Sauròpodes eren massa grans com perquè podessin viure en medis terrestres i, per tant, havien de ser aquàtics. L'únic que Ford ha fet respecte a aquestes idees ja antiquades és estendre la suposició a tots els dinosaures no aviaris i presentar-lo com si fos una proposta totalment nova que servís per enterrar tot el que fins ara els paleontòlegs havien estat considerant sobre els dinosaures.

Dibuix de paròdia de les idees de Ford en que es veu a un Sauròpode submergit en una massa aquàtica i a un Teròpode damunt seu que li pregunta per què s'està a l'aigua si tot el que té (menjar, ous...) és terrestre.
Foto: Gareth Monger.

Com ja he dit abans, la resposta de Naish no va tardar en esperar-se i va aconseguir posar les coses a lloc. Naish va acusar Ford de ser massa superficial a l'hora de mirar l'anatomia dels dinosaures, d'ignorar dades corresponents a l'antic medi ambient dels dinosaures mesozoics (paleoecològiques) i de recuperar la visió del dinosaure maldestre i reptiloide de principis i mitjans del segle XX que va ser enterrada per les proves que indicaven una major agilitat i capacitat adaptativa dels dinosaures aparegudes durant la Renaixença dels Dinosaures dels anys 60-70. Algunes de les proves que Naish va fer servir per desmentir la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics van ser que la majoria de fòssils de dinosaures provenen de sediments terrestres (alguns dels quals fins i tot representen ambients semi-àrids o àrids), els dinosaures en general no presenten les característiques corporals necessàries per a una vida exclusivament aquàtica (extremitats en forma de pala, ossos densos per reduir la flotabilitat, cossos en forma de barril i orificis nassals situats a la part superior del cap), l'existència de dinosaures que pesaven menys d'una tona, la presència de músculs molt forts a la cua que ajuden en una locomoció terrestre i cames en forma de pilar que també hi estan adaptades i que les icnites i ous de dinosaures s'han trobat en sediments clarament terrestres.

El jaciment d'icnites de La Posa (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà) és un exemple de la importància del sediment on estan produïdes per determinar l'ambient en que es van realitzar. Les icnites de La Posa es van interpretar al principi com pertanyents a Sauròpodes, però l'anàlisi sedimentològica del jaciment va determinar que les marques es van produir en un substrat marí i actualment es consideren orificis creats per rajades per a alimentar-se.
Foto. Museu de la Conca Dellà.

L'intent d'hipòtesi de Ford es podria haver quedat aquí si no fos que va contraatacar gràcies al ressò que la premsa no-científica anglosaxona va fer de la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics. D'aquesta manera, Ford va dirigir la difusió de les seves idees cap al públic no expert en Paleontologia, sabent que els seus coneixements limitats en la ciència podrien fer que no fossin qüestionades. Fins i tot, està pensant en publicar un llibre sobre les seves conjectures anomenat Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures, el qual està pensat en ser publicat per la editorial HarperCollins. Això últim encara ha enfadat més als paleontòlegs degut a que no es tracta d'una editorial especialitzada en la difusió de literatura pseudocientífica. I és aquí, amb la publicació del llibre a la vista, que Ford i Naish es van trobar les cares sis anys més tard del primer intercanvi escrit, en un debat que va tenir lloc al Conway Hall (sala de conferències de Londres) aquest 15 de maig (va ser justament la celebració d'aquest debat la que em va portar a escriure aquesta entrada, ja que complementava el que ja tenia d'abans).

Portada del llibre Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures de Brian J. Ford.
Foto: Amazon.

La intervenció de Ford va anar acompanyada de l'anàlisi d'obres paleoartístiques antigues i de talls de la cèlebre sèrie documental britànica dels anys 90 Caminant entre Dinosaures per demostrar les seves suposicions (les seves referències, a més d'antiquades, no es poden fer servir per recolzar el que vol ser una exposició científica, ja que les il·lustracions paleoartístiques i els documentals no són fonts científiques si no simples mitjans per divulgar el coneixement científic als no-experts), sentenciant també que el paleoart modern està ple d'errades. Una intervenció que no va ser exempta d'insults als paleontòlegs acusant-los de ser tancats de ment i anar en contra seva, una tècnica mot utilitzada pels pseudocientífics per desacreditar els científics i utilitzar una tècnica de pressió perquè les seves idees siguin acceptades. Entre el que va exposar Ford hi havia que l'Hadrosàurid Edmontosaurus era un candidat ideal per a ser un dinosaure aquàtic degut a que tenia un bec d'ànec i que les cues dels Sauròpodes estaven adaptades a un mode de vida aquàtic. En el torn de preguntes del públic, Ford va deixar anar un argument que contradeia totalment la seva idea de que els dinosaures havien de ser totalment aquàtics, dient que podien emergir a la terra ferma per pondre ous.

Esquelet de girafa en que es marquen algunes característiques d'aquest mamífer (coll llarg, extensió de les apòfisis espinoses de les vèrtebres i cames llargues i primes, és a dir, les que són anàlogues a les dels Sauròpodes com a resposta a una adaptació semblant) com indicadores d'hàbits aquàtics fent paròdia de les suposicions de Ford.
Foto: Love in the time of Chasmosaurus.

Aleshores va començar el torn de Naish, que va demostrar que Ford estava deixant de banda una part molt important d'evidència per només ensenyar els casos aïllats que puguin servir per demostrar les seves idees (acció coneguda en anglès com cherry picking o "recollida de cireres") i va aportar tot un seguit de proves provinents de vàries branques de la Paleontologia que van refutar per complet les suposicions de Ford. Naish va contestar a Ford que la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics no és res més que una proposta més que obsoleta, que totes les restes fòssils de gairebé la totalitat dels dinosaures no-aviaris es troben sediments terrestres, que els dinosaures més grans tenien ossos pneumatitzats per reduir el pes que suposava la seva mida en un ambient terrestre (sent l'oposat dels ossos densos dels animals aquàtics), que els becs dels Edmontosaurus no eren realment com els dels ànecs (pel que ja no els hauré d'anomenar mai més becs d'ànec) i, per tant, no mostren cap evidència de que fossin criatures aquàtiques i que les marques isotòpiques dels ossos dels dinosaures també ensenyen que eren terrestres en gairebé la seva totalitat. I dic gairebé la seva totalitat perquè és coneguda la existència d'adaptacions a una vida semi-aquàtica en almenys dos tipus de dinosaures (el Dromeosàurid Halszkaraptor i els Espinosàurids). Però, tal com també va assenyalar Naish al debat a Conway Hall, això no ha de servir d'excusa per dir que TOTS els dinosaures eren aquàtics quan fins i tot el Halszkaraptor i els Espinosàurids no presenten totes les característiques per ser considerats éssers TOTALMENT aquàtics (per exemple, la espina dorsal del Spinosaurus aegyptiacus és més semblant a la vela d'alguns animals terrestres com els camaleons que no pas a la dels peixos). Per acabar, dir que Naish va saber utilitzar un llenguatge respectuós en que no insultava als seus companys de professió.

Proves presentades per Darren Naish per demostrar el caràcter terrestre dels dinosaures no-aviaris durant el debat de Conway Hall.
Foto: #SciFri.

Clarament, va ser Naish qui va guanyar el debat degut a que va presentar tot un seguit de proves verificables que van deixar en ridícul les suposicions de Ford, mostrant a la vegada la seva experiència com a paleontòleg i la seva capacitat divulgativa, per així fer que la gent es pugui informar de la qüestió abans d'acceptar qualsevol suggerència sense fonament. En canvi, Ford es va mantenir només a mostrar teatralitat, ego i arrogància amb l'objectiu de vendre més que no pas d'informar. Encara que és possible que Ford tingui algun as sota la màniga, els paleontòlegs esperen que l'efecte de Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures sigui una simple moda passatgera que després ningú es prendrà seriosament. Per la meva part, m'ha interessat molt tota aquesta qüestió i també m'he quedat una mica sorprès de que hi hagi algú que pugui ser capaç de defensar el que li hi rota pels pebrots davant de gent amb arguments moltíssim més segurs que els poden destrossar completament (malgrat que ja coneixia altres casos com els dels que consideren que les aus provenen dels Crocodilomorfs o que els Pterosaures són Lepidosaures en comptes d'Arcosaures).