S'estén la presència d'adaptacions a la vida semi-aquàtica en els Espinosàurids.

Ja fa gairebé quatre anys que es va publicar una revisió de la morfologia i de la biologia de l'Espinosaure (Spinosaurus aegyptiacus) que va confirmar que el "rèptil amb espines" estava adaptat a un mode de vida semi-aquàtic (estudi que va aconseguir una repercussió enorme i que va ser germen d'una exposició feta per la National Geographic Society que va passar per Catalunya). A partir d'aquí s'ha intentat provar sense èxit trobar en les altres espècies d'Espinosàurids (Spinosauridae) tot un nassortiment de caràcters ossis per a la vida als antics rius i llacs com la del Teròpode magribí (que en el seu cas inclou, narius situats a la meitat del crani, coll i tronc allargats, cintura pèlvica i extremitats posteriors escurçades i densitat elevada dels ossos de les extremitats). Finalment, s'ha pogut un altre exemple d'això en la família dels Espinosàurids, el qual prové d'una terra diferent a la de l'Espinosaure i que també és anterior en el temps.

Reconstrucció de l'Espinosàurid del qual tracta aquesta entrada capturant a un Pterosaure des de l'aigua.
Foto: Julio Lacerda.

El 3 de maig del 2018 es va publicar a la revista Cretaceous Research la descripció d'una tíbia parcial d'un Espinosàurid no identificat procedent de la Formació Romualdo (Cretaci inferior Aptià-Albià, 125-100 M.A.), dins de la Conca d'Araripe al nord-est del Brasil, per part d'un equip liderat per en Tito Aureliano (Universitat Estatal de Campinas, Sao Paulo). La Conca d'Araripe és la principal zona del país sud-americà amb jaciments paleontològics del Cretaci inferior, els quals correspondrien a una llacuna costanera semi-àrida i en els quals també s'han trobat fòssils d'Espinosàurids, encara que el registre no és tan extens ni documentat que el que es troba d'aquests dinosaures en localitats africanes i europees, les restes són bastant fragmentàries (fent que fins ara només s'hagin descrit dos tàxons binomials, Irritator i Angaturama) i moltes d'elles no són desenterrades pels paleontòlegs si no que arriben a les seves mans a través del tràfic de fòssils (i el cas d'aquesta tíbia no és cap excepció, ja que poder arribar a les mans dels científics gràcies a la donació feta per una col·lecció privada).

Relació dels fòssils d'Espinosàurid trobats a la Formació Romualdo dins de la reconstrucció d'un esquelet d'aquests dinosaures, on s'indica amb lletres de quin exemplar prové cada resta.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.

Aquesta tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo, malgrat el seu caràcter fragmentari, ha donat tot un seguit de pistes crucials sobre la biologia i l'ecologia tant del probable propietari d'aquest os com dels Espinosàurids brasilers en general. En primer lloc hi ha unes quantes claus referents a la mida i al creixement vital del dinosaure representat amb aquest fòssil. El fragment de tíbia fa 15 cm de llargada i, a partir d'aquí, Aureliano i col·laboradors han estimat que l'os sencer faria 57-63 cm i que la longitud completa de l'Espinosàurid seria de 7-13 m, sent més gran que l'Irritator (6,5 m) i que l'Angaturama (8,3 cm). Tornant-nos a fixar en els dos tàxons ja descrits d'Espinosàurids de la Formació Romualdo, existeix el dilema de que l'Irritator i l'Angaturama puguin ser sinònims degut a que tots dos estan basats en molt pocs fòssils i cadascun d'ells representa parts diferents de l'esquelet, concretament del crani. Al material de diagnòstic de l'Irritator li falta el musell, mentre que l'Angaturama només es troba representat per un musell. El nou exemplar descrit per Aureliano i col·laboradors no pot ajudar en aquest debat perquè, al ser només una tíbia, no hi ha constància de restes cranials. Però retornant al cas particular del nostre protagonista, la seva gran mida no és l'únic que es té que destacar. L'anàlisi histològica de la tíbia de la Formació Romualdo ha revelat que el seu propietari era un subadult i, per tant, no havia acabat de créixer del tot, pel que és possible que fos encara més gran si hagués mort sent un adult.

Dalt: fotos de la tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo en diferents vistes. Baix-esquerra: còpies tridimensionals fetes en tomografia computada de l'os en les seves diferents vistes. Baix-dreta: secció de la tíbia on es marca amb colors la densitat de cada part de l'os.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.

En segon lloc, arribem als caràcters de la tíbia de la Formació Romualdo que l'acosten als fòssils de l'Espinosaure i que indiquen que el seu parent sud-americà també seria semi-aquàtic. La cresta fibular (elevació òssia de la superfície lateral de la tíbia que la fusiona amb el peroné) és molt petita comparada amb la majoria de Teròpodes que la presenten, poca longitud que també s'observa amb l'Espinosaure i que estaria relacionada amb una disminució de la flexió dels genolls que permet el bipedisme obligatori dels Teròpodes, la qual conferiria una locomoció quadrúpeda o semi-bípeda en el protagonista de Parc Juràssic 3. A més, la paret interna de l'os és especialment densa deixant poc espai buit al mig d'aquesta (condició coneguda como osteosclerosi), en una proporció només observada amb el S. aegyptiacus dins dels Teròpodes no aviaris i que és comparable a l'observada en  altres Tetràpodes aquàtics. L'osteosclerosi és un element important per a l'adaptació dels animals terrestres que s'aventuren a la vida a l'aigua, ja que impedeix que la criatura estigui flotant tot el temps. En conclusió, es trobem davant del segon cas d'un Espinosàurid adaptat a una vida aquàtica, o almenys semi-aquàtica, el qual no sols no és del mateix continent que l'Espinosaure si no que també va viure 10 milions d'anys abans (s'ha de tenir en compte que l'Espinosaure és del Cretaci superior Cenomanià, 100-93 M.A.).

Comparació entre la densitat òssia interior de la tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo (a la part inferior dreta, al costat esquerre del Tiranosaure) amb els seus equivalents d'altres Teròpodes, on es pot notar una gran diferència ja que l'os del nostre protagonista no té gairebé cap espai buit.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.

Utilitzant la tècnica del phylogenetic bracketing (que consisteix en l'aplicació de trets que només es coneixen en una espècie a un grup més grans d'espècies respecte a la distància a que es troben en una anàlisi filogenètica, la qual és molt utilitzada amb tàxons fòssils a l'hora d'inferir caràcters físics que costen de preservar o relacionats amb l'ecologia dels organismes), Aureliano i col·laboradors han especulat que l'osteocleosi i, de retruc, l'estil de vida semi-aquàtic estaria present almenys en la subfamília Spinosaurinae (que inclou a l'Espinosaure, a l'Irritator i al nou exemplar de la Formació Romualdo) dins dels Espinosàurids, mentre que l'altra subfamília del clade, els Baryonychinae, seguirien sent terrestres. Això coincideix amb la presència de certs caràcters ossis per a la vida a l'aigua (dents còniques amb seccions arrodonides i musells allargats que estarien adaptats a la captura de peixos, etc.) en el registre fòssil d'Espinosàurids del Cretaci inferior del nord-oest del Brasil, la qual cosa estaria, a més, relacionada amb les condicions paleoclimàtiques de la Formació Romualdo explicades anteriorment, que hauria impedit que hi hagués una megafauna d'herbívors abundant per a satisfer les necessitats dels dinosaures depredadors. En conseqüència, els Espinosàurids brasilers haurien recorregut a la biota marina de la llacuna, la qual si que era rica amb varis tipus de peixos, tortugues, Crocodilomorfs i Pterosaures. Aquesta gran varietat de depredadors marins hauria portat a una gran competència entre ells, la qual es podria haver solucionat amb l'ocupació de diferents profunditats de la llacuna i la captura de diferents tipus de preses depenent de la mida del depredador. Els Espinosàurids serien els animals que estarien al capdamunt de la xarxa tròfica de la llacuna degut a que, malgrat que estarien adaptats sobretot a menjar peixos, s'han trobat evidències del consum d'un Pterosaure per part d'un d'aquests dinosaures i els Crocodilomorfs i les tortugues també haurien format part de la seva dieta.

Reconstrucció de la cadena tròfica de la llacuna de la Formulació Romualdo, en la que l'Espinosàurid és el depredador màxim. Les fletxes vermelles marquen relacions tròfiques que han estat demostrades pel registre fòssil de la regió. Les fletxes negres mostres hipòtesis de relacions tròfiques considerablement acceptades i amb una base teòrica important encara que no estan demostrades pel registre fòssil regional. Les fletxes grises amb punts fan referència a hipòtesis de relacions tròfiques amb poca base teòrica però que podrien ser versemblants.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.