Qualsevol ciència, entre elles la Paleontologia, es basa en el debat i el contrast entre vàries interpretacions de les evidències amb l'objectiu d'arribar a punts comuns que posteriorment poden ser modificats mitjançant l'aparició de nou material i, en conseqüència, de noves verificacions. Malgrat això, en el debat científic sempre hi ha d'haver uns mínims perquè la discussió es pugui realitzar en igualtat de condicions. D'aquesta manera, cadascun dels participants en el debat ha de tenir presents tots els aspectes que puguin afectar a la seva defensa, mostrar la seva visió dels fets a partir de proves verificables i contrastades en publicacions científiques, no mostrar idees contradictòries i tenir respecte cap a la resta de la comunitat d'investigadors que es dediquen a l'estudi del tema. Si no es compleixen aquestes condicions, ens trobem davant de la inútil defensa de suposicions pseudocientífiques que poden ser refutades fàcilment si es compten amb els mitjans suficients.
I perquè començo aquesta entrada amb aquesta advertència? Doncs com una forma d'introduir un cas recent en el qual els dinosaures han estat objecte del contrast entre unes pobres presumpcions basades en una observació molt pobra i uns arguments molt més forts recolzats per tot tipus de proves recollides en articles científics contrastats. L'escenari d'aquesta situació és Anglaterra i els seus protagonistes són: per la banda de l'evidència científica, el paleontòleg de la Universitat de Southampton Darren Naish (reconegut com un dels divulgadors de la Paleotologia via Internet punters del món anglosaxó amb el seu blog Tetrapod Zoology) i, per la banda de les conjectures pseudocientífiques, el microbiòleg Brian J. Ford (el qual no presenta cap entrenament en el món de la Paleontologia, fet que Naish ha deixat més que demostrat en les vàries rèpliques que ha fet de les idees de Ford). La primera referència que vaig tenir d'aquest cas va ser a finals de l'any passat, quan em vaig trobar al Twitter la primera contesta que Naish va dirigir cap a Ford al 2012 a la revista de divulgació Laboratory News.
 |
| Els dos protagonistes d'aquest cas (Darren Naish a l'esquerra i Brian J Ford a la dreta) en un debat del qual parlaré més tard. Foto: Love in the time of Chasmosaurus. |
I què ha portat a Ford a enfrontar-se amb la comunitat paleontològica britànica en el seu conjunt i a fer el ridícul davant seu? Doncs que, al 2012 i també dins de Laboratory News, va defensar la que va autoanomenar Hipotèsi dels Dinosaures Aquàtics, segons la qual els dinosaures no aviaris (sense fer cap distinció taxonòmica o morfològica) havien de tenir un mode de vida aquàtic obligatori perquè eren massa grans. Un dels fets que ja va deixar a Ford en evidència davant dels paleontòlegs des d'un bon principi va ser que la "hipòtesi" no és res més que una recuperació d'una teoria totalment refutada ja fa més de 50 anys que considerava que els Sauròpodes eren massa grans com perquè podessin viure en medis terrestres i, per tant, havien de ser aquàtics. L'únic que Ford ha fet respecte a aquestes idees ja antiquades és estendre la suposició a tots els dinosaures no aviaris i presentar-lo com si fos una proposta totalment nova que servís per enterrar tot el que fins ara els paleontòlegs havien estat considerant sobre els dinosaures.
 |
| Dibuix de paròdia de les idees de Ford en que es veu a un Sauròpode submergit en una massa aquàtica i a un Teròpode damunt seu que li pregunta per què s'està a l'aigua si tot el que té (menjar, ous...) és terrestre. Foto: Gareth Monger. |
Com ja he dit abans, la resposta de Naish no va tardar en esperar-se i va aconseguir posar les coses a lloc. Naish va acusar Ford de ser massa superficial a l'hora de mirar l'anatomia dels dinosaures, d'ignorar dades corresponents a l'antic medi ambient dels dinosaures mesozoics (paleoecològiques) i de recuperar la visió del dinosaure maldestre i reptiloide de principis i mitjans del segle XX que va ser enterrada per les proves que indicaven una major agilitat i capacitat adaptativa dels dinosaures aparegudes durant la Renaixença dels Dinosaures dels anys 60-70. Algunes de les proves que Naish va fer servir per desmentir la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics van ser que la majoria de fòssils de dinosaures provenen de sediments terrestres (alguns dels quals fins i tot representen ambients semi-àrids o àrids), els dinosaures en general no presenten les característiques corporals necessàries per a una vida exclusivament aquàtica (extremitats en forma de pala, ossos densos per reduir la flotabilitat, cossos en forma de barril i orificis nassals situats a la part superior del cap), l'existència de dinosaures que pesaven menys d'una tona, la presència de músculs molt forts a la cua que ajuden en una locomoció terrestre i cames en forma de pilar que també hi estan adaptades i que les icnites i ous de dinosaures s'han trobat en sediments clarament terrestres.
 |
| El jaciment d'icnites de La Posa (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà) és un exemple de la importància del sediment on estan produïdes per determinar l'ambient en que es van realitzar. Les icnites de La Posa es van interpretar al principi com pertanyents a Sauròpodes, però l'anàlisi sedimentològica del jaciment va determinar que les marques es van produir en un substrat marí i actualment es consideren orificis creats per rajades per a alimentar-se. Foto. Museu de la Conca Dellà. |
L'intent d'hipòtesi de Ford es podria haver quedat aquí si no fos que va contraatacar gràcies al ressò que la premsa no-científica anglosaxona va fer de la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics. D'aquesta manera, Ford va dirigir la difusió de les seves idees cap al públic no expert en Paleontologia, sabent que els seus coneixements limitats en la ciència podrien fer que no fossin qüestionades. Fins i tot, està pensant en publicar un llibre sobre les seves conjectures anomenat Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures, el qual està pensat en ser publicat per la editorial HarperCollins. Això últim encara ha enfadat més als paleontòlegs degut a que no es tracta d'una editorial especialitzada en la difusió de literatura pseudocientífica. I és aquí, amb la publicació del llibre a la vista, que Ford i Naish es van trobar les cares sis anys més tard del primer intercanvi escrit, en un debat que va tenir lloc al Conway Hall (sala de conferències de Londres) aquest 15 de maig (va ser justament la celebració d'aquest debat la que em va portar a escriure aquesta entrada, ja que complementava el que ja tenia d'abans).
 |
| Portada del llibre Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures de Brian J. Ford. Foto: Amazon. |
La intervenció de Ford va anar acompanyada de l'anàlisi d'obres paleoartístiques antigues i de talls de la cèlebre sèrie documental britànica dels anys 90 Caminant entre Dinosaures per demostrar les seves suposicions (les seves referències, a més d'antiquades, no es poden fer servir per recolzar el que vol ser una exposició científica, ja que les il·lustracions paleoartístiques i els documentals no són fonts científiques si no simples mitjans per divulgar el coneixement científic als no-experts), sentenciant també que el paleoart modern està ple d'errades. Una intervenció que no va ser exempta d'insults als paleontòlegs acusant-los de ser tancats de ment i anar en contra seva, una tècnica mot utilitzada pels pseudocientífics per desacreditar els científics i utilitzar una tècnica de pressió perquè les seves idees siguin acceptades. Entre el que va exposar Ford hi havia que l'Hadrosàurid Edmontosaurus era un candidat ideal per a ser un dinosaure aquàtic degut a que tenia un bec d'ànec i que les cues dels Sauròpodes estaven adaptades a un mode de vida aquàtic. En el torn de preguntes del públic, Ford va deixar anar un argument que contradeia totalment la seva idea de que els dinosaures havien de ser totalment aquàtics, dient que podien emergir a la terra ferma per pondre ous.
 |
| Esquelet de girafa en que es marquen algunes característiques d'aquest mamífer (coll llarg, extensió de les apòfisis espinoses de les vèrtebres i cames llargues i primes, és a dir, les que són anàlogues a les dels Sauròpodes com a resposta a una adaptació semblant) com indicadores d'hàbits aquàtics fent paròdia de les suposicions de Ford. Foto: Love in the time of Chasmosaurus. |
Aleshores va començar el torn de Naish, que va demostrar que Ford estava deixant de banda una part molt important d'evidència per només ensenyar els casos aïllats que puguin servir per demostrar les seves idees (acció coneguda en anglès com cherry picking o "recollida de cireres") i va aportar tot un seguit de proves provinents de vàries branques de la Paleontologia que van refutar per complet les suposicions de Ford. Naish va contestar a Ford que la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics no és res més que una proposta més que obsoleta, que totes les restes fòssils de gairebé la totalitat dels dinosaures no-aviaris es troben sediments terrestres, que els dinosaures més grans tenien ossos pneumatitzats per reduir el pes que suposava la seva mida en un ambient terrestre (sent l'oposat dels ossos densos dels animals aquàtics), que els becs dels Edmontosaurus no eren realment com els dels ànecs (pel que ja no els hauré d'anomenar mai més becs d'ànec) i, per tant, no mostren cap evidència de que fossin criatures aquàtiques i que les marques isotòpiques dels ossos dels dinosaures també ensenyen que eren terrestres en gairebé la seva totalitat. I dic gairebé la seva totalitat perquè és coneguda la existència d'adaptacions a una vida semi-aquàtica en almenys dos tipus de dinosaures (el Dromeosàurid Halszkaraptor i els Espinosàurids). Però, tal com també va assenyalar Naish al debat a Conway Hall, això no ha de servir d'excusa per dir que TOTS els dinosaures eren aquàtics quan fins i tot el Halszkaraptor i els Espinosàurids no presenten totes les característiques per ser considerats éssers TOTALMENT aquàtics (per exemple, la espina dorsal del Spinosaurus aegyptiacus és més semblant a la vela d'alguns animals terrestres com els camaleons que no pas a la dels peixos). Per acabar, dir que Naish va saber utilitzar un llenguatge respectuós en que no insultava als seus companys de professió.
 |
| Proves presentades per Darren Naish per demostrar el caràcter terrestre dels dinosaures no-aviaris durant el debat de Conway Hall. Foto: #SciFri. |
Clarament, va ser Naish qui va guanyar el debat degut a que va presentar tot un seguit de proves verificables que van deixar en ridícul les suposicions de Ford, mostrant a la vegada la seva experiència com a paleontòleg i la seva capacitat divulgativa, per així fer que la gent es pugui informar de la qüestió abans d'acceptar qualsevol suggerència sense fonament. En canvi, Ford es va mantenir només a mostrar teatralitat, ego i arrogància amb l'objectiu de vendre més que no pas d'informar. Encara que és possible que Ford tingui algun as sota la màniga, els paleontòlegs esperen que l'efecte de Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures sigui una simple moda passatgera que després ningú es prendrà seriosament. Per la meva part, m'ha interessat molt tota aquesta qüestió i també m'he quedat una mica sorprès de que hi hagi algú que pugui ser capaç de defensar el que li hi rota pels pebrots davant de gent amb arguments moltíssim més segurs que els poden destrossar completament (malgrat que ja coneixia altres casos com els dels que consideren que les aus provenen dels Crocodilomorfs o que els Pterosaures són Lepidosaures en comptes d'Arcosaures).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada