Moros intrepidus, el nan que va venir abans dels gegants.

El quan, el com i el perquè els Tiranosauroïdeus van passar de ser uns depredadors secundaris al Juràssic superior i al Cretaci inferior a trobar-se a la cúspide de les xarxes tròfiques a Amèrica del Nord i Àsia durant el Cretaci superior segueixen sent molt enigmàtics, sobretot a Amèrica del Nord. Mentre que a Àsia es coneixen alguns Tiranosauroïdeus del Cretaci inferior i inicis del Cretaci superior que han començat a tancar aquest enorme buit, a Amèrica del Nord no hi ha evidències fòssils de Tiranosauroïdeus (a part de restes aïllades, fragmentàries i, per tant, incapaces de rebre un diagnòstic taxonòmic concret) des de les primeres espècies del Juràssic superior (Tanycolagreus, Coelurus i Stokesosaurus) fins als grans depredadors de finals del Cretaci superior (Gorgosaurus, Daspletosaurus, i, sobretot, Tyrannosaurus, entre d'altres), el que suposa un hiat de 80 milions d'anys en els que no se sap gairebé res sobre els "llangardaixos tirans".
El 21 de febrer es va publicar a la revista Communications Biology la descripció, a càrrec d'un equip de paleontòlegs encapçalat per la Lindsay Zanno (Universitat Estatal de Carolina del Nord), d'un nou Tiranosauroïdeu nord-americà, el qual omple els últims 15 milions d'anys d'aquest hiat de 80 i que confirma que l'ascens del llinatge del T. rex al capdamunt dels ecosistemes del continent va ser ràpid, en termes geològics, i tardà. El nou dinosaure s'anomena Moros intrepidus i està basat en una extremitat posterior (consistent en parts del fèmur, la tíbia, els metatarsians segon i quart i falanges del dit IV) procedent del Membre Mussentuchit de la Formació Cedar Mountain (Utah), datada de finals del Cretaci superior Cenomanià (96,4 M.A.). El nom genèric Moros prové de la personificació del destí imminent a la mitologia grega, en relació que es troba en l'origen dels posteriors amos dels ecosistemes nord-americans; i el nom específic intrepidus prové de la paraula llatina per a "intrèpid", en referència a la hipotètica migració de Tiranosauroïdeus des d'Àsia cap a Amèrica del Nord durant el Cretaci inferior que hauria estat en l'origen del nou dinosaure.

Reconstrucció d'un Moros pujant la branca d'un arbre.
Foto: Jorge González.

El Moros es tracta d'un Tiranosauroïdeu de petita mida i constitució gràcil de les extremitats que presenta com a característiques de diagnòstic una tuberositat semicircular al fèmur, una superfície articular sinuosa del quart metatarsià per al contacte amb el tercer metatarsià i una superfície articular distal també del quart metatarsià subtriangular i comprimida i uns aspectes cranial i lateral (extensions d'aquesta superfície articular cap a dalt i cap als costats) hipertrofiats. L'holotip del Moros tindria una alçada d'1,2 m a l'alçada dels malucs i pesaria uns 78 kg, el que el converteix en un dels Tiranosauroïdeus cretàcics més petits a escala planetària. Aquesta evidència, juntament amb algunes mostres dentals de Tiranosauroïdeus nord-americans indeterminats del Cretaci inferior Albià (108 M.A.), significa que els "llangardaixos tirans" seguien sent depredadors secundaris i de mida petita a mitjans del Cretaci a Amèrica del Nord i que, a partir dels 94 M.A. (límit entre el Cenomanià i el Turonià), els Tiranosauroïdeus començarien una tendència d'increment de mida relativament ràpida i accelerada que hauria acabat en l'aparició dels primers "rexs" gegants a principis del Campanià (84 M.A.).

Tíbia i quart metatarsià de l'holotip del Moros.
Foto: Zanno et al. (2019)/Communications Biology.

A més de ser petits, els Tiranosauroïdeus nord-americans de mitjans del Cretaci tenien una gran capacitat corredora, la qual es troba representada en el Moros per unes extremitats posteriors allargades (amb unes proporcions comparables amb les d'alguns Ornitomimosaures, dinosaures especialment corredors), unes porcions de les mateixes extremitats molt primes i insercions per als músculs situades més amunt que en espècies menys adaptades a la cursa. A la vegada, el Moros es tracta del Tiranosauroïdeu més antic que mostra un peu arctometatarsalià (en la que el tercer metatarsià, absent en l'holotip del Moros, es troba comprimit pel segon i el quart), el qual només es trobava fins ara només es trobava en els Tiranosàurids i altres Tiranosauroïdeus derivats del Cretaci superior. L'anàlisi histològica de seccions del fèmur i de la tíbia indica que l'holotip del Moros era un subadult que estava a punt d'arribar a la maduresa física, la qual s'aconseguiria als 6-7 anys (basant-se en el nombre de Línies de Creixement Aurat, les quals s'agrupen en grups de dos, tres o quatre cada any; i en l'absència de creixement secundari de l'os); i que aquest dinosaure tindria una taxa de creixement molt lenta (a partir d'un teixit ossi de fibres paral·leles) en comparació amb la dels Tiranosauroïdeus més derivats (la qual era molt ràpida gràcies a un teixit ossi travessat per molts vasos sanguinis, pel que també es tracta d'una característica molt tardana).

Seccions histològiques del fèmur i de la tíbia de l'holotip del Moros.
Foto: Zanno et al. (2019)/Communications Biology.

L'anàlisi filogenètica del Moros el recupera com un Tiranosauroïdeu intermedi entre les espècies del Juràssic superior i de principis del Cretaci inferior i les de finals del Cretaci superior (agrupades dins del clade Eutyrannosauria), en un nivell semblant al d'altres Tiranosauroïdeus de finals del Cretaci inferior i principis del Cretaci superior com el Timurlengia de l'Uzbekistan. Les restes dentals aïllades de Tiranosauroïdeus de l'Albià d'Amèrica del Nord relacionades amb el Moros també estarien bastant emparentades amb espècies asiàtiques del mateix període, el que és una mostra que els Tiranosauroïdeus nord-americans del Cretaci no són una evolució de les formes juràssiques del mateix continent sinó que van emigrar durant aquest període des d'Àsia, en una tendència de dispersió i consegüent extensió d'espècies pretèrites entre els diferents continents de Lauràsia en general i entre Àsia i Amèrica del Nord en particular observada durant el Cretaci mitjà amb altres tipus d'animals. A la vegada, i tal com ja s'ha dit abans, aquests Tiranosauroïdeus seguirien sent petits fins al Turonià com a molt aviat a causa que els Al·losauroïdeus seguien els màxims depredadors dels ecosistemes nord-americans al Cenomanià (una evidència revelada pel Siats, procedent del Membre Mussentuchit de la Formació Cedar Mountain igual que el Moros). La causa de l'extinció dels Al·losauroïdeus i del consegüent reemplaçament per part dels Tiranosauroïdeus del seu nínxol ecològic haurien estat un seguit d'alteracions ambientals ocorregudes entre el Cenomanià i el Turonià com un fenomen de transgressió marina del Mar Interior Occidental (amb el que l'aigua marina va envair la superfície emergida i, per tant, es van destruir els ecosistemes costaners), un augment considerable de les temperatures i canvis bruscos en el règim de precipitacions.

Arbre filogenètic dels Tiranosauroïdeus amb la incorporació del Moros i on s'indiquen els blocs d'espècies nord-americianes del Juràssic superior i de finals del Cretaci superior i algunes característiques essencials de l'evolució tardana del grup. A més, s'observa un arbre filogenètic dels Al·losauroïdeus nord-americans i dos esquemes temporals on s'indiquen, respectivament, l'actual estat de coneixement dels Tiranosauroïdeus nord-americans i els períodes amb ecosistemes dominats per Al·losauroïdeus i per Tiranosauroïdeus.
Foto: Zanno et al. (2019)/Communications Biology.