Augmenta encara més la diversitat de Teròpodes a Solnhofen.

Ja fa un any i mig que, amb la descripció de l'Ostromia, el mític Archaeopteryx ha deixat de ser l'únic Teròpode de les Calcàries de Solnhofen (Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià, 157-145 M.A.; estat federal alemany de Baviera). Aquest mes de maig, el nombre de petits dinosaures carnívors i emplomallats de la localitat bavaresa ha augmentat a tres gràcies a la descripció d'un nou fòssil, i és probable que encara hi hagués un quart Teròpode a partir de la revisió que es va fer el mes de febrer del fòssil d'una ploma, el qual no es tracta d'un exemplar qualsevol.

VOLANT SOBRE ELS CELS JURÀSSICS

Comencem parlant del nou fòssil que ha donat lloc a una nova espècie, en aquest cas, d'au basal. Es tracta d'una extremitat anterior dreta gairebé completa però amb alguns ossos desarticulats que va ser recol·lectat a la cantera de Schöpfel, a prop del poble de Mühlheim i del riu Altmühl (el nom celta del qual, Alcmona, es troba en el nom genèric del dinosaure del qual és l'holotip, Alcmonavis, que es tradueix d'aquesta manera com "l'ocell de l'Altmühl"), per part d'en Roland Pöschl, propietari i líder de les excavacions a la cantera de Schöpfel i a qui està dedicat el nom específic del dinosaure, poeschli. L'Alcmonavis poeschli va ser descrit per en Oliver Rauhut (Museu Bavarès de Paleontologia i Geologia, Munic), en Helmut Tischlinger (Universitat de Munic) i en Christian Foth (Universitat de Friburg, Suïssa) el 14 de maig a la revista ELife.

Holotip de l'Alcmonavis, on es pot observar l'húmer separat de la resta de l'extremitat.
Foto: Rauhut et al. (2019)/ELife.

L'Alcmonavis es diagnostica a partir de la presència d'un húmer amb una gran cresta deltopectoral estesa fins al punt que excedeix l'amplada de l'eix de l'húmer, una part proximal de l'húmer que es troba desviat uns 38º respecte de la part distal d'aquest os, un cúbit amb una sola còtila (cadascuna de les parts en que es divideix la part proximal del cúbit i del radi de les aus) de forma oval i cóncava, un petit tubercle lateral del cúbit per a la inserció de músculs, un tubercle per a la inserció del bíceps al radi en forma de cresta, una ranura longitudinal al llarg de l'eix del radi, un metacarpià II considerablement més robust que els seus equivalents I i III, una primera falange del dit I amb una ranura longitudinal, una primera falange del dit II molt robusta amb una secció de tall arrodonida i falanges unguals amb tubercles flexors (eminència de les urpes dedicada a la inserció dels músculs i dels tendons responsables de la seva flexió) molt desenvolupats i estesos transversalment (des d'una cara lateral a una altra). L'anàlisi filogenètica de l'Alcmonavis el situa com una au basal una mica més derivada que l'Archaeopteryx, el que converteix el nou dinosaure bavarès en el Teròpode més derivat del Juràssic superior conegut fins al moment. Aquesta situació es troba suportada per la presència a l'Alcmonavis d'uns còndils distals de l'húmer situats a la superfície lateral, una extensió de la cresta deltoceptoral en la seva superfície medial que serveix per a la inserció del múscul pectoralis i la forma de la part proximal del cúbit i la robustesa de la primera falange del dit I que ja han aparegut abans.

Detall de la meitat proximal del cúbit de l'holotip de l'Alcmonavis. L'abreviació rt fa referència a la còtila.
Foto: Rauhut et al. (2019)/ELife.

Detalls de la meitat proximal de l'húmer de l'holotip de l'Alcmonavis. Les abreviacions tbr i fu fa referència, respectivament, al tubercle per a la inserció del bíceps i a la ranura longitudinal.
Foto: Rauhut et al. (2019)/ELife.

Aquestes mateixes característiques que determinen la posició filogenètica de l'Alcmonavis i algun dels seus caràcters de diagnòstic també han servit per diferenciar perfectament l'exemplar de Mühlheim dels fòssils d'Archaeopteryx (així doncs, l'últim dinosaure presenta una cresta deltopectoral de l'húmer no gaire ampla, un metacarpià II i una primera falange del dit II no tan robusts, una extensió de la cresta deltopectoral per a la inserció del múscul pectoralis no tan desenvolupada, un tubercle del radi per a la inserció del bíceps de forma triangular i uns tubercles flexors de les falanges unguals situades en una posició més distal dins de l'os i no mostra la combinació de les ranures longitudinals tant en el radi i a la primera falange del dit I). La condició d'aquests caràcters en l'Archaeopteryx s'assembla més a l'observada als Teròpodes no-avaris, mentre que la condició de l'Alcmonavis és més semblant a la d'aus més derivades del Cretaci inferior com el Confuciusornis (Cretaci inferior Aptià, 125-120 M.A.; província xinesa de Liaoning). Això també se li pot afegir el fet que l'Alcmonavis sembla ser una mica més gran que l'Archaeopteryx (1 m i 0,5 m, respectivament). L'Alcmonavis també presenta algunes diferències amb l'Ostromia, com la presència de ranures longitudinals a la tercera falange del dit III del segon dinosaure i unes falanges unguals d'aquest més petites en comparació amb les primeres falanges dels seus respectius dits.

Detalls de les falanges de l'holotip de l'Alcmonavis. Les abreviacions gr i ft fan referència, respectivament, a la ranura de la primera falange del dit I i als tubercles flexors de les falanges unguals.
Foto: Rauhut et al. (2019)/ELife.

Anàlisi filogenètica calibrada temporalment de l'Alcmonavis.
Foto: Rauhut et al. (2019)/ELife.

El gran desenvolupament de la inserció del pectoralis a l'húmer i de la del bíceps al radi que s'observa a la vegada en l'Alcmonavis i en aus del Cretaci inferior més derivades que el nostre protagonista, sobre les quals està més o menys clar que podrien volar, indicarien que el nou dinosaure bavarès tindria unes capacitats voladores més desenvolupades que les de l'Archaeopteryx. Així doncs, el pectoralis ajuda a les aus modernes a baixar les ales mentre volen, mentre que el bíceps és important en la flexió de l'avantbraç i en l'estabilització del colze durant el vol i també a l'hora de batre les ales durant l'enlairament. En la majoria de dinosaures, no hi ha cap tubercle per a la inserció del bíceps al cúbit i l'únic dinosaure no-aviari que presenta una estructura d'aquest tipus és el Dromeosàurid Microraptor, del qual se sap que efectuaria una mena de vol primitiu. El desenvolupament encara major d'aquest tubercle en l'Alcmonavis indica que les aus ja sabrien batre les seves ales en un moment tant primerenc de la seva evolució com és el Juràssic superior. Això també entra en concordança amb la major robustesa del metcarpià II i de la primera falange del dit II, un dit que en els ocells moderns forma l'anomenat digitus majoris, el qual serveix per a la inserció de les plomes de vol primàries.

Comparació entre l'húmer dels Teròpodes no-avaris Ornitholestes (A) i Unenlagia (B), el de l'Alcmonavis (C) i el d'un calau terrestre septentrional (Bucorvus abyssinicus, D). A les fotos C i D, l'extensió de la cresta deltopectoral per a la inserció del múscul pectoralis es tracta de la forma vagament arrodonida de l'extrem esquerre de l'os.
Foto: Rauhut et al. (2019)/ELife.

Reconstrucció d'un Alcmonavis i d'un Archaeopteryx.
Foto: Joschua Knüppe.

L'ARCHAEOPTERYX PER EXCEL·LÈNCIA JA NO ÉS UN ARCHAEOPTERYX

Amb això no em refereixo a cap dels preciosos esquelets d'Archaeopteryx comprimits en roca calcària repartits pel món, si no a una ploma. Però, tal com ja s'avança abans, no es tracta d'una ploma qualsevol si no de l'holotip de l'Archaeopteryx, el qua ja sortir en una entrada anterior del blog. Des de la seva descripció l'any 1862 que s'ha intentat esbrinar a quin tipus de ploma fa referència aquest exemplar de Solnhofen, una falta de consens relacionada amb l'absència del seu càlam o canó (el filament de la ploma perfet la seva inserció al cos del dinosaure), un càlam que, no obstant, sí que apareix als dibuixos de la descripció original del 1862. El 4 de febrer es va publicar a la revista Scientific Reports els resultats d'un equip de paleontòlegs dirigits per en Thomas Kaye (Fundació per a l'Avanç de la Ciència, Sierra Vista, Arizona), els quals van sotmetre l'holotip de l'Archaeopteryx a una instal·lació de fluorescència estimulada per làser (FEL), una tècnica que utilitza un làser de gran potència per revelar diferències entre el fòssil i la matriu rocosa utilitzant diferents colors, i van descobrir un halo del càlam perdut, el qual concorda amb el de la descripció original.

A: foto de l'holotip de l'Archaeopteryx. B: dibuix del fòssil del 1862. C: imatge del fòssil sota l'aplicació del FEL.
Foto: Kaye et al. (2019)/Scientific Reports.

Sembla que, durant una preparació del fòssil posterior a la seva descripció original, es va malmetre de forma no-intencionada la part proximal de la ploma fins al punt que es va perdre el càlam. Després de la redescoberta del càlam, en Kaye i els seus col·laboradors han efectuat una comparació entre aquesta ploma i les plomes d'altres exemplars d'Archaeopteryx i d'espècies vivents d'aus per tal de provar com a vàlida qualsevol de les hipòtesis que es tenien sobre aquesta. No potser una ploma primària perquè les plomes d'aquest tipus en l'Archaeopteryx són més rectes i molt asimètriques. Tampoc és una ploma de l'àlula (petita ala que envolta el dit I a les aus actuals) perquè aquesta estructura no existeix a l'Archaeopteryx. I tampoc és una ploma de la cua perquè aquestes plomes són molt més llargues i simètriques en l'Archaeopteryx. Les plomes secundàries de l'Archaeopteryx, sobretot les de l'exemplar de Berlín perquè és on aquestes es troben més ben desenvolupades, poden ser millors candidates per a la pertinença de l'holotip del també anomenat urvogel a causa d'una certa semblança amb les plomes de l'exemplar de Berlín, encara que aquestes últimes són més gran que les del nostre protagonista. En Kaye i els seus col·laboradors han apuntat que es tractaria de la ploma secundària d'un exemplar juvenil d'Archaeopteryx, encara que aquesta hipòtesi no es pot donar per vàlida perquè en urvogels més petits (exemplar d'Eichstätt) les plomes estan molt mal conservades.

Comparació entre l'holotip de l'Archaeopteryx (més clara) i una ploma secundària de l'exemplar de Berlín.
Foto: Kaye et al. (2019)/Scientific Reports.

També hi ha la possibilitat que es tracti d'una ploma de cobriment, aquelles que cobreixen les plomes de vol, les quals es classifiquen en primàries i en secundàries. I, igualment, es troben objeccions a aquesta interpretació perquè el càlam és massa robust per ser una ploma de cobriment secundària i es corba massa respecte al càlam de les aus vivents per tractar-se d'una ploma de cobriment primària. Així doncs, la hipòtesi més plausible en aquest moment per explicar la naturalesa de la infame ploma de Solnhofen és que no es tracta d'una ploma d'Archaeopteryx i, per tant, pertanyeria a qualsevol altre tipus d'au basal o de Teròpode no-aviari derivat, del qual encara no se'n coneix la identitat. A més, el  lloc d'holotip de l'Archaeopteryx que aquesta ploma ha deixat vacant ara l'ocupa l'exemplar de Londres, el qual ja va ser designat l'any 2007 com el neotip (aquell exemplar que es converteix en el nou holotip d'un tàxon perquè l'original presenta poca informació taxonòmica o s'ha perdut o destruït) a causa que ja llavors es tenien dubtes sobre la pertinença de la ploma a l'urvogel.

Comparació entre l'orientació del càlam de l'holotip de l'Archaeopteryx amb al de certes aus actuals (garsa, Pica pica; tinamú ondulat; Crypturellus undulatus, becut eurasiàtic, Numenius arquata; grua, Gruidae; graula, Corvus frugilegus; mussol banyut, Asio otus; i gavot, Alca torda).
Foto: Kaye et al. (2019)/Scientific Reports.

Xingtianosaurus ganqi i la mà dels lladres d'ous.

El 25 d'abril es va publicar a la revista científica en accés obert Scientific Reports la descripció, per part d'un equip de paleontòlegs xinesos liderats per en Riu Qiu (Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia, Beijing), d'un nou esquelet parcial de Teròpode emplomallat procedent del centre neuràlgic dels dinosaures emplomallats: la Formació Yixian (Cretaci inferior Barremià-Aptià, 129-122 M.A.; província de Liaoning). L'exemplar en qüestió ha resultat ser l'holotip d'un nou tàxon d'Oviraptorosaure: Xingtianosaurus ganqi, que a més aporta tot un seguit d'informació sobre l'evolució de la mà dels anomenats "lladres d'ous" des de les formes basals de la mateixa Formació Yixian fins a les més derivades del Cretaci superior.

Foto (a) i dibuix amb les abreviacions dels ossos (b) de l'holotip del Xingtianosaurus.
Foto: Qiu et al. (2019)/Scientific Reports.

L'holotip del Xingtianosaurus ganqi es tracta d'un esquelet parcial al qual li falten el crani, les vèrtebres cervicals, les vèrtebres dorsals anteriors i el coracoides. La falta de crani de l'holotip del nou Oviraptorosaure xinès es troba en l'origen del nom del dinosaure, perquè la part genèrica Xingtianosaurus prové de Xingtian, un déu autòcton xinès que va ser decapitat i que, malgrat això, va ser lluitant contra la Divinitat Primordial, el seu principal enemic; mentre que el nom específic fa referència al ganqi, l'arma utilitzada per Xingtian en les seves batalles. Com la immensa majoria dels fòssils de la Formació Yixian, es troba comprimit en una llosa de roca i preserva impressions de les plomes, encara que en un estat de conservació no tant bo com en els fòssils del principal Oviraptorosaure de Liaoning, el Caudipteryx. El Xingtianosaurus és el tercer membre conegut de la família dels Caudiptèrids (Caudipteridae), per ara autòctona del Cretaci inferior de Liaoning i que també inclou al ja mencionat Caudipteryx i al Similicaudipteryx.

Foto (a) i dibuix (b) de la mà esquerra de l'holotip del Xingtianosaurus. L'abreviació ra fa referència al metacarpià radial, mentre que els forats negres de les falanges són els orificis per al lligaments dels tendons, tal com veurem més avall. A la foto es veuen les fileres de plomes.
Foto: Qiu et al. (2019)/Scientific Reports.

El Xingtianosaurus es troba caracteritzat pels següents caràcters ossis: petits pleurocels o cavitats pneumàtiques a la superfície lateral del centre de les vèrtebres dorsals, un húmer més llarg que l'escàpula, un cúbit proporcionalment llarg que presenta una longitud comparable a la de l'húmer, un angle de metacarpià radial (que, tal com indica el seu nom, articula amb el radi i que en els mamífers rep el nom d'escafoide) d'uns 39º (relativament petit dins del seu grup de dinosaures, a causa que la majoria d'Oviraptorosaures tenen un angle del radial superior a 48º), un metacarpià I molt curt que suposa menys del 40% de la mida del metacarpià II i uns orificis per al lligament dels tendons d'una mida relativament petita. Les impressions de les plomes es troben al costat de l'avantbraç i dels metacarpians i són de tipus pennaci. Aquestes plomes haurien cobert la meitat distal de l'avantbraç formant una petita ala que segurament no tindria cap funció aerodinàmica. Això suposa una diferència amb la morfologia de l'ala identificada en els fòssils de Caudipteryx, la qual només s'estén al llarg dels metacarpians.

Detall de les vèrtebres dorsals (a), l'estèrnum i l'escàpula esquerres (b) i l'escàpula dreta (c) de l'holotip del Xingtianosaurus. L'abreviació pl fa referència als pleurocels de les vèrtebres dorsals.
Foto: Qiu et al. (2019)/Scientific Reports.

A causa de l'absència de crani, en Qiu i els seus col·laboradors van efectuar una primera anàlisi filogenètica del Xingtianosaurus que tenia com a camp d'actuació tots els Teròpodes Celurosaures. En aquesta primera anàlisi, es va obtenir el Xingtianosaurus com un Oviraptorosaure basal proper filogenèticament al Caudipteryx, uns resultats recolzats per característiques pròpies dels Caudiptèrids respecte d'altres Oviraptorosaures més derivats com una cua molt curta amb menys de 26 vèrtebres, un húmer relativament curt que suposa la meitat de la mida del fèmur, un metacarpià I menor al 50% de la longitud del metacarpià II, una superfície articular proximal de la primera falange del dit manual I lleugerament cóncava i una porció proximal del metatarsià III comprès lateralment. La pertinença del Xingtianosaurus dins dels Caudiptèrids va ser confirmada en una anàlisi filogenètica només sobre els Oviraptorosaures, en la qual la unió amb el Caudipteryx i el Similicaudipteryx quedava resolta només per un caràcter, el qual, a més, era diferent dels mostrats anteriorment: un procés preacetabular de l'ili que s'estén ventralment per sota del marge dorsal de l'acetàbul.

Resultat de les anàlisis filogenètiques del Xingtianosaurus. Els ossos dibuixats a la dreta dels noms d'alguns dels dinosaures representen els seus respectius carpians radials, els quals es troben acompanyats (menys en el Jiangxisaurus ganzhouensis) pel seu angle, cosa que veurem més avall.
Foto: Qiu et al. (2019)/Scientific Reports.

Al ser les mans la part més conservada de l'holotip del Xingtianosaurus, en Qiu i els seus col·laboradors han dedicat tot un apartat a la relació entre les mans del nou Oviraptorosaure xinès i les dels seus cosins. Aquestes mostren a la vegades caràcters d'altres "lladres d'ous" primitius com el Caudipteryx, tal com ja s'ha mostrat abans, però també trets més propis dels Oviraptorosaures derivats del Cretaci superior com els orificis per al lligament de tendons de petita mida i tres falanges unguals (sent més grans les pertanyents als dits I i II que la del dit III). El Xingtianosaurus també es diferencia del Caudipteryx en el fet que la longitud combinada de la primera i la segona falanges del dit II són 1,1 vegades més gran que el metacarpià II, una condició semblant a la dels Oviraptòrids, mentre que en el Caudipteryx aquesta relació és d'1,5 vegades més gran la primera mesura que l'última, una proporció més semblant a la dels Quenagnàtids. Això indicaria que la condició del Xingtianosaurus seria la primitiva en els Oviraptorosaures, evolucionant de forma independent la condició vista en el Caudipteryx i en els Quenagnàtids. A més, el descobriment de la mà del Xingtianosaurus confirma que el Caudipteryx seria un dinosaure no-aviari i no una au primitiva no voladora com afirmen alguns paleontòlegs.

Arbre filogenètic simplificats dels Oviraptorosaures on es mostra l'anatomia manual d'algunes espècies de diferents nivells evolutius (de a a g: Protoarchaeopteryx, Xingtianosaurus, Caudipteryx, Elmisaurus, Hagryphus, Citipati i Heyuannia). Les diferents formes geomètriques mostren les característiques de la mà d'aquests dinosaures en cada moment de la seva història evolutiva (l'abreviació MC fa referència al metacarpià).
Foto: Qiu et al. (2019)/Scientific Reports.

En Qiu i els seus col·laboradors també han parlat de l'angle del metacarpià radial a l'hora de fer hipòtesis sobre l'evolució de les mans dels Oviraptorosaures. Aquest angle es correlaciona amb l'extensió de les mans, pel que, com més gran sigui l'angle del radial, està permès més moviment de les mans. Aquest angle es troba molt desenvolupat en els Celurosaures Maniraptors respecte a altres Teròpodes més basals, la qual cosa també es relaciona amb una major capacitat per protegir les plomes de les extremitats anteriors. Com ja s'ha indicat abans, els angles dels radials de molts Oviraptorosaures són molt superiors als 48º (unes xifres bastant més grans que les que es troben en altres clades de Maniraptors com els Terizinosaures, els Troodòntids i els Dromeosàurids). Els 39º del Xingtianosaurus són més propers als d'aquests altres dinosaures i, per tant, més propers al que serien la condició basal en els Oviraptorosaures, la qual cosa també és una prova que el gran angle del radial en altres espècies de "lladres d'ous" va evolucionar de forma independents entre unes i les altres.

Reconstrucció d'un Xingtianosaurus en comparació amb un gat.
Foto: Cisiopurple.

Gobihadros mongoliensis, un bec d'ànec estepari al complet.

Avui parlem dels Hadrosauroïdeus no-Hadrosàurids, aquests curiosos Ornitòpodes de gran mida de finals del Cretaci inferior i principis del Cretaci superior que marquen el camí evolutiu entre els Iguanodòntids del Cretaci inferior inicial i els "becs d'ànec" genuïns dels últims milions d'anys del Cretaci. La majoria de fòssils d'aquests dinosaures provenen d'Àsia, però consisteixen majoritàriament en restes fragmentàries i/o desarticulades. Però el dinosaure protagonista d'aquesta entrada trenca totalment aquesta regla a l'estar basat en un registre fòssil de conservació excepcional que compta amb un esquelet postcranial totalment complet i articulat i un crani d'un altre individu que presenta la mateixa sort.

Dibuixos del crani paratípic del Gobihadros en vistes lateral esquerra (A), anterior (B), dorsal (C) i posterior (D) i de l'esquelet complet del dinosaure mongol (E) en vista lateral esquerra.
Foto: Tsogtbaatar et al. (2019)/PlosOne.

Aquest conjunt extraordinari de fòssils conformen l'holotip i part del material referit del Gobihadros mongoliensis, descrit per un equip de paleontòlegs dirigit per en Khishigjav Tsogtbaatar (Institut de Paleontologia i Geologia de l'Acadèmia Mongola de Ciències, Ulaanbaatar) i publicat a la revista PlosOne el 17 d'abril. L'holotip i el crani complet provenen del jaciment de Bayshin Tsav, a la província mongola d'Ömnögovi, al sud del país; encara que el material referit del Gobihadros també comprèn fòssils trobats als jaciments de Khoorai Tsav (Ömnögovi) i de Khongil Tsav (província de Dornogovi), localitats totes tres enquadrades dins de la Formació Baynshire (Cretaci superior Cenomanià-Santonià, 100-84 M.A.). Tant el nom genèric com l'específic del dinosaure fan referència a la seva àrea geogràfica d'origen, una de les més prolífiques del món en fòssils de dinosaures no-aviaris: el Desert del Gobi de Mongòlia, al qual se li ha d'afegir el sufix grec -hadros ("gran") al final del nom genèric com a referència a la seva posició filogenètica als Hadrosauroïdeus. L'holotip i el crani complet no representarien a individus totalment adults i el primer exemplar, el qual també ha conservat alguns ossos cranials desarticulats, tindria una longitud d'entre 3 i 4 m.

Premaxil·la de l'holotip del Gobihadros en vistes dorsal (A) i ventral (B).
Foto: Tsogtbaatar et al. (2019)/PlosOne.

Mandíbula inferior de l'holotip del Gobihadros en vistes lateral (A) i medial (B).
Foto: Tsogtbaatar et al. (2019)/PlosOne.

El Gobihadros es diferencia de la resta d'Hadrosauroïdeus per la presència d'una premaxil·la amb un marge oral (la part de l'os que contacta amb la boca) de doble capa, fins a tres dents funcionals per a la superfície de trituració del dentari (els dos Hadrosauroïdeus no-Hadrosàurids més propers geogràficament al Gobihadros, el Bactrosaurus i el Gilmoreosaurus del nord de la Xina, en tenen una o dues), un contorn dorsal de l'ili en forma de S i una gran expansió lateral de la cresta supracetabular del mateix os. També es diferencia dels Hadrosauroïdeus més derivats que aquest (inclosos els Hadrosàurids) per presentar una falange del dit I de la mà en forma d'espina (la seva versió del gran polze característic dels Iguanodòntids) i un altre caràcter basal del Gobihadros és un nariu dirigit cap endavant. Per una altra banda, un caràcter del Gobihadros que el fa més proper als Hadrosàurids són unes extremitats anteriors bastant petites en comparació amb les posteriors, encara que no presenta algunes característiques que defineixen aquests "becs d'ànec" més evolucionats com més de 32 fileres de dents, dents de mida petita en forma de llança i una cresta deltopectoral de l'húmer allargada).

Dues mans de Gobihadros, sent la de dalt (A i B) de l'holotip i pertanyent la de baix (C i D) al mateix exemplar referit que el crani complet i articulat. A les fotos de baix es pot apreciar clarament el polze en forma d'espina.
Foto: Tsogtbaatar et al. (2019)/PlosOne.

L'anàlisi filogenètica Gobihadros el recupera com una forma basal del clade Hadrosauromorpha (una subdivisió dels Hadrosauroïdeus que no inclou les espècies del Cretaci inferior que en un principi estaven considerades com Iguanodòntids i algunes també del Cretaci superior) en un politomi amb altres espècies del Cretaci superior d'Àsia (entre els quals es troben el Bactrosaurus i el Gilmoreosaurus) i també d'Europa i d'Amèrica del Nord que dins seu té un clade compost pels Hadrosàurids i un seguit d'espècies germanes a aquests (Telmatosaurus, Zhanghenglong, Plesiohadros, Lophorhothon i Eotrachodon). Aquesta extensa agrupació de dinosaures estaria caracteritzada per l'absència d'un contacte entre els ossos cranials jugal i ectopterigoide i del foramen surangular (un orifici de l'os cranial surangular, al darrere de la mandíbula inferior) i el desenvolupament d'una pestanya òssia ventral al jugal i d'arrels dentals rugoses. La zona més basal d'aquest clade també és anomenat per en Tsogtbaatar i els seus col·laboradors com el "grau-Bactrosaurus".

Anàlisi filogenètica dels Hadrosauroïdeus amb la inclusió del Gobihadros, marcat en negreta. El "grau-Bactrosaurus" estaria comprès entre el Shuangmiaosaurus gilmorei i el Claosaurus agilis.
Foto: Tsogtbaatar et al. (2019)/PlosOne.

Aquests resultats tenen certes implicacions en la biogeografia dels Hadrosauroïdeus, a causa que els tàxons més propers als Hadrosàurids provenen d'Amèrica del Nord i que els Hadrosàurids més antics d'Àsia són de finals del Santonià. Per tant, els Hadrosàurids haurien aparegut a Amèrica del Nord per després migrar cap a Àsia encara que el seu avantpassat comú amb el Gobihadros seria asiàtic. El Bactrosaurus i el Gilmoreosaurus, malgrat ser bastant propers geogràficament i molt propers filogenèticament al Gobihadros, serien de finals del Campanià i de principis del Maastrichtià, és a dir, més o menys 10 milions d'anys posteriors a les últimes evidències fòssils del Gobihadros (malgrat que, en un principi, els sediments on s'havien trobats les restes dels Hadrosauroïdeus xinesos, corresponents a la Formació Iren Dabasu, es consideraven propers cronològicament a la Formació Baynshire). Això fa que siguin més propers temporalment als primers Hadrosàurids del Desert del Gobi, el Saurolophus i el Barsboldia, pertanyents a la Formació Nemegt. Encara que uns i altres dinosaures semblen haver viscut en una mateixa època, no hi ha presència dels dos en les mateixes formacions geològiques. No es coneixen barreres geogràfiques importants durant el Cretaci superior a Àsia que impedissin el contacte entre els Hadrosauroïdeus del "grau-Bactrosaurus" i els Hadrosàurids, pel que l'absència de convivència entre les dues faunes s'explicaria per l'exclusió dels primers dinosaures de certs recursos alimentaris per part dels últims o diferents preferències en l'hàbitat.

Reconstrucció del cap i el coll d'un Gobihadros.
Foto: Joschua Knüppe.