Lingwulong shenqi, el Sauròpode que ha fet qüestionar el caràcter aïllat de la Xina juràssica.

La presència de grans diferències entre la fauna del Juràssic i del Cretaci inferior del centre i l'est d'Àsia i la d'altres regions del món durant el mateix període va fer sospitar a molts paleontòlegs que aquesta àrea (corresponent actualment de forma majoritària a l'actual Xina) es va separar de la resta del Pangea al cap de poc d'haver començat la fragmentació del supercontinent que va unir a la Terra durant el Triàsic, quan encara moltes regions del Pangea continuaven fusionades entre si a causa dels supercontinents més petits del Lauràsia i del Gondwana. Aquesta proposta, anomenada Hipòtesi de l'Aïllament de l'Àsia de l'Est (HAAE), postula que hi hauria una barrera marítima al nivell de l'actual Serralada dels Urals sorgida a mitjans del Juràssic que separaria la Xina i els seus voltants de la resta del Lauràsia, la qual cosa hauria afavorit l'evolució d'una fauna endèmica de dinosaures (Mamenquisàurids, Oviraptorosaures, Terizinosaures, Marginocèfals...) i la inexistència d'altres grups de dinosaures que es podien trobar a Europa i Amèrica del Nord durant el Juràssic (Diplodocoïdeus, Titanosauriforms, Dromeosàurids, Nodosàurids i Iguanodòntids). La fi de l'aïllament de l'Àsia Oriental hauria acabat al Cretaci inferior durant un fenomen de regressió marina (avançament de la terra ferma sobre la terra submergida) que va permetre l'entrada a l'Àsia dels dinosaures europeus i nord-americans i viceversa (veure també: Evolució de la paleobiogeografia dels dinosaures no aviaris).

Mapes paleogeogràfics que mostren el postulat de l'HAAE de l'existència d'una barrera marítima (Plataforma Russa) entre el Juràssic mitjà (a) i el Cretaci inferior (b) que ajudaria a l'aïllament de l'Àsia de l'Est.
Foto: Xu et al. (2018)/Nature Communications.

Els Diplodocoïdeus no podrien haver participat en aquest intercanvi faunístic ja que van sofrir una gran crisi biogeogràfica al trànsit entre el Juràssic i el Cretaci, però una nova evidència indica que aquests dinosaures de coll llarg ja havien estat abans a la Xina, el que fa plantejar la possibilitat de que si el Gegant Asiàtic realment estava tan aïllat de la resta del Lauràsia durant el Juràssic. Aquestes proves han arribat de mans d'una nova espècie de Diplodocoïdeu Dicreosàurid, sent a la vegada el tàxon del seu grup més antic que es coneix i el primer que es recupera en terres asiàtiques. El Lingwulong shenqi, tal com s'ha anomenat aquest Dicreosàurid del Juràssic xinès, va ser presentat a la revista Nature Communications el 24 de juliol per part d'un equip científic que inclou a l'especialista en dinosaures xinesos Xing Xu (Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleontropologia, Beijing) i a l'expert en Sauròpodes Paul Upchurch (Col·legi Universitari de Londres). El Lingwulong shenqi està basat en un excepcional conjunt de material fòssil recuperat des del 2005 a la localitat de Ciyaopu (Regió Autònoma de Ningxia, centre-nord de la Xina), dins de la Formació Yanan (Juràssic mitjà Toarcià-Bajocià, 174 M.A.) que inclou un total de 10 esquelets parcials de joves i adults, alguns dels quals conserven part del crani. L'holotip és un crani parcial compost per la caixa encefàlica, el sostre cranial, la regió del darrere del crani i unes dents del dentari. El nom genèric Lingwulong significa "drac de Lingwu", pel Parc Geològic de Lingwu en el qual es localitza Ciyaopu, i el nom específic shenqi vol dir "impressionant" en xinès degut a la novetat que ha suposat l'aparició d'un Dicreosàurid al Juràssic mitjà de la Xina, reflectint les implicacions que té aquest dinosaure tant en l'evolució del seu grup com en l'HAAE.

Ossos postcranials recuperats de varis exemplars de Lingwulong (vèrtebra cervical mitjana, vèrtebra dorsal anterior, vèrtebra dorsal posterior, sacre i ili, vèrtebra caudal anterior, escàpula i coracoides drets, húmer esquerre, pubis esquerre, isqui dret, fèmur dret i tíbia dreta) i reconstrucció de l'esquelet.
Foto: Xu et al. (2018)/Nature Communications.

Entre els caràcters de diagnòstic del Lingwulong es troben la presència d'un seguit de ranures i tubercles longitudinals i profunds a la vora nord de l'òrbita ocular, les apòfisis transverses (projeccions òssies laterals de les vèrtebres) de les vèrtebres dorsals anteriors amb petites projeccions que s'estenen des del seu extrem anterior i apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals anteriors amb projeccions de forma subtriangular que van des de l'extrem superior fins al mig de l'apòfisi espinosa. L'anàlisi filogenètica del Lingwulong ha revelat, tal com ja he indicat abans, que és un Sauròpode Diplodocoïdeu Dicreosàurid a partir de caràcters com ossos frontals del crani fusionats i l'absència de pneumaticitat (és a dir, de cavitats buides dins de l'os) als centres vertebrals dorsals. Tot i que no posseeix tots els trets ossis que s'observen en la resta de Dicreosàurids, això es pot explicar degut a la situació basal que té dins de l'arbre evolutiu d'aquests Sauròpodes. Aquest primitivisme del Lingwulong s'ajunta amb la seva relativa antiguitat per capgirar la concepció que s'ha tingut fins ara de l'evolució no sols dels Dicreosàurids i dels Diplodocoïdeus, si no també de tots els Sauròpodes derivats o Neosauròpodes, ja que, amb 174 M.A., el Lingwulong es converteix en el tàxon binomial de Neosauròpode més antic identificat fins al moment. Fins ara, els primers Neosauròpodes clarament identificables es van trobar en sediments del Juràssic superior i hi havia la hipòtesi de que van sorgir al Juràssic mitjà per diversificar-se taxonòmica i geogràficament durant el Juràssic superior. La existència del Lingwulong indica que els Neosauròpodes no sols ja haurien aparegut abans del que estava previst (és a dir, durant el Juràssic inferior), si no que llavors ja havien tingut la seva primera diversificació taxonòmica, que hauria donat lloc tant als subgrups bàsics de Neosauròpodes (Diplodocoïdeus i Macronaris) com també clades més exclusius com els Dicreosàurids. D'aquesta manera, l'explosió de Neosauròpodes ocorreguda al trànsit entre el Juràssic mitjà i el Juràssic superior s'explicaria com un augment puntual de la diversitat que ja estaria precedit per un episodi semblant o simplement perquè les localitats del Juràssic superior en que s'han trobat les seves restes fòssils les han pogut preservar millor que aquelles pertanyents al Juràssic mitjà, quan són molt rars a nivell global.

Cladograma calibrat temporalment dels Sauròpodes més basals que els Macronaris amb una llegenda sobre l'origen geogràfic de cada tàxon i amb la inclusió del Lingwulong. Es pot observar que el Dicreosàurid xinès és el tàxon present en aquest cladograma d'aparició més allunyada del present.
Foto: Xu et al. (2018)/Nature Communications.

Respecte a la vigència de l'HAAE, les anàlisis biogeogràfiques efectuades per Xu et al. (2018) indiquen que almenys un llinatge de Diplodocoïdeus (que seria el que portaria al Lingwulong) va arribar a l'Àsia Oriental durant el Juràssic mitjà, no sent impossible de que els Neosauròpodes en general estiguessin estesos pel Pangea a l'inici de la seva fragmentació (inclosa la Xina) durant aquest període, el qual va d'acord amb la hipòtesi de que els grups de dinosaures típics de finals del Juràssic i de principis del Cretaci ja s'haurien originat quan el supercontinent global encara existia (que també es relaciona amb la idea de que els Neosauròpodes ja serien un grup diversificat en temps del Lingwulong). Així doncs, el Lingwulong mostra que s'han de revisar les relacions paleobiogeogràfiques entre la Xina i la resta del món durant el Juràssic no sols pel que fa a Sauròpodes si no també respecte a totes les altres classes d'animals, dinosaures o no, afectats per l'HAAE. Tampoc ajuda a contrarestar-ho una versió més diluïda de l'HAAE que postula que els Neosauròpodes si existien a l'Extrem Orient durant el Juràssic mitjà, però que hi van desaparèixer durant el Juràssic superior a causa d'una suposada extinció regional i que no van poder tornar fins al Cretaci inferior degut a un petit període d'aïllament ocorregut entre els 164 i els 157 M.A. Tal revisió no acaba de ser concloent degut a que les associacions faunístiques dominades per Sauròpodes basals  (Mamenquisàurids) són del Juràssic mitjà i no del superior, que l'altre Neosauròpode conegut del Juràssic xinès (el Macronari Bellusaurus) seria del trànsit entre el Juràssic mitjà i el superior i que els Mamenquisàurids són més comuns al sud de la Xina que no pas al nord (d'on provenen tant el Lingwulong com el Bellusaurus); amb el que l'explicació més plausible és que els Neosauròpodes van existir a la Xina contínuament des del Juràssic mitjà convivent amb els Mamenquisàurids i que la seva absència aparent dels sediments del Juràssic superior tornaria a ser un cas de mala preservació.

Reconstrucció de dos exemplars de Lingwulong, en la qual posseeixen la gepa dorsal típica dels Dicreosàurids.
Foto: Zhang Zongda.

Akainacephalus johnsoni, l'Anquilosàurid més ben preservat del sud de Laramídia.

Una mica més d'un mes després de la presentació en societat del Nodosàurid mexicà Acantholipan gonzalezi, s'ha publicat la descripció d'un altre dinosaure cuirassat procedent de la meitat sud de l'antiga Laramídia, sent en aquest cas un Anquilosàurid amb maça caudal originari d'Utah. Aquest dijous de 19 de juliol va sorgir a la llum a la revista PeerJ el treball dels investigadors de la Universitat d'Utah (Salt Lake City) Jelle P. Wiersma i Randall B. Irmis en un esquelet parcial d'Anquilosàurid procedent de la Formació Kaiparowits (Cretaci superior Campanià, 76-74 M.A.), d'on ja s'han trobat altres restes d'aquests dinosaures cuirassats però les quals no han servit mai per crear un tàxon binomial a causa del seu caràcter fragmentari. De fet, l'esquelet del nostre protagonista, l'Akainacephalus johnsoni, és el material fòssil d'Anquilosàurid més complet de la Formació Kaiparowits i de la Laramídia meridional en general, el qual a més presenta crani conservat en la seva totalitat.

L'esquelet holotip de l'Akainacephalus johnsoni, a més del crani complet, es compon de quatre vèrtebres dorsals, quatre vèrtebres dorso-sacrals, tres vèrtebres sacres, una vèrtebra sacro-caudal, vuit vèrtebres caudals, costelles dorsals, una maça caudal completa, les dues escàpules, el coracoides esquerre, l'húmer dret, el cúbit dret, part de l'ili esquerre, el fèmur esquerre, la tíbia esquerra, una falange, parts de dos anells cervicals d'osteoderms i 17 osteoderms de les zones dorsal i lateral de la seva armadura. El nom genèric Akainacephalus prové de la combinació de les paraules gregues akaina i cephalus i que juntes signifiquen "cap d'espina" degut a la forma cònica/piramidal acabada en punxa dels caputegulae (ornamentacions òssies de forma poligonal del crani dels Anquilosàurids, terme ja utilitzat en les entrades sobre els també Anquilosàurids Zaraapelta, Ziapelta i Zuul) i per la presència del crani al seu holotip, mentre que el nom genèric johnsoni fa referència al preparador del Museu d'Història Natural d'Utah (Salt Like City) Randy Johnson, el qual es va encarregar de la preparació del crani de l'holotip d'aquesta espècie de la Formació Kaiparowits.

A dalt: foto de les restes fòssils de l'holotip de l'Akainacephalus en vista dorsal. Al mig i a baix: reconstruccions de l'esquelet complet del dinosaure on els ossos representats estan acolorits en taronja en vistes dorsal (mig) i lateral esquerra (baix).
Foto: Wiersma & Irmis (2018)/PeerJ.

Entre els caràcters de diagnòstic de l'Akainacephalus es troben: banyes quadrato-jugals de forma traingular i amb una projecció gairebé vertical; un caputegulum (forma singular de caputegulae) frontal de gran mida, aplanat i de forma hexagonal; i una filera de caputegulae cònics situada a la regió nasal. L'Akainacephalus posseeix a més una combinació única de caràcters, alguns dels quals els comparteix amb altres Anquilosàurids de la Laramídia meridional mentre que d'altres els comparteix amb Anquilosàurids asiàtics i d'altres més amb Anquilosàurids de la Laramídia septentrional. Entre les característiques òssies compartides entre l'Akainacephalus i amb l'Anquilosàurid del sud de l'Amèrica del Nord occidental Nodocephalosaurus kirtlandensis es troba un osteoderm cranial que forma una cresta situada al darrere dels narius i una ornamentació cranial ben elaborada a les regions nasal i frontal que es basa en caputegulae cònics. L'Akainacephalus també té en comú amb els Anquilosàurids mongols Minotaurasaurus, Saichania i Tarchia el caràcter de l'ornamentació cranial elaborada però basada en aquest cas en caputegulae piramidals (tots dos tipus de caputegulae estan presents en l'Akainacephalus i l'han fet valdre el seu nom). L'Akainacephalus presenta, a més, una estructura irregular de la protuberància distal de la maça caudal, una mateixa protuberància distal de la maça caudal més ampla que llarga i osteoderms triangulars a la part proximal de la cua que es troben també en els Anquilosàurids de la Laramídia septentrional Euoplocephalus, Zuul i Ankylosaurus.

Comparació entre el crani de l'Akainacephalus (A i B) i el del Nodocephalosaurus (C i D), el del Tarchia (E i F) i el del Minotaurasaurus. Les diferents coloracions indiquen els diversos tipus d'ornamentació òssia identificats en cada crani.
Foto: Wiersma & Irmis (2018)/PeerJ.

Wiersma i Irmis van realitzar dues anàlisis filogenètiques per esbrinar la relació entre l'Akainacephalus i la resta dels Anquilosàurids. A la primera anàlisi tots els Anquilosàurids més derivats que el Saichania es van obtenir en un immens politomi que incloïa a espècies d'èpoques i llocs molt diferents, dins del qual es trobava l'Akainacephalus. La falta de resolució de relacions filogenètiques entre tants tàxons va ser causada per les poques dades disponibles de l'Anquilosàurid de la Laramídia meridional (més concretament Nou Mèxic) Ahshislepelta. A la segona anàlisi es va treure a l'Ahshislepelta de la matriu filogenètica i es van poder obtenir resultats més aclaridors, en els quals l'Akainacephalus es recuperava com el tàxon germà del Nodocephalosaurus (també de Nou Mèxic), a més de que el clade Akainacephalus-Nodocephalosaurus està agermanat amb un altre clade que inclou als tàxons asiàtics Tarchia, Minotaurasaurus i Shanxia i la unió de tals es relaciona amb un politomi (no tan gran com l'anterior) on es troba la resta dels Anquilosàurids nord-americans més derivats. La unió de l'Akainacephalus i el Nodocephalosaurus està suportada per caràcters com la orientació lateral de les narius i l'absència d'una vora punxeguda a la part inferior de l'òrbita ocular, mentre que la unió entre el clade Akainacephalus-Nodocephalosaurus i el clade Tarchia-Minotaurasaurus-Shanxia està reconeguda per caràcters com uns centres de les vèrtebres dorsals més llargues que amples. La gran semblança que hi ha entre l'Akainacephalus i el Nodocephalosaurus pot fer sospitar de que siguin el mateix animal, però això és impossible degut a que el Nodocephalosaurus s'ha identificat en sediments tres milions d'anys més recents (de fa 73 M.A., del trànsit entre el Campanià i el Maastrichtià) que els sediments on s'ha trobat a l'Akainacephalus, a més que entre ells continuen havent-hi diferències morfològiques significatives a la regió cranial.

El clade Akainacephalus+Nodocephalosaurus evidencia dues coses sobre la paleobiogeografia dels Anquilosàurids nord-americans. La primera és que estan relacionats filogenèticament de més a prop amb espècies asiàtiques que amb la resta d'espècies nord-americans, el qual indica que van emigrar a Laramídia des d'Àsia en una onada diferent a la de la resta d'Anquilosàurids identificats d'Amèrica del Nord (encara que els dos fenomens migratoris s'haurien desenvolupat durant el Campanià, que és quan també es pensa que va ocórrer la dispersió d'Àsia a Laramídia dels altres tres grups de dinosaures característics de la recta final del Cretaci a l'Amèrica del Nord occidental: els Tiranosàurids, els Ceratòpsids i els Hadrosàurids). La segona és que aquests dos Anquilosàurids de la Laramídia meridional estan més relacionats entre si que amb qualsevol Anquilosàurid de la Laramídia septentrional, la qual cosa reforça la hipòtesi del provincialisme biogeogràfic de Laramídia durant el Cretaci superior que estaria causat per diferents característiques climàtiques (consistents en biomes, temperatura mitjana anual i quantitat de precipitacions) entre les dues meitats del subcontinent que haurien portat a la llarga a la diferenciació taxonòmica entre els dinosaures nouvinguts de l'Extrem Orient (diferència que en el cas de l'Akainacephalus i del Nodocephalosaurus seria encara més acurada al haver vingut a Amèrica en una època diferent a la resta d'Anquilosàurids). 

Reconstrucció del paleoambient de la Formació Kaiparowits de fa 76 M.A. amb un Akainacephalus i un cocodril del gènere Denazinosuchus (el qual no s'ha identificat a la Formació Kaiparowits).
Foto: Andrey Atuchin.

La ineficàcia de la protecció i la gestió del patrimoni paleontològic a Espanya.

Com a motiu del seu 25è aniversari, la revista PH, de l'Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico (IAPH) de la Junta de Andalucía, va dedicar el seu número 94 (publicat aquest juny) de forma completa a tractar la situació actual de la Paleontologia, de la divulgació del registre fòssil i del marc legal per a la protecció dels llocs i restes paleontològiques d'interès a l'Estat espanyol. Aquest últim aspecte va ser motiu d'un debat, proposat per la paleontòloga de l'IAPH Eloísa Bernáldez Sánchez, sobre la falta de consideració que té l'ingent patrimoni paleontològic a Espanya (dins del qual hi ha localitats de referència mundial com la Serra d'Atapuerca o els jaciments del Cretaci superior del Pirineu català) i la carència d'eficàcia que tenen les lleis encarregades de vetllar per la seguretat i la difusió d'aquest patrimoni tant a nivell estatal com autonòmic.

Portada del número 94 de la revista PH.
Foto: IAPH.

Els fòssils, siguin de l'època que siguin i independentment del tipus d'organisme que representin, són una eina crucial per conèixer el passat del nostre planeta, els canvis que ha patit en matèria biològica i geològica i poder afrontar els reptes que es plantegen per a la Terra al futur. Per això, han de ser reconeguts com un bé patrimonial que la Administració d'un territori ha de salvaguardar per poder transmetre el coneixement científic que contenen a la Ciutadania, el que implica que els fòssils han de ser de possessió pública i s'ha d'evitar que es facin servir per a usos privats (una lluita que ja vaig tractar aquí, aquí i aquí en casos aliens a l'àmbit espanyol). A Espanya, els fòssils són considerats un bé patrimonial des del 1985, quan es va aprovar la Llei de Patrimoni Històric Espanyol. Aquesta llei considerava que formaven part del Patrimoni Històric els elements geològics i paleontològics relacionats amb la història de l'home i els seus orígens i antecedents. Aquesta llei va ser la base sobre la qual les Comunitats Autònomes van crear les seves respectives legislacions sobre el patrimoni històric-cultural, en les quals s'inclouen els fòssils. Encara que va ser un pas important per considerar els fòssils com quelcom amb valor i, en conseqüència, que necessita protecció institucional, deixava al patrimoni paleontològic com un subordinat de l'arqueològic. Això ha portat tot un seguit de problemàtiques per poder reconèixer el caràcter singular del registre fòssil, com no diferenciar la metodologia paleontològica de l'arqueològica o considerar qualsevol vestigi fòssil i qualsevol jaciment paleontològic com patrimoni fins i tot quan (depenent del tipus de fòssil o de jaciment, de l'època en que es va produir i de la regió en que es va localitzar) no té cap excepcionalitat (considerada prèviament) que faci que hagi de ser protegit de forma obligatòria.

Llista de les legislacions autonòmiques sobre protecció del patrimoni cultural que s'encarreguen també de vetllar pels béns paleontològics a les 12 primeres Comunitats/Ciutats Autònomes ordenades alfabèticament.
Foto: Vegas et al. (2018)/IAPH.

La disparitat entre la forma en que s'han de preservar i divulgar els béns paleontològics i els béns arqueològics/històrics/culturals va fer que es comencés a considerar la veritable naturalesa dels fòssils com a productes de la Geosfera que no tenen res a veure amb les manufactures humans i, per tant, com objectes la salvaguarda dels quals havia de ser competència de les entitats dedicades al Medi Ambient. D'aquesta manera, es va promulgar al 2015 la Llei de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, on es consideraven els fòssils (juntament amb les roques, els minerals i els meteorits, entre altres) com un recurs natural geològic de valor científic, cultural i/o educatiu. Aquesta nova consideració dels fòssils no va ha fet millorar la situació del seu emparament legal, més aviat ho ha empitjorat perquè la legislació medioambiental conviu amb la cultural tant a l'àmbit estatal com a l'autonòmic. El fet que s'hagi de coordinar la protecció del patrimoni paleontològic des de dos àmbits diferents de l'administració fa que encara es compliqui més la seva gestió fins al punt que, en algunes Comunitats Autònomes en que la protecció legal del patrimoni paleontològic no està molt cuidada com Andalusia, no se sàpiga molt bé qui són els encarregats d'ocupar-se de l'assumpte. En conseqüència, moltes veus (tant paleontòlegs com funcionaris dedicats a la gestió patrimonial) creuen convenient que la discussió entre si els fòssils han de ser vetllats com un àmbit cultural o medioambiental és estèril i que el que s'ha de fer és construir un organigrama administratiu eficaç per a poder preservar els fòssils i jaciments paleontològics de valor tenint en compte les seves particularitats. L'Aragó és una de les poques Comunitats Autònomes que ha pogut portar amb èxit la gestió del seu patrimoni paleontològic degut que el va separar del seu equivalent arqueològic i va crear una infraestructura administrativa que dugués a terme la funció de protegir la riquesa fossilífera aragonesa. A tal conclusió s'hi ha arribat a causa de tres problemàtiques que la dualitat legal no ha pogut solucionar (per no dir que ha ajudat a empitjorar la situació): la càrrega que han de suportar els investigadors, la destrucció dels jaciments d'interès tant a causa de les inclemències climàtiques com de la mà humana i el pitjor tracte que rep la Paleontologia respecte a la l'Arqueologia en algunes Comunitats Autònomes.

Llista de legislacions autonòmiques sobre protecció del patrimoni cultural que s'encarreguen també de vetllar pels béns paleontològics a les 7 Comunitats/Ciutats Autònomes restants.
Foto: Vegas et al. (2018)/IAPH.

Són molts els paleontòlegs que s'han queixat de que aquestes lleis que haurien de servir per ajudar a la protecció i a la conservació de fòssils i jaciments paleontològics d'interès no són res més que un instrument de control de la Administració sobre l'activitat dels investigadors. Això es deu a que l'aplicació de tal marc legal no ha anat acompanyada de cap ajuda econòmica per a les investigacions, que els paleontòlegs han de suportar una gran càrrega burocràtica que dificulta la seva recerca més que no pas facilitar-la, per l'aplicació massa estricta de les normes que inclouen les lleis i per la falta de diferenciació en el tracte burocràtic entre les campanyes de recerca dutes a terme per institucions públiques amb paleontòlegs professionals i les prospeccions preventives fetes per empreses privades amb treballadors sense experiència en la matèria. A la seva ressenya publicada a la PH 94, el paleontòleg de la Universitat de Saragossa José Ignacio Canudo considera que una forma per eliminar el pes burocràtic de la gestió de les prospeccions dutes a terme per les institucions de recerca i així poder reduir el control administratiu estaria en el desenvolupament de plans d'investigación que tindrien varis anys de durada, que estarien pactats entre els paleontòlegs i els funcionaris i que es centrarien en certs jaciments i/o tipus de paleontòlegs.
La falta de suport financer per protegir els llocs d'interès paleontològic o simplement el desinterès per preservar el patrimoni fossilífer que s'observa en certes Comunitats Autònomes facilita la seva destrucció tant per causes naturals com humanes. La primera situació és denunciada pel paleontòleg de l'Institut Català de Paleontologia Àngel Galobart al parlar sobre el despreniment parcial de la paret amb icnites de dinosaures de Fumanya (Berguedà), el qual va ser causat perquè no es va dur a terme un projecte planejat al 2005 i que es valorar en 60000 € per cobrir parcialment el jaciment pirinenc i protegir-lo de l'erosió. Al no portar-se a pràctica tal proposta, degut a la falta de recursos econòmics dels ajuntaments del voltant, només es va poder sanejar la part superior de la paret de Fumanya. La ressenya de Galobart per a la PH 94 també introdueix una problemàtica existent en el marc legal de la Generalitat de Catalunya per protegir els béns patrimonials, en que el paper de conservar les riqueses naturals o culturals que es troben en terrenys privats (tant de particulars com d'empreses) ha de recaure sobre el seu propietari, proposta que es pot convertir en una dificultat quan el propietari no està disposat a ajudar (el cas de Fumanya n'és un exemple ja que pertanyia a l'empresa elèctrica Endesa abans de que passés a mans de l'ajuntament de Fígols). La segona situació es pot trobar a Andalusia, on tots els esforços administratius per conservar el patrimoni es concentren als béns arqueològics i els paleontològics són oblidats. Això fa que jaciments d'una importància científica considerable que només han començat a ser estudiats molt recentment, com la cavitat kàrstica de Moreda (provincia de Granada) siguin objecte d'un espoli continuat amb objectius comercials, tal com denuncien investigadors de les Universitats de Màlaga i Jaén. Fins i tot els jaciments que estan protegits per algunes administracions autonòmiques amb denominacions com llocs d'interès no són lliures de ser saquejats o destruïts pel clima. Per això, tal com exposa Esperanza Fernández Martínez (Universitat de Lleó), tots els jaciments considerats de valor patrimonial haurien de tenir un inventari ben definit de tots els tipus de fòssils que contenen i (en el cas concret de l'espoli humà de les restes) desenvolupar una normativa per sancionar els atacs contra la integritat del jaciment i fomentar l'ús dels fòssils com a instruments de coneixement per així poder ensenyar a la gent a respectar-los.

Cartell situat als jaciments paleontològics del Cambrià Mitjà de Murero (Saragossa), en el que s'assenyala que està prohibida la recol·lecció de fòssils.
Foto: Meléndez & Soria (1999)/IAPH.

Al País Valencià es consideren igualment com llegat patrimonial als béns arqueològics i als paleontològics dins d'una llei de caràcter cultural, però aquesta teoria no es trasllada a la pràctica a l'hora de valor l'impacte ambiental d'una prospecció arqueològica o paleontològica, sent més afavorit el primer tipus d'operació que el segon. D'aquesta manera, per poder tractar un terreny amb presència de restes arqueològiques s'hauria de dur a terme una prospecció de tal terreny que ocuparà tota la superfície on es té previst actuar més un entorn addicional de 50 m mínim, mentre que per poder tractar un terreny amb restes paleontològiques el que s'ha de fer només és consultar cartografies que delimiten les àrees de poc potencial paleontològic de les d'alt potencial i, si l'operació es realitza en una àrea de poc potencial, només s'haurà de posar tal informació en un informe d'impacte ambiental. Per al paleontòleg de la Universitat de València Francisco Javier Ruiz Sánchez, això és una forma de beneficiar als arqueòlegs perquè siguin ells els que s'encarreguin únicament d'aquestes àrees de poc potencial paleontològic perquè, casualitat o no, corresponen a les regions del País Valencià amb una sedimentologia quaternària (a partir dels 2,5 M.A.), quan la presència del llinatge humà ja està constatada a la Península Ibèrica, amb el que s'assumeix que a partir d'aquesta època els arqueòlegs són els únics capaços d'assumir la competència sobre tals àrees encara que no hi hagi evidències culturals humanes. A Andalusia, la situació és encara pitjor ja que els arqueòlegs no són només els únics responsables de la gestió de tots els elements (siguin naturals o antròpics) dels jaciments d'interès d'edat quaternària, si no també qualsevol localitat de qualsevol època anterior a l'arribada del gènere Homo a terres andaluses; excloent als geòlegs en general i als paleontòlegs en particular de poder aplicar els seus coneixements i metodologia en jaciments en que són molt més necessitats que no pas persones no-especialitzades en el que es pot trobar en tals terrenys com els arqueòlegs i altres llicenciats en Humanitats. Els paleontòlegs andalusos acusen a la administració autonòmica de voler donar el màxim nombre de competència als arqueòlegs en la gestió de tots els béns patrimonials recollits pel marc legal andalús quan no tots aquests béns tenen les mateixes característiques i , de retruc, d'excloure deliberadament als paleontòlegs i altres professionals de les Ciències Naturals. Posen com a exemple que, en la primera versió del reglament andalús per a la gestió del patrimoni cultural, si que s'incloïen als paleontòlegs com a responsables de solicitar una autorització per realitzar una prospecció.

Imatges de l'abocador d'Almenara (Plana Baixa), sota el qual es troba el jaciment kàrstic d'Almenara Casablanca 3 (ACB-3) que ha quedat totalment destruït a causa de la falta d'un estudi rigorós sobre l'impacte ambiental de la construcció de l'abocador, sent un exemple de la desfavorable situació que hi ha al País Valencià respecte al control dels jaciments d'interès paleontològic.
Foto: Ruiz Sánchez (2018)/IAPH.

Acantholipan gonzalezi, primer dinosaure cuirassat identificat a Mèxic.

L'Acantholipan gonzalezi és un Anquilosaure Nodosàurid procedent del jaciment de Los Primos situat a l'estat mexicà de Coahuila (d'on prové bona part del registre fòssil de dinosaures de Mèxic, com el Ceratòpsid Yehuecauhceratops mudei que ja va passar dues vegades per aquest blog) i a la Formació Pen (Cretaci superior Santonià) presentat en un article publicat el 6 de juny a la revista Swiss Journal of Palaeontology i  per part d'un equip de paleontòlegs mexicans i alemanys encapçalat per l'Héctor Rivera-Sylva (Museo del Desierto, Saltillo). L'article no sols era una simple presentació de l'Acantholipan si no que era una revisió del registre fòssil mexicà d'Anquilosaures, tant Nodosàurids com Anquilosàurids, el qual és molt escàs, fragmentari i amb pocs caràcters de diagnòstic a nivell de gènere i/o espècie comparable amb el d'altres regions de l'Amèrica del Nord. A Mèxic s'han trobat fòssils d'Anquilosaures a sis formacions geològiques, de les quals quatre es troben a Coahuila, encara que, de totes aquestes restes, les de l'Acantholipan gonzalezi són les úniques que consten d'ossos de vàries parts del cos que, a més, presenten característiques que el diferenciïn d'altres dinosaures del seu tipus, convertint-se en el primer tàxon binomial d'Anquilosaure de Mèxic i en el Tireòfor més meridional d'Amèrica del Nord.

Mapa polític de Mèxic en que es marquen les localitats d'origen dels fòssils d'Anquilosaures amb una abreviació de la formació geològica corresponent i amb una silueta dels tipus de dinosaures cuirassats que s'ha identificat en cadascuna. L'Acantholipan gonzalezi està marcat en la seva pròpia categoria per diferenciar-lo dels fòssils que no reben nomenclatura i amb l'abreviació Pn corresponent a la Formació Pen.
Foto: Rivera-Sylva et al. (2018)/Swiss Journal of Palaeontology.

El nom genèric Acantholipan significa "l'espina dels lipans", ja que prové de la fusió del terme grec per espina (acanthos, una de les peces més característiques de l'holotip del dinosaure) i de la denominació castellana (lipan) dels Lépai-Ndé, un poble amerindi originari dels territoris fronteres entre Estats Units i Mèxic que és considerat una branca dels apatxes. El nom específic gonzalezi fa referència al paleontòleg mexicà i director del Museo del Desierto Arturo González González. L'holotip de l'Acantholipan està basat en una vèrtebra dorsal, una vèrtebra caudal, un fragment de costella, l'extrem distal de l'húmer esquerre, un cúbit esquerre, l'extrem distal d'un fèmur esquerre i una espina osteodermal (és a dir, un osteoderm engrandit que adopta la forma d'una espina semblant a la d'una banya) procedent de la zona posterior de la caixa toràcica. Les restes de l'Acantholipan ja van ser descrites per primer cop per Rivera-Sylva et al. al 2011, però no ha estat fins ara que s'ha fet un estudi dels seus caràcters que hagi permès que es converteixin en l'holotip d'un nou tàxon binomial. Rivera-Sylva i col·laboradors han identificat dos caràcters de diagnòstic de l'Acantholipan: la presència d'un procés anterolateral del cúbit (projecció del costat de l'os que es troba orientada cap a l'exterior) prominent i de forma triangular si és vist lateralment i una espina osteodermal toràcica corbada cap al costat a la seva part inferior, amb una secció de tall ovalada i la presència de ranures vasculars (cavitats per on arribarien vasos sanguinis a l'osteoderm) només a la seva cara lateral. S'ha de dir que l'espina osteodermal toràcica de l'Acantholipan és bastant diferent de la d'altres Nodosàurids del Cretaci superior nord-americà i, en canvi, recorda a la d'alguns Nodosàurids europeus com el Struthiosaurus, amb la diferència de que les ranures de l'Acantholipan són més amples que als tàxons del Vell Continent. A l'anàlisi filogenètica, l'Acantholipan es recupera en una regió mitjana del cladograma dels Nodosàurids, a on forma un politomi (un conjunt de més de dues branques que es troben en el mateix nivell evolutiu) amb altres Nodosàurids del Cretaci superior nord-americà com són el Nodosaurus (Cenomanià de Wyoming, tàxon tipus de la família), l'Ahshislepelta (Campanià de Nou Mèxic) i el Niobarasaurus (Coniacià-Campanià de Kansas).

Ossos de l'holotip de l'Acantholipan. A: cúbit, B: espina osteodermal toràcica, C: vèrtebra dorsal, D: vèrtebra caudal, E: fragment d'húmer, F: fragment de fèmur, G: costella.
Foto: Rivera-Sylva et al. (2018)/Swiss Journal of Palaeontology.

Cladograma dels Anquilosaures on es marca de color taronja la posició de l'Acantholipan i en negreta tots els Nodosàurids nord-americans.
Foto: Rivera-Sylva et al. (2018)/Swiss Journal of Palaeontology.

La presència d'un Nodosàurid autòcton del nord de Mèxic durant el Cretaci superior (durant el qual era el sud de Laramídia) reforça la hipòtesi que sosté que les respectives faunes de dinosaures del sud i del nord de l'Amèrica del Nord occidental patien d'un endemisme acurat que estaria provocat per la presència de barreres climàtiques que farien que la vegetació del sud fos diferent a la del nord, idea que també donen a entendre altres dinosaures del Cretaci superior mexicà. La possible causa d'aquesta diferenciació faunística entre els dinosaures de les diverses parts de Laramídia podria ser la presència d'un període d'intervals climàtics entre èpoques més àries i altres de més humides que hauria tingut lloc primer al sud de Laramídia que al nord. Aquesta dinàmica hauria fet que els Anquilosaures del sud haguessin reaccionat als canvis en forma de diversificació taxonòmica, provocant que a partir d'un cert moment ja s'haguessin diferenciat totalment dels seus parents septentrionals.

Reconstrucció tridimensional d'un Acantholipan a la presentació del dinosaure al Museo del Desierto de Saltillo.
Foto: Ana Ponce/Milenio (diari mexicà).