salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dimecres, 4 de gener del 2017

Els dinosaures de l'any 2016: Alcovasaurus longispinus.

Excepte la polèmica redescripció de la paleobiologia del Liaoningosaurus, el 2016 ha estat l'any on menys s'han deixat notar els Tireòfors. El ja passat any es van descriure un nous tàxon binomial i dues noves espècies de gèneres coneguts (Tarchia teresae, Anquilosàurid del Cretaci superior Campanià-Maastrichtià de Mongòlia; i Gastonia lorriemcwhinneyae, Nodosàurid del Cretaci inferior Barremià-Aptià), però han passat gairebé desapercebuts fora dels cercles acadèmics. Aquí comentaré el nou tàxon binomial, l'Estegosàurid Alcovasaurus longispinus. Aquest és un Tireòfor molt especial, ja que està directament relacionat amb un de comentat a la primera edició de Els dinosaures de l'any (desembre 2014 i gener 2015).

Espines dermals de la cua de l'holotip de l'Alcovasaurus, a partir dels dibuixos d'en Charles Gilmore.
Foto: Peter Galton/Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie.
L'Alcovasaurus és el nou nom genèric que ha rebut el sempre problemàtic Estegosàurid de la localitat d'Alcova (Comtat de Natrona, Wyoming), dins de l'arxifamosa Formació Morrison (Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià). Conegut des del 1914 i descrit llavors com Stegosaurus longispinus, va rebre diferents classificacions (Kentrosaurus longispinus al 1993 per en George Olshevsky) fins arribar al Natronasaurus longispinus  pel rus Roman Ulansky al 2014, junt amb 17 Tireòfors problemàtics més. Al febrer del 2016 es va publicar a la revista alemanya Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie (Anuari de Geologia i Paleontologia) la nova descripcció del problematic Estegosàurid d'Alcova (d'on no cal dir que ver el nom genèric) per part d'en Peter Galton (Universitat de Bridgeport, Conneticut) i en Kenneth Carpenter (Universitat Estatal d'Utah). El renomenament ha estat una empresa difícil perquè bona part de l'holotip va desaparèixer quan les canonades del sostre del museu de la Universitat de Washington, on estava exposat, van explotar a la dècada del 1920. Per fer-ho, s'han combinat les restes que s'han conservat després del desastre (el fèmur i rèpliques del parell més posterior de les espines dermals caudals tan típiques dels Estegosàurids), els dibuixos fets per en Charles Gilmore en la seva descripció original (vèrtebres caudals posteriors, isqui esquerre, el fèmur dret i les espines caudals abans esmentats) i les fotos in situ de l'excavació original (les 42 vèrtebres originals, sacre, tres centres de vèrtebres dorsals, els dos isquis, els dos ilis, part anterior del pubis esquerre, el fèmur dret i les espines caudals abans esmentats). A més d'una possible resta referida al tàxon, la secció circular d'una gran espina. El nou Alcovasaurus es diagnostica a partir de centres vertebrals caudals curts i més altes que amples, dos parells d'espines caudals molt allargades que representen el 90% de la longitud femoral. I es diferencia de l'espècie tipus del Stegosaurus, S. stenops, per tenir sis parells de costelles sacres (mentre que en el segon dinosaure són quatre).

Vèrtebres caudals de l'Alcovasaurus en la foto original de la descripció d'en Gilmore. Les fletxes indiquen les apòfisis espinoses, especialment robustes.
Foto: Peter Galton/Neues Jahrbruch für Geologie und Palaöntologie.
L'assignació de l'holotip de l'Alcovasaurus per en Olshevsky com una espècie del gènere Kentrosaurus (conegut a Tanzània per l'espècie K. aethiopicus) es va fer per la semblança de les espines caudals, que en aquest gènere també són llargues i primes. En l'article d'en Galton i en Carpenter aquesta semblança s'ha interpretat com a resultat d'una compressió a l'hora de preservar-se el fòssil que també s'observa en algunes espines caudals de Stegosaurus. A més dels caràcters de diagnòstic, la majoria de les característiques òssies de l'Alcovasaurus l'allunyen del Kentrosaurus i l'apropen al seu veí Stegosaurus, com unes apòfisis espinoses caudals bifurcades i allargades (tipus Stegosaurus) que contrasten amb les primes del Kentrosaurus. Així doncs, els conceptes tant de K. longispinus com de Natronasaurus s'abandonen.  Igual passa amb la resta de Tireòfors descrits per en Ulansky (Andhrasaurus indicus, Scelidosaurus arizonesis, Sinopeltosaurus minimus, Amargastegos brevicollis, Chungkingosaurus giganticus i magnus, Eoplophysis vetustus, Ferganestegos callovicus, Saldamosaurus tuvensis, Siamodracon altispinus i Wuerhosaurus mongoliensis). En Galton i en Carpenter han donat prioritat als primers descriptors dels fòssils que descriuen a aquests tàxons invàlids, tornant-los a classificar com indeterminats (sobretot Thyreophora indet., Stegosauria indet, i Stegosauridae indet.). Encara que alguns d'ells presenten descripcions molt detallades, no compleixen l'article 13 de la Comissió Internacional de la Nomenclatura Zoològica, que determina la definició dels caràcters de diagnòstic i una bibliografia. La revista d'en Ulansky, Dinologia, no és de fàcil accessibilitat, el que encara complica més la validesa dels seus tàxons. El fet que fossin registrat al ZooBank o Registre de la Nomenclatura Zoològica és degut a que no té personal per condicionar la presència de tàxons segons de quina publicació provenen.

Comparació entre l'Alcovasaurus, el Stegosaurus, el Kentrosaurus longispinus d'en Olshevsky i el Natronasaurus d'en Ulansky, sobretot de la controvertida zona caudal.
Foto: Peter Galton/Neues Jahrbruch für Geologie und Palaöntologie.

dilluns, 2 de gener del 2017

Els dinosaures de l'any 2016: Hadrosauroïdeus basals de Shanxi.

Entre finals del 2015 i principis del 2016 es van presentar dos Hadrosauroïdeus basals de la mateixa província del nord de la Xina, Shanxi. Els dos dinosaures estan representats per restes molt fragmentàries, però la seva comparació amb tàxons cosins més complets ha fet que aquestes incorporacions recents tinguin implicacions força importants per a l'evolució del clade dels "bec d'ànec".

DATONGLONG TIANZHENENSIS

El primer d'aquests dos Hadrosauroïdeus de Shanxi que es va presentar va ser el Datonglong tianzhenensis, a la revista xinesa Vertebrata PalAsiatica, de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de Beijing, al 20 de desembre del 2015 i per part d'en Xu Shi-Chao del Museu de Shanxi (Taiyuan) i cinc col·laboradors del mateix museu, l'IVPP i la Universitat Estatal de Moscou. El Datonglong està basat només en un dentari dret gairebé complet amb dents, de 34 cm de llargada, procedent del jaciment Pedrera Kangdailiang situat administrativament al comtat de Tianzhen i geològicament a la Formació Huiquanpu (Cretaci superior Cenomanià-Campanià, 95-80 M.A.). El nom genèric del dinosaure significa "drac de Datong" (una ciutat del comtat de Tianzhen) en mandarí, i l'específic (tianzhenensis) és una referència al mateix comtat.

Dentari holotip del Datonglong en vistes lateral (A), medial (B), dorsal (C) i caudal (D); i aproximació a la dentició.
Foto: Xu Shi-Chao/Vertebrata PalAsiatica.
El Datonglong només té una característica de diagnòstic, dues dents funcionals per a cada alvèol dental en la zona mitjana i caudal (del darrere) del dentari. L'os s'ha comparat amb el seu corresponent amb altres Hadrosauroïdeus i Hadrosàurids basals de la Xina, Mongòlia, Romania i Itàlia. Amb alguns d'ells incloent tant Hadrosauroïdeus basals com Hadrosàurids (Telmatosaurus romanès, Tethyshadros italià, Zhanghenglong xinès i Gilmoreosaurus mongol), comparteix una disminució progressiva de les dents del dentari en relació amb els Hadrosauroïdeus encara més basals. Un altre tret que col·loca al Datonglong com un Hadrosauroïdeu basal en una posició intermèdia entre els Hadrosàurids i altres tàxons del seu tipus menys especialitzats és la característica de diagnòstic, ja que en les formes més primitives del grup només hi ha una dent per alvèol. La conclusió del treball d'en Xu i col·laboradors es troba en que el Datonglong és un Hadrosauroïdeu no-Hadrosàurid derivat i mostra la gran diversitat de formes que presenta el dentari dels Hadrosauroïdeus, ja que caràcters considerats més derivats es troben en tàxons considerats basals i viceversa. Això comportaria una gran dificultat a l'hora de crear anàlisis filogenètiques.

Datonglong (dreta) amb un Morelladon (esquerra), un altre dinosaure Ornitòpode amb descripció publicada més o menys al mateix temps.
Foto: Spinosaurus the Fisher.

ZUOYUNLONG HUANGI

El segon Hadrosauroïdeu basal de Shanxi va aparèixer el 30 de novembre del 2015 en una revista de caire internacional com és la Historical Biology, de mans de Run-Fu Wang del Museu Geològic de Shanxi i set col·laboradors més de l'IVPP i el Museu d'Història Natural de Beijing. El Zuoyunlong huangi prové de la Formació Zhumapu (Cretaci superior Cenomanià) al comtat de Zuoyun d'on fa referència el nom genèric del dinosaure, més el ja típic sufix del drac. El nom específic (huangi) és un homenatge a en Huang Wei-Long, paleontòleg que va desenterrar els primers dinosaures al comtat de Zuoyun al 1957. L'holotip del dinosaure és un ili dret gairebé complet i la part distal de l'isqui dret.

Ili dret holotip del Zuoyunlong en vistes lateral (A), dorsal (B), cranial o de davant (C), medial (D), ventral (E) i caudal o de darrere (F). Les sigles ISP, POP i PUP són: penducle isquiàtic, procés pre-acetabular i penducle púbic, respectivament.
Foto: Run-Fu Wang/Historical Biology.
La única característica de diagnòstic del Zuoyunlong és la longitud de la part posterior de l'ili, el procés pre-acetabular, que és molt curt respecte a la part central de l'os en una proporció del 50%. En l'anàlisi filogenètica, el Zuoyunlong es recupera com un dels Hadrosauroïdeus no-Hadrosaàurids més basals d'Àsia i és el tàxon germà del Probactrosaurus de Mongòlia Interior (Formació Bayingobi, Cretaci inferior), a partir de la forma llarga del contacte ili-pubis (el penducle púbic de l'ili) i de la forma uniforme del contacte ili-isqui (el penducle isquiàtic de l'ili); mentre que en altres Hadrosauroïdeus de l'àrea més basal, com l'Eolambia nord-americà, i altres de més derivats, el penducle púbic és curt, i el penducle isquiàtic es desplega en dues porcions, i el procés pre-acetabular és més llarg en una proporció superior al 60%. La morfologia de l'isqui diferencia al Zuoyunlong de l'altre Hadrosauroïdeu de la Formació Zhumapu, el Yunganglong descrit al 2013 i representat per més restes fòssils. El Zuoyunlong representa el quart Hadrosauroïdeu del Cenomanià juntament amb el Yunganglong, l'Eolambia i el també nord-americà Protohadros. En l'anàlisi filogenètica, la base dels Hadrosauroïdeus la formen tàxons asiàtics, pel que la dispersió del clade a mitjans del Cretaci seria des d'Àsia cap a Amèrica del Nord. 

Isqui holotip del Zuoyunlong en vistes medial (A), lateral (B), dorsal (C), ventral (D), proximal (E) i distal (F).
Foto: Run-Fu Wang/Historical Biology.

Comencem l'any amb molt bon peu!!

Aquest 2017 pot ser un gran any per aquest humil blog de divulgació paleontològica, ja que ha obtingut un reconeixement especial per part de la revista més important en el camp de la divulgació històrica i arqueològica (encara que també toca la Paleontologia algunes vegades) catalanoparlant: Sàpiens, en l'edició 177 (gener 2017) i dins de la secció Novetats multimèdia. En la petita descripció de la meva pàgina, encapçalada per un Regaliceratops d'en Julius Csotonyi, es mostren totes les facetes que El Jove Paleontòleg ha desenvolupat aquests quasi cinc anys d'història. Sàpiens és una revista que conec bastant bé i em sol acompanyar tot sovint en els meus viatges en tren.

Fotomuntatge de l'edició 177 de Sàpiens, per mostrar el tema principal de la revista (la disputa entre Catalunya i Aragó per la possessió de les pintures romàniques de Sixena) i el meu apartat al final de la publicació.
Foto particular.

diumenge, 1 de gener del 2017

Els dinosaures de l'any 2016: Els Teròpodes argentins oblidats.

Durant el ja passat any, es van publicar dos articles sobre Teròpodes del Cretaci argentí en que es van nombrar tres nous gèneres amb les seves respectives espècies, però que han quedat gairebé en l'oblit de la divulgació. Els dos únics divulgadors de prestigi que els han comentat han estat en Andrea Cau (Theropoda) i na Mickey Mortimer (The Theropod Database), els quals han involucrat al compatriota però més mediàtic Gualicho en les seves reviews.

TAUROVENATOR VIOLANTEI

El primer treball que porto avui va descriure dos nous tàxons binomials de Teròpodes Tetanurs de la Formació Huincul (Cretaci mitjà/superior Cenomanià-Turonià, província de Rio Negro), d'on prové també el famós (més aviat infame, per motius que exposaré després) Gualicho, més concretament a la localitat de la granja Violante. L'article en qüestió està signat per en Matías Motta (Museo Argentino de Ciencias Naturales, Buenos Aires) i sis col·laboradors més, i publicat a la New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin el 16 de juny. En ell es presentaven les restes de sis Teròpodes de la localitat, inclosos els dos dels quals parlaré avui.

Postorbital holotip del Taurovenator en vistes lateral (dalt esquerre), medial (dalt dreta), posterior (baix esquerra), dorsal (baix centre) i anterior (baix dreta). I amb indicació completa de les característiques de diagnòstic.
Foto: Matías Motta/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.
El primer d'ells és el Taurovenator violantei, el nom específic del qual homenatja a en Enzo Violante, propietari de la granja del mateix nom d'on provenen les restes. Es tracta d'un Al·losauroïdeu Carcarodontosàurid, Teròpodes característics de la regió i l'època, que només es coneix a partir d'un postorbital dret sense connexió alguna. El nom genèric Taurovenator ("caçador-toro" en llatí) prové d'un dels seus caràcters de diagnòstic, la presència d'una estructura en forma de banya en l'arc orbital, que formaria el front de l'animal. Aquesta estructura postorbital també és present en la majoria de Teròpodes de grans mida (Ceratosaures, Carcarodontosàurids i Tiranosauroïdeus), i que en els Carcarodontosàurids adopta normalment una forma prominent i rugosa en posició lateral, encara que no una banya. Aquestes extensions òssies estarien relacionades amb la competència intraespecífica, assenyalant sobretot l'aparellament. El Taurovenator també es diagnosticat per una excavació en la superfície posterior de l'òrbita, que no es troba en els Carcarodontosàurids però si en alguns Ceratosaures Abelisàurids, amb els quals el Taurovenator no està directament relacionat. La morfologia general del postorbital holotip és robusta, com en certs Carcarodontosàurids argentins (Giganotosaurus i Mapusaurus), però la mida és menor comparada amb aquests.


AONIRAPTOR LIBERTATEM

Sense moure'ns d'en Motta i col·laboradors, trobem al dinosaure que ha provocat la immediata reacció d'en Cau i na Mortimer. Primer de tot, perquè es troba dins del clade de Teròpodes més volàtil d'aquesta dècada: els Megaraptors, classificats en el treball d'en Motta i col·laboradors com Tiranosauroïdeus a partir de la postura que s'ha generalitzat des del 2014, quan un crani de Megaraptor va ser descrit com un Tiranosauroïdeu, el que podria fer ampliar cap al sud la distribució que sempre s'ha considerat septentrional. L'Aoniraptor libertatem en qüestió fa una referència a aquest fet en el nom genèric, una combinació de tehuelche (aoni-) i llatí (-raptor) que significa "el lladre del sud". El nom específic és la paraula llatina per a "independència", per la celebració del 200è aniversari de la declaració d'independència d'Argentina (9 de juliol de 1810). L'holotip de l'Aoniraptor consisteix en l'última vèrtebra sacra, sis vèrtebres caudals proximals, quatre vèrtebres caudals mitjanes i cinc arcs hemals (l'arc vertebral format per la part anterior del cos ossi i que es situa en la seva part inferior, en contraposició amb l'arc neural o apòfisi espinosa que tant apareix a les entrades de descripció), d'un animal de 6 m estimats i d'edat immadura (per les apòfisis espinoses no fusionades amb el centre vertebral).

Apòfisi espinosa de vèrtebra caudal anterior de l'holotip de l'Aoniraptor en vistes lateral dreta (A, B), posterior (C. D) i dorsal (E, F).
Foto: Matías Motta/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.
Entre els caràcters que confirmen la seva pertinença als Megaraptors i la d'aquests en els Tiranosauroïdeus hi ha un centre vertebral allargat en la vèrtebra sacra, la presència de pleurocels o fosses pneumàtiques a la sacra i la primera caudal, i unes apòfisis espinoses esteses longitudinalment però no verticalment. Aquests caràcters també es troben en dos Teròpodes africans molt problemàtics: el Bahariasaurus (Formació Bahariya, Egipte) i el Deltadromeus (Formació Llits Kem Kem, Marroc). La falta de coneixement sobre les faunes dinosaurianes de Godwana durant bona part del segle XX i la destrucció de l'holotip del Bahariasaurus, descrit per en Ernst Stromer, en el bombardeig de Munich a la Segona Guerra Mundial, ha fet dels dos Teròpodes nord-africans tàxons errants que han estat situats dins dels Ceratosaures, els Al·losauroïdeus i els Tiranosauroïdeus. La semblança entre la forma vertebral de l'Aoniraptor amb el Bahariasaurus i el Deltadromeus pot posar al tàxon argentí dins de la família dels Bahariasàurids (Bahariasauridae) on es troben els tàxons africans, i confirmar-los com a Tiranosàurids (trets de l'esquelet apendicular del Deltadromeus, com la reducció de la part distal del metatarsià IV, poden acabar d'aprovar-ho).

Vèrtebra caudal mitjana de l'holotip de l'Aoniraptor en vistes lateral esquerra (A, C), lateral dreta (B, D), dorsal (E, F), posterior (G, H) i anterior (I i J).
Foto: Matías Motta/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.
Aquesta relació estreta de parentesc entre l'Aoniraptor i el Bahariasaurus com part d'un clade de Tiranosauroïdeus va ser el que va fer disparar les alarmes quan va sorgir a la llum el treball d'en Sebastián Apesteguía i col·laboradors que donava lloc al Gualicho shinyae, un dinosaure representat tant per esquelet axial com apendicular però procedent de la mateixa unitat geològica i que presenta caràcters mixts entre els Tetanurs i els Ceratosaures i situat en l'anàlisi filogenètica com el tàxon germà del Deltadromeus. En Andrea Cau observa que les vèrtebres dorsals posteriors del Gualicho tenen una morfologia molt semblant a les caudals anteriors de l'Aoniraptor, i que les diferències que acaben sorgint només serien producte de col·locar els ossos en posicions diferents. L'italià conclou que el popular "dimoni" seria un sinònim menor del desconegut "lladre del sud", encara que espera a la descripció de noves restes que puguin comprovar o refutar la sinonímia. A aquesta mateixa ha arribat la nord-americana Mickey Mortimer, que a la vegada postula que el Deltadromeus i els dos tàxons argentins podrien acabar sent Ceratosaures, i que la prova definitiva de la sinonímia és la publicació de la descripció del Gualicho (13 de juliol) més tard que la de l'Aoniraptor (16 de juny). Però l'article 8.5.3 de l'ICZN (International Commission on Zoological Nomenclature) declara que dóna prioritat als articles publicats electrònicament (com  la PlosOne) que no pas als publicats en revistes materials (com la New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin) per ser les primeres més accessibles. I també per la mateixa popularitat del Gualicho, que el convertiria en un nomen protectum (una nomenclatura que presenta més utilització en els cercles científics o més popularitat extra-acadèmica) i deixaria a l'Aoniraptor en l'altra cara de la moneda, un nomen oblitum.

Arc hemal de l'holotip de l'Aoniraptor en vistes anterior (A, B), posterior (C i D), lateral esquerra (E, F) i lateral dreta (G i H).
Foto: Matías Motta/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

VIAVENATOR EXXONI

Canviem de publicació i d'article, i menys d'època i localitat. La Cretaceous Research va publicar al 10 de febrer la descripció d'un Abelisàurid per part d'en Leonardo Filippi (Museo Municipal Argetino Urquiza, Rincón de los Sauces -Neuquén-) i tres col·laboradors més. L'holotip del dinosaure es compon per un esquelet parcial compost per un neurocrani, set vèrtebres cervicals amb les seves respectives costelles, cinc vèrtebres dorsals, dotze vèrtebres caudals, un xebró de vèrtebra caudal anterior, un escàpula-coracoides, costelles gastralia i un arc hemal. Aquest esquelet, d'un animal entre 5 i 6 m de llargada, prové de la Formació Bajo de la Carpa (Río Negro i Neuquén, Cretaci superior Santonià) i ha donat nom al tàxon binomial Viavenator exxoni.

Reconstrucció del Viavenator amb la situació en el cos dels ossos holotips.
Foto: Museo Municipal Argentino Urquiza.
El nom genèric significa "caçador del camí" i el nom específic és una referència a la companyia petrolífera Exxon que ha contribuït en les excavacions als jaciments de la formació abans esmentada. En l'article s'han assenyalat vàries característiques del Viavenator que estarien associades a limitar el moviment de la columna vertebral, com unes apòfisis espinoses dorsals connectades entre si per les anomenades làmines pre-espinals, en forma de destral en la vista lateral, que farien que la cua estigués rígida. En l'anàlisi filogenètica, el Viavenator s'ha recuperat dins del clade d'Abelisàurids sud-americans derivats que inclou al Carnotosaurus i l'Abelisaurus entre altres, conegut com Furileusauria; caracteritzat per l'absència d'una fenestra entre els ossos frontal, postorbital i lacrimal que si es troba en Abelisàurids basals; i una cresta cnemial de la tíbia dirigida cap avall. L'edat del Viavenator en el Santonià el situa a mig camí entre els dos grans registres fòssils d'Abelisàurids d'Argentina, els del Cenomanià-Turonià primer i els del Campanià-Maastrichtià després; que coincideix amb un reemplaçament faunístic general en els dinosaures sud-americans.