diumenge, 27 de setembre de 2015

Ugrunaaluk kuukpikensis, nou "dinosaure polar" d'Alaska.

Com ja vaig explicar a Els dinosaures polars i la seva relació amb el metabolisme, s'han trobat fòssils de dinosaures del Cretaci en llocs tan septentrionals com Alaska. Llavors el clima d'aquesta regió no era tan fred com l'actual i hi podrien créixer plantes, però si era el suficientment fred com perquè els dinosaures fossin els únics rèptils que hi havia, una prova d'un possible metabolisme endotèrmic en aquests animals. Aquesta setmana s'ha incorporat una nova peça a aquest trencaclosques: l'Hadrosàurid Ugrunaaluk kuukpikensis.
Les seves restes procedents de la Formació Prince Creek a la vora del riu Colville, a la regió d'Alaska situada per sobre del Cercle Polar Àrtic. La Formació Prince Creek data de principis del Cretaci superior Maastrichtià (69 M.A.) i llavors també es trobava per sobre del Cercle Polar Àrtic, el que converteix l'Ugrunaaluk en el dinosaure identificat a partir de restes òssies amb una latitud més septentrional tant amb el que es refereix a la seva època com a l'actualitat. El seu nom prové de la llengua Inupiaq (la llengua inuit de l'Alaska septentrional) i significa "Pastador antic (Ugrunaaluk) del riu Colville" (que en Inupiaq rep el nom de Kuukpik). El paleontòleg de la Universitat d'Alaska Fairbanks Patrick Druckenmiller va posar aquest nom indígena al dinosaure per poder retre homenatge als membres d'ètnia Inuit que viuen a prop del jaciment. L'Ugrunaaluk va ser descrit per en Druckenmiller, en Gregory Erickson de la Universitat Estatal de Florida i en Hirotsugu Mori (també de la Universitat d'Alaska Fairbanks) a la revista Acta Palaeontologica Polonica el 22 de setembre.
Des dels anys 1980 s'han desenterrat fins a 9000 ossos de diferents animals a la Formació Prince Creek, dels quals 6000 són d'Hadrosàurids. La majoria pertanyen a exemplars juvenils de 3 m de llargada i 1 m d'alçada, el que fa pensar que es tracti d'una agrupació de mort en massa formada per la mort sobtada d'un gran ramat d'aquests dinosaures. En un principi els fòssils de la Formació Prince Creek es van referir al gènere Edmontosaurus, però es diferenciaven d'aquest últim per certes característiques cranials, sobretot de l'àrea de la mandíbula com un maxil·lar més alt. Tot i que això podria ser una prova de que aquests exemplars formarien part d'un nou gènere, encara es pensava que serien només diferencies ontogèniques. El 2014, en Hirotsugu Mori va tornar a comparar els fòssils d'Hadrosàurids joves de la Formació Prince Creek amb exemplars juvenils d'Edmontosaurus procedents d'Alberta, Montana i Dakota del Sud i va arribar a la conclusió de que els fòssils d'Alaska eren un tàxon diferent i llavors desconegut. Això es va acabar de justificar pel descobriment d'ossos d'exemplars adults amb les mateixes característiques cranials. En l'anàlisi filogenètica l'Ugrunaaluk encara continua sent el tàxon germà de l'Edmontosaurus. Un Ugrunaaluk adult faria 9 m de llargada.
En Druckenmiller, en Erickson i en Mori argumenten que encara hi ha ossos d'Hadrosàurids de la Formació Prince Creek per identificar. A més, són optimistes i expliquen que la investigació del Cretaci d'Alaska no ha fet res més que començar i que esperen trobar una gran quantitat de noves espècies en els propers anys. Tres esquelets complets d'Ugrunaaluk estaran exposats al Museu del Nord de la Universitat d'Alaska.

Crani d'Ugrunaaluk juvenil.
Foto: Hirotsugu Mori/Acta Palaeontologica Polonica.

Ramat d'Ugrunaaluk on hi ha tant exemplars juvenils (els que estan més a prop) com adults (els que estan més lluny). Estan caminant per un bosc de coníferes i falgueres sota la llum de l'aurora boreal, tal com podria ser l'ambient hivernal de l'Alaska cretàcica.
Foto: James Havens.

dissabte, 26 de setembre de 2015

El debat sobre les espècies del gènere Triceratops.

El fet que fa ja gairebé un mes es presentés un crani semblant al d'un Triceratops com pertanyent a una possible nova espècie de dinosaure Ceratòpsid, ha fet que vulgui parlar d'una controvèrsia al voltant d'aquest conegut dinosaure: el nombre d'espècies que té aquest gènere. Un debat que existeix des del mateix nomenament.
El gènere Triceratops va ser encunyat el 1889 per en Othniel Charles Marsh i en la descripció original incloïa només una espècie: Triceratops horridus (Cara de tres banyes rugosa) a partir d'un crani procedent de la Formació Lance (Maastrichtià superior) a Wyoming. Aquest fòssil va ser recol·lectat per en John Bell Hatcher, el qual va desenterrar fins a 32 cranis de Ceratòpsids de Wyoming i Colorado que van ser enviats a la Universitat de Yale (Connecticut). Els cranis que concordaven amb la descripció feta per en Marsh del Triceratops presentaven suficients diferències entre ells com perquè es consideressin com espècies diferents. Durant la part final del segle XIX i la primera part del segle XX es van descriure fins a 16 espècies del gènere Triceratops procedents de Wyoming i Colorado. Entre aquestes espècies hi havia: Triceratops horridus, Triceratops prorsus, Triceratops brevicornus, Triceratops elatus, Triceratops calicornisTriceratops obtusus i Triceratops hatcheri. El 1933 es va fer una anàlisi filogènetica on s'incloïen les espècies anteriorment esmentades i es van determinar tres grups: el primer format per les espècies horridus, prorsus i brevicornus, el segon per les espècies elatus i calicornis i el tercer per les espècies obtusus i hatcheri. Estaven definits per la mida del crani i de les banyes, sent el segon grup el que presentava la major longitud. Aquesta gran diversitat específica va exercir un paper molt important en les hipòtesis sobre l'extinció dels dinosaures, ja que els Ceratòpsids com el Triceratops figuraven entre els últims dinosaures i la seva gran diversitat (llavors s'havien nombrat pocs gèneres i aquests tenien moltes espècies, al contrari del que passa actualment) recolzava l'idea de la prosperitat d'aquests animals just abans de la seva extinció.

Crani de la descripció original del Triceratops horridus.
Foto: Othniel Charles Marsh/Viquipèdia.

Triceratops prorsus al Museu de la Ciència de Minnesota (Saint Paul, capital de l'estat).
Foto: Viquipèdia.

Dibuix del crani del Triceratops brevicornus.
Foto: Biodiversity Heritage Library/Viquipèdia.

Esquelet reconstruït de Triceratops elatus. Foto feta als anys 1930 d'un exemplar del Museu Americà d'Història Natural (Nova York) que va acabar sent el Triceratops del Museu de l'ICP a Sabadell.
Foto: Henry Fairfield Osborn.

Dibuix del crani del Triceratops calicornis.
Foto: Biodiversity Heritage Library/Viquipèdia.

Esquelet reconstruït de Triceratops obtusus al Museu Nacional d'Història Natural (Washington D.C.).
El 1986, en John Ostrom de la Universitat de Yale i en Peter Wellnhofer del Museu Estatal de Baviera a Munich van fer una altra anàlisi on qüestionaven que hi hagués tantes espècies de Triceratops només a Wyoming i Colorado durant un període de 2 M.A. Van pensar que el Triceratops hauria de ser com la majoria de grans vertebrats, on hi ha molt poques espècies en un territori gairebé continental, com és el cas de l'elefant africà (gènere Loxodonta) on actualment només hi ha dues espècies en tota l'Àfrica subsahariana. Un altre exemple és el dels bisons, on des de fa 2 M.A. només han existit tres espècies a Amèrica del Nord. Segons en Ostrom i en Wellnhofer l'única espècie vàlida de Triceratops és la horridus (l'original d'en Marsh) i expliquen que les diferències cranials que han portat al nomenament de tantes espècies és que eren exemplars de Triceratops horridus diferents perquè pertanyien al sexe oposat que l'holotip o a altres estats de creixement, un fet que es comparable amb la variació en la forma del crani i les banyes que es poden observar una única espècie de Bòvid. Assenyalen que un sol ramat de Triceratops horridus de Wyoming abastaria tota la diversitat cranial que va portar en un principi a nombrar tantes espècies. Així doncs, les espècies prorsus i brevicornus representarien a femelles (amb el crani i les banyes més curtes), les espècies elatus i calicornis representarien a mascles joves sans (amb el crani i les banyes més llargues) i les espècies obtusus i hatcheri representarien a mascles vells o joves amb patologies (amb el que tenien el crani i les banyes més curts que els mascles joves sans però més llargs que les femelles).
El 1996, la Catherine Forster va trobar que l'espècie prorsus també es podia considerar com a vàlida, tenint com a base el fet que està força separada temporalment de la horridus. El 2011 es va considerar que la hatcheri pertanyeria a un altre gènere nou per a la ciència, que se li va posar el nom de Nedoceratops (Cara banyuda insuficient).

Crani de Triceratops hatcheri/Nedoceratops.
Foto: Plos One.

Diferència de mida entre les dues espècies vàlides actualment de Triceratops.
Foto: Viquipèdia.

Dimorfisme sexual en diferents estats ontogènics del Triceratops horridus.
Foto: Davidy12.

dissabte, 19 de setembre de 2015

Noves espècies de dinosaure a la vista?

Aquí explicaré els casos de dos exemplars de Ceratòpsid i un altre de Sauròpode procedent del nord dels Estats Units que, en diferents estadis del seu estudi, han estat presentats als mitjans locals com possibles nous tàxons. Les seves històries comencen totes, coincidència o no, al 2012.

1. En aquell any, el col·leccionista de fòssils Alan Detrich va comprar un crani de Ceratòpsid de 2,4 m a la petita localitat de Buffalo (Dakota del Sud). En Detrich va entregar el fòssil a en Neal Larson, fundador de l'empresa Larson Paleontology Unlimited, qui es va encarregar de la seva preparació. Aquest crani a primera vista sembla de Triceratops, i és que la majoria de la gent podria pensar que podria pertànyer a aquest gènere, però en Detrich i en Larson han indicat un seguit característiques en que aquest crani es diferencia dels de Triceratops: els cranis d'aquest últim són la meitat de llargs que l'exemplar de Buffalo, la banya nasal d'aquest últim es troba a la part davantera del nas (mentre que en el Triceratops és troba al centre del nas) i és el doble de gran, la part superior de la projecció parietal es corba cap amunt (metre que en el Triceratops ho fa cap enrere), i la mandíbula inferior presenta una cresta a sota d'aquesta amb una funció encara desconeguda. En Larson ha estat treballant en la restauració i preparació del crani de Buffalo des del març del 2013. Reconeix que es tracta d'un dels fòssils més difícils amb que ha treballat, però també que la feina ha valgut molt la pena, sobretot per la raresa de trobar ossos sencers d'aquesta mida. Va ser presentat al diari Rapid City Journal el 27 d'agost d'aquest any, després de que en Larson acabés aquest laboriós però emocionant procés.

Foto del crani de Ceratòpsid de Buffalo.
Foto: Rapid City Journal.
2. El diari Billings Gazette (de la ciutat de Billings a l'estat de Montana) va reportar l'1 de setembre el trasllat i l'inici de la restauració d'un esquelet de Sauròpode del Juràssic que també podria ser una nova espècie per a la ciència. El paleontòleg del Judith River Dinosaur Institute (que rep el nom d'una important formació geològica amb presència de dinosaures que s'estén entre la frontera de Montana amb el Canadà) Nate Murphy va encarregar al soldador Andy Brekke, resident a Billings, que construís uns marcs d'acer soldat com a suport a dos blocs de roca enguixats amb un pes d'entre 1,6 i 2,3 tones que contenen l'esquelet d'un Sauròpode de 18 m de llargada, 5 m d'alçada i 10 tones de pes. Normalment fòssils tan grans es transporten en trossos més petits, però en Murphy ho va decidir així per poder trobar amb més facilitat bacteris per investigar com es va descompondre el dinosaure o pol·len per investigar com era l'ambient en que vivia. Aquest exemplar, en el cas que pertanyés a un nou tàxon, estaria relacionat de prop amb el Braquiosaure i el Camarasaure en un grup anomenat Macronaria. Per comprovar si és aquest el cas o si només és un membre d'una espècie coneguda però amb diferències sexuals o ontogèniques, en Murphy li agradaria molt arribar a la columna vertebral, ja que és la part més important pel diagnòstic dels fòssils de Sauròpodes, a més de veure si estan les vèrtebres fusionades per determinar l'edat del dinosaure. Aquest esquelet prové d'un jaciment del Juràssic en que l'equip d'en Murphy hi ha estat treballant durant 12 anys. La seva excavació i extracció de la roca ha durat 3 anys i en Murphy creu que es necessitarà el mateix temps per la seva preparació.

En Nate Murphy explicant a en Andy Brekke com col·locar els blocs de roca enguixats que contenen l'esquelet dins dels marcs d'acer.
Foto: Billings Gazette
3. Un equip del Rocky Mountain Dinosaur Resource Center (RMDRC) ha completat la reconstrucció de l'esquelet d'un Ceratòpsid primitiu de fa 75 M.A. trobat a la Formació Judith River a Montana l'agost del 2012. Els investigadors que l'han estudiat argumenten que seria semblant a l'Avaceratops, que va viure a la mateixa regió però cinc milions d'anys abans (80 M.A.), pel que no seria de l'espècie tipus (Avaceratops lammersi) però si que pertanyeria a aquest gènere. Aquest nou exemplar tenia les banyes més llargues que l'Avaceratops lammersi i aquestes apuntaven més cap endavant. La mida és de 3,5 m de llargada i 1,2 m d'alçada. No tenia tots els ossos fusionats, pel que no seria adult. Aquest esquelet representa el 80 % del cos total del dinosaure i fins i tot presenta impressions de pell fossilitzada. L'equip del RMDRC va reconstruir les parts que faltaven de l'esquelet utilitzant una impressora 3D, per sort les parts de l'esquelet que faltaven tenien la seva contrapart en les restes trobades. Una reconstrucció d'aquest esquelet estarà exposada al RMDRC per un parell de setmanes per després ser traslladada a Dallas (Texas) per a la 75a reunió de la Societat de Paleontologia de Vertebrats.

Comparació entre el crani d'aquest nou Ceratòpsid i dos cranis d'Avaceratops lammersi.
Foto: RMDRC.

Reconstrucció de l'esquelet d'aquest nou Ceratòpsid.
Foto: RMDRC.

dissabte, 5 de setembre de 2015

Padillasaurus leivaensis: el primer dinosaure colombià.

Des de l'any passat s'està justificant la presència de dinosaures al nord d'Amèrica del Sud. Primer a Veneçuela amb el Laquintasaura i el Tachiraptor i des de fa pocs dies també a Colòmbia, d'on prové un nou Sauròpode Braquiosàurid del Cretaci inferior: el Padillasaurus leivaensis.
Com a Veneçuela, des de fa ja uns quants anys que es troben restes de dinosaures a Colòmbia (i a més són de tots els grups). En el cas dels Sauròpodes, ja es va trobar una vèrtebra aïllada en una data tan antiga com el 1943 i dos caps de fèmur el 2005. Però, com gairebé sempre amb restes molt escasses i fragmentàries, ho eren massa com per descriure-les detalladament i assignar-les a algun tàxon. Per sort, les restes identificades del Padillasaurus són més abundants i estan en un estat de conservació millor: l'holotip està compost de l'última vèrtebra dorsal, les dues primeres i les dues últimes vèrtebres sacres, les primeres vuit vèrtebres caudals i la part posterior d'una altra vèrtebra en que no s'ha aclarit la part de la columna on es situava. Gràcies a aquest conjunt d'ossos, s'ha estimat que el Padillasaurus faria 16 metres de llargada i 10 tones de pes. A les vèrtebres caudals s'han identificats unes fosses que també es troben en el Braquiosàurid africà Giraffatitan.

Conjunt de vèrtebres de l'holotip del Padillasaurus.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.
La descripció del Padillasaurus es va fer per un equip de paleontòlegs argentins i colombians i va ser publicada a la revista Journal of Vertebrate Paleontology el 27 d'agost. El seu nom genèric prové homenatja al paleontòleg colombià Carlos Bernardo Padilla, qui va ajudar amb l'estudi de les restes del dinosaure i que va morir el novembre del 2013. El nom específic leivaensis prové del municipi de Villa de Leyva, on es situa la Formació Paja, del Cretaci inferior Barremià i d'on provenen els fòssils del Padillasaurus. Realment, situar l'època i la localització d'aquest dinosaure va ser difícil de determinar, perquè les seves restes ja es van desenterrar fa més de 15 anys per camperols locals i es van exposar sense identificar durant tot aquest temps a la vitrina d'un centre comunal de Villa de Leyva, pel que no hi va haver cap paleontòleg per presenciar l'excavació. Tot i això, l'equip que ha descrit a aquest Sauròpode va trobar tres fòssils d'Ammonits  característics del Barremià, pel que van poder precisar l'edat del dinosaure en uns 130 M.A. El jaciment més proper amb aquesta edat és la Formació Paja, amb el que ja es tenia lloc i temps pel primer dinosaure descrit amb binomi a Colòmbia. El Padillasaurus és també el primer Braquiosàurid d'Amèrica del Sud.
El fet que visqués durant el Cretaci és un fet important per entendre l'evolució dels Braquiosàurids, una família ben documentada de finals del Juràssic, però de la qual s'han identificat poques restes del Cretaci inferior, restringint-se a l'Aptià i l'Albià d'Amèrica del Nord. Els paleontòlegs han proposat dues teories per aquest fet: la primera és que hi ha un pobre registre fòssil de Sauròpodes del Cretaci inferior identificat fins ara i que realment hi hauria més Braquiosàurids d'aquesta època, i la segona és que s'haurien extingit a bona part dels continents i seria la prova de que haurien entrat en decadència. Si l'última afirmació és certa, el Padillasaurus indicaria que, a més de l'oest del Lauràsia (Amèrica del Nord), els Braquiosàurids haurien sobreviscut també a l'oest del Gondwana (Amèrica del Sud). Però els paleontòlegs que l'han descrit creuen que el pobre registre fòssil de Braquiosàurids cretàcics estaria més relacionat amb una poca identificació d'aquest que no pas a extincions continentals.   

Reconstrucció d'un Padillasaurus caminant per la platja.
Foto: Gabriel Lío.