dissabte, 22 d’abril de 2017

Zhongjianosaurus yangi, nou Dromeosàurid de la Formació Yixian.

A principis d'aquest mes la Formació Yixian va tornar a aparèixer en un article científic a través de la publicació a la revista xinesa Vertebrata PalAsiatica de la nova espècie de Dromeosàurid identificat en aquesta ja llegendària unitat geològica cretàcica. I amb ella, també el nom propi associat amb els Teròpodes extremadament conervats identificats allà, en Xing Xu junt amb Qin Zi-Chuan. El dinosaure en qüestió es tracta del Zhongjianosaurus yangi, en el qual tant el nom genèric com l'específic fan referència al pare de la Paleontologia de vertebrats xinesa Zhongjian Yang, més conegut per als occidentals com Chung Chien Young.
L'holotip del Zhogjianosaurus està compost, com molts altres Teròpodes de Yixian, per un esquelet postcranial articulat preservat en una llosa de pedra (irònicament sense plomes) recol·lectat a Shiedang (comtat de Lingyuan, Liaoning occidental), que representaria a un individu adult (demostrat per la fusió de bona part dels seus ossos entre si i amb altres) de 70 cm de llargada, 25 cm d'alçada i 31 g de pes. A partir d'un dit manual II curt i un metatars asimètric (metatarsià II prim i el seu equivalent IV robust) s'ha identificat al Zhongjianosaurus dins de la subfamília de Dromeosàurids dels Microraptorins, pel que podria haver tingut plomes pennàcees en les quatre extremitats. Entre les autopomorfies del nou raptor xinès hi trobem cinc costelles de l'estèrnum (un nombre alt en el conjunt dels Dromeosàurids), una fúrcula arquejada àmpliament, una gran fenestra en la cresta deltopectoral de l'húmer, un cúbit major que l'húmer i un peu arctometatarsalià (veure: Els Celurosaures).

Foto de l'holotip del Zhongjianosaurus.
Foto: Xu & Qin (2017)/Vertebrata PalAsiatica.
El Zhongjianosaurus és el nové representat d'una de les comunitats de Teròpodes no aviaris cretàcics més diverses del registre fòssil i les seves noves característiques han implicat una nova revisió de la varietat en formes de mida i possibles hàbits dels Dromeosàurids no sols de la Formació Yixian, si no de la Biota de Jehol (tot un seguit de formacions geològiques del nord-est de la Xina durant el Cretaci inferior) sencera. L'holotip del nou dinosaure és el Dromeosàurid adult més petit de la Biota de Jehol (el fòssil més petit de tots, un Microraptor zhaoianus de 20 g de pes, és un subadult pel que encara podria haver tingut una mida major en l'edat adulta), situant-se en un extrem de l'espectre que el tanca per la banda del més gran el Tianyuraptor ostromi amb 12,51 kg.

Reconstrucció de l'esquelet del Zhongjianosaurus, on els ossos pintats de blanc representen els identificats en l'holotip.
Foto: Xu & Qin (2017)/Vertebrata PalAsiatica.
El seguit de nous caràcters relacionats amb les extremitats anteriors fa que el Zhongjianosaurus presenti una nova morfologia dins la disparitat ja molt gran de formes de cames i braços que presenten els raptors de la Xina nord-oriental. Per exemple, els braços són igual de robustos que les cames i més curts que en la majoria dels seus cosins i veïns. També cal destacar que el cúbit més llarg que l'húmer és una proporció present en els ocells voladors actuals, però no en els Teròpodes no aviaris. Pel que fa als hàbits, la comparació del Zhongjianosaurus amb altres tàxons que s'hi assemblen bastant com el Microraptor demostra una certa diferenciació en nínxols ecològics dins d'un grup tant petit geogràfica i filogenèticament (en el cas d'aquests dos, per la diferència en el pes i en la forma de les extremitats), que es podria fer mitjançant la partició en la dieta o en els hàbitats. Per ara, els diferents espectres ecològics dels Dromeosàurids de Yixian no estan resolts, encara que, igual que en la mida, es poden concretar dos extrems relacionats amb la forma de les extremitats: els carnívors terrestres de braços curts i prims, cames llargues i robustes i les dents en forma de ganivet (Tianyuraptor); i els omnívors arborícoles de braços llargs i robustos i dents semblants a les dels Troodòntids (Microraptor), acostant-se el Zhongjianosaurus més als últims.

Reconstrucció de l'aspecte en vida del Zhongjianosaurus amb les quatre ales característiques dels Microraptorins.
Foto: Xu & Qin (2017)/Vertebrata PalAsiatica.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Els Titanosaures-1: Introducció i característiques generals.

Estic molt content de fer aquesta entrada, perquè els Titanosaures han estat protagonistes d'aquest blog des del 2014 (i ho continuaran sent), i encara no havia parlat d'ells en general. Aquesta és la primera part d'una sèrie de cinc entrades sobre varis aspectes dels Titanosaures, en aquesta es mostraran les característiques generals del grup. Les quatre següents són sobre els clades en que es divideixen, la seva història tant evolutiva com acadèmica, aspectes de la seva paleobiologia i el registre ibèric en fòssils corporals.

El pas dels Titanosaures per El Jove Paleontòleg:

Reconstrucció del Museu Americà d'Història Natural (Nova York) del Titanosaure incertae sedis gairebé complet desenterrat a Argentina entre el 2013 i el 2014. Una posterior revisió de l'exemplar podria demostrar ser el major dinosaure no aviari.
Foto: PBS/AMNH
Els Titanosaures (Titanosauria, "llangardaixos titànics" en grec) són un grup derivat dins dels Sauròpodes Macronaris Titanosauriforms, però que és molt divers pel que fa a mida corporal, morfologia òssia i distribució geogràfica. Dins dels Titanosaures es troben tant als dinosaures no aviari més grans de tots (que també són el rècord en els animals terrestres) com als exemplars més petits de Sauròpodes. El nom en si, una referència als Titans de la mitologia grega, ja és una referència a la mida excepcional de molts d'ells, i no és estrany trobar nom genèrics amb el sufix -titan. Són un grup molt conegut a Amèrica del Sud, encara que també estan presents en tàxons binomials a Europa, Àfrica, l'Índia, Madagascar i, en menys mesura, Amèrica del Nord i Àsia Central. Destaquen per ser l'únic clade de Sauròpodes d'arribar al Límit K/T. Van aparèixer, junt amb la resta dels Macronaris i amb no gaire seguretat, a mitjans del Juràssic, encara que semblen ocupar una posició secundària en les comunitats faunístiques fins entrat el Cretaci, quan la resta de Sauròpodes comencen a extingir-se.

Reconstrucció de l'esquelet del Titanosaure malgaix Rapetosaurus amb fotos d'alguns dels seus ossos. Els Titanosaures han estat tradicionalment dinosaures amb molt poques restes associades als tàxons, raresa encara més gran al tractar-se de cranis. El Rapetosaurus va ser el primer del qual es van conèixer a la vegada restes cranials i postcranials.
Foto: Curry Rogers & Forster/Nature.
Les autopomorfies o caràcters únics dels Titanosaures són dents en forma de cilindre relativament petites, vèrtebres amb apòfisis espinoses no bifurcades, vèrtebres cervicals amb fosses pneumàtiques allargades, almenys 10 vèrtebres cervicals, apòfisis espinoses dorsals inclinades cap endarrere, sis vèrtebres sacres, vèrtebres caudals anteriors amb una clara posició opistocèlica (convexes anteriorment i còncaves posteriorment), vèrtebres caudals posteriors no allargades i reduïdes en nombre, apòfisis espinoses caudals dirigides verticalment, extremitats anteriors i posteriors amb mida semblant, presència d'un procés olècranon a la part proximal del cúbit que s'elevaria per sobre de l'articulació amb l'húmer (en la resta de Sauròpodes, només hi ha una projecció de cartílag en la zona de l'olècranon dels Titanosaures), metacarpians allargats, desaparició de l'ungla del dígit I de la mà, i una cintura pelviana allargada. Aquests últim caràcter ha estat interpretat com una forma de donar consistència a la pelvis o de protegir-se dels depredadors. El que si que és veritat és que caminarien deixant més espai entre les extremitats, cosa que s'ha demostrat mitjançant els rastres d'icnites, conegudes com rastres de mesura àmplia (wide-gauge en anglès).

Postdata: Quan vaig saber la notícia del Dreadnoughtus al setembre del 2014, pensava que era l'incertae sedis que havia aparegut als mitjans al maig d'aquell any, per això els relaciono de forma errònia a la segona entrada de la llista. Per sort, aquella època ja ha passat i ara ja vigilo més no confondre les coses. XDDD!! (Confessions d'un Jove Paleontòleg).

divendres, 14 d’abril de 2017

Ornithoscelida i la nova classificació general dels dinosaures.

La publicació científica sobre dinosaures que segurament marcarà el 2017 és la que podrà comportar un canvi de paradigma en la forma d'entendre els seu origen i evolució inicial, la divisió en Saurisquis i Ornitisquis i els clades que hi ha dins d'aquests dos grups principals, en el cas que següents investigacions ho corroborin. Va ser presentada a la Nature (el que ja indica una alta qualitat del que hi ha exposat) al 22 de març per part d'en Matthew Baron (Universitat de Cambridge) i els col·laboradors David Norman (de la mateixa institució que l'autor principal) i Paul Barrett (Museu d'Història Natural  de Londres).

Cladograma de la classificació clàssica dels dinosaures en Ornitisquis i Saurisquis. L'exemplar més petit dins dels Teròpodes correspon als Herrerasaures.
Foto: Darren Naish/Tetrapod Zoology.
L'estudi es basava en una anàlisi filogenètica de dinosaures primitius del Triàsic superior i el Juràssic inferior (Dinosauromorfs no dinosaures, Ornitisquis basals, els Herrerasauria de possible pertinença als Teròpodes, Sauropodomorfs basals i Teròpodes també primitius) per tal de mostrar una nova hipòtesi sobre el naixement encara poc entès del clade Dinosauria. Els resultats de l'anàlisi no donaven peu al caràcter monofilètic dels Saurisquis com a Sauropodomorfs + Teròpodes, els últims es relacionaven amb els Ornitisquis i els Herrerasaures serien el tàxon germà dels Sauropodomorfs.

Ossos d'Ornithoscelida basals (Eoraptor, Heterodontosaurus, Lesothosaurus, Laquintasaura, Dracoraptor...) per mostrar les sinapomorfies o caràcters compartits del nou clade.
Foto: Baron et al./Nature.
El clade Ornitischia+Theropoda s'ha anomenat Ornithoscelida ("potes d'ocell" en grec), una nomenclatura que ja va ser proposada al 1870 per en Thomas Huxley per definir a uns dinosaures no aviaris amb caràcters de les extremitats posteriors semblants als de les aus, que, igual que en Baron et al. (2017)*, incloïa als Teròpodes i als Ornitisquis i excloïa als Sauropodomorfs (grups que llavors encara no existien en si però els dinosaures que), mentre que el clade Sauropodomorpha+Herrerasauria serien els nous Saurisquis. Així, en Baron i els col·laboradors han volgut explicar la semblança entre alguns caràcters ossis dels Teròpodes i els Ornitisquis primerencs, abans entesos com convergència evolutiva; com una elevació del maxil·lar, un jugal que no forma part de la fenestra antorbital, un foramen a la superfície lateral del dentari, una escàpula tres vegades més llarga que ampla, una cresta al peroné o la fusió entre els tarsians distals i els metatarsians. Això també implicaria que ara serien convergents caràcters que fins ara no ho eren, com la conducta carnívora dels Herrerasaures i els Teròpodes.

Cladograma amb la nova classificació dels dinosaures.
Foto: Darren Naish/Tetrapod Zoology.
I com era d'esperar, la comunitat paleontològica a Internet ha reaccionat, i majoritàriament ha estat oberta ha considerar i acceptar aquesta nova classificació (sempre a l'espera de nous resultats favorables). Les crítiques han estat més cap al procediment de l'anàlisi filogenètica, com en Andrea Cau i na Mickey Mortimer que no veuen bé que es nombri als Teròpodes i als Ornithoscelida utilitzant el pardal (Passer domesticus) argumentant que, quan el clade Theropoda va ser encunyat, el pardal i la resta de les aus no eren considerades dinosaures. L'autor d'Equatorial Minnesota, Justin Tweet, veu amb molts bons ulls la unió entre Teròpodes i Ornitisquis a Ornithoscelida, pel fet que ajuda a col·locar millor el pobre registre d'Ornitisquis triàsics (només compost per dos gèneres: Pisanosaurus i Eocursor), que és molt escàs comparat amb el de Teròpodes i Sauropodomorfs.

El dibuix d'un Kulindadromeus mirant una ploma pennàcea de Teròpode ha servit de portada a la revista Nature per representar metafòricament la nova classificació i, més concretament, la creació d'Ornithoscelida.
Foto: Bob Nicholls/Nature.
En Darren Naish, a Tetrapod Zoology, ha volgut anar a un pas més enllà i recull una sèrie d'evidències relativament contrastades en els últims anys que s'han inclòs en algunes hipòtesis de parentesc utilitzant la classificació clàssica dels dinosaures. Una d'elles és la presència d'estructures integumentàries (les proto-plomes), que, seguint la nova classificació, només són un tret dels Ornithoscelida, ja que només s'han identificat en Teròpodes amb total seguretat i de forma menys clara en els Ornitisquis, mentre que la possessió en els nous Saurisquis és només hipotètica, ja que la descripció del Kulindadromeus havia deixat oberta la possibilitat de que fossin un caràcter comú dels dinosaures. En Naish també parla sobre el fet que de la neumaticitat dels ossos, existent en els Teròpodes i inexistent en els Ornitisquis; a causa de que la classificació tradicional indicava que els dinosaures no tindrien aquest caràcter i que la seva aparició seria en l'avantpassat comú Sauropodomorfs-Teròpodes. Les preguntes retòriques que es fa són sobre si l'evolució de la neumaticitat va ser independent en Sauropodomorfs i Teròpodes o si aquest caràcter era comú en tots els dinosaures va desaparèixer en els Ornitisquis. Una esperança per a noves anàlisis i noves discussions sobre el tema.

Acudit sobre el renaixement d'Ornithoscelida, que a la vegada fa broma del sistema de classificació tradicional, emfatitzat en els ossos de la pelvis. Teròpode: Tenim els mateixos ossos de la pelvis que vosaltres! Ornitòpode: De veritat?
Postdata: L'expressió que he utilitzat per referir-me a l'article, Baron et al. (2017), és la correcta a l'hora d'expressar un article científic: llista dels noms d'autors (amb l'expressió llatina et al. en el que siguin més de dos) i any entre parèntesis.

dijous, 13 d’abril de 2017

Nova espècie del genère de Tiranosàurid Daspletosaurus.

El 30 de març es va publicar una nova descripció en open-access d'un dinosaure a la Scientific Reports. a càrrec d'en Thomas Carr del Carthage College de Kenosha (Wisconsin) i els seus quatre col·laboradors. Es tracta d'un article bastant important perquè descriu una nova espècie de Tiranosàurid nord-americà, dins del gènere Daspletosaurus, a partir de bastants fòssils corporals d'alta qualitat, amb el qual s'ha pogut donar bastants incisos en la seva filogènia, ontogènia i aparença en vida.

Crani holotip del Daspletosaurus horneri incrustat en la matriu rocosa.
Foto: James St. John/Viquipèdia.
El nou Teròpode Tiranosàurid en qüestió prové de la Formació Two Medicine (Cretaci superior Campanià, Montana) i ha estat nombrat Daspletosaurus horneri en homenatge a en Jack Horner, un dels paleontòlegs que ha dedicat més a l'investigació de Two Medicine en general i dels seus dinosaures en particular, que tindria una llargada de 9 m i una alçada de 2,2 m. L'holotip consisteix en un crani complet, una zona pectoral parcial i una extremitat posterior gairebé completa. També hi ha dos paratips: un amb crani incomplet, algunes vèrtebres cervicals i una cama parcial. L'altre és un dentari gairebé sencer d'un juvenil. Els individus referits al D. horneri formen una línia de creixement: amb juvenils ("nens"), subadults i adults. Segueix un patró ontogènic semblant al d'altres Tiranosàurid de la seva subfamília (Tyrannosaurinae), en el qual hi ha una transició entre juvenils de morfologia general gràcil i adults robusts i un augment del nombre de dents maxil·lars al llarg de la infantesa per després decréixer al arribar a la maduresa. 

Línia de creixement del D. horneri amb les característiques de cada etapa i els cranis que representen cadascuna.
Foto: Thomas Carr et al./Scientific Reports
En l'anàlisi filogenètica, el D. horneri es va obtenir com el tàxon germà de l'espècie tipus del gènere (D. torosus) a partir de caràcters com un procés cornual (que crea una banya a partir de l'os matriu, bastant comuna en els Tiranosàurids) addicional en el lacrimal (també és present en el postorbital), una espècie de "barbeta" al dentari (formada a partir de l'articulació de dues branques de l'os) situada a sota de la seva tercera dent i posseir més de tretze dents al maxil·lar. Una de les diferències que més sobresurten entre els dos tàxons és que el D. horneri tindria el crani més alt que el D. torosus a partir de l'allargament de la branca rostral del lacrimal. La banya principal d'origen lacrimal és més alta en l'espècie tipus (proporció del 69% en relació amb la branca rostral) que en la nouvinguda (proporció del 53%). Així doncs, el Daspletosaurus va habitar durant 2,3 M.A. del Campanià al sud d'Alberta i el nord de Montana.

A: Cladograma de la subfamília Tyrannosaurinae a partir de la incorporació del D. horneri. B-G: ossos del crani holotip amb indicació de les sinapomorfies (caracètrs compartits amb altres tàxons) de la nova espècie amb el gènere Daspletosaurus.
Foto. Thomas Carr et al./Scientific Reports
En la presentació del D. horneri s'ha destacat molt la validesa de l'anagènesi des del D. torosus fins al mateix Tyrannosaurus rex. L'anagènesi és un fenomen d'especiació (creació de noves espècies) que es realitza de forma lineal, on l'espècie ancestral és substituïda per complet per una de nova a l'hora d'haver-se produït tots els canvis. És un fenomen diferent de la cladogènesi, la ramificació en clades de la descendència a partir d'un avantpassat comú. En les espècies fòssils, per fer-se possible l'anagènesi hi ha d'haver espècimens relacionats de molt a prop i amb poca diferència temporal entre ells, dades estratigràfiques clares per als fòssils i la presència de línies de creixement en cada espècie. Les dues espècies de Daspletosaurus semblen acordar amb la hipòtesi de l'anagènesi tenint en compte que formen un sol clade, mentre que el Tiranosaure (que inclou tant al rex com al bataar mongol que torna a ser sinònim) forma part d'un altre clade amb el gènere xinès Zhuchengtyrannus magnus, la relació entre uns i altres sembla més ser efecte de cladogènesi.
Un altre aspecte important del D. horneri és que l'excel·lent qualitat dels seus fòssils ha permès preservar restes de la seva pell a la premaxil·la, maxil·lar, nasal, lacrimal, jugal, postorbital, escamós i dentari. La seva presència és important per mostrar l'evolució cap al bec de les aus en uns Teròpodes avançats com els Tiranosàurids. Per això, s'han comparat les escames del D. horneri amb la de diversos cocodrils i aus. L'integument facial del nou tàxon i d'altres Tiranosàurids està format d'escates que en el seu moment tindrien múltiples foràmens neurovasculars (per on passen els nervis), que farien especialment sensibles al tacte la regió de les mandíbules, en un esquema molt semblant al que presenten molts cocodrils. Fent la comparació amb aquests, els Tiranosàurids tindrien un sistema tàctil facial que funcionaria en la captura de preses i la identificació i manipulació d'objectes, com també comprovar la temperatura dels ous durant la incubació.

Reconstrucció del crani del D. horneri amb la representació en textures dels diverses tipus d'escates que tenia a la seva cara.
Foto: Dino Pulerà/Scientific Reports.

dissabte, 18 de març de 2017

Els Somphospondylii i els Euhelopòdids.

Els Somphospondylii són un clade sense rang de Sauròpodes Titanosauriforms que inclou als famosos Titanosaures i a un seguit de dinosaures més basals que aquests però més derivats que els Braquiosàurids. Es van originar possiblement al Juràssic superior, però les formes més primerenques no apareixen en el registre fòssil fins començat el Cretaci. Els Somphospondylii van ser nombrats per en Jeffrey Wilson i en Paul Sereno al 1998.
Entre els caràcters de diagnòstic dels Somphospondylii hi trobem: posseir al menys 15 vèrtebres cervicals, vèrtebres sacres amb camellae al seu interior, apòfisis espinoses planes i un cantó de l'húmer amb forma arrodonida. En moltes anàlisis filogenètiques, la base dels Somphospondylii està formada per una sèrie de tàxons de creació recent i fragmentaris, situats cronològicament a mig Cretaci i filogenèticament a cavall entre els Braquiosàurids i els Titanosaures. Dintre d'aquests dinosaures si situa el Sauroposeidon del Cretaci inferior d'Oklahoma i Texas, que va ser descrit com un Braquiosàurid per caràcters com vèrtebres cervicals allargades, que estan presents en grups més inclusius.

Adult i juvenil de Brontomerus, del Cretaci inferior tardà d'Utah. És un clar exemple d'aquests tàxons a revisió de la base dels Somphospondylii, posició que té assegurada des del 2013. Va ser descrit inicialment al 2011 com un Macronari no-Titanosauriform.
Foto: Mauricio Antón.

EUHELOPODIDAE

Els Euhelopòdids són el clade definit més basal dins dels Somphospondylii, amb rang de família. Creada per n'Alfred Romer al 1956 a partir del Sauròpode xinès Euhelopus, descrit al 1929, la família Euhelopodidae ha estat una de les més canviants en la història dels Sauròpodes. Els Euhelopòdids sempre s'han entès com un clade endèmic de l'Àsia Oriental, que va desenvolupar la seva fauna característica de Sauròpodes primitius durant el Juràssic. Això va fer que tradicionalment s'incloés dins dels Euhelopòdids als Mamenquisàurids juràssics, situant-los fora dels Neosauròpodes. Aquesta posició era defensada per caràcters com la pèrdua de contacte entre el quadrat-jugal i l'escamós, centres vertebrals cervicals alargats i xebrons bifurcats.

Vèrtebra cervical de l'holotip de l'Erketu. El seu nom genèric és mongol i fa referència al déu Erketü Tengri.
Foto: Daniel Ksepka i Mark Norell/American Museum Novitates.
Al 2009 es van acabar de concretar que l'Euhelopus entrava dins dels Neosauròpodes, dels Macronaris, dels Titanosauriforms i que posseïa una posició molt propera als Titanosaures. En la mateixa investigació, d'en Jeffrey Wilson i en Paul Upchurch, també es demostrava la similitud amb l'Erketu, un Sauròpode del Cretaci superior inicial de Mongòlia caracteritzat per tenir un coll el doble de llarg que la resta del cos producte de l'augment de mida de les vèrtebres cervicals. Actualment, els Euhelopòdids estan representats per set dinosaures del Cretaci inferior de la Xina, Mongòlia, Tailàndia i Laos anteriorment classificats com Somphospondylii basals o Titanosaures. Tot i el canvi de posició filogenètica i temporal, els Euhelopòdids encara continuen entenent-se com una agrupació típicament asiàtica. Això sí, la seva situació de Neosauròpodes mostra una emigració cap a Orient quan l'aïllament va acabar-se durant el Cretaci inferior. Entre les sinapomorfies (o caràcters compartits) es troba la bifurcació de les vèrtebres cervicals, convergents amb molts altres clades de Sauròpodes.

Parella d`Euhelopus en primer pla. L'exemplar de l'esquerra s'acosta a una Gimnosperma, evidenciant la forma cranial i els hàbits alimentaris del dinosaure (explicats avall).
Foto: Tomas Wigren/Plos One.
L'espècie tipus dels Euhelopòdids, l'Euhelopus zdanskyi (Barremià-Aptià de Shandong), destaca per presentar un crani complet, aspecte encara bastant car entre els Sauròpodes en general. Al 2013 es va publicar a la Plos One la reconstrucció en 3D del crani holotip de l'Euhelopus per part d'en Stephen Poropat i en Benjamin Kear (Universitat d'Uppsala). El cap d'aquest dinosaure és semblant al típic dels Macronaris, amb una mandíbula acabada en musell, narius situats en posició rostral respecte de les òrbites i dents de reemplaçament ràpid i forma espatulada. Tant la mandíbula com alguns caràcters postcranials de l'Euhelopus (coll llarg i una mida semblant de les extremitats) indiquen que aquest Sauròpode s'alimentava de vegetació dura i d'altura. L'Euhelopus no semblava compartir els mateixos hàbits que els seus cosins Titanosaures, que, per la forma totalment diferent del crani, haurien competit amb els Diplodocoïdeus.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Xingxiulong chengi, nou Sauropodomorf del Juràssic inferior de la Xina.

Sauropodiformes és un dels clades que han sorgit recentment en l'estudi filogenètic de la base dels dinosaures Sauropodomorfs per substituir al caràcter parafilètic dels tradicionalment anomenats "Prosauròpodes", que han quedat superats per un increment gradual cap als Sauròpodes. Definits per en Paul Sereno al 2007, els Sauropodiformes inclouen als Sauròpodes tipus i als "Prosauròpodes" que mostren adaptacions per una postura quadrúpeda o quasi quadrúpeda, com un primer metatarsià proximal de la mateixa mida que el seu segon equivalent i mans escurçades respecte dels altres "Prosauròpodes".
La província xinesa de Yunnan posseeix a tres Sauropodiformes basal en el seu registre fòssil  de dinosaures, un dels clàssics del Juràssic inferior asiàtic (Yunnanosaurus, Jingshanosaurus i Chuxiongosaurus), al qual se'ls hi ha afegit un quart aquest mes de febrer. Al 2017, tots els nous tàxons binomials de dinosaures surten de la Scientific Reports, i el Sauropodomorf presentat ara no és cap excepció. Ya-Ming Wang (Universitat de Geociències de la Xina, Beijing) i dos col·laboradors més van presentar el Xingxiulong chengi el 16 de febrer. El nom genèric del dinosaure es refereix al Pont de Xingxiu al Comtat de Lufeng (Yunnan), a més del ja tradicional sufix del drac (-long),  i el nom específic a en Zheng-Wu Cheng, gran estudiós de l'estratigrafia biològica xinesa i desaparegut al 2015.
El Xingxiulong chengi destaca per estar descrit per tres esquelets parcials procedents de la Formació Lufeng, amb ossos de gairebé totes les zones del cos del dinosaure. L'holotip posseeix: crani parcial amb mandíbula, tres vèrtebres cervicals junt amb l'atles i l'axis, set vèrtebres dorsals, la sèrie completa de les vèrtebres sacres, 35 vèrtebres caudals, fragments de costelles i xebrons, l'ili esquerre, l'extrem distal  del pubis dret, les porcions distals dels isquis articulats, els dos fèmurs, les dues tíbies, les parts proximals dels dos peronés, l'astràgal i calcanis esquerres, els tarsians distals III i IV, el peu esquerre complet i el dret parcial. El Xingxiulong tindria una mida total de 4-5 metres de longitud i 1-1,5 metres d'alçada. El primer paratip és més petit que l'holotip i el segon paratip, i sutures visibles al neurocrani indiquen que es tractarien d'un subadult. En els altres dos esquelets, la fusió completa dels elements cranials dóna peu a que eren adults junt amb les seves majors dimensions.

Mescla d'ossos (vèrtebres cervicals, vèrtebres dorsals, escàpula, húmer esquerre, extremitat anterior esquerra, extremitat anterior dreta sense mà, ili esquerre, isqui dret, fèmur esquerre, part distal de tíbia esquerra, astràgal esquerre, peu esquerre i peu dret) dels tres esquelets tipus del Xingxiulong i reconstrucció de l'esquelet complet del dinosaure.
Foto: Ya-Ming Wang et al./Scientific Reports.
El Xingxiulong està definit per posseir quatre vèrtebres sacres amb dues d'elles ancorades als extrems amb les sèries dorsal i caudal, una robusta escàpula amb els dos extrems (proximal i distal) molt estesos, una placa púbica (extrem del pubis) que representa el 40% de la mida total de l'os i un metatarsià V amb una zona proximal estesa. Aquests trets, hi ha alguns que els comparteix amb Sauropodomorfs més basals i altres amb els Sauròpodes. Això fa que en les anàlisis filogenètiques es recuperi en posicions diferents, a cavall entre els altres Sauropodiformes de la Formació Lufeng i en el grup primitiu dels Massospondylidae (que rep el seu nom del Massospondylus i que no està inclòs a Sauropodiformes), encara que la hipòtesi més viable és considerar-lo com un Sauropodiformes basal. Adoptar aquesta possibilitat mostra que el Xingxiulong i els altres Sauropodiformes basals de Yunnan estan íntimament relacionats filogenèticament, i també indicaria un origen asiàtic del clade. 
Del Xingxiulong cal destacar els seus caràcters convergents amb els Sauròpodes corona, que indiquen una transició més complexa cap aquests. Un d'ells són les quatre vèrtebres sacrals, característica considerada tradicionalment com un diagnòstic del clade Sauropoda i que el diferencia bastant respecte dels altres tàxons de la Formació Lufeng, que tenen tres vèrtebres sacres, pel que és el Sauropodomorf més basal amb aquest tret. Un altre és la llarga placa púbica, que separa un altre cop el Xingxiulong d'altres Saurodomorfs no-Sauròpodes (en que la proporció respecte de la mida total del pubis és de 25%) i l'acosta bastant al grup corona (la ràtio màxima és de 40-45% en els Macronaris). També hi podem destacar la major amplada del fèmur (9,4-10,1 cm) i el caràcter més robust de l'escàpula i el metatarsià V, sempre en comparació amb els Sauropodomorfs basals. Aquestes últimes morfologies estarien relacionades amb una mida considerable i una major capacitat a l'estómac. Però el Xingxiulong no presenta característiques de Sauropodomorf quadrúpede i la seva estructura general és més semblant a la d'un tàxon bípede, tenint en compte que una escàpula robusta també està present en els altres Sauropodiformes de la Formació Lufeng i estaria relacionada tant a aguantar l'estrès d'una locomoció quadrúpeda o per incrementar la mobilitat de l'extremitat anterior en el bipedisme.

Comparació entre les vèrtebres sacres del Xingxiulong (quatre vèrtebres), el Leonerasaurus (Sauropodiformes basal, quatre vèrtebres), dues espècies de Plateosaurus ("Prosauròpode" no-Sauropodiformes, tres vèrtebres) i Efraasia minor ("Prosauròpode" no-Sauropodiformes, tres vèrtebres). Ordre d'esquerra a dreta.
Foto: Ya-Ming Wang et al./Scientific Reports.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Tres nous Ornitisquis.

Avui us presento en conjunt a dos dels primers tàxons binomials de dinosaures no aviaris del 2017, més concretament a tres ornitisquis de clades, llocs i èpoques diferents, els quals han trencats alguns rècords.

MAGNAMANUS SORIAENSIS

Es tracta del primer dinosaure binomial de la província de Soria, zona coneguda pel seu registre d'icnites però escassa en fòssils corporals. A principis d'aquest mes es va publicar la descripció d'aquest nou gènere i espècie d'Ornitòpode Iguanodòntid a la Spanish Journal of Paleontology en un article en castellà, feta a càrrec de na Carolina Fuentes Vidarte, en Manuel Meijide Calvo, en Federico Meijide Fuentes i el seu germà Manuel. 
L'holotip del Magnamanus soriaensis prové del jaciment de Zorralbo I, situat dins de la Formació Golmayo del Cretaci inferior Hauterivià-Barremià i en el qual ja s'han recuperat restes de més dinosaures (Anquilosaures, Titanosauriforms, Al·losauroïdeus i Dromeosàurids). L'exemplar en qüestió és un esquelet parcial amb fragments de maxil·lar, fragments de predentari i dentari esquerres, més de cent dents de les dues cares mandibulars, un centre de vèrtebra cervical, quatre centres de vèrtebres dorsals, trenta-set fragments del sacre, trenta-dos centres de vèrtebres caudals, fragments de costelles de diverses regions, fragments de xebrons i tres de complets, fragments de tendons ossificats, l'escàpula dreta, els dos coracoides, els dos húmers, el radi i el cúbit drets, el canell i la mà drets, fragments de l'ili esquerre, els dos prepubis (part del pubis localitzada abans de l'acetàbul, molt desenvolupat en els Ornitisquis), fragments del fèmur dret, fragments de la tíbia dreta i el metatarsians II i IV drets. Va ser desenterrat entre el 2000 i el 2004 i representa l'esquelet de dinosaure més complet del Cretaci inferior espanyol.

Cintura escapular i extremitat anterior de l'holotip del Magnamanus.
Foto: Fuentes Viderte et al./Spanish Journal of Paleontology.
El Magnamanus soriaensis rep el seu nom genèric per la gran mida i l'estat complet de la mà (Magnamanus, "gran mà" en llatí), i el seu nom específic per Soria (soriaensis). Aquest dinosaure representa un animal de 9-10 m de longitud i tres tones de pes (de mida mitjana per un Iguanodòntid) que es diagnostica per: dents del dentari amb una vora externa sense denticles, la longitud de l'escàpula és igual a set vegades la seva amplada, un còndil ulnar (zona de contacte amb el cúbit) de l'húmer més prolongat que el seu equivalent amb el radi (còndil radial), un extrem distal del cúbit en forma de maça i un canell format per dos blocs ossis compactes més el carpià V que apareix separat de la resta. La descripció incloïa un càlcul de la postura del Magnamanus mitjançant l'índex de longitud radi/húmer i metacarp III/húmer, que van donar com a resultat 0,61 en el primer i 0.27 en el segon, prova de que el Magnamanus seria un dinosaure quadrúpede que podia obtenir una postura bípeda en certes ocasions (els quadrúpedes es troben entre 0.49 i 0.72 en l'índex radi/húmer, i entre 0.17 i 0.26 en el metacarp III/húmer). En l'anàlisi filogenètica s'han utilitzat dos arbres i en tots els casos s'ha recuperat en la base del clade Styracosterna, que inclou als Iguanodòntids i els Hadrosauroïdeus i exclou als Driosàurids.

ISABERRYSAURA MOLLENSIS

La posició taxonòmica d'aquest altre dinosaure és més dubtosa, però també bat records. Presentat a la ja mítica Scientific Reports per un equip encapçalat per en Leonardo Salgado al 16 de febrer, l'Isaberrysaurus mollensis de la Formació Los Molles (Argentina) és el primer Neornitisqui (Tireòfors + Ornitòpodes i Marginocèfals) del Juràssic sud-americà, ja que fins ara només s'havien identificat Ornitisquis basals del clade Heterodontosaurifornes en aquest context. També és el primer dinosaure de la unitat geològica esmentada, del Juràssic mitjà Toarcià-Bajocià i de caràcter marí.
L'Isaberrysaurus mollensis rep el seu nom específic de la Formació Los Molles i el nom genèric de la descobridora de l'holotip, n'Isabel Valdivia Berry (i -saurus en la forma femenina -saura). Els fòssils de l'exemplar tipus són: un crani gairebé complet, 6 vèrtebres cervicals, 15 vèrtebres dorsals, un sacre amb ili i pubis adjacents, 9 vèrtebres caudals, part de l'escàpula, costelles i fragments no identificats. Es diagnostica per: una premaxil·la que no contacta amb el jugal en la part posterior, un maxil·lar allargat i dos supraorbitals incorporats en el marge de l'òrbita ocular. S'han fet tres anàlisis filogenètiques, i en tots els casos s'ha recuperat com un Ornitòpode basal. Però aquesta conclusió no es segura (a més, tota la zona postcranial de l'holotip no està preparada), ja que presenta molts caràcters amb els Tireòfors entre els quals es troben: un crani de morfologia general baixa i allargada, sis dents premaxil·lars, una depressió entre la premaxil·la i el maxil·lar o un supraorbital més llarg que un altre.

A-C: fotos del contingut estomacal de l'holotip de l'Isaberrysaura. D-E: detall de les llavors de cica. F: situació del contingut estomacal dins de la possible silueta del dinosaure.
Foto: Leonardo Salgado et al./Scientific Reports.
L'aspecte més notable de l'holotip del nou tàxon argentí és la presència de continguts estomacals en forma de llavors, els primers identificats en un Neornitisqui basal. Les llavors més grans s'han assignat a ciques (Cycadales) del subordre Zamiineae. Aquestes estan senceres, pel que el dinosaure les va empassar en comptes de mastegar-les. A més, les ciques produeixen alts nivells de toxines, però l'estómac de l'Isaberrysaura i altres dinosaures herbívors tindria microorganismes que eliminarien aquests productes, que estaria relacionat amb una relació d'endozoocòria (interaccions entre la planta i l'animal a l'hora de dispersar llavors). Aquesta forma de processar l'aliment és una de les altres raons de la semblança de l'Isaberrysaura amb els Tireòfors, encara que tampoc es pot acabar de demostrar. La hipòtesi més plausible exposada per en Salgado i col·laboradors és que l'Isaberrysaura és un Ornitòpode amb característiques convergents amb els Tireòfors. El nou tàxon també presenta una notable heterodòncia, possiblement relacionada amb una dieta omnívora encara que només es coneix vegetals a l'holotip.

YEHUECAUHCERATOPS MUDEI

Més que la divulgació de la seva descripció, això seria més aviat una menció honorífica (sobretot perquè l'article de l'Isaberrysaura està en accés obert i del Magnamanus he aconseguit un PDF gratuïtament, però cap de les dues coses ha passat en el següent cas). Yehuecauhceratops mudei és el binomi que ha rebut el Ceratòpsid Centrosaurí de la Formació La Aguja (Coahuila, Mèxic) presentat en aquest blog encara sense nomenclatura a l'última temporada de Els dinosaures de l'any. El cas és que l'autor principal de l'article de PlosOne, n'Héctor Rivera-Sylva s'ha reunit amb altres investigadors mexicans i alemanys en una monografia sobre el registre fòssil de Ceratòpsids mexicà en que s'investigaven hipòtesis sobre el caràcter endèmic d'aquest i relacionant-lo amb les bioprovíncies cretàciques de Laramídia, presentada a la Journal of South American Earth Sciences el 30 de gener. Pel que fa a la nomenclatura del nou tàxon, Yehuecauhceratops presenta el prefix nàhuatl yehuecauh- que significa "antic", acompanyat del clàssic sufix grec -ceratops ("l'antiga cara banyuda"). El nom específic és una referència al MUDE, el Museo del Desierto de Saltillo on treballa en Rivera-Sylva.

Reconstrucció de l'aspecte en vida d'un Yehuecauhceratops, present en la monografia d'en Rivera-Sylva i col·laboradors.
Foto: Rafael Rivas