salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dijous, 21 de juny de 2018

Sobre Jurassic World: Fallen Kingdom. Imatges espectaculars, argument semblant i dinosaures antiquats.

Aquest 17 de juny vaig anar a veure Jurassic World: Fallen Kingdom (Món Jurassic: El Regne Caigut), cinquena entrega de Jurassic Park, una saga que ja té 25 anys d'història, amb la direcció del català Juan Antonio Bayona. Després d'anar a aquesta cita obligada per a un amant dels dinosaures, toca la també obligada reacció a la pel·lícula d'aquest estiu i recol·lecció de les reviews que n'han fet els paleontòlegs. L'anàlisi de la pel·lícula s'estructurà en quatre apartats principals: l'argument, l'escenografia, la qualitat científica, i prediccions cap a la sisena entrega, la qual ja està programada pel 2021, a partir del que s'observa en el final del film.

Logotip de Jurassic World: Fallen Kingdom.
Foto: Universal Pictures.

ARGUMENT

Jurassic World: Fallen Kingdom es desenvolupa tres anys de la destrucció del parc Jurassic World a causa de l'escapada del dinosaure híbrid Indominus rex del seu recinte. Els dinosaures han seguit desenvolupant-se a la Illa Nublar després de l'incident, però estan en perill de ser aniquilats degut a l'erupció d'un volcà que amenaça de destruir l'illa. En l'administració estatunidenca hi ha el dilema de que si es consideraria ètic o no permetre la mort dels dinosaures. La Claire, la responsable de l'engendrament de l'Indominus, porta una organització que vetlla per la protecció dels dinosaures d'Illa Nublar i veu amb molts mals ulls que el senat nord-americà decreti el dret a eliminar físicament als animals. La Claire rep el contacte d'en Benjamin Lockwood, antic soci de John Hammond (el creador del parc original dels anys 90), que li comunica que vol traslladar els dinosaures a una altra illa de la costa de Costa Rica amb l'objectiu de que puguin desenvolupar-se sense problemes ni necessitat d'intervenció humana. L'Eli Mills, l'assistent d'en Lockwood, diu a la Claire que està preocupat per la vida de la Blue, l'última Velociraptor supervivent del desastre del parc, cosa que porta a la protagonista a veure a l'Owen, qui va cuidar de la Blue durant bona part de la seva vida i el qual ha oblidat la vida al parc, perquè s'uneixi a la seva expedició juntament amb dos joves de la organització de la Claire (l'analista de sistemes Franklin Webb i la veterinària Zia Rodríguez). Els quatre arriben a la Illa Nublar i observen que ja hi havia persones que venien pels dinosaures abans que ells, uns mercenaris que, tal com després descobreixen gràcies a la néta-clon d'en Lockwood, estan sota el comandament d'en Mills i volen transportar els dinosaures cap a Amèrica del Nord per ser venuts en una subhasta i ser utilitzats com a armes per influents homes de negocis. I als dinosaures reals se'ls hi ha d'incloure un nou híbrid creat pel genetista Henry Wu a les ordres d'en Mills anomenat Indoraptor, que finalment serà vençut per la Blue.
Per què fer un paràgraf tant llarg parlant sobre l'argument de la pel·lícula (ja em perdonareu els qui encara no l'han vista per si he fet spoilers)? Doncs per constatar que la sinopsi del film d'en Bayona és una revisió de la de la segona pel·lícula de la saga original dels anys 90, és a dir, d'El Món Perdut: Jurassic Park, de la mateixa que Jurassic World va ser una refosa del Jurassic Park original. Això es pot constatar per tot un seguit de fets com: el mateix nom de la pel·lícula (el qual es compon de dos membres com el del seu equivalent del 1997), la presència de dos equips que lluiten per rescatar els dinosaures amb finalitats diferents, el transport dels dinosaures cap al continent i també la presència dels Compsognathus en algunes escenes (dinosaures que es van estrenar dins de la saga amb El Món Perdut). Hi ha alguns que troben l'argument de Jurassic World: Fallen Kingdom una còpia del d'El Món Perdut: Jurassic Park. I, malgrat que vist d'una forma molt general si que es podria considerar-ho, no acabaria de considerar-ho una còpia malgrat que hi ha alguns elements que diferencien les dues pel·lícules: l'acció inicial no es desenvolupa a l'Illa Sorna si no a l'Illa Nublar i, arribats els dinosaures a Amèrica del Nord, l'acció d'aquests al continent es desenvolupa a l'antiga mansió d'en Lockwood i no en una ciutat (no hi arriben fins al final de la cinta, i només com una forma d'anunciar el que pot passar possiblement en la sisena entrega).

Un Compsognathus en una botiga de joguines en ruïnes de l'antic parc Jurassic World.
Foto: Universal Pictures.
També hi ha peces que segueixen el que vam poder veure a Jurassic World fa tres anys, com la presència d'un dinosaure imaginari creat amb la combinació dels gens de diferents dinosaures reals (l'Indoraptor) que s'ha d'enfrontar amb el seu equivalent veritable (la Velociraptor Blue) i que acaba morint a la seva mercè. Al tenir l'Indoraptor molt de component genètic de Velociraptor i, en conseqüència, ser aquest dinosaure qui l'ha de vèncer, fa que aquesta sigui la primera pel·lícula de tota la saga de Jurassic Park en que la Tiranosaure tingui un paper secundari i fins i tot quedi subordinada a la Blue al ser qui ha de proporcionar la sang a la Velociraptor per poder-se recuperar dels dards dels mercenaris. La Blue també roba el protagonisme a la Tiranosaure al ser la primera la que dirigeix aquesta vegada la seva crida des d'un lloc alt de la forma en que la Rex ho feia des de dalt del parc a Jurassc World després de vèncer a l'Indominus. Malgrat que l'element fantàstic segueix sent molt present a Jurassic World: Fallen Kingdom, al final no ha acabat anant encara un pas més en la seva inversemblança tal com indicaven unes filtracions que es van realitzar al 2016 i les quals vaig reportar al blog. Per acabar, he de constatar el punt de reflexió i denúncia de certes situacions en alguns moments de la pel·lícula: com el de la conservació en espècies animals en perill, els excessos de la tecnologia contemporània i, segons em sembla, també el problema de les subhastes amb fòssils de dinosaures que perjudiquen a l'avenç de la investigació científica (en el sentit que, si els dinosaures morts ja són valuosos, encara ho serien molt més si estiguessin vius).

La presentació de l'Indoraptor a la subhasta celebrada a la mansió d'en Lockwood.
Foto: Universal Pictures.

ESCENOGRAFIA

Una de les coses més celebrades de Jurassic World: Fallen Kingdom ha estat el toc especial que en Juan Antonio Bayona ha afegit a la pel·lícula per encara donar-li més espectacularitat fins al punt de convertir-la gairebé en una cinta de terror. Alguns exemples són l'ambientació de les escenes de la subhasta i l'Indoraptor en una mansió antiga, durant una nit plujosa, la situació de vida i mort en què es troben la Claire i en Franklin quan la girosfera (vehicle esfèric que transportava els turistes quan el parc estava en funcionament) cau al mar quan els fluxos piroclàstics estan a punt engolir la Illa Nublar i es troben entre dos elements a la vegada mortals com són la lava i l'aigua, les ruïnes del parc Jurassic World com a testimoni de temps millors i d'una catàstrofe que va posar fi a aquesta època d'esplendor o la situació de suspens que es crea quan els dinosaures s'acosten cap als humans i a aquests últims els hi puja l'adrenalina com quan un Baryonyx s'aproxima a la Claire i a en Franklin o l'Indoraptor a la Maisie, la néta-clon d'en Lockwood. L'empremta d'en Bayona es tradueix en una fixació més en el com que en el què de les accions de la pel·lícula, amb el que el tema principal no són només les lluites entre varis dinosaures o entre dinosaures i humans si no la forma en que aquestes es desenvolupen.

L'Indoraptor apropant-se a la Maisie, en una escena de factura Bayona.
Foto: Universal Pictures.
El toc terrorífic del director català es combina amb la presència de situacions còmiques com la llepada feta per un Ceratòpsid interpretat com un Sinoceratops (Cretaci superior Campanià-Maastrichtià de la Xina) a l'Owen a l'Illa Nublar, la permanent situació d'espant d'en Franklin o els cops de cap fets a tort i a dret per un Stygimoloch dirigit per l'Owen durant la subhasta; o de tendresa com la desaparició d'un Braquiosaure en el flux piroclàstic quan tota la resta de criatures, tant dinosaures com humans han salpat de l'Illa Nublar. Igualment, la tant admirada contribució de Bayona a la saga Jurassic Park també té un punt negatiu, perquè, al convertir-los en protagonistes d'una pel·lícula de terror, la imatge de monstres dels dinosaures encara es reforça més i hi ha un allunyament encara més gran respecte als animals que eren en realitat.

L'escena de l'Owen ensenyant a la jove Blue, que apareix en un vídeo descobert per la Maisie, és a la vegada un dels talls més tendres de la pel·lícula i un exemple clar del comportament gregari semblant al d'alguns mamífers que tenien els Velociraptors segons la saga.
Foto: Universal Pictures.

QUALITAT CIENTÍFICA

Després de tractar dos aspectes purament cinematogràfics, és l'hora d'arribar al punt crucial de la crítica a la pel·lícula des d'una perspectiva científica. Malauradament, els dinosaures de Jurassic World: Fallen Kingdom segueixen estant en desacord amb el coneixement sobre l'aparença, la fisiologia i la conducta que es té actualment dels "llangardaixos terribles" i no s'han mogut d'allò que es sabia als anys 90, quan les primeres tres pel·lícules de la saga si que es van ajustar al que sortia de l'estudi paleontològic d'una forma pionera. Aquest desacord de la nova part de la saga respecte a la seva filosofia original es pot explicar amb el gran èxit que van aconseguir en el seu moment les tres primeres entregues, d'una forma que es van crear grups de fans fanàtics (fanboys) que es van aferrar al model de dinosaures presentat per aquests films fins al punt de que consideren la "veritable" forma de representar els dinosaures i han atacat fervorosament qualsevol intent d'actualitzar els dinosaures en la cultura popular. Per no parlar de que, de la mateixa manera que les primeres tres pel·lícules de Jurassic World van portar totalment a la paperera el paradigma antic dels dinosaures com a éssers estúpids i inactius anterior a la Renaixença dels Dinosaures dels anys 60-70, el que s'ha descobert en els últims vint anys també ha estat una revolució a gran escala en la forma de veure els dinosaures. Però, a diferència dels anys 90, aquesta nova evidència no ha acabat de calar del tot entre el públic general i fins i tot ha rebut certes burles a causa de l'acció dels fanboys. Entre les burles que rep la nova visió dels dinosaures, sobretot en relació amb el tema de les plomes, és que els dinosaures emplomallats queden ridículs i no fan por. Sembla que tant Colin Trevorrow (director de Jurassic World) com Juan Antonio Bayona s'han escoltat més als fanboys que als paleontòlegs i per això no han valorat la presència dels dinosaures emplomallats en les seves produccions.

Un dels varis memes de crítica a Jurassic World: Fallen Kingdom per la seva nul·la qualitat científica. En aquest cas es fa referència a la qüestió de les plomes, indicant que l'ús de tants gens d'animals no-dinosaures per a crear els dinosaures del parc ha fet que hagin perdut alguns elements de la seva morfologia original com les plomes de la mateixa que es pot fer amb la modificació genètica de les aus actuals. Una analogia que es mostra tant amb la foto com amb el títol Món Antropocènic (període geològic actual, caracteritzat per l'alteració humana dels elements geològics i biològics): Plomes caigudes.
Foto: Theropoda.
Segurament és possible que encara no puguem veure dinosaures emplomallats en la sisena entrega ja que no es voldrà desmarcar de la línia de les dues altres entregues anteriors (de la mateixa manera que Jurassic World: Fallen Kingdom no ho ha fet de Jurassic World) i, tal com ja he assenyalat abans, a en Bayona ja li ha anat bé de no seguir endavant amb l'actualització també com una forma de mantenir la "monstruositat" dels dinosaures de la pel·lícula i poder donar-los el seu toc especial. A part de la presència de plomes almenys en els Velociraptors, els Gallimimus i els Tiranosaures, altres aspectes que els paleontòlegs comenten per a millorar en la forma de mostrar els dinosaures i altres rèptils de la saga són: la reducció de la mida del Velociraptor i del Mosasaure (el qual a les pel·lícules es capaç d'empassar-se taurons blancs sencers però que realment només arribaria als 15 m de llargada), la rebaixa de la velocitat del T. rex, l'ús de sons i d'una capacitat cognitiva més semblants als dels cocodrils i les aus que als dels mamífers, una utilitat per a les extremitats anteriors "atrofiades" del T. rex, la utilització de mètodes de clonació diferents a l'extracció d'ADN (degut que s'ha descobert no poden preservar molècules) com l'evolució de trets dinosaurians en pollastres (chickensaurs) i altres aus o la descodificació de proteïnes de dinosaures a parts dels seus fòssils i la utilització de dinosaures reals que podrien fer sense problemes el paper dels híbrids (i, d'aquesta manera, no haver de recórrer a invencions i evitar més girs cap al gènere fantàstic de la saga).

Un altre meme en que l'element de crítica són els fanboys i la seva preferència per dinosaures imaginaris (Indoraptor) abans que per dinosaures reals que podrien fer el mateix paper i aconseguir el mateix o major efecte (Megaraptor). Aquí, el fanboy acaba atraient-se més pel dinosaure real que per l'imaginari.
Foto: Theropoda.
Una altra constant de les pel·lícules de la saga Jurassic Park present a Jurassic World: Fallen Kingdom, la qual s'arrossega des del seu principi, és l'adquisició d'una sèrie de rols en els dinosaures segons els seus hàbits que frega l'absurd i la caricatura, tal com assenyala Andrea Cau en la ressenya que ha fet de la pel·lícula al blog Theropoda (en el qual titula la saga en general sota la denominació irònica de Billy i el Clonesaure). D'aquesta manera, els herbívors (Sauròpodes i Ornitisquis) sempre es poden veure com els dinosaures que donen el to tendre a un film d'acció i terror o com uns estúpids que només reaccionen quan són atacats pels carnívors (Teròpodes), pel que, vist des de la segona perspectiva, encara continuen estant ancorats d'alguna manera a l'estereotip del dinosaure tonto de principis i mitjans del segle XX. Per tant, l'escena de la mort del Braquiosaure es pot interpretar també com que el Sauròpode prefereix més morir sota el flux piroclàstic que salvar-se amb la resta de dinosaures. Per la seva banda, els Teròpodes representen de tal forma el dinosaure àgil i violent de sang calenta que només pensen en caçar i matar i no ho deixen de fer encara que estiguin en greu perill, com quan un Baryonyx no acaba de ser totalment engolit per la lava quan hi escapa junt amb els dinosaures herbívors i els humans. I, quan els dinosaures reals ja són o massa càndids o massa monstruosos, sempre acaba apareixent l'híbrid Indoraptor per encara donar més inversemblança amb les seves dents d'orientació irregular a semblança dels cocodrils.

Un altre punt criticat pels paleontòlegs sobre Jurassic World: Fallen Kingdom no és sol la forma de representar els animals respecte al coneixement científic, si no també la manera en que la ciència és utilitzada a la pel·lícula. La Zia decideix agafar sang de la Tiranosaure per a curar la Blue, el qual implica dues incoherències principals. La primera, que la Zia pugui aplicar coneixements de Veterinària en dinosaures no-aviaris quan, tal com ella mateixa diu a principis de la pel·lícula, no ha treballat mai en aquests animals. La segona, que la transfusió de sang no sols es realitzi entre dos individus d'espècies diferents, si no que els llinatges de les espècies respectives (els Tiranosauroïdeus i els Maniraptors) estaven separats per 100 milions d'anys quan van aparèixer els Tiranosaures i els Velociraptor, fent impossible la supervivència de la Blue. La foto és de quan la Claire i l'Owen extreuen la sang a la Tiranosaure seguint el consell de la Zia.
Foto: Universal Pictures.

I QUÈ ENS OFEREIX EL FUTUR DE LA SAGA JURASSIC PARK?

Tal com ja he anunciat al principi de l'entrada, ja està assenyalat el 2021 com l'any en que arribarà la sisena part de la saga, la probable "Jurassic World 3", i les últimes escenes de Jurassic World: Fallen Kingdom ja poden donar una pista de com pot ser la nova pel·lícula, amb els dinosaures i altres rèptils mesozoics de l'Illa Nublar dispersos pel món després de que la Maisie decidís alliberar-los de la mansió d'en Lockwood. D'aquesta manera, s'obren tot un seguit de possibilitats que poden fer canviar totalment el rumb de la saga i que van ser remarcades amb la última frase pronunciada per l'Ian Malcom (un dels protagonistes de les primeres entregues) durant la seva intervenció al Senat dels EUA en el debat per la supervivència dels dinosaures: "benvinguts a Jurassic World", de manera que sentencia que el Món Juràssic passa de ser el simple nom d'un parc temàtic a ser una realitat.
Encara és molt aviat per saber alguna cosa sobre Jurassic World 3, però ja es poden fer especulacions respecte al que pot ser aquesta sisena entrega respecte tant al que s'ha pogut observar a Jurassic World: Fallen Kingdom o el que ens ha volgut assenyalar el seu final. Si és així (sempre en el cas que el nou director, que tornarà a ser Colin Trevorrow, no es replantegi fer un remake de Jurassic Park 3 ambientada a la dècada del 2020) el que pot segur és que es recuperarà una de les constants del cinema de dinosaures al llarg de tota la seva existència des de principis del segle XX: la presència dels dinosaures en un món humanitzat i la seva relació (sovint conflictiva) amb els Homo sapiens. Possiblement, la presència de vàries espècies de dinosaures i altres rèptils mesozoics farà que defugi d'alguna forma de les típiques pel·lícules de dinosaures destructors d'edificis. I aquí arriba igualment la gran incògnita: podran finalment ser els dinosaures de "Jurassic World 3" ser per fi dinosaures de veritat i no simples monstres en forma de dinosaures antiquats? En la seva primera ressenya de Jurassic World: Fallen Kingdom, Andrea Cau va assenyalar, amb bastant pessimisme, que "Jurassic World 3" tornaria a ser una altra pel·lícula de monstres. Però més tard va considerar que és possible que es pot recuperar la decència de la saga degut al fet que pot ser que la història es pugui desenvolupar molt més tard en el temps respecte al món actual ja que la Maisie podria ser la protagonista de la nova entrega al ser l'alliberadora dels dinosaures. A l'augmentar la distància temporal, els dinosaures podrien conviure d'una forma totalment normal amb els humans i els animals del món actual i també podrien acabar recuperant el seu aspecte original (per tant, plomes) degut a que els dinosaures es reproduiran entre si fins a que no quedi cap rastre de l'artificialitat que va començar el 1993.

Trobada entre un lleó i la Tiranosaure de l'Illa Nublar a finals de Jurassic World, com a preludi del que pot passar a la sisena entrega de la saga i també com a trobada entre el rei animal del món actual i el seu equivalent del món mesozoic.
Foto: Universal Pictures.

dissabte, 16 de juny de 2018

Darren Naish contra Brian J. Ford, o com destrossar simples suposicions amb tones de coneixement verificat.

Qualsevol ciència, entre elles la Paleontologia, es basa en el debat i el contrast entre vàries interpretacions de les evidències amb l'objectiu d'arribar a punts comuns que posteriorment poden ser modificats mitjançant l'aparició de nou material i, en conseqüència, de noves verificacions. Malgrat això, en el debat científic sempre hi ha d'haver uns mínims perquè la discussió es pugui realitzar en igualtat de condicions. D'aquesta manera, cadascun dels participants en el debat ha de tenir presents tots els aspectes que puguin afectar a la seva defensa, mostrar la seva visió dels fets a partir de proves verificables i contrastades en publicacions científiques, no mostrar idees contradictòries i tenir respecte cap a la resta de la comunitat d'investigadors que es dediquen a l'estudi del tema. Si no es compleixen aquestes condicions, ens trobem davant de la inútil defensa de suposicions pseudocientífiques que poden ser refutades fàcilment si es compten amb els mitjans suficients.
I perquè començo aquesta entrada amb aquesta advertència? Doncs com una forma d'introduir un cas recent en el qual els dinosaures han estat objecte del contrast entre unes pobres presumpcions basades en una observació molt pobra i uns arguments molt més forts recolzades per tot tipus de proves recollides en articles científics contrastats. L'escenari d'aquesta situació és Anglaterra i els seus protagonistes són: per la banda de l'evidència científica, el paleontòleg de la Universitat de Southampton Darren Naish (reconegut com un dels divulgadors de la Paleotologia via Internet punters del món anglosaxó amb el seu blog Tetrapod Zoology) i, per la banda de les conjetures pseudocientífiques, el microbiòleg Brian J. Ford (el qual no presenta cap entrenament en el món de la Paleontologia, fet que Naish ha deixat més que demostrat en les vàries rèpliques que ha fet de les idees de Ford). La primera referència que vaig tenir d'aquest cas va ser a finals de l'any passat, quan em vaig trobar al Twitter la primera contesta que Naish va dirigir cap a Ford al 2012 a la revista de divulgació Laboratory News.

Els dos protagonistes d'aquest cas (Darren Naish a l'esquerra i Brian J Ford a la dreta) en un debat del qual parlaré més tard.
Foto: Love in the time of Chasmosaurus.
I què ha portat a Ford ha enfrontar-se amb la comunitat paleontològica britànica en el seu conjunt i a fer el ridícul davant seu? Doncs que, al 2012 i també dins de Laboratory News, va defensar la que va autoanomenar Hipotèsi dels Dinosaures Aquàtics, segons la qual els dinosaures no aviaris (sense fer cap distinció taxonòmica o morfològica) havien de tenir un mode de vida aquàtic obligatori perquè eren massa grans. Un dels fets que ja va deixar a Ford en evidència davant dels paleontòlegs des d'un bon principi va ser que la "hipòtesi" no és res més que una recuperació d'una teoria totalment refutada ja fa més de 50 anys que considerava que els Sauròpodes eren massa grans com perquè podessin viure en medis terrestres i, per tant, havien de ser aquàtics. L'únic que Ford ha fet respecte a aquestes idees ja antiquades és estendre la suposició a tots els dinosaures no aviaris i presentar-lo com si fos una proposta totalment nova que servís per enterrar tot el que fins ara els paleontòlegs havien estat considerant sobre els dinosaures.

Dibuix de paròdia de les idees de Ford en que es veu a un Sauròpode submergit en una massa aquàtica i a un Teròpode damunt seu que li pregunta perquè s'està a l'aigua si tot el que té (menjar, ous...) és terrestre.
Foto: Gareth Monger.
Com ja he dit abans, la resposta de Naish no va tardar en esperar-se i va aconseguir posar les coses a lloc. Naish va acusar Ford de ser massa superficial a l'hora de mirar l'anatomia dels dinosaures, d'ignorar dades corresponents a l'antic medi ambient dels dinosaures mesozoics (paleoecològiques) i de recuperar la visió del dinosaure maldestre i reptiloide de principis i mitjans del segle XX que va ser enterrada per les proves que indicaven una major agilitat i capacitat adaptativa dels dinosaures aparegudes durant la Renaixença dels Dinosaures dels anys 60-70. Algunes de les proves que Naish va fer servir per desmentir la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics van ser que la majoria de fòssils de dinosaures provenen de sediments terrestres (alguns dels quals fins i tot representen ambients semi-àrids o àrids), els dinosaures en general no presenten les característiques corporals necessàries per a una vida exclusivament aquàtica (extremitats en forma de pala, ossos densos per reduir la flotabilitat, cossos en forma de barril i orificis nassals situats a la part superior del cap), l'existència de dinosaures que pesaven menys d'una tona, la presència de músculs molt forts a la cua que ajuden en una locomoció terrestre i cames en forma de pilar que també hi estan adaptades i que les icnites i ous de dinosaures s'han trobat en sediments clarament terrestres.

El jaciment d'icnites de La Posa (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà) és un exemple de la importància del sediment on estan produïdes per determinar l'ambient en que es van realitzar. Les icnites de La Posa es van interpretar al principi com pertanyents a Sauròpodes, però l'anàlisi sedimentològica del jaciment va determinar que les marques es van produir en un substrat marí i actualment es consideren orificis creats per rajades per alimentar-se.
Foto. Museu de la Conca Dellà.
L'intent d'hipòtesi de Ford es podria haver quedat aquí si no fos que va contraatacar gràcies al ressò que la premsa no-científica anglosaxona va fer de la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics. D'aquesta manera, Ford va dirigir la difusió de les seves idees cap al públic no expert en Paleontologia, sabent que els seus coneixements limitats en la ciència podrien fer que no fossin qüestionats. Fins i tot, està pensant en publicar un llibre sobre les seves conjetures anomenat Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures, el qual està pensat en ser publicat per la editorial HarperCollins. Això últim encara ha enfadat més als paleontòlegs degut a que no es tracta d'una editorial especialitzada en la difusió de literatura pseudocientífica. I és aquí, amb la publicació del llibre a la vista, que Ford i Naish es van trobar les cares sis anys més tard del primer intercanvi escrit, en un debat que va tenir lloc al Conway Hall (sala de conferència de Londres) aquest 15 de maig (va ser justament la celebració d'aquest debat la que em va portar a escriure aquesta entrada, ja que complementava el que ja tenia d'abans).

Portada del llibre Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures de Brian J. Ford.
Foto: Amazon.
La intervenció de Ford va anar acompanyada de l'anàlisi d'obres paleoartístiques antigues i de talls de la cèlebre sèrie documental britànica dels anys 90 Caminant entre Dinosaures per demostrar les seves suposicions (les seves referències, a més d'antiquades, no es poden fer servir per recolzar el que vol ser una exposició científica, ja que les il·lustracions paleoartístiques i els documentals no són fonts científiques si no simples mitjans per divulgar el coneixement científic als no-experts), sentenciant també que el paleoart modern està ple d'errades. Una intervenció que no va ser exempta d'insults als paleontòlegs acusant-los de ser tancats de ment i anar en contra seva, una tècnica mot utilitzada pels pseudocientífics per desacreditar els científics i utilitzar una tècnica de pressió perquè les seves idees siguin acceptades. Entre el que va exposar Ford hi havia que l'Hadrosàurid Edmontosaurus era un candidat ideal per a ser un dinosaure aquàtic degut a que tenia un bec d'ànec i que les cues dels Sauròpodes estaven adaptades a un mode de vida aquàtic. En el torn de preguntes del públic, Ford va deixar anar un argument que contradeia totalment la seva idea de que els dinosaures havien de ser totalment aquàtics, dient que podien emergir a la terra ferma per pondre ous.

Esquelet de girafa en que es marquen algunes característiques d'aquest mamífer (coll llarg, extensió de les apòfisis espinoses de les vèrtebres i cames llargues i primes, és a dir, les que són anàlogues a les dels Sauròpodes com a resposta a una adaptació semblant) com indicadores d'hàbits aquàtics fent paròdia de les suposicions de Ford.
Foto: Love in the time of Chasmosaurus.
Aleshores va començar el torn de Naish, que va demostrar que Ford estava deixant de banda una part molt important d'evidència per només ensenyar els casos aïllats que puguin servir per demostrar les seves idees (acció coneguda en anglès com cherry picking o recollida de cireres) i va aportar tot un seguit de proves provinents de vàries branques de la Paleontologia que van refutar per complet les suposicions de Ford. Naish va contestar a Ford que la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics no és res més d'una proposta més que obsoleta, que totes les restes fòssils de gairebé la totalitat dels dinosaures no-aviaris es troben sediments terrestres, que els dinosaures més grans tenien ossos pneumatitzats per reduir el pes que suposava la seva mida en un ambient terrestre (sent l'oposat dels ossos densos dels animals aquàtics), que els becs dels Edmontosaurus no eren realment com els dels ànecs (pel que ja no els hauré d'anomenar mai més becs d'ànec) i, per tant, no mostren cap evidència de que fossin criatures aquàtiques i que les marques isotòpiques dels ossos dels dinosaures també ensenyen que eren terrestres en gairebé la seva totalitat. I dic gairebé la seva totalitat perquè és coneguda la existència d'adaptacions a una vida semi-aquàtica en almenys dos tipus de dinosaures (el Dromeosàurid Halszkaraptor i els Espinosàurids). Però, tal com també va assenyalar Naish al debat a Conway Hall, això no ha de servir d'excusa per dir que TOTS els dinosaures eren aquàtics quan fins i tot el Halszkaraptor i els Espinosàurids no presenten totes les característiques per ser considerats éssers TOTALMENT aquàtics (per exemple, la espina dorsal del Spinosaurus aegyptiacus és més semblant a la vela d'alguns animals terrestres com els camaleons que no pas a la dels peixos). Per acabar, dir que Naish va saber utilitzar un llenguatge respectuós en que no insultava als seus companys de professió.

Proves presentades per Darren Naish per demostrar el caràcter terrestre dels dinosaures no-aviaris durant el debat de Conway Hall.
Foto: #SciFri.
Clarament, va ser Naish qui va guanyar el debat degut a que va presentar tot un seguit de proves verificables que van deixar en ridícul les suposicions de Ford, mostrant a la vegada la seva experiència com a paleontòleg i la seva capacitat divulgativa, per així fer que la gent es pugui informar de la qüestió abans d'acceptar qualsevol suggerència sense fonament. En canvi, Ford es va mantenir només a mostrar teatralitat, ego i arrogància amb l'objectiu de vendre més que no pas d'informar. Encara que és possible que Ford tingui algun as sota la màniga, els paleontòlegs esperen que l'efecte de Massa grans per caminar? Una nova ciència dels dinosaures sigui una simple moda passatgera que després ningú es prendrà seriosament. Per la meva part, m'ha interessat molt tota aquesta qüestió i també m'he quedat una mica sorprès de que hi hagi que pugui ser capaç de defensar el que els hi rota pels pebrots davant de gent amb arguments moltíssim més segurs que els poden destrossar completament (malgrat ja coneixia altres casos com els dels que consideren que les aus provenen dels Crocodilomorfs o que els Pterosaures són Lepidosaurus en comptes d'Arcosaures).

dissabte, 9 de juny de 2018

S'estén la presència d'adaptacions a la vida semi-aquàtica en els Espinosàurids.

Ja fa gairebé quatre anys que es va publicar una revisió de la morfologia i de la biologia de l'Espinosaure (Spinosaurus aegyptiacus) que va confirmar que el "rèptil amb espines" estava adaptat a un mode de vida semi-aquàtic (estudi que va aconseguir una repercussió enorme i que va ser germen d'una exposició feta per la National Geographic Society que va passar per Catalunya). A partir d'aquí s'ha intentat provar sense èxit trobar en les altres espècies d'Espinosàurids (Spinosauridae) tot un assortiment de caràcters ossis per a la vida als antics rius i llacs com la del Teròpode magribí (que en el seu cas inclou, narius situades a la meitat del crani, coll i tronc allargats, cintura pèlvica i extremitats posteriors escurçades i densitat elevada dels ossos de les extremitats). Finalment, s'ha pogut un altre exemple d'això en la família dels Espinosàurids, el qual prové d'una terra diferent a la de l'Espinosaure i també ho és anterior en el temps.

Reconstrucció de l'Espinosàurid del qual tracta aquesta entrada capturant a un Pterosaure des de l'aigua.
Foto: Julio Lacerda.
El 3 de maig del 2018 es va publicar a la revista Cretaceous Research la descripció d'una tíbia parcial d'un Espinosàurid no identificat procedent de la Formació Romualdo (Cretaci inferior Aptià-Albià, 125-100 M.A.), dins de la Conca d'Araripe al nord-est del Brasil, per part d'un equip liderat per en Tito Aureliano (Universitat Estatal de Campinas, Sao Paulo). La Conca d'Araripe és la principal zona del país sud-americà amb jaciments paleontològics del Cretaci inferior, els quals correspondrien a una llacuna costanera semi-àrida i en els quals també s'han trobat fòssils d'Espinosàurids, encara que el registre no és tant extens ni documentat que el que es troba d'aquests dinosaures en localitats africanes i europees, les restes són bastant fragmentàries (fent que fins ara només s'hagin descrit dos tàxons binomials, Irritator i Angaturama) i moltes d'elles no són desenterrades pels paleontòlegs si no que arriben a les seves mans a través del tràfic de fòssils (i el cas d'aquesta tíbia no és cap excepció, ja que poder arribar a les mans dels científics gràcies a la donació feta per una col·lecció privada).

Relació dels fòssils d'Espinosàurid trobats a la Formació Romualdo dins de la reconstrucció d'un esquelet d'aquests dinosaures, on s'indica amb lletres de quin exemplar prové cada resta.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.
Aquesta tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo, malgrat el seu caràcter fragmentari, ha donat tot un seguit de pistes crucials sobre la biologia i l'ecologia tant del probable propietari d'aquest os com dels Espinosàurids brasilers en general. En primer lloc hi ha unes quantes claus referents a la mida i al creixement vital del dinosaure representat amb aquest fòssil. El fragment de tíbia fa 15 cm de llargada i, a partir d'aquí, Aureliano i col·laboradors han estimat que l'os sencer faria 57-63 cm i que la longitud completa de l'Espinosàurid seria de 7-13 m, sent més gran que l'Irritator (6,5 m) i que l'Angaturama (8,3 cm). Tornant-nos a fixar en els dos tàxons ja descrits d'Espinosàurids de la Formació Romualdo, existeix el dilema de que l'Irritator i l'Angaturama puguin ser sinònims degut a que tots dos estan representats per molt pocs fòssils i cadascun d'ells representen parts diferents de l'esquelet, concretament del crani. Al material de diagnòstic de l'Irritator li falta el musell, mentre que l'Angaturama només es troba representat per un musell. El nou exemplar descrit per Aureliano i col·laboradors no pot ajudar en aquest debat perquè, al ser només una tíbia, no hi ha constància de restes cranials. Però retornant al cas particular del nostre protagonista, la seva gran mida no és l'únic que es té que destacar. L'anàlisi histològica de la tíbia de la Formació Romualdo ha revelat que elseu propietari era un subadult i, per tant, no havia acabat de créixer del tot, pel que és possible que fos encara més gran si hagués mort sent un adult.

Dalt: fotos de la tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo en diferents vistes. Baix-esquerra: còpies tridimensionals fetes en tomografia computada de l'os en les seves diferents vistes. Baix-dreta: secció de la tíbia on es marca amb colors la densitat de cada part de l'os.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.
En segon lloc, arribem als caràcters de la tíbia de la Formació Romualdo que l'acosten als fòssils de l'Espinosaure i que indiquen que el seu parent sud-americà també seria semi-aquàtic. La cresta fibular (elevació òssia de la superfície lateral de la tíbia que la fusiona amb el peroné) és molt petita comparada amb la majoria de Teròpodes que la presenten, poca longitud que també s'observa amb l'Espinosaure i que estaria relacionada amb una disminució de la flexió dels genolls que permet el bipedisme obligatori dels Teròpodes, la qual conferiria una locomoció quadrúpeda o semi-bípeda en el protagonista de Parc Juràssic 3. A més, la paret interna de l'os és especialment densa deixant poc espai buit al mig d'aquesta (condició coneguda como osteosclerosi), en una proporció només observada amb el S. aegyptiacus dins dels Teròpodes no aviaris i que és comparable a l'observada en  altres Tetràpodes aquàtics. L'osteosclerosi és un element important per a l'adaptació dels animals terrestres que s'aventuren a la vida a l'aigua, ja que impedeix que la criatura estigui flotant tot el temps. En conclusió, es trobem davant del segon cas d'un Espinosàurid adaptat a una vida aquàtica, o almenys semi-aquàtica, el qual no sols no és del mateix continent que l'Espinosaure si no que també va viure 10 milions d'anys abans (s'ha de tenir en compte que l'Espinosaure és del Cretaci superior Cenomanià, 100-93 M.A.).

Comparació entre la densitat òssia interior de la tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo (a la part inferior dreta, al costat esquerre del Tiranosaure) amb els seus equivalents d'altres Teròpodes, on es pot notar una gran diferència ja que l'os del nostre protagonista no també gairebé cap espai buit.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.
Utilitzant la tècnica del phylogenetic bracketing (que consisteix en l'aplicació de trets que només es coneixen en una espècie a un grup més grans d'espècies respecte a la distància a que es troben en una anàlisi filogenètica, la qual és molt utilitzada amb tàxons fòssils a l'hora d'inferir caràcters físics que costen de preservar o relacionats amb l'ecologia dels organismes), Aureliano i col·laboradors han especulat que l'osteocleosi i, de retruc, l'estil de vida semi-aquàtic estaria present almenys en la subfamília Spinosaurinae (que inclou a l'Espinosaure, a l'Irritator i al nou exemplar de la Formació Romualdo) dins dels Espinosàurids, mentre que l'altra subfamília del clade, els Baryonychinae, seguirien sent terrestres. Això coincideix amb la presència de certs caràcters ossis per a la vida a l'aigua (dents còniques amb seccions arrodonides i musells allargats que estarien adaptats a la captura de peixos, etc.) en el registre fòssil d'Espinosàurids del Cretaci inferior del nord-oest del Brasil, la qual cosa estaria, a més, relacionada amb les condicions paleoclimàtiques de la Formació Romualdo explicades anteriorment, que hauria impedit que hi hagués una megafauna d'herbívors abundant per a satisfer les necessitats dels dinosaures depredadors. En conseqüència, els Espinosàurids brasilers haurien recorregut a la biota marina de la llacuna, la qual si que era rica amb varis tipus de peixos,  tortugues, Crocodilomorfs i Pterosaures. Aquesta gran varietat de depredadors marins hauria portat a una gran competència entre ells, la qual es podría haver solucionar amb l'ocupació de diferents profunditats de la llacuna i la captura de diferents tipus de preses depenent de la mida del depredador. Els Espinosàurids serien els animals que estarien al capdamunt de la xarxa tròfica de la llacuna degut a que, estarien adaptats sobretot a menjar peixos, s'han trobat evidències del consum d'un Petrosaure per part d'un d'aquests dinosaures i també els Crocodilomorfs i les tortugues haurien format de la seva dieta.

Reconstrucció de la cadena tròfica de la llacuna de la Formulació Romualdo, en la que l'Espinosàurid és el depredador màxim. Les fletxes vermelles marquen relacions tròfiques que han estat demostrades pel registre fòssil de la regió. Les fletxes negres mostres hipòtesis de relacions tròfiques considerablement acceptades i amb una base teòrica important encara que no estan demostrades pel registre fòssil regional. Les fletxes grises amb punts fan referència a hipòtesis de relacions tròfiques amb poca base teòrica però que podrien ser versemblants.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.

dissabte, 2 de juny de 2018

Tratayenia rosalesi, nova peça en el trencaclosques dels Megaraptors argentins.

El 20 de març es va publicar a la revista Cretaceous Research la investigació duta a terme per un equip de tres paleontòlegs argentins i un de nord-americà dirigit per en Juan Porfiri (Universitat Nacional del Comahue, Neuquén Argentina) sobre unes restes òssies de dinosaure Teròpode Megaraptor descobertes el 2006 per un tècnic de la Universitat Nacional del Comahue, Diego Rosales, al jaciment de Tratayén dins de la Formació Bajo de la Carpa (Cretaci superior Santonià, 85 M.A.), una de les vàries formacions geològiques del Cretaci superior que conformen el Grup Neuquén del nord de la Patagònia argentina, d'on provenen bona part de les espècies identificades de Megaraptors (l'Aoniraptor libertatem i el Murusraptor barrosaensis que ja han aparegut en aquest blog en són alguns exemples). En aquest cas, els fòssils de Tratayén també han rebut una nomenclatura: Tratayenia rosalesi, amb el nom genèric fent referència a Tratayén i a l'específic a en Diego Rosales.

Reconstrucció d'un Tratayenia, amb unes hipotètiques plomes filamentoses a l'esquena, travessant un aiguamoll.
Foto: Andrew McAfee.
El Tratayenia rosalesi està basat en un esquelet postcranial parcial compost per cinc vèrtebres dorsals articulades, cinc vèrtebres sacres (el qual és el nom total de components d'aquest os pèlvic, sent el primer Megaraptor que el conserva al complet) articulades amb les dues vèrtebres dorsals més posteriors. dos fragments de costella dorsal, porcions de l'ili dret amb articulació amb el sacre, una bota púbica (extensió d'os de la part inferior del púbic dels Teròpodes Tetanurs) i un isqui parcial. El Tratayenia es caracteritza per caràcters ossis de diagnòstic com làmines divergents en forma de Y invertida a la base de les apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals i apòfisis espinoses de les tres vèrtebres sacres de més endarrere gairebé el doble de llargues que la de la primera vèrtebra sacra i per una combinació d'única d'altres trets presents en altres Megaraptors com vèrtebres dorsals i sacres amb pleurocels (cavitats pneumàtiques de les vèrtebres) llargues, apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals comprimides del costat, centres vertebrals dorsals més alts que llargs, apòfisis espinoses de les vèrtebres sacres corbades del darrere i l'extrem de la mateixa projecció òssia a la mateixa regió de l'esquelet dues vegades més ample que la seva base.

Vèrtebres dorsals posteriors i vèrtebres sacres de l'holotip del Tratayenia.
Foto: Porfiri et al. (2018)/Cretaceous Research.
L'anàlisi filogenètica del Tratayenia és important en el moment en que els Megaraptors estan millor definits interiorment (és a dir, que es poden considerar un grup monofilètic, o que parteix d'una base comuna, i que es té bastant clar quins gèneres i espècies en formen part) des de l'establiment d'aquest clade de Teròpodes al 2010, encara que segueix sent molt volàtils dins del gran arbre evolutiu dels Teròpodes. Porfiri i col·laboradors han obtingut que el clade Megaraptora està compost per l'Aerosteon, el Megaraptor, el Murusraptor, l'Orkoraptor, el mateix Tratayenia (d'Amèrica del Sud), el Fukuiraptor (d'Àsia) i l'Australovenator (d'Austràlia) i que el nou tàxon de la Formació Bajo de la Carpa també forma part del clade més exclusiu Megaraptoridae, en el qual també es troben tots els dinosaures mostrats abans menys el Fukuiraptor. La posició del Tratayenia dins tant de Megaraptora com de Megaraptoridae està justificada per posseir apofísis espinoses de les vèrtebres dorsals inclinades anteriorment, centres vertebrals dorsals més alts que llargs i un ili amb espais pneumàtics interns. Per la banda de les relacions filogenètiques externes dels Megaraptors, el clade del Tratayenia ha quedat a la base dels Celurosaures, sent una de les vàries opcions que han anat sorgint al llarg dels seus vuit anys d'existència acadèmica juntament amb què formen part dels Al·losauroïdeus o Carnosaures o, en menor proporció de resultats, dels Espinosauroïdeus. El Tratayenia comparteix bastantes característiques òssies amb els varis membres de Megaraptora i de Megaraptoridae, sobretot amb l'Aerosteon i amb el Murusraptor, encara que segueix tenint un seguit d'altres trets que el diferencien i que recolzen el seu caràcter de tàxon independent.

Arbre filogenètic dels Teròpodes Tetanurs sorgit de l'anàlisi de Porfiri i col·laboradors en que s'ha inclòs al Tratayenia. Es pot a veure al tàxon argentí dins de Megaraptora i, a la vegada, dins de Megaraptoridae.
Foto: Porfiri et al. (2018)/Cretaceous Research.
El Tratayenia també presenta vàries implicacions importants per a la cronologia i l'ecologia dels Megaraptors. En primer lloc, la seva edat geològica al voltant dels 85 M.A. el situa com un dels Megaraptors més recents, per no el més recent (tenint en compte que l'Aerosteon pot ser encara més modern al ser identificat al 2008 com pertanyent al principi del Campanià, 83-80 M.A., tot i que això encara queda per acabar de demostrar) tant del Grup Neuquén com del món. Hi ha hagut intents de interpretar certes restes fragmentàries de Teròpodes sud-americans del Maastrichtià (72-66 M.A.) com de Megaraptors, però no semblen propostes molt fiables ja que alguns d'aquests fòssils poden pertànyer fins i tot a altres llinatges de Teròpodes. En segon lloc, el Tratayenia és el Teròpode més gran de la Formació Bajo de la Carpa, amb el que coincideix amb la hipòtesi de que els Megaraptors eren els depredadors més importants dels ecosistemes sud-americans entre els 94 M.A. i els 80 M.A., quan, respectivament, van reemplaçar als Carcarodontosàurids en el moment en que aquests es van extingir i quan van ser reemplaçats pels Abelisàurids (representats a Bajo de la Carpa pel Viavenator exxoni) en el moment de la pròpia extinció dels Megaraptors.

Esquema estratigràfic del Grup Neuquén on es marquen les procedències dels quatre Megaraptors (Megaraptor, Murusraptor, Tratyenia i Aerosteon)d'aquesta gran unitat geològica patagònica. La línia discontínua que emmarca el Tratayenia i l'Aerosteon mostra la discrepància respecte quin d'ells dos és més modern.
Foto: Porfiri et al. (2018)/Cretaceous Research.

dissabte, 21 d’abril de 2018

Noves revelacions sobre l'origen del vol en l'Archaeopteryx i les aus de Las Hoyas.

Als mesos de febrer i març d'enguany es van publicar dos treballs que han donat noves dades clau en com i quan es va originar el vol en els aus mesozoiques, tenint com a objectes d'estudi a autèntiques estrelles del registre fòssils dels ocells que van conviure amb els seus cosins els dinosaures no aviaris com són, respectivament, l'Archaeopteryx i dues de les aus del jaciment castellanomanxec de Las Hoyas (Eoalulavis i Concornis) i utilitzant algunes de les tècniques d'estudi més punteres.

L'ARCHAEOPTERYX PODIA VOLAR, PERÒ FORMA DIFERENT

Un dels debats que ha acompanyat al llarg dels anys a un animal tant important per entendre l'origen de les aus com és l'Archaeopteryx, juntament amb el de la seva veritable identitat com a au i relacionat amb aquest, és si podria realitzar alguna forma de vol i, en el cas que la resposta sigui afirmativa, com portaria a terme aquest moviment. Mentre que la discussió entre si el vol s'hauria originat a partir de batre les extremitats anteriors emplomallades mentre es corria (origen cursorial) o a partir de saltar des dels arbres (origen arbori) s'ha relaxat apostant per models que combinessin les dues estratègies, encara queda per resoldre si les aus més basals i/o els dinosaures no aviaris més derivats en general i l'Archaeopteryx en particular haurien pogut iniciar l'acció de volar per la seva pròpia força.
Per poder esbrinar-ho, s'han d'interpretar les seccions transversals dels ossos de les extremitats, les quals mostren l'estrès que suporten a l'hora de realitzar operacions biomecàniques com córrer o volar. I això és el que es va proposar un equip de paleontòlegs liderat per en Dennis Voeten (Instal·lació Europea de Radiació de Sincrotró, Grenoble, França) amb tres exemplars de la primera au alemanya, els resultats dels quals es van donar a conèixer a la revista Nature Communications al 13 de març. La màquina de raigs X més potent del món es va utilitzar, després de que hi passés el sorprenent Teròpode mongol Halszkaraptor, per poder "tallar" els seus húmers i cúbits sense tenir que fer malbé els esquelets i poder relacionar-los amb els d'un conjunt d'Arcosaures (55 aus, 2 cocodrils i 2 pterosaures) amb diferents repertoris locomotors.

L'exemplar de Munic d'Archaeopteryx, un dels tres que es van fer servir en l'estudi biomecànic de Voeten i col·laboradors junt amb el de Bürgermeister-Müller i el d'Eichstätt, sent escanejat per la Instal·lació Europea de Radiació de Sincrotró.
Foto: Pascal Goetgheluck/ESRF.
El primer que van poder descobrir Voeten i col·laboradors és que les seccions transversals de l'húmer i del cúbit de l'Archaeopteryx tenen una densitat de vasos sanguinis relativament gran, el qual indica una taxa de creixement de l'os també elevada i, a la vegada, un metabolisme molt actiu, semblant al de les aus actuals. El gruix de les parets òssies de l'Archaeopteryx és bastant fi, el qual fa que també s'assembli als ocells voladors. Al mesurar aquesta dada, Voeten i col·laboradors van poder calcular la resistència torsional (habilitat per resistir una resistència de torsió com la que suporten les aus al volar, podent volar de forma més continuada si l'ala té més resistència torsional) de l'Archaeopteryx, la qual se situa al mateix nivell que les aus que fan servir l'aleteig per fer petits moviments per poder escapar dels depredadors o per superar barreres físiques com els faisans i, per tant, podria haver fet servir les ales per poder elevar-se encara que fos a molta poca altura.

A-B: húmer i cúbit d'Archaeopteryx on estan marcades les zones dels ossos on es van extreure les mostres de seccions transversals. C-H: les seccions transversals tal com les va obtenir l'ESRF. I-N: reconstrucció del contorn de les seccions transversals.
Foto: Voeten et al. (2018)/Nature Communications.
D'aquesta manera, es revela que l'Archaeopteryx tindria més adaptacions biomecàniques per al vol del que es creia abans, però igualment la primera au segueix sense presentar un seguit de caràcters ossis que ajuden a realitzar el vol a les aus actuals com un estèrnum ossificat o grans músculs pectorals, la qual cosa fa pensar que el Teròpode alemany tindria altres mètodes per poder elevar-se del terra i fer moure les ales, que Voeten i col·laboradors han interpretat que ho podria fer amb el plomatge de les extremitats posteriors i de la cua. A més, l'Archaeopteryx tindria una altra postura mentre estaria volant respecte a les aus actuals a partir d'altres trets ossis com un coracoides gran, una fúrcula situada cap endarrere que no es comunica amb l'estèrnum, que faria que anés més inclinat cap amunt. Aquestes conclusions han servit al paleontòleg de la Universitat d'Edimburg (Escòcia) Steven Brusatte, en un article de divulgació de la National Geographic, que és possible que es pugui acabar descobrint que els dinosaures no aviaris més derivats també podrien fer un moviment d'aleteig molt primitiu.

Reconstrucció d'un Archaeopteryx volant seguint la informació proporcionada pel nou estudi.
Foto: Jana Ruzickova.

VOLANT A SALTS PER SOBRE DELS AIGUAMOLLS DE CONCA

Respecte a les aus Enantiòrnies del jaciment del Cretaci inferior de Las Hoyas (Conca), les seves característiques òssies donen suport a que podrien realitzar una forma avançada de vol, però encara continuar sent objecte de debat entre els paleontòlegs la forma en que podrien volar. En els últims anys s'ha explorat sobre si els Enantiornis castellanomanxecs farien servir l'anomenat vol intermitent per poder reduir l'energia gastada al volar basant-se en la mida petita (semblant a la d'un pardal). Aquest vol intermitent es pot aconseguir de dues maneres, o alternant l'aleteig amb el planatge (flap-gliding en anglès) o alternant l'aleteig amb períodes en que l'animal plega les ales sobre el cos fent que es descrigui una trajectòria de vol ondulada en que sembla que l'ocell faci salts (bounding en anglès). La hipòtesi majoritària en aquest aspecte és que el flap-gliding seria el vol intermitent que farien servir les aus de Las Hoyas, però una investigació feta per un equip científic dirigit per en Francisco José Serrano (Museu d'Història Natural de Los Angeles i Universitat de Màlaga) i que compta amb la participació de tot un expert en aquests animals com és en José Luis Sanz (Universitat Autònoma de Madrid) que va ser publicada a la revista Palaeontology al 21 de febrer ha mostrat que estarien més adaptades al bounding.

Dades (velocitat, cost de transport i distància) sobre els dos tipus de vol (flapping i bounding) que realitzarien el Concornis i l'Eoalulavis (velocitat, cost de transport i distància), amb una reconstrucció del moviment que es farien els dinosaures en cada estratègia a sobre d'una representació del paleoambient de Las Hoyas.
Foto: Serrano et al. (2018)/Palaeontology.
L'estudi de Serrano i col·laboradors és important per tractar-se de la primera documentació de les capacitats voladores de les aus cretàciques basant-se en anàlisis biomecàniques i aerodinàmiques del moviment de les ales i l'eficiència energètica de l'Eoalulavis i el Concornis, ampliant el que ja s'havia suposat de la mida petita d'aquests ocells. Els resultats de les anàlisis mostren que les ales de l'Eoalulavis i del Concornis, amples i curtes en relació amb la massa corporal dels animals, els situen dins de l'espectre de les aus que realitzen aleteig i les allunyen de les que realitzen planatge (d'ales més llargues), a més de que podrien ajudar a controlar el vol a baixa velocitat. A més, una càrrega alar (relació entre el pes de l'au i l'àrea de l'ala) baixa semblant al dels petits ocells actuals que fan servir el bounding recolza que aquests dos Enantiornis ibèrics el farien servir, estratègia de vol que ha rebut un suport del 98,8% en una anàlisi de discriminació entre tres tipus de vol (aleteig estricte o flapping, flap-gliding i bounding), comparat amb el 0,005 del flap-gliding. L'ús del bounding faria que les aus de Las Hoyas poguessin augmentar la seva velocitat de vol en un 5% (de 16 a 17 m/s en el Concornis i de 16,4 a 17,2 m/s en l'Eoalulavis) i el cost de transport (eficiència energètica a l'hora de ser transportat un animal d'un lloc a un altre) en un 7%.

Comparació entre les càrregues alars de les aus amb estratègies flapping, flap-gliding i bounding, situant-se l'Eoalulavis i el Concornis dins dels últims.
Foto: Serrano et al. (2018)/Palaeontology.
Així doncs, l'Eoalulavis i el Concornis són interpretats com voladors de flapping que podrien utilitzar el bounding quan poguessin per poder estalviar energia i augmentar la seva velocitat de vol. L'informe de Serrano i col·laboradors és el primer que documenta l'ús del bounding en els ocells mesozoics i mostra que les aus ja haurien adoptat estratègies per fer que la seva locomoció aèria fos menys carregosa i més eficient en una fase molt primerenca de la seva evolució.

Recontrucció d'un Eoalulavis volant.
Foto: Eloy Manzanero.

dissabte, 31 de març de 2018

Icnites de dinosaures a la Península Ibèrica: Sauròpodes (tercera i última part).

Tercera part de l'entrada dedicada al registre fòssil d'icnites de Sauròpodes a la Península Ibèrica (enllaços a la primera i la segona parts), on es parlarà de les petjades de colls llargs trobades als jaciments del Juràssic superior de la costa asturiana.
La majoria de les icnites de Sauròpodes trobades als penya-segats asturians consisteixen en peces aïllades que no presenten marques de la morfologia de la mà o del peu. A més, les superfícies petites i algunes vegades verticals dels jaciments no són propícies a la conservació de rastres sencers (i això sense tenir en compte les impressions que es troben en roques separades dels penya-segats). Tot i això, s'han pogut trobar alguns conjunts d'icnites mà-peu o fragments de rastres i també icnites individuals amb marques de la pell del productor, dels quals es parlarà més avall. Respecte al tipus d'icnita, s'han identificat exemplars tant de mesura ampla i mida petita (Brontopodus) com de mesura estreta i mida gran (Gigantosauropus), sent aquest últim morfotip característic d'Astúries. Aquesta combinació també es dona en els jaciments d'icnites de Sauròpodes de la contemporània Formació Morrison a l'oest nord-americà, on el Gigantosauropus és substituït pel Parabrontopodus produït probablement per Diplodòcids.

Dibuix dels tipus d'icnites de Sauròpodes identificades a Astúries.
Foto: Lockley et al. (2008)/Oryctos.
Alguns exemples d'associacions mà-peu i fragments de rastre del registre asturià es troben en un bloc de roca caigut del jaciment Acantilados de Quintuelles (terme municipal de Villaviciosa), on tant les icnites de les mans com les dels peus tenen marques dels dits, i als penya-segats de Tereñes (terme municipal de Ribadesella), on s'han trobat 16 icnites pertanyents majoritàriament als peus i de 38 cm de longitud amb l'addició d'un parell mà-peu de la part dreta del productor. En un principi es va suposar que van ser fetes per un Sauròpode de mida petita (1,52 m d'alçada, icnogènere Brontopodus), però es van reinterpretar com pertanyents a un Estegosaure (icnogènere Deltapodus) al 2007. Per tant, ens trobem davant d'un cas en que unes icnites passen de ser d'un grup de dinosaures a un altre degut a la presència, en aquest cas, de pocs trets anatòmics preservats.

Rastre de Deltapodus dels penya-segats de Tereñes atribuït originalment a un Brontopodus.
Foto: Lockley et al. (2008)/Oryctos
Les icnites de Sauròpodes asturianes amb presència de marques de pell tenen escates d'entre 5 i 45 mm que s'assemblen a les impressions procedents d'altres parts del cos. Entre elles hi destaquen tres exemplars procedents dels penya-segats de Villaviciosa (que formen part geològicament de la Formació Lastres, Juràssic superior Kimmeridgià) que van ser descrits l'any 2001. El primer, catalogat com JVLCI-349, té forma de mitja lluna (pel que seria la impressió d'una mà) i presenta escates hexagonals d'entre 5 i 7 mm acompanyades d'estructures allargassades que es produirien pel contacte de l'autòpode del dinosaure amb un substrat fangós que seria el predominant en l'ambient deltaic que hi hauria a la Formació Lastres en el moment de la seva sedimentació. El segon, catalogat com JVLCS-a, té forma irregular degut a que ha estat deformada per altres petjades circumdants i mostra escates poligonals d'entre 4 i 7 mm. El tercer, catalogat com JVLCS-b, té un perfil ovalat i les escates que preserva no estan tan ben conservades com en les altres dues icnites però són més grans, d'entre 20 i 25 mm. Hi ha la possibilitat de que algunes d'aquestes icnites siguin d'Estegosaures ja que en espècimens d'aquestes s'hi han trobat escates semblants.

Foto de l'icnita JVLCI-349, on es poden veure les escates a la part superior d'aquesta i les estructures allargades a la part inferior.
Foto: Lires et al. (2001)/Publicaciones del Seminario de Paleontología de Zaragoza
Però segurament el jaciment d'icnites de Sauròpodes més destacat a Astúries és la platja de La Griega (terme municipal de Colunga), ja que es tracta de la localitat tipus del Gigantosauropus. En aquesta platja s'hi poden observar un bloc caigut de gres amb dues icnites de dinosaures quadrúpedes conservades com a contramotlles (petjades farcides de material rocós, en aquest cas gres) i que s'han atribuït a Sauròpodes per presentar una la forma ovalada del peu dels colls llargs i l'altra la forma semilunar de la mà dels mateixos dinosaures, grans icnites arrodonides en sediments calcaris que poden arribar a fer 1,25 m (estant entre les més grans del registre icnològic de dinosaures a nivell mundial i sent, a més, els exemplars tipus del Gigantosauropus) i un rastre de 5 m amb 8 icnites més petites tant manuals com pedals (21 cm de longitud per a les mans i 43-63 cm de longitud per als peus).

Dibuix del rastre tipus del Gigantosauropus al jaciment de La Griega.
Foto: García-Ramos et al. (2008)/XXIV Jornadas de la Sociedad Española de Paleontologia.
A l'igual que el rastre de Deltapodus de Tereñes, els rastres de La Griega tenien en principi una altra identitat, amb la diferència que la seva identificació com producte d'un Sauròpode és la interpretació acceptada actualment. El Gigantosauropus va ser descrit pels paleontòlegs alemanys Mensink i Mertmann al 1984 com un icnogènere de Teròpode i va guanyar fama al ser considerades, amb uns suposats 1,35 m de diàmetre, les icnites de dinosaures més grans del món, havent-hi fins i tot una reconstrucció de la possible realització d'una icnita Gigantosauropus per part d'un Teròpode al Museu d'Història Natural de la ciutat alemanya de Dortmund. A partir dels anys 90, varis paleontòlegs van comprovar que el material a partir del qual es va diagnosticar el Gigantosauropus realment pertanyeria a Sauròpodes per la seva mida, massa gran com per haver-les produït un Teròpode, i pel seu contorn arrodonit. Al 2001, es va reinterpretar el rastre de petites icnites de La Griega com un rastre de Brontopodus a partir de la separació d'entre 20 i 40 cm que hi ha entre les impressions dels autòpodes esquerres i drets i una velocitat de pas atribuïda al productor de 2,7 km/h, corresponent a una marxa lenta pròpia d'un dinosaure quadrúpede. Aquest mateix estudi també va considerar com de Brontopodus una icnita amb un contorn suposadament tridàctil que va fer que es classifiqués en un principi, també per part de Mensink i Mertmann, dins de l'icnogènere de Teròpode Hispanosauropus, ja que la forma aparentment tridàctila és donada per un seguit d'esquerdes que transcorren per l'interior de l'icnita. La conclusió que va extreure aquest treball és que tant el Gigantosauropus com l'Hispanosauropus serien nomina nuda (nomenclatures científiques que no són vàlides perquè no s'ha pogut donar una descripció adequada del material que ha rebut aquesta etiqueta). Al 2007 hi va haver una nova anàlisi del material original del Gigantosauropus i es va considerar un nomen dubium (nomenclatura científica que no es pot considerar vàlida perquè no es pot aplicar a un material d'estudi concret, semblant a nomen nudum però utilitzat més àmpliament) degut a que no presenta cap diagnòstic major al de Sauròpode de gran mida per l'absència de caràcters propis en la morfologia dels dígits o en la heteropodia, fent que sigui un nom vàlid per aquestes icnites tipus però no per a altres fòssils que hi podrien pertànyer i que no es pugui interpretar com un tàxon sinònim d'altres icnogèneres de Sauròpodes de mesura estreta. Aquest mateix estudi va acabar de confirmar que la mida màxima de les icnites gegants de La Griega es reduia de 1,35 a 1,25 cm com a màxim.

Foto de la reconstrucció errònia del Gigantosauropus com una icnita de Teròpode al Museu d'Història Natural de Dortmund vista des de dalt (A) i des del costat dret (B).
Foto: Lockley et al. (2007)/Ichnos.

Foto de la icnita de Brontopodus, considera anteriorment com una petjada de Teròpode, de La Griega.
Foto: TripAdvisor España.

dilluns, 26 de març de 2018

Icnites de dinosaures a la Península Ibèrica: Sauròpodes (segona part).

Segona part de l'entrada dedicada al registre fòssil d'icnites de Sauròpodes a la Península Ibèrica (enllaç a la primera part), en la qual es parlarà sobre les identificades a la zona clàssica d'icnites de dinosaures de la Conca de Cameros (Burgos, Sòria, La Rioja), a més del més escàs registre de la Regió de Múrcia.
Dintre de la gran extensió de jaciments d'icnites de finals del Juràssic superior i de principis i mitjans del Cretaci de la Conca de Cameros, els Sauròpodes són un grup de dinosaures amb presència escassa en una regió on hi predominen les icnites tridàctiles de Teròpodes i Ornitòpodes, encara que des dels anys 90 la seva presència ha anat augmentant. I les petjades de Sauròpodes normalment no deixen veure molts trets anatòmics, reduint-se moltes vegades a marques arrodonides. Malgrat això, fins al 2010 es van poder identificar fins a quatre morfotips diferents només a la Formació Huertéles (Cretaci inferior Berriasià, Sòria), dos dels quals fins i tot es van descriure com a icnoespècies: Parabrontopodus distercii (relacionat amb els Sauròpodes de rastres de mesura estreta) i Brontopodus oncalensis (relacionat amb els Sauròpodes de rastres de mesura àmplia).
El morfotip I d'icnita de Sauròpode de la Formació Huérteles es caracteritza per ser de mesura estreta (només hi ha 5 cm de separació entre cada impressió), les icnites de les mans tenen forma semicircular i les dels peus tenen forma triangular i té un índex d'heteropodia baix en que l'àrea del peu només és poc menys del doble que l'àrea de la mà. El morfotip II és de mesura ampla, té un índex d'heteropodia en que l'àrea del peu és tres vegades major que la de la mà i les icnites de les mans tenen forma semicircular tirant a oval mentre que les dels peus són de forma totalment oval. El morfotip III, que correspon al Brontopodus oncalensis, té un índex d'heteropodia en que l'àrea del peu és poc més del doble que l'àrea de la mà, hi ha una separació entre impressió de 10 cm (longitud amb la qual ja pot es considerar que és un rastre de mesura àmplia) i té tant les icnites de les mans com les dels peus de forma arrodonida. El morfotip IV, corresponent al Parabrontopodus distercii, té un índex d'heteropodia en que l'àrea del peu és tres vegades més gran que la de la mà, les icnites de les mans tenen forma semicircular mentre que les dels peus tenen forma triangular i, en les millor conservades, la marca dels dits I i V. La presència de rastres de Sauròpodes dels dos tipus al trànsit entre el Juràssic i el Cretaci és important tenint en compte que els rastres de mesura estreta són més característics del Juràssic mentre que els de mesura estreta del Cretaci, dicotomia que es relaciona en les restes òssies en el canvi del predomini dels Sauròpodes no-Titanosauriforms pels Titanosauriforms.

Fotos i dibuixos d'exemplars dels varis tipus d'icnita de Sauròpode trobats a la Formació Huérteles.
Foto: Castanera et al. (2010)/Cidaris.
Una altra unitat geològica de la Conca de Cameros a la província de Sòria on s'han identificat d'icnites de Sauròpodes és el Grup Urbión (Cretaci inferior Barremià-Aptià). D'aquest horitzó, més concretament del jaciment d'El Majadal, es va descriure al 2013 la primera impressió de coll llarg que conservava la morfologia del peu. Es tracta d'una petjada del peu esquerre amb forma subtriangular que preserva les marques dels cinc dits. El dit I es dirigeix cap endavant, els dits II i III tenen orientació antero-lateral i els dits IV i V es dirigeixen cap al costat, sent important assenyalar que l'orientació del dit I és única d'aquest exemplar en tot el registre d'icnites de Sauròpodes del Cretaci inferior. Una disminució de l'àrea del peu en la zona del taló ha servit per catalogar aquesta petjada dins del icnogènere Brontopodus i, comparant amb el registre ossi dels Sauròpodes del Cretaci inferior del Sistema Ibèric i altres icnites que ja s'havien trobat a El Majadal, es va deduir que el productor de la impressió seria un Titanosauriform a partir d'una part davantera de l'icnita més ampla que la posterior i un taló arrodonit.

Foto i dibuix de la icnita amb conservació de la morfologia del peu d'El Majadal.
Foto: Castanera et al. (2013)/Geogaceta.
Els jaciments d'icnites de dinosaures de la província de Burgos pertanyen a la Formació Rupelo (Juràssic superior Titonià-Cretaci inferior Berriasià) i un dels jaciments que la conformen és Las Sereas, on hi ha 14 afloraments amb impressions. En un d'ells, Las Sereas 7 hi ha 3 rastres de Sauròpodes que presenten una morfologia diferents a la d'altres rastres trobats a la Conca de Cameros que van ser descrits al 2015. Aquests estan compostos per icnites dels peus més llargs que amples, amb forma rectangular i que conserven les marques de quatre dits i per icnites de les mans més amples que llargues i de forma oval, a més de que totes són de mesura estreta i tenen una heteropodia corresponent a una àrea del peu que és igual a 2,5 cops la de la mà. Es diferencien tant del Brontopodus com del Parabrontopodus/Breviparopus com del Polyonyx, encara que és amb aquest últim icnotàxon al qual s'assembla més, pel que es va classificar com aff. (afí a) Polyonyx. Els autors de la descripció de la icnita sospiten que es diferent de la resta de les trobades al trànsit Titonià-Berriasià de la Península perquè viuria en un hàbitat diferent al de la resta, que correspondria a una llacuna. Tots els rastres de Sauròpode de Las Sereas 7 correspondrien al mateix tàxon i els seus productors haurien passat en moments diferents, sense que hi hagi evidència de gregarisme.

Dibuix dels rastres d'aff. Polyonyx de Las Sereas.
Foto: Torcida Ferández-Baldor et al. (2015)/Journal of Iberian Geology.

El registre d'icnites de Sauròpodes de La Rioja destaca perquè alguns jaciments s'han trobat rastres que indiquen una conducta gregària dels seus productors, tal com va demostrar un treball publicat al 2014. Els tipus de disposició de rastres que poden demostrar aquest comportament són la presència de rastres paral·lels tant del mateix icnotàxon com de varis o rastres del mateix tipus dipositats sense una direcció clara que podria ser degut en que es van produir en un lloc de reunió dels animals (un fenomen conegut com a acumulació). Del primer tipus només se'n va identificar un cas al jaciment de San Martin 1 (Grup Urbión), mentre que del segon tipus se'n va trobar vuit a quatre jaciments (Era del Peladillo, Grup Enciso, Cretaci inferior Aptià; El Robledo, Grup Urbión; Trevijano, Grup Ocala, Cretaci inferior Berriasià i Soto, Grup Ocala). Totes les evidències indiquen que els Sauròpodes riojans es mourien en grups homogenis, tots d'ells de mida mitjana, el qual concorda amb la hipòtesi d'aquests dinosaures es segregarien petits grups per edat. Parlant ara de rastres individuals, un altre jaciment de La Rioja a destacar és Los Cayos, on el seu nivell S9 es va trobar un rastre de 5 icnites d'un Sauròpode, de les quals una de la mà esquerra està bastant ben conservada amb la presència de les marques dels cinc dits. Els dits I i V presenten un desenvolupament semblant i el dit III és molt ample, el que indica que el productor seria un Sauròpode derivat, fent que s'assignés l'impremta a l'icnogènere Titanosaurimanus, que correspondria a un Titanosaure o al menys a un Titanosauriform. El rastre de Los Cayos S9 és tant fragmentari que no se sap si és de mesura ampla o de mesura estreta, encara que les hipotètiques relacions filogenètiques del Titanosaurimanus indiquen que podria tractar-se del primer tipus.

Foto i dibuix de l'agrupació de rastres de Soto 2, creada per una hipotètica agrupació de Sauròpodes.
Foto: García-Ortiz & Pérez-Llorente (2014)/Journal of Iberian Geology.

Foto i dibuix de la icnita de Titanosaurimanus del rastre de Los Cayos S9, a més de la seva situació dins d'aquest.
Foto: Moratalla & Hernán (2008)/Estudios Geológicos.
Encara que en una proporció molt menor que a la rica Conca de Cameros, a la Regió de Múrcia, regió on els fòssils de dinosaures en general són molt poc comuns, també s'han trobat icnites de Sauròpodes. De fet, les primeres petjades de dinosaure descrites en aquesta comunitat autònoma al 2006 són de coll llarg. Són un conjunt de 16 impressions que es van trobar al jaciment de La Fuente del Pinar (Yecla), dins de la Formació Utrillas (Cretaci inferior Albià), i es van catalogar com pertanyents a Sauròpodes per formar parells d'icnites ovalades i icnites semilunars que es correspondrien als peus i a les mans, respectivament, el no mostrar marques dels dits o d'altres estructures dels autòpodes i la presència d'un seguit de forats al voltant de les impressions que correspondrien a la dinoturbació (la deformació del sediment formada pel pas d'un dinosaure) produïda per l'autor d'aquestes.


Foto i dibuix de 3 de les 16 icnites del jaciment La Fuente del Pinar.
Foto: Pérez-Llorente et al. (2006)/Geogaceta.