salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 23 de març de 2019

Galleonosaurus dorisae, el cinquè Ornitòpode de Victòria.

L'11 de març es va publicar a la Journal of Paleontology de la Universitat de Cambridge un article signat per paleontòlegs australians dirigits per en Matthew Herne (Universitat de Queensland, Brisbane) en que es descrivien nous fòssils cranials i dentals d'Ornitòpodes procedents del jaciment de Flat Rocks, enquadrat administrativament a l'estat australià de Victòria i geològicament a la Formació Wonthaggi (Cretaci inferior Barremià, 129-125 M.A.). D'aquest jaciment fins ara només s'havia descrit un tàxon de dinosaure, l'Ornitòpode Qantassaurus intrepidus, basat en un dentari. Un d'aquests nous fòssils, un maxil·lar esquerre complet amb dents conservades, és l'holotip de la segona espècie de dinosaure de Flat Rocks i el cinquè Ornitòpode de Victòria, el Galleonosaurus dorisae. El nom genèric Galleonosaurus significa "llangardaix galió" a causa de que el maxil·lar sembla el buc (part d'un vaixell estancada a l'aigua) de cap per avall d'aquests grans vaixells de l'Edat Moderna, i el nom específic dorisae prové de la paleontòloga australiana Doris Seegets-Villiers, que ha realitzat una gran contribució a l'estudi geològic, tafonòmic i palinològic (referent al pol·len fòssil) de Flat Rocks.

Reconstrucció d'un ramat de Galleonosaurus caminant per la llera d'un riu. La mida d'aquest dinosaure no seria gaire gran, a l'igual que amb altres Ornitòpodes del Cretaci de Victòria, la qual ha estat indicada pels seus descriptors com semblant a la d'un ualabi (entre 78 cm i 1,5 m) en un article de divulgació fent un símil amb la fauna australiana actual.
Foto: James Kuether.
L'holotip del Galleonosaurus també és el maxil·lar d'Ornitòpode més complet de Victòria, el que pot ajudar a comprendre millor a altres Ornitòpodes del sud-est d'Austràlia coneguts també a partir del maxil·lar (Atlascopcosaurus i Leaellynasaura) encara que a través de restes menys completes. Dins del registre fòssil del Galleonosaurus també s'inclouen altres restes de maxil·lars i dents maxil·lars, així com un palatí i un lacrimal esquerres. El Galleonosaurus està diagnosticat a partir d'una branca ascendent del maxil·lar (extensió d'os de la part superior del maxil·lar) que presenta dos orificis en forma de ranura que estan comunicats amb el tracte neurovascular de l'os (és a dir, el seu conjunt de nervis i de vasos sanguinis), el mateix tracte neurovascular es bifurca internament per sortir a la superfície del maxil·lar en dos orificis a la part anteroventral. El Galleonosaurus presents algunes semblances amb l'Atlascopcosaurus i el Leaellynasaura, com corones dentals de les dents maxil·lars asimètriques i espatulades, encara que també s'hi troben diferències com crestes apicobasals (crestes que s'estenen des del vèrtex fins a la base de la corona dental) secundàries situades a la dreta de la cresta apicobasal primària definides d'una forma més delicada que en l'Atlascopcosaurus i una cresta apicobasal primària més robusta que la del Leaellynasaura. Això dóna peu a la separació taxonòmica entre els tres dinosaures. És possible que al registre fòssil del Galleonosaurus s'hi pugui afegir un dentari que abans s'havia considerat de Qantassaurus però que es diferencia del dentari holotípic del Qantassaurus per ser més allargat i tenir 13 alvèols dentals (mentre que a l'holotip del Qantassaurus aquests en són 10). En els Ornitòpodes existeix una relació entre els alvèols dentals del maxil·lar i del dentari, segons la qual el nombre d'uns i d'altres és el mateix o varia cap amunt o cap avall per dos alvèols. El maxil·lar del Galleonosaurus presenta 15 alvèols, pel que la nova espècie sembla ser un millor candidat per a la pertinença d'aquest dentari.

Fòssils de Galleonosaurus. De l'1 al 6 representen maxil·lars (sent l'1 i el 2 l'holotip) i el 7 mostra una dent maxil·lar.
Foto: Herne et al. (2019)/Journal of Paleontology.
Juntament amb la descripció del Galleonosaurus (i dels altres fòssils d'Ornitòpodes de Flat Rocks), en Herne i els seus col·laboradors van dur a terme una anàlisi filogenètica dels Ornitòpodes del Cretaci d'Austràlia i d'altres àrees del Gondwana. En una primera anàlisi, no van obtenir uns resultats satisfactoris, a causa de que tots els dinosaures d'interès es trobaven dins d'un gegantesc politomi. Herne i col·laboradors van observar que el Qantassaurus i el també australià Diluvicursor donaven problemes a la matriu filogenètica, pel que es van retirar d'aquesta. Després d'això, la majoria dels Ornitòpodes del Gondwana van quedar classificat al clade Elasmaria, germà del clade Clypeodonta (Hypsilophodon + Iguanodonts). Però dos dinosaures considerats tradicionalment com Elasmaris, els antàrtics Morrosaurus i Trinisaura, no han entrat al grup en aquesta anàlisi, i l'australià Muttaburrasaurus s'ha recuperat com un Iguanodont basal, el que fa que l'escenari evolutiu dels Ornitòpodes del Cretaci del Gondwana, més concretament d'Austràlia, s'estigui fent molt complex. A això se li ha d'afegir que alguns fòssils postcranials d'Ornitòpode de Nova Zelanda i Austràlia s'hagin catalogat com restes de Driosàurids, Iguanodonts identificats sobretot a Àfrica i a l'antic Lauràsia, i que els Driosàurids i alguns Elasmaris comparteixen característiques postcranials (un ili baix si es mira des de dalt cap avall i una cicatriu profunda a la diàfisi del fèmur per a la inserció del múscul caudofemoralis longus), encara que això últim podria haver estat adquirit de forma convergent pels dos tipus de dinosaures. Finalment, i tenint en compte que l'Ornitòpode més antic que es coneix és un Driosàurid (Callovosaurus leedsi, Juràssic mitjà Cal·lovià, 168-163 M.A., d'Anglaterra), els llinatges més basals d'Ornitòpodes, com el del Muttaburrasaurus i els Elasmaris, haurien sorgit abans d'aquesta data, el que ens traslladaria cap abans de la fragmentació del Pangea (que justament es va donar durant el Cal·lovià).

Arbre filogenètic calibrat temporalment dels Ornitòpodes seguint l'anàlisi de Herne i col·laboradors. Les sigles a sobre dels noms dels tàxons o dels clades representen continents: AF (Àfrica), AN (Antàrtida), AU (Austràlia), LA (Lauràsia), NZ (Nova Zelanda) i SA (Amèrica del Sud).
Foto: Herne et al. (2019)/Journal of Paleontology

diumenge, 17 de març de 2019

Convolosaurus marri, el dinosaure dels ramats de Texas.

El 12 de març es va presentar a la revista PlosOne, de les mans dels paleontòlegs Kate Andrzejewski, Dale Winkler i Louis Jacobs (Universitat Metòdica del Sud, Dallas, Texas), una nova espècie de dinosaure Ornitòpode del Cretaci inferior dels Estats Units basada en un material fòssil totalment excepcional: 29 exemplars que inclouen individus més grans tant de mida com d'edat en connexió anatòmica i acumulacions d'individus més petits i joves també amb bastants ossos articulars i que conserven en el seu conjunt gairebé tots els ossos de l'esquelet. Tots provenen de jaciments de la Formació Twins Mountain (Cretaci inferior Aptià, 125-113 M.A.) situat a la vora del Llac Proctor (Comtat de Comanche, Texas). Com a holotip s'ha elegit un dels exemplars més grans (2,5-3 m) i millor preservats (un crani gairebé complet, 9 vèrtebres cervicals, 15 vèrtebres dorsals, 6 vèrtebres sacres, les dues escàpules, els dos coracoides, els dos húmers, la resta de l'extremitat anterior esquerra, una pelvis articulada i gairebé completa, fragments dels dos fèmurs, les dues tíbies i el peroné esquerre).

A: esquelet articulat de Convolosaurus preservat dins de la seva matriu rocosa coberta per una "mòmia". B: reconstrucció d'un esquelet de Convolosaurus al Museu Perot de la Natura i la Ciència (Dallas) i C: dos esquelets de Convolosaurus fusionats.
Foto: Andrzejewski et al. (2019)/PlosOne.
Aquest nou dinosaure amb un registre fòssil tant fora del comú ha rebut el nom de Convolosaurus marri, tenint el nom genèric el significat de "llangardaix de ramats" (en referència a les acumulacions dels exemplars més petits i joves) i estant el nom específic posat en homenatge al paleontòleg de la Universitat Metòdica del Sud Ray Marr, que també ha produït vídeos per a la web de la Societat de Paleontologia de Vertebrats. El Convolosaurus presenta una única característica que el diferencia de la resta d'Ornitòpodes: 4 dents premaxil·lars amb solcs a la seva superfície bucal. A la vegada, mostra carcterístiques pròpies d'Ornitòpodes basals (no-Iguanodonts) com la presència d'aquestes mateixes dents premaxil·lars i de dos supraorbitals que s'estenen al llarg de tota l'òrbita ocular, dents dentàries comprimides lateralment amb una forma de pala i marges amb denticles i una ala pterigoidal del quadrat que s'estén cap endavant des de la part dorsal de l'os; i caràcters més aviat derivats com arrels de les dents maxil·lars corbats, vèrtebres cervicals opistocèliques, vèrtebres sacres amb apòfisis espinoses que representen el doble de l'alçada dels seus respectius centres, apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals proximals que són 1,5 cops més alts que els seus respectius centres, un "peu" isquiàtic, una ranura intercondilar (la situada entre els varis còndils o extensions de l'os per a les seves articulacions) superficial a la cara anterior del fèmur i un procés prepúbic (extensió del pubis que s'estén cap a la part del davant d'un animal) comprimit lateralment. A l'anàlisi filogenètica, el Convolosaurus s'ha recuperat com el tàxon germà d'un clade que inclou al Thescelosaurus (Cretaci superior Maastrichtià, 68-66 M.A., dels Estats Units i del Canadà) i als Iguanodonts, aquesta unió presenta com a tàxon germà al conegut Hypsilophodon (Cretaci inferior Barremià, 130-125 M.A., d'Anglaterra). La primera, la tercera i la quarta característiques derivades del Convolosaurus també són les característiques compartides o sinapomorfies del grup Hypsilophodon+Convolosaurus+Thescelosaurus+Iguanodonts.

Crani parcial de Convolosaurus en vistes lateral dreta (A), posterior (B), dorsal (C) i dibuix de la vista dorsal (D). La lletra Q representa el quadrat.
Foto: Andrzejewski et al. (2019)/PlosOne.

Dent maxil·lar (A i B) i dentària (C i D) de Convolosaurus, totes dues en vistes lateral i medial.
Foto: Andrzejewski et al. (2019)/PlosOne.
Hi ha una constant en el creixement dels fèmurs que dóna suport a la interpretació de que tots els exemplars del Llac Proctor són de la mateixa espècie. La presència de més individus joves en el registre fòssil del Convolosaurus indica que el Llac Proctor seria un lloc de nidificació per a aquests dinosaures (encara que no s'han trobat restes d'ous) i que la mortalitat era més alta en els exemplars amb menys edat, sobretot en episodis de crisi alimentària com una sequera. L'absència d'una orientació determinada dels ossos, una separació d'aquests per mida o densitat i uns estrats que no indiquen un episodi de moviment fluvial de sediments important justifiquen que l'agrupació dels exemplars de Convolosaurus respon a un aspecte del comportament dels dinosaures. Els exemplars dels diferents "ramats" varien en mida, el que és una prova que els individus d'una mida semblant s'unirien per protegir-se dels depredadors. L'anàlisi histològica d'un fèmur de Convolosaurus no mostra cap Línia de Creixement Aturat, necessàries per conèixer l'edat dels fòssils, el que ha estat interpretats pels paleontòlegs com una prova de que el Convolosaurus era un dinosaure que tenia un creixement continu i ràpid tenint en compte les diferències de mida entre els individus recuperats. Això fa que els exemplars més petits siguin juvenils i que els més gran, com l'holotip, siguin subadults o fins i tot adults. És possible que el creixement dels Convolosaurus s'alentí en el pas entre el pas subadult i l'adult.

Isqui dret (A-C), isqui esquerre (D-E) i pubis esquerre (F-H) de Convolosaurus.
Foto: Andrzejewski et al. (2019)/PlosOne.

Vèrtebra caudal proximal (A), centre vertebral caudal (B) i vèrtebres caudals distals articulades de Convolosaurus.
Foto: Andrzejewski et al. (2019)/PlosOne.

dissabte, 9 de març de 2019

Moros intrepidus, el nan que va venir abans dels gegants.

El quan, el com i el perquè els Tiranosauroïdeus van passar de ser uns depredadors secundaris al Juràssic superior i al Cretaci inferior a trobar-se a la cúspide de les xarxes tròfiques a Amèrica del Nord i Àsia durant el Cretaci superior segueixen sent molt enigmàtics, sobretot a Amèrica del Nord. Mentre que a Àsia es coneixen alguns Tiranosauroïdeus del Cretaci inferior i inicis del Cretaci superior que han començat a tancar aquest enorme buit, a Amèrica del Nord no hi ha evidències fòssils de Tiranosauroïdeus (a part de restes aïllades, fragmentàries i, per tant, incapaces de rebre un diagnòstic taxonòmic concret) des de les primeres espècies del Juràssic superior (Tanycolagreus, Coelurus i Stokesosaurus) fins als grans depredadors de finals del Cretaci superior (Gorgosaurus, Daspletosaurus, i, sobretot, Tyrannosaurus, entre d'altres), el que suposa un hiat de 80 milions d'anys en els que no se sap gairebé res sobre els "llangardaixos tirans".
El 21 de febrer es va publicar a la revista Communications Biology la descripció, a càrrec d'un equip de paleontòlegs encapçalat per la Lindsay Zanno (Universitat Estatal de Carolina del Nord), d'un nou Tiranosauroïdeu nord-americà, el qual omple els últims 15 milions d'anys d'aquest hiat de 80 i que confirma que l'ascens del llinatge del T. rex al capdamunt dels ecosistemes del continent va ser ràpid, en termes geològics, i tardà. El nou dinosaure s'anomena Moros intrepidus i està basat en una extremitat posterior (consistent en parts del fèmur, la tíbia, els metatarsians segon i quart i falanges del dit IV) procedent del Membre Mussentuchit de la Formació Cedar Mountain (Utah), datada de finals del Cretaci superior Cenomanià (96,4 M.A.). El nom genèric Moros prové de la personificació del destí imminent a la mitologia grega, en relació que es troba en l'origen dels posteriors amos dels ecosistemes nord-americans; i el nom específic intrepidus prové de la paraula llatina per a "intrèpid", en referència a la hipotètica migració de Tiranosauroïdeus des d'Àsia cap a Amèrica del Nord durant el Cretaci inferior que hauria estat en l'origen del nou dinosaure.

Reconstrucció d'un Moros pujant la branca d'un arbre.
Foto: Jorge González.
El Moros es tracta d'un Tiranosauroïdeu de petita mida i constitució gràcil de les extremitats que presenta com a característiques de diagnòstic una tuberositat semicircular al fèmur, una superfície articular sinuosa del quart metatarsià per al contacte amb el tercer metatarsià i una superfície articular distal també del quart metatarsià subtriangular i comprimida i uns aspectes cranial i lateral (extensions d'aquesta superfície articular cap a dalt i cap als costats) hipertrofiats. L'holotip del Moros tindria una alçada d'1,2 m a l'alçada dels malucs i pesaria uns 78 kg, el que el converteix en un dels Tiranosauroïdeus cretàcics més petits a escala planetària. Aquesta evidència, juntament amb algunes mostres dentals de Tiranosauroïdeus nord-americans indeterminats del Cretaci inferior Albià (108 M.A.), significa que els "llangardaixos tirans" seguien sent depredadors secundaris i de mida petita a mitjans del Cretaci a Amèrica del Nord i que, a partir dels 94 M.A. (límit entre el Cenomanià i el Turonià), els Tiranosauroïdeus començarien una tendència d'increment de mida relativament ràpida i accelerada que hauria acabat en l'aparició dels primers "rexs" gegants a principis del Campanià (84 M.A.).

Tíbia i quart metatarsià de l'holotip del Moros.
Foto: Zanno et al. (2019)/Communications Biology.
A més de ser petits, els Tiranosauroïdeus nord-americans de mitjans del Cretaci tenien una gran capacitat corredora, la qual es troba representada en el Moros per unes extremitats posteriors allargades (amb unes proporcions comparables amb les d'alguns Ornitomimosaures, dinosaures especialment corredors), unes porcions de les mateixes extremitats molt primes i insercions per als músculs situades més amunt que en espècies menys adaptades a la cursa. A la vegada, el Moros es tracta del Tiranosauroïdeu més antic que mostra un peu arctometatarsalià (en la que el tercer metatarsià, absent en l'holotip del Moros, es troba comprimit pel segon i el quart), el qual només es trobava fins ara només es trobava en els Tiranosàurids i altres Tiranosauroïdeus derivats del Cretaci superior. L'anàlisi histològica de seccions del fèmur i de la tíbia indica que l'holotip del Moros era un subadult que estava a punt d'arribar a la maduresa física, la qual s'aconseguiria als 6-7 anys (basant-se en el nombre de Línies de Creixement Aurat, les quals s'agrupen en grups de dos, tres o quatre cada any; i en l'absència de creixement secundari de l'os); i que aquest dinosaure tindria una taxa de creixement molt lenta (a partir d'un teixit ossi de fibres paral·leles) en comparació amb la dels Tiranosauroïdeus més derivats (la qual era molt ràpida gràcies a un teixit ossi travessat per molts vasos sanguinis, pel que també es tracta d'una característica molt tardana).

Seccions histològiques del fèmur i de la tíbia de l'holotip del Moros.
Foto: Zanno et al. (2019)/Communications Biology.
L'anàlisi filogenètica del Moros el recupera com un Tiranosauroïdeu intermedi entre les espècies del Juràssic superior i de principis del Cretaci inferior i les de finals del Cretaci superior (agrupades dins del clade Eutyrannosauria), en un nivell semblant al d'altres Tiranosauroïdeus de finals del Cretaci inferior i principis del Cretaci superior com el Timurlengia de l'Uzbekistan. Les restes dentals aïllades de Tiranosauroïdeus de l'Albià d'Amèrica del Nord relacionades amb el Moros també estarien bastant emparentades amb espècies asiàtiques del mateix període, el que és una mostra que els Tiranosauroïdeus nord-americans del Cretaci no són una evolució de les formes juràssiques del mateix continent sinó que van emigrar durant aquest període des d'Àsia, en una tendència de dispersió i consegüent extensió d'espècies pretèrites entre els diferents continents de Lauràsia en general i entre Àsia i Amèrica del Nord observada durant el Cretaci mitjà amb altres tipus d'animals. A la vegada, i tal com ja s'ha dit abans, aquests Tiranosauroïdeus seguirien sent petits fins al Turonià com a molt aviat a causa que els Al·losauroïdeus seguien els màxims depredadors dels ecosistemes nord-americans al Cenomanià (una evidència revelada pel Siats, procedent del Membre Mussentuchit de la Formació Cedar Mountain igual que el Moros). La causa de l'extinció dels Al·losauroïdeus i del consegüent reemplaçament per part dels Tiranosauroïdeus del seu nínxol ecològic haurien estat un seguit d'alteracions ambientals ocorregudes entre el Cenomanià i el Turonià com un fenomen de transgressió marina del Mar Interior Occidental (amb el que l'aigua marina va envair la superfície emergida i, per tant, es van destruir els ecosistemes costaners), un augment considerable de les temperatures i canvis bruscos en el règim de precipitacions.

Arbre filogenètic dels Tiranosauroïdeus amb la incorporació del Moros i on s'indiquen els blocs d'espècies nord-americianes del Juràssic superior i de finals del Cretaci superior i algunes característiques essencials de l'evolució tardana del grup. A més, s'observa un arbre filogenètic dels Al·losauroïdeus nord-americans i dos esquemes temporals on s'indiquen, respectivament, l'actual estat de coneixement dels Tiranosauroïdeus nord-americans i els períodes amb ecosistemes dominats per Al·losauroïdeus i per Tiranosauroïdeus.
Foto: Zanno et al. (2019)/Communications Biology.

dissabte, 2 de març de 2019

Mnyamawamtuka moyowamkia, el tercer Titanosaure de Tanzània.

Descobrir un dinosaure que es trobi enmig de dos camps de debat importants de la Paleontologia de dinosaures actual com són l'evolució primerenca dels Sauròpodes Titanosaures i la composició faunística del continent africà durant el Cretaci, i que a més estigui molt ben conservat, realment deu haver estat una gran alegria per als investigadors que ho han dut a terme a causa de la gran quantitat de nova informació que conté per resoldre alguns dubtes. Això és el que ha passat a n'Eric Gorscak  i a en Patrick O'Connor, tots dos de la Universitat d'Ohio (Athens, Ohio), els quals van presentar el 13 de febrer a la revista Plos One la descripció d'un nou Titanosaure del Cretaci inferior de Tanzània que es coneix a partir d'un esquelet gairebé complet.

Vèrtebra caudal de l'holotip del Mnyamawamtuka.
Foto: Gorscak & O'Connor et al. (2019)/Plos One.
En Gorscak i en O'Connor han escollit un quilomètric Mnyamawamtuka moyowamkia per a batejar el nou dinosaure (nom que, a més, no té res ni de grec ni de llatí). Mnyamawamtuka significa "animal del riu Mtuka" en suahili, la principal llengua autòctona de Tanzània, en referència al riu en el drenatge del qual es van trobar els seus fòssils. Per la seva banda, moyowamkia vol dir "cor a la cua" en suahili, partint de l'expansió posterolateral del centre de les vèrtebres caudals mitjanes, que fa que la seva cara posterior tingui forma de cor (fet que s'ha destacat en alguns mitjans per publicar-se la descripció del dinosaure la setmana de Sant Valentí). El jaciment on es van trobar els fòssils del Mnyamawamtuka es troba a la Formació Gaula, que és la mateixa d'on provenen els altres dos Titanosaures de Tanzània: el Rukwatitan bisepultus i el Shingopana songwensis. La primera diferència, però, entre "l'animal del Mtuka" i els altres dos "colls llargs" és que el primer prové del Membre Mtuka de la Formació Gaula, el qual és anterior al Membre Namba on es van recuperar els altres dos (Cretaci inferior-superior Aptià-Cenomanià, 125-94 M.A.; i Cretaci superior Campanià, 84-72 M.A.; respectivament i tenint en compte que originalment el Membre Namba s'havia considerat de l'Aptià-Cenomanià). L'holotip del Mnyamawamtuka consisteix en cinc vèrtebres cervicals; set vèrtebres dorsals; fragments de costelles dorsals; quatre vèrtebres sacres; tres costelles sacres; set arcs neurals i set centres de vèrtebres caudals; quatre xebrons; una escàpula dreta; un estèrnum dret; part d'un húmer esquerre i d'un de dret; part d'un cúbit esquerre; un metacarpià I dret; un metacarpià III esquerre; part d'un isqui esquerre; part d'un pubis dret; part d'un fèmur esquerre i d'un de dret; una tíbia de cada costat; un peroné esquerre; uns metatarsians I, II, IV i V esquerres; un metatarsià V dret i tres falanges del peu; a més de quatre dents que hi estan associades.

Escàpula (A-D) i estèrnum (E) de l'holotip del Mnyamawamtuka.
Foto: Gorscak & O'Connor et al. (2019)/Plos One.
El Mnyamawamtuka presenta algunes característiques totalment pròpies com una cresta corbada amb una fossa addicional a l'escàpula, un estèrnum molt petit (que suposa un 42% de la longitud de l'húmer) i l'expansió posterolateral del centre de les vèrtebres caudals mitjans de la que ja s'ha parlat abans. El Mnyamawamtuka també presenta una combinació de característiques pròpies dels Titanosaures més basals (vèrtebres caudals anteriors poc procèliques i vèrtebres caudals mitjanes i posteriors gens procèliques i un marge isquiàtic de l'acètabul ample) i d'altres relacionades amb els Titanosaures derivats del clade Lithostrotia (absència de l'articulació hyposphene-hypantrum a les vèrtebres dorsals mitjanes i posteriors i una protuberància de la cara posterolateral de l'húmer). El Mnyamawamtuka mostra algunes diferències tant amb el Rukwatitan com amb el Shingopana. Les diferències amb el Rukwatitan consisteixen en el caràcter procèlic de les vèrtebres caudals de l'últim dinosaure, la direcció de les apòfisis espinoses caudals (dorsalment en el Rukwatitan i posterodorsalment en el Mnyamawamtuka) i unes vèrtebres caudals més estretes en el primer dinosaure. Per la seva banda, el Mnyamawamtuka es diferencia del Shingopana per tenir un húmer més estès de davant cap darrere. La diferència tant anatòmica com temporal del Mnyamawamtuka respecte dels Titanosaures del Membre Namba es veu contrastat per la semblança que el dinosaure del Membre Mtuka mostra amb els dos Titanosaures dels Llits de Dinosaures de Malawi, l'altra formació geològica del Cretaci inferior africà que ha proporcionat fòssils de "saures titans": el Malawisaurus dixeyi i Karongasaurus gittelmani. Les dents del Mnyamawamtuka i les del Karongasaurus s'assemblen en el fet que tenen forma de clavilla i facetes de desgast (superfície plana i polida a la superfície de mossegada d'una dent) amb angles molt grans. Una de les característiques compartides entre el Mnyamawamtuka i el Malawisaurus és una amplada distal de la tíbia que és gairebé la meitat de la mida de l'eix mitjà del mateix os.

Dents associades amb l'holotip del Mnyamawamtuka.
Foto: Gorsack & O'Connor et al. (2019)/Plos One.
La falta d'una relació estreta entre els varis Titanosaures de la Formació Gaula i la presència d'aquesta entre el Mnyamawamtuka i els Titanosaures dels Llits de Dinosaures de Malawi es va confirmar a les diverses anàlisis filogenètiques de "l'animal del Mtuka", en les quals es va recuperar com el tàxon germà del Lithostrotia o com un Lithostrotia basal emparentat amb altres Titanosaures, tan africans com de fora d'Àfrica, del Cretaci inferior (aconseguint en una matriu la relació de tàxon germà amb el Malawisaurus). Per la seva banda, el Rukwatitan i el Shingopana es van recuperar en diferents branques dins del grup corona de Lithostrotia i relacionats amb diferents Titanosaures africans i no-africans del Cretaci superior. Per tant, no es dóna la idea d'un grup filogenètic propi de Titanosaures africans en general i tanzans en particular que es creia que es podria aconseguir partint de la hipòtesi que la fauna de "saures titans" del continent estava aïllada respecte de la que hi havia a altres llocs. Al contrari, sembla que els Titanosaures africans provenen cadascun de diferents famílies representades en altres continents. Es tracta d'un patró que també s'observa en els fòssils de cocodrils tant de la Formació Gaula com dels Llits de Dinosaures de Malawi, els quals es troben més emparentats amb espècies d'Amèrica del Sud i del Nord d'Àfrica que no entre si. Les anàlisis filogenètiques també suggereixen un paper important i abans desconeguts dels Titanosaures africans en l'evolució primerenca del clade durant el Cretaci inferior i mitjà, a causa que es troben representats tant en subclades molt basals com els Andesàurids (Angolatitan adamastor, Cretaci superior Turonià d'Angola) com en la part més basal del llinatge Lithostrotia (Mnyamawamtuka i Malawisaurus) i en una situació bastant derivada dins dels Lithostrotia (Paralititan stromeri, Cenomanià d'Egipte).

Reconstrucció de dos exemplars de Mnyamawamtuka caminant en direccions contràries durant una inundació, amb un d'ells mirant l'Arc de Sant Martí.
Foto: Mark Witton.

dissabte, 16 de febrer de 2019

Gobiraptor minutus, el trencanous de l'estepa.

El 6 de febrer es va publicar a la revista PlosOne l'article de descripció del Gobiraptor minutus, un Teròpode Oviraptorosaure del Cretaci superior de Mongòlia, redactat per un equip paleontològic dirigit per Sungjin Lee (Universitat Nacional de Seül, Corea del Sud). L'holotip del Gobiraptor prové del jaciment d'Altan Uul III, situat administrativament a la província d'Ömnögovi i geològicament a la Formació Nemegt (Cretaci superior Maasstrichtià, 72-66 M.A.), i està compost per vàries restes cranials (premaxil·la, maxil·lar, jugal, vòmer, pterigoide, ectopterigoide, palatí, postorbital, quadrat, quadratojugal i mandíbula inferior), vèrtebres sacres i caudals, fragments de xebrons, una escàpula, un húmer, una cintura escapular incompleta, els dos fèmurs i part del peu esquerre. El nom genèric Gobiraptor significa "lladre del Gobi" en llatí, combinant el nom del desert on es troba situat la localitat de l'holotip del dinosaure amb el sufix clàssic dels noms genèrics dels Oviraptorosaures i altres Teròpodes no-aviaris mesozoics semblants a les aus, mentre que el nom específic minutus significa "petit" en llatí i fa referència a la petita mida de l'holotip en comparació amb altres Oviraptorosaures (al voltant d'1 m) i a la seva jove edat.

Fotos de varis dels ossos postcranials de l'holotip del Gobiraptor (ili, vèrtebres caudals, xebrons, escàpula, pubis, isqui, fèmur i metatarsians) i reconstrucció de l'esquelet amb els ossos presenten a l'exemplar marcats en blanc i les parts perdudes o malmeses d'aquests acolorides de gris.
Foto: Lee et al. (2019)/Plos One.
El Gobiraptor es troba diagnosticat per un seguit de característiques òssies com un dentari allargat més endavant de la fenestra mandibular externa (un orifici de la superfície lateral del dentari), una símfisi mandibular (zona més anterior del dentari) amb un extrem molt gruixut que també presenta una expansió a la seva superfície dorsal, una vora amb petits foramina ("forats") al dentari, una cresta lingual del dentari (extensió òssia del dentari que toca a la llengua) poc desenvolupada, la presència de l'os coronoide a les mandíbules, un extrem rostral del coronoide que fricciona amb la branca dorsal del dentari i un trocànter del fèmur separat del gran trocànter del mateix os per un solc. El que més destaca del Gobiraptor és la seva anatomia mandibular, única entre els Oviraptorosaures i que per a Lee i els seus col·laboradors està relacionat amb un determinat tipus de dieta (tenint en compte que els Oviraptorosaures són dels dinosaures en els quals s'arriba menys a un consens sobre la seva alimentació). La grossor de la símfisi mandibular i els foramina del dentari haurien ajudat en el processament d'aliments durs com ara llavors, cloïsses de mol·luscs o ous (la qual cosa resulta divertida perquè l'Oviraptorosaure típic, l'Oviraptor, va ser interpretat en un principi com un "lladre",  i en conseqüència menjador, d'ous per descobrir-se més tard que aquells ous que "robava" eren els seus propis). La dieta basada en aliments durs del Gobiraptor entra en consonància amb les teories sobre una especialització alimentària entre el gran nombre d'Oviraptorosaures de la Mongòlia finicretàcica, considerant les hipòtesis respecte a altres "llangardaixos lladres d'ous" que els consideren herbívors, carnívors o omnívors.

Foto i dibuix de la mandíbula de l'holotip de Gobiraptor. L'abreviatura of  fa referència als foramina del dentari i la lr a la cresta lingual del mateix os.
Foto: Lee et al. (2019)/Plos One.
Lee i els seus col·laboradors van fer seccions del fèmur de l'holotip del Gobiraptor per fer-li una anàlisi histològica. Els seus resultats indiquen que el Teròpode d'Altan Uul III no hauria arribat a l'edat adulta. Encara que el fet de ser un juvenil podria ser un problema a l'hora de recolzar el seu estatus com una nova espècie, al final no ho és perquè presenta moltes característiques òssies que també es troben en exemplars adults d'altres espècies d'Oviraptorosaures i alguns ossos d'altres exemplars juvenils d'Oviraptorosaures no presenten una forma semblant a la de l'holotip del Gobiraptor. L'anàlisi filogenètica del Gobiraptor el recupera dins de la família dels Oviraptòrids, sent el tàxon germà de tres espècies de Ganzhou, una regió del sud de la Xina que presenta la major quantitat i varietat de fòssils d'Oviraptòrids (Jiangxisaurus, Banji i Tongtianlong), i no estant relacionat de prop amb cap Oviraptòrid mongol (patró que s'observa en molts Oviraptòrids de les dues regions). La unió del Gobiraptor amb els tres Oviraptòrids de Ganzhou està recolzada per la presència en els quatre dinosaures d'una premaxil·la amb una projecció ventral significativa, un vòmer que està anivellat amb altres ossos del paladar, un metatarsià II recte i un metatarsià IV desviat cap als costats. Un altre patró dels Oviraptòrids, i Oviraptorosaures en general, mongols seguit pel Gobiraptor és que només es troba a un sol jaciment, el que indica que estaven separats temporalment i/o geogràficament per partició de nínxols ecològics o un reemplaçament molt ràpid d'espècies en un espai molt curt de temps. El Gobiraptor també fa augmentar el nombre d'Oviraptòrids procedents de la Formació Nemegt, la qual correspondria a un ambient humit amb cursos d'aigua que contrastaria amb l'ambient àrid de les anteriors Formacions Baruungoyot i Djadochta, on els Oviraptòrids també són dels Teròpodes més comuns. Això reafirma que els Oviràptòrids eren animals que es podien adaptar a tot tipus d'ecosistemes, la qual cosa també es relacionaria amb la seva àmplia gamma d'estratègies alimentàries.

Reconstrucció d'un Gobiraptor.
Foto: Do-Yoon Kim.

dissabte, 9 de febrer de 2019

Bajadasaurus pronuspinax: el dinosaure de les vèrtebres extremes.

El primer tàxon binomial de dinosaure no-aviari presentat en un article open-access al 2019 es va donar a conèixer el 4 de febrer a la revista Scientific Reports a través d'un treball signat per un equip paleontològic argentí dirigit per en Pablo Gallina (Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques d'Argentina, Buenos Aires) i es tracta d'un Sauròpode Dicreosàurid del Cretaci inferior de la Patagònia, sent el quart dinosaure d'aquest tipus procedent de l'horitzó geogràfic i temporal esmentat i el setè en el registre fòssil mundial dels Dicreosàurids, que mostra una versió encara més estrambòtica de la columna vertebral altament desenvolupada que s'observa en altres espècies de Dicreosàurids, la qual cosa ha ajudat a aclarir alguns dubtes sobre la funció d'aquestes estructures.

A: reconstrucció del cap i del coll del Bajadasaurus, amb els ossos identificats a l'holotip marcats en blanc. B: siruació geogràfica del jaciment de Bajada Colorada. C: dibuix de les restes òssies de l'holotip tal com es van trobar a Bajada Colorada.
Foto: Gallina et al. (2019)/Scientific Reports.
El Bajadasaurus pronuspinax, tal com s'anomena l'animal presentat per Gallina i col·laboradors, va aparèixer al jaciment de Bajada Colorada, situat a prop del poble de Picún Leufú (província de Neuquén) i enquadrat a la Formació Bajada Colorada (Cretaci inferior Berriasià-Valanginià, 145-133 M.A.). La nomenclatura genèrica del dinosaure prové del nom compartit del jaciment i de la formació juntament amb el clàssic sufix -saurus, mentre que el nom específic, creat a partir de la mescla del llatí pronus ("pronunciat") i del grec spinax ("espina"), fa referència al tret més característic d'aquest "coll llarg", que són les apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals corbes, dirigides cap endavant i extremadament allargades. L'holotip del Bajadasaurus consisteix en un crani gairebé complet (el més ben conservat de tots els Dicreosàurids fins ara), les dues vèrtebres proatles (vèrtebres rudimentàries situades entre l'atles i els ossos occipitals), l'apòfisi espinosa de l'atles, l'axis i la cinquena vèrtebra cervical. A part de la forma peculiar de les apòfisis espinoses cervicals, el Bajadasaurus es caracteritza per una fenestra post-temporal (orifici a la part posterior del crani) estesa pel mig amb una contribució considerable del parietal, un procés basipterigoide (articulació entre la caixa craniana i el paladar) extremadament llarg i prim, un angular (os mandibular situat darrera del dentari) allargat i una apòfisi espinosa de l'axis orientada verticalment. A l'anàlisi filogenètica, el Bajadasaurus és recuperat com el tàxon germà del Pilmatueia, el qual és a la vegada el tàxon germà d'un clade format per l'Amargasaurus, el Dicraeosaurus (Juràssic superior de Tanzània) i el Brachytrachelopan (Juràssic superior d'Argentina). Aquesta unió es troba suportada per la presència d'una fenestra supra-temporal amb un diàmetre màxim semblant al del foramen magnum (obertura de l'occipital per on el bulb raquidi entra a l'interior del crani) i un procés basipterigoide amb un angle de divergència inferior al 30º.

Foto dels ossos cranials de l'holotip del Bajadasaurus (A) i reconstrucció del crani amb els ossos que no conserva l'holotip pintats en gris.
Foto: Gallina et al. (2019)/Scientific Reports.
Tant el crani com les vèrtebres cervicals del Bajadasaurus han proporcionat noves pistes sobre l'aspecte i el comportament tant d'aquest dinosaure com de la resta dels Dicreosàurids. En primer lloc, el crani del Bajadasaurus mostra algunes diferències amb el d'altres Dicreosàurids dels quals s'han trobat restes cranials (com unes òrbites oculars exposades al darrera del crani i unes dents del maxil·lar i del dentari reduïdes, juntament amb les característiques cranials exposades abans) i trets no identificats abans al crani d'un Dicreosàurid (com una mandíbula inferior estesa i gràcil). La posició dorsal de les òrbites oculars del Bajadasaurus indica que els seus ulls estarien adaptats a una visió dirigida cap endavant mentre menjava, la qual podria ser estereoscòpica. En referència al desenvolupament exagerat de les vèrtebres del Bajadasaurus i altres Dicreosàurids, s'ha proposat que formaria part d'una vela termoreguladora, d'una gepa per a l'acumulació de greix, d'una vela relacionada amb la selecció sexual o dels nuclis ossis de banyes dorsals amb una funció defensiva. En Gallina i els seus col·laboradors han apostat per la última opció, a causa de que una coberta de queratina dels dos terços distals de les apòfisis espinoses les ajuda més a sobreviure a les fractures que no pas si formessin part de les tres altres estructures proposades, tenint en compte que les vèrtebres són ossos molt vulnerables a les fractures. Aquest argument està recolzat per un estudi recent sobre les vèrtebres de l'Amargasaurus, en el qual es va veure que els dos terços distals de les apòfisis espinoses cervicals tenen una superfície ondulada i estriada semblant a la que s'observa en els ossos coberts per estructures de queratina. Les proporcions entre els nuclis ossis i les fundes de queratina en mamífers i rèptils actuals i anàlisis de la resistència de les vèrtebres dels Dicreosàurids indiquen que la funda de queratina de les vèrtebres de l'Amargasaurus i del Bajadasaurus seria un 50% més gran que el nucli ossi. D'aquesta manera, les possibles fractures provocades per un depredador només afectarien a la punta de les apòfisis espinoses i la resta de la vèrtebra continuaria estant bé. A més, la presència de fundes de queratina sobre les vèrtebres del Bajadasaurus i de l'Amargasaurus explica d'una manera millor la persistència d'aquest model d'apòfisis espinoses allargades durant els 15 milions d'anys que hi ha entre el primer dinosaure i l'últim que no pas si es defensessin només amb les apòfisis espinoses allargades.

Reconstrucció de dos exemplars de Bajadasaurus pasturant. Es poden notar les cobertes de queratina de les seves apòfisis espinoses cervicals, les quals podrien arribar als 1,20 m de llargada.
Foto: Jorge González.

dissabte, 2 de febrer de 2019

Es podria identificar una civilització anterior a la humana al registre geològic?

Aquesta és la possibilitat a la qual es refereix la Hipòtesi Silúrica, formulada per l'astrofísic nord-americà Adam Frank (Universitat de Rochester, Estat de Nova York) i el climatòleg britànic Gavin Schmidt (Institut Goddard de la NASA per a Estudis Espacials, Nova York) en un article publicat el 16 d'abril de l'any passat a la revista International Journal of Astrobiology, de la Universitat de Cambridge. Vaig assabentar-me per primer cop de la Hipòtesi Silúrica a través d'un tuit d'en Francisco Ortega, paleontòleg de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, i em va resultar del meu interès perquè alguns cops m'ha vingut el pensament de si els Homo sapiens hem estat l'únic organisme que ha viscut a la Terra que ha desenvolupat una civilització o no i, en el cas de que no haguem estat els únics, per què no s'han trobat evidències de civilitzacions prehumanes en el registre geològic tot i que la vida complexa a la Terra ferma ja existís des de molts abans que aparegués la nostra espècie.

Il·lustració en que es mostra una civilització semblant a la humana actual formada per dinosaures, la qual va ser publicada per en Schmidt per introduir l'entrada del seu blog RealClimate sobre la Hipòtesi Silúrica.
Foto: Michael Osadciw.
Com a unió entre un climatòleg i un astrofísic, en Frank i en Schmidt ja havien realitzat abans investigacions sobre l'actual canvi climàtic des d'una "perspectiva astrobiològica", és a dir, explorant la possibilitat de com una civilització industrial alienígena podria haver generat una alteració de la mecànica climàtica del seu hipotètic planeta i com hi haurien fet front. Amb la Hipòtesi Silúrica, han volgut explorar aquest escenari en el cas de que les hipotètiques civilitzacions no-humanes no visquessin en planetes diferents, si no que haguessin habitat el nostre planeta abans de l'aparició de l'H. sapiens, mostrant els residus de la societat humana actual que podrien sobreviure més temps en el registre geològic i investigant certs episodis de la història de la Terra que, per casualitat o no, tenen algunes característiques semblants a les que donarien si s'investigués l'Holocè/Antropocè des de la Geologia. Malgrat que presentin molts dubtes respecte a la idea de que hagués existit una civilització industrial a la Terra abans de l'aparició dels humans (i també sobre la presència d'éssers avançats fora d'aquesta planeta), en Frank i en Schmidt creuen que formulant un seguit de pistes que podrien portar a la identificació d'una civilització pre-humana s'ajuda a entendre millor el funcionament de la nostra pròpia societat i com fer front al canvi climàtic d'origen antròpic que ens afecta i també per a la investigació sobre l'existència de vida en altres planetes i sistemes estel·lars. El terme Hipòtesi Silúrica prové dels silurians, rèptils antropomorfs i de gran intel·ligència que apareix a la sèrie britànica de ciència-ficció Doctor Who, per mostrar l'objectiu de la proposta de trobar civilitzacions que no estiguessin compostes per humans.

Tres exemples de silurians apareguts al capítol The Hungry Earth (2010) de Doctor Who.
Foto: BBC.
En Frank i en Schmidt són conscients de que buscar les possibles pistes sobre l'existència d'una civilització industrial pre-humana és una empresa molt difícil, ja que no hi ha suficients sediments supervivents d'abans del Pliocè com per centrar la investigació en restes de tecnologia o dels organismes que en formarien part (segurament és per això que la nostra civilització continua sent l'única que se sap a ciència certa que ha existit). Per aquest motiu, han volgut considerar com restes d'una civilització pre-humana indicadors físicio-químics, degut a que existeixen en més quantitat i poden sobreviure més que els fòssils o el material tecnològic. Així doncs, han agafat com indicadors més plausibles de la futura presència de l'Antropocè per després identificar una possible civilització pre-humana les anomalies en els isòtops de gasos relacionats amb l'activitat humana, els canvis en la deposició dels sediments, la presència d'elements sintètics, els plàstics i els isòtops radioactius, a més de canvis bruscs en la composició del registre fòssil a causa del moviment massiu de determinats organismes.
Sobre els isòtops de gasos, en els futurs sediments antropogènics es podrien veure variacions considerables en la quantitat d'oxigen i de carboni relacionades amb la crema de combustibles fòssils i que a la vegada seria l'indicador d'un augment de la temperatura i anomalies en la quantitat de nitrogen relacionades amb el seu en les activitats humanes com la fabricació de fertilitzants per a aliments. Es podrien trobar canvis en el flux de sediments des de la terra ferma cap al mar degut a la canalització dels rius i al fonament dels casquets polars com a conseqüència de l'augment de la temperatura, entre altres fenomens, un gran augment de la quantitat de carbonat de calci a causa de la dissolució del diòxid de carboni antròpic a l'aigua i concentracions més altes de l'habitual de metalls estretament relacionats amb l'activitat humana. Alguns productes sintètics com els esteroides podrien persistir en els sediments per varis milions d'anys, els quals es podrien distingir de productes naturals per la seva composició química. Respecte al plàstic, ja s'han trobat capes d'aquest material en tot tipus d'ambients marins, amb el que, tenint en compte que la degradació del plàstic es produeix en ambients terrestres i a la zona fòtica del mar (aquella on arriba la llum del Sol), es podem trobar amb l'acumulació d'una gran quantitat de partícules de plàstic al fons marí que podria persistir per alguns milions d'anys. Un ús generalitzat de l'energia nuclear podria produir una deposició a gran escala en els sediments d'urani-244 i de curi-247, elements que no existeixen naturalment a la Terra. I l'extensió gairebé planetària de moltes espècies i l'extinció de moltes altres a causa de l'activitat humana portaria a la presència de desaparicions abruptes i de relacions molt desiguals entre les restes de varis organismes al registre fòssil.

Gràfiques que mostren la relació entre la temperatura i la quantitat de carboni durant l'Antropocè (dalt esquerra), el Màxim Tèrmic del Paleocè-Eocè (dalt dreta) i un esdeveniment d'anòxia oceànica del Cretaci inferior (baix).
Foto: Frank & Schmidt (2018)/International Journal of Astrobiology.
A partir d'aquí, en Frank i en Schmidt han triat sis esdeveniments dels últims 400 milions d'anys que presenten, en menor o major grau, característiques semblants a les de l'Antropocè (i que consisteixen en grans canvis climàtics o de la composició química dels oceans) com a possibles evidències de civilitzacions pre-humanes. El primer d'aquests, i el que sembla més clar per als dos científics, és el Màxim Tèrmic del Paleocè-Eocè (MTPE), ocorregut, tal com el seu nom indica, al límit entre el Paleocè i l'Eocè, ara fa 56 M.A. Durant el MTPE, hi va haver un augment espectacular de les emissions de carboni, les temperatures van augmentar entre 5 i 7 ºC, hi van haver moltes espècies de mamífers i rèptils que es van expandir per Amèrica del Nord i cap a aquesta des d'altres continents i va créixer en picat la quantitat de certs metalls respecte a èpoques anteriors. En segon lloc, ens trobem amb petits esdeveniments d'augment generalitzat de la temperatura durant l'Eocè, posteriors al MTPE, coneguts com les Capes Eocèniques d'Origen Misteriós (54 M.A.) i l'Òptim Climàtic de l'Eocè Mitjà (40 M.A.), en que també s'observen anomalies en els isòtops de carboni. En tercer lloc, es coneixen esdeveniments d'anòxia oceànica durant el Cretaci i el Juràssic, durant els quals hi va haver una gran escassetat d'oxigen als oceans i que estan relacionats amb un increment de la presència de diòxid de carboni a l'atmosfera i un augment de la presència de metalls com l'arsènic, el cobalt, el crom i el níquel. Els altres tres esdeveniments indicats per en Frank i en Schmidt no poden ser agafats amb tanta seguretat com els ja presentats anteriorment degut a que la seva antiguitat fa que no es pugui acabar de saber amb claredat els fenomens ocorreguts i les seves causes, tractant-se de l'extinció massiva del Devonià superior (380-360 M.A., relacionada amb un anòxia oceànica), la glaciació de finals del Carbonífer (305 M.A, associada a un reducció de l'oxigen atmosfèric que va portar a la desaparició dels boscos característics del període) i l'extinció massiva del Límit Permià-Triàsic (252 M.A., associada amb un escalfament global significant i anòxia oceànica).

El primat Teilhardina és un exemple de les diverses espècies de mamífers que van aconseguir expandir-se per varis continents, originant-se a Àsia i arribant a Amèrica del Nord arribant per Europa, durant el MTPE.
Foto: Smith et al. (2006)/PNAS.
Tot i les coincidències entre aquests esdeveniments i el que està passant actualment, les evidències proposades per en Frank i en Schmidt no són del tot concloents per poder destriar si almenys algun d'ells correspon a una civilització no-humana. Sobretot perquè aquestes anomalies físico-químiques poden trobar una resposta més plausible en augments de l'activitat volcànica i/o tectònica que van ocórrer en la mateixa època, hi ha certes dificultats a l'hora d'establir fenòmens geològics que sembla que van passar durant un interval de temps relativament curt (de segles o mil·lennis) i no es pot saber de cap manera com podria haver funcionat una civilitzció pre-humana en el cas de que no treballés necessàriament com la nostra. Malgrat que en aquest moment la Hipòtesi Silúrica no sembla ser una proposta fiable, pot servir en un futur per poder estudiar tant les implicacions que tindrà la nostra petjada en el registre geològic ulterior com per poder explicar d'una altra manera certes anomalies trobades a l'hora d'estudiar el passat climàtic del nostre planeta. Sempre hi pot acabar havent la possibilitat de que es pugui definir una civilització pre-humana i fins i tot de especular sobre quina espècie animal l'hauria construït.