salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 16 de febrer de 2019

Gobiraptor minutus, el trencanous de l'estepa.

El 6 de febrer es va publicar a la revista PlosOne l'article de descripció del Gobiraptor minutus, un Teròpode Oviraptorosaure del Cretaci superior de Mongòlia, redactat per un equip paleontològic dirigit per Sungjin Lee (Universitat Nacional de Seül, Corea del Sud). L'holotip del Gobiraptor prové del jaciment d'Altan Uul III, situat administrativament a la província d'Ömnögovi i geològicament a la Formació Nemegt (Cretaci superior Maasstrichtià, 72-66 M.A.), i està compost per vàries restes cranials (premaxil·la, maxil·lar, jugal, vòmer, pterigoide, ectopterigoide, palatí, postorbital, quadrat, quadratojugal i mandíbula inferior), vèrtebres sacres i caudals, fragments de xebrons, una escàpula, un húmer, una cintura escapular incompleta, els dos fèmurs i part del peu esquerre. El nom genèric Gobiraptor significa "lladre del Gobi" en llatí, combinant el nom del desert on es troba situat la localitat de l'holotip del dinosaure amb el sufix clàssic dels noms genèrics dels Oviraptorosaures i altres Teròpodes no-aviaris mesozoics semblants a les aus, mentre que el nom específic minutus significa "petit" en llatí i fa referència a la petita mida de l'holotip en comparació amb altres Oviraptorosaures (al voltant d'1 m) i a la seva jove edat.

Fotos de varis dels ossos postcranials de l'holotip del Gobiraptor (ili, vèrtebres caudals, xebrons, escàpula, pubis, isqui, fèmur i metatarsians) i reconstrucció de l'esquelet amb els ossos presenten a l'exemplar marcats en blanc i les parts perdudes o malmeses d'aquests acolorides de gris.
Foto: Lee et al. (2019)/Plos One.
El Gobiraptor es troba diagnosticat per un seguit de característiques òssies com un dentari allargat més endavant de la fenestra mandibular externa (un orifici de la superfície lateral del dentari), una símfisi mandibular (zona més anterior del dentari) amb un extrem molt gruixut que també presenta una expansió a la seva superfície dorsal, una vora amb petits foramina ("forats") al dentari, una cresta lingual del dentari (extensió òssia del dentari que toca a la llengua) poc desenvolupada, la presència de l'os coronoide a les mandíbules, un extrem rostral del coronoide que fricciona amb la branca dorsal del dentari i un trocànter del fèmur separat del gran trocànter del mateix os per un solc. El que més destaca del Gobiraptor és la seva anatomia mandibular, única entre els Oviraptorosaures i que per a Lee i els seus col·laboradors està relacionat amb un determinat tipus de dieta (tenint en compte que els Oviraptorosaures són dels dinosaures en els quals s'arriba menys a un consens sobre la seva alimentació). La grossor de la símfisi mandibular i els foramina del dentari haurien ajudat en el processament d'aliments durs com ara llavors, cloïsses de mol·luscs o ous (la qual cosa resulta divertida perquè l'Oviraptorosaure típic, l'Oviraptor, va ser interpretat en un principi com un "lladre",  i en conseqüència menjador, d'ous per descobrir-se més tard que aquells ous que "robava" eren els seus propis). La dieta basada en aliments durs del Gobiraptor entra en consonància amb les teories sobre una especialització alimentària entre el gran nombre d'Oviraptorosaures de la Mongòlia finicretàcica, considerant les hipòtesis respecte a altres "llangardaixos lladres d'ous" que els consideren herbívors, carnívors o omnívors.

Foto i dibuix de la mandíbula de l'holotip de Gobiraptor. L'abreviatura of  fa referència als foramina del dentari i la lr a la cresta lingual del mateix os.
Foto: Lee et al. (2019)/Plos One.
Lee i els seus col·laboradors van fer seccions del fèmur de l'holotip del Gobiraptor per fer-li una anàlisi histològica. Els seus resultats indiquen que el Teròpode d'Altan Uul III no hauria arribat a l'edat adulta. Encara que el fet de ser un juvenil podria ser un problema a l'hora de recolzar el seu estatus com una nova espècie, al final no ho és perquè presenta moltes característiques òssies que també es troben en exemplars adults d'altres espècies d'Oviraptorosaures i alguns ossos d'altres exemplars juvenils d'Oviraptorosaures no presenten una forma semblant a la de l'holotip del Gobiraptor. L'anàlisi filogenètica del Gobiraptor el recupera dins de la família dels Oviraptòrids, sent el tàxon germà de tres espècies de Ganzhou, una regió del sud de la Xina que presenta la major quantitat i varietat de fòssils d'Oviraptòrids (Jiangxisaurus, Banji i Tongtianlong), i no estant relacionat de prop amb cap Oviraptòrid mongol (patró que s'observa en molts Oviraptòrids de les dues regions). La unió del Gobiraptor amb els tres Oviraptòrids de Ganzhou està recolzada per la presència en els quatre dinosaures d'una premaxil·la amb una projecció ventral significativa, un vòmer que està anivellat amb altres ossos del paladar, un metatarsià II recte i un metatarsià IV desviat cap als costats. Un altre patró dels Oviraptòrids, i Oviraptorosaures en general, mongols seguit pel Gobiraptor és que només es troba a un sol jaciment, el que indica que estaven separats temporalment i/o geogràficament per partició de nínxols ecològics o un reemplaçament molt ràpid d'espècies en un espai molt curt de temps. El Gobiraptor també fa augmentar el nombre d'Oviraptòrids procedents de la Formació Nemegt, la qual correspondria a un ambient humit amb cursos d'aigua que contrastaria amb l'ambient àrid de les anteriors Formacions Baruungoyot i Djadochta, on els Oviraptòrids també són dels Teròpodes més comuns. Això reafirma que els Oviràptòrids eren animals que es podien adaptar a tot tipus d'ecosistemes, la qual cosa també es relacionaria amb la seva àmplia gamma d'estratègies alimentàries.

Reconstrucció d'un Gobiraptor.
Foto: Do-Yoon Kim.

dissabte, 9 de febrer de 2019

Bajadasaurus pronuspinax: el dinosaure de les vèrtebres extremes.

El primer tàxon binomial de dinosaure no-aviari presentat en un article open-access al 2019 es va donar a conèixer el 4 de febrer a la revista Scientific Reports a través d'un treball signat per un equip paleontològic argentí dirigit per en Pablo Gallina (Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques d'Argentina, Buenos Aires) i es tracta d'un Sauròpode Dicreosàurid del Cretaci inferior de la Patagònia, sent el quart dinosaure d'aquest tipus procedent de l'horitzó geogràfic i temporal esmentat i el setè en el registre fòssil mundial dels Dicreosàurids, que mostra una versió encara més estrambòtica de la columna vertebral altament desenvolupada que s'observa en altres espècies de Dicreosàurids, la qual cosa ha ajudat a aclarir alguns dubtes sobre la funció d'aquestes estructures.

A: reconstrucció del cap i del coll del Bajadasaurus, amb els ossos identificats a l'holotip marcats en blanc. B: siruació geogràfica del jaciment de Bajada Colorada. C: dibuix de les restes òssies de l'holotip tal com es van trobar a Bajada Colorada.
Foto: Gallina et al. (2019)/Scientific Reports.
El Bajadasaurus pronuspinax, tal com s'anomena l'animal presentat per Gallina i col·laboradors, va aparèixer al jaciment de Bajada Colorada, situat a prop del poble de Picún Leufú (província de Neuquén) i enquadrat a la Formació Bajada Colorada (Cretaci inferior Berriasià-Valanginià, 145-133 M.A.). La nomenclatura genèrica del dinosaure prové del nom compartit del jaciment i de la formació juntament amb el clàssic sufix -saurus, mentre que el nom específic, creat a partir de la mescla del llatí pronus ("pronunciat") i del grec spinax ("espina"), fa referència al tret més característic d'aquest "coll llarg", que són les apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals corbes, dirigides cap endavant i extremadament allargades. L'holotip del Bajadasaurus consisteix en un crani gairebé complet (el més ben conservat de tots els Dicreosàurids fins ara), les dues vèrtebres proatles (vèrtebres rudimentàries situades entre l'atles i els ossos occipitals), l'apòfisi espinosa de l'atles, l'axis i la cinquena vèrtebra cervical. A part de la forma peculiar de les apòfisis espinoses cervicals, el Bajadasaurus es caracteritza per una fenestra post-temporal (orifici a la part posterior del crani) estesa pel mig amb una contribució considerable del parietal, un procés basipterigoide (articulació entre la caixa craniana i el paladar) extremadament llarg i prim, un angular (os mandibular situat darrera del dentari) allargat i una apòfisi espinosa de l'axis orientada verticalment. A l'anàlisi filogenètica, el Bajadasaurus és recuperat com el tàxon germà del Pilmatueia, el qual és a la vegada el tàxon germà d'un clade format per l'Amargasaurus, el Dicraeosaurus (Juràssic superior de Tanzània) i el Brachytrachelopan (Juràssic superior d'Argentina). Aquesta unió es troba suportada per la presència d'una fenestra supra-temporal amb un diàmetre màxim semblant al del foramen magnum (obertura de l'occipital per on el bulb raquidi entra a l'interior del crani) i un procés basipterigoide amb un angle de divergència inferior al 30º.

Foto dels ossos cranials de l'holotip del Bajadasaurus (A) i reconstrucció del crani amb els ossos que no conserva l'holotip pintats en gris.
Foto: Gallina et al. (2019)/Scientific Reports.
Tant el crani com les vèrtebres cervicals del Bajadasaurus han proporcionat noves pistes sobre l'aspecte i el comportament tant d'aquest dinosaure com de la resta dels Dicreosàurids. En primer lloc, el crani del Bajadasaurus mostra algunes diferències amb el d'altres Dicreosàurids dels quals s'han trobat restes cranials (com unes òrbites oculars exposades al darrera del crani i unes dents del maxil·lar i del dentari reduïdes, juntament amb les característiques cranials exposades abans) i trets no identificats abans al crani d'un Dicreosàurid (com una mandíbula inferior estesa i gràcil). La posició dorsal de les òrbites oculars del Bajadasaurus indica que els seus ulls estarien adaptats a una visió dirigida cap endavant mentre menjava, la qual podria ser estereoscòpica. En referència al desenvolupament exagerat de les vèrtebres del Bajadasaurus i altres Dicreosàurids, s'ha proposat que formaria part d'una vela termoreguladora, d'una gepa per a l'acumulació de greix, d'una vela relacionada amb la selecció sexual o dels nuclis ossis de banyes dorsals amb una funció defensiva. En Gallina i els seus col·laboradors han apostat per la última opció, a causa de que una coberta de queratina dels dos terços distals de les apòfisis espinoses les ajuda més a sobreviure a les fractures que no pas si formessin part de les tres altres estructures proposades, tenint en compte que les vèrtebres són ossos molt vulnerables a les fractures. Aquest argument està recolzat per un estudi recent sobre les vèrtebres de l'Amargasaurus, en el qual es va veure que els dos terços distals de les apòfisis espinoses cervicals tenen una superfície ondulada i estriada semblant a la que s'observa en els ossos coberts per estructures de queratina. Les proporcions entre els nuclis ossis i les fundes de queratina en mamífers i rèptils actuals i anàlisis de la resistència de les vèrtebres dels Dicreosàurids indiquen que la funda de queratina de les vèrtebres de l'Amargasaurus i del Bajadasaurus seria un 50% més gran que el nucli ossi. D'aquesta manera, les possibles fractures provocades per un depredador només afectarien a la punta de les apòfisis espinoses i la resta de la vèrtebra continuaria estant bé. A més, la presència de fundes de queratina sobre les vèrtebres del Bajadasaurus i de l'Amargasaurus explica d'una manera millor la persistència d'aquest model d'apòfisis espinoses allargades durant els 15 milions d'anys que hi ha entre el primer dinosaure i l'últim que no pas si es defensessin només amb les apòfisis espinoses allargades.

Reconstrucció de dos exemplars de Bajadasaurus pasturant. Es poden notar les cobertes de queratina de les seves apòfisis espinoses cervicals, les quals podrien arribar als 1,20 m de llargada.
Foto: Jorge González.

dissabte, 2 de febrer de 2019

Es podria identificar una civilització anterior a la humana al registre geològic?

Aquesta és la possibilitat a la qual es refereix la Hipòtesi Silúrica, formulada per l'astrofísic nord-americà Adam Frank (Universitat de Rochester, Estat de Nova York) i el climatòleg britànic Gavin Schmidt (Institut Goddard de la NASA per a Estudis Espacials, Nova York) en un article publicat el 16 d'abril de l'any passat a la revista International Journal of Astrobiology, de la Universitat de Cambridge. Vaig assabentar-me per primer cop de la Hipòtesi Silúrica a través d'un tuit d'en Francisco Ortega, paleontòleg de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, i em va resultar del meu interès perquè alguns cops m'ha vingut el pensament de si els Homo sapiens hem estat l'únic organisme que ha viscut a la Terra que ha desenvolupat una civilització o no i, en el cas de que no haguem estat els únics, per què no s'han trobat evidències de civilitzacions prehumanes en el registre geològic tot i que la vida complexa a la Terra ferma ja existís des de molts abans que aparegués la nostra espècie.

Il·lustració en que es mostra una civilització semblant a la humana actual formada per dinosaures, la qual va ser publicada per en Schmidt per introduir l'entrada del seu blog RealClimate sobre la Hipòtesi Silúrica.
Foto: Michael Osadciw.
Com a unió entre un climatòleg i un astrofísic, en Frank i en Schmidt ja havien realitzat abans investigacions sobre l'actual canvi climàtic des d'una "perspectiva astrobiològica", és a dir, explorant la possibilitat de com una civilització industrial alienígena podria haver generat una alteració de la mecànica climàtica del seu hipotètic planeta i com hi haurien fet front. Amb la Hipòtesi Silúrica, han volgut explorar aquest escenari en el cas de que les hipotètiques civilitzacions no-humanes no visquessin en planetes diferents, si no que haguessin habitat el nostre planeta abans de l'aparició de l'H. sapiens, mostrant els residus de la societat humana actual que podrien sobreviure més temps en el registre geològic i investigant certs episodis de la història de la Terra que, per casualitat o no, tenen algunes característiques semblants a les que donarien si s'investigués l'Holocè/Antropocè des de la Geologia. Malgrat que presentin molts dubtes respecte a la idea de que hagués existit una civilització industrial a la Terra abans de l'aparició dels humans (i també sobre la presència d'éssers avançats fora d'aquesta planeta), en Frank i en Schmidt creuen que formulant un seguit de pistes que podrien portar a la identificació d'una civilització pre-humana s'ajuda a entendre millor el funcionament de la nostra pròpia societat i com fer front al canvi climàtic d'origen antròpic que ens afecta i també per a la investigació sobre l'existència de vida en altres planetes i sistemes estel·lars. El terme Hipòtesi Silúrica prové dels silurians, rèptils antropomorfs i de gran intel·ligència que apareix a la sèrie britànica de ciència-ficció Doctor Who, per mostrar l'objectiu de la proposta de trobar civilitzacions que no estiguessin compostes per humans.

Tres exemples de silurians apareguts al capítol The Hungry Earth (2010) de Doctor Who.
Foto: BBC.
En Frank i en Schmidt són conscients de que buscar les possibles pistes sobre l'existència d'una civilització industrial pre-humana és una empresa molt difícil, ja que no hi ha suficients sediments supervivents d'abans del Pliocè com per centrar la investigació en restes de tecnologia o dels organismes que en formarien part (segurament és per això que la nostra civilització continua sent l'única que se sap a ciència certa que ha existit). Per aquest motiu, han volgut considerar com restes d'una civilització pre-humana indicadors físicio-químics, degut a que existeixen en més quantitat i poden sobreviure més que els fòssils o el material tecnològic. Així doncs, han agafat com indicadors més plausibles de la futura presència de l'Antropocè per després identificar una possible civilització pre-humana les anomalies en els isòtops de gasos relacionats amb l'activitat humana, els canvis en la deposició dels sediments, la presència d'elements sintètics, els plàstics i els isòtops radioactius, a més de canvis bruscs en la composició del registre fòssil a causa del moviment massiu de determinats organismes.
Sobre els isòtops de gasos, en els futurs sediments antropogènics es podrien veure variacions considerables en la quantitat d'oxigen i de carboni relacionades amb la crema de combustibles fòssils i que a la vegada seria l'indicador d'un augment de la temperatura i anomalies en la quantitat de nitrogen relacionades amb el seu en les activitats humanes com la fabricació de fertilitzants per a aliments. Es podrien trobar canvis en el flux de sediments des de la terra ferma cap al mar degut a la canalització dels rius i al fonament dels casquets polars com a conseqüència de l'augment de la temperatura, entre altres fenomens, un gran augment de la quantitat de carbonat de calci a causa de la dissolució del diòxid de carboni antròpic a l'aigua i concentracions més altes de l'habitual de metalls estretament relacionats amb l'activitat humana. Alguns productes sintètics com els esteroides podrien persistir en els sediments per varis milions d'anys, els quals es podrien distingir de productes naturals per la seva composició química. Respecte al plàstic, ja s'han trobat capes d'aquest material en tot tipus d'ambients marins, amb el que, tenint en compte que la degradació del plàstic es produeix en ambients terrestres i a la zona fòtica del mar (aquella on arriba la llum del Sol), es podem trobar amb l'acumulació d'una gran quantitat de partícules de plàstic al fons marí que podria persistir per alguns milions d'anys. Un ús generalitzat de l'energia nuclear podria produir una deposició a gran escala en els sediments d'urani-244 i de curi-247, elements que no existeixen naturalment a la Terra. I l'extensió gairebé planetària de moltes espècies i l'extinció de moltes altres a causa de l'activitat humana portaria a la presència de desaparicions abruptes i de relacions molt desiguals entre les restes de varis organismes al registre fòssil.

Gràfiques que mostren la relació entre la temperatura i la quantitat de carboni durant l'Antropocè (dalt esquerra), el Màxim Tèrmic del Paleocè-Eocè (dalt dreta) i un esdeveniment d'anòxia oceànica del Cretaci inferior (baix).
Foto: Frank & Schmidt (2018)/International Journal of Astrobiology.
A partir d'aquí, en Frank i en Schmidt han triat sis esdeveniments dels últims 400 milions d'anys que presenten, en menor o major grau, característiques semblants a les de l'Antropocè (i que consisteixen en grans canvis climàtics o de la composició química dels oceans) com a possibles evidències de civilitzacions pre-humanes. El primer d'aquests, i el que sembla més clar per als dos científics, és el Màxim Tèrmic del Paleocè-Eocè (MTPE), ocorregut, tal com el seu nom indica, al límit entre el Paleocè i l'Eocè, ara fa 56 M.A. Durant el MTPE, hi va haver un augment espectacular de les emissions de carboni, les temperatures van augmentar entre 5 i 7 ºC, hi van haver moltes espècies de mamífers i rèptils que es van expandir per Amèrica del Nord i cap a aquesta des d'altres continents i va créixer en picat la quantitat de certs metalls respecte a èpoques anteriors. En segon lloc, ens trobem amb petits esdeveniments d'augment generalitzat de la temperatura durant l'Eocè, posteriors al MTPE, coneguts com les Capes Eocèniques d'Origen Misteriós (54 M.A.) i l'Òptim Climàtic de l'Eocè Mitjà (40 M.A.), en que també s'observen anomalies en els isòtops de carboni. En tercer lloc, es coneixen esdeveniments d'anòxia oceànica durant el Cretaci i el Juràssic, durant els quals hi va haver una gran escassetat d'oxigen als oceans i que estan relacionats amb un increment de la presència de diòxid de carboni a l'atmosfera i un augment de la presència de metalls com l'arsènic, el cobalt, el crom i el níquel. Els altres tres esdeveniments indicats per en Frank i en Schmidt no poden ser agafats amb tanta seguretat com els ja presentats anteriorment degut a que la seva antiguitat fa que no es pugui acabar de saber amb claredat els fenomens ocorreguts i les seves causes, tractant-se de l'extinció massiva del Devonià superior (380-360 M.A., relacionada amb un anòxia oceànica), la glaciació de finals del Carbonífer (305 M.A, associada a un reducció de l'oxigen atmosfèric que va portar a la desaparició dels boscos característics del període) i l'extinció massiva del Límit Permià-Triàsic (252 M.A., associada amb un escalfament global significant i anòxia oceànica).

El primat Teilhardina és un exemple de les diverses espècies de mamífers que van aconseguir expandir-se per varis continents, originant-se a Àsia i arribant a Amèrica del Nord arribant per Europa, durant el MTPE.
Foto: Smith et al. (2006)/PNAS.
Tot i les coincidències entre aquests esdeveniments i el que està passant actualment, les evidències proposades per en Frank i en Schmidt no són del tot concloents per poder destriar si almenys algun d'ells correspon a una civilització no-humana. Sobretot perquè aquestes anomalies físico-químiques poden trobar una resposta més plausible en augments de l'activitat volcànica i/o tectònica que van ocórrer en la mateixa època, hi ha certes dificultats a l'hora d'establir fenòmens geològics que sembla que van passar durant un interval de temps relativament curt (de segles o mil·lennis) i no es pot saber de cap manera com podria haver funcionat una civilitzció pre-humana en el cas de que no treballés necessàriament com la nostra. Malgrat que en aquest moment la Hipòtesi Silúrica no sembla ser una proposta fiable, pot servir en un futur per poder estudiar tant les implicacions que tindrà la nostra petjada en el registre geològic ulterior com per poder explicar d'una altra manera certes anomalies trobades a l'hora d'estudiar el passat climàtic del nostre planeta. Sempre hi pot acabar havent la possibilitat de que es pugui definir una civilització pre-humana i fins i tot de especular sobre quina espècie animal l'hauria construït.

dissabte, 26 de gener de 2019

Icnites de dinosaures a la Península Ibèrica: Teròpodes (cinquena i última part).

Cinquena i última part del capítol dedicat al registre icnològic de Teròpodes a la Península Ibèrica (primera, segonatercera i quarta parts), on es parlarà sobre les mostres procedents del Cretaci superior dels Pirineus catalans i del Triàsic superior d'Andalusia.

CATALUNYA

La primera referència a icnites de dinosaures als jaciments del Cretaci superior Campanià-Maastrichtià (84-66 M.A.) dels Pirineus de Lleida i Barcelona va ser donada el 1984 per un equip dirigit per la Carme Llompart (Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona) a partir d'unes mostres identificades a un jaciment proper a la localitat d'Orcau (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà) que van ser classificades en el seu moment dins dels icnogèneres d'Ornitòpodes Ornithopodichnites i Orcauichnites. El 1999, el paleontòleg gal·lès Martin Lockley va considerar les icnites d'Orcau com pertanyents a Teròpodes, encara que mostren uns angles interdigitals força baixos i un taló i uns dits bastant amples com perquè es puguin considerar icnites de Teròpodes sense cap mena de dubtes, de la mateixa manera que no acaba de ser definitiva la seva pertinença als Ornitòpodes.

Exemplar d'Orcauichnites.
Foto: Sota Terra (programa de TV3).
El primer cop en que en unes icnites de dinosaures pirinenques es va indicar la probablitat de que fossin de Teròpodes des del primer moment va ser el 2004 amb un rastre procedent del prolífic jaciment de Fumanya (Fígols, Berguedà), destacat pel gran nombre d'icnites de Sauròpodes que conserva. Descobert el 2000, consta d'una trentena d'icnites de les quals es van poder descriure 10. Són icnites tridàctiles en que el dit II es troba menys marcat que el III i el IV i amb una impressió nostrada del metatars. La longitud de les icnites és de 33 cm amb el metatars inclòs i l'amplada és de 6 cm, i, a partir de la longitud, s'ha deduït que el productor del rastre de Fumanya faria 1,22 m d'alçada al maluc. La relació entre la longitud i l'amplada, la morfologia tridàctila de les icnites, uns dits punxeguts i allargats i un taló punxegut en forma de V van fer pensar que l'autor de les petjades seria un Teròpode. No obstant això, mostra característiques que no són gaire comunes d'un rastre de Teròpode, com una amplada de rastre relativament ampla (65 cm) i una disposició en zig-zag de les icnites. Aquesta forma de desplaçar-se hauria ajudat al dinosaure a distribuir millor el seu pes en un substrat inestable, amb la contrapartida d'haver de caminar més a poc a poc. Això, juntament amb la marca del metatars, indica que l'autor del rastre hauria adoptat una postura plantígrada (en la qual el metatars entra en contacte amb el substrat) a causa de que estaria caminant per un substrat fangós, que seria el que hi hauria a Fumanya durant el Maastrichtià. Al ser els Teròpodes digitígrads i els Sauròpodes plantígrads, els últims dinosaures es podrien haver desplaçat millor pel substrat de Fumanya, i per això s'han conservat molt més rastres de Sauròpodes a Fumanya que de qualsevol altre branca de dinosaures.

A: part del probable rastre de Teròpode de Fumanya. B: detall d'una de les icnites.
Foto: Vila et al. (2004)/Geo-Temas.
Dos anys més tard, al 2006, la Carme Llompart va publicar la informació sobre les primeres icnites pirinenques classificades sense dubtes dins del registre dels Teròpodes. Consisteixen en una dotzena d'impressions dels peus, de les quals la Llompart va estudiar-ne sis, procedents de Moror (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà) que presenten les característiques pròpies de les icnites de Teròpodes com els dits llargs i estrets amb els extrems distals punxeguts, una mesaxonia accentuada i una planta del peu i un taló reduïts. Presenten una longitud d'entre 17 i 24 cm i una amplada d'entre 19 i 21 cm, i l'alçada al maluc dels autors de les icnites estaria entre 1 i 1,4 m, pel que representen les petjades d'un Teròpode de mida mitjana. Un dels icnogèneres de Teròpodes amb els quals les mostres de Moror s'assemblen més és l'Irenesauripus, procedent del Cretaci inferior del Canadà i relacionat amb els Al·losauroïdeus. Les primeres cinc icnites estan disposades cap al sud-oest i en dues fileres gairebé paral·leles (una de les quals inclou la primera i la tercera icnites i l'altra té a la segona, la quarta i la cinquena), mentre que la sisena es troba situada entre les dues fileres i està orientada cap al sud-est.

Segona (a) i tercera (b) icnites del rastre de Teròpode de Moror.
Foto: Llompart (2006)/Revista Española de Paleontología.

ANDALUSIA

Una de les poques referències a l'existència de dinosaures a les actuals terres andaluses (a causa de que no hi ha moltes àrees amb sediments mesozoics i en la seva pràctica totalitat representen ambients aquàtics) es troba al jaciment icnològic d'Erillas Blancas, situat a la localitat de Santiesteban del Puerto (província de Jaén) i datat del Triàsic superior Carnià (230 M.A.), el que converteix aquesta localitat en una de les més antigues amb evidència d'icnites de dinosaures a nivell mundial. El jaciment va ser descobert la dècada del 1960 per en Luís Ramírez Plaza i la seva primera referència científica es va publicar el 1969. L'excepcionalitat del jaciment va fer que el 1999 es protegissin les icnites dins d'un petit pavelló enreixat, que al mateix any s'hi fes una estàtua del possible autor de les petjades per indicar el lloc als visitants i que al 2001 fos declarat Moment Natural per la Junta d'Andalusia.

Estàtua de l'hipotètic productor de les icnites d'Erillas Blancas situada al mateix jaciment.
Foto: La Raíz.
El jaciment està constituït per unes 28 icnites tridàctiles que haurien estat produïdes per varis exemplars i que presenten una morfologia única en tot el registre icnològic dels dinosaures al tenir els tres dits una col·locació quasi paral·lela i al ser el dit central molt més petit que la resta (19 i 33 cm, respectivament). El seu caràcter d'icnites està suportat per la presència d'estructures semblats a coixinets en algunes de les impressions. La profunditat de les icnites es situa entre el centímetre i els 9 cm, el que indica una relativa cobertura d'aigua del substrat en el moment de la impressió. Tot i que des d'un principi es van considerar les icnites d'Erillas Blancas com pertanyents a un Arcosaure bípede, possiblement un Teròpode molt basal, s'han desenvolupat vàries hipòtesis respecte a la forma en que aquest rèptil hauria pogut deixar les marques. La primera d'aquestes, realitzada pel paleontòleg francès Albert-Félix de Lapparent el 1971, suggereixen que l'autor de les petjades d'Erillas Blancas es desplaçaria com un cangur, donant salts amb els peus junts, i que les marques laterals representen el metatars de l'únic dit que tindria a imitació dels cangurs mentre que la marca mitjana seria de l'abdomen. En una segona hipòtesi, el productor de les icnites d'Erillas Blancas tindria la locomoció pròpia dels Teròpodes sobre un substrat terrestre, encara que per una anomalia desconeguda tindria el dit III més curt que el II i el IV. Depenent del model de locomoció de l'animal, tindria, respectivament, una alçada al maluc d'0,9 i d'1,4 m. La majoria de les icnites de Santiesteban del Puerto es troben agrupades en la mateixa direcció, el que pot fer suposar que van ser produïdes per un grup organitzat de dinosaures.

Algunes de les icnites del jaciment d'Erillas Blancas, en les quals es pot apreciar la diferència de longitud entre la marca central i les laterals.
Foto: Santiesteban.eu
La proposta més recent respecte a l'autoria i la locomoció de les icnites d'Eerillas Blancas va arribar al 2015 de la mà dels germans Reolid, Matías (Universitat de Jaén) i Jesús (Universitat d'Hamburg). Confirmen que les petjades van ser produïdes per un Teròpode, a més de la sorpresa de que el dinosaure avançaria en seminatació (que va per una massa d'aigua sense acabar de submergir-se) sobre una làmina aquàtica el suficientment profunda perquè no aconseguís recolzar els tres dits sobre el substrat, si no que només el va poder esgarrapar amb parts dels dits II, III i IV (d'una forma semblant al que s'observa al jaciment de La Virgen del Campo, a La Rioja).

Representació gràfica dels tres models proposats per a la locomoció dels productors de les icnites d'Erillas Blancas. La de "tipus cangur" a dalt, l'habitual d'un Teròpode al mig i la de seminatació a baix.
Foto: Reolid (2015)/Universitat de Jaén.

dissabte, 5 de gener de 2019

Els dinosaures de l'any 2018: més tàxons de Saurisquis descrits al 2018.

Acabem l'edició 2018 d'Els dinosaures de l'any amb la presentació de tres tàxons més de Saurisquis que es van donar a conèixer l'any passat: un Teròpode Ornitomimosaure del Cretaci inferior dels Estats Units, un Sauròpode Titanosauriform del Cretaci inferior de la Xina i un Sauròpode Mamenquisàurid del Juràssic mitjà de la Xina.

ARKANSAURUS FRIDAYI

Aquest Ornitomimosaure va ser presentat el 19 de març a la revista Journal of Vertebrate Paleontology en un article signat per la Rebecca Hunt-Foster (Oficina d'Administració de Terres del País dels Canyons, Moab, Utah) i en James Quinn (Universitat d'Arkansas, Fayetteville). Es tracta del primer dinosaure descrit a partir de fòssils procedent d'Arkansas (estat nord-americà al qual està dedicat el seu nom genèric) i s'ha convertint en el dinosaure estatal d'Arkansas. L'Arkansaurus està basat en un peu dret gairebé complet que va ser descobert al 1972 en un terreny propietat d'en Joe Friday, veí de la localitat de Locksburg (el qual s'ha volgut homenatjar en el nom específic del dinosaure específic, fridayi), que pertany geològicament a la Formació Trinity (Cretaci inferior Aptià-Albià, 125-100 M.A.). El fòssil van ser descrits per primer cop el 1973 per en Quinn, però aquest va morir al 1977, quedant el fòssil relegat a les col·leccions de la Universitat d'Arkansas fins que la Hunt-Foster els va rescatar de l'oblit el 2002 com a part d'un projecte que formava part dels seus estudis universitaris. Després d'acabar el seu treball inicial al 2003, la Hunt-Foster va tornar a examinar el peu de Locksburg al 2016, nova investigació de la qual va sorgir l'article de descripció de l'Arkansaurus. La Hunt-Foster va afegir en Quinn com autor pòstum per les seves primeres consideracions sobre el fòssil.


Esquerra: metatarsians de l'holotip de l'Arkansaurus en vistes proximal (A) i anterior (B). Dreta: reconstrucció de l'holotip de l'Arkansaurus.
Foto: Hunt-Foster & Quinn (2018)/Journal of Vertebrate Paleontology (esquerra) i Rebecca Hunt-Foster (dreta).
L'Arkansaurus és un dels Ornitomimosaures més antics d'Amèrica del Nord, juntament amb el Nedcolbertia de la Formació Cedar Mountain, contemporània en el temps a la Trinity. Els Ornitomimosaures al Cretaci inferior d'Amèrica del Nord són menys comuns que els seus parents asiàtics de la mateixa època i que els seus descendents del Cretaci superior nord-americà. L'Arkansaurus es pot distingir de la resta d'Ornitomimosaures per presentar falanges unguals diferenciades de les altres, un metatarsià III comprimit lateralment que és oval en vista proximal (vist des de dalt) i una falange ungual distal amb un tubercle flexor (estructura on s'enganxen els músculs flexors de l'os respectiu) fluix. La forma del metatarsià III indica que l'Arkansaurus és més basal que els Ornitomimosaures asiàtics d'una edat similar, però d'una posició filogenètica semblant a la dels altres Ornitomimosaures nord-americans del Cretaci inferior. La presència d'un Ornitomimosaure a l'antiga Apalàtxia destapa una radiació de "dinosaures estruç" a l'est d'Amèrica del Nord molt poc coneguda pel moment i evidencia l'emigració de poblacions d'aquests Teròpodes des de Laramídia, tenint en compte que el mar que separarà Laramídia i Apalàtxia durant el Cretaci superior estava restringit al nord del continent nord-americà i, per tant, no hi havia barreres geogràfiques importants que impedissin el pas dels animals d'oest a est i viceversa.

Reconstrucció d'un Arkansaurus caçant una llagosta en un bosc del Cretaci inferior d'Arkansas.
Foto: Brian Engh.

LIAONINGOTITAN SINENSIS

El Liaoningotitan sinensis va ser presentat el mes de juny a la revista xinesa Global Geology en un article en xinès signat per un equip de paleontòlegs xinesos i japonesos encapçalat per en Chang-fu Zhou (Museu Paleontològic de Liaoning, Shenyang). L'holotip d'aquest Sauròpode es va trobar el 2006 en un jaciment de la Formació Jianshangou datat de principis de l'Aptià (125 M.A.), formant part la Formació Jianshangou de la prolífica Biota de Jehol, els sediments de la qual no solen donar moltes restes d'animals grans degut a la restricció de diàmetre i de gruix de les capes de roca on queden comprimits gairebé la totalitat dels fòssils que s'hi han recuperat. L'holotip del Liaoningotitan, no obstant, presenta moltes de les característiques de preservació dels fòssils de la Biota de Jehol, ja que es tracta d'un esquelet gairebé complet (crani, mandíbula inferior, vèrtebres cervicals, vèrtebres dorsals, vèrtebres caudals, escàpula, húmer, cúbit, radi, ili, isqui, pubis, fèmur i tíbia), la qualitat dels ossos és molt bona i aquests estan fortament aplanat (el que ha impedit una interpretació correcta dels trets ossis i la determinació de la forma de certes restes). El nom genèric significa "tità de Liaoning", mentre que el nom específic sinesis fa referència a la Xina.

Foto i dibuix del crani de l'holotip del Liaoningotitan. Es pot notar l'estat de compressió d'aquest fòssil.
Foto: Zhou et al. (2018)/Global Geology.

Ossos postcranials de l'holotip del Liaoningotitan. Per ordre alfabètic: vèrtebres dorsals, vèrtebres cervicals, ili, tíbia, radi, cúbit, fèmur, húmer, pubis i isqui.
Foto: Zhou et al. (2018)/Global Geology.
La longitud total de l'holotip del Liaoningotitan està estimada en 12-15 m, el que es converteix en el dinosaure més gran identificat a Liaoning. Els caràcters de diagnòstic del Liaoningotitan consisteixen en un marge ventral del maxil·lar convex, una filera dental superior curta i posicionada anteriorment, dents superiors amb una corona en forma d'espàtula i una secció de tall en forma de D, dents inferiors amb una secció de tall el·líptica de la corona, un húmer amb una expansió proximal que representa un 54,9 % de la llargada de l'os i un ili amb un procés preacetabular punxegut. L'anàlisi filogenètica del Liaonigotitan el va recuperar com un Titanosauriform més basal que els Titanosaures però més derivat que el Brachiosaurus i l'Euhelopus, pel que més o menys és un Somphospondylii basal. El Liaoningotitan és el segon Sauròpode de Liaoning, sent l'altre el contemporani en el temps Dongbeititan.

Reconstrucció d'un Liaoningotitan en comparació amb un humà.
Foto: Cisiopurple.
  
ANHUILONG DIBOENSIS

L'Anhuilong diboensis és també el segon Sauròpode del seu tipus recuperat a la seva respectiva província xinesa, sent en aquest cas és un Mamenquisàurid del Juràssic mitjà d'Anhui. Va ser presentat en un article signat per un equip de paleontòlegs xinesos dirigits per en Xin-Xin Ren (Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia, Beijing) que va ser publicat a la revista Historical Biology el 19 de setembre. L'holotip del dinosaure consisteix en un húmer, radi i cúbit esquerres complets d'un mateix individu procedents d'un jaciment de la Formació Hongqin (Juràssic mitjà) proper a la localitat de Wangcun (Anhui). El nom genèric significa "drac d'Anhui" en xinès, mentre que el nom específic diboensis fa referència al suposat lloc d'origen de l'holotip (malgrat que no s'indica cap jaciment concret de procedència dels fòssils, ni amb un nom semblant al de la denominació específica del dinosaure ni amb cap altre).

Reconstrucció d'un Anhuilong en comparació amb un humà.
Foto: Cisiopurple.
L'holotip de l'Anhuilong mesuraria originalment 2 m, el que ha fet suposar a en Ren i els seus col·laboradors que, tenint en compte els colls extremadament llargs dels Mamenquisàurids, l'animal  sencer hauria fet 20 m de longitud i hauria pogut elevar el cap fins a 10 m d'alçada. La seva massa corporal no seria superior a les 12 t. Les característiques de diagnòstic de l'Anhuilong són un radi i un cúbit que, respectivament, només suposen la meitat i el 56% de la longitud de l'húmer (els quals són els valors més baixos coneguts per a un Mamenquisàurid), una vora lateral de la cresta deltopectoral de l'húmer dirigida cap al costat i cap endarrere, un còndil (o projecció) lateral del cantó frontal de la vora inferior més robust que el seu equivalent medial i una secció de tall del cúbit amb una forma el·líptica. A l'anàlisi filogenètica, l'Anhuilong és recuperat com el tàxon germà del Huangshanlong i el clade format per aquests dos s'ajunta amb l'Omeisaurus (Juràssic mitjà de Sichuan) per donar lloc al clade germà de tota la resta de Mamenquisàurids. Encara que hi ha la sospita de que l'Anhuilong sigui un sinònim menor del Huangshanlong, un húmer molt més robust i un avantbraç molt més llarg de l'últim dinosaure descarten per ara la relació de sinonímia taxonòmica. La presència de dos Mamenquisàurids de la mateixa època a Anhui indica que aquests dinosaures ja eren un grup divers a la Xina pel Juràssic mitjà.

divendres, 4 de gener de 2019

Els dinosaures de l'any 2018: més tàxons d'Ornitisquis descrits al 2018.

La penúltima entrada de l'edició 2018 d'Els dinosaures de l'any està dedicada a quatre tàxons més d'Ornitisquis presentats l'any passat, un Ornitòpode Hadrosàurid del Cretaci superior de Catalunya i tres Tireòfors Anquilosàurids del Cretaci superior del Canadà.

ADYNOMOSAURUS ARCANUS

Doncs sí, Catalunya posseeix una nova espècie de dinosaures, sent la tercera autòctona del país (després de l'Hadrosàurid Pararhabdodon i l'Enantiorni Noguerornis gonzalei) i la quarta en total (si considerem els fòssils de Nodosàurids de la Noguera i del Pallars Jussà com de Struthiosaurus). L'Adynomosaurus arcanus és un Hadrosàurid la descripció del qual va aparèixer el 6 de desembre a la revista Cretaceous Research i sent aquesta signada pels paleontòlegs de l'Institut Català de Paleontologia (ICP, Sabadell) Albert Prieto-Márquez, Víctor Fondevilla, Albert Sellés i Àngel Galobart i el paleontòleg independent nord-americà Jonathan Wagner. Està basat en una escàpula dreta procedent del jaciment de la Costa de les Solanes, localitzat administrativament al municipi d'Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà) i geològicament a la Formació Tremp (Cretaci superior Maastrichtià-Paleocè Thanetià, 68-56 M.A.). La Costa de les Solanes està situada a prop dels jaciments on s'han trobat les restes del Pararhabdodon (Sant Romà d'Abella, Les Llaus i Basturs Poble, tots també a Isona i Conca Dellà), però és gairebé quatre milions d'anys més antic, el que en principi ja donava peu a una identitat diferent dels ossos d'Hadrosàurid descoberts. A més del'holotip, a l'Adynomosaurus se li han assignat uns altres 33 fòssils ossis de la Costa de les Solanes, entre els quals s'inclouen un dentari, una vèrtebra cervical, quatre vèrtebres sacres, tres vèrtebres caudals, un estèrnum, varis fragments d'húmer, un ili, un fèmur, una tíbia, un peroné i uns metatarsians. Els varis ossos no estan necessàriament relacionats entre sí i representen almenys dos individus probablement juvenils o subadults.

Dentari d'Adynomosaurus en vistes lateral (A) i medial (B).
Foto: Prieto-Márquez et al. (2019)/Cretaceous Research*.
El nom genèric Adynomosaurus significa "rèptil amb l'espatlla fluixa" en grec, denominació basada en la única característica de diagnòstic del dinosaure. Per la seva part, el nom específic arcanus ve de la paraula llatina per a "inescrutable", en referència a la falta de trets ossis que serveixin de diagnòstic en els fòssils d'Hadrosàurids del Maastrichtià dels Pirineus catalans (i que ha provocat que, per ara, hi hagi només dos tàxons binomials malgrat la gran abundància i varietat del material recuperat). La característica de diagnòstic de l'Adynomosaurus consisteix en una fulla escapular relativament reduïda, de tal manera que la longitud de la part posterior representa menys de tres quarts de la seva correspondència de la part anterior de l'os. Això comporta que els músculs deltoideus scapularis (que tira l'húmer cap a l'exterior) i subscapularis (que tira l'húmer cap a l'interior) d'un Adynomosaurus tindrien una superfície d'unió més petita i, per tant, tindrien menys força en comparació amb altres Hadrosàurids. L'Adynomosaurus és recuperat a la seva anàlisi filogenètica en un politomi d'espècies d'Hadrosàurids de la subfamília dels Lambeosaurins que es situen fora de les dues tribus de la subfamília: els Parasaurolofinins (Parasaurolophini) i els Lambeosaurinins (Lambeosaurini). En aquest politomi també es situen el Pararhabdodon, el Tsintaosaurus (Cretaci superior Campanià de la Xina), l'Aralosaurus (Cretaci superior Santonià del Kazakhstan), el Canardia (Maastrichtià de França) i el Jaxartosaurus  (Santonià del Kazakhstan).

Comparació entre l'escàpula de l'holotip de l'Adynomosaurus (C) i la d'altres Hadrosàurids. Es pot notar la gran diferència de longitud que hi ha entre l'una i les altres a partir de les fletxes.
Foto: Prieto-Márquez et al. (2019)/Cretaceous Research.


Reconstrucció d'un Adynomosaurus en comparació amb un humà.
Foto: Cisiopurple.

PLATYPELTA COOMBSI, ANODONTOSAURUS INCEPTUS I SCOLOSAURUS THRONUS 

El 2018 ha tornat a ser un any destacat per als Anquilosaures, no per la qualitat dels fòssils dels nous tàxons binomials (tal com va passar al 2017 amb el Zuul i el Borealopelta) si no per la quantitat de noves espècies que s'han presentat. A més dels Anquilosàurids Jinyunpelta i Akainacephalus johnsoni i dels Nodosàurids Acantholipan i Invictarx, hi ha tres nous Anquilosàurids del Cretaci superior del Canadà (un nou tàxon genèric i específic i dues noves espècies de gèneres ja coneguts) que han sortit tots del mateix estudi, signat per en Paul Penkalski (Universitat de Wisconsin) i publicat a la revista alemanya Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie l'1 de març. L'article consisteix en una revisió dels fòssils d'Anquilosàurids de les Formacions Horseshoe Canyon, i Dinosaur Park (finals del Campanià i principis del Maastrichtià, Alberta), la qual ha donat a conèixer una diversitat taxonòmica dels cuirassats canadencs encara més gran de la que ja es coneixia.

Crani de l'holotip del Platypelta en vistes dorsal (dalt, dibuix i foto) i lateral dreta (baix, foto).
Foto: Arbour & Currie (2013)/Plos One.
El nou tàxon genèric i específic es tracta del Platypelta coombsi, procedent de la Formació Dinosaur Park (77,5-76,5 M.A.). El nom genèric significa "escut ample" en grec, en referència a la gran amplada dels seus osteoderms, mentre que el nom específic és un homenatge a en Walter Preston Coombs, paleontòleg pioner en l'estudi dels Anquilosàurids i que va classificar l'holotip del dinosaure com un Euoplocephalus al 1971. L'holotip és un esquelet amb crani i que no conserva ni la cua ni les extremitats posteriors que representa un exemplar adult i que va ser recuperat pel paleontòleg del Museu Americà d'Història Natural (Nova York) Barnum Brown al 1914. Al Platypelta s'hi han assignat quatre exemplars més que representen respectivament un esquelet parcial amb crani, un crani, una massa caudal i un esquelet que no presenta el crani però que conserva impressions de la pell. En Penkalski ja ha considerat l'holotip diferent de l'Euoplocephalus i pertanyent a una nova espècie des del 2001, encara que no ha assignat una nova denominació per aquest fòssil i pels altres fins ara. Alguns trets de diagnòstic del Platypelta són uns osteoderms del tronc que fan més de 25 cm de llargada (una mida gran) i amb una superfície rugosa a la seva punta, un musell que queda restringit just al davant de l'òrbita ocular, un bec arrodonit i relativament petit, un còndil occipital  (protuberància de la part inferior de l'os occipital del crani) gran, unes banyes escamosals curtes i rugoses amb una base ampla, corones dentals altament ornamentades, un peu robust amb urpes arquejades i uns osteoderms del mig de la primera mitja anella cervical (la banda transversa d'osteoderms que es protegeix la part superior del coll) allargats i amb una projecció cònica. Un Platypelta adult mesuraria sis metres, una mida bastant gran per a un Anquilosàurid.

Crani de l'holotip de l'Anodontosaurus inceptus en vistes dorsal (dalt, dibuix i foto) i lateral esquerra (baix, foto).
Foto: Arbour & Currie (2013)/Plos One.
Les noves espècies de gèneres ja coneguts són l'Anodontosaurus inceptus i el Scolosaurus thronus. L'A. inceptus està basat en un exemplar consistent en un esquelet parcial amb crani i procedent de la Formació Dinosaur Park que ha estès l'espectre temporal d'aquest gènere d'Anquilosàurid uns quants milions d'anys cap endarrere (els altres fòssils d'Adontosaurus s'havien recuperat de la Formació Horseshoe Canyon, que, amb 72,8-67 M.A., és bastant més jove que la Dinosaur Park). El nom específic inceptus prové de la paraula llatina per a "iniciador", en referència a l'edat més antiga d'aquests fòssils respecte als de l'espècie tipus (A. lambei). Algunes característiques de diagnòstic de l'A. inceptus són una placa nasal en forma de ventall i osteoderms medials de la primera mitja anella cervical arrodonits i sense quilla i osteoderms laterals en forma de piràmide. El S. thronus està basat en tres exemplars de la Formació Dinosaur Park i el seu específic prové de la paraula llatina per a "tron" degut a que és un dels fòssils de dinosaures més recents de la Dinosaur Park i també perquè l'holotip es va trobar dalt d'un turó. Algunes característiques de diagnòstic del S.thronus són un caputegulum nassal central més petit que en altres Anquilosàurids, un sacre de vuit vèrtebres i de nou a diferència d'altres dinosaures del seu tipus, vèrtebres dorsals i sacres poc estretes i osteoderms davanters de la cua amb una quilla més alta. Aquesta diversitat tan alta d'Anquilosaures durant el Campanià-Maastrichtià del Canadà ja devia haver-se originat abans de l'inici de la sedimentació de la Formació Dinosaur Park i estaria relacionada amb l'existència de variacions importants en els ecosistemes en aquesta època i regió.    

Crani de l'holotip del Scolosaurus thronus en vistes dorsal (dalt, dibuix i foto) i lateral dreta (baix, foto).
Foto: Arbour & Currie (2013)/Plos One.

*L'any de l'article de la descripció de l'Adynomosaurus és el 2019 i el 2018 perquè, encara que l'article ja s'hagi publicat online, apareixerà en el volum de la Cretaceous Research de l'abril del 2019.

dijous, 3 de gener de 2019

Els dinosaures de l'any 2018: duet de Titanosaures.

A finals del ja passat any 2018 es van publicar les descripcions de dos nous tàxons binomials de Titanosaures, de diferents èpoques, continents i parts del cos com a material fòssil disponible. Es tracten del Baalsaurus mansillai, del Cretaci superior de l'Argentina, i del Volgatitan simbirskiensis, del Cretaci inferior de Rússia; pel que, a més, pertanyen respectivament a un context geogràfic i cronològic on els fòssils de Titanosaures són molt comuns i a un altre on les seves restes són molt escasses.

BAALSAURUS MANSILLAI

El Baalsaurus mansillai va ser presentat a la revista brasilera Anais da Academia Brasileira de Ciências el 17 de desembre per part d'en Jorge Calvo (Universitat Nacional de La Pampa, Santa Rosa, província argentina de La Pampa) i d'en Bernardo González Riga (Universitat Nacional de Cuyo, Mendoza). El tàxon està basat en un dentari dret gairebé complet procedent del jaciment de Baal (d'on prové el nom genèric del dinosaure), situat administrativament a la província argentina de Neuquén i geològicament a la Formació Portezuelo (Cretaci superior Turonià-Coniacià, 94-86 M.A.). Aquest dentari s'afegeix al registre mundial de restes cranials de Titanosaures, molt escàs comparat amb altres parts del cos d'aquests colls llargs però que va augmentant amb el pas dels anys.

Dentari holotípic del Baalsaurus en vista dorsal, mostrant els alvèols dentals, i en comparació amb un dentari de Bonitasaura.
Foto: Calvo & Riga (2018)/Anais da Academia Brasileira de Ciências.
El Baalsaurus es diferencia de la resta de Titanosaures per posseir a la vegada 10 alvèols dentals a la branca anterior del dentari, una símfisi inclinada cap endavant i un canal de Meckel (obertura situada a la superfície medial del dentari) envoltat per una làmina prima que forma una quilla a la vora ventral del dentari. El dentari holotípic del Baalsaurus forma part d'un dels tres morfotips de dentari que s'observen en els Titanosaures: el de forma d'L amb dents restringides a la branca anterior del dentari (una condició que fa que s'assembli al dentari d'alguns Diplodòcids i Dicreosàurids i que, a més, va ser un dels caràcters es van fer servir durant molt anys per justificar una relació filogenètica entre els Titanosaures i aquests altres Sauròpodes). Els dos Titanosaures que presenten un dentari més semblant al del Baalsaurus són l'Antarctosaurus (Cretaci superior Campanià de la província argentina de Río Negro) i el Bonitasaura (Cretaci superior Santonià de Río Negro). Les semblances entre el Titanosaure de Baal i les altres dues espècies consisteixen en un musell rectangular i dents verticals, mentre que les diferències es troben en la presència en el Baalsaurus d'un cantó vertical entre les branques anterior i posterior del dentari. El Baalsaurus tindria un crani de 40 cm de lpngitud i seria un Titanosaure de mida mitjana (al voltant dels 10 m). 

Dentaris de Baalsaurus i de Bonitasaura en vistes labial (des de la perspectiva del llavi) i en vista ventral (des de baix).
Foto: Calvo & Riga (2018)/Anais da Academia Brasileira de Ciências.

Reconstrucció d'un Baalsaurus en comparació amb un humà.
Foto: Cisiopurple.

VOLGATITAN SIMBIRSKIENSIS

El 2017 i el 2018 han estat anys molt bons per a la Dinosaurologia russa a causa de que s'han descrit els tres primers tàxons binomials de Sauròpodes del país. Els dos primers van ser el Tengrisaurus i el Sibirotitan, i al 30 de novembre va ser el torn del Volgatitan, el qual prové de la part europea de Rússia (on els fòssils de dinosaures encara són més rars que a la seva contrapart asiàtica). La descripció del Volgatitan, publicada a la revista russa Biological Communications, ha estat dut a terme per l'Alexander Averianov (Institut Zoològic de l'Acadèmia Russa de Ciències, Sant Petersburg) i en Vladimir Efimov (Museu Paleontològic d'Undory, Província d'Uliànovsk) i s'ha realitzat basant-se en set vèrtebres caudals pertanyents a un mateix individu procedents del jaciment de Slantsevy Rudnik, localitzat administrativament a la perifèria d'Uliànovsk i geològicament a la Zona d'ammonits Speetoniceras versicolor (Cretaci inferior Hauterivià, 133-129 M.A.). El nom genèric del dinosaure significa "tità del Volga", degut a que el riu Volga passa per Uliànovsk, mentre que el nom específic simbirskiensis fa referència Simbirsk, nom antic d'Uliànovsk.

Vèrtebra caudal anterior de l'holotip del Volgatitan en vistes ventral (A), dorsal (B), posterior (C), lateral (D) i anterior (E). Abreviacions: hypa (hypantrum), hypo (hyposphene), psf (fossa postespinal), trp (apòfisi transversa) i vr (cresta ventral).
Foto: Averianov & Efimov (2018)/Biological Communications.
Els caràcters de diagnòstic del Volgatitan són vèrtebres caudals anteriors i mitjanes marcadament procèliques (amb una superfície anterior cóncava i una superfície posterior convexa), vèrtebres caudals anteriors molt llargues (amb una proporció entre la llargada i l'alçada del centre d'0,98, quan en la majoria de Sauròpodes la proporció és d'0,5-0,6), una cresta ventral prominent a les vèrtebres caudals anteriors i mitjanes, un arc neural confinat a la meitat anterior de les vèrtebres, la presència de l'articulació hyposphene-hypantrum a les vèrtebres caudals anteriors, una fossa postespinal (situada a la base de l'apòfisi espinosa) extremadament llarga, una apòfisi transversa estesa, la presència de l'apòfisi transversa a les vèrtebres caudals anteriors i una textura òssia de les vèrtebres caudals basada en camellae o petites cavitats buides (condició coneguda també com textura òssia somfospòndila, sent d'aquí d'on ve etimològicament Somphospondylii, el clade de Sauròpodes a un pas més inclusiu que els Titanosaures). A l'anàsili filogenètica, el Volgatitan ha estat recuperat dins del clade de Titanosaures derivats Longkosauria, que inclou els Sauròpodes més grans de tots (60-70 tones de pes). El Volgatitan és el primer representant europeu de Longkosauria, anteriorment restringit a l'Amèrica del Sud, i també el més antic.

Vèrtebres caudals mitjanes de l'holotip del Volgatitan.
Foto: Averianov & Efimov (2018)/Biological Communications.
El Volgatitan també és un dels membres més petits de Longkosauria. El càlcul de la massa corporal del Volgatitan a partir de la relació entre el diàmetre, l'alçada i l'amplada dels centres vertebrals caudals anteriors dóna una mitjana de 17,3 tones per al Sauròpode rus. La presència d'un Longkosaure a Europa durant l'Hauterivià i la inexistència de cap a l'Amèrica del Sud abans del Cretaci inferior Albià (113-100 M.A.) mostra que aquests Titanosaures tindrien una distribució més àmplia del que es pensava durant el Cretaci inferior i que al començar el Cretaci superior s'havien extingit de tots els continents menys de l'Amèrica del Sud. La descoberta del Volgatitan també implica que els Titanosaures van tenir un desenvolupament primerenc al Lauràsia, per ara gairebé desconegut, abans de convertir-se en els herbívors gegants dominants al Gondwana i tornar a ocupar tímidament algunes àrees del Lauràsia durant els últims milions anys del Cretaci.

Reconstrucció d'un Volgatitan nedant. A sota d'ell es pot apreciar un cocodril. La Zona d'ammonits Speetoniceras versicolor correspon a sediments marins de relativa profunditat on també s'han trobat fòssils de rèptils aquàtics.
Foto: Andrey Atuchin.