salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 14 de juliol de 2018

La ineficàcia de la protecció i la gestió del patrimoni paleontològic a Espanya.

Com a motiu del seu 25è aniversari, la revista PH, de l'Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico (IAPH) de la Junta de Andalucía, va dedicar el seu número 94 (publicat aquest juny) de forma completa a tractar la situació actual de la Paleontologia, de la divulgació del registre fòssil i del marc legal per a la protecció dels llocs i restes paleontològiques d'interès a l'Estat espanyol. Aquest últim aspecte va ser motiu d'un debat, proposat per la paleontòloga de l'IAPH Eloísa Bernáldez Sánchez, sobre la falta de consideració que té l'ingent patrimoni paleontològic a Espanya (dins del qual hi ha localitats de referència mundial com la Serra d'Atapuerca o els jaciments del Cretaci superior del Pirineu català) i la carència d'eficàcia que tenen les lleis encarregades de vetllar per la seguretat i la difusió d'aquest patrimoni tant a nivell estatal com autonòmic.

Portada del número 94 de la revista PH.
Foto: IAPH.
Els fòssils, siguin de l'època que siguin i independentment del tipus d'organisme que representin, són una eina crucial per conèixer el passat del nostre planeta, els canvis que ha patit en matèria biològica i geològica i poder afrontar els reptes que es plantegen per a la Terra al futur. Per això, han de ser reconeguts com un bé patrimonial que la Administració d'un territori ha de salvaguardar per poder transmetre el coneixement científic que contenen a la Ciutadania, el que implica que els fòssils han de ser de possessió pública i s'ha d'evitar que es facin servir per a usos privats (una lluita que ja vaig tractar aquí, aquí i aquí en casos aliens a l'àmbit espanyol). A Espanya, els fòssils són considerats un bé patrimonial des del 1985, quan es va aprovar la Llei de Patrimoni Històric Espanyol. Aquesta llei considerava que formaven part del Patrimoni Històric els elements geològics i paleontològics relacionats amb la història de l'home i els seus orígens i antecedents. Aquesta llei va ser la base sobre la qual les Comunitats Autònomes van crear les seves respectives legislacions sobre el patrimoni històric-cultural, en les quals s'inclouen els fòssils. Encara que va ser un pas important per considerar els fòssils com quelcom amb valor i, en conseqüència, que necessita protecció institucional, deixava al patrimoni paleontològic com un subordinat de l'arqueològic. Això ha portat tot un seguit de problemàtiques per poder reconèixer el caràcter singular del registre fòssil, com no diferenciar la metodologia paleontològica de l'arqueològica o considerar qualsevol vestigi fòssil i qualsevol jaciment paleontològic com patrimoni fins i tot quan (depenent del tipus de fòssil o de jaciment, de l'època en que es va produir i de la regió en que es va localitzar) no té cap excepcionalitat (considerada prèviament) que faci que hagi de ser protegit de forma obligatòria.

Llista de les legislacions autonòmiques sobre protecció del patrimoni cultural que s'encarreguen també de vetllar pels béns paleontològics a les 12 primeres Comunitats/Ciutats Autònomes ordenades alfabèticament.
Foto: Vegas et al. (2018)/IAPH.
La disparitat entre la forma en que s'han de preservar i divulgar els béns paleontològics i els béns arqueològics/històrics/culturals va fer que es comencés a considerar la veritable naturalesa dels fòssils com a productes de la Geosfera que no tenen res a veure amb les manufactures humans i, per tant, com objectes la salvaguarda dels quals havia de ser competència de les entitats dedicades al Medi Ambient. D'aquesta manera, es va promulgar al 2015 la Llei de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, on es consideraven els fòssils (juntament amb les roques, els minerals i els meteorits, entre altres) com un recurs natural geològic de valor científic, cultural i/o educatiu. Aquesta nova consideració dels fòssils no va ha fet millorar la situació del seu emparament legal, més aviat ho ha empitjorat perquè la legislació medioambiental conviu amb la cultural tant a l'àmbit estatal com a l'autonòmic. El fet que s'hagi de coordinar la protecció del patrimoni paleontològic des de dos àmbits diferents de l'administració fa que encara es compliqui més la seva gestió fins al punt que, en algunes Comunitats Autònomes en que la protecció legal del patrimoni paleontològic no està molt cuidada com Andalusia, no se sàpiga molt bé qui són els encarregats d'ocupar-se de l'assumpte. En conseqüència, moltes veus (tant paleontòlegs com funcionaris dedicats a la gestió patrimonial) creuen convenient que la discussió entre si els fòssils han de ser vetllats com un àmbit cultural o medioambiental és estèril i que el que s'ha de fer és construir un organigrama administratiu eficaç per a poder preservar els fòssils i jaciments paleontològics de valor tenint en compte les seves particularitats. L'Aragó és una de les poques Comunitats Autònomes que ha pogut portar amb èxit la gestió del seu patrimoni paleontològic degut que el va separar del seu equivalent arqueològic i va crear una infraestructura administrativa que dugués a terme la funció de protegir la riquesa fossilífera aragonesa. A tal conclusió s'hi ha arribat a causa de tres problemàtiques que la dualitat legal no ha pogut solucionar (per no dir que ha ajudat a empitjorar la situació): la càrrega que han de suportar els investigadors, la destrucció dels jaciments d'interès tant a causa de les inclemències climàtiques com de la mà humana i el pitjor tracte que rep la Paleontologia respecte a la l'Arqueologia en algunes Comunitats Autònomes.

Llista de legislacions autonòmiques sobre protecció del patrimoni cultural que s'encarreguen també de vetllar pels béns paleontològics a les 7 Comunitats/Ciutats Autònomes restants.
Foto: Vegas et al. (2018)/IAPH.
Són molts els paleontòlegs que s'han queixat de que aquestes lleis que haurien de servir per ajudar a la protecció i a la conservació de fòssils i jaciments paleontològics d'interès no són res més que un instrument de control de la Administració sobre l'activitat dels investigadors. Això es deu a que l'aplicació de tal marc legal no ha anat acompanyada de cap ajuda econòmica per a les investigacions, que els paleontòlegs han de suportar una gran càrrega burocràtica que dificulta la seva recerca més que no pas facilitar-la, per l'aplicació massa estricta de les normes que inclouen les lleis i per la falta de diferenciació en el tracte burocràtic entre les campanyes de recerca dutes a terme per institucions públiques amb paleontòlegs professionals i les prospeccions preventives fetes per empreses privades amb treballadors sense experiència en la matèria. A la seva ressenya publicada a la PH 94, el paleontòleg de la Universitat de Saragossa José Ignacio Canudo considera que una forma per eliminar el pes burocràtic de la gestió de les prospeccions dutes a terme per les institucions de recerca i així poder reduir el control administratiu estaria en el desenvolupament de plans d'investigación que tindrien varis anys de durada, que estarien pactats entre els paleontòlegs i els funcionaris i que es centrarien en certs jaciments i/o tipus de paleontòlegs.
La falta de suport financer per protegir els llocs d'interès paleontològic o simplement el desinterès per preservar el patrimoni fossilífer que s'observa en certes Comunitats Autònomes facilita la seva destrucció tant per causes naturals com humanes. La primera situació és denunciada pel paleontòleg de l'Institut Català de Paleontologia Àngel Galobart al parlar sobre el despreniment parcial de la paret amb icnites de dinosaures de Fumanya (Berguedà), el qual va ser causat perquè no es va dur a terme un projecte planejat al 2005 i que es valorar en 60000 € per cobrir parcialment el jaciment pirinenc i protegir-lo de l'erosió. Al no portar-se a pràctica tal proposta, degut a la falta de recursos econòmics dels ajuntaments del voltant, només es va poder sanejar la part superior de la paret de Fumanya. La ressenya de Galobart per a la PH 94 també introdueix una problemàtica existent en el marc legal de la Generalitat de Catalunya per protegir els béns patrimonials, en que el paper de conservar les riqueses naturals o culturals que es troben en terrenys privats (tant de particulars com d'empreses) ha de recaure sobre el seu propietari, proposta que es pot convertir en una dificultat quan el propietari no està disposat a ajudar (el cas de Fumanya n'és un exemple ja que pertanyia a l'empresa elèctrica Endesa abans de que passés a mans de l'ajuntament de Fígols). La segona situació es pot trobar a Andalusia, on tots els esforços administratius per conservar el patrimoni es concentren als béns arqueològics i els paleontològics són oblidats. Això fa que jaciments d'una importància científica considerable que només han començat a ser estudiats molt recentment, com la cavitat kàrstica de Moreda (provincia de Granada) siguin objecte d'un espoli continuat amb objectius comercials, tal com denuncien investigadors de les Universitats de Màlaga i Jaén. Fins i tot els jaciments que estan protegits per algunes administracions autonòmiques amb denominacions com llocs d'interès no són lliures de ser saquejats o destruïts pel clima. Per això, tal com exposa Esperanza Fernández Martínez (Universitat de Lleó), tots els jaciments considerats de valor patrimonial haurien de tenir un inventari ben definit de tots els tipus de fòssils que contenen i (en el cas concret de l'espoli humà de les restes) desenvolupar una normativa per sancionar els atacs contra la integritat del jaciment i fomentar l'ús dels fòssils com a instruments de coneixement per així poder ensenyar a la gent a respectar-los.

Cartell situat als jaciments paleontològics del Cambrià Mitjà de Murero (Saragossa), en el que s'assenyala que està prohibida la recol·lecció de fòssils.
Foto: Meléndez & Soria (1999)/IAPH.
Al País Valencià es consideren igualment com llegat patrimonial als béns arqueològics i als paleontològics dins d'una llei de caràcter cultural, però aquesta teoria no es trasllada a la pràctica a l'hora de valor l'impacte ambiental d'una prospecció arqueològica o paleontològica, sent més afavorit el primer tipus d'operació que el segon. D'aquesta manera, per poder tractar un terreny amb presència de restes arqueològiques s'hauria de dur a terme una prospecció de tal terreny que ocuparà tota la superfície on es té previst actuar més un entorn addicional de 50 m mínim, mentre que per poder tractar un terreny amb restes paleontològiques el que s'ha de fer només és consultar cartografies que delimiten les àrees de poc potencial paleontològic de les d'alt potencial i, si l'operació es realitza en una àrea de poc potencial, només s'haurà de posar tal informació en un informe d'impacte ambiental. Per al paleontòleg de la Universitat de València Francisco Javier Ruiz Sánchez, això és una forma de beneficiar als arqueòlegs perquè siguin ells els que s'encarreguin únicament d'aquestes àrees de poc potencial paleontològic perquè, casualitat o no, corresponen a les regions del País Valencià amb una sedimentologia quaternària (a partir dels 2,5 M.A.), quan la presència del llinatge humà ja està constatada a la Península Ibèrica, amb el que s'assumeix que a partir d'aquesta època els arqueòlegs són els únics capaços d'assumir la competència sobre tals àrees encara que no hi hagi evidències culturals humanes. A Andalusia, la situació és encara pitjor ja que els arqueòlegs no són només els únics responsables de la gestió de tots els elements (siguin naturals o antròpics) dels jaciments d'interès d'edat quaternària, si no també qualsevol localitat de qualsevol època anterior a l'arribada del gènere Homo a terres andaluses; excloent als geòlegs en general i als paleontòlegs en particular de poder aplicar els seus coneixements i metodologia en jaciments en que són molt més necessitats que no pas persones no-especialitzades en el que es pot trobar en tals terrenys com els arqueòlegs i altres llicenciats en Humanitats. Els paleontòlegs andalusos acusen a la administració autonòmica de voler donar el màxim nombre de competència als arqueòlegs en la gestió de tots els béns patrimonials recollits pel marc legal andalús quan no tots aquests béns tenen les mateixes característiques i , de retruc, d'excloure deliberadament als paleontòlegs i altres professionals de les Ciències Naturals. Posen com a exemple que, en la primera versió del reglament andalús per a la gestió del patrimoni cultural, si que s'incloïen als paleontòlegs com a responsables de solicitar una autorització per realitzar una prospecció.

Imatges de l'abocador d'Almenara (Plana Baixa), sota el qual es troba el jaciment kàrstic d'Almenara Casablanca 3 (ACB-3) que ha quedat totalment destruït a causa de la falta d'un estudi rigorós sobre l'impacte ambiental de la construcció de l'abocador, sent un exemple de la desfavorable situació que hi ha al País Valencià respecte al control dels jaciments d'interès paleontològic.
Foto: Ruiz Sánchez (2018)/IAPH.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Acantholipan gonzalezi, primer dinosaure cuirassat identificat a Mèxic.

L'Acantholipan gonzalezi és un Anquilosaure Nodosàurid procedent del jaciment de Los Primos situat a l'estat mexicà de Coahuila (d'on prové bona part del registre fòssil de dinosaures de Mèxic, com el Ceratòpsid Yehuecauhceratops mudei que ja va passar dues vegades per aquest blog) i a la Formació Pen (Cretaci superior Santonià) presentat en un article publicat el 6 de juny a la revista Swiss Journal of Palaeontology i  per part d'un equip de paleontòlegs mexicans i alemanys encapçalat per l'Héctor Rivera-Sylva (Museo del Desierto, Saltillo). L'article no sols era una simple presentació de l'Acantholipan si no que era una revisió del registre fòssil mexicà d'Anquilosaures, tant Nodosàurids com Anquilosàurids, el qual és molt escàs, fragmentari i amb pocs caràcters de diagnòstic a nivell de gènere i/o espècie comparable amb el d'altres regions de l'Amèrica del Nord. A Mèxic s'han trobat fòssils d'Anquilosaures a sis formacions geològiques, de les quals quatre es troben a Coahuila, encara que, de totes aquestes restes, les de l'Acantholipan gonzalezi són les úniques que consten d'ossos de vàries parts del cos que, a més, presenten característiques que el diferenciïn d'altres dinosaures del seu tipus, convertint-se en el primer tàxon binomial d'Anquilosaure de Mèxic i en el Tireòfor més meridional d'Amèrica del Nord.

Mapa polític de Mèxic en que es marquen les localitats d'origen dels fòssils d'Anquilosaures amb una abreviació de la formació geològica corresponent i amb una silueta dels tipus de dinosaures cuirassats que s'ha identificat en cadascuna. L'Acantholipan gonzalezi està marcat en la seva pròpia categoria per diferenciar-lo dels fòssils que no reben nomenclatura i amb l'abreviació Pn corresponent a la Formació Pen.
Foto: Rivera-Sylva et al. (2018)/Swiss Journal of Palaeontology.
El nom genèric Acantholipan significa "l'espina dels lipans", ja que prové de la fusió del terme grec per espina (acanthos, una de les peces més característiques de l'holotip del dinosaure) i de la denominació castellana (lipan) dels Lépai-Ndé, un poble amerindi originari dels territoris fronteres entre Estats Units i Mèxic que és considerat una branca dels apatxes. El nom específic gonzalezi fa referència al paleontòleg mexicà i director del Museo del Desierto Arturo González González. L'holotip de l'Acantholipan està basat en una vèrtebra dorsal, una vèrtebra caudal, un fragment de costella, l'extrem distal de l'húmer esquerre, un cúbit esquerre, l'extrem distal d'un fèmur esquerre i una espina osteodermal (és a dir, un osteoderm engrandit que adopta la forma d'una espina semblant a la d'una banya) procedent de la zona posterior de la caixa toràcica. Les restes de l'Acantholipan ja van ser descrites per primer cop per Rivera-Sylva et al. al 2011, però no ha estat fins ara que s'ha fet un estudi dels seus caràcters que hagi permès que es converteixin en l'holotip d'un nou tàxon binomial. Rivera-Sylva i col·laboradors han identificat dos caràcters de diagnòstic de l'Acantholipan: la presència d'un procés anterolateral del cúbit (projecció del costat de l'os que es troba orientada cap a l'exterior) prominent i de forma triangular si és vist lateralment i una espina osteodermal toràcica corbada cap al costat a la seva part inferior, amb una secció de tall ovalada i la presència de ranures vasculars (cavitats per on arribarien vasos sanguinis a l'osteoderm) només a la seva cara lateral. S'ha de dir que l'espina osteodermal toràcica de l'Acantholipan és bastant diferent de la d'altres Nodosàurids del Cretaci superior nord-americà i, en canvi, recorda a la d'alguns Nodosàurids europeus com el Struthiosaurus, amb la diferència de que les ranures de l'Acantholipan són més amples que als tàxons del Vell Continent. A l'anàlisi filogenètica, l'Acantholipan es recupera en una regió mitjana del cladograma dels Nodosàurids, a on forma un politomi (un conjunt de més de dues branques que es troben en el mateix nivell evolutiu) amb altres Nodosàurids del Cretaci superior nord-americà com són el Nodosaurus (Cenomanià de Wyoming, tàxon tipus de la família), l'Ahshislepelta (Campanià de Nou Mèxic) i el Niobarasaurus (Coniacià-Campanià de Kansas).

Ossos de l'holotip de l'Acantholipan. A: cúbit, B: espina osteodermal toràcica, C: vèrtebra dorsal, D: vèrtebra caudal, E: fragment d'húmer, F: fragment de fèmur, G: costella.
Foto: Rivera-Sylva et al. (2018)/Swiss Journal of Palaeontology.

Cladograma dels Anquilosaures on es marca de color taronja la posició de l'Acantholipan i en negreta tots els Nodosàurids nord-americans.
Foto: Rivera-Sylva et al. (2018)/Swiss Journal of Palaeontology.
La presència d'un Nodosàurid autòcton del nord de Mèxic durant el Cretaci superior (durant el qual era el sud de Laramídia) reforça la hipòtesi que sosté que les respectives faunes de dinosaures del sud i del nord de l'Amèrica del Nord occidental patien d'un endemisme acurat que estaria provocat per la presència de barreres climàtiques que farien que la vegetació del sud fos diferent a la del nord, idea que també donen a entendre altres dinosaures del Cretaci superior mexicà. La possible causa d'aquesta diferenciació faunística entre els dinosaures de les diverses parts de Laramídia podria ser la presència d'un període d'intervals climàtics entre èpoques més àries i altres de més humides que hauria tingut lloc primer al sud de Laramídia que al nord. Aquesta dinàmica hauria fet que els Anquilosaures del sud haguessin reaccionat als canvis en forma de diversificació taxonòmica, provocant que a partir d'un cert moment ja s'haguessin diferenciat totalment dels seus parents septentrionals.

Reconstrucció tridimensional d'un Acantholipan a la presentació del dinosaure al Museo del Desierto de Saltillo.
Foto: Ana Ponce/Milenio (diari mexicà).

dissabte, 30 de juny de 2018

La pell dels dinosaures emplomallats i la seva relació amb l'evolució del vol.

El 25 de maig es va publicar a la revista Nature Communications els resultats de l'estudi dut a terme per un equip científic liderat per la Maria McNamara (Universitat de Cork, Irlanda) de les primeres evidències de pell fossilitzada en alguns dels cèlebres Teròpodes emplomallats de la Biota de Jehol (Cretaci inferior, província xinesa de Liaoning) com són els no-aviaris Beipiaosaurus, Sinornithosaurus i Microraptor i l'au Confuciusornis. La descoberta i l'anàlisi d'aquestes restes de pell (les quals són encara conserven material orgànic que ha permès dur a terme un examen a profunditat de la seva estructura microscòpica, pel que no són "simples" impressions de pell fossilitzada que és el que normalment es troba)  ha servit per respondre interrogants i obrir nous camins respecte a com la pell dels dinosaures no-avaris emplomallats i les aus basals va reaccionar a l'aparició i el desenvolupament de les plomes, les adaptacions relacionades amb el vol i el metabolisme endotèrmic o de sang calenta i també situar en quin punt evolutiu es trobava la pell dels Teròpodes mesozoics respecte a la dels rèptils no-dinosaures i a la de les aus actuals.

Restes fossilitzades de la pell del Confuciusornis, el Beipiaosaurus, el Sinornithosaurus i el Microraptor. Aquestes evidències estan associades de molt a prop amb plomes d'aquests mateixos dinosaures i, tal com reconeix la Maria McNamara en una entrevista, ella i els seus companys les van descobrir quan estaven estudiant les plomes
Foto: McNamara et al. (2018)/Nature Communications.
Abans d'observar els resultats de McNamara i col·laboradors s'ha de fer un aproximament al funcionament de la pell dels ocells actuals i a la dels rèptils no-dinosaures i com això afecta a la hipotètica fisiologia de la pell dels dinosaures no-avaris i les aus primitives. La pell dels ocells és més fina que la pell dels rèptils i aquesta cau en forma de petites porcions de corneòcits (cèl·lules que componen la capa còrnia, la part més externa de l'epidermis). Encara que el despreniment de la pell majoritari en els rèptils consisteix en fer caure grans porcions de la capa còrnia, els cocodrils també duen a terme un procés de muda de la pell en petits pedaços, pel que és possible que els dinosaures no-avaris també ho fessin de la mateixa manera al trobar-se evolutivament entre els cocodrils i les aus. A la vegada, el desenvolupament de l'endotèrmia i de les plomes en els dinosaures no-aviaris va anar associat a tot un seguit de canvis en la morfologia i la fisiologia de la seva pell, encara que això no faci que l'epidermis dels dinosaures no-aviaris emplomallats tingués una estructura microscòpica igual o semblant a la de les aus actuals. Les restes de pell de la Biota de Jehol mostren que, al final, bona part del que caracteritza la pell dels ocells ja ho tenien els seus cosins extingits a partir de l'aparició de la branca Maniraptora dels Teròpodes a mitjans del Juràssic, però a la vegada que els emplomallats de Liaoning encara els hi faltava alguna cosa per arribar a ser com els ocells actuals també a la pell.

Mostres de corneòcits despresos de la pell d'una au actual com és el diamant clapat (Taeniopygia guttata). En les fotos c i d, els cornèocits es troben en forma de petits pedaços entrellaçats amb les plomes de l'animal (de la mateixa manera que amb els pedaços de pell dels Teròpodes de la Biota de Jehol).
Foto: McNamara et al. (2018)/Nature Communications.
Les restes d'epidermis dels quatre Teròpodes emplomallats de la Biota de Jehol tenen una llargada d'entre 0,01 i 0,40 mil·límetres i un gruix d'entre 3 i 6 micròmetres. Les seccions transverses d'aquestes mostres presenten una capa interna de fibres d'entre 1 i 1,2 micròmetres que a la vegada contenen estructures poligonals amb grups de fibres d'una amplada entre 0,1 i 0,5 micròmetres. McNamara i col·laboradors han interpretat aquestes estructures poligonals com els corneòcits de l'epidermis d'aquests dinosaures i els grups de fibres de dins dels polígons com tonofibrils (filaments de queratina que són el component essencial de l'esquelet cel·lular dels corneòcits. Els corneòcits dels Teròpodes de la Biota de Jehol estan totalment incrustats dins de les seves mostres respectives, tenen un gruix de només una cèl·lula i les imatges dels microscopis mostren que es troben individualment, mostres que, junt amb la petita mida dels corneòcits, indiquen que els dinosaures no-aviaris emplomallats i les aus primitives reemplaçaven la pell d'una forma molt semblant a la de les aus actuals (per tant, deixant caure només peces molt petites de pell que s'entrellacen amb les plomes), sent la primera evidència d'aquest procés fisiològic en aquests animals. A més, la forma poligonal dels corneòcits i les fibres de tonofibrils del seu interior fan assemblar l'epidermis dels Teròpodes emplomallats mesozoics a la de les aus i també a la dels mamífers i l'allunyen de la dels rèptils.

Dibuix dels corneòcits de la pell del Confuciusornis, on es remarquen les agrupacions de tonofibrils en gris fosc.
Foto: McNamara et al. (2018)/Nature Communications.
La presència de la caiguda de pell en petits pedaços en Maniraptors que es troben en estadis diferents del seu arbre filogenètic (un Terizinosaure com el Beipiaosaurus, dos Dromeosàurids com el Sinornithosaurus i el Microraptor i una au com el Confuciusornis), el qual mostra, tal com ja he avançat abans, que aquest tret aviari ja va aparèixer a la base de la branca Maniraptora. D'aquesta manera, es confirma el desenvolupament de tot un seguit de canvis en la microestructura de la pell relacionats amb la síntesi de la queratina amb conjunció amb l'evolució a gran escala de les plomes observada en els Maniraptors i que, a la vegada, van portar també a l'aparició de tot un seguit de caràcters tegumentaris a gran escala en aquests dinosaures com els becs, les estructures de pell que ajuden en el vol o la musculatura dèrmica que ajuda a recolzar i orientar les plomes de les aus. Tot i això, tal com sol passar amb els dinosaures emplomallats, sempre els hi falta un pas per arribar a ser com els seus parents vivents. En aquest cas, la diferència es troba en la quantitat i en la disposició dels tonofibrils, que en les aus actuals són pocs i es troben molt dispersos mentre que en els Teròpodes de la Biota de Jehol són molts i es troben molt junts formats grups de fibres molt densos. La dispersió dels tonofibrils a les aus actuals les ajuda a refrescar quan volen per contrarrestar la calor que es produeix a l'hora de realitzar tal activitat, pel que l'evidència dels Teròpodes de la Biota de Jehol indica que les espècies que posseeixen alguna forma de vol (que en el cas de les mostres d'epidermis estudiades són el Microraptor i el Confuciusornis) tindrien unes produccions de calor i de refredament més baixes que les aus actuals. Això entra en consonància que el vol d'alguns Maniraptors no-aviaris més derivats i petits i les aus més basals no seria un vol continu dut a terme pels músculs dels animals i també indica que, tot i que ja podrien ser endotèrmics, els Maniraptors del Cretaci inferior tindrien una taxa metabòlica inferior al dels ocells actuals.

Filogènia dels Teròpodes Celurosaures amb escala temporal on es mostra quan i en quin llinatge van aparèixer canvis importants en la pell d'aquests dinosaures. Els corneòcits (representats en forma de cercle) apareixen marcats als Terizinosaures (Beipiaosaurus), als Dromeosàurids (Sinornithosaurus, Microraptor) i a les aus no-Ornithothoraces (Confuciusornis).
Foto: McNamara et al. (2018)/Nature Communications.

dijous, 21 de juny de 2018

Sobre Jurassic World: Fallen Kingdom. Imatges espectaculars, argument semblant i dinosaures antiquats.

Aquest 17 de juny vaig anar a veure Jurassic World: Fallen Kingdom (Món Jurassic: El Regne Caigut), cinquena entrega de Jurassic Park, una saga que ja té 25 anys d'història, amb la direcció del català Juan Antonio Bayona. Després d'anar a aquesta cita obligada per a un amant dels dinosaures, toca la també obligada reacció a la pel·lícula d'aquest estiu i recol·lecció de les reviews que n'han fet els paleontòlegs. L'anàlisi de la pel·lícula s'estructurà en quatre apartats principals: l'argument, l'escenografia, la qualitat científica, i prediccions cap a la sisena entrega, la qual ja està programada pel 2021, a partir del que s'observa en el final del film.

Logotip de Jurassic World: Fallen Kingdom.
Foto: Universal Pictures.

ARGUMENT

Jurassic World: Fallen Kingdom es desenvolupa tres anys de la destrucció del parc Jurassic World a causa de l'escapada del dinosaure híbrid Indominus rex del seu recinte. Els dinosaures han seguit desenvolupant-se a la Illa Nublar després de l'incident, però estan en perill de ser aniquilats degut a l'erupció d'un volcà que amenaça de destruir l'illa. En l'administració estatunidenca hi ha el dilema de que si es consideraria ètic o no permetre la mort dels dinosaures. La Claire, la responsable de l'engendrament de l'Indominus, porta una organització que vetlla per la protecció dels dinosaures d'Illa Nublar i veu amb molts mals ulls que el senat nord-americà decreti el dret a eliminar físicament als animals. La Claire rep el contacte d'en Benjamin Lockwood, antic soci de John Hammond (el creador del parc original dels anys 90), que li comunica que vol traslladar els dinosaures a una altra illa de la costa de Costa Rica amb l'objectiu de que puguin desenvolupar-se sense problemes ni necessitat d'intervenció humana. L'Eli Mills, l'assistent d'en Lockwood, diu a la Claire que està preocupat per la vida de la Blue, l'última Velociraptor supervivent del desastre del parc, cosa que porta a la protagonista a veure a l'Owen, qui va cuidar de la Blue durant bona part de la seva vida i el qual ha oblidat la vida al parc, perquè s'uneixi a la seva expedició juntament amb dos joves de la organització de la Claire (l'analista de sistemes Franklin Webb i la veterinària Zia Rodríguez). Els quatre arriben a la Illa Nublar i observen que ja hi havia persones que venien pels dinosaures abans que ells, uns mercenaris que, tal com després descobreixen gràcies a la néta-clon d'en Lockwood, estan sota el comandament d'en Mills i volen transportar els dinosaures cap a Amèrica del Nord per ser venuts en una subhasta i ser utilitzats com a armes per influents homes de negocis. I als dinosaures reals se'ls hi ha d'incloure un nou híbrid creat pel genetista Henry Wu a les ordres d'en Mills anomenat Indoraptor, que finalment serà vençut per la Blue.
Per què fer un paràgraf tant llarg parlant sobre l'argument de la pel·lícula (ja em perdonareu els qui encara no l'han vista per si he fet spoilers)? Doncs per constatar que la sinopsi del film d'en Bayona és una revisió de la de la segona pel·lícula de la saga original dels anys 90, és a dir, d'El Món Perdut: Jurassic Park, de la mateixa que Jurassic World va ser una refosa del Jurassic Park original. Això es pot constatar per tot un seguit de fets com: el mateix nom de la pel·lícula (el qual es compon de dos membres com el del seu equivalent del 1997), la presència de dos equips que lluiten per rescatar els dinosaures amb finalitats diferents, el transport dels dinosaures cap al continent i també la presència dels Compsognathus en algunes escenes (dinosaures que es van estrenar dins de la saga amb El Món Perdut). Hi ha alguns que troben l'argument de Jurassic World: Fallen Kingdom una còpia del d'El Món Perdut: Jurassic Park. I, malgrat que vist d'una forma molt general si que es podria considerar-ho, no acabaria de considerar-ho una còpia malgrat que hi ha alguns elements que diferencien les dues pel·lícules: l'acció inicial no es desenvolupa a l'Illa Sorna si no a l'Illa Nublar i, arribats els dinosaures a Amèrica del Nord, l'acció d'aquests al continent es desenvolupa a l'antiga mansió d'en Lockwood i no en una ciutat (no hi arriben fins al final de la cinta, i només com una forma d'anunciar el que pot passar possiblement en la sisena entrega).

Un Compsognathus en una botiga de joguines en ruïnes de l'antic parc Jurassic World.
Foto: Universal Pictures.
També hi ha peces que segueixen el que vam poder veure a Jurassic World fa tres anys, com la presència d'un dinosaure imaginari creat amb la combinació dels gens de diferents dinosaures reals (l'Indoraptor) que s'ha d'enfrontar amb el seu equivalent veritable (la Velociraptor Blue) i que acaba morint a la seva mercè. Al tenir l'Indoraptor molt de component genètic de Velociraptor i, en conseqüència, ser aquest dinosaure qui l'ha de vèncer, fa que aquesta sigui la primera pel·lícula de tota la saga de Jurassic Park en que la Tiranosaure tingui un paper secundari i fins i tot quedi subordinada a la Blue al ser qui ha de proporcionar la sang a la Velociraptor per poder-se recuperar dels dards dels mercenaris. La Blue també roba el protagonisme a la Tiranosaure al ser la primera la que dirigeix aquesta vegada la seva crida des d'un lloc alt de la forma en que la Rex ho feia des de dalt del parc a Jurassc World després de vèncer a l'Indominus. Malgrat que l'element fantàstic segueix sent molt present a Jurassic World: Fallen Kingdom, al final no ha acabat anant encara un pas més en la seva inversemblança tal com indicaven unes filtracions que es van realitzar al 2016 i les quals vaig reportar al blog. Per acabar, he de constatar el punt de reflexió i denúncia de certes situacions en alguns moments de la pel·lícula: com el de la conservació en espècies animals en perill, els excessos de la tecnologia contemporània i, segons em sembla, també el problema de les subhastes amb fòssils de dinosaures que perjudiquen a l'avenç de la investigació científica (en el sentit que, si els dinosaures morts ja són valuosos, encara ho serien molt més si estiguessin vius).

La presentació de l'Indoraptor a la subhasta celebrada a la mansió d'en Lockwood.
Foto: Universal Pictures.

ESCENOGRAFIA

Una de les coses més celebrades de Jurassic World: Fallen Kingdom ha estat el toc especial que en Juan Antonio Bayona ha afegit a la pel·lícula per encara donar-li més espectacularitat fins al punt de convertir-la gairebé en una cinta de terror. Alguns exemples són l'ambientació de les escenes de la subhasta i l'Indoraptor en una mansió antiga, durant una nit plujosa, la situació de vida i mort en què es troben la Claire i en Franklin quan la girosfera (vehicle esfèric que transportava els turistes quan el parc estava en funcionament) cau al mar quan els fluxos piroclàstics estan a punt engolir la Illa Nublar i es troben entre dos elements a la vegada mortals com són la lava i l'aigua, les ruïnes del parc Jurassic World com a testimoni de temps millors i d'una catàstrofe que va posar fi a aquesta època d'esplendor o la situació de suspens que es crea quan els dinosaures s'acosten cap als humans i a aquests últims els hi puja l'adrenalina com quan un Baryonyx s'aproxima a la Claire i a en Franklin o l'Indoraptor a la Maisie, la néta-clon d'en Lockwood. L'empremta d'en Bayona es tradueix en una fixació més en el com que en el què de les accions de la pel·lícula, amb el que el tema principal no són només les lluites entre varis dinosaures o entre dinosaures i humans si no la forma en que aquestes es desenvolupen.

L'Indoraptor apropant-se a la Maisie, en una escena de factura Bayona.
Foto: Universal Pictures.
El toc terrorífic del director català es combina amb la presència de situacions còmiques com la llepada feta per un Ceratòpsid interpretat com un Sinoceratops (Cretaci superior Campanià-Maastrichtià de la Xina) a l'Owen a l'Illa Nublar, la permanent situació d'espant d'en Franklin o els cops de cap fets a tort i a dret per un Stygimoloch dirigit per l'Owen durant la subhasta; o de tendresa com la desaparició d'un Braquiosaure en el flux piroclàstic quan tota la resta de criatures, tant dinosaures com humans han salpat de l'Illa Nublar. Igualment, la tant admirada contribució de Bayona a la saga Jurassic Park també té un punt negatiu, perquè, al convertir-los en protagonistes d'una pel·lícula de terror, la imatge de monstres dels dinosaures encara es reforça més i hi ha un allunyament encara més gran respecte als animals que eren en realitat.

L'escena de l'Owen ensenyant a la jove Blue, que apareix en un vídeo descobert per la Maisie, és a la vegada un dels talls més tendres de la pel·lícula i un exemple clar del comportament gregari semblant al d'alguns mamífers que tenien els Velociraptors segons la saga.
Foto: Universal Pictures.

QUALITAT CIENTÍFICA

Després de tractar dos aspectes purament cinematogràfics, és l'hora d'arribar al punt crucial de la crítica a la pel·lícula des d'una perspectiva científica. Malauradament, els dinosaures de Jurassic World: Fallen Kingdom segueixen estant en desacord amb el coneixement sobre l'aparença, la fisiologia i la conducta que es té actualment dels "llangardaixos terribles" i no s'han mogut d'allò que es sabia als anys 90, quan les primeres tres pel·lícules de la saga si que es van ajustar al que sortia de l'estudi paleontològic d'una forma pionera. Aquest desacord de la nova part de la saga respecte a la seva filosofia original es pot explicar amb el gran èxit que van aconseguir en el seu moment les tres primeres entregues, d'una forma que es van crear grups de fans fanàtics (fanboys) que es van aferrar al model de dinosaures presentat per aquests films fins al punt de que consideren la "veritable" forma de representar els dinosaures i han atacat fervorosament qualsevol intent d'actualitzar els dinosaures en la cultura popular. Per no parlar de que, de la mateixa manera que les primeres tres pel·lícules de Jurassic World van portar totalment a la paperera el paradigma antic dels dinosaures com a éssers estúpids i inactius anterior a la Renaixença dels Dinosaures dels anys 60-70, el que s'ha descobert en els últims vint anys també ha estat una revolució a gran escala en la forma de veure els dinosaures. Però, a diferència dels anys 90, aquesta nova evidència no ha acabat de calar del tot entre el públic general i fins i tot ha rebut certes burles a causa de l'acció dels fanboys. Entre les burles que rep la nova visió dels dinosaures, sobretot en relació amb el tema de les plomes, és que els dinosaures emplomallats queden ridículs i no fan por. Sembla que tant Colin Trevorrow (director de Jurassic World) com Juan Antonio Bayona s'han escoltat més als fanboys que als paleontòlegs i per això no han valorat la presència dels dinosaures emplomallats en les seves produccions.

Un dels varis memes de crítica a Jurassic World: Fallen Kingdom per la seva nul·la qualitat científica. En aquest cas es fa referència a la qüestió de les plomes, indicant que l'ús de tants gens d'animals no-dinosaures per a crear els dinosaures del parc ha fet que hagin perdut alguns elements de la seva morfologia original com les plomes de la mateixa que es pot fer amb la modificació genètica de les aus actuals. Una analogia que es mostra tant amb la foto com amb el títol Món Antropocènic (període geològic actual, caracteritzat per l'alteració humana dels elements geològics i biològics): Plomes caigudes.
Foto: Theropoda.
Segurament és possible que encara no puguem veure dinosaures emplomallats en la sisena entrega ja que no es voldrà desmarcar de la línia de les dues altres entregues anteriors (de la mateixa manera que Jurassic World: Fallen Kingdom no ho ha fet de Jurassic World) i, tal com ja he assenyalat abans, a en Bayona ja li ha anat bé de no seguir endavant amb l'actualització també com una forma de mantenir la "monstruositat" dels dinosaures de la pel·lícula i poder donar-los el seu toc especial. A part de la presència de plomes almenys en els Velociraptors, els Gallimimus i els Tiranosaures, altres aspectes que els paleontòlegs comenten per a millorar en la forma de mostrar els dinosaures i altres rèptils de la saga són: la reducció de la mida del Velociraptor i del Mosasaure (el qual a les pel·lícules es capaç d'empassar-se taurons blancs sencers però que realment només arribaria als 15 m de llargada), la rebaixa de la velocitat del T. rex, l'ús de sons i d'una capacitat cognitiva més semblants als dels cocodrils i les aus que als dels mamífers, una utilitat per a les extremitats anteriors "atrofiades" del T. rex, la utilització de mètodes de clonació diferents a l'extracció d'ADN (degut que s'ha descobert no poden preservar molècules) com l'evolució de trets dinosaurians en pollastres (chickensaurs) i altres aus o la descodificació de proteïnes de dinosaures a parts dels seus fòssils i la utilització de dinosaures reals que podrien fer sense problemes el paper dels híbrids (i, d'aquesta manera, no haver de recórrer a invencions i evitar més girs cap al gènere fantàstic de la saga).

Un altre meme en que l'element de crítica són els fanboys i la seva preferència per dinosaures imaginaris (Indoraptor) abans que per dinosaures reals que podrien fer el mateix paper i aconseguir el mateix o major efecte (Megaraptor). Aquí, el fanboy acaba atraient-se més pel dinosaure real que per l'imaginari.
Foto: Theropoda.
Una altra constant de les pel·lícules de la saga Jurassic Park present a Jurassic World: Fallen Kingdom, la qual s'arrossega des del seu principi, és l'adquisició d'una sèrie de rols en els dinosaures segons els seus hàbits que frega l'absurd i la caricatura, tal com assenyala Andrea Cau en la ressenya que ha fet de la pel·lícula al blog Theropoda (en el qual titula la saga en general sota la denominació irònica de Billy i el Clonesaure). D'aquesta manera, els herbívors (Sauròpodes i Ornitisquis) sempre es poden veure com els dinosaures que donen el to tendre a un film d'acció i terror o com uns estúpids que només reaccionen quan són atacats pels carnívors (Teròpodes), pel que, vist des de la segona perspectiva, encara continuen estant ancorats d'alguna manera a l'estereotip del dinosaure tonto de principis i mitjans del segle XX. Per tant, l'escena de la mort del Braquiosaure es pot interpretar també com que el Sauròpode prefereix més morir sota el flux piroclàstic que salvar-se amb la resta de dinosaures. Per la seva banda, els Teròpodes representen de tal forma el dinosaure àgil i violent de sang calenta que només pensen en caçar i matar i no ho deixen de fer encara que estiguin en greu perill, com quan un Baryonyx no acaba de ser totalment engolit per la lava quan hi escapa junt amb els dinosaures herbívors i els humans. I, quan els dinosaures reals ja són o massa càndids o massa monstruosos, sempre acaba apareixent l'híbrid Indoraptor per encara donar més inversemblança amb les seves dents d'orientació irregular a semblança dels cocodrils.

Un altre punt criticat pels paleontòlegs sobre Jurassic World: Fallen Kingdom no és sol la forma de representar els animals respecte al coneixement científic, si no també la manera en que la ciència és utilitzada a la pel·lícula. La Zia decideix agafar sang de la Tiranosaure per a curar la Blue, el qual implica dues incoherències principals. La primera, que la Zia pugui aplicar coneixements de Veterinària en dinosaures no-aviaris quan, tal com ella mateixa diu a principis de la pel·lícula, no ha treballat mai en aquests animals. La segona, que la transfusió de sang no sols es realitzi entre dos individus d'espècies diferents, si no que els llinatges de les espècies respectives (els Tiranosauroïdeus i els Maniraptors) estaven separats per 100 milions d'anys quan van aparèixer els Tiranosaures i els Velociraptor, fent impossible la supervivència de la Blue. La foto és de quan la Claire i l'Owen extreuen la sang a la Tiranosaure seguint el consell de la Zia.
Foto: Universal Pictures.

I QUÈ ENS OFEREIX EL FUTUR DE LA SAGA JURASSIC PARK?

Tal com ja he anunciat al principi de l'entrada, ja està assenyalat el 2021 com l'any en que arribarà la sisena part de la saga, la probable "Jurassic World 3", i les últimes escenes de Jurassic World: Fallen Kingdom ja poden donar una pista de com pot ser la nova pel·lícula, amb els dinosaures i altres rèptils mesozoics de l'Illa Nublar dispersos pel món després de que la Maisie decidís alliberar-los de la mansió d'en Lockwood. D'aquesta manera, s'obren tot un seguit de possibilitats que poden fer canviar totalment el rumb de la saga i que van ser remarcades amb la última frase pronunciada per l'Ian Malcom (un dels protagonistes de les primeres entregues) durant la seva intervenció al Senat dels EUA en el debat per la supervivència dels dinosaures: "benvinguts a Jurassic World", de manera que sentencia que el Món Juràssic passa de ser el simple nom d'un parc temàtic a ser una realitat.
Encara és molt aviat per saber alguna cosa sobre Jurassic World 3, però ja es poden fer especulacions respecte al que pot ser aquesta sisena entrega respecte tant al que s'ha pogut observar a Jurassic World: Fallen Kingdom o el que ens ha volgut assenyalar el seu final. Si és així (sempre en el cas que el nou director, que tornarà a ser Colin Trevorrow, no es replantegi fer un remake de Jurassic Park 3 ambientada a la dècada del 2020) el que pot segur és que es recuperarà una de les constants del cinema de dinosaures al llarg de tota la seva existència des de principis del segle XX: la presència dels dinosaures en un món humanitzat i la seva relació (sovint conflictiva) amb els Homo sapiens. Possiblement, la presència de vàries espècies de dinosaures i altres rèptils mesozoics farà que defugi d'alguna forma de les típiques pel·lícules de dinosaures destructors d'edificis. I aquí arriba igualment la gran incògnita: podran finalment ser els dinosaures de "Jurassic World 3" ser per fi dinosaures de veritat i no simples monstres en forma de dinosaures antiquats? En la seva primera ressenya de Jurassic World: Fallen Kingdom, Andrea Cau va assenyalar, amb bastant pessimisme, que "Jurassic World 3" tornaria a ser una altra pel·lícula de monstres. Però més tard va considerar que és possible que es pot recuperar la decència de la saga degut al fet que pot ser que la història es pugui desenvolupar molt més tard en el temps respecte al món actual ja que la Maisie podria ser la protagonista de la nova entrega al ser l'alliberadora dels dinosaures. A l'augmentar la distància temporal, els dinosaures podrien conviure d'una forma totalment normal amb els humans i els animals del món actual i també podrien acabar recuperant el seu aspecte original (per tant, plomes) degut a que els dinosaures es reproduiran entre si fins a que no quedi cap rastre de l'artificialitat que va començar el 1993.

Trobada entre un lleó i la Tiranosaure de l'Illa Nublar a finals de Jurassic World, com a preludi del que pot passar a la sisena entrega de la saga i també com a trobada entre el rei animal del món actual i el seu equivalent del món mesozoic.
Foto: Universal Pictures.

dissabte, 16 de juny de 2018

Darren Naish contra Brian J. Ford, o com destrossar simples suposicions amb tones de coneixement verificat.

Qualsevol ciència, entre elles la Paleontologia, es basa en el debat i el contrast entre vàries interpretacions de les evidències amb l'objectiu d'arribar a punts comuns que posteriorment poden ser modificats mitjançant l'aparició de nou material i, en conseqüència, de noves verificacions. Malgrat això, en el debat científic sempre hi ha d'haver uns mínims perquè la discussió es pugui realitzar en igualtat de condicions. D'aquesta manera, cadascun dels participants en el debat ha de tenir presents tots els aspectes que puguin afectar a la seva defensa, mostrar la seva visió dels fets a partir de proves verificables i contrastades en publicacions científiques, no mostrar idees contradictòries i tenir respecte cap a la resta de la comunitat d'investigadors que es dediquen a l'estudi del tema. Si no es compleixen aquestes condicions, ens trobem davant de la inútil defensa de suposicions pseudocientífiques que poden ser refutades fàcilment si es compten amb els mitjans suficients.
I perquè començo aquesta entrada amb aquesta advertència? Doncs com una forma d'introduir un cas recent en el qual els dinosaures han estat objecte del contrast entre unes pobres presumpcions basades en una observació molt pobra i uns arguments molt més forts recolzades per tot tipus de proves recollides en articles científics contrastats. L'escenari d'aquesta situació és Anglaterra i els seus protagonistes són: per la banda de l'evidència científica, el paleontòleg de la Universitat de Southampton Darren Naish (reconegut com un dels divulgadors de la Paleotologia via Internet punters del món anglosaxó amb el seu blog Tetrapod Zoology) i, per la banda de les conjetures pseudocientífiques, el microbiòleg Brian J. Ford (el qual no presenta cap entrenament en el món de la Paleontologia, fet que Naish ha deixat més que demostrat en les vàries rèpliques que ha fet de les idees de Ford). La primera referència que vaig tenir d'aquest cas va ser a finals de l'any passat, quan em vaig trobar al Twitter la primera contesta que Naish va dirigir cap a Ford al 2012 a la revista de divulgació Laboratory News.

Els dos protagonistes d'aquest cas (Darren Naish a l'esquerra i Brian J Ford a la dreta) en un debat del qual parlaré més tard.
Foto: Love in the time of Chasmosaurus.
I què ha portat a Ford ha enfrontar-se amb la comunitat paleontològica britànica en el seu conjunt i a fer el ridícul davant seu? Doncs que, al 2012 i també dins de Laboratory News, va defensar la que va autoanomenar Hipotèsi dels Dinosaures Aquàtics, segons la qual els dinosaures no aviaris (sense fer cap distinció taxonòmica o morfològica) havien de tenir un mode de vida aquàtic obligatori perquè eren massa grans. Un dels fets que ja va deixar a Ford en evidència davant dels paleontòlegs des d'un bon principi va ser que la "hipòtesi" no és res més que una recuperació d'una teoria totalment refutada ja fa més de 50 anys que considerava que els Sauròpodes eren massa grans com perquè podessin viure en medis terrestres i, per tant, havien de ser aquàtics. L'únic que Ford ha fet respecte a aquestes idees ja antiquades és estendre la suposició a tots els dinosaures no aviaris i presentar-lo com si fos una proposta totalment nova que servís per enterrar tot el que fins ara els paleontòlegs havien estat considerant sobre els dinosaures.

Dibuix de paròdia de les idees de Ford en que es veu a un Sauròpode submergit en una massa aquàtica i a un Teròpode damunt seu que li pregunta perquè s'està a l'aigua si tot el que té (menjar, ous...) és terrestre.
Foto: Gareth Monger.
Com ja he dit abans, la resposta de Naish no va tardar en esperar-se i va aconseguir posar les coses a lloc. Naish va acusar Ford de ser massa superficial a l'hora de mirar l'anatomia dels dinosaures, d'ignorar dades corresponents a l'antic medi ambient dels dinosaures mesozoics (paleoecològiques) i de recuperar la visió del dinosaure maldestre i reptiloide de principis i mitjans del segle XX que va ser enterrada per les proves que indicaven una major agilitat i capacitat adaptativa dels dinosaures aparegudes durant la Renaixença dels Dinosaures dels anys 60-70. Algunes de les proves que Naish va fer servir per desmentir la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics van ser que la majoria de fòssils de dinosaures provenen de sediments terrestres (alguns dels quals fins i tot representen ambients semi-àrids o àrids), els dinosaures en general no presenten les característiques corporals necessàries per a una vida exclusivament aquàtica (extremitats en forma de pala, ossos densos per reduir la flotabilitat, cossos en forma de barril i orificis nassals situats a la part superior del cap), l'existència de dinosaures que pesaven menys d'una tona, la presència de músculs molt forts a la cua que ajuden en una locomoció terrestre i cames en forma de pilar que també hi estan adaptades i que les icnites i ous de dinosaures s'han trobat en sediments clarament terrestres.

El jaciment d'icnites de La Posa (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà) és un exemple de la importància del sediment on estan produïdes per determinar l'ambient en que es van realitzar. Les icnites de La Posa es van interpretar al principi com pertanyents a Sauròpodes, però l'anàlisi sedimentològica del jaciment va determinar que les marques es van produir en un substrat marí i actualment es consideren orificis creats per rajades per alimentar-se.
Foto. Museu de la Conca Dellà.
L'intent d'hipòtesi de Ford es podria haver quedat aquí si no fos que va contraatacar gràcies al ressò que la premsa no-científica anglosaxona va fer de la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics. D'aquesta manera, Ford va dirigir la difusió de les seves idees cap al públic no expert en Paleontologia, sabent que els seus coneixements limitats en la ciència podrien fer que no fossin qüestionats. Fins i tot, està pensant en publicar un llibre sobre les seves conjetures anomenat Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures, el qual està pensat en ser publicat per la editorial HarperCollins. Això últim encara ha enfadat més als paleontòlegs degut a que no es tracta d'una editorial especialitzada en la difusió de literatura pseudocientífica. I és aquí, amb la publicació del llibre a la vista, que Ford i Naish es van trobar les cares sis anys més tard del primer intercanvi escrit, en un debat que va tenir lloc al Conway Hall (sala de conferència de Londres) aquest 15 de maig (va ser justament la celebració d'aquest debat la que em va portar a escriure aquesta entrada, ja que complementava el que ja tenia d'abans).

Portada del llibre Massa grans per caminar. Una nova ciència dels dinosaures de Brian J. Ford.
Foto: Amazon.
La intervenció de Ford va anar acompanyada de l'anàlisi d'obres paleoartístiques antigues i de talls de la cèlebre sèrie documental britànica dels anys 90 Caminant entre Dinosaures per demostrar les seves suposicions (les seves referències, a més d'antiquades, no es poden fer servir per recolzar el que vol ser una exposició científica, ja que les il·lustracions paleoartístiques i els documentals no són fonts científiques si no simples mitjans per divulgar el coneixement científic als no-experts), sentenciant també que el paleoart modern està ple d'errades. Una intervenció que no va ser exempta d'insults als paleontòlegs acusant-los de ser tancats de ment i anar en contra seva, una tècnica mot utilitzada pels pseudocientífics per desacreditar els científics i utilitzar una tècnica de pressió perquè les seves idees siguin acceptades. Entre el que va exposar Ford hi havia que l'Hadrosàurid Edmontosaurus era un candidat ideal per a ser un dinosaure aquàtic degut a que tenia un bec d'ànec i que les cues dels Sauròpodes estaven adaptades a un mode de vida aquàtic. En el torn de preguntes del públic, Ford va deixar anar un argument que contradeia totalment la seva idea de que els dinosaures havien de ser totalment aquàtics, dient que podien emergir a la terra ferma per pondre ous.

Esquelet de girafa en que es marquen algunes característiques d'aquest mamífer (coll llarg, extensió de les apòfisis espinoses de les vèrtebres i cames llargues i primes, és a dir, les que són anàlogues a les dels Sauròpodes com a resposta a una adaptació semblant) com indicadores d'hàbits aquàtics fent paròdia de les suposicions de Ford.
Foto: Love in the time of Chasmosaurus.
Aleshores va començar el torn de Naish, que va demostrar que Ford estava deixant de banda una part molt important d'evidència per només ensenyar els casos aïllats que puguin servir per demostrar les seves idees (acció coneguda en anglès com cherry picking o recollida de cireres) i va aportar tot un seguit de proves provinents de vàries branques de la Paleontologia que van refutar per complet les suposicions de Ford. Naish va contestar a Ford que la Hipòtesi dels Dinosaures Aquàtics no és res més d'una proposta més que obsoleta, que totes les restes fòssils de gairebé la totalitat dels dinosaures no-aviaris es troben sediments terrestres, que els dinosaures més grans tenien ossos pneumatitzats per reduir el pes que suposava la seva mida en un ambient terrestre (sent l'oposat dels ossos densos dels animals aquàtics), que els becs dels Edmontosaurus no eren realment com els dels ànecs (pel que ja no els hauré d'anomenar mai més becs d'ànec) i, per tant, no mostren cap evidència de que fossin criatures aquàtiques i que les marques isotòpiques dels ossos dels dinosaures també ensenyen que eren terrestres en gairebé la seva totalitat. I dic gairebé la seva totalitat perquè és coneguda la existència d'adaptacions a una vida semi-aquàtica en almenys dos tipus de dinosaures (el Dromeosàurid Halszkaraptor i els Espinosàurids). Però, tal com també va assenyalar Naish al debat a Conway Hall, això no ha de servir d'excusa per dir que TOTS els dinosaures eren aquàtics quan fins i tot el Halszkaraptor i els Espinosàurids no presenten totes les característiques per ser considerats éssers TOTALMENT aquàtics (per exemple, la espina dorsal del Spinosaurus aegyptiacus és més semblant a la vela d'alguns animals terrestres com els camaleons que no pas a la dels peixos). Per acabar, dir que Naish va saber utilitzar un llenguatge respectuós en que no insultava als seus companys de professió.

Proves presentades per Darren Naish per demostrar el caràcter terrestre dels dinosaures no-aviaris durant el debat de Conway Hall.
Foto: #SciFri.
Clarament, va ser Naish qui va guanyar el debat degut a que va presentar tot un seguit de proves verificables que van deixar en ridícul les suposicions de Ford, mostrant a la vegada la seva experiència com a paleontòleg i la seva capacitat divulgativa, per així fer que la gent es pugui informar de la qüestió abans d'acceptar qualsevol suggerència sense fonament. En canvi, Ford es va mantenir només a mostrar teatralitat, ego i arrogància amb l'objectiu de vendre més que no pas d'informar. Encara que és possible que Ford tingui algun as sota la màniga, els paleontòlegs esperen que l'efecte de Massa grans per caminar? Una nova ciència dels dinosaures sigui una simple moda passatgera que després ningú es prendrà seriosament. Per la meva part, m'ha interessat molt tota aquesta qüestió i també m'he quedat una mica sorprès de que hi hagi que pugui ser capaç de defensar el que els hi rota pels pebrots davant de gent amb arguments moltíssim més segurs que els poden destrossar completament (malgrat ja coneixia altres casos com els dels que consideren que les aus provenen dels Crocodilomorfs o que els Pterosaures són Lepidosaurus en comptes d'Arcosaures).

dissabte, 9 de juny de 2018

S'estén la presència d'adaptacions a la vida semi-aquàtica en els Espinosàurids.

Ja fa gairebé quatre anys que es va publicar una revisió de la morfologia i de la biologia de l'Espinosaure (Spinosaurus aegyptiacus) que va confirmar que el "rèptil amb espines" estava adaptat a un mode de vida semi-aquàtic (estudi que va aconseguir una repercussió enorme i que va ser germen d'una exposició feta per la National Geographic Society que va passar per Catalunya). A partir d'aquí s'ha intentat provar sense èxit trobar en les altres espècies d'Espinosàurids (Spinosauridae) tot un assortiment de caràcters ossis per a la vida als antics rius i llacs com la del Teròpode magribí (que en el seu cas inclou, narius situades a la meitat del crani, coll i tronc allargats, cintura pèlvica i extremitats posteriors escurçades i densitat elevada dels ossos de les extremitats). Finalment, s'ha pogut un altre exemple d'això en la família dels Espinosàurids, el qual prové d'una terra diferent a la de l'Espinosaure i també ho és anterior en el temps.

Reconstrucció de l'Espinosàurid del qual tracta aquesta entrada capturant a un Pterosaure des de l'aigua.
Foto: Julio Lacerda.
El 3 de maig del 2018 es va publicar a la revista Cretaceous Research la descripció d'una tíbia parcial d'un Espinosàurid no identificat procedent de la Formació Romualdo (Cretaci inferior Aptià-Albià, 125-100 M.A.), dins de la Conca d'Araripe al nord-est del Brasil, per part d'un equip liderat per en Tito Aureliano (Universitat Estatal de Campinas, Sao Paulo). La Conca d'Araripe és la principal zona del país sud-americà amb jaciments paleontològics del Cretaci inferior, els quals correspondrien a una llacuna costanera semi-àrida i en els quals també s'han trobat fòssils d'Espinosàurids, encara que el registre no és tant extens ni documentat que el que es troba d'aquests dinosaures en localitats africanes i europees, les restes són bastant fragmentàries (fent que fins ara només s'hagin descrit dos tàxons binomials, Irritator i Angaturama) i moltes d'elles no són desenterrades pels paleontòlegs si no que arriben a les seves mans a través del tràfic de fòssils (i el cas d'aquesta tíbia no és cap excepció, ja que poder arribar a les mans dels científics gràcies a la donació feta per una col·lecció privada).

Relació dels fòssils d'Espinosàurid trobats a la Formació Romualdo dins de la reconstrucció d'un esquelet d'aquests dinosaures, on s'indica amb lletres de quin exemplar prové cada resta.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.
Aquesta tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo, malgrat el seu caràcter fragmentari, ha donat tot un seguit de pistes crucials sobre la biologia i l'ecologia tant del probable propietari d'aquest os com dels Espinosàurids brasilers en general. En primer lloc hi ha unes quantes claus referents a la mida i al creixement vital del dinosaure representat amb aquest fòssil. El fragment de tíbia fa 15 cm de llargada i, a partir d'aquí, Aureliano i col·laboradors han estimat que l'os sencer faria 57-63 cm i que la longitud completa de l'Espinosàurid seria de 7-13 m, sent més gran que l'Irritator (6,5 m) i que l'Angaturama (8,3 cm). Tornant-nos a fixar en els dos tàxons ja descrits d'Espinosàurids de la Formació Romualdo, existeix el dilema de que l'Irritator i l'Angaturama puguin ser sinònims degut a que tots dos estan representats per molt pocs fòssils i cadascun d'ells representen parts diferents de l'esquelet, concretament del crani. Al material de diagnòstic de l'Irritator li falta el musell, mentre que l'Angaturama només es troba representat per un musell. El nou exemplar descrit per Aureliano i col·laboradors no pot ajudar en aquest debat perquè, al ser només una tíbia, no hi ha constància de restes cranials. Però retornant al cas particular del nostre protagonista, la seva gran mida no és l'únic que es té que destacar. L'anàlisi histològica de la tíbia de la Formació Romualdo ha revelat que elseu propietari era un subadult i, per tant, no havia acabat de créixer del tot, pel que és possible que fos encara més gran si hagués mort sent un adult.

Dalt: fotos de la tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo en diferents vistes. Baix-esquerra: còpies tridimensionals fetes en tomografia computada de l'os en les seves diferents vistes. Baix-dreta: secció de la tíbia on es marca amb colors la densitat de cada part de l'os.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.
En segon lloc, arribem als caràcters de la tíbia de la Formació Romualdo que l'acosten als fòssils de l'Espinosaure i que indiquen que el seu parent sud-americà també seria semi-aquàtic. La cresta fibular (elevació òssia de la superfície lateral de la tíbia que la fusiona amb el peroné) és molt petita comparada amb la majoria de Teròpodes que la presenten, poca longitud que també s'observa amb l'Espinosaure i que estaria relacionada amb una disminució de la flexió dels genolls que permet el bipedisme obligatori dels Teròpodes, la qual conferiria una locomoció quadrúpeda o semi-bípeda en el protagonista de Parc Juràssic 3. A més, la paret interna de l'os és especialment densa deixant poc espai buit al mig d'aquesta (condició coneguda como osteosclerosi), en una proporció només observada amb el S. aegyptiacus dins dels Teròpodes no aviaris i que és comparable a l'observada en  altres Tetràpodes aquàtics. L'osteosclerosi és un element important per a l'adaptació dels animals terrestres que s'aventuren a la vida a l'aigua, ja que impedeix que la criatura estigui flotant tot el temps. En conclusió, es trobem davant del segon cas d'un Espinosàurid adaptat a una vida aquàtica, o almenys semi-aquàtica, el qual no sols no és del mateix continent que l'Espinosaure si no que també va viure 10 milions d'anys abans (s'ha de tenir en compte que l'Espinosaure és del Cretaci superior Cenomanià, 100-93 M.A.).

Comparació entre la densitat òssia interior de la tíbia d'Espinosàurid de la Formació Romualdo (a la part inferior dreta, al costat esquerre del Tiranosaure) amb els seus equivalents d'altres Teròpodes, on es pot notar una gran diferència ja que l'os del nostre protagonista no també gairebé cap espai buit.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.
Utilitzant la tècnica del phylogenetic bracketing (que consisteix en l'aplicació de trets que només es coneixen en una espècie a un grup més grans d'espècies respecte a la distància a que es troben en una anàlisi filogenètica, la qual és molt utilitzada amb tàxons fòssils a l'hora d'inferir caràcters físics que costen de preservar o relacionats amb l'ecologia dels organismes), Aureliano i col·laboradors han especulat que l'osteocleosi i, de retruc, l'estil de vida semi-aquàtic estaria present almenys en la subfamília Spinosaurinae (que inclou a l'Espinosaure, a l'Irritator i al nou exemplar de la Formació Romualdo) dins dels Espinosàurids, mentre que l'altra subfamília del clade, els Baryonychinae, seguirien sent terrestres. Això coincideix amb la presència de certs caràcters ossis per a la vida a l'aigua (dents còniques amb seccions arrodonides i musells allargats que estarien adaptats a la captura de peixos, etc.) en el registre fòssil d'Espinosàurids del Cretaci inferior del nord-oest del Brasil, la qual cosa estaria, a més, relacionada amb les condicions paleoclimàtiques de la Formació Romualdo explicades anteriorment, que hauria impedit que hi hagués una megafauna d'herbívors abundant per a satisfer les necessitats dels dinosaures depredadors. En conseqüència, els Espinosàurids brasilers haurien recorregut a la biota marina de la llacuna, la qual si que era rica amb varis tipus de peixos,  tortugues, Crocodilomorfs i Pterosaures. Aquesta gran varietat de depredadors marins hauria portat a una gran competència entre ells, la qual es podría haver solucionar amb l'ocupació de diferents profunditats de la llacuna i la captura de diferents tipus de preses depenent de la mida del depredador. Els Espinosàurids serien els animals que estarien al capdamunt de la xarxa tròfica de la llacuna degut a que, estarien adaptats sobretot a menjar peixos, s'han trobat evidències del consum d'un Petrosaure per part d'un d'aquests dinosaures i també els Crocodilomorfs i les tortugues haurien format de la seva dieta.

Reconstrucció de la cadena tròfica de la llacuna de la Formulació Romualdo, en la que l'Espinosàurid és el depredador màxim. Les fletxes vermelles marquen relacions tròfiques que han estat demostrades pel registre fòssil de la regió. Les fletxes negres mostres hipòtesis de relacions tròfiques considerablement acceptades i amb una base teòrica important encara que no estan demostrades pel registre fòssil regional. Les fletxes grises amb punts fan referència a hipòtesis de relacions tròfiques amb poca base teòrica però que podrien ser versemblants.
Foto: Aureliano et al. (2018)/Cretaceous Research.

dissabte, 2 de juny de 2018

Tratayenia rosalesi, nova peça en el trencaclosques dels Megaraptors argentins.

El 20 de març es va publicar a la revista Cretaceous Research la investigació duta a terme per un equip de tres paleontòlegs argentins i un de nord-americà dirigit per en Juan Porfiri (Universitat Nacional del Comahue, Neuquén Argentina) sobre unes restes òssies de dinosaure Teròpode Megaraptor descobertes el 2006 per un tècnic de la Universitat Nacional del Comahue, Diego Rosales, al jaciment de Tratayén dins de la Formació Bajo de la Carpa (Cretaci superior Santonià, 85 M.A.), una de les vàries formacions geològiques del Cretaci superior que conformen el Grup Neuquén del nord de la Patagònia argentina, d'on provenen bona part de les espècies identificades de Megaraptors (l'Aoniraptor libertatem i el Murusraptor barrosaensis que ja han aparegut en aquest blog en són alguns exemples). En aquest cas, els fòssils de Tratayén també han rebut una nomenclatura: Tratayenia rosalesi, amb el nom genèric fent referència a Tratayén i a l'específic a en Diego Rosales.

Reconstrucció d'un Tratayenia, amb unes hipotètiques plomes filamentoses a l'esquena, travessant un aiguamoll.
Foto: Andrew McAfee.
El Tratayenia rosalesi està basat en un esquelet postcranial parcial compost per cinc vèrtebres dorsals articulades, cinc vèrtebres sacres (el qual és el nom total de components d'aquest os pèlvic, sent el primer Megaraptor que el conserva al complet) articulades amb les dues vèrtebres dorsals més posteriors. dos fragments de costella dorsal, porcions de l'ili dret amb articulació amb el sacre, una bota púbica (extensió d'os de la part inferior del púbic dels Teròpodes Tetanurs) i un isqui parcial. El Tratayenia es caracteritza per caràcters ossis de diagnòstic com làmines divergents en forma de Y invertida a la base de les apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals i apòfisis espinoses de les tres vèrtebres sacres de més endarrere gairebé el doble de llargues que la de la primera vèrtebra sacra i per una combinació d'única d'altres trets presents en altres Megaraptors com vèrtebres dorsals i sacres amb pleurocels (cavitats pneumàtiques de les vèrtebres) llargues, apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals comprimides del costat, centres vertebrals dorsals més alts que llargs, apòfisis espinoses de les vèrtebres sacres corbades del darrere i l'extrem de la mateixa projecció òssia a la mateixa regió de l'esquelet dues vegades més ample que la seva base.

Vèrtebres dorsals posteriors i vèrtebres sacres de l'holotip del Tratayenia.
Foto: Porfiri et al. (2018)/Cretaceous Research.
L'anàlisi filogenètica del Tratayenia és important en el moment en que els Megaraptors estan millor definits interiorment (és a dir, que es poden considerar un grup monofilètic, o que parteix d'una base comuna, i que es té bastant clar quins gèneres i espècies en formen part) des de l'establiment d'aquest clade de Teròpodes al 2010, encara que segueix sent molt volàtils dins del gran arbre evolutiu dels Teròpodes. Porfiri i col·laboradors han obtingut que el clade Megaraptora està compost per l'Aerosteon, el Megaraptor, el Murusraptor, l'Orkoraptor, el mateix Tratayenia (d'Amèrica del Sud), el Fukuiraptor (d'Àsia) i l'Australovenator (d'Austràlia) i que el nou tàxon de la Formació Bajo de la Carpa també forma part del clade més exclusiu Megaraptoridae, en el qual també es troben tots els dinosaures mostrats abans menys el Fukuiraptor. La posició del Tratayenia dins tant de Megaraptora com de Megaraptoridae està justificada per posseir apofísis espinoses de les vèrtebres dorsals inclinades anteriorment, centres vertebrals dorsals més alts que llargs i un ili amb espais pneumàtics interns. Per la banda de les relacions filogenètiques externes dels Megaraptors, el clade del Tratayenia ha quedat a la base dels Celurosaures, sent una de les vàries opcions que han anat sorgint al llarg dels seus vuit anys d'existència acadèmica juntament amb què formen part dels Al·losauroïdeus o Carnosaures o, en menor proporció de resultats, dels Espinosauroïdeus. El Tratayenia comparteix bastantes característiques òssies amb els varis membres de Megaraptora i de Megaraptoridae, sobretot amb l'Aerosteon i amb el Murusraptor, encara que segueix tenint un seguit d'altres trets que el diferencien i que recolzen el seu caràcter de tàxon independent.

Arbre filogenètic dels Teròpodes Tetanurs sorgit de l'anàlisi de Porfiri i col·laboradors en que s'ha inclòs al Tratayenia. Es pot a veure al tàxon argentí dins de Megaraptora i, a la vegada, dins de Megaraptoridae.
Foto: Porfiri et al. (2018)/Cretaceous Research.
El Tratayenia també presenta vàries implicacions importants per a la cronologia i l'ecologia dels Megaraptors. En primer lloc, la seva edat geològica al voltant dels 85 M.A. el situa com un dels Megaraptors més recents, per no el més recent (tenint en compte que l'Aerosteon pot ser encara més modern al ser identificat al 2008 com pertanyent al principi del Campanià, 83-80 M.A., tot i que això encara queda per acabar de demostrar) tant del Grup Neuquén com del món. Hi ha hagut intents de interpretar certes restes fragmentàries de Teròpodes sud-americans del Maastrichtià (72-66 M.A.) com de Megaraptors, però no semblen propostes molt fiables ja que alguns d'aquests fòssils poden pertànyer fins i tot a altres llinatges de Teròpodes. En segon lloc, el Tratayenia és el Teròpode més gran de la Formació Bajo de la Carpa, amb el que coincideix amb la hipòtesi de que els Megaraptors eren els depredadors més importants dels ecosistemes sud-americans entre els 94 M.A. i els 80 M.A., quan, respectivament, van reemplaçar als Carcarodontosàurids en el moment en que aquests es van extingir i quan van ser reemplaçats pels Abelisàurids (representats a Bajo de la Carpa pel Viavenator exxoni) en el moment de la pròpia extinció dels Megaraptors.

Esquema estratigràfic del Grup Neuquén on es marquen les procedències dels quatre Megaraptors (Megaraptor, Murusraptor, Tratyenia i Aerosteon)d'aquesta gran unitat geològica patagònica. La línia discontínua que emmarca el Tratayenia i l'Aerosteon mostra la discrepància respecte quin d'ells dos és més modern.
Foto: Porfiri et al. (2018)/Cretaceous Research.