salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dijous, 24 d’agost de 2017

Patagotitan mayorum, el gegant de Chubut revela els seus secrets.

Moltes vegades ha aparegut mencionat en aquest blog un Titanosaure gegant identificat a la província argentina de Chubut que es caracteritzava per tenir un registre fòssil més complet que bona part dels "dinosaures titànics" de la regió. Va ser aquell que va aparèixer per primer cop en les nostres vides al 2014, quan els paleontòlegs implicats en la seva extracció van presentar els fòssils acabats de sorgir del terra i el dinosaure va sorgir als mitjans com un dels animals terrestres més grans de la Història. Això va fer que adquirís una fama considerable i que una rèplica del seu esquelet s'exposés al Museu d'Història Natural de Nova York (veure aquí per veure l'entrada on hi vaig posar l'esquelet reconstruït, que ja té un enllaç a la notícia original del 2014 sota el nom Titanosaure gegant sense nom de Chubut). Aquest mes d'agost del 2017 (més concretament al dia 9 a les Proceedings of the Royal Society B), després de tres anys, ha sorgit l'esperada publicació de la descripció formal del gegant de Chubut. L'anàlisi, encapçalada per en José Luís Carballido del Museo Paleontológico Egidio Feruglio (Trelew, Chubut), confirma que el Titanosaure argentí és el més complet de la seva espècie en el registre mundial. Això ha ajudat als investigadors a revisar i confirmar molts aspectes sobre aquests dinosaures Sauròpodes, sobretot referents al càlcul de la seva massa i en les zones de l'arbre filogenètic on es produeixen tant els increments com els decreixements de mida en aquests dinosaures d'extrems.

Reconstrucció de l'esquelet del Patagotitan amb els ossos pintats de diferent color segons l'exemplar del quals provenen.
Foto: Carballido et al. (2017)/Proceedings of the Royal Society B.
El nom genèric proposat per al Tianosaure de Chubut no pot ser més que apropiat, Patagotitan o "el tità de la Patagònia", mentre que, per la seva banda, el nom específic mayorum honora la família Mayo, la qual és propietària del ranxo La Flecha on es van trobar els ossos del dinosaure i ha donat suport a l'excavació paleontològica duta a terme en els seus terrenys. El jaciment de La Flecha es troba situat dins de la Formació Cerro Barcino (Cretaci inferior/mitjà Albià, 101 M.A.) i s'han trobat sis individus de Patagotitan en sediments de gres i fangolita (pedra originada a partir del fang), proves de que els animals van morir prop d'un curs d'aigua. L'holotip consisteix en un sol individu compost per tres vèrtebres cervicals, set vèrtebres dorsals, sis vèrtebres caudals, tres xebrons, costelles dorsals, els dos estèrnums, la cintura escapular dreta, els dos pubis i els dos fèmurs. Els paratips del Patagotitan s'han considerat de la mateixa espècie que l'holotip degut a que es van trobar a poca distància, no presenten caràcters propis i no varien molt pel que fa a mida. El més complet dels paratips està compost per sis vèrtebres cervicals, quatre vèrtebres dorsals, disset vèrtebres caudals, vàries costelles i xebrons, el radi i el cúbit esquerres, els dos isquis, el pubis esquerre i el fèmur esquerre. En Carballido i col·laboradors van fer talls de la regió mitjana dels fèmurs i húmers (tots aquests últims procedents d'exemplars menys complets) per comprovar l'edat dels membres de l'agrupament. Els resultats van donar que tots els Patagotitan eren adults joves degut a que el creixement de l'os intern s'havia alentit però no pas aturat.

Ossos de Patagotitan. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Vèrtebra cervical mitjana, vèrtebres dorsals, vèrtebres caudals, cintura escapular, húmer esquerre i fèmur dret.
Foto. Carballido et al. (2017)/Proceedings of the Royal Society B.
Els caràcters de diagnòstic del Patagotitan són: una articulació hyposphene-hypantrum restringida al contacte entre les vèrtebres dorsals 3 i 4, vèrtebres dorsals mitjanes i posteriors amb apòfisis espinoses verticals, vèrtebres caudals anteriors amb apòfisis espinoses bífides (amb dues separacions) i sis vegades més amples que llargues, un marcat creixement ossi a la superfície lateral de l'húmer i una vora lateral recta a la part distal del fèmur. El fet de ser un Titanosaure gegant tant ben conservat va fer que també el Patagotitan fos especialment comparat amb la resta de dinosaures del seu tipus trobats a l'Argentina, representats per més o menys fòssils, com l'Argentinosaurus, el Puertasaurus o el Dreadnoughtus. El Patagotitan es diferencia de l'Argentinosaurus i el Puertasaurus en tindre els segons làmines poc desenvolupades a les vèrtebres dorsals i apòfisis espinoses dorsals curtes i dirigides posteriorment. Per la seva banda, el Dreadnoughtus es diferencia del Patagotitan també per la menor alçada i la direcció posterior de les apòfisis espinoses dorsals, apòfisis espinoses caudals més llargues que amples i l'absència del creixement ossi de l'húmer.  L'anàlisi filogenètica recupera al Patagotitan com a tàxon germà de l'Argentinosaurus dins del clade de Titanosaures Longkosauria, una agrupació genuïnament patagònica que inclou a bona part dels "dinosaures titànics" candidats a ser l'animal terrestre més gran de tots els temps. El clade Patagotitan+Argentinosaurus està recolzant per apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals anteriors més altes que amples. El Notocolossus, conegut per conservar un peu gairebé complet, es situa com el tàxon germà dels Longkosauria, a la vegada que la unió Notocolossus+Longkosauria té com a clade germà als Rinconsauria, una altra agrupació de Titanosaures sud-americans que irònicament conté alguns dels exemplars més petits d'aquests Sauròpodes. El Dreadnoughtus, en canvi, no es situa dins dels Longkosauria sino com el tàxon germà dels més detivats Lithostrotia (en anàlisis anteriors, els Longkosauria havien estat recuperats dins dels Lithostrotia, però aquests no han estat els resultats de Carballido i col·laboradors).

Arbre filogenètic dels Titanosaures on els tàxons presenten un diferent color segons la massa estimada,que és blau pels menys pesants i vermell per als qui més.
Foto: Carballido et al. (2017)/Proceedings of the Royal Society B.
El moment important de la descripció del Patagotitan és, sens dubte, el càlcul de la seva massa i compara-la amb els resultats obtinguts amb altres candidats a "dinosaure més gran". Primer es va fer servir una equació utilitzant les circumferències del fèmur i l'húmer, on es va obtenir un pes de 69 tones, el que són 10 tones més del que es va obtenir per al Dreadnoughtus amb el mateix mètode. Uns resultats tant massius, mai millor dit, també s'han obtingut amb el mètode del càlcul volumètric (utilitzant un model a escala de l'animal i submergir-lo en un recipient graduat), on la massa màxima ha estat de 77 tones i la mínima de 45 tones (sempre depenent de la quantitat de la hipotètica pell utilitzada en els models). Per fer una comparació més directa amb el Puertasaurus i l'Argentinosaurus s'ha calculat l'àrea de les respectives vèrtebres dorsals anteriors, on també el Patagotitan també queda afavorit (el Puertasaurus i l'Argentinosaurus són un 10% més petits que el nou tàxon). Això confirmaria les sospites que el gegant de Chubut és el dinosaure més gran de tots. Però no tothom està d'acord amb les conclusions de Carballido i col·laboradors. El paleontòleg estatunidenc Matt Wedel, al seu blog Sauropod Vertebra Picture of the Week, considera que estimar la massa d'un animal fòssil a partir de la longitud dels elements de les vèrtebres no és un bon mètode i, en el cas de tornar-ho a aplicar, surten beneficiats l'Argentinosaurus i el Puertasaurus per tindre els dos un diàmetre major als centres dorsals que no pas el Patagotitan. En Wedel també recorda que un fèmur d'Argentinosaurus també té una major circumferència que el seu equivalent en el Patagotitan. El nord-americà reconeix que la mida i la massa dels tres és molt semblant, però el Patagotitan no continua sent major que l'Argentinosaurus.

Comparació entre la longitud del Patagotitan amb la d'un Tiranosaure (ajuntant-ne tres es pot arribar a la llargada del Sauròpode argentí) i un avió Boeing 737-400.
Foto: MaestroViejo.
Els dinosaures Sauròpodes van mantenir una massa més o menys constant entre les 15 i les 20 tones durant bona part de la seva evolució, però dins dels Titanosaures hi van haver certs canvis que van portar a la vegada que uns llinatges experimentessin gigantisme (arribant a les 60 tones, el cas dels Longkosauria i de casos puntuals com el Dreadnoughtus) i altres tinguessin nanisme (el cas dels Rinconsauria i alguns membres dels Lithostrotia). Aquests extrems en la mida dels Titanosaures es van produir en un moment de diversificació del clade ocorregut en el trànsit de l'Aptià a l'Albià (a mitjans del Cretaci), on també hi van haver diferenciacions ecològiques. Aquesta explosió biològica dels "dinosaures titànics" va tenir lloc en un moment on les Angiospermes van començar a ser la flora dominant dels ecosistemes terrestres. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada