Un altre cas d'un Hadrosàurid malalt.

Fa més o menys un mes que es va publicar la descoberta d'una patologia en un Hadrosàurid romanès del gènere Telmatosaurus.  El 3 d'agost es va presentar a la revista Royal Society Open Science un cas semblant en un Hadrosàurid nord-americà, sent també la primera vegada que es troba el seu tipus en un dinosaure.

Dos científics de la Universitat de Manchester i un del Museu de l'Estat de Nova Jersey han revisat un cúbit i un radi d'un Hadrosàurid no identificat de la Formació Navesnik, situada a Nova Jersey i datada de finals del Cretaci. Va ser en aquest estat on va començar la Paleontologia acadèmica als Estats Units amb la descripció de l'Hadrosaurus al 1858, però que ha quedat en segon pla respecte als estats occidentals per no haver-se descobert fòssils més espectaculars des de llavors, amb una elevada proporció de restes fragmentades. Els dos ossos estudiats sofrien, a més, l'anomenada "malaltia de la pirita", que enfosqueix la superfície del fòssil i el fa extremadament fràgil. Es va utilitzar una micro-tomografia de raigs X de la Universitat de Hardvard i es van comparar els resultats amb les patologies presents en aus i rèptils actuals, pas obligat en aquest tipus d'investigacions.

Cúbit de l'Hadrosàurid malalt, on s'amplia l'àrea afectada.
Foto: Royal Society Open Science.

El cúbit presenta una textura semblant a la d'una coliflor i unes grans protuberàncies per la zona de les articulacions. En l'articulació proximal del radi, s'observen dues textures: una de porosa i una de semblant a la fusta. Primer es va considerar que es tractés d'osteopetrosi, una malaltia que provoca una densitat major del normal en els ossos. Es troba en algunes aus, però a les diàfisis dels ossos i no a les articulacions. Després es va pensar si seria gota, malaltia present en les articulacions dels ossos de molts rèptils, però que no es correspon amb el cas d'aquest Hadrosàurid perquè la gota reptiliana no estan reactiva, és a dir, no provoca aquestes textures rugoses.

Radi de l'Hadrosàurid malalt, amb també una ampliació de l'àrea afectada.
Foto: Royal Society Open Science.

Al final, es va considerar que es tractaria d'un cas d'artritis sèptica, relacionada amb la infecció del teixit no ossi però que també pot afectar a l'os a causa de la destrucció del cartílag. L'artritis sèptica afecta especialment a les aus, els cocodrils i també als humans. També es va apuntar que seria osteomielitis, identificada abans en els Hadrosàurids, però es va descartar perquè aquesta no es localitza a l'articulació del colze, de la qual pertanyen els ossos. Els investigadors han considerat que l'animal propietari dels ossos podria haver viscut durant cert temps amb la malaltia, però és una visió molt imparcial perquè només existeixen el cúbit i el radi d'aquest exemplar i no es pot veure si hi va haver propagació a la resta del cos.

Cas d'artritis sèptica en una articulació humana.
Foto: Richdales Institute.

El malalt de Transsilvània.

En els Hadrosàurids s'han identificat forces restes fòssils amb patologies, però la majoria d'aquests ossos malalts pertanyen a animals de la zona més evolucionada de la família. El que presento ara és un doble descobriment ja que és la primera evidència tant de paleopatologia en un Hadrosàurid primitiu com del seu mal en un fòssil.
M'estic referint a una mandíbula inferior de Telmatosaurus transsylvanicus, un Hadrosàurid procedent del Cretaci superior Maastrichtià (69-67 M.A.) de Romania, més concretament a la anonemada Vall dels Dinosaures al comtat de Hateg, situat a la infame Transsilvània a la qual homenatja el nom específic del dinosaure. Aquest dentari esquerre es va trobar juntament amb el seu corresponent del costat dret fa més de deu anys i que es conserva a la Facultat de Geologia i Geofísica de la Universitat de Bucarest. El que fa especial al dentari esquerre és la presència d'una protuberància a la seva superfície labial (la parent òssia del dentari), malformació que no apareix al dentari dret. Per esbrinar que podria ser, científics romanesos acompanyats d'un d'americà i una d'anglesa van utilitzar la instal·lació de micro-tomografia computada de Scanco Medical (Suïssa) per analitzar la mandíbula, publicant els resultats a la revista Scientific Reports, que van estar en línia el 5 de juliol.

La mandíbula malalta de Telmatosaurus amb una indicació del tumor i la visió amb TC on aquest està indicat amb colors.
Foto: Scientific Reports.

En un principi es va apuntar que seria alguna fractura provocada per un cop violent, però no hi ha línies de factures ni desplaçament de dents, característics en les mandíbules en aquests casos. La inflamació té forma de bombolles de sabó, el que, comparat amb casos d'animals vius, va portar a la conclusió que la malformació era deguda a un ameloblastoma. Els ameloblastomes són tumors no cancerigens que solen apareixen en individus joves, sent aquest també el cas d'aquest Telmatosaurus. Els ameloblastomes són bastant comuns en els humans i molts altres mamífers i també en els rèptils actuals, però mai en una criatura extingida. En Bruce Rothschild, l'investigador nord-americà que ha participat en la recerca, ha explicat en un comunicat de premsa que és una altra prova que, pel que fa a comportament corporal, els mamífers estem més a prop dels dinosaures del que es pensava en un principi.

Reconstrucció del cap del Telmatosaurus malalt, on es pot veure l'engrossiment de la paret òssia del dentari esquerre.
Foto: Mihai Dumbrava.

Gat amb un ameloblastoma, per a fer una comparació.
Foto: Strange Biology.

Els animals actuals que pateixen ameloblastomes els solen superar i aquest també podria ser el cas del Telmatosaurus, encara que el fòssil mostra que va morir abans qe arribés a l'edat adulta. No se sap quina podria ser la causa de la seva mort. Se sap d'animals gregaris, tal com ho serien en el seu moment els Hadrosàurids, que els individus malalts són marginats del grup i tenen més possibilitats de caure sota els depredadors. També els depredadors, per si mateixos, decideixen atacar a preses malaltes per ser menys fortes que les sanes, a l'igual que ataquen a juvenils i a ancians en comptes que a adults de mitjana edat. Les mandíbules es van trobar a prop de la llera d'un antic riu cretàcic, un ambient on els animals tant carnívors com omnívors són més actius i on podria haver més possibilitats que el Telmatosaurus fos atacat. Però només és una hipòtesi feta sense evidències dels fòssils de Transsilvània. Això sí, es l'Hadrosàurid més antic amb presència de patologies i el primer ameloblatoma trobat en un fòssil.

Un Telmatosaurus perseguit per dos Balaur, l'únic Dromeosàurid identificat a Transsilvània i que podria ser el seu depredador.
Foto: Mihai Dumbrava.

Com un dinosaure va sobreviure a una pallissa gairebé mortal.

Per ara s'han identificat patologies en cinc esquelets de Teròpodes no aviaris. Es tracten de fractures i punxades possiblement relacionades amb un estil de vida depredador i combatiu ple d'enfrontaments amb tot tipus de criatures, i que per ara s'han trobat a la cintura escapular i les extremitats anteriors. Els esquelets lesionats són un d'Al·losaure, un de Deinocheirus i tres de Tiranosaure, estant en aquests últims el que presenta el nombre de patologies identificat fins ara: quatre. Ara, tots aquests han estat superat de plet per un dels primers grans dinosaures depredadors: un Dilofosaure (Dilophosaurus wetherilli) amb vuit ossos afectats.

I és que, a més, el Dilofosaure on s'han documentat les lesions és l'holotip de l'espècie, identificat ja fa més de 70 anys, al 1942, a la Formació Kayenta (Juràssic inferior Sinemurià, 196 M.A.) d'Arizona. Ha estat reexaminat per en Phil Senter i la Sara Juengst, que van donar a conèixer els seus resultats a la Plos One el 24 de febrer. Tots dos són paleopatòlegs. La paleopatologia és la branca de la paleontologia que es estudia les patologies en els ossos fossilitzats dels animals extingits.

La veritat és que és una mica estrany que hagin tardat a descobrir una cosa tant important en un esquelet coneguts pels científics des de fa tant de temps, però té els seus perquès. El primer és que sovint costa identificar que és una anomalia causada durant la vida de l'individu o després de la seva mort, ja que si el que hi ha en un esquelet pertany al segon cas, és tasca de la tafonomia i no de la paleopatologia. Per assegurar-se si una deformitat és una patologia o no, s'ha de veure si hi ha alguna cosa semblant en animals actuals. En Senter i la Juengst recomanen utilitzar les aus i els rèptils com anàlegs per als dinosaures degut al seu estret parentesc. Ho diuen perquè no consideren oportú fer-ho amb mamífers, ja que pot portar a errors degut a les diferencies que hi ha entre les malalties d'aquests i les dels rèptils i les aus. Una altra raó per la qual es tant difícil reconèixer patologies en els fòssils és perquè moltes vegades es deixen de banda en les descripcions, sent oblidades en el pitjor dels casos.

Foto de l'holotip del Dilofosaure feta el 1954, quan se li va posar el nom de Megalosaurus wetherilli. Actualment una rèplica està exposada al Museu Reial d'Ontàrio a Toronto (Canadà).
Foto: Bulletin of thr Geological Society of America.

Per sort, moltes de les ferides no mostren cap rastre d'infecció, el que seria una prova de que el Dilofosaure va sobreviure mesos, o fins i tot anys, després de que rebés la pallissa més gran identificada fins ara al registre fòssil, el que és una prova de que els dinosaures eren criatures molt resistents que es podien recuperar d'inflexions molt fortes, que per un mamífer podrien ser fins i tot mortals. Però altres ferides van seguir presents durant el temps en que l'animal va continuar vivint. Gairebé tota l'extremitat anterior dret va quedar truncada. L'húmer mostra un grau de torsió anormal comparat amb el seu equivalent del braç esquerre, l'escàpula mostra una línia discontínua pròpia d'una fractura, el cúbit mostra una forma anormal perquè va continuant creixent després de rebre la ferida, i el tercer dit de la mà va perdre les falanges i no es podia flexionar.

Fotos dels ossos afectats de l'esquelet holotip del Dilofosaure i la seva situació al cos del dinosaure. Segons les lletres: el radi i el cúbit drets, els dos húmers, l'escàpula dreta, una falange del tercer dit de la mà dreta, el tercer metacarpià, una falange del primer dit de la mà esquerre i la seva homòloga de la mà dreta, el cúbit esquerre, el radi esquerre, i els metacarpians i les falanges del segon i el tercer dits de la mà dreta.
Foto: Plos One.  

La flexió anormal de l'húmer va fer que tot el braç del Dilofosaure també sobresortissin de la posició habitual. Això ha estat relacionat amb l'osteodisplàsia, una malaltia òssia que afecta a les aus amb deficiències nutricionals. El que passa és que si una au té una extremitat lesionada, fa canviar de pes a l'altra extremitat per evitar el dolor i això provoca que els seus ossos es deformin, encara que hi ha l'inconvenient de que després aquests ossos siguin més propensos a patir lesions. Aquest seria el primer cas d'aquest tipus de malaltia en un dinosaure no aviari. Hi ha dos tipus de ferides. Unes indicarien que el Dilofosaure va patir un gran impacte contra una superfície durant la lluita en que va estar involucrat, probablement xocant contra un arbre o una roca. Les altres semblen ser fetes per un element corporal d'un altre dinosaure, encara que no s'ha pogut concretar si l'atacant era un altre Dilofosaure, un depredador o una presa a la defensiva. 

Dibuix de la mà on es veu la situació del tercer dit de la mà esquerre després de que rebés la pallissa.
Foto: Plos One.

Qianzhousaurus o "Pinotxo rex", el Tiranosàurid xinès de morro llarg.

Qianzhousaurus, aquest és el nom científic de la nova espècie de dinosaure carnívor descoberta fa pocs dies al sud de la Xina en sediments de fa 66 M.A., però se'l coneix més com "Pinotxo rex", ja que presenta un morro llarg. El Qianzhousaurus formava part de la família dels Tiranosàurids (Tyrannosauridae), però tenia un crani allargat i unes dents estretes en comparació del crani profund i les dents grosses del Tiranosaure rex, el seu parent més conegut. Abans ja s'havien descobert a la mateixa regió dos exemplars també de crani llargarut, però com es tractaven de cadells, no se'n podia estar segur de si pertanyien o no a un nou tipus d'animal. També es pensava que si haguessin arribat a l'etapa adulta els seus cranis serien més robusts. Els paleontòlegs xinesos i escocesos que van descobrir el fòssil afirmen que és una de les troballes més importants en l'estudi dels Tiranosàurids a l'Àsia, conjuntament amb l'Alioramus de Mongòlia. També han argumentat que els Tiranosàurids de musell llargarut serien un dels grups principals de Teròpodes a Orient a finals del Cretaci.

Reconstrucció d'un Qianzhousaurus atacant a un Oviraptor.
Foto: Chuang Zao.

Crani de Qianzhousaurus.
Foto: Nature Communications.

Font: El Mundo.

MÉS NOTÍCIES

A partir de l'estudi de tres trossos de mandíbula trobats el 1993 i conservats al Museu de Història i Ciència de Denver, la capital de Colorado, s'ha descrit una nova espècie de Docodon. El Docodon era un mamífer primitiu que va viure al sud-oest americà al Juràssic final. Va ser descrit per primera vegada per Othniel Charles Marsh el 1880 i des de llavors s'han diferenciat 5 espècies. La nova espècie identificada s'ha nombrat Docodon apoxys.

Dibuixos i fotos dels maxil·lars amb els quals s'ha identificat el Docodon apoxys.
Foto: DinoAstur.

Font: DinoAstur.

Un grup de científics, entre els quals n'hi ha de l'ICP de Sabadell, han descrit una patologia òssia en un cocodril de fa 50 M.A. (Eocè) procedent d'Aragó. Amb l'ajuda de microscopis i imatge obtingudes mitjançant l'equip de tomografia computada de l'ICP, els investigadors han detectat, a partir d'una anormalitat morfològica a la primera falange, una malaltia inflamatòria, possiblement originada per una fractura, que va afectar la pota posterior esquerra. Aquesta és una malaltia molt comú en els cocodrils actuals.

Dibuix de la pota del cocodril i detall de la protuberància a partir de la qual s'ha pogut identificar la malaltia.
Foto: Aragosaurus.

Font: Aragosaurus.

Fa poc es va trobar a la formació Shishugou, al nord-oest de la Xina, el Pterosaure Pterodàctil més antic, el Kryptodrakon. El Kryptodrakon va viure fa 163 M.A., a la mateixa època i a la mateixa regió que el Guanglong, el Tiranosàurid més primitiu i el Yinlong, l'avanpassat dels Ceratopsians. A l'igual que amb aquests dos dinosaures, els descendents del Kryptodrakon es convertirien en els animals dominants al cel a finals del Mesozoic. Kryptodrakon vol dir drac ocult en grec, el més xocant és que , Yinlong vol dir el mateix en xinès.

Reconstrucció del Kryptodrakon volant.
Foto: National Geographic.

Font: Europapress.