salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Un nou model paleobiogeogràfic dels Sauròpodes australians.

Al 20 d'octubre es va publicar un altre grandiós article gratuït sobre dinosaures a la Scientific Reports, sent un treball sobre Sauròpodes Macronaris del Cretaci australià que té com a autor principal a en Stephen Poropat del Museu d'Història Natural Era dels dinosaures australiana a Winton (Queensland) i que compta amb col·laboradors tan especials com en Paul Upchurch o els descobridors dels protagonistes. En aquesta recerca es descriuen dos esquelets parcials de Sauròpodes Macronaris de la Formació Winton (Cretaci mitjà/superior Cenomanià-Turonià). Un d'ells és un nou tàxon, el Savannasaurus elliotorum ("rèptil de la sabana i dels Elliott", per la situació de Winton en l'outback o gran desert australià i per la família que els va descobrir). I l'altre és una espècie ja coneguda des del 2009 però a la qual s'han incorporat noves restes, el Diamantinasaurus matildae ("rèptil del riu Diamantina i de la Matilda", per un riu que circula pel sud de Queensland i en homenatge a la cançó Waltzing Matilda, composta a Winton i que també és el nom afectuós de l'holotip).

Reconstrucció d'una parella de Savannasaurus a la vora d'un riu.
Foto: Travis Tischler.
El Savannasaurus està representat per un dels esquelets de Sauròpode més complets trobats a Austràlia: compost per una vèrtebra cervical posterior, costelles cervicals, vuit vèrtebres dorsals amb les seves respectives costelles, quatre vèrtebres sacres, cinc vèrtebres caudals, escàpula, coracoides, plaques esternals, els dos húmers, un cúbit, un radi, els metacarpians drets i un d'esquerre, dues falanges manuals, fragments dels dos íliums, els dos pubis, els dos isquis, l'astràgal esquerre i el tercer metatarsià dret. Les vèrtebres del Savannasaurus són opistocèliques (amb una cavitat a la part posterior), el que situa dins dels Sauròpodes Macronaris. Les quilles vertebrals són semblants a les del tàxon mongol Ophisthocoelicaudia, encara que a diferència d'aquest, les apòfisis espinoses no tenen terminacions bífides. Els nervis de les vèrtebres dorsals són semblants als dels Titanosauriforms (Macronaris que inclouen als Titanosaures i als Braquiosàurids), encara que la forma general de les vèrtebres caudals l'allunya dels Titanosaures en general com l'Ophisthocoelicaudia. També s'allunya dels Titanosaures per la forma prima en la cara dorsoventral i àmplia en la cara transversa de les plaques esternals. Però comparteix amb aquests el fet que els isquis són un 8% més curts que els pubis.

Ossos de l'holotip del Savannasaurus i la seva situació en una silueta hipotètica del dinosaure. A-E: Vèrtebres dorsals, F: Sacre, G-H: Vèrtebres caudals, I: Coracoides esquerra, J: Placa esternal dreta, K: Radi dret, L: Tercer metacarpià dret, M: Astràgal esquerre, N: Pubis fusionats.
Foto: Scientific Reports.
Les noves restes de Diamantinasaurus constitueixen també un descobriment especial per ser les primeres restes cranials d'un Sauròpode a Austràlia. Els fòssils cranials estan compostos per un escamós i una caixa craniana gairebé completa, però a més hi ha cinc vèrtebres cervicals (exceptuant l'atles, primera, i l'axis, segona), tres vèrtebres dorsals, un sacre parcial, costelles dorsals, l'escàpula dreta, el procés preacetublar (anterior a l'acetàbul pèlvic) de l'ílium i el pubis i l'isqui. La descripció del nou Diamantinasaurus s'ha fet comparant-lo amb tres Titanosaures de posicions filogenètiques i àrees geogràfiques diferents: el Nemegtosaurus (Mongòlia), el Rapetosaurus (Madagascar) i el Saltasaurus (Argentina). Bona part dels trets cranials descrits són més comuns amb el Saltasaurus (família Saltasauridae) que no pas amb els altres dos (família Nemegtosauridae), el que suposa noves hipòtesis en les relacions paleobiogeogràfiques dels Sauròpodes cretàcics australians, ja que la hipòtesi dominant era que els Macronaris van arribar a Austràlia durant el Cretaci inferior procedents d'Àsia central i oriental (Lauràsia) més que no pas des d'altres territoris del Gondwana. L'anàlisi filogenètica tant del Savannasaurus com del nou Diamantinasaurus els recupera com Titanosaures basals allunyats dels tàxons més derivats amb els quals s'ha comparat (tenint en compte que tant el Saltasaurus com el Nemegtosaurus i el Rapetosaurus són del Cretaci superior).

Part anterior del nou exemplar de Diamantinasaurus. A-B: Caixa cranial, C-D: Reconstrucció de l'endocrani, E: Axis, F: Tercera vèrtebra cervical.
Foto: Scientific Reports.
Els resultats de la recerca d'en Poropat i col·laboradors estan d'acord amb el patró observat en investigacions anteriors sobre els dinosaures del Cretaci inferior a mitjà de Gondwana, en el qual hi ha un endemisme creixent en les faunes dinosaurianes després d'un període de dispersió anterior a la fragmentació del Pangea i seguit d'extincions regionals. Aquesta seria l'explicació més plausible per la semblança entre els Sauròpodes australians i els d'altres continents separats pel mar. Els Macronaris no apareixen a Austràlia fins a l'Albià (registres més antics als 105 M.A.), però la seva arribada a l'illa-continent del sud hauria ocorregut durant el Barremià o abans (anterior als 115 M.A.). L'absència de Macronaris durant el Cretaci inferior australià (del qual s'han trobat fòssils de dinosaures de la resta de llinatges) podria ser tant per un registre fòssil poc estudiat d'aquests animals durant aquest temps o per una absència deguda a factors abiòtics, perquè, amb una paleolatitud de 70º, l'Austràlia cretàcica del pre-Albià tenia un clima força fresc i els Sauròpodes de llavors s'han trobat sempre en paleolatituds amb climes càlids. Hi ha proves de fòssils florals que mostren que durant el període Albià-Turonià hi va haver un escalfament climàtic que hauria permès als Macronaris arribar a Austràlia des d'Amèrica del Sud passant per l'Antàrtida. Una condició climàtica més temperada que la resta del Gondwana faria que molts membres de les faunes dinosaurianes del Cretaci australià s'assemblessin a les faunes del Lauràsia, el que fa augmentar els problemes ara que els Macronaris d'aquest continent semblen guardar més relació amb les altres faunes del Gondwana.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Els Diplodocoïdeus.

Els Diplodocoïdeus són un clade de Sauròpodes Neosauròpodes amb rang de superfamília, existents des del Juràssic superior Kimmeridgià (circa 154 M.A.) fins al Cretaci mitjà/superior Turonià (circa 93 M.A.), i ancorats geogràficament a Amèrica, Àfrica i, en menor mesura, Europa. 
Comprenen tres famílies: els Diplodòcids (Diplodocidae, del conegut gènere nord-americà Diplodocus, "doble barra"), els Dicreosàurids (Dicraeosauridae, del gènere africà Dicraeosaurus, "rèptil bifurcat"), i els Rebaquisàurids (Rebbachisauridae, del també africà Rebbacchisaurus, "rèptil de Rebbachi"), els quals comprenen dinosaures de mides i formes molt variades. Són un grup que recentment ha estat molt sotmès a revisió, sent la última d'aquesta la protagonitzada per en Emmanuel Tschopp i els col·laboradors al 2015, la qual ja va ser comentada en el seu moment al blog i que tornarà a ser mencionada. 
Dins dels Diplodocoïdeus es troben alguns dels dinosaures no aviaris més coneguts (Apatosaurus, Diplodocus, Brontosaurus...), però molts d'ells han resultat invàlits pel fet que molts dels tàxons del Juràssic nord-americà van ser descrits durant la frenètica confrontació entre en Othniel Marsh i en Edward Cope, coneguda com la Guerra dels Ossos. La informació sobre els Diplodocoïdeus no s'ha pogut completar fins als últims anys, amb la revisió dels problemàtics fòssils de la Formació Morisson i la descripció dels nous tàxons europeus, africans, sud-americans i algun altre de nord-americà.

DIPLODOCOIDEA, FLAGELLICAUDATA I DIPLODOCOMORPHA

Els Diplodocoïdeus, descrits per en Marsh al 1884, es defineixen per dents en forma de llapis restringits a la part més frontal de la mandíbula, una premaxil·la allargada de forma posterior, la retracció dels narius en una posició central entre les òrbites oculars, un jugal molt en contacte amb la fossa anteorbital, un escamós que entra en contacte amb el jugal, un còndil occipital (extrem posterior de la zona encefàlica del crani) dirigit en posició ventral (cap a baix), unes costelles cervicals més curtes que els centres vertebrals, apòfisis espinoses bifurcades en les vèrtebres cervicals posteriors i dorsals anteriors. costelles caudals extenses, una proporció húmer-fèmur del 0,7 (el que significa unes extremitats anteriors menors que les posteriors) i la pèrdua del calcani. En aquesta descripció s'inclouen tots els Sauròpodes Diplodòcids, Rebaquisàurids, Dicreosàurids i el sempre polèmic Haplocanthosaurus. Descrit per en John Bell Hatcher com un Cetiosàurid, les anàlisis fetes a finals dels 1990 i principis dels 2000 van discrepar sobre si no era un Neosauròpode, si era un Macronari basal o parent dels Diplodòcids, versió que s'ha anat justificant des del 2011 i que va ser confirma per en Tschopp i els coautors l'any passat.

Crani de Diplodocus on hi estan indicades en anglès les característiques diagnòstic cranials dels Diplodocoïdeus.
Foto: Palaeos, Life Through Deep Time.
Dins dels Diplodocoïdeus es troben els Diplodocomorfs (Diplodocomorpha), que inclouen a Diplodòcids, Dicreosàurids i Rebaquisàurids, i descrits per en Leonardo Salgado i en Jorge Calvo al 1995. Els Diplodocomorfs estan definits per la retracció encara més extrema de les fosses nasals, la varietat de formes de les costelles caudals i la forma convexa de mols centres vertebrals caudals. Moltes característiques cranials, com la retracció extrema de les fosses nasals, els diàmetres gairebé iguals de les fosses orbital i anteorbital o un nombres superior a quatre dents per alvèol dental, estan considerades com a trets dels Diplodocoïdeus segons el mètode utilitzat, encara que no es conegui cap crani d'Haplocanthosaurus.

Crani de Diplodocus on hi estan indicades en anglès les característiques diagnòstic cranials dels Diplodoomorfs, considerades també com dels Diplodocoïdeus.
Foto: Palaeos, Life Through Deep Time.
I dins dels Diplodocomorfs i abans d'arribar a les famílies, troben els Flagellicaudata ("cua de flagell"), terme descrit per en Peter Dodson i J.D. Harris al 2004, que inclou a Diplodòcids i Dicreosàurids. Estan definits per l'absència de contacte entre l'escamós i el quadrat-jugal, una projecció triangular en forma de barbeta en la part anterior del dentari, bifurcació a les vèrtebres dorsals mitjanes, una zona distal de l'isqui de forma triangular i rugositats en els metatarsians I-III. Anem ara a les famílies.

DIPLODÒCIDS

Són la família tipus dels Diplodocoïdeus, trobant-se fòssils entre els 170 i els 136 M.A als EUA, Tanzània, Argentina i Portugal, i caracteritzats a primera vista per una longitud extrema de més de 20 m en alguns tàxons, destacant sobretot els colls. Els simuladors per ordinador més moderns han mostrat, en molts estudis de la biologia d'aquests dinosaures, que no podrien aixecar el seu coll per agafar vegetació alta com si ho podrien fer altres Sauròpodes com els Braquiosàurids, en el cas de no posar-hi cartílag entre les vèrtebres. Això indicaria que més aviat s'alimentaven de vegetació baixa-mitjana. Un altre aspecte important de la paleobiologia dels Diplodòcids és que moltes de les vèrtebres caudals conservades presenten marques, que s'han interpretat com ferides fetes durant alguna activitat d'aparellament o de defensa cap als depredadors, tots més petits que ells. L'ús defensiu de les cues dels Diplodòcids s'ha vist reforçat per la forma que adopten les vèrtebres al llarg de l'estructura, sent amples al principi i estretes al final (sent aquest l'origen del nom Flagellicaudata). Les simulacions per ordinador mostren que les cues dels Diplodòcids i altres Flagellicaudata es podrien haver trencat fàcilment les cues d'utilitzar-les molt.

Encara que els Diplodòcids reals tindrien el coll en posició horitzontal i no el farien pujar per damunt del seu cap,  en la majoria de reconstruccions populars animals d'aquest clade com els Apatosaures de Món Juràssic continuen tenint els colls en forma de S per alimentar-se d'arbres alts, continuant amb les representacions antigues, i actualment obsoletes, d'aquests Sauròpodes.
Foto: Universal Pictures.
Els Diplodòcids, definits per en Marsh al 1884 a l'igual que els Diplodocoïdeus, es caracteritzen pel contacte entre el quadrat-jugal i el maxil·lar, 14-15 vèrtebres cervicals, les parapòfisis de les vèrtebres dorsals localitzades damunt del centre. l'absència de crestes prominents a l'húmer. Els Diplodòcids es divideixen en les subfamílies dels Apatosaurins (Apatosaurinae, "rèptils enganyosos", Friedrich von Huene 1927) i dels Diplodocins (Diplodocinae, Marsh 1884).  Els Apatosaurins estan constituïts segurament pels ben representats i arxifamosos Apatosaurus i Brontosaurus (que torna a ser vàlid gràcies a en Tschopp i col·laboradors, en una altra entrada ja en faré un incís), i d'una forma més dubtosa els fragmentaris i desconeguts Atlantosaurus i Amphicoelias, tots de la Formació Morrison. Els Apatosaurins es diagnostiquen per la projecció cap avall de les costelles cervicals respecte del centre vertebral, la reducció de la part anterior de les costelles cervicals posteriors i l'absència de fosses pneumàtiques a les vèrtebres cervicals anteriors. Els Diplodocins inclouen a tota la resta de Diplodòcids (Diplodocus, Galeamopus, Supersaurus, Barosaurus, Leinkupal...); i estan diagnosticats per la forma allargada de les apòfisis espinoses cervicals posteriors, un extrem proximal de la tíbia de forma triangular i la participació igual del pubis i l'isqui en la formació de l'acetàbul.

Comparació entre les tres espècies vàlides de Diplodocus: D. carnegii (la més representada als museus i en el paleoart). D. longus (l'holotip, però menys popular), i D. halli (considerada anteriorment com un gènere separat, Seismosaurus).
Foto: University of Maryland.

Fotos i dibuixos de les vèrtebres caudals de l'holotip del Leinkupal, Diplodòcid del Cretaci argentí descrit al 2014.
Foto: Plos One.
Un apunt interessant sobre aquests dinosaures es troba en la proposta feta per en Robert Bakker al 1986, en el marc de la Renaixença dels dinosaures, on especulava que els Diplodòcids podrien tindre una trompa, per les àmplies representacions d'aquests animals amb les fosses nasals a la part superior del crani. Aquesta hipòtesi va ser comentada al 2001 per en Lawrence Witmer, on proposava que les fosses nasals carnoses estarien més avall del musell que no pas els narius ossis, tenint en compte que unes fosses nasals rostrals estan presents en tots els Amniotes i ajuden a una millor captació de l'aire. Al 2006, aquesta hipòtesi va ser refutada per en Fabien Knoll i els col·laboradors, perquè el nervi facial, que ajuda en la formació de la trompa, dels Diplodòcids seria molt més petit que el dels Proboscidis, per exemple.

Reconstruccions del cap del Diplodocus. A: dibuix del crani, B: reconstrucció clàssica amb les fosses nasals a la part superior del musell, C: reconstrucció amb les fosses amb forma de trompa, D: reconstrucció amb les fosses a la part inferior del musell, la més acceptada en l'Actualitat.
Foto: Arthur Weasley.

DICREOSÀURIDS

Són el tàxon germà dels Diplodòcids, però representen un mode de vida molt diferent. La família ja fou descrita al 1927 per en Huene, a partir del Dicraeosaurus nomenat per en Werner Janesch al 1914 a partir del Llit dels Saures de la Formació Tendaguru (Juràssic superior) de Tanzània, encara que la majoria dels tàxons i dels anàlisis fets sobre ells no s'han fet fins a les acaballes del segle XX. Els Dicreosàurids estan formats, a més, pel Dyslocosaurus (Juràssic superior de Wyoming), el Suuwassea (Juràssic superior de Montana), el Dystrophaeus (Juràssic superior d'Utah), el Brachytrachelopan (Juràssic superior de Chubut) i l'Amargasaurus (Cretaci inferior de Neuquén). La inclusió del Dysolocosaurus i el Dystrophaeus (bastant fragmentaris) es va fer en el treball d'en Tschopp i col·laboradors, considerats durant els últims temps com Diplodòcids. El Suuwassea, l'únic Dicreosàurid amb forces restes d'origen estatunidenc, també està considerat majoritàriament com un Diplodòcid Apatosaurí.

Els Dicreosàurids no solen ser coneguts pel públic en general, encara que l'Amargasaurus ha aparegut en vàries reconstruccions fetes a museus de diferents zones del món, com aquesta del Museu de Melbourne.
Foto: Traumador.
Els Dicreosàurids estan definits per la inclinació anterior de les apòfisis espinoses cervicals mitjanes, per la forma convergent de les apòfisis espinoses bifurcades de les cervicals posteriors i les dorsals anteriors, i el triple d'alçada de les apòfisis espinoses sacres respecte als centres vertebrals. El seu aspecte a primera vista ja sorprèn, l'origen de la primera afirmació d'aquesta part de l'entrada, perquè tots els tàxons amb forces restes identificades tenen una mida relativament petita (10-13 m de longitud), un coll molt curt (11-12 vèrtebres), un cap molt gran i unes extremitats molt curtes (proporció húmer-fèmur 0,6) per ser Neosaùropodes. Només s'ha preservat la dentició del Dicraeosaurus, el que ajuda a fer hipòtesis sobre l'alimentació d'aquest dinosaure però a la vegada és poc material per comparar-ho amb la dieta proposada per als Diplodòcids, encara que segurament també s'alimentarien de vegetació baixa-mitjana.

Foto de la columna vertebral i reconstrucció de les peces òssies de l'holotip del Brachytrachelopan, el Sauròpode conegut amb el coll més curt.
Foto: Nature.

REBAQUISÀURIDS

Són l'única família de Diplodocoïdeus que apareix al registre fòssil durant el Cretaci (Hauterivià, circa 130 M.A.) i aconsegueix sobreviure fins ben entrat aquest període (Turonià), encara que els seus orígens evolutius es remuntarien com a molt aviat al Juràssic mitjà. Els representats més basals del clade apareixen a Amèrica del Sud, l'únic continent on sobreviuen els Flagellicaudata després del límit Juràssic-Cretaci (Amargasaurus en els Dicreosàurids i Leinkupal en els Diplodòcids), i acaben sent els seus últims representats d'aquest clade a partir del Barremià. També apareixen en formes més derivades a l'Àfrica septentrional i la Península Ibèrica, durant un període migratori durant el Berrasià-Barremià (circa 135-130 M.A.) ben registrat per les anàlisis filogenètiques (veure aquí).
Els Rebaquisàurids estan diagnosticats per la presència de bateries dentals a la part anterior de les mandíbules semblants a les dels Hadrosàurids, un quadrat-jugal expandit per davant de la òrbita, apòfisis espinoses altes que podrien servir de base d'una petita vela dorsal, xebrons no bifurcats i presència d'osteoderms en alguns tàxons. Excepte quatre tàxons sud-americans (Amazonsaurus, Histriasaurus, Zapalasaurus i Comahuesaurus), els Rebaquisàurids es divideixen en dues subfamílies. En la primera, Limaysaurinae, hi ha el gènere marroquí Rebbachisaurus que dóna nom a la família i descrit al 1954, a més de tres gèneres argentins en el que està inclòs el Limaysaurus, amb el qual en Bonaparte va trobar les semblances suficients per relacionar-lo amb el Rebbachisaurus i crear la família Rebbachisauridae (1997). L'altra subfamília és la Nigersaurinae que inclou als africans Nigersaurus i Tataouinea i el burgalès Demandasaurus.


Dibuixos del crani del Nigersaurus vistes lateral (a) i anterodorsal (b), dibuix de la mandíbula inferior (c), reconstruccions de la premaxil·la (d) i el crani (e) i endocast per tomografia computada en vista dorsal (f).
Foto: PlosOne.
Dins dels Rebaquisàurids cal destacar al Nigersaurus, el qual presenta una estranya forma cranial que l'ha fet aparèixer en alguns articles de divulgació de revistes com National Geographic i algun que altre documental. El Nigersaurus va ser el primer Rebaquisàurid del qual es va conèixer un crani, el qual presenta una constitució molt lleugera i un reemplaçament dental mensual, característiques considerades extremes per a un dinosaure herbívor i han afegit un nou nivell per a les hipòtesis alimentàries dels Diplodocoïdeus. Al 2007, es va publicar a la PlosOne un article d'en Paul Sereno i col·laboradors com en Jeffrey Wilson i en Lawrence Witmer en que es reconstruïen els hàbits alimentaris d'aquest Sauròpode, que va comportar un estudi complet del seu antic encèfal per tomografia computada. L'anàlisi de l'oïda interna i de les vèrtebres cervicals, les quals serien de flexió restringida, mostra que el cap estaria habitualment girat cap avall a prop del nivell del sòl, el que implica una estratègia alimentària semblant al pasturatge dels mamífers i que inclouria plantes com falgueres i alguna petita Angiosperma. La forma expandida de la seva premaxil·la està considerada com una altra adaptació per l'alimentació de plantes baixes. La conclusió final d'aquesta investigació és que el Nigersaurus representa una adaptació extrema dels hàbits alimentaris donats als Diplodocoïdeus en general.


Reconstrucció de l'esquelet del Nigersaurus amb la postura del coll proposada per en Paul Sereno i altres estudiosos dels Sauròpodes.
Foto: Mike Hanson.

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Els Neosauròpodes.

Els Neosauròpodes (Neosauropoda) són el segon gran clade de dinosaures Sauròpodes després dels Eusauròpodes. El seu nom significa "nous sauròpodes" i va ser proposat per en José Bonaparte al 1986 i àmpliament descrit per en Jeffrey Wilson i en Paul Sereno al 1988. Inclou a famílies tant conegudes per la gent en general com els Braquiosàurids (Brachiosauridae), els Diplodòcids (Diplodocidae) i els Titanosaures (Titanosauria). Aquests es troben inclosos en dos clades més petits: els Macronaris (Macronaria, Braquiosàurids i Titanosaures) i els Diplodocoïdeus (Diplodocoidea, Diplodòcids). Els Neosàuropodes es troben representats des del Juràssic mitjà/superior fins al Cretaci superior d'Amèrica, Àfrica i Euràsia.

CARACTERÍSTIQUES DELS NEOSÀUROPODES

Els Neosauròpodes es troben diagnosticats en els Eusauròpodes a partir de caràcters localitzats al crani, les extremitats i les vèrtebres. En el crani, les dents es troben concentrades a la part frontal de les mandíbules, amb molt poques a la zona posterior, i amb una progressiva pèrdua dels denticles, molt present en les formes basals de Sauròpodes. I també al cap, es va obrint una cavitat davant de la fenestra anteorbital  ("abans de l'òrbita ocular") present en tots els dinosaures, coneguda com fenestra preanteorbital; a la vegada que les fenestres presents en els Sauròpodes basals (com la fenestra mandibular externa), es van anant tancant.

Cranis de cinc Neosauròpodes: Euhelopus zdanskyi (Cretaci Inferior Barremià-Aptià de la Xina), Giraffatitan brancai (Juràssic Superior Kimmeridgià-Titonià de Tanzània), Camarasaurus lentus (Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià dels EUA), Diplodocus longus (Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià dels EUA) i Nemegtosaurus mongoliensis (Cretaci superior Maasatrichtià de Mongòlia).
Foto: Philosophical Transactions of The Royal Society B Biological Sciences.
Les mans són un dels caràcters que més diferencien als Neosauròpodes de la resta d'Eusauròpodes. Els carpians es redueixen dels tres presents en els Eusauròpodes basals a només dos o fins i tot a un, com a part d'una gradual reducció d'aquests ossos en els "dinosaures de coll llarg". Els metacarpians viuen una evolució més aviat contrària, estan units entre si amb una forma semblant a la d'una columna, i és desenvolupa una mà en forma d'arc. Amb això es passa de la postura plantígrada ("o de caminar amb la planta") dels Eusauròpodes basals a una nova postura digitígrada ("o de caminar amb els dits"). Els peus, en canvi, continuen sent plantígrads.

Reconstrucció en impressió 3D d'una mà de Sauròpode del gènere Brachiosaurus trobada a Wyoming.
Foto: Anthony Maltese.
En les extremitats posteriors cal destacar la forma circular de l'extrem proximal de la tíbia, la qual és igual que llarga que la dels Teròpodes i els Sauròpodes basals per la zona transversal, però més curta per la zona anteroposterior. I sobre la columna vertebral, cal destacar la fusió de la tercera, quarta i cinquena costelles sacres amb l'acetàbul, l'augment del nombre de vèrtebres sacres fusionades de quatre a cinc, i la formació d'un "pont" entre els extrems proximals dels xebrons.

POSICIONS FILOGENÈTIQUES INTERNES

Un primer quadre filogenètic creat per en Paul Upchurch al 1995 va col·locar als Titanosaures d'una forma més propera als Diplodocoïdeus que als Braquiosàurids, per la forma llarga de les dents, per les làmines postespinals ("després de l'espina") en les apòfisis espinoses dorsals i la pèrdua del calcani tarsià. Això suposa una continuació de l'antiga classificació dels Sauròpodes, cosa que va canviar amb l'anàlisi d'en Wilson i en Sereno al 1998, on es creen als Macronaris per a la inclusió de Titanosaures i Braquiosàurids. Aquesta és la classificació general dels Neosauròpodes que s'ha mantingut, amb els seus respectius canvis interiors, fins a l'Actualitat.

Arbre filogenètic actual dels Neosauròpodes, amb les característiques principals de cada clade interior.
Foto: University of Maryland.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Els Turisaures (segona part).

Continuem parlant dels Turiasaures. En aquest cas, ens traslladarem a l'oest de la Península Ibèrica i fora d'aquesta.

CARDIODON, OPLOSAURUS I NEOSODON

Aquests tres noms són clars exemples dels tàxons descrits fa molt de temps però a partir de material molt fragmentari, que han vist variar la seva posició filogenètica molt diferent. El Cardiodon rugulosus ("dents arrugades en forma de cor"), l'Oplosaurus armatus ("llangardaix amb armes") i el Neosodon ("dents noves", sense nom específic) es troben entre els primers dinosaures Sauròpodes descrits, i també han estat un objectiu per als defensors dels Turiasaures.
El Cardiodon va ser descrit pel "pare dels dinosaures", Richard Owen al 1844 a partir d'una sola dent trobada a Anglaterra en sediments del Juràssic mitjà Bathonià, actualment perduda. Durant bona part de la seva història es va considerar que el Cardiodon seria un sinònim de l'única espècie vàlida del Cetiosaurus, el C.oxoniensis (proposta d'en Richard Lydekker al 1890), o una divisió pròpia d'aquest gènere (C.rugulosus), a partir del treball fet al 1970 per R. Steel. A partir de la revolució feta amb la classificació dels Sauròpodes als anys 1990, en Paul Upchurch, juntament amb en John Martin, van publicar una revisió dels fòssils britànics del Cetiosaurus on van trobar diferències significatives entre aquests i el Cardiodon, ja que les dents d'aquests últims són convexes quan toquen a la llengua. La proposició del Cardiodon com un Turiasaure va vindre amb la descripció original del grup al 2006, posició que els paleontòlegs espanyols han mantingut al llarg d'aquests deu anys, perquè comparteixen una forma poc concàva i unes corones en forma de cor. Sent així, el Cardiodon seria un dels primers Turiasaures.

L'única dent del Cardiodon en la descripció original d'en Richard Owen.
Foto: Hippolyte Bailière.
Aquests caràcters també es troben en el Neosodon, del Juràssic superior Titonià del departament francès de Pas-du-Calais. El Neosodon també va ser descrit per una sola dent per M. de la Moussaye al 1885. El fòssil té una longitud de 60 mm, sent bastant gran i a més incompleta, i amb forma d'espàtula. També va ser proposat com un Turiasaure per la descripció d'en Royo i els col·laboradors del Turiasaurus riodevensis. Anteriorment havia estat objecte de varis canvis filogenètics. Als anys 50 i 70 va ser inclòs dins del gènere Pelorosaurus, utilitzat (com el Cetiosaurus) moltes vegades com un "tàxon calaix de sastre" per als Sauròpodes europeus, descrit moltes vegades com un Braquiosàurid. En la descripció d'una vèrtebra caudal de Camarasàurid (Sauròpode Macronari), paleontòlegs francesos dirigits per en Jean Le Loeuff van considerar que el Neosodon era massa fragmentari com per ser classificat, com una resposta a un treball anterior que considerava els dos tipus de material com del mateix animal.
Respecte a l'Oplosaurus, descrit també a partir d'una dent al 1852 per en Paul Gervais a partir dels sediments cretàcics primerencs de la Formació Wessex anglesa, la seva pertinença com a Turiasaure no va ser registrada en un treball formal. La proposta prové d'una entrada del blog Tetrapod Zoology (dels més genials en caràcter divulgador), d'en Darren Naish, com a resposta a l'article de presentació del Turiasaurus turolenc, mentre estava treballant en una revisió dels Sauròpodes del sud de la Gran Bretanya, amb l'Oplosaurus inclòs. Amb només dir Ara es podria dir que les seves dents són semblants a les del Turiasaurus, en Naish va aconseguir fer aquesta proposició. Al final, l'Oplosaurus va ser descrit com un Camarasàurid en el seu treball, amb la col·laboració de la Bàrbara Sánchez-Hernández i en Mike Benton. Abans, l'Oplosaurus s'havia classificat dins del "calaix de sastre" Pelorosaurus (encara que la seva descripció original no inclou dents) i com a tàxon propi dins dels Braquiosàurids, també per la forma lleugerament convexa en la superfície lingual de la dent.

Dent holotip de l'Oplosaurus vist de diferents angles.
Foto: Paleofile.

TURIASAURES DE PORTUGAL

La presència d'aquests Sauròpodes a l'oest de la Península Ibèrica es va produir uns quants anys després de la publicació original del clade. El seu registre fòssil a la regió es basa principalment en dents i, excepte en un cas en que es van trobar ossos postcranials, no estan determinats com espècies. Les primeres restes es van documentar al 2009, amb una dent trobada a Sao Martino do Porto. Durant els primers anys de la documentació dels Turiasaures en terres lusitanes, algunes restes cranials i postcranials van ser assignades al Turiasaurus riodevensis quan apareixien en sediments del Titonià. Bona part d'aquesta investigació ha estat donada a terme pel Grup de Biologia Evolutiva de la UNED, la qual ha estat presentada en la major part de congressos de Paleontologia de Vertebrats en que han assistit i divulgada en el seu blog El Cuaderno de Godzillín.
Dents de Turiasaures de Torres Vedras (Portugal central).
Foto: Historical Biology.
 Al 2010, en Francisco Ortega i els col·laboradors van presentar a la Vuitena Quedada Anual de l'Associació Europea de Paleontòlegs de Vertebrats (8th Annual Meeting of the European Association of Vertebrats Paleontologists), la descripció de dues dents de Turisaures genèrics del Juràssic Kimmeridgià-Titonià de les Formacions Alcobaça i Freixial del Grup Lourinha, amb la característica forma de cor i corones espatulades, amb més semblances amb les dents del Turiasaurus que amb les del Neosodon. El GBE.UNED també ha tingut la possibilitat de publicar els resultats de les seves investigacions amb Turisaures portuguesos a les revistes científiques internacionals. Al 2015 van publicar a la Historical Biology una descripció de 43 dents en forma de cor trobades a la localitat de Torres Vedras dins de la Formació Alcobaça, les quals presentaven tres varietats morfològiques. Les hipòtesis fetes a partir d'aquest caràcter són la diferència de formes dentals en la mandíbula d'un sol animal, la presència de varies espècies de Turiasaures o una combinació de les dues. Almenys, les proves demostren que els Turiasaures eren uns dinosaures bastant abundants en la transició Juràssic-Cretaci del Portugal central. Un any més tard, aquests dinosaures van tornar a aparèixer a una publicació del GBE-UNED a la Historical Biology, però en una revisió de totes les restes de Sauròpodes de la mina de Guimarota i el jaciment d'Andrés, a la conca de Bombarral. També hi apareixen restes de Diplodòcids, Titanosauriformes (Braquiosàurids i Titanosaures) i Eusauròpodes indeterminats, el que indica una gran varietat faunística d'aquests dinosaures en una àrea abans poc estudiada.

Húmer dret de l'holotip del Zby.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.
Però, per desgràcia o no, el GBE-UNED no va participar en el descobriment estrella sobre els Turiasaures portuguesos, presentat a la Journal of Vertebrate Paleontology per tres paleontòlegs, en els quals hi està inclòs en Paul Upchurch, amb el nom de Zby atlanticus. La seva descripció va ser publicada al 6 de maig del 2014 i aquest blog ja el va presentar d'una forma breu en el seu temps. El Zby està descrit a partir d'una dent completa, el fragment d'una apòfisi espinosa cervical, un xebró de les vèrtebres caudals anteriors i una cintura pectoral i extremitat posterior gairebé completes. El Zby està diagnosticat a partir d'una prominent zona posterior de la cresta deltopectoral de l'húmer i relacionat amb el Turiasaurus per la morfologia dental (com era d'esperar) i la compressió de l'extrem proximal del radi, encara altres caràcters de l'extremitat anterior, com la compressió de la part distal del cúbit (present en el dinosaure aragonès però no en el portuguès) que els han acabat diferenciat, ja que en Octavio Mateus, un dels autors de la nova descripció, ja va fer aparèixer les restes del Zby al 2009 com un Turiasaurus.

Xebró anterior de l'holotip del Zby.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

ALTRES CASOS DE TURIASAURES

Altres restes de Sauròpodes juràssics i cretàcics més fragmentaris o de caràcter més dubtós han estat assignades com Turiasaures al llarg de la seva dècada d'existència. El GBE-UNED i la Fundación Dinópolis van presentar una revisió de la distribució dels Turiasaures en la Mid-Mesozoic Conference del 2014 feta a Fruita (Colorado), on hi apareixen més restes de possibles Turiasaures de les indicades anteriorment. Entre elles apareixen dents de la Costa de Dinosaures asturiana (Juràssic superior), material postcranial (vèrtebres caudals i mà dreta) dels llits Tendaguru (Kimmeridgià-Titonià) de Tanzània, i el tàxon definit Atlasaurus. Això indicaria que els Turiasaures van ser un grup amb una distribució molt àmplia.
L'Atlasaurus imelakei ("llangardaix gegant de l'Atlas") va ser descrit al 1999 a partir d'un esquelet gairebé complet amb crani desenterrat a la Formació Tiougguit del Juràssic mitjà Cal·lovià a la Serralada de l'Atlas marroquina. En la seva descripció original es comparava amb el Brachiosaurus, semblança proposada a partir de les seves restes vertebrals i apendiculars, diferenciant-se en el fet que l'Atlasaurus té un crani més allargat, un coll més curt amb 13 vèrtebres cervicals de mida uniforme, una cua més llarga i extremitats tant anteriors com posteriors més llargues.

Reconstrucció de l'esquelet i dels possibles músculs de l'Atlasaurus.
Foto: Michel Fontaine.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Els Turiasaures (primera part).

Els Turiasaures (Turiasauria) són un clade de Sauròpodes Eusauròpodes basals característic del Juràssic superior i el Cretaci inferior (164-125 M.A.) de la Península Ibèrica, trobant-se fòssils a Aragó, el País Valencià i Portugal. Són un grup de creació bastant recent (2006), en el qual també s'han intentat incloure altres Sauròpodes europeus (França i Anglaterra) coneguts a partir de restes més fragmentàries que els tàxons ibèrics.

Comparació de les mides de tres tàxons de Turiasaures: el Turiasaurus i el Galvesaurus de l'Aragó i el Losallisaurus del País Valencià.
Foto: Prehistoric Wildlife

TURIASAURUS RIODEVENSIS

El nom Turiasauria significa "llangardaixos de Túria" (el nom llatí de Terol i encara el d'un riu que passa per la seva província), que a la vegada bé del tàxon tipus del clade: Turiasaurus riodevensis, el nom específic del qual homenatja al municipi turolenc de Riodeva on s'han identificat les seves restes al llarg de més d'una dècada. La història d'aquest dinosaure, que s'ha convertit en una de les estrelles del Mesozoic ibèric, comença al 2006, amb la publicació del tàxon a la revista Science, de les mans dels paleontòlegs de la Fundación Dinópolis Rafael Royo, Alberto Cobos i Luis Alcalá. Les restes de l'holotip van ser desenterrades a la Formació Villar del Arzobispo, del trànsit Juràssic superior Titonià-Cretaci inferior Berriasià.
A partir d'un húmer de 1,7 m, en Royo i els col·laboradors van suposar que l'holotip del Turiasaurus tindria una longitud de 30 m i un pes entre les 40 i les 48 tones, amb el que es convertia en l'animal terrestre més gran de la història geològica d'Europa i entrava dins de la categoria dels Sauròpodes gegants. En aquell mateix treball, es van crear els Turiasaures; definits per unes apòfisis espinoses verticals, l'absència de làmines entre les apòfisis de les vèrtebres dorsals, l'absència de crestes a les escàpules, una cresta molt prominent a l'húmer i una cresta vertical a l'àrea distal del cúbit. L'anàlisi filogenètica mostrava que els Turiasaures no eren Neosauròpodes, clade en el qual pertanyien abans tot els Sauròpodes gegants, el que representava la primera ocurrència de dimensions considerables fora dels Neosauròpodes. En Royo i els col·laboradors van indicar que el nou grup hauria aparegut abans del Titonià i seria d'origen europeu.

Dents de Turiasaurus (B. C, D), comparades amb altres dents de possibles Turiasaures d'Astúries (A) i França (E, F).
Foto: Palaeontology.
Al llarg de la dècada que ha passat des de la publicació de la primera descripció del Turiasaurus, s'han anat presentant a les revistes científiques més restes del dinosaure turolenc. Al 2009, a la Palaeontology, es van presentar més restes d'Eusauròpodes basals de la Formació Villar del Arzobispo que es van classificar com pertanyents al Turiasaurus, com tres apòfisis de les vèrtebres dorsals i un exemplar compost de dues vèrtebres cervicals, cinc vèrtebres dorsals, dues apòfisi de vèrtebra dorsal, una apòfisi de vèrtebra sacra, una vèrtebra caudal i la part proximal de l'isqui dret. Totes aquestes restes tenien trets en l'isqui i bona part de les vèrtebres que els situaven fora dels Neosauròpodes, i l'absència de làmines entre les apòfisis va ser la característica que els va acabar agrupant-los dins el Turiasaurus.

Ossos axials i apendiculars de diferents exemplars de Turiasaurus. L'exemplar A és l'holotip.
Foto: Palaeontology.
Però segurament un dels grans anys del Turiasaurus va ser al 2012, quan es va publicar la descripció del seu crani, un cas excepcional per a un  En Rafael Royo i en Paul Upchurch van presentar a la Journal of Systematic Paleontology la primera descripció del cap d'aquest Sauròpode; del qual s'han trobat la caixa cranial, els quadrats, la mandíbula esquerra, el premaxil·lar, el maxil·lar, el nasal i el lacrimal. Els ossos, que conformen el 70% del crani, van ser recuperats durant la campanya del 2005 i van ser preparats durant el 2006 i el 2007. El Turiasaurus seria un Sauròpode de dents amb forma d'espàtula, fosses nasals dilatades i un musell arrodonit. Utilitzant les característiques cranials, es va confirmar que els Turiasaures serien un grup totalment monofilètic juntament amb el Losallisaurus i el Galvesaurus, que apareixeran més tard.

Reconstrucció del crani del Turiasaurus en la presentació de les noves restes d'aquest Sauròpode a Dinópolis al 2012.
Foto: Antonio Garcia.

LOSALLISAURUS GIGANTEUS

Un altre Sauròpode gegant ibèric és el Losallisaurus giganteus ("rèptil gegant de Losilla"-poblet dins del municipi d'Ares dels Olms), el qual ja era conegut des del 2001, quan la Lourdes Casanovas, en José Santafé i en José Luis Sanz van publicar la seva descripció a la revista Paleontologia i Evolució en la seva versió en castellà. Com el Turiasaurus, s'havia trobat en sediments de la transició Juràssic-Cretaci, però més al sud-est: a la comarca valenciana dels Serrans. Aquest Sauròpode va ser descrit a partir d'uns 30 ossos identificats entre el 1989 i el 1996, en que s'inclouen elements cranials, vèrtebres cervicals, dorsals i caudals, plaques esternals, l'húmer esquerre, fragments del radi i el cúbit, un metacarpià i fragments de l'isqui, l'ili i el pubis. L'húmer de l'holotip del Losallisaurus, amb 1,4 m, és gairebé tant impressionant com el del Turiasaurus, i la mida del seu propietari s'ha estimat en 20 m, una mida considerable si es considera que és un subadult. El Losallisaurus està caracteritzat pel contorn lateral de les apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals, dirigit cap a la part posterior, i la base d'aquestes, més desenvolupada en la zona anterior que en la posterior.

L'húmer, el radi i el cúbit de l'holotip del Losallisaurus exposats al Museu de Ciències Naturals de València.
Foto: Joanbanjo/Viquipèdia.
La classificació del Losallisaurus ha estat un tema més aviat problemàtic. Els autors de la primera descripció van considerar que estaria relacionat amb l'Haplocanthosaurus, un Neosauròpode del Juràssic superior nord-americà. Justament, des de l'altre costat de l'Atlàntic, s'ha argumentat que el Sauròpode valencià seria un Mamenquisàurid. Des de la publicació del Turiasaurus, s'han trobat en el Losillasaurus molts trets ossis dels Turiasaures com la prominent cresta de l'húmer. La designació del Losallisaurus com un Turiasaure és actualment la opció majoritària, sobretot des d'una revisió del dinosaure feta per Francisco Gascó al 2009. Però va estar a punt de no ser-ho per un treball d'en José Luis Barco, que fins i tot posava en dubte la validesa monofilètica dels Turiasaures.

GALVESAURUS/GALVEOSAURUS HERREROI

Aquest ha estat un dels dinosaures no aviaris més problemàtics en la història de la Paleontologia espanyola. El Galvesaurus herreroi ("llangardaix de Galve-localitat on s'han trobat les restes-i d'en José María Herrero"-el descobridor d'aquestes) va ser presentar al 2005 per en José Luis Barco i els seus col·laboradors de l'àrea de Paleontologia de la Universitat de Saragossa (coneguda com Aragosaurus, nom d'un dinosaure també trobat a Galve), a partir de fòssils de l'àrea de la Formació Villar del Arzobispo que es troba en aquest poble turolenc desenterrats entre el 1987 i el 2002. Les restes del Galvesaurus ja havien aparegut anteriorment en estudis de filogenètica, però encara sense considerats una nova espècie.
L'holotip es compon per una vèrtebra dorsal, encara que la descripció també es va fer amb varis paratips formats per vèrtebres de diferents àrees, costelles, ossos pèlvics i restes apendiculars. El Galvesaurus va ser considerat en la descripció inicial com un Neosauròpode, diagnosticat a partir dels caràcters de les vèrtebres dorsals mitjanes. El conflicte va començar quan en la descripció inicial del Turiasaurus, també es va considerar al Galvesaurus com pertanyent al nou clade. Des de llavors, els paleontòlegs d'Aragosaurus han realitzat més descripcions a favor de la posició més derivada que havien defensat en un principi.

La vèrtebra dorsal de l'holotip del Galvesaurus en vistes dorsal, anterior, lateral esquerra i dreta, posterior i ventral.
Foto: Naturaleza Aragonesa.
Actualment, el Galvesaurus és considerat un Neosauròpode Macronari a partir de l'última descripció feta per en José Luis Barco al 2011, en les V Jornadas Internacionales sobre Paleontologia de Dinosaurios y Su Entorno. Ell diu que alguns dels trets que van ser referits per en Royo i els col·laboradors com la situació anterior de les apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals o la cresta de l'húmer (cresta deltopectoral) estan presents en la gran majoria dels Sauròpodes, pel que no estaria bé considerar-lo un Turiasaure. L'acaba situant dins dels Macronaris per unes apòfisis espinoses amb projeccions triangulars a les dorsals i la situació anterior d'aquests estructures en les caudals.

Comparació entre els húmers del Galvesaurus (A), el Losillasaurus (B) i el Turiasaurus (C).
Foto: Actas de V Jornadas Internacionals sobre Paleontologia de Dinosaurios y su Entorno.
Aquest tàxon també es problemàtic pel nom. Mentre en Barco i els seus col·laboradors encara estaven preparant el seu estudi, la paleontòloga Bárbara Sánchez-Hernández ja va publicar una descripció del mateix animal (11 d'agost del 2005), però amb el nom genèric de Galveosaurus. El dilema és que la publicació de l'equip Aragosaurus estava en el número de la revista Naturaleza Aragonesa del juliol-desembre del 2005, el que segons donaria prioritat a la seva publicació. La Sánchez-Hernández va contraatacar amb el pretext de que l'article dels Aragosaurus va sortir al 18 de desembre. La Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica assenyala que un investigador no ha de publicar els seus resultats en el cas que sospiti que algú altre està treballant amb la mateixa mostra. Aquest va ser la raó per la qual en Barco i el seu coautor José Ignacio Canudo van assenyalar que la Sánchez-Hernández coneixia altres científics en el moment de fer la seva descripció, o fins i tot que només va treballar amb fotos fetes al Museu Paleontològic de Galve, en comptes d'examinar els fòssils reals. Més tard, els coordinadors del petit museu turolenc van afegir la placa pels ossos del Sauròpode tal com volien en Barco i en Canudo, però van afegir la o de Galveosaurus.

Reconstrucció de l'aspecte en vida del Galvesaurus, en la descripció d'en Barco i col·laboradors.
Foto: Naturaleza Aragonesa.
La setmana que vé continuaré parlant de Turiasaures de Portugal i les seves possibles variants fora de la Península Ibèrica.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Austroposeidon magnificus, nou Sauròpode del Cretaci brasiler.

Al 5 d'octubre, la paleontòloga Kamila Bandeira i els seus col·laboradors de la Universitat Federal de Rio de Janeiro, el Museu de les Ciències de la Terra també de Rio i la Universitat Federal Rural de Pernambuco van presentar a la PlosOne la descripció d'un nou gegant sud-americà: un Sauròpode Titanosaure del Cretaci superior que en aquest cas no prové d'Argentina, si no del veí Brasil: l'Austroposeidon magnificus.
Les restes de l'holotip del nou Sauròpode provenen dels jaciments del Cretaci superior Campanià-Maastrichtià (circa 70 M.A.) de la Formació Presidente Prudente, dins del Grup Bauru a l'estat de Sao Paulo. És el tàxon dinosaurià número vint-i-tres descrit al Brasil i el desè dins dels Titanosaures. L'holotip es compon de dues vèrtebres cervicals incompletes, una costella cervical, una vèrtebra dorsal i set fragments d'altres ossos d'aquests tipus, i un fragment de vèrtebra sacra. 
Aquests fòssils van ser recol·lectats pel paleontòleg brasiler Llewellyn Ivor Price, un dels iniciadors de la ciència en aquest país, al 1953 a fora de la ciutat Presidente Prudente (de la qual prové el nom de la formació geològica). En Ivor Price no va poder acabar de publicar el seu descobriment perquè va morir als anys 80 sense ser reconegut. Durant aquests 63 anys l'Austroposeidon s'ha emmagatzemat en les col·leccions del Museu de les Ciències de la Terra de Rio. Segons va afirmar als mitjans de comunicació un dels autors de la descripció, en Alexander Kellner, no s'ha pogut realitzar aquesta investigació fins fa poc per la falta d'inversió per a la Ciència que hi ha al Brasil.

Les vèrtebres de l'holotip de l'Austroposeidon en la presentació al públic del nou tàxon al Museu de les Ciències de la Terra (Museu de Ciências da Terra).
Foto: Silvia Izquierdo.
Tot i el caràcter força incomplet de l'holotip, s'ha deduït que aquest primer exemplar d'Austroposeidon tindria una longitud total de 25 m, amb el que seria el Titanosaure més gran dels que s'han recol·lectat en territori brasiler. El nom genèric significa "el Posidó del Sud", per trobar-se en terres de l'antic Gondwana i per una referència a la seva gran mida (ja que Posidó és el responsable dels terratrèmols en la mitologia hel·lènica). La gran grandària de l'animal ha servit pel nom específic de "magnífic". Gràcies a l'anàlisi amb tomografia computada,  s'han identificat anells concèntrics al voltant del centre vertebral de les vèrtebres cervicals de l'Austroposeidon, considerades com estructures de creixement. Encara que no s'ha ampliat més en aquest tema i els avenços per mostrar les etapes ontogèniques dels Titanosaures: l'holotip de l'Austroposeidon sembla ser un individu plenament adult.

Els anells de creixement concèntrics identificat per tomografia computada en una vèrtebra cervical de l'holotip de l'Austroposeidon, els quals estan indicats en la foto A amb les fletxes blanques.
Foto: PlosOne.
L'Austroposeidon s'ha pogut diagnosticar per la forma bifurcada de les làmines centrodiapofisials (entre el centre i les diapòfisis vertebrals) a l'última vèrtebra cervical i la primera vèrtebra dorsal. I es pot diferenciar de la resta de Titanosaures per la presència de teixit neumàtic a les vèrtebres cervicals i dorsals, l'apòfisi espinosa de la primera vèrtebra dorsal en posició vertical, costelles cervicals curtes. i la morfologia general de les vèrtebres cervicals. En l'anàlisi filogenètica, l'Austroposeidon apareix com el tàxon germà del petit clade de Titanosaures argentins conegut com Longkosauria, per la presència d'una quilla que separa dues fosses en les vèrtebres cervicals. Estretament relacionat amb aquests estaria el Puertasaurus, del Maastrichtià argentí, per unes vèrtebres cervicals posteriors i unes dorsals anteriors curtes. En l'anàlisi també s'han inclòs la resta de Titanosaures brasilers descrits, els quals s'han recuperat en branques distants d'aquests Sauròpodes, amb el que els autors alerten que encara hi ha molta feina per concretar més les seves relacions filogenètiques internes.

Vèrtebra cervical de l'holotip de l'Austroposeidon en vistes lateral esquerra (A), lateral dreta (B), dorsal (C) i ventral (D). La làmina centrodiapofisial està indicada amb les sigles PCDL.
Foto: PlosOne.

Reconstrucció de tres Titanosaures brasilers. De més gran a més petit: Austroposeidon maginificus (25 m), Maxakalisaurus topai (13 m) i Gondwanatitan faustoi (8 m).
Foto: Museu de Ciências da Terra.