salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colòmbia i Veneçuela. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colòmbia i Veneçuela. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de setembre del 2020

L'evolució i la filogènia dels crocodilomorfs. Tercera i última part: els crocodilis.

Per fi, en aquesta tercera entrada sobre l'evolució dels crocodilomorfs (vegeu la primera i la segona), es parlarà del seu grup terminal, aquell que inclou a totes les espècies actuals d'aquest impressionant grup de rèptils: els crocodilis (Crocodylia), tot i que aquests animals ja es poden anomenar perfectament "cocodrils" (terme que sensu stricto només faria referència al gènere Crocodylus i que sensu lato es podria aplicar fins i tot als eusucs; Díaz-Sibaja, 2015). I tal com ja es va avançar a l'entrada anterior, tot i que el pla corporal de depredador semiaquàtic hagi estat la norma en els crocodilis des del Cretaci Superior fins a l'actualitat, també hi ha hagut un nombre notable d'excepcions que mostren perfectament que els admirats i a la vegada temuts cocodrils no són gens ni mica "fòssils vivents". A més, alguns crocodilis terrestres van existir fins molt recentment i podrien haver estat extingits pels mateixos éssers humans, quelcom que malauradament sembla que passarà d'aquí no gaire temps amb els gavials, al·ligàtors, caimans, falsos gavials i cocodrils que aguaiten les seves preses en rius i llacs tropicals. Així, com a crocodilis terrestres tenim als planocràniids i els mekosuquins; com a crocodilis marins, als gavialoïdeus i els tomistomins; com a crocodilis plenament d'aigua dolça; als al·ligatoroïdeus i com a crocodilis d'aigua dolça que es poden aventurar a l'aigua salada, els crocodiloïdeus no-tomistomins i no-mekosuquins.

Cladograma calibrat temporalment dels crocodilis on s'indiquen els hàbits dels subclades més importants i quins canvis d'hàbitat hi va haver en l'aparició de cada nou grup.
Foto: Wilberg et al. (2019)/Scientific Reports.
El clade Crocodylia presenta com unes de les seves característiques de diagnòstic més robustes el tancament i el desplaçament medial del canal cranio-quadrat i l'absència d'un engruiximent de l'exoccipital que cobreixi la zona del canal cranio-quadrat (Narváez, 2015). El crocodili més antic que es coneix actualment és el Portagulosuchus azenhae del Cretaci Superior Cenomanià (100,5-93,9 Ma) de Portugal (sobre el qual es parlarà en més deteniment en una de les entrades de la sèrie sobre el registre fòssil de crocodilomorfs del Juràssic i el Cretaci de la península Ibèrica), el qual va ser recuperat en l'anàlisi filogenètica de Mateus et al. (2019) com el tàxon germà de tots els crocodilis més derivats que els gavialoïdeus. Mateus et al. (2019) proposaven que els primers crocodilis haurien aparegut al Cenomanià o abans (a finals del Cretaci Inferior) al voltant del Mar de Tetis o de l'Oceà Protoatlàntic, a causa de l'origen europeu d'aquest primer aquest crocodili i del fet que els crocodilis de la resta del Cretaci Superior s'han trobat a Europa i a Amèrica del Nord. La primera diversificació dels crocodilis ja hauria ocorregut al Cenomanià amb la diferenciació entre els gavialoïdeus i els crocodilis més derivats que el Portugalosuchus (Mateus et al., 2019). I al Campanià (83,6-72,1 Ma) hi hauria hagut una segona diversificació, ja que és llavors quan es troben els primers fòssils d'al·ligatoroïdeus a Amèrica del Nord i al Maastrichtià (72,1-66 Ma) pertanyen els fòssils més antics de crocodiloïdeus que es coneixen (Narváez, 2015). Per tant, els crocodilis haurien emigrat cap a Amèrica del Nord a partir de ponts terrestres de l'Oceà Protoatlàntic i allà s'haurien diversificat, podent ser a partir d'aquí quan s'estendrien cap a la resta del món durant el Maastrichtià i el Paleocè, desplaçant i portant a l'extinció als crocodilomorfs més basals que van sobreviure a l'extinció massiva del Límit K/Pg (Mateus et al., 2019).

Crani reconstruït d'Eothoracosaurus, un gavialoïdeu basal del Campanià-Maastrichtià dels estats nord-americans de Mississipí i Tennessee.
Foto: Departament de Ciències de la Terra de la Universitat Estatal de Mississipí.
El més basal dels grups importants de crocodilis és Gavialoidea. Els gavialoïdeus es caracteritzen per una llarga símfisi esplenial (articulació anteromedial dels dos ossos homònims de la mandíbula inferior dels rèptils situats entre les meitats posteriors dels dos dentaris, una símfisi que sol unir-se a la símfisi dentària) que equival a la llargada de cinc alvèols dentals del dentari i que té la forma d'una V ampla, l'absència d'una concavitat entre el quart i el desè alvèol dental, uns narius externs projectats cap amunt, una dentició maxil·lar homodonta i sense un allargament del quart o del cinquè alvèol, un procés palatí (un procés de la part posterior del maxil·lar que s'articula amb el palatí; Merriam-Webster b) en forma de falca i que acaba de forma aguda i unes premaxil·les que s'estenen a la superfície dorsal del musell fins bastant més endarrere que el tercer alvèol dental del maxil·lar. Són totes característiques associades a l'allargament del musell en uns crocodilis caracteritzats per ser longirostrins d'una forma anàloga als talatosucs i els tetisucs, pel que el seu avantpassat comú seria mesorostrí o brevirostrí. Els membres més antics de Gavialoidea són els "toracosaures" ("Thoracosauria"), un nom posat entre cometes perquè és un grup parafilètic, ja que alguns dels seus membres estan més a prop dels gavialoïdeus més basals que els altres (Brochu, 2004). Els "toracosaures" s'han identificat en jaciments del Campanià, el Maastrichtià i el Paleogen d'Amèrica del Nord i Europa corresponents a un paleoambient costaner, pel que se suposa que els primers gavialoïdeus freqüentaven més l'aigua salada que la dolça (Brochu, 2004; Mateus et al., 2019). De fet, els hàbits semiaquàtics que s'observen al gavial (Gavialis gangeticus) correspondrien a una transició recent (del Quaternari o, com a molt aviat, del Neogen) procedent des del medi costaner (Wilberg et al., 2019). El mode de vida costaner de la majoria de gavialoïdeus es troba justificat pel manteniment d'unes glàndules de sal a la llengua en el gavial, les quals també es troben en els crocodiloïdeus, i aquesta capacitat per a tolerar l'aigua hauria ajudat que els "toracosaures" estiguessin presents a dues bandes del Protoatlàntic i que gavialoïdeus més derivats del Cenozoic s'estenguessin cap a Àfrica, Amèrica del Sud i Àsia, últim continent (més concretament, el Subcontinent Indi) on viu el gavial avui en dia (Brochu, 2004; Wilberg et al., 2019).

Reconstrucció d'un Thoracosaurus descansant a la llera d'un riu del Maastrichtià dels Estats Units.
Foto: R. J. Palmer.
En l'estudi de la filogènia dels gavialoïdeus hi ha des de fa dècades un dilema que encara està lluny de resoldre's: és el fals gavial (Tomistoma schlegelii) del Sud-est Asiàtic un gavialoïdeu o no? Aquesta situació és que les dades morfològiques i les moleculars són favorables a una hipòtesi o a l'altra. Així doncs, el primer tipus de dades indiquen que el fals gavial no és un gavialoïdeu, sinó un crocodiloïdeu longirostrí, i que la separació entre els dos animals s'hauria produït, a tot tardar, al Campanià-Maastrichtià (Grigg & Kirshner, 2015). Així doncs, el fals gavial comparteix amb els crocodiloïdeus, però no amb els gavialoïdeus, una barra postorbital (una barra òssia que separa les òrbites oculars de les fenestres temporals; Palaeos b) prima, un cinquè alvèol dental del maxil·lar especialment gran, un basiesfenoide que és visible posteroventralment com una petita tira òssia entre el basiocciptal i els pterigoides i un hemicòndil medial del quadrat (extensions de la part, depenent de l'espècie de crocodili, distal o posterior d'aquest os cranial que s'articulen amb les mandíbules inferiors; Ristevski, 2019) que s'expandeix dorsalment (Brochu, 2004; Wikipedia English b). Per contra, les dades moleculars indiquen que el fals gavial és un gavialoïdeu i que es va separar del gavial entre fa 31 i 18 Ma (Oligocè Rupelià-Miocè Burdigalià; Grigg & Kirshner, 2015). En treballar sobretot amb dades morfològiques (que són les que donen els fòssils), els paleontòlegs solen apuntar per a la primera hipòtesi sobre les relacions Gavialis-Tomistoma. El crocodili que es troba en la posició filogenètica immediatament més derivada després de la dels gavialoïdeus i el Portugalosuchus és el Borealosuchus, identificat al Maastrichtià, el Paleocè (66-56 Ma) i l'Eocè Ipresià-Bartonià (56-37,8 Ma) d'Amèrica del Nord. Es tractaria d'un depredador semiaquàtic, podria arribar a fer 3 m i es distingeix sobretot per una curvatura lateral ampla de la línia dental maxil·lar per darrere del sisè alvèol dental (Sues, 2019; Wilberg et al., 2019).

Reconstrucció d'un Borealosuchus. A dalt i a la dreta, hi ha la silueta de l'animal acompanyada de la d'un Homo sapiens assegut per tal de fer la comparació de mida.
Foto: Chris Masna.
I just després del Borealosuchus dins del cladograma dels crocodilis, es troben els planocràniids (Planocraniidae), identificats entre el Paleocè Thanetià (59,2-56 Ma) i l'Oligocè Rupelià (33,9-27,82 Ma) a la Xina, França, Alemanya, Itàlia, Espanya i els Estats Units (Sues, 2019; Wilberg et al., 2019). Els planocràniids més destacats són el Planocrania del Thanetià de la Xina i el Boverisuchus de l'Ipresià-Lutetià (56-41,2 Ma) d'Alemanya, França i els Estats Units (Brochu, 2013; Wikipedia English a). Molts fòssils europeus de Boverisuchus s'havien classificat originalment des del segle XIX com de Pristichampsus, una nomenclatura que va fer força fortuna durant més d'un segle en la divulgació de la fauna de l'Eocè d'Europa. No obstant això, Brochu (2013) va considerar que els fòssils del Lutetià (47,8-41,2 Ma) d'Argenton (França) que van servir a la dècada del 1820 per a crear l'espècie tipus del Pristichampsus (P. rollinati) tenien la suficient falta de característiques òssies de diagnòstic perquè aquesta nomenclatura no tingués validesa taxonòmica, deixant-la com a nomen dubium. Els planocràniids es caracteritzen per un musell estret transversalment i profund dorsoventralment, dents maxil·lars aplanades labiolingualment i corones de les dents dentàries posteriors denticulades (per tant, dentició zifodonta; Sues, 2019). Són les mateixes característiques que defineixen als notosucs sebecs, els quals van conviure amb els planocràniids a Espanya i França. De fet, l'associació de la dentició zifodonta i el musell estret transversalment i profund dorsoventralment amb vèrtebres procèliques és el que ha servit per a distingir els planocràniids dels sebecs als jaciments de l'Eocè del Sud-oest Europeu. A més, que els planocràniids també desenvolupessin aquestes característiques indiquen que van aprofitar de la mateixa forma que els sebecs el nínxol ecològic que havia quedat vacant amb l'extinció dels dinosaures teròpodes no-aviaris al Límit K/Pg i la dentició zifodonta també va fer que els planocràniids fossin confosos amb teròpodes per alguns paleontòlegs (Brochu, 2013; Wikipedia English a).

Crani de Planocrania en vista dorsal (A), ventral (B) i lateral dreta (C). Les abreviacions stf i itf fan referència a les fenestres temporals, respectivament, superior i inferior.
Foto: Brochu (2013)/Earth and Environmental Science Transactions of The Royal Society of Edinburgh.
Malgrat que la convergència evolutiva entre els planocràniids i els sebecs indiquen adaptacions a un mode de vida de gran depredador terrestre, alguns investigadors consideren que la presència d'aquestes característiques en els primers animals (juntament amb la capacitat de posar el cap en una posició elevada i òrbites dirigides lateralment en el cas del Boverisuchus) estarien més relacionades amb un mode de vida semiaquàtic, tot i que amb majors estances fora de l'aigua que a dins, ja que (excepte les dents denticulades) també s'observen en el caiman cachirre (Paleosuchus trigonatus, Amazònia) i el cocodril nan (Osteolaemus tetraspis, Àfrica Subsahariana Occidental), crocodilis actuals que presenten aquests hàbits (Brochu, 2013; Wilberg et al., 2019). Brochu (2013) va considerar que el paral·lel del caiman cahirre i del cocodril nan es podria aplicar sobretot al Planocrania, mentre que mantenia el caràcter de depredador terrestre per al Boverisuchus a causa de la seva major mida (3 m de longitud), les falanges unguials semblants a les peülles dels mamífers i unes superfícies per a la fixació dels músculs dels ossos apendiculars més robustes i pròpies d'un animal que pot córrer per terra ferma (Brochu, 2013; Grigg & Kirsher, 2015). Potser el Boverisuchus s'hauria convertit en un dels principals depredadors dels ecosistemes terrestres de l'Eocè d'Europa i Amèrica del Nord des d'hàbits més semblants als del Planocrania. Tot i que tots els fòssils de planocràniids són posteriors al Límit K/Pg, la seva posició filogenètica entre els gavialoïdeus i els brevirostrins (al·ligatoroïdeus i crocodiloïdeus) indica que existien, com a mínim, des del Campanià (Brochu, 2013). Els brevirostrins (Brevirostres, del llatí "musells curts") es troben diagnosticats per una escotadura posterior de la fenestra suborbital i la invaginació (el plegament d'una superfície exterior de forma que es converteix en una d'interior; Merriam-Webster a) del marge posterior de l'obertura òtica (Sues, 2019). Tal com ja s'ha indicat, la identificació dels al·ligatoroïdeus més antics al Campanià fa suposar que aquest clade va aparèixer, com a mínim, en aquest període.

Reconstrucció d'un Boverisuchus agafant per la boca a un perissodàctil basal al Lutetià d'Europa Central.
Foto: Robert Bakker.
Els al·ligatoroïdeus (Alligatoroidea) es diagnostiquen per uns processos anteriors del surangular amb una longitud igual o quasi igual, un foramen aëreum de l'articular (ja que aquesta estructura existeix en aquest os a part que al quadrat en els crocodilomorfs; Ristevski, 2019) situat al marge del procés retroarticular, una oclusió lingual (mirant cap a la llengua) de les dents dentàries sobre les maxil·lars, una espina quadratojugal (processos ossis en forma d'espina d'aquest os de la part posterolateral del crani; Ristevski, 2019) alta i situada entre el marge posterior i el superior de la fenestra temporal inferior, una punta anterior dels frontals que forma una sutura de contacte amb els nasals ampla i un foramen aëreum del quadrat a la superfície dorsal de l'os (Cossette & Brochu, 2020). La seva primera gran diversificació la van tenir al Paleocè i des de llavors que han estat uns dels principals depredadors semiaquàtics d'Amèrica i d'Euràsia, una distribució geogràfica relativament reduïda dins dels crocodilis, ja que els crocodiloïdeus han viscut en tots els continents menys a l'Antàrtica al llarg del Cenozoic (Brochu, 1999; Bronzati et al., 2015). Entre els primers al·ligatoroïdeus del Campanià destaca el Deinosuchus ("cocodril terrible" en grec), el qual és, juntament amb el folidosàurid Sarcosuchus, el crocodilomorf mesozoic més famós a causa de les seves dimensions. De fet, la longitud completa dels animals als quals correspondrien els fòssils amb aquesta nomenclatura va entre 9 i 15 m i els Deinosuchus adults haurien pesat entre 2,5 i 5 tones (Brochu, 1999). Els fòssils de Deinosuchus són relativament comuns per a ser un animal tan gran, descobrint-se esquelets bastant complets a 10 estats dels Estats Units (Nova Jersey, Carolina del Nord, Geòrgia, Alabama, Mississipí, Texas, Nou Mèxic, Utah, Wyoming i Montana) i a un estat mexicà (Coahuila). Els cinc primers estats nord-americans pertanyien al continent Apalàtxia durant el Campanià, mentre que els cinc estats nord-americans restants i Coahuila eren part del continent de Laramídia, estant els dos separats pel Mar Interior Occidental (Cossette & Brochu, 2020).

Reconstrucció d'un Deinosuchus atacant a un Albertosaurus (dinosaure teròpode tiranosàurid) en un llac del Campanià dels Estats Units.
Foto: Raúl Martín.
Això, juntament amb la presència de molts fòssils de Deinosuchus en sediments corresponents a un paleoambient costaner i dades isotòpiques dels seus ossos corresponents a una ingesta important d'aigua salada, crea una contradicció amb la condició present en els al·ligatoroïdeus d'una falta de tolerància a l'aigua salada a causa que no presenten les glàndules de sal linguals dels gavialoïdeus i els crocodiloïdeus i que explica la seva relativa poca extensió geogràfica (Grigg & Kirshner, 2015; Cossette & Brochu, 2020). De fet, les glàndules de sal linguals dels gavialoïdeus i els crocodiloïdeus haurien evolucionat de forma separada en aquests dos clades i no haurien estat perdudes de forma secundària en els al·ligatoroïdeus, ja que la relativa poca extensió geogràfica d'aquests crocodilis es relaciona amb la situació existent en els eusucs basals més propers als crocodilis, com els hileocàmpsids i els alodaposúquids (Wilberg et al., 2019). No obstant això, se sap que els actuals al·ligàtor del Mississipí (Alligator mississippiensis, sud dels Estats Units) i el yacaré over (Caiman latirostris, Amazònia), uns dels al·ligatoroïdeus actuals més grans, poden aventurar-se temporalment en l'aigua salada o salobre costanera per a la seva osmoregulació del contingut d'aigua del seu organisme (és a dir, regular la pressió dels fluids corporals per a mantenir l'homeòstasi, o l'equilibri i l'estabilitat interna, de l'aigua corporal; Viquipèdia Català b i c; Grigg & Kirshner, 2015). I sembla que el Deinosuchus encara ho tindria menys complicat a causa de les seves dimensions titàniques, ja que la seva petita ràtio entre la superfície i la massa faria que intercanviés aigua i sal amb el seu voltant d'una forma més lenta que un al·ligatoroïdeu més petit, fent que pogués suportar majors volums d'aigua salada sense haver de necessitar glàndules de sal (Grigg & Kirshner, 2015; Cossette & Brochu, 2020). Per tant, no sembla estrany que el Deinosuchus pogués travessar el Mar Interior Occidental des de Laramídia cap a Apalàtxia o a l'inrevés. El Deinosuchus comparteix amb els gavialoïdeus certes característiques relacionades amb el desenvolupament de la longirostria: una sutura entre l'angular i el surangular que passa pel marge ventral de la fenestra mandibular externa en els adults i una sutura entre el postorbital i l'escamós orientada ventralment (Cossette & Brochu, 2020).

Crani de Deinosuchus sense mandíbula en vistes dorsal (A) i ventral (B) i detalls de l'òrbita ocular esquerra (C), la part més posterior del crani (D), la regió òtica esquerra (E) i la part més anterior del musell (F).
Foto: Cossette & Brochu (2020)/Journal of Vertebrate Paleontology.
Malgrat que aquests trets ossis podrien indicar una dieta piscívora en el Deinosuchus, només es relacionen amb la llargada (i no amb la profunditat i l'amplada, quelcom que sí que es troba en els gavialoïdeus). A més, la descoberta de fòssils de dinosaures no-aviaris amb marques dentals de Deinosuchus indica que aquest gegant al·ligatoroïdeu atacava grans preses terrestres i no peixos. Per contra, la presència també en el Deinosuchus d'unes fenestres temporals superiors allargades és favorable a considerar que les característiques cranials convergents amb els gavialoïdeus es relacionarien amb un increment de la força i de la rapidesa en el tancament de les mandíbules per a poder matar les seves preses i transportar-les cap a l'aigua. El Deinosuchus també presenta una gran obertura a l'os nasal relacionada amb la termoregulació, ja que el gigantisme suposa en els crocodilis temperatures corporals més altes i estables i un risc més alt de sobreescalfament. Aquesta obertura connecta amb les fenestres premaxil·lars, les quals, al seu cop, quedarien enllaçades amb el sistema respiratori de l'animal a través dels sins paranasals situats en una posició posterior respecte de la cavitat nasal. D'aquesta manera, l'aire es mouria de forma que facilitaria l'intercanvi de calor entre l'organisme i l'ambient. La gran obertura nasal també es relacionaria amb una dissipació de l'estrès que produirien les poderoses mossegades de les mandíbules del Deinosuchus. I les grans fenestres temporals superiors també estarien relacionades amb la termoregulació, ja que el teixit ossi que les rodeja es troba molt vascularitzat (Cossette & Brochu, 2020). Tots els al·ligatoroïdeus actuals pertanyen a la família Alligatoridae. Els al·ligatòrids es troben diagnosticats per una sutura entre els frontals i els parietals situada completament a la taula craniana (la part del crani que es troba per damunt i per darrere de les òrbites oculars; Ristevski, 2019), un procés posterior del maxil·lar situat dins del lacrimal i una sutura entre els postorbitals i els escamosos que passa medialment per la base de la taula craniana (Brochu, 1999).

Fragments de cranis d'Allognathosuchus en vista dorsal, amb el musell situat a la part superior de la foto.
Foto: Brochu (1999)/Journal of Vertebrate Paleontology.
Els al·ligatòrids es divideixen en dues subfamílies principals: Alligatorinae, present a Amèrica del Nord i Euràsia, i Caimaninae, present a Amèrica del Nord, Central i del Sud. Els dos clades haurien divergit al Maastrichtià a Amèrica del Nord per a després realitzar les seves respectives migracions a partir del Límit K/Pg mitjançant ponts terrestres entre continents. Els al·ligatorins es caracteritzen per un dentari molt corbat entre el quart i el desè alvèol dental i uns narius projectats anterodorsalment (Brochu, 1999). Un dels al·ligatorins basals més destacats és l'Allognathosuchus, identificat al Paleocè i l'Eocè de Wyoming, Nou Mèxic i Alemanya (Brochu, 1999). Amb aproximadament 1 m de longitud, aquest crocodili mostra una dentició heterodonta en la qual una part de les dents, amb una forma arrodonida, es troben adaptades a una dentició duròfaga, preparades per a trencar closques de mol·luscs (Agustí & Antón, 2002). Actualment només sobreviuen dues espècies d'al·ligatorins, les quals, a més, pertanyen al gènere Alligator. Es tracten de l'al·ligàtor del Mississipí i de l'al·ligàtor xinès (Alligator sinensis), els quals s'haurien separat en una època relativament recent com fa 14 Ma (Miocè Langhià; Brochu, 1999). La dispersió de l'al·ligàtor entre Amèrica del Nord i Àsia s'hauria d'haver realitzat o a través d'Europa o a través de l'Estret de Bering, ja que l'al·ligàtor xinès, a diferència del Deinosuchus, és massa petit (els mascles, el sexe amb una major mida en els crocodilis, poden fer 1,5-2 m de longitud com a màxim) com per haver suportat un viatge transoceànic sense haver sofert d'una hipernatrèmia (uns nivells de sodi a la sang massa alts; Viquipèdia Català a) molt forta (Brochu, 1999; Grigg & Kirshner, 2015). Brochu (1999) va descartar la ruta europea, ja que tots els al·ligatorins que van viure al Vell Continent durant el Paleogen no pertanyen a Alligator i perquè les connexions terrestres directes entre Europa i Amèrica del Nord es van perdre a l'Eocè.

Reconstrucció d'un Allognathosuchus vist ventralment mentre neda per un riu de l'Eocè d'Europa Central.
Foto: Smokeybjb.
I la ruta de l'Estret de Bering planteja força interrogants, ja que la divergència de les dues espècies actuals d'Alligator ja començat el Neogen implica que el viatge des d'Amèrica del Nord cap a Àsia es va produir en una època en la qual les temperatures de les latituds mitjanes i circumpolars ja estaven descendent prou perquè els crocodilis no poguessin viure en condicions en àrees allunyades dels tròpics. No obstant això, el pont terrestre de l'Estret de Bering que va permetre als humans arribar a Amèrica a finals del Plistocè (Beríngia) ja existia al Miocè, molt abans que hi arribessin les glaceres i, per tant, tenint un clima més benigne. A més, els al·ligàtors poden suportar condicions climàtiques menys càlides que altres crocodilis i l'al·ligàtor xinès encara ho pot fer més a causa que hiberna en caus durant l'hivern en una regió com és la vall del Iang-Tsé que és aquella amb un clima més rigorós dins de l'àmbit de distribució actual dels crocodilis (Grigg & Kirshner, 2015). La qüestió actualment es tracta de trobar fòssils d'al·ligàtors del Miocè o, a tot estirar, del Pliocè, a Alaska o a Sibèria (Brochu, 1999). Els caimanins es diagnostiquen per l'absència d'un contacte medial entre els esplenials, una gran exposició del supraoccipital al sostre cranial i la presència d'un procés descendent de l'exoccipital llarg que s'estén ventralment cap als tubera basioccipitals (un parell de protuberàncies descendents del basioccipital que serveixen per a la fixació de lligaments que estabilitzen el cap al coll; Palaeos a; Sues, 2019). Els primers fòssils de caimanins són del Paleocè de l'Argentina i el Brasil i els animals als quals pertanyen hi haurien arribat des d'Amèrica del Nord a través d'un pont terrestre o d'un seguit d'illes existent a l'actual Amèrica Central al voltant del Límit K/Pg, just abans que les dues grans meitats del Nou Món quedessin separades fins al tancament de l'Istme de Panamà al Pliocè Piacenzià (3,6-2,58 Ma; Brochu, 1999; Sues, 2019).

Reconstrucció d'un Mourasuchus reposant en un tronc caigut en un riu del Miocè de l'Amazònia, mentre emmagatzema preses al seu sac gular.
Foto: Renata Cunha.
Al Miocè (23,03-5,3 Ma) d'Amèrica del Sud, destaquen dos tàxons de caimanins: el Mourasuchus i el Purussaurus. El Mourasuchus ha estat identificat a Argentina, el Brasil, Colòmbia, el Perú i Veneçuela (Sues, 2019). Es caracteritza per un musell aplanat, ample transversalment i molt allargat (quelcom que ha fet que es conegui com el "cocodril amb bec d'ànec"); mandíbules molt primes amb 40 petites dents cadascuna; una taula craniana relativament petita i una cresta al llarg del dentari que suportaria un sac gular semblant al dels pelicans (Brochu, 1999; Sues, 2019). Aquest sac gular li hauria permès capturar a petites preses aquàtiques en gran quantitat (Sues, 2019). El crani del Mourasuchus pot arribar a fer 1,2 m de llargada, pel que seria un dels crocodilis més grans del Cenozoic, podent arribar a fer 12 m de longitud (Sues, 2019; Wikipedia Español). Una mida semblant tindria el Purussaurus, el crani del qual mesura fins a 1,4 m. Els seus fòssils s'han trobat en els mateixos països que el Mourasuchus, excepte a l'Argentina. El musell del Purussaurus també és ample transversalment, però es diferencia des del Mourasuchus per ser dorsoventralment profund i tenir mandíbules robustes, una gran depressió dorsomedial per darrere dels narius i dents de grans dimensions. Tot això indica que el Purussaurus, igual que el Deinosuchus desenes de milions d'anys abans, tindria una mossegada molt poderosa i que seria un dels principals depredadors de l'Amazònia del Miocè, alimentant-se de la megafauna de mamífers. És també durant el Miocè quan es troben els primers fòssils de dos dels tres gèneres actuals de caimanins (Caiman i Melanosuchus), mentre que no hi ha registre fòssil del tercer (Paleosuchus; Sues, 2019).

Reconstrucció d'un Purussaurus atacant a un notoungulat toxodòntid en un llac del Miocè de l'Amazònia.
Foto: Orlando Grilo.
Els crocodiloïdeus (Crocodyloidea) es caracteritzen per un contacte ample entre el postorbital i el parietal, l'extensió limitada del procés palatí més enllà de l'extrem anterior de la fenestra suborbital, la presència d'un hemicòndil medial del quadrat estès (una característica comentada com a prova de la inclusió del fals gavial en aquest grup) i la posició dorsal del foramen aëreum del quadrat (Sues, 2019). El crocodiloïdeu més antic i basal és el Prodiplocynodon del Maastrichtià de Montana, mentre que el clade (sobretot el seu grup més derivat, Crocodylidae o crocodílids) es va expandir per l'Hemisferi Nord durant el Paleogen i van tenir una diversificació important durant el Miocè, que és quan, tant per dades paleontològiques com per moleculars, se sap que va aparèixer el seu tàxon més representatiu (Crocodylus) a l'Àfrica (Bronzati et al., 2015; Sues, 2019). El cocodril sensu stricto més gran que ha existit és el C. thorbjarnarsoni del Plio-Plistocè (5,3 Ma-12 Ka) de Kenya, el qual arribava a fer 7,5 m de longitud, mentre que el cocodril sensu stricto més gran existent actualment (el cocodril marí, C. porosus, del Subcontinent Indi, el Sud-est Asiàtic i Austràlia) té una longitud màxima de 6,2 m (Sues, 2019). El C. thorbjarnarsoni va conviure amb antics homininis (Australopithecus i Homo basals), pel que és possible que se n'hagués alimentat perquè el cocodril del Nil (C. niloticus, Àfrica Subsahariana Oriental), el seu parent actual més proper, pot caçar éssers humans, tot i que encara no hi ha cap prova fòssil que ho demostri (Brochu & Storrs, 2012). Crocodylus està dividit en dos subclades principals, un format per les espècies asiàtiques i australianes i un altre compost per les dues espècies africanes i les centre i sud-americanes (sent el cocodril del Nil la més propera a les últimes; Grigg & Kirshner, 2015).

Comparació entre la mida d'un C. thorbjarnarsoni i d'un cocodril del Nil, acompanyats dels homininis que conviuen amb cadascun al continent africà (Australopithecus i Homo sapiens, respectivament).
Foto: Christopher A. Brochu.
Els primers fòssils de Crocodylus del Nou Món són del Pliocè (5,3-2,58 Ma) de Veneçuela (C. falconensis), mentre que el registre fòssil del cocodril del Nil ja pertany al Plistocè (2,58 Ma-12 Ka), pel que una altra espècie de Crocodylus va ser la que hauria realitzat el viatge a través de l'Atlàntic (Delfino et al., 2020). Delfino et al. (2020) van trobar la resposta en el C. checchiai del Miocè Messinià (7,2-5,3 Ma) de Líbia i Kenya, el qual comparteix amb els cocodrils sensu stricto centre i sud-americans, però no amb el cocodril del Nil, una prominència de perfil convex al mig del musell i era recuperat en la seva anàlisi filogenètica com el tàxon germà de tots els Crocodylus americans. El C. checchiai hauria pogut realitzar el viatge transoceànic gràcies al fet que presentaria les glàndules de sal linguals observades en totes les espècies actuals de Crocodylus. Fòssils de cocodrils sensu stricto també s'han trobat en jaciments de finals del Miocè del sud d'Europa, sent l'última època en què les temperatures en aquesta regió van ser prou benignes perquè hi poguessin viure crocodilis (Delfino et al., 2020). Així doncs, l'inici del refredament del Plio-Plistocè que va portar als coneguts cicles glacials que van condicionar l'evolució dels humans va fer que els crocodilis acabessin refugiats entre els dos tròpics (De Celis et al., 2018; Delfino et al., 2020). Alguns investigadors consideren que els dos gèneres restants de crocodílis d'Àfrica (Osteolaemus i Mecistops) pertanyen a una subfamília pròpia, Osteolaeminae (Grigg & Kirshner, 2015; Sues, 2019). Mentre que la validesa d'aquest subclade de crocodílids encara està per confirmar-se, els experts en crocodilis sí que accepten l'existència de dues altres subfamílies de crocodílis (a part de la Crocodylinae on es troba el Crocodylus i, depenent dels investigados, l'Osteolaemus i el Mecistops), basades sobretot en material fòssil i que transporten l'origen de la família a l'Eocè o al Paleocè: Tomistominae i Mekosuchinae.

Reconstrucció d'un Crocodylus cecchiai descansant en un aiguamoll del Messinià de Líbia.
Foto: Dawid Iurino.
D'aquestes dues subfamílies de crocodílids, els tomistomins són aquells que han sobreviscut fins a l'actualitat a través del fals gavial. Els tomistomins es caracteritzen per una símfisi esplenial que és més llarga que cinc alvèols dentals del dentari, uns esplenials en forma d'una V estreta, una fenestra suborbital sense una escotadura posterior, un procés palatí en forma d'una falca prima, un solc entre l'articular i el surangular i l'exclusió dels nasals dels narius a la vegada que es troben en contacte amb les premaxil·les (Piras et al., 2007). De la mateixa forma que amb els gavialoïdeus, els tomistomins van aparèixer com a crocodilomorfs costaners i ho van ser durant bona part de la seva història evolutiva, el que va permetre que adquirissin una distribució quasi planetària durant el Paleogen (Piras et al., 2007; Wilberg et al., 2019). El mode de vida semiaquàtic d'aigua dolça del fals gavial seria, igual que el del gavial, una adquisició recent (a partir de finals del Miocè) i exclusiva d'aquest tàxon (Wilberg et al., 2019). La primera radiació evolutiva de tomistomins es va produir a l'Eocè (tot i que els fòssils més antics d'aquest grup ja serien del Paleocè), sent les seves restes òssies força comunes en jaciments d'aquesta època corresponents a àrees costaneres d'Europa i el nord d'Àfrica. Durant l'Eocè Superior/Priabonià (37,8-33,9 Ma) i l'Oligocè (33,9-23,03 Ma), els tomistomins desapareixen de l'àmbit europeu i nord-africà i es troben a l'Àsia Central. A partir de l'Oligocè Superior/Catià (27,82-23,03 Ma) i fins al Messinià, els fòssils de tomistomins es tornen a recuperar a Europa i Àfrica, no sent descendents dels tomistomins eocènics dels mateixos continents, sinó dels tomistomins oligocènics asiàtics. A l'Àsia, els tomistomins van seguir existint fins al Plio-Plistocè al Japó i Taiwan i segueixen existint a l'Holocè al Subcontinent Indi. I els tomistomins també van existir a Amèrica del Sud entre el Lutecià-Bartonià (47,8-37,8 Ma) i el Pliocè Zancleà (5,3-3,6 Ma) i a Amèrica del Nord entre el Catià i el Pliocè (Piras et al., 2007). Entre els tomistomins es troba un dels crocodilis més grans del Cenozoic, el Rhamphosuchus del Miocè de l'Índia, el qual podria superar els 10 m de longitud (Brochu & Storrs, 2012).

Reconstrucció d'un Rhamphosuchus acompanyat d'un dofí del Ganges (Platanista gangetica) per a fer una comparació de mida.
Foto: Apokryltaros.
I els mekosquins, encara que actualment ja no existeixin, seguirien existint si no fos pels efectes de la intervenció humana en les seves terres (Austràlia i Melanèsia), l'aïllament de les quals respecte a la resta del món va permetre una radiació important de crocodilomorfs terrestres a finals del Paleogen i el Neogen. Els fòssils de mekosuquins s'han identificat entre l'Ipresià (56-47,8 Ma) i el Plistocè Superior (129-12 Ka) d'Austràlia i a l'Holocè fins fa uns 1,5 Ka (quan ja s'hi havien instal·lat els humans en aquests territoris) de Nova Caledònia, Vanuatu i Fiji (Naish, 2009). Algunes de les característiques de diagnòstic dels mekosquins són una gran disparitat de mida entre les dents més grans i les més petites, una dentició de sobremossegada (aquella en què només les dents de la mandíbula superior es veuen quan el crocodili tanca la boca, la qual actualment és característica sobretot dels al·ligatòrids, mentre que els crocodílis actuals tenen una dentició entrellaçada, on les dents de les dues mandíbules es veuen amb la boca tancada; Grigg & Kirshner, 2015), un procés alveolar (una cresta òssia dels ossos mandibulars que sosté els alvèols dentals, també observada en humans; IMAIOS) i una extensió prominent del supraoccipital a la superfície dorsal del crani (Wilis et al., 1993). Les dimensions dels mekosuquins poden variar entre el poc més d'un 1 m del Mekosuchus (Oligocè-Holocè d'Austràlia, Nova Caledònia i Vanuatu) i els aproximadament 5 m del Pallimnarchus (Plio-Plistocè d'Austràlia; Naish, 2009; Grigg & Kirshner, 2015). Hi ha una gran variació dental interespecífica entre els mekosuquins, la qual recorda a l'observada en grups més basals de crocodilomorfs del Mesozoic. Mentre que algunes espècies tenen una dentició adaptada a una alimentació duròfaga, d'altres, com el Quinkana (Oligocè-Plistocè d'Austràlia), tenen una dentició zifodonta pròpia d'un depredador terrestre (Naish, 2009; Grigg & Kirshner, 2015). Aquesta característica va fer que alguns paleontòlegs relacionessin el Quinkana amb els planocràniids, tot i que l'anàlisi filogenètica de Planocraniidae efectuada per Brochu (2013) va confirmar que el Quinkana era un mekosuquí.

Foto (a), dibuix (b) i reconstrucció en vista dorsal (a) del crani holotípic del Kambara, mekosuquí de l'Eocè d'Austràlia.
Foto: Wilis et al. (1993)/Kaupia: Darmstädter Beiträge zur Naturgeschichte.
Algunes de les característiques de l'esquelet postcranial del Mekosuchus apunten al fet que era una espècie arborícola i que la mida relativament petita d'aquest mekosuquí estigui present tant en els fòssils australians com en els melanesis indica que no és cap forma de nanisme insular dels exemplars de Nova Caledònia i Vanuatu. La diversitat dels mekosuquins a Austràlia va disminuir durant el Pliocè, coincidint amb l'arribada del Crocodylus, i el Pallimnarchus i el Quinkana es van extingir poc després de l'arribada de l'ésser humà al continent a conseqüència de la desaparició de la megafauna de mamífers, la qual constituïa el seu principal aliment, que va seguir a l'establiment del primat nouvingut (Naish, 2009; Grigg & Kirshner, 2015). L'extinció antròpica està demostrada per al Mekosuchus de Nova Caledònia i Vanuatu, mentre que no hi ha proves directes d'aquest escenari per al mekosuquí de Fiji (Volia) a causa que els seus fòssils són anteriors al poblament austronèsic de l'arxipèlag ara fa 3 Ka (més concretament, de fa 20-10 Ka, a la recta final del Plistocè), però no es descarta (Naish, 2009). Hi ha dues hipòtesis per a explicar la presència dels mekosuquins tant a Austràlia com a Melanèsia: la de la dispersió i la de la vicariança. La primera proposa que els mekosuquins australians van arribar a la Melanèsia després que aquesta se separés del continent al Paleocè-Eocè, pel que els avantpassats del Mekosuchus i del Volia conservarien certes habilitats natatòries i glàndules de sal, tal com correspon a la seva classificació dins dels crocodílids (Naish, 2009; Grigg & Kirshner, 2015). Aquesta proposta també explora la possibilitat que els mekosuquins poguessin arribar fins a Tonga o Samoa, ja a la Polinèsia, ja que la fauna anterior al poblament austronèsic d'aquests arxipèlags era semblant a la de Nova Caledònia, Vanuatu i Fiji. I la segona hipòtesi considera que els mekosuquins ja habitarien la Melanèsia abans de la seva separació d'Austràlia, la qual es troba ajudada per la descoberta de fòssils de crocodilis indeterminats al Miocè de Nova Zelanda i no considera tan viable la possible presència dels mekosuquins a la Polinèsia (Naish, 2009).

Reconstrucció de tres mekosuquins de l'Oligocè d'Austràlia. De dalt a baix: Mekosuchus, Quinkana i Baru.
Foto: Avancna.
"Basioccipital tubera" a Palaeoshttp://palaeos.com/vertebrates/glossary/glossaryB.html
"Boverisuchus" a Wikipedia Englishhttps://en.wikipedia.org/wiki/Boverisuchus
"Dunn-Seiler Museum" a Department of Geosciences, Mississippi State Universityhttps://www.geosciences.msstate.edu/dunn-seiler-museum/
"Hipernatrèmia" a Viquipèdia Catalàhttps://ca.wikipedia.org/wiki/Hipernatr%C3%A8mia
"Homeòstasi" a Viquipèdia Catalàhttps://ca.wikipedia.org/wiki/Home%C3%B2stasi
"Invaginate" Merriam-Websterhttps://www.merriam-webster.com/dictionary/invaginate
"Mourasuchus" a Wikipedia Españolhttps://es.wikipedia.org/wiki/Mourasuchus
"Osmoregulació" a Viquipèdia Catalàhttps://ca.wikipedia.org/wiki/Osmoregulaci%C3%B3
"Palatine Process" a Merriam-Websterhttps://www.merriam-webster.com/medical/palatine%20process
"Tomistominae" a Wikipedia Englishhttps://en.wikipedia.org/wiki/Tomistominae
Agustí, J. & Antón, M. (2002). Mammoths, sabertooths and hominids: 65 milion years of mammalian evolution in Europe. Columbia University Press. ISBN 978-0-231-11640-4
Brochu, C. A. (1999). "Phylogenetics, Taxonomy, and Historical Biogeography of Alligatoroidea." Journal of Vertebrate Paleontology, vol. 19: p. 9-100. https://doi.org/10.1080/02724634.1999.10011201
Brochu, C. A. (2004). "A new Late Cretaceous gavialoid crocodylian from eastern North America and the phylogenetic relationships of thoracosaurs." Journal of Vertebrate Paleontology, vol. 24: p. 610-633. https://doi.org/10.1671/0272-4634(2004)024[0610:ANLCGC]2.0.CO;2
Brochu, C. A. (2013). "Phylogenetic relationships of Palaeogene ziphodont eusuchians and the status of Pristichampsus Gervais, 1853." Earth and Environmental Science Transactions of The Royal Society of Edinburgh, vol. 103 (3-4): p. 521-550. https://doi.org/10.1017/S1755691013000200
Brochu, C. A. & Storrs, G. W. (2012). "A giant crocodile from the Plio-Pleistocene of Kenya, the phylogenetic relationships of Neogene African crocodylines, and the antiquity of Crocodylus in Africa." Journal of Vertebrate Paleontology, vol. 32 (3): p. 587-602. https://doi.org/10.1080/02724634.2012.652324
Bronzati, M., Montefeltro, F. C. & Langer, M. C. (2015). "Diversification events and the effects of mass extinctions on Crocodyliformes evolutionary history." Royal Society Open Science, vol. 2: article 140385. http://dx.doi.org/10.1098/rsos.140385
Cossette, A. P. & Brochu, C. A. (2020). "A systematic review of the giant alligatoroid Deinosuchus from the Campanian of North America and its implications for the relationships at the root of Crocodylia." Journal of Vertebrate Paleontology, article e1767638. https://doi.org/10.1080/02724634.2020.1767638
De Celis, A., Narváez, I. & Ortega, F. (2018). "Preliminary estimates of taxonomic diversity in Eusuchia (Crocodyliformes)." Dins de: Amayuelas, E., Bilbao-Lasa, P., Bonilla, O., del Val, M., Errandonea-Martin, J., Garate-Olave, I., García-Sagastibelza, A., Intxauspe-Zubiaurre, B., Martinez-Braceras, N., Perales-Gogenola, L., Ponsoda-Carreres, M., Portillo, H., Serrano, H., Silva-Casal, R., Suárez-Bilbao, A. & Suarez-Hernando, O. (eds.), Libro de resúmenes del XVI Encuentro de Jóvenes Investigadores en Paleontología, Zarautz, 11-14 de abril de 2018., p. 117-119. https://www.researchgate.net/publication/324602670_Preliminary_estimates_of_taxonomic_diversity_in_Eusuchia_Crocodyliformes
Delfino, M., Iurino, D., Mercurio, B., Piras, P., Rook, L. & Sardella R. (2020). "Old African fossils provide new evidence for the origin of the American crocodiles." Scientific Reports, vol. 10: article 11127. https://doi.org/10.1038/s41598-020-68482-5
Díaz Sibaja, R. (2015). "Pobres cocodrilos." Palaeos, la historia de la Vida en la Tierrahttp://palaeos-blog.blogspot.com/2015/08/pobres-cocodrilos.html
Grigg, G. & Kirshner, D. (2015). Biology and evolution of Crocodylians. Cornell University Press. ISBN 978-0-8014-5410-3
Mateus, O., Puértolas-Pascual, E. & Callapez, P. M. (2019). "A new eusuchian crocodylomorph from the Cenomanian (Late Cretaceous) of Portugal reveals novel implications on the origin of Crocodylia." Zoological Journal of the Linnean Society, vol. 186 (2): p. 501-528. https://doi.org/10.1093/zoolinnean/zly064
Naish, D. (2009). "The small, recently extinct, island-dwelling crocodilians of the south Pacific." Tetrapod Zoology (versió de ScienceBlogs): https://scienceblogs.com/tetrapodzoology/2009/05/13/mekosuchines-2009
Narváez, I. (2015). Eusuchia (Crocodyliformes) basales del Cretácico Superior Ibérico. Análisis de la radiación de los cocodrilos modernos en Europa. Tesi Doctoral a càrrec de la Universidad Autónoma de Madrid. http://hdl.handle.net/10486/668014
Piras, P., Delfino, M., Del Favero, L. & Kotsakis, T. (2007). "Phylogenetic position of the crocodylian Megadontosuchus arduini and tomistomine palaeobiogeography." Acta Palaeontologica Polonica, vol. 52 (2): p. 315–328. https://www.app.pan.pl/article/item/app52-315.html
Ristevski, J. (2019). "Crocodilia Morphology." Dins de: Vonk, J. & Shackelford, T. (eds.), Encyclopedia of Animal Cognition and Behavior. Springer. https://doi.org/10.1007/978-3-319-47829-6_955-1
Sues, H.-D. (2019). The Rise of Reptiles: 320 Million Years of Evolution. John Hopkins University Prees. ISBN: 978-14-214-2867-3
Wilberg, E. W., Turner, A. H. & Brochu, C. A. (2019). "Evolutionary structure and timing of major habitat shifts in Crocodylomorpha." Scientific Reports, vol. 9 (1): article 514. https://doi.org/10.1038/s41598-018-36795-1
Wilis, P. M. A., Molnar, R. E. & Scalon, J. D. (1993). "An early Eocene crocodilian from Murgon, southeastern Queensland." Kaupia: Darmstädter Beiträge zur Naturgeschichte, vol. 3: p. 27-33. https://www.researchgate.net/publication/265163566_An_early_Eocene_crocodilian_from_Murgon_southeastern_Queensland

diumenge, 30 d’agost del 2020

L'evolució i la filogènia dels crocodilomorfs. Segona part: dels tetisucs als alodaposúquids.

Tal com ja es va avançar a l'entrada anterior, en aquesta segona entrega sobre l'evolució dels crocodilomorfs es tractaran aquells grups situats en l'escala evolutiva entre els tetisucs, la segona radiació de crocodilomorfs mesozoics marins, i els crocodilis. Aquests, a part dels tetisucs mateixos, inclouen als goniofolídids i els bernissàrtids (neosucs no-eusucs, igual que els tetisucs) i als atoposàurids, els paral·ligatòrids, els hileocàmpsids i els alodaposúquids (eusucs no-crocodilis).
Així doncs, comencem amb els tetisucs (Tethysuchia). El seu nom significa "cocodrils de Tetis" en grec (en referència a una de les deesses gregues de l'oceà, la qual també dona nom a una de les principals masses aquàtiques del Mesozoic) i una de les seves principals característiques són unes premaxil·les que es projecten lateralment i són més amples transversalment que els maxil·lars (Sues, 2019). El clade Tethysuchia se subdivideix en les famílies Pholidosauridae i Dyrosauridae. Els folidosàurids són els tetisucs que apareixen més aviat, al Juràssic Superior Kimmeridgià (157,3-152,1 Ma), i es van diversificar durant el Cretaci Inferior, sobretot com a crocodilomorfs d'aigua dolça, tot i que també es coneixen dos tàxons marins (Oceanosuchus i Terminonaris; Wilberg et al., 2019; Jouve & Jalil, 2020). Fins a la descripció per part de Jouve & Jalil (2020) de fòssils de folidosàurid en un jaciment del Paleocè Danià (66-61,6 Ma) del Marroc, els últims fòssils que es tenien d'aquests rèptils eren del Cretaci Superior Turonià (93,9-89,8 Ma), pel que els paleontòlegs suposaven que haurien desaparegut llavors com a part d'una crisi biòtica marina associada al Segon Esdeveniment Anòxic Oceànic (OAE 2), quan hi va haver un augment significatiu dels nivells de diòxid de carboni. Per tant, els folidosàurids no sols van sobreviure a l'OAE 2 (gràcies al fet que hi havia espècies d'aigua dolça), sinó també a una crisi biòtica pitjor com va ser l'extinció massiva del Límit K/Pg (66 Ma).

Crani d'Oceanosuchus, folidosàurid marí del Cretaci Superior Cenomanià (100,5-93,9 Ma) de França.
Foto: Museu d'Història Natural de Le Havre.
Per tant, l'extinció dels folidosàurids al Paleocè estaria més relacionada amb la competència d'altres grups de depredadors aquàtics, com els mateixos crocodilis (Jouve & Jalil, 2020). Algunes de les principals característiques dels folidosàurids són un musell que representa el 70% de la longitud del crani, l'exclusió de l'os nasal del marge posterior dels narius i la presència d'una depressió posterolateral del maxil·lar que arriba fins al jugal, la qual suggereix l'existència en l'animal viu d'una cambra de teixit tou que serviria per a millorar l'olfacte o produir sons per a la comunicació amb altres membres de la seva espècie. El folidosàurid més conegut (i també el crocodilomorf fòssil més cèlebre) és el Sarcosuchus del Cretaci Inferior Aptià-Albià (125-100,5 Ma) del Níger, Algèria i el Brasil, també conegut pel sobrenom afectuós anglosaxó de "SuperCroc". La fama del Sarcosuchus es deu al fet que arribaria a fer 12 m de llargada i pesaria entre 8 i 11 tones, convertint-lo en el crocodilomorf més gran que ha existit. El musell del Sarcosuchus és més ample transversalment que el dels altres folidosàurids, la mandíbula inferior és més curta que el crani i les dents d'aquesta mandíbula mossegarien en situar-se als espais entre les dents de la superior. Tot això suggereix que, tot i que els peixos serien les preses predilectes del Sarcosuchus per la forma allargada del musell, s'alimentaria d'una gran quantitat de preses, entre les quals es podrien incloure dinosaures de gran mida (Grigg & Kirshner, 2015; Sues, 2019).

Reconstrucció d'un Sarcosuchus atacant a un Suchomimus (dinosaure teròpode espinosàurid) en un ambient lacustre de l'Albià del Níger.
Foto: Raúl Martín.
Els dirosàurids van aparèixer al Cenomanià, es van diversificar durant el Cretaci Superior Maastrichtià (72,1-66 Ma), es van convertir en un dels principals grups de depredadors aquàtics del Paleocè (66-56 Ma) partint de l'extinció d'animals competidors com els mosasaures i es van extingir a l'Eocè Ipresià (56-47,8 Ma). Els seus fòssils s'han trobat al Marroc, Algèria, Tunísia, el Níger, Nigèria, Mali, Angola, Bolívia, el Brasil, Colòmbia, Birmània, Mèxic, el Pakistan, l'Aràbia Saudita i l'est dels Estats Units (Sues, 2019; Wikipedia English a). De les dues subdivisions de Tethysuchia, els dirosàurids són aquells que presenten més espècies marines (tot i que no van aconseguir l'adaptació dels talatosucs metriorincoïdeus i es limitaven a viure a la costa), havent-hi algunes espècies del Paleocè de Colòmbia (Cerrejonisuchus, Anthracosuchus i Acherontisuchus) que van retornar a l'aigua dolça (Hastings et al., 2011; Wilberg et al., 2019). La longitud dels dirosàurids variava entre 1 i 8 m (Sues, 2019). Algunes de les característiques que diagnostiquen al clade Dyrosauridae són una ala posterior del procés retroarticular (un procés ossi conformat pels ossos articular, angular i surangular de la part dorsal de la mandíbula inferior dels rèptils per a fixar-hi el múscul depressor mandibulae, encarregat d'obrir la boca; Palaeos b) situada en una posició ventral d'aquest procés, el desenvolupament important de tuberositats a l'occipital, un exoccipital que participa de forma important en el còndil occipital, una fenestra temporal superior molt allargada, una símfisi mandibular més o menys igual que llarga que d'ampla, un quadratojugal que participa de forma important en l'articulació entre el crani i la mandíbula inferior, 4 dents premaxil·lars, una mida petita de la setena dent dentària i una posició de la mateixa situada molt a prop d'aquella de la vuitena dent dentària (Jouve et al. 2005; Sues, 2019).

Foto (A) i dibuix interpretatiu (B) d'un crani d'Arambourgisuchus, dirosàurid marí del Paleocè Thanetià (59,2-56 Ma) del Marroc.
Foto: Jouve et al. (2005)/Acta Palaeontologica Polonica.
Els osteoderms dorsals i ventrals estan reduïts en els dirosàurids i les vèrtebres caudals tenen apòfisis espinoses altes i xebrons allargats que servirien per a fixar-hi uns músculs per al moviment de la cua molt més desenvolupats que els dels crocodilis, tot i que la reducció de l'armadura dèrmica explicada just abans faria que el grau de flexió i extensió d'aquests músculs fos més o menys el mateix que el dels seus cosins actuals (Hastings et al., 2011; Sues, 2019). Les extremitats anteriors i les posteriors tenen unes dimensions semblants, quelcom que, juntament amb la falta de modificació d'aquestes per a convertir-les en aletes, suposa que els dirosàurids encara podien caminar per terra ferma. En aquelles espècies aquàtiques, com l'Acherontisuchus, algunes característiques de l'esquelet apendicular com una reducció de l'àrea per a la fixació de músculs de l'eix isquial (la projecció distal allargada de l'isqui) indiquen que els seus hàbits demanaven una menor força muscular de la cua i de les extremitats que la dels seus parents marins (Hastings et al., 2011) Entre els dirosàurids s'observa una certa diferència entre espècies en la dentició relacionada en diferències amb l'alimentació. Així doncs, el Dyrosaurus (Ipresià d'Algèria i el Marroc) i l'Hyposaurus (Maastrichtià-Paleocè dels EUA) tenen els musells més prims entre els dirosàurids i dents punxegudes que indiquen una alimentació piscívora, mentre que el Phosphatosaurus (Ipresià de Mali, Nigèria i Tunísia) té un musell més curt i dents més arrodonides característiques d'una alimentació duròfaga que inclouria mol·luscs i tortugues (Sues, 2019).

Reconstrucció d'un Acherontisuchus caçant un peix al fons d'un riu del Paleocè de Colòmbia.
Foto: Danielle Byerley.
En una posició més derivada dins del clade Neosuchia en comparació amb els tetisucs es troben els goniofolídids (Goniopholididae). A l'entrada anterior ja es va explicar que els goniofolídids són, juntament amb els talatosucs, aquells neosucs que es coneixen de més enrere en el temps, sent el seu representant més antic el Calsoyasuchus valliceps del Juràssic Inferior Sinemurià-Pliensbachià (199,3-182,7 Ma) d'Arizona. Es van diversificar pel supercontinent septentrional de Lauràsia durant el Juràssic Mitjà, van tenir la seva època de màxima esplendor durant el Juràssic Superior i el Cretaci Inferior (quan també van arribar al Gondwana, més concretament al Sud-est Asiàtic) i es van extingir al Cretaci Superior (Wikipedia English b). Els goniofolídids tenen un aspecte superficialment semblant al dels crocodilis (arribant el seu major tàxon, l'Anteophthalmosuchus del Cretaci Inferior Barremià-Albià (129,4-100,5 Ma) d'Europa Occidental, a fer 3,5 m de longitud i a pesar 200 kg) i la mateixa situació es podria dir del seu hipotètic estil de vida, però en els dos aspectes existeixen diferències importants. En primer lloc, els goniofolídids tenen dues files d'osteoderms dorsals rectangulars sense ornamentació, aquests osteoderms no van més enllà del coll i també tenen osteoderms ventrals hexagonals. Les extremitats anteriors dels goniofolídids són igual de llargues (o més) que les posteriors, fent que fossin més alts que els crocodilis (Witton, 2014b). Les vèrtebres dels goniofolídids són amficèliques (amb les dues superfícies articulars planes), mentre que les dels crocodilis són procèliques (amb una superfície articular anterior còncava i una posterior convexa; Naish, 2012).

Esquelet d'Anteophthalmosuchus del Cretaci Inferior Barremià-Aptià (129,4-113 Ma) de Bernissart (Bèlgica) en vistes lateral dreta (A), dorsal (B) i dorsal sense els osteoderms dorsals (C).
Foto: Martin et al. (2016)/Journal of Vertebrate Paleontology.
Els cranis dels goniofolídids estan més aplanats que els dels crocodilis, els maxil·lars mostren unes depressions i, en el cas concret de l'Anteophthalmosuchus, les òrbites oculars estan situades anteriorment en lloc de lateralment (com passa en els crocodilis), pel que aquest animal només podria dirigir la seva vista cap endavant (de fet, el seu nom significa "cocodril amb els ulls col·locats anteriorment" en grec). Les depressions maxil·lars indiquen que els goniofolídids tindrien una extensió dels òrgans sensorials que els hauria ajudat en la caça i els ulls situats cap endavant suposarien una major habilitat en el càlcul de distàncies en comparació amb els crocodilis, pel que les seves tècniques de depredació podrien incloure persecucions a les preses. Tot i que els osteoderms haurien ajudat a reforçar les seves esquenes i, juntament amb les extremitats relativament elevades, serien indicadors d'una certa habilitat en la locomoció terrestre, la resta de les seves característiques són favorables a què eren animals sobretot aquàtics (Witton, 2014b). Witton (2014b) també apuntava al fet que els goniofolídids podrien construir caus de forma semblant als crocodilis actuals per tal de refugiar-se de la calor en els mesos més rigorosos del clima tropical propi del Juràssic i el Cretaci a nivell quasi planetari. Entre els goniofolídids també existien diferències alimentàries expressades a les característiques cranials. Així doncs, el Goniopholis i el Vectisuchus tenen musells allargats propis de crocodilomorfs que s'alimenten de preses relativament petites, mentre que l'Anteophthalmosuchus presenta un musell arrodonit més propi d'un crocodilomorf que s'alimenta d'animals força grans, sent un dels principals depredadors dels ambients lacustres i fluvials del Cretaci Inferior d'Europa (Witton, 2014b).

Reconstrucció d'un Goniopholis sortint del seu cau al Barremià (129,4-125 Ma) d'Anglaterra.
Foto: Mark Witton.
Els goniofolídids compartien els ambients fluvials i lacustres del Cretaci Inferior d'Europa Occidental amb els bernissàrtids (Bernissartidae), crocodilomorfs neosucs considerats per alguns paleontòlegs com el grup germà dels eusucs i per altres com uns dels eusucs més basals. La família Bernissartidae està representada actualment només per dos gèneres: el tàxon tipus Bernissartia (del Cretaci Inferior Barremià-Aptià de diversos països d'Europa Occidental, procedent els seus fòssils principals de Bèlgica) i el Koumpiodontosuchus (del Barremià d'Anglaterra), tot i que també s'hi han inclòs fòssils indeterminats al llarg del Juràssic i el Cretaci d'Europa (Witton, 2014c; Sweetman et al., 2015). Els bernissàrtids es caracteritzen per ser crocodilomorfs relativament petits (d'entre 60 i 66 cm de longitud), amb una dentició heterodonta, una expansió anterior important de les premaxil·les cap a uns narius que no estan dividits, uns frontals més estrets entre les òrbites oculars que en els seus extrems anterior i posterior, una separació important entre el marge posterior de les òrbites oculars i les fenestres temporals superiors, unes òrbites oculars més grans que les fenestres temporals superiors, l'absència d'una fenestra antorbital, uns narius interns o coanes el·líptics plenament envoltats pels pterigoides i que no mostren un envà medial que les separi (Palaeos c) i unes fenestres temporals inferiors amb un contorn triangular (Sweetman et al., 2015). L'heterodòncia dels bernissàrtids està composta per unes dents posteriors curtes i en forma de bulb (les quals van basar el nom genèric del Koumpiodontosuchus, que significa "cocodril amb dents en forma de botó" en grec) i unes dents mitjanes de forma cònica que recorden a les canines dels mamífers.

Esquelet de Bernissartia procedent de Bernissart (a on fa referència el nom genèric de l'animal) exposat al Reial Institut Belga de Ciències Naturals (Brussel·les).
Foto: Heinrich Mallison.
El primer tipus de dents també s'anomenen "tribodontes" i indiquen que els bernissàrtids tindrien una alimentació duròfaga, la qual estaria basada en mol·luscs i crustacis partint de les dimensions d'aquests crocodilomorfs; mentre que les dents semblants a canines semblen més aptes per a atacar preses més toves com certs insectes. Els bernissàrtids presenten quatre files d'osteoderms dorsals, dues de centrals formades per osteoderms rectangulars i dues de laterals formades per osteoderms quadrangulars. Mentre que els osteoderms dels goniofolídids els servirien per a sostenir el seu cos, el dels bernissàrtids estaria suportat per vèrtebres dorsals procèliques, les quals farien que es moguessin més ràpidament per l'aigua i també facilitarien la seva locomoció terrestre, suposant a més una ajuda en la captura de preses (Witton, 2014c). Les vèrtebres procèliques han estat considerades tradicionalment, juntament amb les coanes envoltades totalment pels pterigoides, com unes de les característiques definitories dels eusucs, pel que la seva presència en els bernissàrtids (en cas de considerar-los com a no-eusucs) significa que realment són característiques que defineixen a un grup més ampli de crocodilomorfs (Sweetman et al., 2015; Mateus et al., 2019). En l'últim cas, Sweetman et al. (2015) indicava que la diferència entre els eusucs i els bernissàrtids estaria realment basada en la presència d'un envà medial i una situació posterior de les coanes al primer grup de crocodilomorfs. Altres característiques utilitzades habitualment per a definir al clade Eusuchia són uns còndils de la primera vèrtebra caudal fortament convexos i l'absència d'una àrea anterior elevada i llisa de la superfície dorsal dels osteoderms que serviria per a imbricar-se amb altres osteoderms en els crocodilomorfs que la presenten (Narváez, 2015).

Reconstrucció d'un Koumpiodontosuchus aguantant un Viviparus (gasteròpode) entre les dents per menjar-se'l en un aiguamoll del Barremià d'Anglaterra, en el qual es troba acompanyat d'uns dinosaures teròpodes tetanurs indeterminats procedents de la mateixa formació geològica.
 Foto: Mark Witton.
Independentment de quines característiques òssies defineixen o no als eusucs, un dels clades de crocodilomorfs que actualment es consideren com uns dels eusucs més basals, a través de l'anàlisi filogenètica de Schwarz et al. (2017), són els atoposàurids (Atoposauridae). Els atoposàurids, malgrat la seva posició filogenètica derivada, s'assemblen força als crocodilomorfs no-crocodiliformes i els crocodiliformes basals a causa que les espècies més grans no superaven el metre de longitud, per presentar unes extremitats relativament llargues i gràcils i una certa reducció dels osteoderms. Per tant, és possible que també fossin depredadors terrestres que es mourien a una gran velocitat per a capturar les seves preses, les quals serien sobretot artròpodes i vertebrats encara més petits que ells (Witton, 2014a). Algunes de les característiques òssies que diagnostiquen al clade Atoposauridae són cranis força curts, una divisió completa dels narius externs per part dels processos anteriors dels ossos nasals, una projecció de la barra internarial de la premaxil·la anterior respecte a les divisions principals de l'os, una obertura òtica que no es troba tancada posteriorment pel quadrat i l'otoccipital (nom donat al conjunt d'ossos de l'àrea posterior de la caixa craniana), una depressió ventral al marge dorsal del postorbital, òrbites oculars grans en proporció a la mida del crani, una fenestra temporal superior reduïda i dents maxil·lars allargades (Witton, 2014a; Schwarz et al., 2017; Sues 2019). Alguns fòssils d'atoposàurids (com aquells del Cretaci Inferior Berriasià-Barremià, 145-125 Ma, d'Anglaterra classificats dins del gènere Theriosuchus o el Knoetschkesuchus del Kimmeridgià d'Alemanya i Portugal) presenten una dentició heterodonta, que en els casos que aquí es presenten es tracten de dents anteriors còniques amb carenes semblants a les canines dels mamífers i dents posteriors comprimides labiolingualment, lanceolades i amb un àpex punxegut. Aquesta diferència dental es correspondria amb diferents funcions (com punxar els cossos de les preses en el primer tipus i tallar la seva carn en el segon) i també amb diferents tipus d'aliments, havent-hi la hipòtesi que el Theriosuchus també s'alimentaria de matèria vegetal (Witton, 2014a; Schwarz et al., 2017). Malgrat tot sembla apuntar que els atoposàurids eren preferentment terrestres, no es descarta que poguessin adoptar ocasionalment hàbits aquàtics per tal de complementar la seva dieta amb petites preses d'aiguamolls. Algunes de les característiques que ho suposen són una cua flexible i un cos baix que recorden als dels clades de crocodilomorfs aquàtics (Witton, 2014a).

Llosa de pedra calcària procedent del Juràssic Superior Titonià (152,1-145 Ma) d'Alemanya amb dos esquelets de l'atoposàurid Alligatorellus.
Foto: Ghedoghedo.
Els fòssils d'atoposàurids més antics provenen del Juràssic Mitjà Bajocià-Bathonià (170,3-166,1 Ma) d'Escòcia, França, Madagascar i el Marroc i indiquen que, a part d'estar distribuïts de forma quasi planetària, ja llavors eren crocodilomorfs de mida petita i dentició heterodonta (Tennant et al., 2016). És durant el Juràssic Superior i el Cretaci Inferior quan es troben els tàxons binomials d'atoposàurids (TheriosuchusKnoetschkesuchus, Atoposaurus, Alligatorellus, Alligatorium i Montsecosuchus), els quals (excepte el Theriosuchus) provenen exclusivament d'Europa (Tennant et al., 2016; Sues 2019). Fòssils fragmentaris d'atoposàurids indeterminats s'han descobert al Cretaci Superior d'Europa i el material més recent associat amb aquests petits crocodilomorfs terrestres prové de l'Eocè del Iemen, pel que haurien sobreviscut al Límit K/Pg (Tennant et al., 2016; Blanco, 2017). Aquesta seria la història evolutiva dels atoposàurids en la seva versió més àmplia, ja que hi ha paleontòlegs, com Tennant et al. (2016), que redueixen la família Atoposauridae als fòssils europeus del Juràssic Mitjà i Superior, excloent-hi al Montsecosuchus i als fòssils de Theriosuchus situats fora d'aquestes coordenades geogràfiques i cronològiques i suggerint que no van sobreviure al Límit J/K (145 Ma). Els atoposàurids tindrien com a competidors preferents més als lepidosaures i als mamífers que no pas a altres crocodilomorfs i Buscalioni & Sanz (1990) van hipotetitzar que les característiques dels atoposàurids, en cas que no fossin un exemple de manteniment del pla corporal ancestral dels crocodilomorfs, es podrien deure al fet que ocupaven un nínxol ecològic vacant per als crocodilomorfs en els paleoecosistemes terrestres del Juràssic Mitjà i Superior i el Cretaci Inferior. Els autors ho argumentaven en el fet que els fòssils d'atoposàurids del Juràssic Superior i el Cretaci Inferior d'Europa Occidental es troben associats a material de lepidosaures i el menor rastre dels atoposàurids al Cretaci Superior ho relacionaven amb una major presència tant dels lepidosaures com dels mamífers, pel que aquests petits crocodilomorfs van acabar perdent la seva posició en els paleoecosistemes (Buscalioni & Sanz, 1990). En l'anàlisi filogenètica de Schwarz et al. (2017) on els atoposàurids es recuperen com uns dels eusucs més basals, eren el tàxon germà d'un clade anomenat Paralligatoridae. Els fòssils de paral·ligatòrids provenen del Cretaci Inferior de la Xina i el Cretaci Superior de la Xina, Mongòlia, el Kazakhstan, l'Uzbekistan i el Tadjikistan. També es van classificar originalment dins de Paralligatoridae fòssils del Juràssic Superior del Brasil i de l'Aptià-Albià de Montana i Texas, tot i que actualment ja no s'hi consideren. Els paral·ligatòrids es caracteritzen per una expansió ventral del còndil medial del quadrat, una separació entre aquest i el còndil lateral del mateix os per una ranura profunda i un olècranon (un procés proximal del cúbit on es fixen els músculs extensors de les extremitats anteriors; Palaeos a) ample i arrodonit (Sues, 2019).

Reconstrucció d'un Theriosuchus, basant-se en fòssils del Berriasià-Barremià d'Anglaterra, caçant unes llagostes.
 Foto: Mark Witton.
Abans que la situació dels atoposàurids dins d'Eusuchia fes que l'hipotètic origen d'aquest clade pogués retrocedir fins fa uns 170 Ma, es considerava que l'eusuc més antic i basal era l'Hylaeochampsa, del Barremià d'Anglaterra (Narváez, 2015). Aquest crocodilomorf dona nom a una família d'eusucs no-crocodilis conformada per altres espècies de finals del Cretaci Inferior (Barremià-Aptià) i principis del Superior (Cenomanià-Santonià, 100,5-83,6 Ma) d'Europa: Hylaeochampsidae. Els hileocàmpsids es caracteritzen per un crani brevirostral (és a dir, amb un musell molt curt dins del que s'observa en els crocodilomorfs), un gruix important tant dels ossos cranials com dels postcranials, un procés posterior del maxil·lar sense dents, un nombre reduït de dents maxil·lars, un prefrontal igual o més gran que el lacrimal, una fenestra suborbital molt estreta, unes coanes situades a la part anterior dels pterigoides i un ectopterigoïdeu molt robust (Buscalioni et al., 2011). Entre els hileocàmpsids s'observa una gran varietat dental, pel que també hi havia una gran varietat de dietes entre aquests animals. Així doncs, el Pietraroiasuchus (Albià d'Itàlia) mostra una dentició homodonta composta per dents còniques, primes i fines pròpies dels crocodilomorfs piscívors. No obstant això, mostra un musell més curt i arrodonit del que és propi en un crocodilomorf piscívor i les dents anteriors són massa petites per a tenir una autèntica funcionalitat alimentària, pel que el mecanisme alimentari del Pietraroiasuchus estaria basat sobretot en les dents posteriors.

Foto (A) i dibuix interpretatiu (B) de l'esquelet holotípic del Pietraroiasuchus.
Foto: Buscalioni et al. (2011)/Zoological Journal of the Linnean Society.
Això també es relaciona amb la gran força muscular mandibular que indiquen característiques com una posició de l'articulació de la mandíbula inferior per sobre del nivell de la seva fila dental, pel que les mandíbules del Pietraroiasuchus servirien per aixafar i, en conseqüència, també s'alimentaria de preses dures com crustacis, a part de peixos. Els hàbits aquàtics del Pietraroiasuchus es troben confirmats per uns ossos postcranials molt robusts que recorden a la paquiostosi observada en els lepidosaures tant fòssils com actuals adaptats de forma parcial a viure en ambients costaners, quelcom que es relaciona amb el paleoambient de petites illes de l'Albià d'Itàlia (Buscalioni et al., 2011). Per la seva banda, l'Iharkutosuchus (Santonià, 86,3-83,6 Ma, d'Hongria) mostra unes dents posteriors bulboses i multicuspidades semblants a les molars dels mamífers, sent aquest caràcter multicuspidat quelcom únic entre els crocodilomorfs. A més, aquestes dents mostren un patró de desgast a base d'estriacions, el qual indica que l'Iharkutosuchus era un animal herbívor. I, per si no fos prou, la mida de les àrees per a la fixació dels músculs responsables del moviment de la boca al quadrat i al pterigoide indiquen les mandíbules es mourien a l'hora de processar els aliments d'una forma semblant a la masticació dels mamífers. La presència de grans alvèols dentals posteriors als fòssils cranials de l'Hylaeochampsa (dels quals no s'ha conservat cap dent) indiquen que l'hileocàmpsid tipus també tindria dents posteriors molariformes i, per tant, seria vegetarià (Ősi et al., 2007).

Reconstrucció d'un Iharkutosuchus banyant-se en un llac del Santonià d'Hongria acompanyat d'un Foxemys (tortuga botremídida).
Foto: Pecsics Tibor.
Al Cretaci Superior Campanià (83,6-72,1 Ma), els hileocàmpsids van ser substituïts al panorama de crocodilomorfs europeus per un altre grup d'eusucs no-crocodilis, els quals es tracten d'uns dels més propers al clade Crocodylia i que van viure fins al Límit K/Pg, en cas que no es trobin fòssils que corroborin al contrari (quelcom que no seria forassenyat tenint en compte que tot sembla indicar que aquesta extinció massiva no va suposar cap revés important en la biodiversitat de crocodilomorfs). Es tracten dels alodaposúquids (família Allodaposuchidae), els quan van ser diagnosticats per Narváez et al. (2015) a partir de característiques com una fossa poc profunda a la vora anteromedial de la fenestra temporal superior, un desè alvèol dental que és el més gran de la mandíbula inferior per darrere del quart, un canal cranio-quadrat (una obertura situada entre el quadrat i el procés paroccipital de l'exocciptal en cada costat dels dos ossos dels crocodilis i altres crocodilomorfs; Ristevski, 2019) obert lateralment, l'absència d'una fenestra mandibular externa, un lacrimal més gran que el prefrontal, una fenestra suborbital ampla i un foramen aëreum (un orifici del quadrat situat per sobre del còndil occipital; Ristevski, 2019) situat a la superfície dorsal del quadrat. Narváez et al. (2015) van distingir dos grups d'alodaposúquids partint de la situació geogràfica: un primer de l'actual Romania format per l'espècie tipus (Allodaposuchus precedens) i un segon de les actuals França i Espanya format per les restants espècies del gènere Allodaposuchus (A. palustris i A. hulki) i els gèneres Arenysuchus, Musturzabalsuchus, Lohuecosuchus, Massaliasuchus i Agaresuchus.

Crani d'Allodaposuchus precedens en vistes dorsal (esquerra) i ventral (dreta).
Foto: Narváez et al. (2019)/Zoological Journal of the Linnean Society.
El grup occidental es diferencia de l'oriental per la presència d'una escotadura entre la premaxil·la i el maxil·lar per a la recepció de la quarta dent de la mandíbula inferior, una distinció que estaria ajudada pel caràcter insular de les dues regions durant el Campanià-Maastrichtià: l'illa d'Hațeg i l'illa Ibero-Armoricana, respectivament (Narváez et al., 2015). De fet, era una diferència suficient per a Narváez et al. (2015) per a considerar que el gènere Allodaposuchus exclusiu de l'illa d'Hațeg i excloure'n les espècies ibero-armoricanes (catalanes, concretament) palustris i hulki, sent la postura contrària la que mantenen els paleontòlegs de l'Institut Català de Paleontologia que les van descriure. Els alodaposúquids són crocodilomorfs brevirostrins d'una mida semblant a la dels crocodilis actuals que també serien majoritàriament carnívors d'aigua dolça, tot i que les característiques esquelètiques de l'A. hulki i els sediments on es va trobar són favorables a què era un depredador semiterrestre que caminaria en una postura semierecta (Blanco et al., 2015; Narváez et al., 2015; Blanco, 2017). Aquesta última qüestió es tractarà més a fons en l'entrada corresponent de la sèrie sobre el registre fòssil de crocodilomorfs de la península Ibèrica.

Reconstrucció d'un Allodaposuchus atacant a una cria de dinosaure sauròpode titanosaure en un ambient lacustre del Campanià-Maastrichtià de Catalunya.
Foto: Aina i Agnès Amblàs.
En la tercera i última entrega d'aquesta última sèrie ja tocarà tractar dels últims arribats en aquesta impressionant línia evolutiva, els crocodilis. I per tal de mostrar com, encara que el pla corporal de depredador semi-aquàtic hagi estat el majoritari en els seus quasi 100 milions d'anys d'evolució, també han tingut (sobretot durant el Cenozoic i fins a èpoques molt recents) la seva variabilitat de mides, formes i hàbitats, sent una reproducció a petita escala del que ja havia succeït en tot l'arbre evolutiu de Crocodylomorpha.
Fonts:
"Dyrosauridae" a Wikipedia Englishhttps://en.wikipedia.org/wiki/Dyrosauridae
"Goniopholididae" a Wikipedia Englishhttps://en.wikipedia.org/wiki/Goniopholididae
"Crocodile marin" a Muséum d'histoire naturelle du Havrehttp://www.museum-lehavre.fr/fr/objet/crocodile-marin
"Olecranon"  a Palaeoshttp://palaeos.com/vertebrates/glossary/glossaryO.html#O
"Retroarticular process" a Palaeoshttp://palaeos.com/vertebrates/glossary/glossaryQR.html#R
"Septum" a Palaeoshttp://palaeos.com/vertebrates/glossary/glossaryS.html#S
Blanco, A. (2017). Vertebrate microfossil diversity from the Tremp Formation (Maastrichtian): Contributions to evolution of the Late Cretaceous terrestrial ecosystems from the northeastern Iberian Peninsula. Tesi Doctoral a càrrec de la Universitat Autònoma de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/401778
Blanco, A., Fortuny, J., Vicente. A., Luján, À. H., García-Marçà, J. A., Sellés, A. G. (2015). "A new species of Allodaposuchus (Eusuchia, Crocodylia) from the Maastrichtian (Late Cretaceous) of Spain: phylogenetic and paleobiological implications." PeerJ, vol. 3: article e1171 https://doi.org/10.7717/peerj.1171
Buscalioni, A. D., Piras, P., Vullo, R., Signore, M. & Barbera, C. (2011). "Early eusuchia crocodylomorpha from the vertebrate-rich Plattenkalk of Pietraroia (Lower Albian, southern Apennines, Italy)." Zoological Journal of the Linnean Society, vol. 163: p. 199-227 https://doi.org/10.1111/j.1096-3642.2011.00718.x
Buscalioni, A. D. & Sanz, J. L. (1990). "La família Atoposauridae: una aproximación a la historia de los cocodrilos enanos." Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, vol. 1: p. 77-89. http://tmgb.museucienciesjournals.cat/volum-01-1990-tmgb/la-familia-atoposauridae-una-aproximacion-a-la-historia-de-los-cocodrilos-enanos/
Grigg, G. & Kirshner, D. (2015). Biology and evolution of Crocodylians. Cornell University Press. ISBN 978-0-8014-5410-3
Hastings, A.K., Bloch, J. & Jaramillo, C.A. (2011). "A new longirostrine dyrosaurid (Crocodylomorpha, Mesoeucrocodylia) from the Paleocene of north-eastern Colombia: biogeographic and behavioural implications for new-world dyrosauridae". Palaeontology, vol. 54 (5): p. 1095-1116. https://doi.org/10.1111/j.1475-4983.2011.01092.x
Jouve, S., Iarochène, M., Bouya, B. & Amaghzaz, M. (2005). "A new dyrosaurid crocodyliform from the Palaeocene of Morocco and a phylogenetic analysis of Dyrosauridae." Acta Palaeontologica Polonica, vol. 50 (3): p. 581–594. https://www.app.pan.pl/article/item/app50-581.html
Jouve, S. & Jalil, N.-E. (2020). "Paleocene resurrection of a crocodylomorph taxon: Biotic crises, climatic and sea level fluctuations." Cretaceous Research, vol. 85: p. 1-18. https://doi.org/10.1016/j.gr.2020.03.010
Martin, J. E., Delfino, M. & Smith, T. (2016). "Osteology and Affinities of Dollo's Goniopholidid (Mesoeucrocodylia) from the Early Cretaceous of Bernissart, Belgium." Journal of Vertebrate Paleontology, vol. 36 (6): article e1222534. https://doi.org/10.1080/02724634.2016.1222534
Mateus, O., Puértolas-Pascual, E. & Callapez, P. M. (2019). "A new eusuchian crocodylomorph from the Cenomanian (Late Cretaceous) of Portugal reveals novel implications on the origin of Crocodylia." Zoological Journal of the Linnean Society, vol. 186 (2): p. 501-528. https://doi.org/10.1093/zoolinnean/zly064
Naish, D. (2012). "In pursuit of Early Cretaceous crocodyliforms in southern England: ode to Goniopholididae." Tetrapod Zoology (versió de Scientific American), https://blogs.scientificamerican.com/tetrapod-zoology/ode-to-wealden-goniopholididae/
Narváez, I. (2015). Eusuchia (Crocodyliformes) basales del Cretácico Superior Ibérico. Análisis de la radiación de los cocodrilos modernos en Europa. Tesi Doctoral a càrrec de la Universidad Autónoma de Madrid. http://hdl.handle.net/10486/668014
Narváez, I., Brochu, C. A., De Celis, A., Codrea, V., Escaso, F., Pérez-García, A. & Ortega, F. (2019). "New diagnosis for Allodaposuchus precedens, the type species of the European Upper Cretaceous clade Allodaposuchidae." Zoological Journal of the Linnean Society, vol. 189 (2): p. 618-634. https://doi.org/10.1093/zoolinnean/zlz029
Narváez, I., Brochu, C. A., Escaso, F., Pérez-García, A. & Ortega F (2015). "New Crocodyliforms from Southwestern Europe and Definition of a Diverse Clade of European Late Cretaceous Basal Eusuchians." PLoS ONE, vol. 10 (11):  article e0140679. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0140679
Ősi, A, Clark, J. M. & Weishampel, D. B. (2007). "First report on a new basal eusuchian crocodyliform with multicusped teeth from the Upper Cretaceous (Santonian) of Hungary." Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie - Abhandlungen, vol. 243 (2): p. 169-177. https://doi.org/10.1127/0077-7749/2007/0243-0169
Ristevski, J. (2019). "Crocodilia Morphology." Dins de: Vonk, J. & Shackelford, T. (eds.), Encyclopedia of Animal Cognition and Behavior. Springer. https://doi.org/10.1007/978-3-319-47829-6_955-1
Schwarz, D., Raddatz, M. & Wings, O. (2017). "Knoetschkesuchus langenbergensis gen. nov. sp. nov., a new atoposaurid crocodyliform from the Upper Jurassic Langenberg Quarry (Lower Saxony, northwestern Germany), and its relationships to Theriosuchus". PLoS ONE, vol. 12 (2): article e0160617. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0160617
Sues, H.-D. (2019). The Rise of Reptiles: 320 Million Years of Evolution. John Hopkins University Prees. ISBN: 978-14-214-2867-3
Sweetman, S. C., Pedreira-Segade, U. & Vidovic, S. U. (2015). "A new bernissartiid crocodyliform from the Lower Cretaceous Wessex Formation (Wealden Group, Barremian) of the Isle of Wight, southern England." Acta Palaeontologica Polonica, vol. 60 (2): p. 257–268. http://dx.doi.org/10.4202/app.00038.2013
Tennant, J. P., Mannion, P. D. & Upchurch, P. (2016). "Evolutionary relationships and systematics of Atoposauridae (Crocodylomorpha: Neosuchia): implications for the rise of Eusuchia." Zoological Journal of the Linnean Society, vol. 177: p. 854-936. https://doi.org/10.1111/zoj.12400
Wilberg, E. W., Turner, A. H. & Brochu, C. A. (2019). "Evolutionary structure and timing of major habitat shifts in Crocodylomorpha." Scientific Reports, vol. 9 (1): article 514. https://doi.org/10.1038/s41598-018-36795-1
Witton, M. (2014a). "Episode 1: Diminutive, adaptable atoposaurids." Mark Witton.com Bloghttp://markwitton-com.blogspot.com/2014/02/episode-1-diminutive-adaptable.html
Witton, M. (2014b). "Episode 2: The Wealden River Masters, goniopholidid Crocodyliformes." Mark Witton.com Bloghttp://markwitton-com.blogspot.com/2014/03/episode-2-wealden-river-masters.html
Witton, M. (2014c). "Episode 3: Bernissartids, the button-toothed Crocodyliformes." Mark Witton.com Bloghttp://markwitton-com.blogspot.com/2014/03/episode-3-bernissartids-button-toothed.html