Els Tiranosàurids.

Els Tiranosàurids (Tyrannosauridae, que en llatí vol dir "llangardaixos tirans") són una família de Teròpodes Celurosaures que van viure durant el Cretaci superior Campanià i Maastrichtià a Amèrica del Nord i Àsia oriental. Són la família més representativa no sols dins els Celurosaures i els Teròpodes, si no de tots els dinosaures i encara més ho és el gènere que els dóna nom, el Tiranosaure (Tyrannosaurus), que també s'esmenta moltes vegades amb el nom de la seva espècie: Tiranosaure rex o T.rex en forma abreviada, que significa "rei dels llangardaixos tirans" en llatí, remarcant el seu paper com a animal gegantí, ferotge, poderós i màxim depredador del seu ecosistema.

Tant ell com altres Tiranosàurids són de gran mida (el Tiranosaure feia 12 m de llargada i 8 tones de pes), molt més pesants que la majoria de Celurosaures. Això va fer que durant molt de temps es classifiquessin com a Carnosaures junt amb altres Teròpodes de gran mida i es considerava que provenien dels Al·losauroïdeus. Però a la dècada del 1990 es van començar a percebre que els Tiranosàurids tenien més característiques òssies de Celurosaures, que fins llavors es considerava que eren els Teròpodes petits, que no pas característiques d'Al·losauroïdeus. Entre elles hi havia el turmell arctometatarsalià, molt diferent del de l'Al·losaure o parents seus. Això no sols posava als Tiranosàurids junt amb els "Teròpodes petits", si no que els acostava als Ornitomimosaures que també presenten turmell arctometatarsalià (no tots els Celurosaures en tenen). Ara ja està totalment acceptat que són Celurosaures de gran mida o, per dir-ho d'una altra manera, uns "gegants" entre els "petits".

Els Tiranosàurids presenten totes les característiques que defineixen als Celurosaures a més de vàries novetats evolutives que els diferencien de les altres famílies com unes dents premaxil·lars molt menors que la majoria de dents i amb una secció transversal en forma de D, una obertura a l'os jugal, un premaxil·lar molt alt que despunta del front del morro, uns ossos nasals fusionats i arquejats cap amunt amb rugositats a la seva superfície superior en algunes espècies, una cresta prominent a l'os suprangular que s'estén de costat des de l'articulació de la mandíbula, uns braços relativament molt curts per la seva gran mida (tot i que eren de la mida d'un braç humà) en els quals ha desaparegut el tercer dit, un forat còncau a l'extrem anterosuperior de l'ili, una cresta vertical a la superfície externa d'aquest, una "bota" púbica que és la meitat de llarga que l'eix propi del pubis i cames llargues respecte a la mida del cos amb tíbies i metatarsians allargats (el que són proporcions pròpies d'animals corredors).

Els Tiranosàurids estaven al cim de la cadena tròfica dels ecosistemes de finals del Cretaci dels territoris que actualment ocupen la Xina, Mongòlia, l'est de Rússia, el Canadà, els Estats Units i el nord-oest de Mèxic. Presentaven uns cranis enormes (d'entre els més grans en els Teròpodes) amb una gran boca plena d'enormes dents que podien fer de 10 cm de longitud i que eren molt fortes, robustes i compactes. Les dents dels Tiranosàurids estaven menys comprimides que les d'altres Teròpodes i eren més resistents a trencar-se, el que els hi servia no sols per tallar carn, si no també per triturar os i poder menjar-se la medul·la òssia. Proves biomecàniques fetes amb motlles de cranis i ossos d'animals actuals mostren que la potència de la mossegada en els Tiranosàurids era descomunal, amb una força de pressió de més de 4 tones en el cas del T.rex, tenint una de les mossegades potents de tot el regne animal. Però el que tenien en crani no ho tenien en braços, que semblaven gairebé atrofiats per un animal d'aquestes mides, amb el que els Tiranosàurids els hi era pràcticament impossible agafar les preses amb les mans mentre mossegaven a diferència d'altres Teròpodes. El fet d'engrandir i enrobustir el crani per augmentar la potència de la mossegada ha provocat que s'escurcin els braços i també el coll, perquè engrandir el cap és augmentar el pes de la zona davantera de l'animal i en el cas de que tingués uns braços i un coll llargs, el centre de gravetat es desplaçaria excessivament cap endavant i el dinosaure es tornaria molt inestable. 

Hi ha paleontòlegs que pensen que els Tiranosàurids i en especial el T.rex eren carronyaires i no caçadors actius com moltes vegades se'ls imagina. Això ha causat una certa polèmica. Els Tiranosàurids, tot i ser grans, semblaven ser animals dinàmics i energètics. Tot i això, recents estudis fets per un equip de la Universitat de Berkeley a Califòrnia proposen que els Tiranosàurids no eren animals corredors a causa del pes i que fins i tot en una carrera lenta, un T.rex estaria a prop del seu límit biodinàmic. Però el que els hi faltava en velocitat ho tenien en percepció. S'ha descobert que els Tiranosàurids tenien visió binocular, el que significa que els dos ulls es dirigien cap endavant i podia calcular distàncies. El T.rex podria haver aconseguit la seva capacitat màxima per veure en tres dimensions pujant els ulls uns 10º a la vegada que baixava una mica el cap, segons un estudi de la Universitat d'Oregon. Per tant, podem afirmar que els Tiranosàurids, tot i no ser corredors veloços, les capacitats visuals els permetien sens dubte ser caçadors eficaços i actius, sempre que també podien ser carronyaires oportunistes.

Els Tiranosàurids es classifiquen en dues subfamílies: per una banda els Albertosaurins (Albertosaurinae) i els Tiranosaurins (Tyrannosaurinae). Els Albertosaurins inclouen a l'Albertosaure i al Gorgosaure del sud del Canadà (Alberta i Saskatchewan) i el nord dels E.E.U.U. (Montana i Dakotes) i són generalment més esvelts, tenir cames més llargues i primes (el que significa que eren més ràpids) i cranis més allargats que els Tiranosaurins, de complexió més robusta, que inclouen al T.rex mateix i al Daspletosaure del continent americà i al Tarbosaure del continent asiàtic. Fa poc temps es va crear la tribu dels Alioramini que inclou a l'Alioramus de Mongòlia i al Qianzhousaurus de la Xina, caracteritzats per tenir un musell extremadament allargat i una complexió molt gràcil amb comparació amb altres Tiranosàurids. Aquesta caractetística va fer dubtar a molts paleontòlegs que creien que l'Alioramus seria un Tarbosaure subadult mal interpretat. El descobriment del Qianzhousaurus el 2014 va fer veure que l'Alioramus no estava sol i que estava més emparentat amb aquest que no pas amb el Tarbosaure i que hi hauria una fauna de Tiranosàurids de musell llarg a l'Àsia que compartiria l'ambient amb els de musell curt però que s'alimentaria de preses diferents i així evitar la competència.

Comparació de mides entre les espècies de Tiranosàurids més representatives amb a partir d'un humà.
Foto: Viquipèdia.

Estructura dels braços dels Tiranosàurids.
Foto: Viquipèdia.

Diagrama de sectors que indica la preferència pel tipus de règim alimentari que tindria un Tiranosàurid, amb una majoria de la combinació entre caçador i carronyaire.
Foto: Everything Dinosaur.

Dent de Tiranosàurid.
Foto: Viquipèdia.

Dibuix sobre el camp de visió d'un Tiranosàurid.
Foto: Treeosaur.