salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 31 de maig del 2014

Ooespècies de Catalunya.

Al territori català, més concretament al Prepirineu, s'han identificat diferents ooespècies o espècies d'ous en els últims anys. Aquestes troballes han corroborat la presència d'una gran varietat de dinosaures a la regió durant el Cretaci superior i han convertit els jaciments catalans al capdavant de l'estudi dels ous de dinosaure a Europa.
Al 2013 es van descobrir en els jaciments de Coll de Nargó, a l'Alt Urgell, quatre ooespècies associades a Sauròpodes: Cairanoolithus roussetensis, Megaloolithus aureliensis, Megaloolithus siruguei i Megaloolithus baghensis. La posta d'ous de dinosaure més gran d'Europa també es va trobar a Coll de Nargó i pertany a un Titanosaure, l'espècie de Sauròpode que habitava el territori català fa entre 70 i 65 M.A. Aquesta posta d'ous està exposada al Museu de Paleontologia de Coll de Nargó.
Aquest any 2014 s'han descrit dues noves ooespècies que han ajudat als paleontòlegs a resoldre enigmes sobre l'evolució de les faunes de dinosaures del Cretaci superior de la Península Ibèrica: Prismatoolithus trempii i Spheroolithus europaeus.
El Prismatoolithus trempii pertany a un Teròpode. Els ous d'aquest tipus trobats al Prepirineu català es van pondre fa entre 71 i 66,5 M.A., sent l'evidència més moderna del gènere Prismatoolithus a tot el continent europeu. La troballa d'aquesta ooespècie ajudarà a omplir un buit d'informació important, ja que el registre fòssil de Teròpodes europeus és molt escàs.
El Spheroolithus europaeus correspont a un Hadrosàurid, un tipus de dinosaure molt comú als jaciments del Cretaci superior del Prepirineu de Lleida. És la primera ooespècie d'Hadrosàurid trobada a Catalunya, ja que fins ara el seu registre fòssil es limitava a ossos i icnites. També el seu descobriment indica que als Hadrosàurids els hi agradava fer les seves postes als ambients costaners, ja que en el Cretaci superior el nord de la Península Ibèrica era una illa i els Pirineus catalans, que llavors encara no existien, es trobaven just al litoral.

Fragments de closca de Prismatoolithus trempii.
Foto: ICP.
Font: ICP

L'extinció dels dinosaures estaria relacionada amb les closques dels ous?

Una de les majors acumulacions d'ous de dinosaures es troba als estrats del Cretaci superior de la conca de Nanxiong al sud-est de la Xina, on s'han recol·lectat uns 20.000 fragments de closques d'ous, uns 300 ous complets i 24 nius sencers o gairebé sencers. Aquests ous es van pondre durant els últims milions d'anys abans de l'extinció dels dinosaures. Efectivament, en els estrats immediatament superiors s'han trobat fòssils de mamífers del Paleocè.
Els paleontòlegs i geoquímics xinesos van realitzar fa poc temps un anàlisi exhaustiu del registre d'ous de dinosaure de la conca de Nanxiong i van descobrir que molts dels ous més joves, que es van pondre just abans del límit K/T, tenien la closca fina, trencadissa, enriquida amb elements com magnesi i estronci i una proporció inusual d'isòtops d'oxigen. Els científics van concloure que els dinosaures adults havien ingerit una quantitat molt alta d'aquests elements que  van tenir efecte en la formació de les closques dels ous, tornant-les tan trencadisses que es fracturaven amb facilitat i no podien protegir els embrions i es podien morir abans d'eclosionar.  Les morts de tantes cries es va traduir en una gran reducció de les poblacions de dinosaures, el que va provocar una extinció de gran magnitud. No se sap del tot si els alts nivells de magnesi i estronci es van acumular durant la formació de les closques dels ous dins del cos de les femelles o es van introduir durant la fossilització,- el que explicaria les proporcions entre els isòtops d'oxigen dins les closques-.
Tot i que és fàcil qüestionar de que els ous de dinosaure de la conca de Nanxiong aportin proves d'una causa específica de l'extinció dels dinosaures, aquest registre és encara excepcional i segurament mereix una exhaustiva revisió.

Ous procedents de la conca de Nanxiong.
Foto: China Today.

dissabte, 24 de maig del 2014

Ous de dinosaure.

Els primers ous de dinosaure identificats van ser descoberts a França el 1869 i es van atribuir al Sauròpode Hypselosaurus, tot i que els més famosos són els ous d'Oviraptor i Protoceratops descoberts a Mongòlia el 1923. Aquests descobriments van demostrar que els dinosaures, com tots els rèptils i els ocells, eren ovípars. Actualment se n'han trobat a l'Àsia central i oriental, l'oest d'Amèrica del Nord, el sud d'Europa, l'Índia i Argentina, els més antics dels quals daten del Triàsic superior. Moltes vegades els ous reben noms científics com els ossos i s'anomenen ooespècies.
Els dinosaures, al ser Amniotes, ponien ous que tenien una closca composta de matèria orgànica i d'un mineral inorgànic, el carbonat càlcic cristal·lí, que donava rigidesa a la closca i n'hi incrementava la fossilització. Però es coneixen molt pocs ous de dinosaure anteriors al Cretaci superior, el que ha portat a alguns paleontòlegs a especular que moltes races primitives ponien ous de closca tova semblants als dels amfibis, sense una extensa matriu mineral.
La forma dels ous de dinosaure varia de manera considerable, de forma esfèrica a gairebé cilíndrica. Molts ous contenen embrions ben conservats estretament associats amb els esquelets de dinosaures recent nascuts i adults. Aquestes circumstàncies permeten que la majoria d'aquests ous s'hagin identificat amb un tipus concret de dinosaures. Els ous més grans pertanyien a Sauròpodes i tenien més de 30 cm de longitud,  25,5 cm de circumferència i una capacitat de 3,3 litres. Es coneixen ous de la majoria dels grups de dinosaures, inclosos els Teròpodes, els Prosauròpodes, els Sauròpodes, els Marginocèfals i els Ornitòpodes, però només d'aquests últims s'han recuperat ous amb embrions a l'interior. D'alguns dinosaures es sap que cavaven forats per pondre-hi els ous, com una mena de nius. La mida de la posta variava entre les espècies, però en una posta de l' Hadrosàurid Maiasaura trobada a Montana (E.E.U.U.) es van descobrir 20 ous.
Com les icnites, els ous aporten informació molt important pels paleontòlegs, per exemple, indiquen la presència dels dinosaures en llocs on no s'han pogut trobar ossos ni icnites. A més, els nius han servit per fer-nos una idea del comportament paternal dels dinosaures. Fins i tot hi ha una hipòtesi que argumenta que l'extinció dels dinosaures estaria relacionada amb els ous, segons han indicat algunes anàlisis.

Foto original dels ous d'Oviraptor trobats a Mongòlia el 1923, durant les expedicions de  l' American Museum of Natural History drigides pel famós paleontòleg Roy Chapman Andrews.
Foto: Mitología natural.  
Embrió de dinosaure també procedent de Mongòlia. L'embrió de la dreta és una  reconstrucció a partir de l'embrió original de l'esquerra.
Foto: Quo.


dissabte, 17 de maig del 2014

Novetats en l'estudi dels Sauròpodes.

1: Uns paleontòlegs argentins troben al nord de la Patagònia les restes d'un Diplodòcid, una família de dinosaures Sauròpodes molt comuna durant el Juràssic superior a Amèrica del Nord, Europa i Àfrica, però de la qual no es coneixia fins ara la seva presència a Amèrica del Sud. A més, les restes trobades són de principis del Cretaci, el que indica que va viure en una època geològica posterior que altres races d'aquest grup com el Diplodocus i l'Apatosaurus i, per tant, és l'últim representant dels Diplodòcids del qual es té notícia. L'equip de científics argentins que han desenterrat els fòssils han batejat al dinosaure com Lainkupal laticauda, en mapudungun lainkupal significa família que desapareix, i en llatí laticauda significa cua ampla, ja que tenia una cua que posseia una important musculatura, el que indica que la feia servir com un fuet per donar cops als depredadors.

Primera reconstrucció feta del Lainkupal, en la qual està lluitant contra uns Teròpodes.
 Font: Paleontología Noticiosa.

2: Aquesta setmana també s'ha batejat un altre gènere nou de Sauròpode, en aquest cas a Portugal: Zby atlanticus. Els seus fòssils ja es van trobar els anys 1996, 2000 i 2002, però es van identificar com una variant occidental de Turiasaurus riodevensis, el Sauròpode característic del Juràssic superior i Cretaci inferior de Terol. Tot i que ara és una raça diferent del Turiasaurus, el Zby s'ha classificat en la família Turiasauria, de la qual només s'han trobat fòssils a la Península Ibèrica. Zby ve del paleontòleg francès d'origen rus Georges Zbyszewski, que va excavar a Portugal i atlanticus ve de l'Oceà Atlàntic, ja que Lourinha, el municipi en que es van trobar les restes del dinosaure, està banyat per aquest oceà. Per ara, els fòssils trobats del Zby corresponen a una cintura escapular, un braç dret articulat, una dent, un fragment de vèrtebra cervical i un xebró, que s'exposen al Museu de Lourinha.

Dibuix de les restes trobades del Zby atlanticus i la seva situació en una reconstrucció de l'aspecte complet del Sauròpode.
Font: DinoAstur.

3: Tornant a Argentina, s'ha trobat a Chubut, a la Patagònia, l'esquelet de dinosaure més gran trobat fins ara. El primer fòssil descobert és un fèmur amb una mida més gran que la d'un home, descobert per un camperol de la regió el 2011 i desenterrat pels paleontòlegs el 2013. A mesura que han anat progressant les excavacions, s'han anat trobat més ossos, com costelles, la pelvis, un húmer i fins i tot la cua completa, el que ha permès als paleontòlegs reconstruir més o menys com seria el seu esquelet. Segons les estimacions, aquest nou dinosaure encara no identificat pesaria entre 77 i 100 tones i faria més de 20 metres de llargada, una mida equivalent a 14 elefants junts. És el dinosaure més gran de que els científics n'estan més o menys segurs.

Comparació entre un home i el fèmur trobat a Chubut, a la Patagònia argentina.
Font: La Nación

divendres, 16 de maig del 2014

La interpretació de les icnites.

Les icnites aporten importants proves sobre la postura i la forma de caminar d'un animal extingit. Així, per exemple, les petjades dels Teròpodes confirmen el bipedisme d'aquests dinosaures, que primer es va deduir a partir de l'estudi dels seus esquelets. En canvi, les petjades dels Anquilosaures i dels Ceratopsians poden suggerir postures de les potes anteriors més erectes que la marxa quadrúpeda que es va atribuir a aquests dinosaures a partir de l'estudi dels seus ossos. Aquestes diferències han estat font de debats sobre la postura i la marxa d'aquests dinosaures. La informació més important que els paleontòlegs obtenen a partir de l'estudi de les icnites és l'estimació de la possible velocitat d'un organisme extingit, ja que són l´única informació fiable a partir de la qual poden fer-se aquestes estimacions.
Una mala interpretació de les petjades fòssils pot provocar idees equivocades sobre aquestes. L'exemple més conegut és la idea de que els Sauròpodes eren aquàtics, basada en l'estudi que va fer el paleontòleg Roland T. Bird del grup de rastres d'icnites del Cretaci Inferior de Glen Rose (Texas) durant les dècades de 1930 i 1940. Va analitzar el rastre d'un Sauròpode concret que consistia només en impressions molt simples dels peus anteriors. El doctor Bird va explicar que l'absència de petjades dels peus posteriors era causa de que aquests estaven flotant en aigües bastant profundes, de tal manera que només els peus anteriors podien tocar el fons. Tot i això, un recent estudi més detallat d'aquest rastre de Sauròpode va revelar que la majoria d'icnites són en realitat el que es coneix com subpetjades. També es va observar la petjada d'un peu posterior, el que descarta la hipòtesi dels Sauròpodes nadadors.

Fotos d'una icnita del Teròpode Acrocanthosaurus descoberta a Glen Rose.

dissabte, 10 de maig del 2014

Icnofòssils de dinosaures: les icnites.

Quan pensem en fòssils, el primer que ens ve al cap són els esquelets complets reconstruïts que són el més representatiu dels museus de paleontologia d'arreu del món. Recol·lectar animals extingits, entre ells dinosaures, significa desenterrar aquests esquelets o al menys trobar alguns ossos. Però també existeix un registre fòssil molt important que es conserva en formats molt diferents: petjades, ous, gastròlits, copròlits i impressions de pell. S'anomenen conjuntament icnofòssils i aporten importants proves sobre la distribució d'un animal extingit i pistes sobre el seu possible comportament, una informació que no la podem trobar en els ossos o fòssils corporals. En les dues últimes dècades, l'estudi dels icnofòssils ha estat molt important.

ICNITES

Les petjades fòssils o icnites documenten la presència de criatures extingides en llocs geogràfics, períodes geològics i ambients on els fòssils corporals no són comuns. Respecte a les icnites de dinosaures, se n'han trobat a tots els continents excepte a l'Antàrtida. Les icnites també donen informació important sobre la postura, forma de caminar, estructura del peu, velocitat i comportament d'un animal extingit que no es pot obtenir únicament a partir dels ossos.
Tant en animals vius com extints, una petjada resulta de la interacció entre el peu i la superfície del terra o substrat sobre el qual camina. Una sèrie de petjades consecutives d'un organisme individual s'anomena rastre i aquest és un exemple del que es coneix com comportament fòssil. Per comprendre'l, els paleontòlegs primer mesuren el rastre i cadascuna de les icnites, la gambada o distància entre dues petjades del mateix peu, el pas o distància entre dues petjades consecutives de peus diferents i l'angle de pas, que es la mesura de tots els passos. Aquestes mesures i les pròpies formes de les icnites serveixen de base per a identificar l'animal que les va fer.
Per fer-ho, el primer que s'ha de fer és comparar-les amb peus dels esquelets. Així, per exemple, les petjades amb tres dits dels dinosaures Teròpodes i dels dinosaures Ornitòpodes són semblants, però les dels Teròpodes poden distingir-se fàcilment pels seus dits llargs, esvelts i amb urpes i pel seu taló, més punxegut i allargat cap endarrere que el dels Ornitòpodes. El problema que hi ha a l'equiparar icnites amb esquelets és que hi ha moltes icnites per les quals no existeixen esquelets equiparables i també que és possible que no hi hagi diferències entre els peus i les petjades. Per exemple, moltes espècies d'Hadrosàurids només es distingien per les seves diferents formes cranials i, per tant, els seus peus tenien una estructura essencialment uniforme, el que significa que les seves petjades no serveixen per distingir-los. Tot i això, en alguns jaciments es poden reconèixer tipus d'icnites característics, de les quals encara es desconeix a quin dinosaure  va pertànyer.
Donada la necessitat de discutir sobre els diferents tipus d'icnites d'una manera precisa, les petjades més característiques reben noms científics en llatí semblants als que es designen als fòssils corporals. Però aquests noms es van crear moltes vegades sense considerar els diferents factors que afecten a la forma de les icnites.
Entre aquests factors hi ha el del substrat: el tipus de substrat i en quina part del substrat es conserva la petjada pot afectar en gran mesura a la seva forma. També és molt important saber que una icnita pot ser la petjada original en la superfície del substrat o una d'entre una sèrie de subpetjades (underprints en anglès) en totes les capes de sediments subjacents a la superfície que va ser deformada pel pes del dinosaure. Les subpetjades poden ser molt diferents de la icnita veritable, així que s'han de distingir molt bé quan les hi volem donar un nom.

Icnites de Teròpodes procedents de la Rioja.
Foto: Educación contra corriente. 

L'Homo antecessor practicava el canibalisme per a controlar els recursos del territori.

El 5 de mig es va publicar un article a la revista Quaternary Science Reviews fet per la investigadora de l'IPHES Palmira Saladié sobre les novetats en l'estudi de les restes d'Homo antecessor que van aparèixer al nivell TD6-2 del jaciment de la Gran Dolina d'Atapuerca el 1994 i que presenten marques de tall fetes amb eines lítiques i que és -amb 800.000 anys d'antiguitat- el cas més antic conegut de canibalisme. En aquest article, es descriu que s'ha observat que aquesta pràctica es realitzava en ocupacions de llarga durada dels Homínids per tenir el control sobre els recursos de l'entorn quan hi havia competència entre grups d'individus de la mateixa espècie. També es destaca que els altres mamífers carnívors d'Atapuerca només ocupaven la Gran Dolina quan els Homínids no hi eren. Així, els primers Homínids que van arribar al sud d'Europa durant el Plistocè inferior procedents d'Àfrica es situaven a la part superior de la cadena alimentària, juntament amb espècies com Tigres de Dents de Sabre, hienes o óssos.

Restes d'Homo Antecessor procedents del nivell TD6-2 amb proves de canibalisme.
Foto: IPHES.
Font. IPHES


MÉS NOTÍCIES

S'han trobat artefactes del Mesolític, de fa uns 10.000 anys a prop del monument de Stonehenge. Això indica que la zona del sud d'Anglaterra on està aquest moment de fa 5.000 anys ja era important cinc mil·lennis abans de que es construís, a diferència del que es creia fins ara, que Stonehenge era una construcció aïllada de qualsevol assentament. Al jaciment, anomenat Vespasian's Camp, s'han descobert 31.000 eines lítiques i 1.000 ossos d'animals salvatges, entre ells, d'Ur, cérvol i senglar, el que fa pensar als investigadors que seria un centre de fabricació d'utensilis i un lloc de reunió on hi havia grans festivals on es consumia una gran quantitat de carn. En certa manera, va ser el predecessor del propi Stonehenge.

Vista de Stonehenge.
Foto: Viquipèdia.
Font: Antrophistoria.


El 6 de maig investigadors de la Universitat de Califòrnia van trobar 71 geoglifs en un grup de cinc monticles al vall de Chincha, al Perú. Aquests geoglifs són 300 anys més antics que les mundialment conegudes Línies de Nazca. A diferència d'aquestes, les línies de Chincha només presenten formes geomètriques i no hi ha dissenys d'animals. Segons els investigadors, aquests dibuixos colossals servirien per marcar el solstici d'estiu i el fet de que estan a prop de monticles cerimonials, fa pensar que seria un lloc de reunió on es feien rituals i fires. En aquests monticles s'ha trobat ceràmica i teixits de la cultura Paracas (finals del I mil·lenni A.C.).

Excavació d'un dels monticles cerimonials del vall de Chincha.
Foto: SINC.
Font: SINC

divendres, 9 de maig del 2014

Qianzhousaurus o "Pinotxo rex", el Tiranosàurid xinès de morro llarg.

Qianzhousaurus, aquest és el nom científic de la nova espècie de dinosaure carnívor descoberta fa pocs dies al sud de la Xina en sediments de fa 66 M.A., però se'l coneix més com "Pinotxo rex", ja que presenta un morro llarg. El Qianzhousaurus formava part de la família dels Tiranosàurids (Tyrannosauridae), però tenia un crani allargat i unes dents estretes en comparació del crani profund i les dents grosses del Tiranosaure rex, el seu parent més conegut. Abans ja s'havien descobert a la mateixa regió dos exemplars també de crani llargarut, però com es tractaven de cadells, no se'n podia estar segur de si pertanyien o no a un nou tipus d'animal. També es pensava que si haguessin arribat a l'etapa adulta els seus cranis serien més robusts. Els paleontòlegs xinesos i escocesos que van descobrir el fòssil afirmen que és una de les troballes més importants en l'estudi dels Tiranosàurids a l'Àsia, conjuntament amb l'Alioramus de Mongòlia. També han argumentat que els Tiranosàurids de musell llargarut serien un dels grups principals de Teròpodes a Orient a finals del Cretaci.

Reconstrucció d'un Qianzhousaurus atacant a un Oviraptor.
Foto: Chuang Zao.

Crani de Qianzhousaurus.
Foto: Nature Communications.
Font: El Mundo.


MÉS NOTÍCIES

A partir de l'estudi de tres trossos de mandíbula trobats el 1993 i conservats al Museu de Història i Ciència de Denver, la capital de Colorado, s'ha descrit una nova espècie de Docodon. El Docodon era un mamífer primitiu que va viure al sud-oest americà al Juràssic final. Va ser descrit per primera vegada per Othniel Charles Marsh el 1880 i des de llavors s'han diferenciat 5 espècies. La nova espècie identificada s'ha nombrat Docodon apoxys.

Dibuixos i fotos dels maxil·lars amb els quals s'ha identificat el Docodon apoxys.
Foto: DinoAstur.
Font: DinoAstur.


Un grup de científics, entre els quals n'hi ha de l'ICP de Sabadell, han descrit una patologia òssia en un cocodril de fa 50 M.A. (Eocè) procedent d'Aragó. Amb l'ajuda de microscopis i imatge obtingudes mitjançant l'equip de tomografia computada de l'ICP, els investigadors han detectat, a partir d'una anormalitat morfològica a la primera falange, una malaltia inflamatòria, possiblement originada per una fractura, que va afectar la pota posterior esquerra. Aquesta és una malaltia molt comú en els cocodrils actuals.

Dibuix de la pota del cocodril i detall de la protuberància a partir de la qual s'ha pogut identificar la malaltia.
Foto: Aragosaurus.
Font: Aragosaurus.


Fa poc es va trobar a la formació Shishugou, al nord-oest de la Xina, el Pterosaure Pterodàctil més antic, el Kryptodrakon. El Kryptodrakon va viure fa 163 M.A., a la mateixa època i a la mateixa regió que el Guanglong, el Tiranosàurid més primitiu i el Yinlong, l'avanpassat dels Ceratopsians. A l'igual que amb aquests dos dinosaures, els descendents del Kryptodrakon es convertirien en els animals dominants al cel a finals del Mesozoic. Kryptodrakon vol dir drac ocult en grec, el més xocant és que , Yinlong vol dir el mateix en xinès.

Reconstrucció del Kryptodrakon volant.
Foto: National Geographic.
Font: Europapress.  

dijous, 1 de maig del 2014

Relació entre les estructures anatòmiques dels dinosaures i la seva funció.

Moltes de les afirmacions que es fan sobre el possible comportament dels dinosaures, com les diferències entre quadrúpedes i bípedes o entre carnívors i vegetarians, reflecteixen la relació entre una estructura anatòmica concreta i la seva funció. Aquesta relació és un dels aspecte fonamentals de la paleontologia. La forma i la mida d'un os únic o d'un conjunt d'ossos determinen la funció d'aquesta estructura. I això és així perquè, com en tots els animals, l'esquelet dels dinosaures servia de suport als teixits tous del cos i també d'ell depenien el moviment dels músculs i la forma, la mida i la disposició dels òrgans i els vasos sanguinis. Així doncs, és possible examinar un esquelet i fer algunes deduccions sobre les parts del cos que no s'han conservat i tenir una idea de l'aspecte i la conducta d'un organisme extingit.
Un bon exemple d'aquesta relació entre estructura anatòmica i funció és el mode de desplaçar-se dels dinosaures, que podia ser bípede, quadrúpede o intermedi. Entre els animals actuals, els bípedes tenen les extremitats posteriors molt més grans, més voluminoses i, per tant, més fortes que les anteriors. Això és lògic, ja que, en els bípedes, són les cames les que tenen de suportar i propulsar tot el pes de l'animal. En canvi, els quadrúpedes actuals tenen tant les potes anteriors com posteriors d'una mida molt semblant. També l'estructura de la pelvis i de la columna vertebral dels animals bípedes és diferent de la dels quadrúpedes degut a les postures molt diferents que adopten els uns i els altres quan es desplacen.

Aquests són els esquelets reconstruïts d'un bípede (Saurophaganax) i d'un quadrúpede (Apatosaurus) a la Universitat d'Oklahoma (E.E.U.U.). Comparant la mida de les extremitats anteriors i posteriors de cada dinosaure, es pot saber com es desplaçava. Els braços curts i les cames enormes del Saurophaganax indiquen bipedisme. Les extremitats anteriors i posteriors de mides molt semblants de l'Apatosaurus, pel contrari, indiquen quadrupedisme.
Foto : Viquipèdia.