salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

diumenge, 22 de desembre de 2013

Exposició temporal sobre els Neandertals al MAC.

Des del 14 de novembre i fins al 16 de febrer es pot veure a la seu barcelonina del MAC, una exposició sobre els Neandertals que van viure al territori català; on es mostraran fòssils i industria lítica d'aquest Homínid extint recuperats a varis jaciments catalans i de la Catalunya del Nord, com per exemple: l'Abric Romaní (l'Anoia), les Coves de Serinyà (el Pla de l'Estany), la Roca dels Bous (la Noguera), la Cova del Gegant (el Garraf) i Talteüll (el Rosselló).
L'exposició temporal també proposa als visitants nous interrogants sobre el coneixement actual de la raça Neandertal.

Per a més informació, aquí deixo l'adreça de l'exposició:





  

divendres, 20 de desembre de 2013

dijous, 19 de desembre de 2013

Els Anquilosaures.

Els Anquilosaures eren Ornitisquis Tireòfors de fins a 9 m de longitud que van aparèixer al Juràssic, però que no van prosperar fins al Cretaci. El seu nom vol dir "rèptil fusionat", ja que tenien una sèrie de vèrtebres fusionades al llom.
Tenien el cap petit, amb dents en forma de fulla semblants a les dels Estegosaures. Les costelles eren àmplies i arquejades. El cos estava cobert per plaques dèrmiques que formaven un escut sobre la seva esquena. La cintura pèlvica formava la base per a la cuirassa. Alguns Anquilosaures tenien espines com part de la seva armadura corporal, mentre que altres tenien una massa al final de la cua. Les seves potes eren robustes, les anteriors tenien tres quarts de la longitud de les posteriors , peus curts i robusts acabats en peülles. El crani era baix, ja que la separació dels ulls superava la altura del crani. També tenia ossos dèrmics (de la pell) al crani. Aquestes són algunes de les moltes novetats evolutives dels Anquilosaures.
Els Anquilosaures es divideixen en dues famílies: Nodosauridae i Ankylosauridae, cada grup amb unes diferències que el separen de l'altre.

El Tireòfor nord-americà Ankylosaurus dona nom als Anquilosaures.
 A la vegada, es classifica dins de la família Ankylosauridae, que també rep el seu nom.

diumenge, 15 de desembre de 2013

"Caminando entre Dinosaurios", la pel·lícula sobre dinosaures d'aquest Nadal.

El 25 de desembre de 2013 s'estrena a Espanya la pel·lícula d'animació sobre dinosaures "Caminando entre Dinosaurios".
La pel·lícula s'ambienta a l'Alaska fa 70 M.A. El personatge principal és un jove Pachyrhinosaurus anomenat Patch, que és el petit d'una família d'aquesta inusual raça de Ceratopsians. El Patch no té gaire resistència física, però té un esperit molt fort, el que li ajuda a superar les dificultats que es troba al llarg de la seva infantesa.
Un dia, però, el Patch i la seva tribu tenen que emigrar cap al sud. Els acompanyarem un viatge ple de perills, com grans inundacions, nevades i els sempre presents depredadors.
Pel·lícula produïda per BBC Earth, basada amb la sèrie documental del mateix nom, i distribuïda per 20th Century Fox. Dirigida per Neil Nightingale i Barry Cook.

NO US LA PERDEU!!

Cartell oficial de la pel·lícula.



dijous, 12 de desembre de 2013

Manera de viure i evolució dels Estegosaures.


MANERA DE VIURE

El crani i les dents dels Estegosaures indiquen que eren herbívors i que recollien la vegetació amb el seu bec i després la tallaven amb les seves dents abans d'empassar-la. L'estructura de les seves potes suggereix que eren quadrúpedes que arribaven a pesar 2 tones. És probable que els Estegosaures es poguessin aixecar sobre les seves potes posteriors, encara que principalment pasturaven la vegetació a 1 metre d'alçada per damunt del terra o menys.

EVOLUCIÓ

Els esquelets d'Estegosaures més antics són del Juràssic mitjà i s'han trobat a diferents zones d'Europa i la Xina. Els Estegosaures van arribar al zenit del seu desenvolupament a finals del Juràssic, quan tenien una distribució gairebé cosmopolita i d'ells n'hi havia vuit gèneres com a mínim. Els Estegosaures figuren entre els grans vegetarians del Juràssic superior i els seus fòssils són comuns a les roques terrestres d'aquest període, especialment al sud de la Xina (Szechuan i Yunnan), a l'oest dels E.E.U.U. (Wyoming, Utah i Colorado) i a l'est de l'Àfrica (Tanzània).
Cap al començament del Cretaci comença una lenta decadència d'aquest grup, ja que el seu registre en aquesta nova era és més dispers. La decadència cretàcica dels Estegosaures es sol associar a l'aparició de les plantes amb flors, de nous tipus de dinosaures herbívors que els feien la competència o de tots dos. No obstant, el descobriment de possibles fòssils d'Estegosaures del Cretaci superior a l'Índia durant la dècada de 1970 suggereix que al menys en un lloc van sobreviure gairebé fins al final del Mesozoic.

Exemples de Petjades d'Estegosaure. Se n'han trobat a França, al Marroc i a Austràlia.
    

dijous, 5 de desembre de 2013

La funció de les plaques del Stegosaurus

Durant gairebé un segle, els paleontòlegs van creure que el Stegosaurus (el Tireòfor característic) utilitzava les seves plaques com una cuirassa defensiva. Vàries il·lustracions antigues mostren a aquest dinosaure protegint-se de l'atac dels carnívors amb les seves plaques i alguns dibuixos ensenyen fins i tot les plaques inclinades horitzontalment als costats del cos del Stegosaurus.
Hi ha dues raons per qüestionar la idea de que les plaques del Stegosaurus eren una cuirassa defensiva. La primera és que aquestes plaques protegien només una petita part de l'esquena i dels costats del dinosaure, deixant el ventre i les potes totalment desprotegides. La segona és que les plaques tenien vasos sanguinis a l'interior, el que suggereix que s'omplien extensament de sang a intervals regulars i que, simplement, no té sentit exposar una estructura plena de sang a l'atac d'un depredador.
Una interpretació molt més raonable per a la funció de les plaques del Stegosaurus sorgeix d'una rigurosa anàlisi realitzada per en James Farlow i els seus col·laboradors de la universitat de Yale a finals de la dècada de 1970. Aquests científics van argumentar, per analogia amb els rèptils vivents, que les plaques del dinosaure funcionaven com radiadors i panells solars que els ajudaven a regular la temperatura corporal. El bombeig de sang a través de les plaques hauria incrementat així la superfície d'exposició de la sang de forma que aquesta pogués refredar-se a l'ombra o escalfar-se al sol ràpidament.
Aquesta anàlisi de la funció de les plaques del Stegosaurus sembla adequada, però es aplicable a altres Estegosaures? El Huayangosaurus tenia punxes en comptes de plaques i la disposició i la forma de les plaques d'altres Stegosauridae, tals com el Kentrosaurus i el Tuojiangosaurus, no són tan òptimament funcionals com les del Stegosaurus. A més, les punxes caudals (de la cua) del Stegosaurus no encaixen dins del model de termoregulació i es probable que funcionessin com estructures defensives. Deu ser que el conjunt de plaques vertebrals dels Stegosauridae va evolucionar a partir d'unes punxes defensives com les del Huayangosaurus. En alguns exemplars més moderns, com el Stegosaurus, la forma i la disposició de les plaques vertebrals es van modificar de tal manera que podien funcionar com radiadors i panells solars. És possible que els Stegosauridae més antics encara utilitzessin les plaques per la defensa, al menys en certa mesura. Les plaques també servirien per exhibir-se i reconèixer els membres de la mateixa espècie.

A "Caminant entre Dinosaures",  hi ha una escena en la qual un Allosaurus s'acosta a un Stegosaurus. Aquest en veure'l, fa que les seves plaques s'omplin de sang i adoptin un color vermell fort, el que espanta al Teròpode. Una forma alternativa de l'ús de les plaques en cas d'un atac d'un depredador, lluny de l'antiga imatge de la cuirassa defensiva. 
          

dilluns, 25 de novembre de 2013

Els Estegosaures.

Els Estegosaures (Stegosauria), mot grec que significa "llangardaixos amb plaques" ja que tenien plaques cuirassades a l'espatlla, eren Ornitisquis Tireòfors de mida mitjana a gran (fins a 9 metres de llargada), quadrúpedes i herbívors. Tenien el cap petit, potes anteriors curtes i massives, potes posteriors llargues i peus curts i robusts que tenien peülles a la punta dels dits. La novetat evolutiva clau dels Estegosaures eren les plaques i espines òssies verticals disposades en doble filera al llarg del coll, l'espatlla i la cua. Encara que comparteixen aquestes característiques comuns, els Estegosaures varien segons l'espècie, per això es classifiquen en dues famílies: els Huayangosauridae i els Stegosauridae.

HUAYANGOSÀURIDS

Els Huayangosàurids (Huayangosauridae) reben el seu nom de l'Estegosaure més primitiu que es coneix, el Huayangosaurus, que va viure durant el Juràssic mitjà al territori ocupat actualment per la província xinesa de Sichuan. El Huayangosaurus feia 4,3 m de longitud, tenia unes plaques dèrmiques (de pell) en forma d'escarpia al llarg de la línia mitjana del cos i fileres addicionals de petites plaques cuirassades a cada costat de les escarpies. A diferència dels Estegosàurids, el Huayangosaurus tenia un crani bastant profund, amb un morro curt. Les òrbites estaven situades bastant cap endavant, damunt de les dents de galta posteriors. El Huayangosaurus era més petit i menys massís que els Estegosàurids i les seves potes anteriors tenien gairebé la mateixa longitud que les posteriors. Altres diferències poden observar-se als detalls de l'estructura de les cintures escapular i pèlvica. Els Huayangosàurids engloben, a més del Huayangosaurus, a l'Emausaurus i al Regnosaurus.

ESTEGOSÀURIDS

Tots els Estegosaurus, apart del Huayangosaurus i els seus dubtosos parents, es classifiquen a la família dels Estegosàurids (Stegosauridae). Els Estegosàurids es distingeixen fàcilment dels Huayangosàurids pel seu morro allargat, les seves òrbites oculars situades en posició posterior (darrera de la filera de dents de galta), la seva major mida, el seu esquelet més massís i les seves potes posteriors relativament llargues. El més conegut dels Estegosàurids es el Stegosaurus que va vuire a l'Oest Americà durant el Juràssic superior. Altres Estegosàurids ben coneguts són el Kentrosaurus de Tanzània i el Tuojiangosaurus de la Xina.

Esquelet de Huayangosaurus. Aquest dinosaure es coneix a partir de varis esquelets complets trobats a la Xina i es per tant un dels Estegosaures millor coneguts.

dijous, 21 de novembre de 2013

Tireòfors primitius

No tots els Tireòfors es poden classificar com Estegosaures o com Anquilosaures. Entre aquests hi ha els Tireòfors més primitius, que figuren entre els dinosaures herbívors més antics. Els dos exemplars més coneguts de Tireòfors primerencs són el Scutellosaurus i el Scelidosaurus.
El Scutellosaurus era un Ornitisqui relativament petit (de gairebé 1,2 m de longitud). Tenia un crani petit en proporció amb la resta del cos, les dents disposades a les vores mandibulars, el coll curt, les cames només una mica més llargues que els braços i la cua llarga. Es tracta d'un dinosaure amb característiques dels primers membres del grup Ornitischia i d'aquí que alguns paleontòlegs considerin que el Scutellosaurus està estretament emparentat amb Ornitisquis primitius com el Lesothosaurus. Encara així, el Scutellosaurus tenia el cos extensament recobert de plaques òssies implantades dins de la pell, el que es una novetat evolutiva dels Tireòfors i justifica la seva inclusió dins d'aquest grup.
Algunes novetats evolutives del crani i la mandíbula inferior, distingeixen els Estegosaures i els Anquilosaures dels seus parents més primitius. Per suposat, és possible que el Scutellosaurus desenvolupés la seva cuirassa dèrmica independentment de l'evolució de la cuirassa dels Tireòfors. Pel moment, però, el millor es considerar l'escut dèrmic del Scutellosaurus com genuïnament tireòfora, sobre tot perquè mostra una semblança detallada i única amb la cuirassa dèrmica d'altres Tireòfors: quilles dorsals i forats ventrals.
El Scelidosaurus és un altre Tireòfor primitiu però era molt diferent del Scutellosaurus. En efecte, era molt més gran (4 metres de llargada), i tenia un crani petit amb dents simples i amb forma de fulla que arribaven fins a la punta del musell. Les seves potes eren voluminoses i segons sembla, les anteriors i les posteriors eren de la mateixa longitud. El crani del Scelidosaurus no tenia plaques cuirassades, però la seva esquena estava recoberta amb nombroses protuberàncies òssies incrustades dins de la pell. Aquestes plaques eren notablement semblants a les dels Anquilosaures. Donat que no s'ha trobat un esquelet articulat complet d'aquest dinosaure, la disposició de les plaques dèrmiques cuirassades de l'esquena continua sent incerta.
Com al Scutellosaurus, gran part de l'anatomia del Scelidosaurus és la d'un membre primitiu dels Ornitisquis. Però aquest quadrúpede amb el seu extens escut dèrmic i el seu ample sacre es classifica més apropiadament dins dels Tireòfors. De fet, alguns paleontòlegs han arribat a incluïr-lo dins dels Estegosaures o els Anquilosaures, encara que no té les novetats evolutives que diferencien les dues famílies. Per ara és millor considerar-lo com un Tireòfor primitiu que no pertany a cap d'aquests grups.


Com el Scutellosaurus tenia les potes posteriors més llargues que les anteriors, sovint se'l reconstrueix com un bípede.

divendres, 15 de novembre de 2013

NOTÍCIES: Es descriu el membre més antic del gènere Panthera.

Fa pocs dies es va descriure un nova espècie extingida del gènere Panthera, que és també la més antiga trobada fins ara. El nou fòssil s'anomena Panthera Blytheae.
El gènere Panthera inclou els lleons, tigres, lleopards, jaguars i els seus parents extingits més propers, i el Panthera Blytheae és el més antic d'aquests fèlids antics. El seu fòssil es va trobar al 2010 al Tibet (Xina) i data del Miocè superior i el Pliocè inferior, fa entre 5,95 i 4,1 milions d'anys.
El nom de l'espècie ve de Blythe Haaga, mare dels germans Paul Haaga i Heather Haaga, benefactors del Museu d'Història Natural del Comtat de Los Angeles i que li van posar el nom al Panthera Blytheae.

Més notícies:
1-Es troben noves restes dentals del primat prehistòric català Anoiapithecus brevirostris. Són dues restes dentals de femelles de fa 12,3 i 12,2 M.A., el que converteix l'Anoiapithecus brevirostris en l'Hominoïdeu més antic de la Península Ibèrica.

2-Un estudi estableix que els Neandertals i els humans moderns no provenen d'un ancestre comú, si no que les línies evolutives que van donar lloc a les dues espècies d'Homínids es van separar fa gairebé un milió d'anys, molt abans del que es pensava. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors han estudiat més de 1.200 molars i premolars fòssils. El treball es va publicar a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).


Vistes lateral i inferior d'un crani de Panthera Blytheae trobat a la Xina.

Reconstrucció del Panthera Blytheae
. El color de la pell i les faccions de la cara estan basades en membres actuals del gènere Panthera , més concretament en el lleopard i el jaguar.

Les dents fòssils de femella d'Anoiapithecus brevirostris que han identificat aquesta espècie com l'Hominoïdeu més antic de la Península Ibèrica.

dilluns, 11 de novembre de 2013

Els Tireòfors

El Stegosaurus és un dels dinosaures més familiars i l'Ankylosaurus, amb el seu aspecte d'armadillo, un dels més inusuals. Els paleontòlegs consideren actualment que els Estegosaures (dinosaures amb plaques) i els Anquilosaures (dinosaures cuirassats) están estretament emparentats i els han classificat en un grup que rep l'insòlit nom grec de Thyreophora (que en aquesta llengua dels Balcans vol dir "els que porten escut"), el seu nom catalanitzat és Tireòfor. Els Tireòfors van ser un grup de dinosaures Ornitisquis molt diversificat caracteritzats per ser cuirassats i principalment quadrúpedes. Van viure durant tot el Juràssic i tot el Cretaci, amb una distribució pràcticament cosmopolita. La novetat evolutiva clau dels Tireòfors és la presència d'una o més fileres de plaques de cuirassa a la pell, per damunt o als costats de la columna vertebral.


Esquelet d'un Estegosaure (Stegosaurus). Ha estat reconstruït en posició ajupida, el que fa que es puguin veure frontalment les dues fileres de plaques òssies que tenia a l'esquena.

dijous, 7 de novembre de 2013

Les crestes dels Lambeosaurinae produïen sons.

Els tubs i crestes cranials dels Hadrosàurids de la subfamília Lambeosaurinae han suscitat especulacions sobre la seva funció durant una dècada. Una de les primeres hipòtesis era que els tubs i crestes permetien alimentar-se sota l'aigua, podent actuar com a tubs de busseig, com "ampolles d'aire, o com rescloses que impedien que l'aire entrés als pulmons.
Altres suggerències més plausibles eren que els espais buits dins dels tubs i crestes proporcionaven espai per glàndules o que, en incrementar la superfície tissular dins de la cavitat nassal, escalfaven i humitejaven l'aire i potenciaven el sentit de l'olfacte. Una altra suggerència recent és que els tubs i crestes s'utilitzaven per  a desviar el fullatge quan els Lambeosaurinae corrien a través de selves denses.
Aquestes explicacions acceptables dels tubs i crestes no exclouen el que hauria estat la seva funció més important: la d'emetre senyals, tant visuals com auditives. El fet de que unes formes concretes de crestes i tubs fossin específiques de tipus concrets de Lambeosaurinae, i de que els mascles i les femelles d'un tipus concret de Lambeosaurinae tinguessin crestes de mida i forma diferents, recolza amb força la hipòtesi del seu ús com senyals visuals. Així doncs, els tubs i crestes d'aspecte distintiu haurien permès als Lambeosaurinae reconèixer als membres de la pròpia raça i distingir els mascles de les femelles.
També és possible que els tubs i crestes s'utilitzessin en exhibicions d'altre tipus, ja que eren buits i estaven connectats amb els conductes d'aire. Aquestes estructures buides podrien haver actuat com  a càmeres de ressonància, i les diferents formes de crestes i tubs haurien produït sons distintius a l'igual que els diferents instruments de vent d'una orquestra simfònica. Així, els Lambeosaurinae no sols podien identificar-se entre si visualment amb les seves crestes i tubs, si no que a més podien reconèixer i assenyalar la seva presència amb sons distintius.

Tribu de Parasaurolophus en un bosc. Amb el soroll que feien al produir sons, amb els seus tubs buits, les frondoses selves tropicals i boscos perennes on habitaven haurien estat llocs bastant sorollosos.  
  

dijous, 31 d’octubre de 2013

L'Evolució dels Ornitòpodes.

Els Ornitòpodes van ser un dels grups de dinosaures més duradors i diversificats. Van aparèixer durant el Juràssic inferior a l'Àfrica meridional com petits Heterodontosàurids bípedes. Els Heterodontosàurids ja tenien característiques també presents en els Ornitòpodes posteriors, com per exemple, la bateria dental que els permetia moldre la vegetació amb més eficàcia que les dents més simples i menys nombroses d'altres herbívors, per exemple els Sauròpodes. Aquesta bateria dental va ser una de les claus de l'èxit de la raça.
Cap al Juràssic superior els Ornitòpodes es trobaven per tot el món. Els petits Hypsilophodontidae, els Driosàuris de mida mitjana i els grans Iguanodòntids van ser dinosaures molt diversificats i abundants a finals del Juràssic i principis del Cretaci.
Cap a mitjans del Cretaci van sortir els Hadrosàurids a partir d'un avantpassat semblant a un Iguanodòntids. La seva aparició va coincidir amb un marcat declivi en els tipus i números de Hypsilophodontidae i d'Iguanodòntids. Així doncs, resulta tentador creure que els Hadrosàurids van contribuir a l'extinció dels seus parents. Els Hadrosàurids van tenir una abundància i una diversitat extraordinàries durant el Cretaci superior i van habitar en una gran varietat d'ambients fins a la seva extinció fa 65 milions d'anys.

L'Ornitòpode Protohadros, trobat a Texas, podria ser un Hadrosàurid primitiu (Hadrosauroïdeu), l'avantpassat dels Hadrosàurids o una espècie molt propera a aquest ancestre.

Encara que els principals fòssils d'Ornitòpodes s'han localitzat a Amèrica del Nord i Euràsia, s'han trobat a d'altres  llocs com la Patagònia i el sud d'Austràlia (on vivien el Muttaburrasaurus i el Leaellynasaura, presents a la imatge) i és possible que arribessin a poblar les costes de l'Antàrtida. 

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Els Ornitòpodes: els Hadrosàurids.

Els Hadrosàurids (Hadrosauridae), coneguts popularment com els dinosaures de bec d'ànec, van ser el grup més evolucionat d'Ornitòpodes i l'últim en aparèixer. Se'n sap més dels Hadrosàurids que de qualsevol altre grup concret de dinosaures. El seu excepcional registre fòssil inclou molts esquelets, ous, petjades i fins i tot mòmies!
Els Hadrosàurids eren Ornitòpodes grans, de 7 a 10 m de longitud, i es caracteritzaven entre altres trets pel seu bec ample i sense dents, semblant al d'un ànec (d'aquí el seu pseudònim), per les seves bateries dentals amb tres o més dents de reemplaçament per cada posició dental i per no tenir polze a la mà. Les mandíbules eren altes i allargades i els músculs mandibulars, poderosos. A l'igual que els Hypsilophodontidae, els Hadrosàurids mossegaven el seu menjar i movien lateralment les seves mandíbules girant lleugerament cap enfora les fileres de dents superiors quan tenien la boca tancada.
Les dents dels Hadrosàurids estaven disposades en bateries dentals que consistien en centenars de dents cimentades les unes amb les altres a cada mandíbula. Les dents formaven així unes superfícies trituradores com una taula de netejar amb que molien la vegetació recol·lectada pel bec corni.
Encara que la variació dels tipus de crani entre els Hadrosàurids és sorprenent, en general només es reconeixen dues subfamílies per la semblança en la forma del crani.
Els Hadrosaurinae són la subfamília més primitiva i tenien la volta cranial bastant plana. Tenien, també, un os nasal gran i llarg que a vegades arribava el seu punt més alt a prop de l'extrem posterior dels narius.
Els Lambeosaurinae són la subfamília més avançada i reben a vegades el nom d'Hadrosàurids crestats. Es distingeixen pels tubs i crestes que tenien a dalt del cap i que contenien els conductes nasals modificats així com una cavitat nasal situada damunt de les òrbites. Altres característiques distintives d'aquesta raça són les apòfisis espinoses allargades a les vèrtebres i les potes relativament robustes. Els variats tubs i crestes cranials dels Lambeosaurinae havien de ser d'exhibició visual i es probable que servissin de ressonadors per produir reclams distintius. Moltes de les diferències en la mida i la forma de les crestes i tubs reflecteixen la fase de desenvolupament i el dimorfisme sexual en aquests dinosaures.
La majoria de les característiques esquelètiques dels Hadrosàurids suggereixen que a l'igual que els Iguanodòntids, els Hadrosàurids eren quadrúpedes que també podien caminar de tant en tant en forma bípede. Hi ha dues mòmies d'aquest dinosaures a Alberta (Canadà) que presenten uns replecs cutanis entre els dits que suggereixen que tenien la ma palmada, i també tenen una cua en forma de rem, el que també és un indicador de que els Hadrosàurids possiblement es podrien haver mogut per l'aigua.
Els Hadrosàurids van aparèixer a Àsia i Amèrica del Nord durant el Cretaci mitjà. Encara no s'ha determinat molt bé quins són els avantpassats d'aquesta família. Cap al Cretaci superior ja s'havien estès per Amèrica del Nord, Àsia, Europa i Amèrica del Sud, encara que la seva diversitat i la seva abundància van ser majors a Amèrica del Nord i Àsia. Es van estendre per tot el continent americà, des d'Alaska, tocant el Cercle Polar Àrtic, fins a la punta sud de la Patagònia. Van viure en una gran varietat d'hàbitats, des de grans planures fins a pantans costaners i selves tropicals. Els Hadrosàurids figuren entre els dinosaures herbívors dominants a la part final del Cretaci i entre els últims que es van extingir.

Cada espècie d'Hadrosàurid té una cresta característica que el diferencia dels altres.
Per exemple, el Parasaurolophus tenia una cresta en forma de tub.
El Lambeosaurus tenia una protuberància cranial allargada que li sortia de la part superior del cap.
El Corythosaurus tenia una cresta arrodonida semblant al casc que utilitzaves els soldats de la ciutat grega de Corint, d'on ve el nom del dinosaure. 
Hi ha Hadrosàurids que tenen una cresta molt petita i no en tenen, com l'Edmontosaurus

divendres, 18 d’octubre de 2013

Un crani de 1,8 milions d'anys podria demostrar que les vàries espècies del gènere Homo que van poblar el món només serien una.

Aquest divendres, la revista "Science" a publicat un article sobre el resultat de l'estudi d'un crani de 1,8 M.A. trobat a Dmanisi (Geòrgia), conegut com Crani 5 de Dmanisi, que indica que els primers membres del gènere Homo, entre ells Homo habilis, Homo rudolfensis, Homo Georgicus i Homo Erectus, serien en realitat una sola espècie amb variacions morfològiques segons la regió.
A diferència d'altres cranis fòssils d'Homo trobats a Dmanisi, el Crani 5 combina una petita caixa craniana amb una cara llarga i dents grans. El científic georgià David Lordkipanidze ha explicat que les diferències entre els fòssils de Dmanisi no són més grans que les que existeixen entre cinc membres d'una mateixa espècie, com per exemple, cinc Homo sapiens (Humans moderns) o cinc Pan troglodytes (Ximpanzés).

Retall d'un crani procedent de Dmanisi amb característques d'Homo primitiu i trobat al 2002.


dilluns, 14 d’octubre de 2013

Els Ornitòpodes: els Iguanodonts.

Els Iguanodonts ocupen un lloc especial en la història de l'estudi dels dinosaures perquè l'Iguanodon (el típic dinosaure d'aquest grup) va ser un dels primers dinosaures descrits científicament pel metge anglès Gideon Mantell al 1825. Els Iguanodonts eren herbívors relativament grans (les espècies més grans feien 10 m com a molt) en la seva majoria bípedes, que van viure principalment durant el Juràssic superior i el Cretaci inferior. Tots els Iguanodonts eren Ornitòpodes grans i de complexió pesada, amb espatlles i potes anteriors robustes. Les potes posteriors eren massives i els peus eren amples, amb peülles als dits. Una característica destacable d'aquesta família és l'urpa del polze. 
El crani dels Iguanodonts era molt variable segons la mida del dinosaure però tots tenien el musell llarg i semblant al dels cavalls actuals i un bec sense dents. El llarg morro contenia moltes més dents que el dels Heterodontosauridae i els Hypsilophodontidae (amb una mida més petita), el maxil·lar de l'Iguanodon tenia 29 dents. El bec s'utilitzava per agafar vegetació de la jungla. Les dents tenien forma de fulla, amb llargues crestes als costats i petites elevacions als fils tallants, Les seves dents semblaven les de les iguanes, aquí el nom d'aquesta família de dinosaures, que en grec vol dir "dent d'iguana".
Els Iguanodonts més antics són del Juràssic superior i s'han trobat a Amèrica del Nord i l'oest d'Europa. D'aquests, el Camptosaurus és el més antic que es coneix a partir d'un esquelet complet i és característic d'aquesta època primerenca de l'evolució d'aquesta família. El zenit de la seva diversitat arriba al Cretaci inferior, s'han trobat fòssils d'Iguanodonts d'aquest període a Europa, Amèrica del Nord, Africa, Àsia i Austràlia. Durant el Cretaci superior es va produir un gran declivi dels Iguanodonts, probablement degut a l'aparició dels Hadrosauridae. Només és coneix dos tipus de possibles Iguanodonts del Cretaci superior trobats en jaciments europeus, entre ells hi ha el Rhabdodon, d'Espanya, França, Àustria i Hongria.

Possiblement, l'Iguanodont més interessant de tots és l'africà Ouranosaurus. Tenia un crani punxegut i les seves apòfisis espinoses de les vèrtebres s'extenien per subjectar un tipus de protuberància no present en altres Iguanodonts.

Un altre Iguanodont molt interessant és el Muttaburrasaurus, una de les poques races trobades a Austràlia.
El més característic d'aquest dinosaure és el seu nas gros, que utilitzaria per produir sons, com les crestes dels Hadrosàurids.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Els Ornitòpodes: Races del Tenontosaurus, del Dryosaurus i del Valdosaurus.

Tres dinosaures estretament emparentats amb els Hypsilophodontidae són el Tenontosaurus, el Dryosaurus i el Valdosaurus. Aquests dinosaures proporcionen una baula evolutiva entre els petits Hipsilofodonts i els grans Iguanodonts.
La longitud del Tenontosaurus variava entre els 1,5 m i els 7,5 m o més. S'assemblava a l'Hypsilophodon però no tenia dents premaxil·lars i tenia tres falanges en comptes de quatre al tercer dit de la mà. En molts aspectes, el Tenontosaurus és una forma de transició ideal entre els petits Hipsilofodonts i els grans Iguanodonts.
El Dryosaurus i el Valdosaurus és solen classificar dins d'una família anomenada Dryosauridae o Driosàurids, diferenciada dels Hipsilofodonts i el Tenontosaurus. A l'igual que el Tenontosaurus, els Driosàurids no tenien dents premaxil·lars i tenien altres característiques esquelètiques que els situen a un nivell de transició.

   
Es podria dir que el Tenontosaurus és un Hipsilofodont engrandit o un Iguanodont en miniatura, depenen del punt de vista evolutiu en que és mira.

dijous, 3 d’octubre de 2013

Els Ornitòpodes: els Hipsilofodonts.

La família d'Ornitòpodes coneguda com Hypsilophodontidae estava formada per dinosaures bípedes herbívors de mida petita o mitjana (de 2 a 4 m de longitud) que van viure des del Juràssic mitjà fins al Cretaci superior. El que millor es coneix i va donar grup al grup és l'Hypsilophodont.

L'Hypsilophodont i els seus parents tenien unes proporcions d'un corredor: cames molt més llargues que els braços, un turmell allargat i una cua llarga i rígida que servia de contrapès a l'animal quan corria a tota velocitat. Encara que alguns paleontòlegs van creure al passat que l'Hypsilophodont trepava als arbres, el seu esquelet es sens dubte, propi d'un ràpid corredor terrestre.
El seu crani de l'Hypsilophodont i dels altres Hypsilophodontidae era semblant al del Heterodontosaurus però sense els grans ullals que caracteritzaven a aquest últim. Els ulls eren grans i les dues mandíbules acabaven en un bec corni i estret. Les seves voluminoses mandíbules suportaven una bateria dental de dents que engranaven entre si i que al desgastar-se produïen un fil tallant continu i inclinat. A diferència dels Heterodontosàurids, els Hipsilofodonts tenien al crani una xarnera que anava des de la part frontal de la filera de dents fins a l'articulació de les mandíbules en el vèrtex posterior del crani. Aquesta estructura permetia que la mandíbula superior girés cap enfora quan el dinosaure mastegava, el que permetia que pogués moldre el menjar.

Els Hypsilophodontidae es coneixen molt bé gràcies als seus esquelets complets i els seus ous. Van aparèixer al sud de la Xina durant el Juràssic mitjà, on es van descobrir esquelets complets del Xiaosaurus, la raça ancestral d'aquest grup.
El zenit de la seva diversitat va arribar durant el Juràssic superior i el Cretaci inicial, quan van colonitzar altres zones d'Àsia, l'Amèrica del Nord, Europa, Àfrica, Austràlia i, fins i tot, l'Antàrtida. Només és coneixen uns pocs Hypsilophodontidae del Cretaci superior: el Thescelosaurus, l'Orodromeus i el Parksosaurus, que vivien a la regió oest dels E.E.U.U.
És molt probable que la diversitat d'Hipsilofodonts s'hagués degut al fet de que eren capaços de moldre vegetació.

El Xiaosaurus es considera moltes vegades com l'Hypsilophodontidae més antic. Però la classificació d'aquest dinosaure ha estat debatuda i alguns paleontòlegs creuen que forma part de la raça dels Fabrosauridae (veure capítol dedicat als Heterodontosàurids).
   

dimecres, 25 de setembre de 2013

Els Ornitòpodes: els Fabrosàurids i els Heterodontosàurids.

QUE ÉS UN ORNITÒPODE

Els Ornitòpodes, que significa "(peus d'ocell" en grec), eren dinosaures Ornitisquis (amb pelvis d'ocell) bípedes o quadrúpedes facultatius (que podien caminar tant a quatre extremitats que amb dues) que no tenien armadura corporal. Van aparèixer per primera vegada durant el Juràssic inferior i figuren entre els últims dinosaures en desaparèixer al final del Cretaci. Els Ornitòpodes van ser, doncs, un dels grups de dinosaures més duradors i també un dels més diversificats.
S'han reconegut cinc famílies d'Ornitòpodes (Heterodontosauridae, Hypsilophodontidae, Dryosauridae, Iguanodontidae i Hadrosauridae). Entre les novetats evolutives característiques d'aquest grup hi ha una filera de dents premaxil·lars "desviada ventralment" (està "més avall" que la filera de dents maxil·lars), el procés lateral allargat del premaxil·la i la articulació de la mandíbula inferior situada bastant per avall del nivell de les fileres de dents maxil·lars. Al llarg de les següents setmanes parlarem sobre les característiques de les cinc famílies d'Ornitòpodes esmentades anteriorment.

FABROSAURIDAE

Es coneixen una mena d'Ornitisquis herbívors bípedes molt primitius del Triàsic final i el Juràssic inferior anomenats Fabrosàurids, entre ells hi figura el Lesothosaurus. Aquests animals tenien unes proporcions semblants a les dels Ornitisquis bípedes, així que, alguns paleontòlegs inclouen els Fabrosàurids dins dels Ornitòpodes. Però, els Fabrosàurids, encara que compartien algunes característiques els Ornitòpodes, no tenien les novetats evolutives d'aquests últims, per tant se'ls classifica com un grup apart dels Ornitòpodes, però possible avantpassat seu.

HETERODONTOSAURIDAE

Per ara els Ornitòpodes més primitius són els Heterodontosàurids que vivien a l'Àfrica meridional a principis del Juràssic. Eren petits (en torn a 1-1,5 m de longitud) amb una cua llarga, un coll curt, cames llargues i braços curts, robusts i flexibles. Es caracteritzen sobretot per les seves dents. El seu nom vol dir "llangardaixos amb dents diferents", ja que tenien varis tipus de dents, com els mamífers. Entre aquestes dents destaquen uns estranys ullals que es probable que els utilitzessin per a defensar-se, per a exhibir-se o per a tallar el menjar. Hi ha fòssils d'Heterodontosàurids no tenen aquests ullals, el que indicaria que un sexe en tindria i l'altre no. Els Heterodontosàurids tenien una característica que compartien amb els ocells: la tíbia es fusionava la fíbula i aquesta amb els ossos tarsians. Es coneixen quatre Heterodontosàurids, però només s'han trobat fòssils complets de l'Heterodontosaurus i l'Abrictosaurus.

Heterodontosaurus, l'Heterodontosàurid típic.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Descobreixen un fòssil d'una balena primitiva al desert del Perú.

El desert peruà d'Ocucaje és un dels principals jaciments de cetacis primitius d'Amèrica del Sud. Durant la primera etapa del Cenozoic, Ocucaje estava submergit sota el mar. Fa poc es va trobar un espectacular fòssil d'Arqueocet de fa 40 M.A, a l'Eocè.
El grup dels Arqueocets és el més primitiu dels cetacis. Eren semi-aquàtics i s'alimentaven de peixos. Van viure durant l'Eocè i estaven a mig camí entre els mamífers terrestres i els mamífers marins. Tenien potes que encara s'assemblaven a les dels seus parents terrestres però que s'anaven convertint en aletes i dents també semblants a les dels mamífers de terra. En aquest grup hi pertanyen el Pakicetus, l'Ambulocetus i el Rhodocetus. El principi es creia que estaven emparentats amb l'Andrewsarchus i els seus parents però estudis recents indiquen que comparteixen un avantpassat comú amb els artiodàctils i que estàn estretament emparentats amb els hipopòtams.
El seu descobriment és important pel jaciment perquè fins aquest moment només s'havien trobat fòssils de fa uns 10 M.A. (Miocè) i mai un fòssil d'una època tan antiga com l'Eocè.


El crani d'Arqueocet trobat a Ocucaje.
  

Assumpte Brontosaure.

Brontosaure (Brontosaurus) destaca com uns dels noms més populars per un dinosaure. Però els paleontòlegs diuen que l'animal s'hauria de dir Apatosaure (Apatosaurus). Això és així perquè al 1903 els científics van acordar que l'Apatosaure, batejat pel paleontòleg Othniel Charles Marsh al 1877 i el Brontosaure, també batejat per en Marsh al 1879, corresponen al mateix gènere de Sauròpode. Quan existeix més d'un nom pel mateix gènere, les regles que s'accepten internacionalment per nombrar els animals, tant vius com extingits, obliguen als paleontòlegs a utilitzar el nom més antic proposat. El nom més recent, en aquest cas Brontosaure, és classificat com un sinònim i s'abandona.
Un altre aspecte molt important de l'assumpte Brontosaure és la qüestió sobre de quin tipus de cap tenia aquest Sauròpode. Al 1883, en Marsh va realitzar la primera reconstrucció del Brontosaurus (Apatosaurus) excelsus. Per això, és va basar sobre tot en un esquelet bastant complet del jaciment de "Como Bluff", a l'estat americà de Wyoming. Però aquest esquelet no tenia crani. Després de temps de tractar d'endevinar quin tipus de cap correspondria al Brontosaurus, Marsh el va presentar al públic amb un crani de Camarasaurus.
Més d'una dècada després de la mort de Marsh, entre els anys 1909 i 1915, el "Carnegie Museum of Natural History"(Pennsilvània) va començar a excavar al famós jaciment de dinosaures anomenat actualment "Monument Nacional dels Dinosaures", a l'estat d'Utah. L'Apatosaure més complet és va trobar gràcies a aquestes expedicions però tampoc tenia cap. Aquest esquelet es va anomenar Apatosaurus louisiae al 1916. A prop d'aquest es va trobar un esquelet més petit de la mateixa espècie i també sense cap i un altre fòssil que es va atribuir al gènere Diplodoc. Entre aquests cossos hi havia un crani tipus Diplodocidae. El paleontòleg W. J. Holland va creure que pertanyia a l'Apatosaurus louisiae i això volia dir que Marsh s'havia equivocat.
Però un dels paleontòlegs americans més importants, Henry Fairfield Osborn, creia que Marsh tenia raó i va convèncer a en Holland perquè no canviés el cap de l'Apatosaurus. Aquest va deixar l'esquelet sense cap durant 20 anys i el 1932 es va posar un altre crani tipus Camarasauridae.
A la dècada de 1970 es va fer una reconstrucció dels esquelets del" Monument Nacional dels Dinosaures" que va mostrar que el que en Holland pensava que era un Diplodoc era un altre Apatosaure. L'existència de tres esquelets d'Apatosaure junt a un crani tipus Diplodocidae era una prova molt convincent de que el crani també era d'aquesta espècie. També en els estudis moderns han sorgit nombroses semblances entre el Diplodoc i l'Apatosaure. Al final, Holland tenia raó i als esquelets d'aquests últims es van canviar pels cranis tipus Diplodocidae.

Foto antiga d'un esquelet d'Apatosaure amb el crani de Camarasaurus.

Actualment, l'Apatosaure se'l representa com un Diplodòcid en la majoria de reconstruccions.

dilluns, 9 de setembre de 2013

L'Hiat Sauròpode.

A Amèrica del Nord el nombre de Sauròpodes va disminuir durant el Cretaci inferior. S'han trobat ossos i icnites de Sauròpodes d'aquest període final del seu predomini a Wyoming, Texas, Oklahoma i Arkansas (E.E.U.U,) A partir de llavors no hi ha fòssils seus en aquest continent durant uns 25 milions d'anys i només reapareixen en forma d'Alamosaurus a la recta final del Cretaci. S'han donat dues explicacions per aquesta absència de 25 milions d'anys, l'anomenat Hiat Sauròpode.
La primera explicació és que en realitat va haver Sauròpodes durant aquest període. Els ambients en que van viure aquests dinosaures durant l'hiat no es van conservar al registre fòssil o bé encara no els han trobat els paleontòlegs.
La segona explicació postula l'extinció dels Sauròpodes a l'oest de Nord-amèrica, fa uns 100 M.A., a mitjans del Cretaci, possiblement per l'aparició de plantes amb flors que els resultaven indigestes o per l'aparició de nous vegetarians que els feien la competència. 25 milions d'anys després, la raça Alamosaurus va arribar d'una altra part, probablement d'Amèrica del Sud, on els Sauròpodes van prosperar durant tot el Cretaci.
Les proves aportades afavoreixen la segona explicació. Especialment important és el fet de que durant l'hiat de 25 milions d'anys de durada hi ha algunes faunes de dinosaures ben conegudes de l'oest nord-americà, les quals representen una sèrie d'ambients on no s'han trobat ni un indici de fòssils de Sauròpode.
També és significatiu el fet de que l'últim Sauròpode nord-americà, Alamosaurus, és un Titanosaure estretament emparentat amb les espècies cretàciques sud-americanes, del mateix grup. Encara que sembla raonable pensar que a Amèrica del Nord els Sauròpodes es van extingir a mitjans del Cretaci i grups procedents del continent del sud van envair el territori 25 milions d'anys després, les raons de la seva extinció i invasió posterior continuen sent desconegudes.

Escena d'un trio Alamosaurus vinguts del sud caminat per la sabana nord-americana de fa 75-65 M.A.,
milions d'anys després de la desaparició de Sauròpodes a la regió i a la part final del Cretaci. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

Evolució dels Sauròpodes.

Els Sauròpodes van evolucionar a partir d'un avantpassat tipus Prosauròpode durant el Triàsic superior. Encara que cap Prosauròpode és un candidat convenient com avantpassat dels Sauròpodes, el Riojasaurus i el Vulcanodon podrien ser els que més s'apropen a aquest ancestre. 
Els Sauròpodes més antics es remunten al Triàsic superior i al Juràssic inferior i inclouen el Barapasaurus (Índia), l'Isanosaurus (Tailàndia) i el Rhoetosaurus (Austràlia). Aquests i els Sauròpodes del Juràssic mitjà com el Datousaurus i el Shunosaurus (Xina), el Cetiosaurus (Anglaterra) i el Patagosaurus (Argentina) formen un grup de Sauròpodes primitius anomenats Cetiosauridae, caracteritzats per ser de mida petita (fins a 12 m de llargada), de coll curt, un cap semblant al del Camarasaure i unes dents espatulades. És interessant que aquests dinosaures van aparèixer sobtadament al registre fòssil mostrant la majoria de les especialitzacions dels Sauròpodes. La seva distribució geogràfica suggereix un probable origen d'aquest grup al supercontinent meridional de Gondwana.
El zenit dels Sauròpodes, pel que respecta a la mida, la diversitat i la pura abundància, va arribar al Juràssic superior. Aquests dinosaures es van diversificar en una gran varietat de famílies (Turiasauria, Diplodocidae, Camarasauridae, Brachiosauridae...) i van arribar pesar 50, 80, 90 o 100 tones de pes. Els exemples més coneguts d'aquest període són el Diplodoc, el Braquiosaure, l'Apatosaure i el Camarasaure i entre els Sauròpodes ibèrics destaca especialment el Turiasaurus.
La sort dels Sauròpodes sembla que va disminuir durant el Cretaci, ja que llavors van baixar el seu nombre i les seves dimensions. El que hauria contribuït o causat el declivi d'aquests fantàstics animals seria l'aparició de les plantes amb flors, (perquè no estarien adaptats per menjar-les, ja que ells menjaven coníferes, falgueres i ciques) i dels grans Ornitòpodes, (adaptats a aquestes plantes). Especialment significatiu és el fet de que la major part de la diversitat d'aquesta raça durant aquest període estava limitada a Gondwana, on els Ornitòpodes no van tenir tant èxit com a Lauràsia. Allà van sorgir els Titanosaures. Els Sauròpodes es van extingir a finals del Cretaci com tots els altres dinosaures.

El tailandès Isanosaurus va ser un dels primers Sauròpodes, va viure al Triàsic.

dimarts, 27 d’agost de 2013

Sèrie de Powerponits "Abans que nosaltres".

La sèrie de Powerpoints "Abans que nosaltres" és un recull d'imatges de les espècies d'animals prehistòrics presents al "blog". El nombre d'imatges per animal pot variar entre 1, 2, 3, 4 o 5, segons la importància que té l'espècie en la cultura popular. El màxim nombre de diapositives és de 29. Al principi de cada presentació hi ha un títol amb el nom de "El Jove Paleontòleg" i el tema que és tracta.
La sèrie es divideix en tres parts:
1: "Criatures d'un passat oblidat", on es representen animals que van regnar els ecosistemes abans de l'aparició dels dinosaures i també els que van conviure amb ells. Es divideix segons el grup: Invertebrats, Peixos, Amfibis, Rèptils terrestres, Sinàpsids, Rèptils voladors, Rèptils aquàtics i Mamífers del Mesozoic.
Properament hi podreu trobar:
2: "Els antics reis de la natura", on es mostren els dinosaures. Es divideix en períodes: Triàsic i Juràssic inicial, Juràssic mitjà i final, i a partir del Cretaci, també en regions: Europa, Nord-Amèrica, Orient i Hemisferi Sud. Cada capítol està dividit en varies parts que s'estructuren per races: Teròpodes, Ornitòpodes, Sauropodomorfs, Tireòfors i Marginocèfals algunes vegades, o simplement Saurisquis i Ornitisquis en altres. L'últim capítol està dedicat als ocells.
3: "Una nova era", on hi ha els mamífers extingits. Aquest es divideix en períodes: Paleocè, Eocè, Oligocè, Miocè, Pliocè, Plistocè i Holocè. L'últim capítol està dedicat als Homínids.
Ho podeu veure a la pàgina de Powerponit/vídeos:


Presentació del primer capítol de la sèrie.




dilluns, 26 d’agost de 2013

Quin era el Sauròpode més gran?

Els descobriments recents de Sauròpodes enormes han fet avançar els límits coneguts de la mida corporal dels vertebrats terrestres i plantejat la qüestió de quin era el Sauròpode (els vertebrats terrestres més grans de tots els temps) de major mida. Ara bé, quan s'utilitza la paraula gran, és important distingir entre pes (massa corporal) i longitud. Els Sauròpodes més llargs tenien una complexió relativament més lleugera i pesaven menys que les races més curtes i més robustes com el Braquiosaure.
CANDIDATS A SAURÒPODE MÉS PESANT

Alguns candidats a Sauròpode més pesant són l'Argentinosaurus, l'Ultrasauros (no Ultrasaurus), l'Amphicoelias i el Braquiosaure.
L'Argentinosaurus és un dels més citats com el Sauròpode més pesant. Segons algunes estimacions, pesaria fins a 100 tones!! És possible, perquè els seus ossos eren molt grossos, però només s'han trobat vèrtebres, fragments de costelles, una tíbia i alguns ossos de la pelvis, així que encara que no es pot arribar a una conclusió clara sobre el seu pes.
Ultrasauros és el nom que es va donar al principi a una gegantesca vèrtebra triturada de les capes del Juràssic superior de l'oest de l'estat americà de Colorado. Segons algunes estimacions, l'Ultrasauros faria 30 m de longitud, 15 d'alçada i entre 50 i 80 tones de pes. Està clar que algunes assignacions d'un pes tan alt com 190 tones per aquest dinosaure, són exagerades.
L'Amphicoelias, un dinosaure realment escàs, s'ha arribat a pensar que pesaria entre 120-150 tones!!!
Per ara, d'aquests tres dinosaures no s'ha trobat cap esquelet complet i el dinosaure més pesant conegut per esquelets sencers és el Braquiosaure, amb un pes de 50 o fins a 80 tones.

CANDIDIATS A SAURÒPODE MÉS LLARG 

I entre el títol de més llarg, hi ha també l'Amphicoelias, el Seismosaurus i el Supersaurus.
Segons algunes assignacions, l'Amphicoelias faria entre 40 i 60 m de longitud!!! Però es coneix tan poc d'aquest gegant que encara és especulació.
Parts de la cua, de l'esquena i la pota posterior d'un enorme Diplodòcid del Juràssic superior de Nou Mèxic han estat identificades com de Seismosaurus. Encara que s'han estimat longituds de fins a 58 m per aquest monstre, no han passat la prova d'un escrutini crític.
Per ara, el dinosaure més llarg estudiat més a fons és el Supersaurus, amb una llargada de 42 m de longitud i un pes de 50 t.

Representació de les mides aproximades de l'Amphicoelias, Argentinosaurus, Supersaurus, Diplodocus i Sauroposeidon.
  

dimecres, 21 d’agost de 2013

Fotos de l'exposició "Neolític, de nòmades a sedentaris"

A "El Jove Paleontòleg" ja hi ha les fotos de l'exposició "Neolític, de nòmades a sedentaris" de l'Obra Social "la Caixa", a la pàgina de fotos. Aquesta exposició tracta sobre el Neolític del Creixent Fèrtil i estava estructurada en 5 àmbits: Mesolític, on s'explica el final de les societats caçadores-recol·lectores amb l'exemple de la cultura Natufiana; Neolític Preceràmic A, on s'explica el descobriment l'agricultura amb l'exemple de Jericó; Neolític Aceràmic o Preceràmic B, on es mostra com es van domesticar els animals amb l'exemple de Jarmo; Neolític Ceràmic, on s'hi representen les primeres ceràmiques amb l'exemple de Çatal Höyük; i Període d'Uruk (Calcolitic), on es veu com va sorgir l'escriptura amb l'exemple d'Uruk.

Més informació a la pàgina web de l'exposició:

Les fotos a:

Logo de l'exposició.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Maneres de vida dels Sauròpodes-2

Continuació de l'article anterior...
Aquí tractarem sobre les preferències d'hàbitat dels Sauròpodes, la reproducció i el comportament social.

PREFERÈNCIES D'HÀBITAT
Durant gairebé un segle, els paleontòlegs van creure que els Sauròpodes eren aquàtics, que les seves potes no eren bastant fortes per suportar els seus voluminosos cossos, que les dents només servien per menjar vegetació aquàtica tova i que les obertures nassals funcionaven com tubs de busseig i que permetien respirar a l'animal mentre el seu cap estava submergit. La reavaulació de l'anatomia dels Sauròpodes s'ha traduït en una visió ben diferent de les preferències d'hàbitat d'aquests dinosaures. Mostra que hi ha poques proves o cap a favor de la teoria dels Sauròpodes aquàtics; en realitat s'ha estimat que la pressió de l'aigua hauria impedit l'expansió i la contracció si el dinosaure estava submergit. Les massisses potes dels Sauròpodes podien suportar sens dubte el seu enorme cos. Amb les seves dents robustes com les dels cavalls, podien haver pasturat fàcilment per la vegetació dura. I les obertures nassals a la part superior del cap d'alguns Sauròpodes són molt semblants a les dels tapirs, que tenen aquesta posició molt posterior de les obertures nasals perquè tenen aquella trompa que tant els caracteritza. És possible que alguns Sauròpodes, entre ells el Diplodocus, tindrien una probòscide tipus tapir. Les evidències donen suport a la hipòtesi de que els Sauròpodes eren herbívors terrestres.


REPRODUCCIÓ
A l'igual que tots els altres dinosaures, els Sauròpodes ponien ous. Una bona prova d'això són uns ous amb una closca de textura desigual i de fins a 25 cm de longitud trobats a la Provença francesa i atribuïts al Titanosaure Hypselosaurus. Alguns paleontòlegs han qüestionat si un animal tan pesat podia haver post ous sense aixafar-los, però els ous estaven disposats en fila, el que suggereix que l'Hypselosaurus els va pondre mentre caminava.

COMPORTAMENT SOCIAL
En molts dels grans jaciments nord-americans del Juràssic superior, com els de Como Bluff a Wyoming, dominen els esquelets de Sauròpodes. Aquestes agrupacions de dinosaures morts en massa podrien indicar un comportament gregari però en altres jaciments, com el del Monument Nacional dels Dinosaures d'Utah, dominen sobretot els cadàvers transportats per un riu. Les proves d'un comportament gregari entre els Sauròpodes que aporten les restes de morts massives no són convincents. Les petjades de Sauròpodes també donen suport fins a cert punt aquesta hipòtesi. Així, unes petjades trobades a Glen Rose, Texas, semblen documentar un grup de Sauròpodes que caminaven junts en la mateixa direcció. També que la distribució de les mides de les petjades indicaria la presencia i el nombre dels Sauròpodes de diferents edats i que és molt dispersa i no implica que hagués un moviment ordenat. Les proves que donen suport a un comportament social en els Sauròpodes són com a màxim circumstancials.

A Glen Rose, junt amb les petjades dels Sauròpodes s'han trobat algunes de Teròpodes.
Segons una teoria, quan en un jaciment d'icnites se'n troben dels dos animals, es possible que els carnívors perseguissin les seves preses.   

Manera de vida dels Sauròpodes-1

L'enorme mida i la inusual forma del cos (en especial el llarg cos i el minúscul cap) dels Sauròpodes han donat lloc a moltes especulacions sobre la seva manera de viure. En aquesta primera entrada tractarem sobre la dieta, el metabolisme i la locomoció.

DIETA
Els dos tipus de dents de Sauròpode -les dents en forma de vareta dels Diplodòcids i les espatulades dels Camarasàurids- semblen que estaven ben adaptats per pasturar la vegetació de una manera molt semblant a com un cavall utilitza els seus incisius. Algunes dents de Sauròpodes que s'han trobat estan desgastades, si bé aquests dinosaures no tenien dents trituradores per polvoritzar la vegetació, com si tenien els dinosaures bec d'ànec (Hadrosaurus), o dels premolars i molars dels cavalls. Els Sauròpodes haurien empassat la vegetació després de mastegar-la poc i dependre de mecanismes intestinals químics o bacterians per digerir-la. S'han trobat pedres o gastròlits dins dels estómacs d'alguns esquelets que servirien per ajudar a triturar les plantes.
Alguns paleontòlegs han sostingut que les dents en forma de vareta dels Diplodòcids s'utilitzaven per recol·lectar algues i invertebrats. Encara que aquesta explicació es plausible, s'hauria necessitat un increïble subministrament d'aquests aliments per nodrir-los. Sembla més versemblant que els Sauròpodes mengessin diferents tipus de plantes. Si s'atribueixen valors nutritius moderns a les plantes mesozoiques, s'ha estimat que un Sauròpode de 29 t hauria que menjar 50 kg de plantes cada dia!

METABOLISME
El càlcul de 50 kg/dia es basa en la noció de que els Sauròpodes tenien tasses metabòliques comparables a les dels actuals rèptils. Si les seves tasses metabòliques haurien sigut més altes, com les dels mamífers, haurien menjant encara més. Amb tot, no existeixen proves clares de que això fos així i es raonable concloure que tenien un metabolisme reptilià ectoterm (de "sang freda"), encara que amb una diferència important: els Sauròpodes haurien mantingut una temperatura corporal constant, com la "sang calenta" dels mamífers, però l'enorme massa d'aquests animals dificultava la transferència de calor. Així doncs, en virtut únicament de la seva mida, una vegada arribava la seva temperatura corporal ideal, els Sauròpodes haurien conservat aquesta temperatura durant molt més temps que un animal més petit.

LOCOMOCIÓ
La longitud gairebé igual de les potes anteriors i posteriors, els seus ossos massissos i grossos, les voluminoses cintura pèlvica i escapular i els peus curts i grossos dels Sauròpodes indiquen que eren quadrúpedes obligats. L'estructura del peu dels Sauròpodes indica que caminaven sobre les puntes dels seus dits anteriors mentre que els seus peus posteriors es recolzaven en uns amples coixinets semblants als dels elefants. Les petjades dels Sauròpodes confirmen aquestes conclusions. L'estructura de les seves potes està dissenyada per portar molt de pes al terra.

Dibuix d'un Diplodòcid menjant una falguera.

dimarts, 13 d’agost de 2013

Les vèrtebres dels Sauròpodes

No es coneix el crani de molts Sauròpodes perquè era petit i quan l'animal moria es perdia fàcilment. Això ha obligat a molts paleontòlegs a classificar aquests dinosaures basant-se en altres peces de l'esquelet com les vèrtebres. Per sort, aquests ossos varien de forma significativa entre les diverses races, el que ofereix una base útil per a classificar-los.
La vèrtebra d'un Sauròpode, com la de la majoria dels vertebrats, consisteix en un centre o cos vertebral que es una zona d'inserció dels músculs que sostenen el cos de l'animal. Aquest també suporta un arc neural, una estructura complexa que tanca la medul·la espinal i de la que parteixen riostes òssies a les que van unides les costelles i altres vèrtebres. La part superior de l'arc neural és una prolongació òssia anomenada apòfisi espinosa, una altra zona d'inserció per tendons, músculs i lligaments.
La columna vertebral de tots els dinosaures i de la majoria dels vertebrats es pot dividir en quatre regions: cervical (coll), dorsal (esquena), sacra (cintura) i caudal (cua). A més, les formes en que les superfícies dels cossos vertebrals s'articulen entre si tenen noms descriptius.
En els Sauròpodes, aquests cossos vertebrals s'articulen en una articulació de cap i cavitat. Si la cavitat és anterior i el cap és posterior, la vèrtebra es denomina procele, que en grec vol dir "cavitat d'abans". Si la situació és la inversa-cavitat posterior i cap anterior-, la vèrtebra s'anomena opistocele, "cavitat del darrere" en grec. Les vèrtebres unides per dues cavitats s'anomenen anficele, "cavitat doble" en grec.
Les vèrtebres de molts Sauròpodes tenen unes cavitats que alleugeraven el pes dels ossos.
Les vèrtebres caudals dels Sauròpodes tenien ossos xebrons als quals anaven units músculs i que protegien i rodejaven els vasos sanguinis de la cua.
La forma dels xebrons, la longitud i la forma de les apòfisis espinoses i si varies vèrtebres són o no procele, opistocele o anficele, són trets importants en la classificació dels Sauròpodes.

Vèrtebres de Sauròpodes on s'assenyalen l'apòfisi espinosa i la cavitat que alleugera l'os.

Xebró de Diplodocus.

dilluns, 12 d’agost de 2013

Exposició sobre Charles Darwin al Museu Marítim de Barcelona.

L'exposició "Darwin, el viatge d'un naturalista", produïda per l'American Museum of Natural History de Nova York, es pot veure al Museu Marítim de Barcelona fins a l'1 de setembre. Tracta sobre la vida d'aquest naturalista anglès, el seu viatge a bord sobre el HMS Beagle i la seva teoria sobre l'evolució.

Més informació a la web del Museu Marítim de Barcelona:


També hi ha les meves fotos. Les podeu veure a:



dimarts, 6 d’agost de 2013

1r Aniversari del "blog" (06-08-2012 / 06-08-2013)

73 països han entrat al "blog" durant aquest primer any.  Gràcies a tots per les vostres visites!!!!

-el jove paleontòleg-

dilluns, 5 d’agost de 2013

Diferències entre els Diplodòcids i els Camarasàurids.

Els dos tipus principals del Juràssic superior dels Estats Units, els Diplodòcids (Diplodocidae) i els Camarasàurids (Camarasauridae) es distingeixen sobre tot pel seu cap.
El crani dels Diplodòcids era llarg i gràcil, amb el morro allargat. Les mandíbules tenien unes dents allargades i en forma de clavilla. Les obertures nasals estaven a la part superior del cap, davant i per damunt dels ulls. El del Camarasàurids era curt i robust, amb el morro curt. Les mandíbules tenien unes dents grans i en forma d'espàtula. Les obertures nasals eren grans i estaven situades als costats del crani, davant dels ulls. 
Pel que respecte al cos, els Diplodòcids el tenien llarg i de complexió relativament lleugera. El dels Camarasàurids tenia una estructura sòlida, no era molt llarg i no era molt pesant. El coll dels Diplodocidae era molt llarg, amb moltes vèrtebres, el Diplodoc en tenia 15, mentre que el dels Camarasauridae era curt, amb només 12 vèrtebres.
Les apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals dels Diplodòcids tenien una estria en forma de V i les de les vèrtebres de la regió de la cintura eren altes, mentre que les apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals dels Camarasàurids tenien l'estria en forma d'U i les de les vèrtebres de la regió de la cintura eren més baixes i grosses. Els ossos xebrons de la cua dels Camarasàurids tenien forma d'espina, mentre que els dels Diplodòcids tenien dues varetes paral·leles.
Els Diplodòcids tenien una cua molt llarga formada per al menys per 80 vèrtebres. Aquests tenien les potes bastant gràcils i curtes, amb una proporció húmer/fèmur de 0,66 cm, mentre que les potes dels Camarasàurids eren més llargues i robustes i amb una proporció húmer/fèmur de 0,70 cm. El canell i el turmell dels Diplodòcids només tenien un os cadascun, mentre que els dels Camarasàurids en tenien dos cadascun.

Crani de Diplodoc de perfil, les obertures nasals no es poden veure perquè estan a la part frontal.
   
Crani de Camarasaurus de perfil, les obertures nasals es poden veure perquè es troben a la part lateral.

dilluns, 29 de juliol de 2013

Els Sauròpodes.

Aquests dinosaures Saurisquis herbívors quadrúpedes inclouen els majors animals terrestres de tots els temps. Alguns, com l'Argentinosaurus arribaven a pesar 100 tones i altres, com el Supersaurus, superaven els 40 m de longitud corporal.
Algunes novetats evolutives dels Sauròpodes són la seva mida gegantesca, el seu coll llarg, la seva cua també llarga, un cap molt petit i narius situats dorsalment, entre altres.
Van tenir una distribució cosmopolita. Els seus fòssils són coneguts en tots els continents excepte a l'Antàrtida. Els paleontòlegs reconeixen més de 100 gèneres de Sauròpodes, encara que de la majoria no se'n tenen esquelets complets.
Els Sauròpodes més antics que es coneixen són del Triàsic Superior i el grup va perviure fins l'extinció de tots els dinosaures al final del Cretaci. Pel que fa a la mida i a la diversitat, el zenit de l'evolució dels Sauròpodes va tenir lloc durant el Juràssic superior. En aquella època, les dues famílies principals eren els Diplodocidae i els Camarasauridae.

Crani de Turiasaurus, un Sauròpode del Cretaci inferior d'Europa.

Dibuix d'un Amargasaurus, del Cretaci inferior d'Amèrica del Sud.

dijous, 25 de juliol de 2013

Exposició de mòmies egípcies a Tarragona.

Fins al 18 d'agost es pot veure al Caixaforum de Tarragona l'exposició "Mòmies egípcies. El secret de la vida eterna", que explora els complexos rituals relacionats amb la mort i l'altra vida a l'antic Egipte amb peces del Rijksmuseum van Oudheden (Museu Nacional d'Antiguitats en holandès) de Leiden, als Països Baixos.

Més informació a la web del Caixaforum de Tarragona


Sarcòfags d'Amenhotep, dues de les peces que es poden veure a l'exposició.


També ja hi són les meves fotos a:

http://eljovepaleontoleg.blogspot.com.es/p/fotos.html