salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 28 de febrer del 2015

Va de tecnologia 3D i dinosaures catalans.

El registre fòssil dels Hadrosàurids és un dels més rics i diversos entre els dinosaures, dins del qual també es troben els endocranis, fòssils del sostre cranial que mostren el que ha quedat de la cavitat cerebral de l'animal. Per estudiar-los d'una forma precisa sense destruir-los, els paleontòlegs utilitzen mètodes digitals com ara la tomografia computada (TC), amb el que es creen models 3D del fòssil i així poder visualitzar com seria i de que estava format l'encèfal. La morfologia endocranial o neuroanatomia dels Hadrosàurids és coneguda a partir d'exemplars nord-americans i asiàtics, però no en exemplars europeus, on s'han trobat molt pocs cranis complets, un dels quals pertany a l'Arenysaurus ardevoli, un Hadrosàurid de la subfamília dels Lambeosaurins descrit el 2009 a partir de fòssils trobats a Areny de Noguera (en castellà Arén), un petit poble de la Ribagorça, a l'Osca catalanoparlant, en un jaciment del Cretaci superior Maastrichtià pertanyent al grup geològic de la Conca de Tremp, compartint hàbitat amb el Pararhabdodon d'Isona. Doncs aquest crani a estat objecte d'estudi  per part d'investigadors de l'ICP juntament amb procedents de la Universidad del Río Negro-Conicet (Argentina) i de la Universitat de Saragossa, el qual s'ha publicat a la revista PeerJ el 24 de febrer, tot i que ja hi havia una previsualització disponible  des del 5 de novembre.
Es tracta del primer estudi fet amb l'endocrani d'un Hadrosàurid europeu, amb el qual s'ha utilitzat la tecnologia TC. En l'anàlisi de les imatges s'han trobat suficients indicis com per justificar la pertinença de l'Arenysaurus dins dels Lambeosaurins, un grup dins del qual es troba el famós Parasaurolophus nord-americà, els quals tenien els cervells més grans en proporció a la massa corporal dins dels Ornitisquis. També s'han trobat coses molt sorprenents: per exemple, els ossos de l'Arenysaurus indiquen que l'exemplar al qual pertanyia l'endocrani era un adult, però les característiques neurocranials són més típiques d'un subadult si es comparen amb altres Hadrosàurids. En els canals semicirculars de l'oïda interna, la seva altura és força diferent respecte a altres tàxons de dinosaures "bec d'ànec", el que és una prova de que els moviments dels ulls i el cap eren més reduïts en l'Arenysaurus. Segons els investigadors, aquestes i més són indicis d'un procés de nanisme en aquest dinosaure relacionat amb la condició d'insularitat (de viure en illes) que es tenia a Europa durant el Cretaci, un fet ja abans justificat per restes òssies tant d'Hadrosàurids com d'altres dinosaures.
El resultats d'aquest estudi donen nova llum a l'estudi dels Hadrosàurids europeus, sobretot amb el que està relacionat amb el seu mode de vida en un entorn insular i amb les comparacions anatòmiques amb els "bec d'ànec" d'Amèrica del Nord i Àsia.

Model de l'endocrani de l'Arenysaurus. Amb color les parts corresponents a l'antic cervell del dinosaure.
Foto: ICP.

Reconstrucció d'un Arenysaurus. Els seus fòssils s'exhibeixen al Museo de los últimos dinosaurios a Areny de Noguera.
 Foto: Viquipèdia. 

dissabte, 21 de febrer del 2015

Noves investigacions sobre Ictiosaures.

Els Ictiosaures, els "rèptils-peix", van ser uns dels animals marins més abundants i especialitzats del Juràssic. Ja fa 200 anys que Mary Anning va descobrir els seus primers fòssils a la costa de Dorset a Anglaterra i des de llavors s'han identificat un gran nombre d'espècies agrupades en set famílies. En el que portem de 2015 ja s'han nombrat dues noves espècies, cadascuna amb uns orígens força curiosos.

ICHTHYOSAURUS ANNINGAE, L'ICTIOSAURE QUE VA PASSAR DESAPERCEBUT

Com ja vaig explicar amb l'entrada que vaig fer sobre el Pentaceratops aquilonius, hi ha fòssils que s'emmagatzemen dins dels museus passant desapercebuts sense donant-los importància durant dècades (alguna vegada fins i tot segles) i que un dia tornen a sortir a la llum i revelen alguna cosa important, com que pertanyen a una nova espècie. I és això el que va passar amb el Ceratòpsid canadenc i ara també amb un Ictiosaure anglès. Aquest fòssil portava des dels anys 80 al magatzem del museu de Doncaster, al comtat de South Yorkshire, procedent dels rics jaciments del Juràssic inferior (189 M.A.) de Dorset i es va pensar que es tractava d'una rèplica feta amb guix, tot i que és ben real. Va ser recuperat pels paleontòlegs Dean Lomax, de la Universitat de Manchester, i Judy Massare de la Universitat Estatal de Nova York al 2008. L'estudi va ser presentat el 19 de febrer a la Journal of Vertebrate Paleontology, com una nova espècie del gènere clàssic Ichthyosaurus, Ichthyosaurus anningae, en homenatge a Mary Anning. En aquest esquelet es pot veure el contingut de l'estómac de l'animal, l'últim que es va menjar abans de morir, en aquest cas uns tentacles de calamar.

El fòssil holotip de l'Ichthyosaurus anningae.
Foto: Dean Lomax i Judy Massare.

Reconstrucció de dos Ichthyosaurus anningae nedant.
Foto: James McKay.


DEARCMHARA SHAWCROSSI, EL VERITABLE MONSTRE ESCOCÈS

El Dearcmhara, és el primer Ictiosaure identificat a Escòcia, un país on els fòssils de vertebrats del Mesozoic són escassos. Els fòssils del Dearcmhara van ser descoberts a l'illa de Skye el 1959 per Brian Shawcross, un caçador de fòssils que en comptes de vendre les restes, les va donar al Museu Hunterian a Glasgow. Si no hagués estat per això, els paleontòlegs no sabrien encara ara de la seva existència! El Deamchara ha estat descrit a partir d'ossos del crani, dents, vèrtebres i un húmer procedent de sediments del Juràssic inferior-mitjà  Toarcià-Bajocià (170 M.A.), amb els quals s'ha estimat que faria 4 metres de llargada. L'han descrit investigadors de la Universitat d'Edimburg a la revista Scottish Journal of Geology l'11 de gener. Els fòssils es poden veure en una exposició a Edimburg. Seria un dels depredadors principals d'un mar poc profund que cobria el nord de les Illes Britàniques durant el Juràssic. El nom genèric vol dir "rèptil marí" en gaèlic escocès, la llengua autòctona del país. El fet de que el Dearcmhara s'hagi descobert a Escòcia, ha fet inevitable que a la premsa el comparessin amb el llegendari Monstre del Llac Ness, que se'l descriu com un rèptil marí com els del Juràssic. 


Vèrtebres de l'holotip de Dearcmhara.
Foto: Scottish Journal of Geology.

Reconstrucció d'un Dearcmhara nedant.
Foto: Todd Marshall.

dissabte, 14 de febrer del 2015

Els Carnosaures.

Els Carnosaures (Carnosauria) són un clade de Teròpodes Tetanurs amb el rang d'infraordre, que forma part, junts amb els Celurosaures, del clade dels Aveteròpodes (Avetheropoda), més propers a les aus que als Megalosauroïdeus. El seu nom fa referència a que la seva dieta era carnívora,  tot i que gairebé tots els Teròpodes també la tenien. Antigament, es definia com a Carnosaures a tots els Teròpodes de mida molt gran, i tot i que és veritat que els seus membres superen els 5 metres de longitud, utilitzar la mida per classificar als animals ja no té sentit en el camp de la filogènia. El que realment importa és la morfologia corporal i òssia, que es pot analitzar per comparar dos o més tàxons. Utilitzant aquest mètode per a investigar sobre aquest grup, els paleontòlegs van descobrir, que a part de la mida, els Carnosaures compartien molt poques característiques més. Molts dels seus membres van ser classificats un altre cop com a Teròpodes més primitius o més avançats. Per exemple  els Tiranosàurids formaven part, abans, dels Carnosaures però ara es troben dins dels Celurosaures. També ho eren alguns Megalosàurids, Espinosàurids i Ceratosaures més primitius. Actualment, els Carnosaures estan formats per l'Al·losaure (Allosaurus) i els seus parents més propers.
Els Carnosaures comparteixen un seguit de característiques òssies amb l'Al·losaure i que els diferencien d'altres Teròpodes de gran mida que abans s'havien inclòs en aquest grup. Entre aquests trets s'hi troben: un crani gran, llarg i estret, fosses nassals engrandides, òrbites molt grans, una obertura o foramen a l'os lacrimal, banyes pre-orbitals basades en extensions del lacrimal, una fenestra anteorbital que s'expandeix cap amunt, apòfisis espinoses baixes en les vèrtebres de la regió de les espatlles, pues en els xebrons, un cap de fèmur inclinat cap amunt i un fèmur més gran que la tíbia. Cada gènere de Carnosaure tenia la seva pròpia cresta cranial, per exemple, el Criolofosaure de l'Antàrtida tenia una cresta transversal en forma de ventall que a primera vista semblava un tupè de cabell (que a molts recordava el pentinat del cantant Elvis Presley i per això li van posar el nom afectiu d'Elvisaurus). El Monolofosaure (Monolophosaurus) de la Xina tenia una cresta que es prolongava cap amunt que anava paral·lela al nas i que tenia una cresta triangular.
Els Carnosaures van aparèixer durant el Juràssic inferior-mitjà, tot i que el seu registre fòssil no és molt comú fins al Juràssic superior i el Cretaci inferior,que és quan es troben les espècies més representatives i amb més quantitats de fòssils. Va ser durant aquesta època quan es van convertir en els dinosaures depredadors principals i fins que els Celurosaures més evolucionats van ocupar el seu lloc a la cúspide de les cadenes alimentàries. Els fòssils de Carnosaures s'han trobat a tots els continents: Amèrica del Nord (Allosaurus, Acrocanthosaurus), Amèrica del Sud (Giganotosaurus, Piatnizkysaurus), Europa (Neovenator, Lourinhanosaurus), Àfrica (Carcharodontosaurus), Àsia (Sinraptor, Monolophosaurus), Antàrtida (Cryolophosaurus) i Oceania (Australovenator). Entre els Carnosaures es troben alguns dels Teròpodes més grans, com el Giganotosaure i el Carcarodontosaure, que tenien una longitud d'uns 14 metres (més grans que el Tiranosaure, però més petits que l'Espinosaure). L'Al·losaure feia entre 9 i 11 metres. Aquests gegants eren robusts, forts i pesants, tot i que no molt ràpids. Altres Carnosaures, com el Criolofosaure i el Monolofosaure, eren més gràcils i àgils. El que és veritat, és que totes dues formes eren igualment letals durant la caça.
La majoria dels Carnosaures forma part de la superfamília dels Al·losauroïdeus (Allosauroidea), que inclou a les famílies principals del grup: els Al·losàurids (Allosauridae), els Carcarodontosàurids (Carcharodontosauridae), els Neovenatòrids (Neovenatoridae) i els Sinraptòrids o Metriacantosàurids (Sinraptoridae/Metriacanthosauridae), depenent si comparteixen més característiques amb l'Al·losaure, el Carcarodontosaure, el Neovenator o el Sinraptor.
Hi va haver una època en que es va utilitzar una terminació genèrica anomenada Carnosaurus, actualment invàlida. Això possiblement es va originar durant un estudi del paleontòleg alemany Friedrich von Huene (que va ser qui va encunyar Carnosauria), que volia identificar uns fòssils de Teròpode com un Carnosaure identerminat, però durant el procés de publicació, la descripció va ser revisada ja que semblava que estava creant un nou gènere.

Cladograma dels Carnosaures amb els seus membres més representatius.
Foto: Viquipèdia.

Cranis de diversos Carnosaures.
Foto: Dennonyx. 

diumenge, 8 de febrer del 2015

Koshisaurus katsuyama, nou Ornitòpode Hadrosauroïdeu del Cretaci inferior del Japó.

Aquest nou tàxon descrit fa pocs dies a la revista Zootaxa, prové de la Formació Kitadani, a la prefectura de Fukui, a Honsu, l'illa central del Japó, de la qual també provenen tres dels pocs dinosaures identificats a l'arxipèlag asiàtic i que el nom dels quals sempre comença per Fukui però amb terminacions diferents: Fukuiraptor (Teròpode Al·losauroïdeu), Fukuititan (Sauròpode Titanosaure) i Fukuisaurus (Ornitòpode Iguanodont). Però en aquest cas, el seu nom no ha començat de la mateixa manera que els altres, tot i que realment seria sinònim. El nom genèric vol dir "rèptil de Koshi", una antiga denominació de Fukui. L'específic prové de la ciutat de Katsuyama, propera al jaciment.
L'holotip s'ha trobat en roques del Cretaci inferior Barremià-Aptià i està compost d'un maxil·lar dret, l'arc neural de l'axis (la segona vèrtebra cervical que és, junt amb la primera o atles, l'única que rep un nom), un centre de vèrtebra dorsal, part d'un pubis i la part distal d'un fèmur. Sembla ser que pertanyen a un sol individu, ja que els ossos es van trobar en una superfície molt reduïda i no n'hi ha cap que estigui repetit.
Els paleontòlegs que han realitzat la descripció del Koshisaurus, Masateru Shibata i Yoichi Azuma, han hagut de tenir amb compte el fet que s'han trobat restes del Fukuisaurus al mateix nivell que les del nou dinosaure, amb el que hagués estat possible que fos el propietari de les restes. Però, vés per on, el Koshisaurus presenta característiques òssies suficientment diferents per no considerar-lo un Fukuisaurus. Altres característiques han servit per situar-lo filogenèticament dins dels Hadrosauroïdeus, entre elles la presència d'una fenestra anteorbital i tres crestes inferiors a la cara externa dels dents maxil·lars. Aquesta última característica s'observa en altres gèneres d'Hadrosauroïdeus com el Xuwulong (Aptià-Albià de la Xina), el Jinzhousaurus (Barremià de la Xina) i l'Altirhinus (Albià de Mongòlia), però que no presenten fossa anteorbital, el que indica que aquests últims estaven més avançats que el Koshisaurus. A la vegada, el Koshisaurus no està molt relacionat amb el seu veí i contemporani Fukuisaurus, si no que està més desenvolupat.  En el mateix estudi on es descriu al nou tàxon, Shibata i Azuma van revisar la filogènia de l'identificat el 2003 i els resultats donen que seria molt pròxim al Proa valdearinnoensis de l'Albià de Terol i a l'Iguanodon clàssic, mentre que el Koshisaurus estaria entre els Hadrosauroïdeus més basals, als quals tant el Proa com l'Iguanodon no pertanyen tot i que tenen molt en comú perquè els Iguanodòntids (la seva família pròpia) és el tàxon germà dels Hadrosauroïdeus i forma un clade més inclusiu anomenat Hadrosauriformes.

Maxil·lar de l'holotip de Koshisaurus.
Foto: Zootaxa.

dissabte, 7 de febrer del 2015

Un nou Ceratòpsid, estrella al Canadà.

Des de fa unes quantes setmanes s'exposa al Museu Reial d'Ontàrio (ROM) a Toronto, Canadà, l'esquelet d'un nou dinosaure Ceratòpsid, que encara no té nom científic, en una exposició anomenada Dino Unearthed (dinosaure desenterrat).
Aquest exemplar va ser descobert el 2010 per la paleontòloga Wendy Sloboda al jaciment badland Milk River al sud de la província d'Alberta, datat fa 80-79 M.A., durant el Campanià. Va ser restaurat per en David Evans, del ROM i en Michael Ryan, del Museu d'Història Natural de Cleveland, que tenen l'oportunitat de posar-l'hi un nom, esperem que molt aviat. 
És un dels Ceratòpsids més antics trobats en territori canadenc. L'holotip consta d'un esquelet parcial que correspon a la meitat del cos del dinosaure i està format per bona part del crani, vèrtebres dorsals i caudals i ossos de les extremitats. S'ha estimat que faria 7 metres de llargada, 1,5 d'alçada i pesaria dues tones, més o menys la mida d'un rinoceront blanc. Tenia un dels cranis amb més ornamentació dins dels Ceratòpsids, amb una projecció parietal amb banyes corbades cap endavant a la vora.
A l'exposició Dino Unearthed s'exhibeix un esquelet del dinosaure que és una rèplica dels ossos originals fet amb impressió 3D. En les parts de l'esquelet que no s'havien trobat del nou Ceratòpsid, es van fer basant-se en dinosaures parents seus.
Aquest és l'últim descobriment del Southern Alberta Dinosaur Project, liderat pels doctors Evans i Ryan, que s'enfoca a excavar i estudiar les roques més antigues i menys conegudes de la Formació Dinosaur Provincial Park i han nombrat cinc noves espècies de dinosaures des del 2012. Els líders del projecte són optimistes i creuen que arribaran descobriments encara millors.
A més d'aquesta exposició, el Ceratòpsid ha arribat als canadencs pel programa Dino Hunt Canada, de History Channel. Aquí, el nou tàxon va aparèixer junt amb altres dinosaures cretàcics canadencs com l'Anquilosaure, el Triceratops, l'Ornithomimus, el Gorgosaure, l'Edmontosaure, el Troodon, el Lambeosaure, el Tiranosaure, l'Arrhinoceratops, el Paquirrinosaure i un altre dinosaure no identificat, en aquest cas, un Prosauròpode juràssic. A la seva pàgina web, hi ha un apartat en que la gent pot posar les seves propostes per nombrar al Ceratòpsid.

Dibuix de l'esquelet del nou Ceratòpsid canadenc.
Foto: Danielle Dufault.

Esquelet exposat al Museu Reial de Toronto.
Foto: CBC News.

Els ous de l'Estrutiosaure.

Una de les primeres investigacions fetes per l'equip de l'ICP aquest any, més exactament per l'Albert Sellés i l'Àngel Galobart (que he tingut el gust de conèixer personalment), publicada a la revista Historical Biology sobre la revisió a la pertinença de l'oogènere (gènere d'ou fossilitzat) Cairanoolithus, típic del sud-oest d'Europa, incloent Catalunya.
El Cairanoolithus s'havia identificat fins ara com un ou de Sauròpode per característiques superficials, ja que els seus exemplars tenen una forma arrodonida i són de grans dimensions (més de 15 cm de diàmetre). El Cairanoolithus va ser identificat per primera vegada als anys 90 i el seu nom prové del poble de Cairanne (Cairana en occità), al sud-est de França, proper al jaciment on es van trobar els primers ous. Més tard es van trobar en un total de 25 jaciments diferents del sud de França i el nord de la Península Ibèrica, datats en conjunt entre fa 72,2 i 71,4 M.A., durant el Cretaci superior Campanià.
Tot i la seva aparent forma d'ou de Sauròpode, l'estudi dels paleontòlegs de l'ICP mostra que la seva microestructura era molt diferent. Al microscopi han observat una superfície llisa amb sistemes de porus, una característica que no s'observa en els Sauròpodes, però si en els Ornitisquis. En Sellés i En Galobart van buscar quin tipus d'Ornitisqui concretament. Primer ho van buscar entre els Hadrosauroïdeus, els Ornitisquis més comuns en els jaciments catalans i de tota Europa, però es van trobar amb el problema de que durant el període al qual pertanyen els ous Cairanoolithus no s'han trobat fòssils d'Hadrosauroïdeus en el Vell Continent, però si que hi són presents en el registre fòssil els Ornitòpodes Rhabdodòntids (Rhabdodontidae, la família del Rhabdodon, endèmica d'Europa) i els Tireòfors Nodosàurids, dels quals el gènere europeu més representatiu és l'Estrutiosaure (Struthiosaurus). D'aquests dos clades no s'han trobat ous fins ara.
No és fàcil assignar un tipus d'ou fossilitzat a un tàxon d'animal prehistòric basat sobretot a partir de restes òssies. És possible fer-ho si s'han trobat ossos dels progenitors als nius o els fòssils dels embrions a l'interior dels ous, però això només ha passat en comptades ocasions. Per saber si els ous Cairanoolithus pertanyien als Rhabdodòntids o als Nodosàurids, els paleontòlegs de l'ICP van comparar la mida dels ous amb la de l'obertura pèlvica (per on sortien els ous a l'exterior) d'ossos de les dues famílies. Abans he comentat que l'ou Cairanoolithus tenia un diàmetre molt gran. Els Nodosàurids tenien l'obertura pèlvica més gran que els Rhabdodòntids i només en aquest cas era prou gran per pondre ous Cairanoolithus. En conclusió, pertanyen al Struthiosaurus, ja que és l'únic Nodosàurids que s'ha trobat als Països Catalans i a Occitània.
Aquest ha estat un descobriment molt especial, ja que és la primera evidència que s'ha trobat d'ous de Tireòfors. A més, d'afegir-se, un nou membre a l'abundant i diversa fauna d'ous de dinosaures d'Europa sud-occidental.

Dos exemplars de Cairanoolithus.
Foto: ICP.

Dibuix d'un Struthiosaurus (catalanitzat:Estrutiosaure) ponent ous.
Foto: ICP.