salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

diumenge, 31 de desembre del 2017

Els dinosaures de l'any 2017: Liaoningvenator curriei.

De la collita 2017 de petits Teròpodes de Liaoning, la qual ha donat exemplars molt ben preservats, els que s'han emportat la millor part han estat els Troodòntids amb tres nous tàxons descrits aquest any que avui deixem (més un de Dromeosàurid i un altre de Paraves basal). La tercera espècie, el Liaoningvenator curriei, de la qual us parlo aquí, va ser presentada al maig a mig camí entre les altres dues (el Jianianhualong abans i el Daliansaurus després) al número d'aquell mes de la revista xinesa Acta Geologica Sinica per part d'un equip científic liderat per en Cai-zhi Shen de l'Institut de Geologia de Beijing. El nom genèric del dinosaure vol dir "caçador de Liaoning" i l'específic homenatja al paleontòleg canadenc Philip Currie per haver contribuït enormement a l'estudi dels Teròpodes mesozoics de mida petita com aquest.
El Liaoningvenator curriei no ha estat cap excepció respecte a la resta de Teròpodes de Liaoning donats a conèixer al 2017 en el que es refereix a la molt bona conservació dels seus fòssils. L'esquelet holotip d'aquest Troodòntid és gairebé complet (incloent crani amb mandíbules inferiors), en connexió anatòmica i amb tots els ossos preservats en tres dimensions. Tot i que no hi hagi presència material de plomes, segueix sent un fòssil espectacular. Va ser trobat en sediments de la Formació Yixian datats del Cretaci inferior Hauterivià (132 M.A.) propers a la ciutat de Beipiao. Segurament el més interessant sobre l'holotip del Liaoningvenator és la posició en que es troba, la qual no és la postura de mort habitual en els fòssils relativament ben conservats de dinosaures. El cos del Troodòntid es troba corbat cap endavant i el cap es situa a l'altura dels genolls, mentre que la postura de mort habitual consisteix a que el cap i la cua es corben cap a les vèrtebres dorsals. La postura del Liaoningvenator tampoc s'assembla a la que s'ha trobat en els esquelets dels també Troodòntis xinesos Mei i Sinornithoides, la qual recorda a la que fan servir les aus actuals modernes per dormir i, per tant, s'ha proposat que aquestes espècies no aviàries també la utilitzarien per això. Tot i les diferències trobades en parents propers, l'equip d'en Shen interpreta que la rara posició del Liaonigvenator que podria ser la que utilitzaria a l'hora de descansar.

Dibuix (A) i foto (B) de l'holotip del Liaoningvenator. Es pot observar molt be l'estranya postura parlada abans.
Foto: Shen et al. (2017)/Acta Geologica Sinica.
Entre els caràcters de diagnòstic del Liaoningvenator es troben els següents: una cresta deltopectoral de l'húmer estesa per la meitat de l'eix d'aquest os del braç, una falange manual 1 del dit I més llarga que el metacarpià II i l'amplada dels metatarsians decreix a l'àrea distal d'aquests ossos dels peus. Altres trets com dents maxil·lars i dentàries situades molt a prop unes de les altres, una construcció entre l'arrel i la corona de les dents, una ranura de foramina (orificis) a la superfície externa del dentari, un foramen magnum (orifici que comunica el crani i la columna vertebral) de forma oval i vèrtebres caudals distal amb un solc a la seva zona dorsal en comptes d'una apòfisis espinosa ha ajudat a identificar al Liaoningvenator com un Troodòntid. A la vegada, presenta característiques més pròpies de Teròpodes Paraves més basals que de Troodòntids com un procés jugal de l'os postorbital del crani poc desenvolupat (mentre que en els Troodòntids més derivats del Cretaci superior el desenvolupament d'aquesta extensió òssia és total, formant una barra posterior de l'òrbita ocular -barra postorbital- completa) i una depressió poc profunda i allargada a la superfície lateral dels centres vertebrals dorsals. L'anàlisi filogenètica realitzada per Shen i col·laboradors va recuperar com a Troodòntids alguns tàxons del Juràssic superior xinès (Anchiornis, Xiaotingia, Eosinopteryx) considerats en altres treballs com Paraves basals. Aquest punt és important perquè la matriu va mostrar al Liaoningvenator com el tàxon germà de l'Eosinopteryx. La relació entre els dos gèneres es basa en caràcters com dents maxil·lars i dentàries sense serres a la seva cara anterior, costelles cervicals més llargues que les seves respectives vèrtebres, un extrem anterior de l'ili recte i un crani la llargada del qual representa més del 90% de la llargada del fèmur. A la vegada, el clade Liaoningvenator+Eosinopteryx està emparentat amb un altre format per l'Anchiornis i el Xiaotingia, relació suportada per un pubis dirigit posteriorment i dents aplanades i recorbades. 
Shen i col·laboradors van extreure una mostra òssia de la tíbia de l'holotip del Liaoningvenator de 1,5 mm d'espesor, la qual van dividir en quatre zones (1, 2, 3 i 4) de més antiga a més jove per determinar l'edat a l'hora de morir de l'exemplar i si havia arribat a la maduresa. La zona 4, que representaria els quatre anys d'edat de l'animal, no està del tot completa, el que és una prova de que l'holotip del Liaoningvenator va morir quan tenia aquesta edat. A més, l'os a les zones 1 i 2 va créixer molt ràpid, creixement que es desaccelera a la zona 3. Aquest i altres caràcters histològics indiquen que aquest espècimen no havia acabat de créixer a l'hora de morir, encara que li faltava poc per poder arribar a l'edat adulta.

Reconstrucció d'un Liaoningvenator intentat caçar un llangardaix.
Foto: Chuang Zhao.

dissabte, 30 de desembre del 2017

Els dinosaures de l'any 2017: Triunfosaurus leonardii.

El Triunfosaurus leonardii és un Sauròpode Titanosaure originari del Brasil presentat el 3 de febrer a la revista Journal of South American Earth Sciences per part d'un equip de paleontòlegs brasilers i argentins encapçalats per l'Ismar de Souza Carvalho (Universitat Federal de Rio de Janeiro). Dins del Brasil, el Triunfosaurus prové de la regió coneguda com Conques Interiors del Nord-est Brasiler, les quals inclouen certes formacions geològiques del Cretaci inferior riques en icnites de dinosaures en general i Sauròpodes en particular, però pobres en fòssils ossis d'aquests animals, els quals són més rics en sediments del Cretaci superior situats al centre-sud del país (Conca Bauru). D'aquesta manera, un dels grans reptes de la Paleontologia de Vertebrats brasilera ha estat poder trobar ossos de dinosaures en aquesta regió nord-oriental per poder obtenir més informació de la que es pot extreure amb les icnites.
L'holotip del Triunfosaurus prové de la Formació Rio Piranhas (Cretaci inferior Berriasià-Hauterivià, 140-130 M.A.), la qual cosa el converteix en un dels Titanosaures més antics cronològicament identificats al món. Dins de la Formació Rio Piranhas, es va identificar en la branca pertanyent a un membre d'aquest sistema de conques anomenat Conca Triunfo (a la qual fa referència el nom genèric del dinosaure, mentre que l'específic leonardii homenatja al paleontòleg Giuseppe Leonardi, que va dedicar bona part de la seva carrera a l'estudi de les icnites de rèptils del Brasil nord-oriental), que es troba administrativament a l'estat de Paraíba. Al 2016 ja es van presentar restes de Titanosaures procedents de la Formació Rio Piranhas, encara que de la branca localitzada a la Conca Sousa i sense que rebessin un nom binomial formal. Aquest holotip del Triunfosaurus consisteix en tres vèrtebres caudals articulades, un isqui dret, tres xebrons aïllats i tres apòfisis espinoses aïllades.

Silueta d'un Triunfosaurus amb la situació dels ossos de l'holotip dins del cos.
Foto: Carvalho et al. (2017)/Journal of South American Sciences.
El Triunfosaurus es caracteritza per tenir apòfisis espinoses petites i amb procés ossi que s'estén per la seva part distal, centres vertebrals amb cares laterals còncaves que posseeixen una petita fossa pneumàtica, un primer xebró recte, un segon xebró comprimit anterior i posteriorment i un peduncle púbic de l'isqui (contacte ossi amb el pubis) que representa la meitat de la llargada total d'aquest os pèlvic. L'anàlisi filogenètica realitzada per l'equip d'en Carvalho recupera al Triunfosaurus com un Titanosaure basal formant un petit clade amb el Malawisaurus, l'Epachthosaurus (Cretaci superior Cenomanià-Turonià d'Argentina), l'Argentinosaurus i el Malarguesaurus (Cretaci superior Turonià-Coniacià d'Argentina). Alguns caràcters del tàxon brasiler donen suport a aquest parentesc com un eix de l'isqui curt i laminat, centres vertebrals caudals de tipus procèlic i vèrtebres caudals tant anteriors i posteriors com mitjanes amb apòfisis espinoses verticals. Encara que s'ha de dir que el suport per part de la matriu filogenètica a la classificació del Triunfosaurus com un Titanosaure és bastant feble.

Foto (dalt) i dibuix (baix) d'una de les vèrtebres caudals de l'holotip del Triunfosaurus.
Foto: Carvalho et al. (2017)/Journal of South American Sciences.
Carvalho i col·laboradors han investigat les implicacions paleobiogeogràfiques que té el Triunfosaurus per als Titanosaures de la regió equatorial de l'antic Gondwana durant la primera etapa de la seva evolució. El nou tàxon va viure en una època, la primeria del Cretaci, en que es va acabar la connexió a gran escala entre les masses continentals dels supercontinents Laurasia i Gondwana, que va suposar un augment de les radiacions de tàxons dins de cada porció de terra en alguns llinatges de dinosaures. Al ser un dels Titanosaures més antics trobats, el Triunfosaurus encaixa amb una hipòtesi que proposa que aquests Sauròpodes van tenir la seva primera explosió d'espècies a l'Amèrica del Sud durant el Cretaci inferior, per no dir el seu origen. Això podria ser possible ja que el següent tàxon binomial de Titanosaure que apareix en el registre fòssil brasiler és el Tapuiasaurus, de l'Aptià (20 milions d'anys més recent), el qual ja presenta clars caràcters de Titanosaure derivat. L'equip d'en Carvalho també consideren la proposta, basada en icnites del Juràssic mitjà d'Europa amb els caràcters típics de les empremtes dels saures titànics, que el grup va aparèixer en aquestes coordenades geogràfiques i temporals i que durant el límit Juràssic-Cretaci van emigrar cap al nord d'Amèrica del Sud i d'Àfrica, per després aconseguir una distribució gairebé global començat el Cretaci superior. I, per acabar, els descriptors del coll llarg brasiler també l'han inclòs com un el possible creador de les petjades dels jaciments del Brasil nord-oriental identificades com de Titanosaures. Dels 395 rastres descoberts a les Conques Interiors del Nord-est Brasiler, 74 pertanyen als Sauròpodes en general i, a més de Titanosaures basals, també les van produir Dicreosàurids i Rebaquisàurids.

Reconstrucció d'un Triunfosaurus,
Foto: Pepi.

divendres, 29 de desembre del 2017

Els dinosaures de l'any 2017: Zuul crurivastator.

Si tenim que dedicar el 2017 a un clade de dinosaures en particular, aquest serien els Anquilosaures. No per tenir el major nombre de nous tàxons descrits aquest any, ja que no és el cas ni enguany ni en anys anteriors, si no per l'estat de conservació excepcional dels holotips dels dos nous gèneres que s'han presentat. Així és, el Borealopelta no ha estat sol durant aquest any, si no que hi ha hagut un altre Anquilosaure, en aquest cas Anquilosàurid i no Nodosàurid, amb un esquelet espectacular, el més complet identificat fins ara en la família Ankylosauridae a Amèrica del Nord. Estem parlant del Zuul crurivastator, presentat pels paleontòlegs de la Universitat de Toronto Victoria Arbour i David Evans el 10 de maig a la revista Royal Society Open Science.

Reconstrucció del crani del Zuul.
Foto: Royal Ontario Museum.
El nom genèric Zuul és una referència cinematogràfica a un monstre homònim de la pel·lícula del 1984 Caçafantasmes al qual s'hi assembla físicament perquè els dos presenten un seguit de banyes al cap, i el nom específic crurivastator és una combinació de les paraules llatines crus ("canya") i vastator ("destructor") amb el significat de "canya destructora", en relació al fet que l'holotip conserva la maça caudal típica dels Anquilosàurids. Aquest mateix holotip és un esquelet parcial situat sota un bloc rocós de 15 tones que inclou un crani gairebé complet, les dues mandíbules inferiors i un postcrani parcialment articulat. El caràcter massís de la matriu rocosa de l'exemplar tipus del Zuul farà que la seva preparació total tardi molts anys en completar-se, però en l'època en que l'Arbour i l'Evans van publicar els seus resultats ja s'havien restaurat totalment les peces cranials i parcialment la cua amb la maça caudal inclosa. Altres elements del postcrani de l'holotip del Zuul serien vàries vèrtebres precaudals, costelles dorsals i elements pèlvics. Com l'holotip del Borealopelta, el del Zuul es troba momificat (encara que no amb la precisió tridimensional del Nodosàurid canadenc) i preserva osteoderms i impressions de pell in situ al dentari esquerre, al llarg del tors i a la cua. Els osteoderms de la cua, a més, presenten una pel·lícula de color negre que representaria la seva coberta de queratina original, caràcter que serà objecte d'estudi de treballs futurs. Aquest fòssil va ser descobert accidentalment al 2014 i està dividit en dos blocs: un contenent el crani i el tors i l'altre, la cua.
El Zuul prové d'un jaciment proper a la ciutat de Havre (Montana) situat geològicament dins de la Formació Judith River (Cretaci superior Campanià), més concretament al Membre Coal Ridge (76-75 M.A.). Aquesta és una dada important perquè el registre fòssil de dinosaures a la Formació Judith River sempre ha consistit en exemplars molt incomplets i, per tant, molt difícils d'identificar a nivel taxonòmic, una situació contrària a la d'altres horitzons geològics veïns i més o menys contemporanis com la Formació Dinosaur Park (Alberta), on les restes de dinosaures són més completes i la diversitat d'espècies més gran. I els Anquilosaures, tant Nodosàurids com Anquilosàurids, són els dinosaures menys comuns a la Formació Judith River. Per tant, el caràcter excepcional del Zuul fa que tingui implicacions molt importants a l'hora d'entendre tant la fauna de dinosaures de Judith River com l'evolució dels Anquilosàurids de l'Amèrica del Nord occidental durant el Cretaci superior.

Foto de la cua de l'holotip del Zuul. Les fotos adjacents representen un seguit de petits osteoderms a la porció anterior de la cua (a), les apòfisis espinoses d'unes vèrtebres caudals (b), un osteoderm esquerre (c), un fragment d'epidermis preservat en un osteoderm (e i d), escates arrenglades (f) i la maça caudal (g).
Foto: Arbour & Evans (2017)/Royal Society Open Science.
El Zuul es diferencia de la resta dels Anquilosàurids per presentar caputegulae (en singular caputegulum, ornamentacions de la superfície dorsal del crani d'aquests dinosaures) frontonasals i frontoparietals punxeguts i imbricats, solcs longitudinals a la superfície lateral de la banya escamosal, osteoderms caudals situats al voltant de la maça caudal fortament còncaus i una maça caudal en si plana en les vistes dorsal i ventral. I també es pot diferenciar de vàries espècies d'Anquilosàurids en particular per posseir caputegulae prefrontals, frontoparientals i supraorbitals de forma triangular; banyes escamosals esteses posteriorment; caputegulae postoculars petits i escassos i osteoderms caudals laterals relativament llargs i fortament punxeguts. En l'anàlisi filogenètica, el Zuul es va recuperar en el clade Ankylosaurini, amb rang de tribu i creat per la Victoria Arbour i en Philip Currie al 2016, que correspon als Anquilosàurids més derivats. Dins dels Ankylosaurini, el Zuul forma un politomi (una sèrie de branques taxonòmiques simultànies temporalment) amb altres tàxons del Campanià del nord-oest d'Amèrica del Nord com el Scolosaurus, el Dyoplosaurus i l'Anodontosaurus, a més de l'Ankylosaurus del Maastrichtià. El clade Ankylosaurini l'acaba de conformar un altre politomi amb l'Euoplocephalus i el Ziapelta que és el grup germà del que inclou al Zuul. Aquesta estreta relació de parentesc entre el Zuul i tota aquesta sèrie de saures cuirassats nord-americans està demostrada per caràcters com caputegulae frontonasals plans i hexagonals i narius orientades cap endavant i els costats. A la vegada, el tàxon de la Formació Judith River no sembla, seguint els caràcters cranials, tenir relació directa amb cap Anquilosàurid de Mongòlia, que, per contra, tenen caputegulae frontonasals de forma piramidal. S'ha de destacar que el Zuul és l'únic Anquilosàurid nord-americà que conserva osteoderms caudals laterals, els quals no són estranys en els seus equivalents asiàtics. Això sí, aquestes estructures també són diferents en el Zuul i els Anquilosàurids mongols, tenint les del primer una vora còncava mentre que les dels segons tenen una vora recta o convexa.

Comparació entre el crani del Zuul (dalt i mig de la segona columna) amb el d'altres Anquilosàurids: Euoplocephalus (dalt i mig de la primera columna), Scolosaurus (dalt i mig de la tercera columna), Anodontosaurus (baix de la primera columna), Ziapelta (baix de la segona columna) i Dyoplosaurus (baix de la tercera columna).
Foto: Arbour & Evans (2017)/Royal Society Open Science.
El descobriment del Zuul és una nova peça dins d'una cadena d'Anquilosàurids nord-americans descrits recentment que han fet augmentar la biodiversitat d'aquest clade de dinosaures, la qual entra en sintonia amb l'alt grau de diversitat tant taxonòmica com morfològica que s'observa amb els altres dos grups de grans dinosaures herbívors del Cretaci superior nord-americà, els Hadrosàurids i els Ceratòpsids. La presència d'una varietat cada vegada major d'Anquilosàurids (Zuul, Scolosaurus, Dyoplosaurus...) al Campanià de Montana i Alberta (Formacions Judith River, Dinosaur Park, Two Medicine i Oldman) porta a conseqüència el factor que cada horitzó geològic representa un ecosistema diferent (la Formació Two Medicine seria semi-àrida i estacional mentre que l'Oldman seria més humida), el que indicaria que una estreta relació filogenètica entre aquests dinosaures no faria que cada espècie preferís un hàbitat diferent. Seguint en la mateixa línia, l'Arbour i l'Evans han investigar la possibilitat d'aplicar en els Anquilosàurids la hipòtesi del provincialisme faunístic de Laramídia que també s'ha fet amb els Tiranosàurids, els Ceratòpsids i els Hadrosàurids, però hi ha el problema de que encara no s'han trobat saures cuirassats com els d'Alberta i Montana al sud-oest dels Estats Units ni tampoc tàxons semblants al Ziapelta (originari de Nou Mèxic) en els jaciments septentrionals. Una segona proposta que si sembla que es pot aplicar amb més facilitat al nostre protagonista i els seus parents més propers és que el Zuul, el Scolosaurus i el Dyoplosaurus representarien cadascun diferents estadis evolutius d'un procés d'anagènesi (formació de noves espècies de forma lineal), hipòtesi que s'haurà de posar a provar, sentencien l'Arbour i l'Evans, amb més restes fòssils que incloguin cranis, impressions de pell i maces caudals.

Reconstrucció d'una parella de Zuul al costat d'un toll i durant una tempesta. A l'esquerra de la il·lustració s'hi pot apreciar un petit Teròpode emplomallat.
Foto: Mark Witton.

dijous, 28 de desembre del 2017

Els dinosaures de l'any 2017: Ostromia crassipes.

El nou tàxon de dinosaure presentat al 2017 del qual parlaré aquí, l'Ostromia crassipes, suposa el primer cas en que un exemplar del mític gènere alemany d'au basal Archaeopteryx deixa de ser considerat com una part d'aquest a partir del coneixement que és te actualment sobre els Teròpodes Celurosaures Paraves del Juràssic superior. L'Archaeopteryx, representat fins ara per dotze esquelets procedents dels jaciments calcaris del Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià (150 M.A.) de Baviera, es va mantenir durant més de 100 anys com el pilar de la base evolutiva de les aus per ser l'únic representant del clade Paraves (que inclou aus, Dromeosàurids i Troodòntids) en el seu període de temps. Un panorama que ha canviat en els últims anys amb el descobriment durant els últims 15 anys de Teròpodes Paraves a la Formació Tiaojishan (est de la Xina, Juràssic superior Oxfordià, 160 M.A.), entre els quals hi ha l'Anchiornis, que serà clau en aquesta història. Els Paraves basals de Tiaojishan han fet trontollar l'estatus que ha tingut l'Archaeopteryx, amenaçant fins i tot el seu caràcter aviari (veure: Archaeopteryx. Realment el primer ocell?).

Esquelet holotip de l'Ostromia en exposició, encara catalogat com un Archaeopteryx lithographica.
Foto: Darren Naish.
L'esquelet que ha sofert aquesta revisió és un que va ser descrit per primer cop 6 anys abans que l'Archaeopteryx, encara que es va considerar una nova espècie del gènere de Pterosaure Pterodactylus i se li va posar el nom de P.crassipes. Aquest espècimen prové del jaciment Jachenhausen dins de la Formació Painten de calcàries laminades d'on també són la resta d'Archaeopteryx i rep el nom d'Exemplar de Haarlem per estar conservat al Museu Teylers d'aquesta ciutat holandesa. La identificació com un Teròpode en general i com un Archaeopteryx en particular la va fer el nord-americà John Ostrom al 1970 (al qual està dedicat el nom genèric Ostromia, mentre que s'ha conservat crassipes com a nom específic). La nova catalogació l'han portat a terme en Christian Forth (Universitat de Friburg, Suïssa) i en Oliver Rauhut (Museu Bavarès de Paleontologia i Geologia, Munic) i el seu article va ser presentat el 2 de desembre a la revista BMC Evolutionary Biology.

Reconstrucció d'un Ostromia.
Foto: Joschua Knüppe.
L'Exemplar de Haarlem es troba bastant incomplet, pel que una comparació directa amb altres Archaeopteryx ha estat difícil, però moltes de les parts conservades si que mostren diferències significatives. Les primeres d'aquestes es troben en les proporcions en la llargada entre varis ossos de les extremitats, les quals es troben fora del rang que presenten els varis esquelets que segurament pertanyen a l'au primitiva. Aquestes disparitats de proporcions es troben en la llargada entre la primera falange del dit manual I i el metacarpià I, entre la primera falange del dit manual I i el metacarpià III, entre la falange de l'ungla del dit manual III i el metacarpià III, entre el metacarpià III i el metacarpià I, la falange de l'ungla del dit manual I i el metacarpià I i entre el conjunt tíbia-tars i el metatars. Un test estadístic va refutar la hipòtesi de que les proporcions anteriorment anomenades de l'Exemplar de Haarlem són les mateixes que les dels exemplars d'Archaeopteryx identificats amb seguretat. Altres trets singulars de l'Exemplar de Haarlem i diferents dels de l'Archaeopteryx es troben en els seus ossos. La primera falange del dit manual I, la tercera falange del dit manual III i el metacarpià III mostren un solc longitudinal i regular en les seves impressions tant del motlle com del contramotlle. Cap altre exemplar d'Archaeopteryx mostra aquestes estructures d'una forma tan regular i, en els casos en que si que apareixen solcs a les mans, aquests mostren una forma i una disposició molt irregulars, indicant que es van formar per algun trencament en aquesta part del fòssil. Per la seva banda, els solcs de la mà de l'Exemplar de Haarlem semblen ser estructures funcionals que tindria el dinosaure en vida. Apart de les mans, el pubis de l'Exemplar de Haarlem presenta un eix púbic fortament flexionat i convex anteriorment (mentre que l'eix púbic dels Archaeopteryx és recte o lleugerament corbat) i la bota púbica és de contorn triangular i té un marge distal recte (mentre que en els Archaeopteryx la bota púbica és convexa en la seva part distal).

Comparació entre la mà de l'Ostromia (a, b) i la de l'Anchiornis (c, d) mostrant els sols longitudinals i regulars que presenten els dos tàxons.
Foto: Forth & Rauhut (2017)/BMC Evolutionary Biology.
El primer dinosaure el qual en Forth i en Rauhut han trobat que comparteix amb l'Exemplar de Haarlem els solcs longitudinals i regulars de les mans, la forta flexió de l'eix púbic i el contorn triangular de la bota púbica és l'Anchiornis. L'anàlisi filogenètica confirma que el nostre protagonista no és un Archaeopteryx i que, a més, forma un clade a la base de Paraves no sols amb l'Anchiornis, si no amb altres Paraves primitius del Juràssic superior xinès com el Pedopenna, el Xiaotingia i l'Eosinopteryx. (l'estreta relació filogenètica entre l'Anchiornis i els altres petits Teròpodes de la Formació Tiaojishan ja s'havia trobat en anàlisis filogenètiques anteriors). A partir d'aquí, en Forth i en Rauhut han creat el nou clade Anchiornithidae, que es recuperen com una branca molt basal dels Avialae que inclou a l'Archaeopteryx i que avança fins arribar a les aus modernes. Alguns dels caràcters de diagnòstic dels Anchiornithidae són dents de la part anterior del dentari més petites i nombroses que les de la part mitjana d'aquest os, apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals en forma de ventall i plomes pennàcees de gran mida al metatars i al peu. D'aquesta manera, es crea el tàxon binomial Ostromia crassipes, que es diferencia de la resta dels Anchiornithidae per proporcions de llargada dels ossos de les extremitats. Això fa que, junt amb la separació geogràfica i cronològica, es reforci el caràcter de l'Ostromia com a espècie separada.

Comparació entre el pubis de l'Ostromia (a), el de l'Archaeopteryx (b, d) i el de l'Anchiornis (e, f).
Foto: Forth & Rauhut (2017)/BMC Evolutionary Biology.
La descoberta de l'Ostromia té implicacions importants en el coneixement de la fauna de Teròpodes de la zona de Solnhofen (que rep per al Juràssic superior el nom d'arxipèlag de Solnhofen al estar  en aquesta època dividida la regió en vàries illes envoltades d'esculls corall) i en l'evolució i dispersió geogràfica dels primers Teròpodes Celurosaures derivats. En primer lloc, l'holotip de l'Ostromia prové d'una àrea diferent de l'antic arxipèlag que els Archaeopteryx. Mentre que els últims s'han identificat a la zona occidental de l'arxipèlag de Solnhofen, el primer prové del seu equivalent oriental. La diferència entre una i altra és que l'oriental presenta un caràcter més terrestre que l'occidental, que es pot evidenciar per la presència de més Teròpodes als seus jaciments (Compsognathus, Juravenator i Sciurumimus) apart de l'Ostromia, mentre que l'occidental és més marina i l'Archaeopteryx és l'únic Teròpode identificat. A més, els animals de l'àrea oriental de l'arxipèlag de Solnhofen semblen estar directament relacionats amb els de Bohèmia (una massa terrestre més gran al Juràssic superior) i els seus equivalents occidentals semblen tenir origens més remots i menys clars. En conseqüència, en Forth i en Rauhut consideren que l'Archaeopteryx hi podria haver arribat gràcies a alguna forma de vol, encara que fos limitada respecte a la de les aus actuals.

Mapa geològic de l'antic arxipèlag de Solnhofen on es marquen els jaciments on han aparegut restes d'Archaeopteryx, d'Ostromia i d'altres Teròpodes amb una estrella determinada per a cada tipus d'animal.
Foto: Forth & Rauhut (2017)/BMC Evolutionary Biology.
Pel que fa a la dispersió geogràfica dels Maniraptors (Teròpodes Celurosaures derivats que inclouen els Paraves, els Oviraptorosaures i els Alvarezsauroïdeus) durant el seu origen temporal en el Juràssic superior, tres anàlisis de S-DIVA (Anàlisi estadístic de Dispersió i Vicariança, que relaciona desenvolupament filogenètic i distribució geogràfica) demostren que aquest clade va tindre la explosió de formes taxonòmiques a l'Àsia oriental, que és justament on aquests dinosaures són més comuns durant el Mesozoic. A partir d'aquí es construeix la hipòtesi de que la radiació dels Maniraptors hauria estat a finals del Juràssic mitjà (Bathonià-Cal·lovià, 168-161 M.A.) degut a que ja començat el Juràssic superior ja tenim un clade secundari ben format com són els Anchiornithidae, un fenomen en que l'aïllament de l'Àsia oriental fins al Cal·lovià hi va tenir molt a veure. Començat ja el Juràssic superior i tenint ja l'Àsia oriental connectada a la resta del Lauràsia, tenint la primera dispersió dels Maniraptors cap a Europa i Amèrica del Nord, seguida per una altra migració cap al Gondwana ja començat el Cretaci. Dins de la gran extensió cap a Europa, l'Ostromia i l'Archaeopteryx formarien part de fenomens de dispersió diferents. Aquesta proposta encara necessita una confirmació per part del registre fòssil degut a que els possibles fòssils de Maniraptors trobats en sediments del Juràssic superior fora de la Xina (apart de l'Ostromia i l'Archaeopteryx) continuen sent molt fragmentaris i bastant ambigus. Entre el Cal·lovia i el Titonià hi van haver un  seguit d'illes en aigües poc profundes que separaven la Xina d'Europa, situació que no faria difícil la migració est-oest dels Maniraptors ja que la mida petita de bona part dels seus membres basals hauria ajudat que es transportessin pel mar amb masses de vegetació flotant o, centrant-se ja en els Paraves, fins i tot amb alguna forma primitiva de vol tal com mostra l'Archaeopteryx, que hauria aparegut més d'una en els primers membres d'aquesta branca més derivada de Maniraptors.

Arbre filogenètic dels Maniraptors on es marca la distribució geogràfica de cada llinatge, seguint l'anàlisi de S-DIVA feta en l'article de descripció de l'Ostromia.
Foto: Forth & Rauhut (2017)/BMC Evolutionary Biology.

diumenge, 24 de desembre del 2017

Els dinosaures de l'any 2017: Moabosaurus utahensis.

El Sauròpode del Cretaci inferior d'Utah Moabosaurus utahensis ja va aparèixer mencionat en aquest blog al mes passat, en l'entrada dedicada al Turiasaure nord-americà Mierasaurus bobyoungi, perquè també es va recuperar com un saure del Túria en l'anàlisi filogenètica feta en l'article de presentació de l'últim dinosaure. Com ja vaig dir llavors, el Moabosaurus havia aparegut en una data més temprana d'aquest 2017, més concretament al 10 d'abril a la revista Contributions from the Museum of Paleontology, University of Michigan en un article que té com a autor principal a en Brooks Britt de la Universitat Brigham Young (Provo, Utah). El tractament d'aquest treball en la present entrada servirà per fer una comparació entre les primeres conclusions tretes sobre el Moabosaurus amb el que se sap d'ell a la recta final del 2017.

Caixa craniana de Moabosaurus en vistes posterior (A), lateral esquerra (B), ventral (C), anterior (D), posterodorsal (E) i dorsal (F).
Foto: Britt et al. (2017)/Contributions from the Museum of Paleontology, University of Michigan.
Els ossos del Moabosaurus van ser recuperats al jaciment Dalton Wells Quarry, a 20 quilòmetres al nord-oest de Moab (ciutat a la qual està dedicada el nom genèric del dinosaure, més el nom específic que fa referència a l'estat d'Utah), situada geològicament al Membre Yellow Cat de la Formació Cedar Mountain (Cretaci inferior Albià, 125 M.A.). El Sauròpode està basat en una excepcional agrupació d'uns 5500 ossos, la majoria d'ells incomplets i que van ser recuperats entre el 1975 i el 2005. L'holotip és una sèrie de tres vèrtebres dorsals amb dues d'elles en connexió anatòmica i els paratips consisteixen en una sèrie de 12 vèrtebres articulades (dorsals posteriors, sacres i caudals anteriors), quatre vèrtebres cervicals sent dues d'elles l'atles i l'axis i 18 caixes cranianes. Això, i alguns fòssils més, converteix al Moabosaurus en el coll llarg més comú del Membre Yellow Cat, que també posseeix al Braquiosàurid Venenosaurus dicrocei. Algunes restes, consistents en una caixa craniana i unes vèrtebres cervicals anteriors, van ser en un principi descrites com pertanyents a un animal semblant al Camarasaurus. El gran nombre de restes recuperades del Moabosaurus presenten un gran espectre de variació morfològica, el qual pot ser degut tant a variació individual com ontogènica o sexual, encara que no s'ha pogut demostrar. És important recordar que moltes vegades una varietat tan gran pot fer que els varis fòssils siguin considerats d'espècies diferents, com els ossos en un principi creguts de ser de Camarasaurus.

Vèrtebres cervical mitjanes de Moabosaurus (la primera d'A a E i la segona de F a J).
Foto: Britt et al. (2017)/Contributions from the Museum of Paleontology, University of Michigan.
El Moabosaurus és descrit com un Sauròpode d'uns 10 m de llargada que presenta les següents característiques de diagnòstic: frontals allargats, vèrtebres cervicals amb apòfisis espinoses bífides que tenen una osca poc profunda, apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals posteriors i les dorsals anteriors consistents en una estructura baixa i projectada lateralment en forma de llavi, fulles bífides de les costelles cervicals posteriors i vèrtebres caudals anteriors i posteriors de tipus procèlic. L'equip d'en Britt va utilitzar tres matrius filogenètiques diferents per trobar la posició del Moabosaurus en l'arbre evolutiu dels Sauròpodes, donant cadascun resultats diferents. En la primera matriu, el Moabosaurus va ser recuperat a la base del clade Somphospondylii que inclou als Titanosaures. En la segona matriu, el Moabosaurus va ser trobat com un Neosauròpode en una posició de tàxon germà respecte a un clade format pels Diplodocoïdeus i els gèneres mongols del Cretaci superior Nemegtosaurus i Quaesitosaurus, considerats en altres anàlisis com una forma derivada de Titanosaures. En la tercera matriu, el Moabosaurus és considerat com un membre basal del clade dels Titanosauriforms que inclou als Braquiosàurids i als Somphospondylii. Almenys, totes les anàlisis de Britt et al. (2017) coincideixen que el Moabosaurus és un Neosauròpode.

Fèmur esquerre de Moabosaurus en vistes posterior (A), anterior (B) i ventral (C).
Foto: Britt et al. (2017)/Contributions from the Museum of Paleontology, University of Michigan.
El Moabosaurus es bastant diferent de la resta dels Sauròpodes del Cretaci inferior nord-americà, tots Titanosauriforms. Dos d'aquests els dos Braquiosàurids de la Formació Cedar Mountain, l'abans esmentat Venenosaurus i el Cedarosaurus. Les disparitats es troben en que els dos Braquiosàurids presenten fosses pneumàtiques a les vèrtebres dorsals, costelles caudals enormement inclinades cap enrere, apòfisis espinoses caudals inclinades cap endavant i l'húmer i el cúbit es troben allargats, a la vegada que comparteixen amb el Moabosaurus apòfisis espinoses situades anteriorment respecte dels centres vertebrals. Britt et al. (2017) també ja van comparar al Moabosaurus amb el Turiasaurus a partir de caràcters com vèrtebres presacrals amb vàries cambres del tipus camerae o plaques esternals allargades i estretes. Ja en aquest primer treball es va assenyalar una relació de parentesc entre el Sauròpode nord-americà i l'aragonès, encara que, a diferència del que va passar amb la presentació del Mierasaurus, va ser el Turiasaurus el que va ser considerat que s'havia de moure a partir d'anàlisi feta al 2012 que va recuperat als Turiasaures com Neosauròpodes Macronaris propers al Camarasaurus. Un altre Sauròpode amb el qual es va fer una relació respecte del Moabosaurus va ser el Tendaguria, procedent dels Llits de Tendaguru (Tanzània, Juràssic superior o Cretaci inferior), amb el qual comparteix un procés olècranon del cúbit gran, les vèrtebres presacrals amb camerae i les vèrtebres caudals procèliques. Això també donaria peu a la hipòtesi que mostra una relació de parentesc entre el Tendaguria i els Turiasaures i que aquest últim clade es troba present a l'Àfrica. D'aquesta manera, el Moabosaurus, el Turiasaurus i el Tendaguria formarien un sol grup de Macronaris del trànsit Juràssic-Cretaci d'Amèrica del Nord, Europa i Àfrica que podria indicar connexions faunístiques intercontinentals entre aquests territoris i aquest període de temps.

Reconstrucció del Moabosaurus (amb el crani basat en el Camarasaurus) al Museu de Paleontologia de la Universitat Brigham Young amb en Brooks Britt davant seu.
Foto: Brigham Young University.

dissabte, 23 de desembre del 2017

Els dinosaures de l'any 2017: Halszkaraptor escuilliei

El Halszkaraptor escuilliei, la publicació del qual va sortir a la revista Nature el 6 de desembre, és sense cap mena de dubtes un dels dinosaures no aviaris més interessants dels que han sortit a la llum aquest 2017, tant pel seu estat de preservació de l'holotip i la curiosa història que té al darrere com per un seguit de característiques morfològiques que el fan únic entre els dinosaures en general i el seu grup, els Dromeosàurids, en particular. El binomi Halszkaraptor escuilliei ja és una referència a dos personatges que ens ajuden a explicar l'origen geogràfic del Teròpode i de com va arribar a les mans dels investigadors el que l'han donat conèixer, entre els quals trobem el belga Pascal Godefroit i l'italià Andrea Cau.

L'esquelet holotip del Halszkaraptor, conservat actualment a l'Acadèmia Mongola de Ciències (Ulaanbaatar). Aquesta foto es va fer en una fira de fòssils a Munic al 2011, quan en Godefroit i en Cau encara no coneixien la seva existència, anava passant de mà a mà per Europa i, molt important, es considerava un Troodòntid.
Foto: Ghedoghedo.
El Halszkaraptor prové d'un país i un període geològic mítics per a la Paleontologia de dinosaures, la Mongòlia del Cretaci superior. És aquesta la raó per al nom genèric, que homenatja a la paleontòloga polonesa Halszka Osmólska (1930-2008), figura destacada en l'estudi dels Teròpodes del Desert del Gobi. Més concretament dins de Mongòlia, el Halszkaraptor prové, probablement, del jaciment Ukhaa Tolgod situat a la Formació Djadokhta (Cretaci superior Campanià, 75-71 M.A.). I dic probablement perquè tot sembla indicar que l'holotip del Dromeosàurid va ser desenterrat per lladres de fòssils (pràctica desgraciadament comuna a Mongòlia) i va sortir del país. El fòssil va arribar a les mans del col·leccionista francès François Escuillié al 2015, que va comunicar la troballa a en Godefroit, el qual després es va posar en contacte amb en Cau per realitzar una anàlisi de l'exemplar que es va realitzar durant els tràmits fets per en Escuillié i en Godefroit per tornar el dinosaure a Mongòlia.

Reconstrucció de l'esquelet i del crani de l'holotip del Halszkaraptor, la forma peculiar del qual la tractaré en els següents paràgrafs.
Foto: Marco Auditore.
El que cal destacar de l'holotip del Halszkaraptor, un subadult, no és sols, com s'ha avançat dos paràgrafs abans, el seu estat de preservació excepcional (es tracta d'un esquelet gairebé complet, en connexió anatòmica i preservat en tres dimensions), si no també una combinació de caràcters inusual procedents de grups de Teròpodes diferents que en un principi van fer dubtar sobre l'assignació filogenètica del dinosaure i que fins i tot el fan semblar una quimera, és a dir, l'ajuntament a propòsit de restes fòssils amb procedències vàries. L'equip d'en Godefroit i d'en Cau van portar l'esquelet mongol a la Instal·lació Europea de Radiació de Sincrotró (ESRF) de la ciutat francesa de Grenoble, la màquina de raigs X més potent del món, la qual va confirmar que l'estrany dinosaure era un fòssil genuí i no una agrupació artificial, va permetre estudiar os a os cadascuna de les insòlites característiques del Halszkaraptor, de les quals en parlarem ara, i també situar-lo dins dels Dromeosàurids.

Escàners del crani del Halszkaraptor fets amb l'ESRF. Cada os està pintat d'un color diferent per ajudar a la seva identificació.
Foto: Cau et al. (2017)/Nature.
Les autopomorfies del Halszkaraptor són: una premaxil·la platirostral que suposa un 32% de la llargada del musell (és a dir, que és més ampla que alta, mentre que els altres Dromeosàurids la tenen molta expandida en alçada), 11 dents a la premaxil·la que no estan serrades (mentre que la majoria de Teròpodes no passen de les 5 dents en aquest os mandibular i a la vegada que les dents del maxil·lar i el dentari conserven la forma clàssica, l'interior de les dues premaxil·les està totalment penetrat per una àmplia xarxa neuromuscular (una xarxa que en altres Teròpodes està limitada a la zona lateral de l'os), narius situats a la part posterior de la premaxil·la, la vara postorbital (la vora posterior de l'òrbita ocular) és molt prim (un caràcter amb més retirada a les aus i als Alvarezsauroïdeus que als Dromeosàurids), el coll suposa el 50% de la columna vertebral abans del sacre (molt més llarg que en qualsevol altre Teròpode Celurosaure derivat no aviari), les apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals són molt petites (els únics dinosaures que també presenten aquest tret són els cignes), apòfisis espinoses en forma de tub a les tres primeres vèrtebres cervicals, els xebrons anteriors són llargs i de forma pentagonal, el tercer dit de la mà és el més robust de tots i més llarg que el segon mentre que el primer és relativament curt (unes proporcions que no es corresponen a les típiques d'un Dromeosàurid d'hàbits depredadors i que també són diferents a les de qualsevol altre Teròpode), l'ili presenta un prestatge iliofibular (que serveix per aguantar el múscul del mateix nom) molt robust i projectat cap als costats, el fèmur té una cresta lateral que contacta amb una fossa allargada (els dos últims caràcters farien que el Halszkaraptor tindria una postura molt vertical més semblant a la de les aus que a la dels Teròpodes no aviaris) i la primera falange del dit III del peu representa un 47% de la llargada del metatarsià del mateix dígit. Tot plegat no sols fa que el Halszkaraptor sigui únic entre la família del Velociraptor, si no també molts dels caràcters abans presentats també els tenen rèptils i aus amb un estil de vida aquàtic o semi-aquàtic i una dieta piscívora, el que indica que el raptor mongol tenia almenys alguna relació amb l'aigua.

Caràcters del crani i el coll del Halszkaraptor que el diferencien d'altres Dromeosàurids i que comparteix amb rèptils i aus aquàtics.
Foto: Theropoda (blog de l'Andrea Cau).
El musell platirostral és comú dels depredadors aquàtics, l'extens sistema neurovascular de la premaxil·la també es troba en els cocodrils, el gran nombre de dents premaxil·lars sense serres és un caràcter dels Plesiosaures, el coll de cigne es pot observar també en algunes tortugues aquàtiques i la inusual proporció de les mans té una retirada a la que tenen els Plesiosaures. A més, les articulacions de les vèrtebres caudals permeten una millor mobilitat lateral que també es troba en qualsevol rèptil aquàtic i els ossos dels braços estan aplanats i tenen un contorn interior de forma el·lipsoïdal que es pot observar en els Plesiosaures, les balenes i les pingüins. Això últim indica que el Halszkaraptor podria nedar, però tampoc seria un animal aquàtic a temps complert si no més aviat semi-aquàtic ja que, apart de donar-li una postura més vertical, les cames continuen tenint les proporcions clàssiques d'un Teròpode no aviari i, per tant, terrestre (ser més erecte tampoc li hauria ajudat molt a l'hora d'estar tot el dia a l'aigua). D'aquesta manera, les aparentment estranyes característiques del Halszkaraptor tenen una explicació lògica com a adaptacions a un estil de vida diferent al de la resta dels dinosaures del seu grup i deixar clar que no es tracta d'una quimera sense sentit, a la vegada que és converteix en el primer Dromeosàurid amfibi i el primer dinosaure no aviari amb un sistema locomotor doble. El que han pogut observar en Cau, en Godefroit i els seus companys és un clar augment en la diversitat dels Teròpodes Celurosaures (entre els quals ja hi ha espècies que s'aparten del model típic en aquests animals de petit carnívor terrestre com el vol actiu de les aus, el gigantisme dels Tiranosàurids o la dieta herbívora dels Terizinosaures), la qual encara continua sense conèixer del tot fins i tot amb àrees on s'hi ha dedicat tant estudi com Mongòlia.

Comparació entre el crani del Velociraptor, el del Halszkaraptor i el del cigne en vista dorsal, ressaltant la semblança existent entre el bec del nou Dromeosàurid mongol i el de les aus aquàtiques i la contraposició respecte a la forma clàssica del seu clade.
Foto: Theropoda.
El més sorprenent de tot el que envolta el Halszkaraptor és que no es troba sol dins de l'arbre evolutiu dels Dromeosàurids, si no que està relacionat amb altres membres i fins i tot ha creat amb aquests una nova subfamília de raptors que porta el seu nom: Halszkaraptorinae, que es troba a la base evolutiva del grup. Alguns dels caràcters que defineixen als Halszkaraptorinae ja els hem trobat abans quan hem repassat els corresponents als Halszkaraptor en si com els ossos de les extremitats anteriors aplanats, l'ili amb un ancoratge robust per al múscul iliofibular i la llarga fossa del fèmur limitada per una cresta. D'altres en son unes vèrtebres cervicals més llargues que en altres Dromeosàurids, costelles cervicals fusionades als centres de les seves respectives vèrtebres i un metacarpià III igual de robust que el seu equivalent II. Els altres membres de Halszkaraptorinae són dos Dromeosàurids mongols que sempre han tingut una aura de misteri des de quan es van donar a conèixer ja que, a l'igual que el Halszkaraptor, presenten una estranya combinació de característiques però per desgràcia no estan tant ben preservats: Hulsanpes perlei (descrit per la mateixa Halszka Osmólska al 1982, sent aquesta l'altra raó del nom tant de la subfamília com del seu tàxon tipus) i Mahakala omnogovae (descrit al 2007). El Hulsanpes només està basat en uns metatarsians II-III-IV, unes quantes falanges i un fragment de caixa craniana, mentre que el Mahakala es troba identificat a partir d'un frontal, un fragment de neurocrani i un postcrani semi-articulat amb els dos peus amb un estat de conservació molt bo. S'ha de destacar que Cau et al. (2017) han estat els primers en observar una gran afinitat entre els metatarsians del Hulsanpes i el Mahakala, fins al punt que hi ha la possibilitat de que siguin tàxons sinònims. En canvi, sembla que la distinció entre aquests dos i el Halszkaraptor és més clara a partir de caràcters de l'últim com l'absència d'una constricció distal al tercer metatarsià i la presència d'un cúbit de forma rectilínia. Però l'aspecte més important del parentesc entre "el lladre de l'Halszka" i els altres dos raptors mongols és que el Mahakala presenta més o menys les mateixes característiques del Halszkaraptor que fa que aquest tingui un coll molt llarg i una postura vertical i, a conseqüència, una forma diferent a la que sempre s'ha representat al Mahakala, basada en la postura clàssica d'un Dromeosàurid.

Comparació entre la forma tradicional de representar al Mahakala i la postura del Halszkaraptor, que és la que tindria també el Mahakala a partir del que se sap a partir d'ara.
Foto: Theropoda.

Reconstrucció d'un Halszkaraptor amb plomes blanques.
Foto: Lukas Panzarin.

Felicitació de Nadal 2017



FELICES FIESTAS!!

MERRY CHRISTMAS!!

JOYEUX NÖEL!!

BUON NATALE!!

dissabte, 16 de desembre del 2017

Els dinosaures de l'any 2017

A mig mes de desembre torna, per quart any consecutiu, el recull sobre novetats anuals en Paleontologia de dinosaures Els dinosaures de l'any, que tornarà a omplir el blog de nous tàxons de dinosaures no aviaris durant el que falta de desembre i l'inici del gener que vé. L'any en que El Jove Paleontòleg celebra els primers seus cinc anys de vida ha estat en el que més s'ha dedicat als avenços en Dinosaurologia respecte al total d'entrades escrites, però això no ha fet que hagin quedat coses interessants per explicar, sent la raó d'aquesta secció.
Si alguna cosa s'ha de destacar per sobre de les altres respecte el que s'ha avançat en l'estudi dels "dinos" aquest 2017 és la proposta filogenètica que ha intentat posar de cap per avall tot el que es donava per segur durant més d'un segle. Respecte a espècies de dinosaures en particular, és important mencionar els nous treballs sobre la biologia del T.rex, la presentació formal del Sauròpode que pot ser el dinosaure més gran de tots després de tres anys de que es donessin a conèixer les seves restes, l'espectacular esquelet de Tireòfor cobert completament per una armadura fòssil o la primera presència vàlida dels Turiasaures fora de la Península Ibèrica.
Aquests i altres descobriments estan presents amb els seus noms propis en la següent llista d'enllaços, classificats en tres grups:

Nous tàxons de dinosaures no aviaris:

Magnamanus soriaensis

Isaberrysaura mollensis

Yehuecauhceratops mudei

Xingxiulong chengi

Daspletosaurus horneri

Zhongjianosaurus yangi

Galeamopus pabsti

Vouivria dampariensis

Tengrisaurus starkovi

Jianianhualong tengi

Beibeilong sinensis

Daliansaurus liaoningensis

Europatitan eastwoodi

Teihivenator macropus

Albertavenator curriei

Aepyornithomimus tugrikinensis

Corythoraptor jacobsi

Borealopelta markmitchelli 

Latenivenatrix mcmasterae

Patagotitan mayorum 

Serikornis sungei

Shingopana songwensis

Laiyangosaurus youngi

Burianosaurus augustai

Matheronodon provincialis

Mierasaurus bobyoungi

Filogènia dels dinosaures en general

Presentació d'Ornithoscelida

Reacció a Ornithoscelida

Revisió de la biologia de dinosaures ja coneguts

Presència de plomes en el Tiranosaure

La locomoció del Tiranosaure

I, com ja s'ha dit abans, això no és tot malgrat el que ja s'ha pogut fer. Com l'any passat, l'edició d'enguany d'Els dinosaures de l'any estarà exclusivament dedicada als nous tàxons.

dissabte, 2 de desembre del 2017

El rebombori dels Ornithoscelida continua.

Recordeu el treball sobre la filogenètica dels dinosaures presentat aquest mes de març que posava de cap per avall la base evolutiva del grup amb la divisió dels Teròpodes i els Sauropodomorfs i la unió dels primers amb els Ornitisquis dins de la denominació Ornithoscelida? Doncs, com ja s'intuïa llavors, aquest assumpte no s'ha deixat de banda sino més aviat al contrari i s'han presentat noves anàlisis tant a favor com en contra de la validesa d'Ornithoscelida. En aquesta primera entrada del mes de desembre del 2017 posaré en comú totes les publicacions que hi hagut sobre el tema durant els últims mesos i els seus aspectes més curiosos.
El primer d'aquests treballs va sortir a la llum a la revista Biology Letters el 16 d'agost i estava signat per dos dels autors de l'article de presentació dels Ornithoscelida, Matthew Baron i Paul Barrett. El que van fer va ser confirmar i expandir la seva hipòtesi incloent, dins de la mateixa matriu filogenètica que havien fet servir al març, a l'estrany dinosaure xilè del Juràssic superior Chilesaurus, classificat en la seva primera descripció al 2015 com un Teròpode Tetanur basal però amb bastants trets que convergien amb els Sauropodomorfs i els Ornitisquis i que suggerien possibles hàbits vegetarians per aquest animal, per tant, no gaire amb acord amb la dieta carnívora que tindrien els seus cosins més propers. En Baron i en Barrett van obtenir que el Chilesaurus seria el membre més basal dels Ornitisquis, amb els quals compartiria caràcters ossis com una premaxil·la amb una part davantera sense dents, la pèrdua de recorbament a la majoria de dents, un pubis retrovertit amb un eix en forma de vareta, un fèmur que es troba en una posició recta si es mira des del davant i un peroné el diàmetre del qual és menys de la meitat del de la tíbia. Altres caràcters del Chilesaurus que es poden trobar tant en Ornitisquis com en Teròpodes s'han interpretat com una evidència de l'estreta relació filogenètica entre els dos clades i, per tant, es tracten de sinapomorfies d'Ornithoscelida. Seguint aquesta evidència, en Baron i en Barrett van posar de manifest que alguns trets ossis dels Ornitisquis, com el pubis retrovertit i la pèrdua de recorbatura dental, precedirien altres que abans eren obligats tenir per ser un Ornitisquis, com l'os predentari del crani, i també que en la seva base evolutiva ja serien omnívors o herbívors de plantes poc fibroses i que podrien portar aquest estil de vida sent bípedes. A la vegada, la presència d'aquesta situació transicional entre els Teròpodes i els Ornitisquis es troba en un dinosaure del Juràssic superior, el que implicaria un llinatge fantasma que s'estendria fins al Triàsic superior.

Arbre filogenètic de la base dels dinosaures amb la inclusió del Chilesaurus dins dels Ornitisquis i aquests últims dins d'Ornithoscelida amb els Teròpodes.
Foto: Baron & Barrett (2017)/Biology Letters.
El mètode i els resultats d'en Baron i en Barrett han estat durament criticats per l'especialista en Teròpodes més actiu a Internet, Andrea Cau. L'italià els hi reteu que, si volien provar de confirmar la posició filogenètica del Chiliesaurus, havien d'incloure als Tetanurs dins de la seva matriu filogenètica, cosa que no van fer perquè la matriu del seu estudi publicat al març, i també la utilitzada amb el Chilesaurus, no incloïa aquesta branca derivada dels Teròpodes. Llavors passa el que s'anomena Atracció de Branca Llarga (Long Branch Attraction), en que, dins d'aquest cas concret, si ens trobem a un Tetanur que s'assembla a un Ornitisqui, al no haver-hi els Tetanurs, aquest tàxon s'acabarà situant al clade que més s'hi assembla, els Ornitisquis. Per tant, l'anàlisi d'en Baron i en Barrett no és capaç de demostrar que el Chilesaurus no sigui un Tetanur. En Cau acaba el seu comentari a Theropoda dient que encara s'ha d'acabar de confirmar la posició del Chilesaurus dins dels dinosaures, pel que encara s'ha de treballar en aquest tàxon tenint en compte que les conclusions dels creadors d'Ornithoscelida no són vàlides.

Comentaris de l'Andrea Cau (en vermell) sobre l'anàlisi filogenètica de Baron & Barrett (2017).
Foto: Theropoda.
En Baron va tornar de provar la veracitat d'Ornithoscelida en un altre treball publicat el 25 d'octubre a la revista Royal Society Open Science i que compta amb la col·laboració d'en Luke Parry (Museu d'Història Natural de Londres) i en Jakob Vinther (Universitat de Bristol). Van provar la hipòtesi utilitzant mètodes filogenètics que no apareixien en l'estudi original, on es van dividir els caràcters segons la seva procedència esquelètica (dentals, cranials no dentals i postcranials). La majoria de les anàlisis donaven suport a la validesa d'Ornithoscelida i a la de Saurischia com la unió dels Sauropodomorfs i dels Herrerasaures. Variacions respecte a la hipòtesi majoritària es troben quan, en un cas, s'han recuperat als Herrerasaures com fora dels Saurisquis (que no es tant sorprenent si tenim en compte que les dades que donen suport a la unió d'aquests amb els Sauropodomorfs són menors de les que ho fan amb la dels Teròpodes i els Ornitisquis) i quan, en una altra ocasió, només els Herrerasaures i els Ornitisquis s'han recuperat com a clades monofilètics, sent els Teròpodes i els Sauropodomorfs clades parafilètics i, per tant, invàlids. Aquestes variacions es produeixen quan s'exclou part dels caràcters i, a conseqüència, els autors de l'estudi ho tenen en compte com un factor que pot fer variar els resultats de les anàlisis filogenètics de manera exponencial. També troben que el suport d'Ornithoscelida només es dóna quan es posen a la vegada varis caràcters de regions anatòmiques diferents, mentre que per separat no tenen el poder necessari per recuperar aquesta opció. A més, diuen que s'ha de ser conscient que els resultats també poden canviar segons si els caràcters que es posen a la matriu són de les dents o de l'esquelet postcranial, per exemple. De qualsevol manera, la conclusió és que Ornithoscelida es recupera com una agrupació vàlida fent servir mètodes diferents.

Arbre filogenètic de les anàlisis d'en Parry, en Baron i en Vinther en que es considera Ornithoscelida com un grup vàlid i es recuperen els Saurisquis com Herrerasaures+Sauropodomorfs.
Foto: Parry et al. (2017)/Royal Society Open Science.
La principal crítica a les hipòtesis d'en Baron i els seus varis col·laboradors prové d'un comunicat publicat a Nature el dia 1 de novembre que està signat per un conjunt de paleontòlegs argentins, brasilers, alemanys, britànics i espanyols que tenen com a cap en Max Langer de la Universitat de Sao Paulo. La resposta a Ornithoscelida va començar a ser redacta al maig i va consistir en obtenir la matriu filogenètica d'en Baron. L'equip d'en Langer van notar que alguns caràcters havien estat malinterpretats i van tornar a posar a prova la matriu, que va recuperar la classificació clàssica Saurisquis-Ornitisquis (sent els primers Teròpodes+Herrerasaures+Sauropodomorfs) dels dinosaures. Tot i això, el suport per a la divisió ortodoxa dels "llangardaixos terribles" és bastant feble i els autors del comunicat creuen que es podria acceptar Ornithoscelida si apareix nova evidència que faci aquesta proposta més vàlida. Una altre aspecte dels treballs d'en Baron que ha estat revisat per l'equip d'en Langer és la proposta per part del paleontòleg anglès que els dinosaures es van originar a l'Hemisferi Nord, en contraposició a la visió tradicional que situava aquesta pàtria dels dinosaures a l'Hemisferi Sud. En aquest cas la proposta ortodoxa també guanya a la novetat, sent més concretament Amèrica del Sud el bressol dels dinosaures. Al mateix dia, en Baron i els seus col·laboradors també van publicar un comunicat responent als resultats de l'equip d'en Langer. Aquests, encara que han recuperat Ornithoscelida, també consideren que hi ha poques diferències entre els dos escenaris de classificació dels dinosaures i que la incorporació de noves dades només podrà decantar la balança. La resposta al retorn de l'antiga classificació s'ha centrat sobretot en el Pisanosaurus, un problemàtic dinosaure basal del Triàsic superior d'Argentina que només està basat en un esquelet parcial i ambigu trobat als anys 1960. Això fa que l'equip d'en Langer i el d'en Baron hagin mesurat de forma diferent els ossos del Pisanosaurus i, per tant, hagin tret conclusions diferents. El primer col·lectiu de paleontòlegs no s'ha desviat de la classificació tradicional d'aquest dinosaure, que el considera un Ornitisqui basal. En canvi, el segon col·lectiu considera que no es tracta d'un dinosaure i el classifiquen com un Silesàurid (Silesauridae), un grup de Dinosauriformes basals que van viure a mitjans i finals del Triàsic (245-203 M.A.) i que estan considerats per Baron i col·laboradors com el grup germà dels dinosaures. En aquest aspecte, l'equip d'en Baron també retreu al d'en Langer el fet d'estimar mesures del Pisanosaurus (proporcions entre la mida del crani i del cos o entre la del crani i la del fèmur) que no es poden demostrar degut a la falta de restes que presenta l'animal (absència de crani complet, de columna vertebral i de fèmur) a l'hora d'obtenir la seva conclusió.

Silueta del Pisanosaurus amb els ossos que s'han pogut identificar en aquest animal. Està en una posició quadrúpeda que és la que es creu que tindrien els Silesàurids, en contraposició amb el bipedisme dels primers Ornitisquis.
Foto: Extinct (blog en anglès sobre Paleontologia).
L'Andrea Cau també ha criticat alguns aspectes tant del comunicat d'en Langer i col·laboradors com la seva resposta per part d'en Baron i coautors. Renya al primer col·lectiu per haver utilitzat molts arguments ad hominem (una falacia en que es desprestigia una opinió a partir de qui és l'autor d'aquesta) per atacar en Baron i les seves tesis, com, per exemple, que no hagin vist part del material del qual parlen amb els seus propis ulls o que li estigui responent un grup format per alguns dels especialistes punters en dinosaures basals. D'aquesta manera, l'autor del blog Theropoda els hi retreu que haurien d'haver exposat el seu criticisme amb la hipòtesi d'Ornithoscelida amb més objectivitat de la que van utilitzar. L'entrada de Theropoda on escriu el comentari a aquest peculiar intercanvi està conclosa per la reflexió que fa en Cau de que tot això no hauria pensat de que el clade que està sent revisat siguin els mateixos dinosaures i que, a conseqüència, s'hagi operat seguint més aviat motius no-científics que no pas científics. Per tant, sentencia el paleontòleg italià, si tot aquest debat s'hagués portat de manera rigorosa des del principi no hi hauria tanta rivalitat entre les diferents faccions de paleontòlegs ni els mitjans de comunicació haurien tractat el tema amb l'excés i la hipèrbole que s'ha fet en cada nou pas que hi hagut entre el març i el novembre, i recorda que la dicotomia entre la classificació tradicional i la novedosa tampoc és tant important com perquè es procedeixi amb aquest excés tant dins com fora del cercle acadèmic.

Arbre filogenètic del comunicat d'en Langer i col·laboradors que recupera la dicotomia tradicional entre Ornitisquis i Saurisquis, sent aquests últims Herrerasaures, Teròpodes i Sauropodomorfs.
Foto: Langer et al. (2017)/Nature.