salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 28 de maig de 2016

La setmana dels Ceratòpsids 2.

SPICLYPEUS SHIPPORUM

Prové de la part de la Formació Judith River (finals del Campanià) corresponent a Montana, tractant-se del sisè Ceratòpsid identificat allà. A diferència del Machairoceratops, el Spiclypeus s'ha pogut estudiar a partir d'un holotip força complet amb restes postcranials. El crani consta del rostral, el premaxil·lar, la banya nassal, el maxil·lar, les dues banyes orbitals, el jugal, el quadrat, el parietal, l'escamós i el dentari. Les rests postcranials són dues vèrtebres cervicals, nou vèrtebres dorsals, 15 costelles dorsals, l'húmer esquerre, l'ili esquerre i el fèmur, tíbia i peronés esquerres. L'exemplar es va trobar fa deus anys a prop del poble de Winifred i va ser propietat de la família Shipp, a la qual s'ha dedicat el nom específic (shipporum). Rep també el nom afectuós de Judith en honor a la formació geològica, però per ara no se sap quin seria el seu sexe.

Dibuix de les restes identificades de la Judith, marcades amb color gris. Els ossos més blancs serien els fragments que falten.
Foto: SumiRyu.
Al crani es destaquen les banyes orbitals i, com sempre en els Ceratòpsids, per la projecció parietal. Les banyes del Spiclypeus sobresurten cap als costats del crani. En una primera vista, les banyes no són molt diferents a les de la majoria de Ceratòpsids, però mostren més semblança amb les del Ceratops, el primer tàxon que es va nombrar de la família, encara que es considera invàlid. La projecció parietal consta de tretze ossos amb forma triangular, sis per un costat i set per l'altre. Les protuberàncies es van fer cada vegada més grans a mesura que s'acosten al centre, formant una espècie de corona, i es fusionen totes a la seva base. Per aquest motiu se li ha posat el nom genèric, que significa escut d'espigues en llatí. La projecció parietal és única, però mostra semblances amb la del Vagaceratops, d'Alberta, i el Kosmoceratops, d'Alberta i Utah. Pel que fa a altres característiques, el desgast de les dents és important i mostra que menjava vegetals durs i que, al masticar, movia la mandíbula de forma circular.

Reconstrucció del crani del Spiclypeus. Els ossos més clars són motlles que representen els ossos que falten.
Foto: PlosOne.
Un apunt molt important sobre l'holotip del Spiclypeus és la presència de patologies òssies a l'escamós i l'húmer. A l'escamós s'han trobat nombrosos forats que en els Ceratòpsids s'associen a la presència de malalties cròniques, en aquest cas, s'ha deduït que es tractaria d'una osteomelitis. La massa de l'húmer és irregular, rugosa i presenta també molts forats, i la zona més distal està inflada, el que està relacionat amb l'artritis degenerativa. L'anàlisi histològic de les parets òssies mostra que la Judith hauria arribat a l'edat adulta i que almenys hauria viscut deu anys suportar les seves malalties. S'especula que l'osteomelitis de l'escamós seria deguda a una infecció causada per una ferida després d'un combat.

Ossos apendiculars de la Judith: húmer (on es pot apreciar l'inflament de l'artritis), ili, fèmur i tíbia.
Foto: PlosOne.
L'anàlisi filogenètica apropa al Spiclypeus al Vagaceratops i els Kosmoceratops, on els tres formen un petit clade basat en característiques cranials com la projecció parietal. Aquest s'apropen, a la vegada, al Chasmosaurus, de banyes orbitals més aviat petites, i s'allunyen del Triceratops, de banyes orbitals gegants. El descobriment del Spiclypeus ha afectat al Pentaceratops aquilonius d'Alberta, el qual pot convertir-se en una espècie dubtosa o fins i tot invàlida. El que passa és que un paratip del Pentaceratops aquilonius consistent en un os de la projecció parietal és molt semblant al del Spiclypeus. El problema radica en que aquest os parietal és un paratip possiblement juvenil que difereix considerablement amb l'holotip, un adult que continua sent vàlid. L'últim apunt sobre el Spiclypeus està relacionat amb la seva relació amb altres Ceratòpsids de la Formació Judith River. Les formes en que aquests s'hi presenten al Campanià de Montana i Alberta són totalment diferents a les d'Utah i Nou Mèxic, el que demostraria de la separació faunística dels dinosaures de Laramídia, però l'estreta relació entre el Spiclypeus i el Kosmoceratops, identificat tan a Alberta com a Utah, indicaria que alguna connexió breu hauria existit al voltant dels 75 M.A.

Reconstrucció artística d'un Spiclypeus caminant per la llera d'un riu.
Foto: Michael Skrepnick.

dissabte, 21 de maig de 2016

La setmana dels Ceratòpsids 1.

Aquesta setmana ha estat una setmana fantàstica en el que portem de 2016 pel que fa a dinosaures. Al mateix dia, 18 de maig, s'han presentat a la mateixa revista, PlosOne, dues noves espècies de Ceratòpsids del Cretaci nord-americà, un tipus d'animals que cada vegada s'estan fent més comuns i més variats. Es tracte de dues espècies en que cadascuna d'elles pertany a una de les dues subfamílies dels Ceratòpsids: un Centrosaurí (Machairoceratops) i un Chasmosaurí (Spiclypeus).

MACHAIROCERATOPS CRONUSI

Prové de la Formació Wahweap a Utah, que amb una edat d'entre 81 i 77 M.A (mitjans del Campanià), ha començat a mostrar l'inici de l'evolució dels Centrosaurins al sud de l'antigua Laramídia. El Machairoceratops cronusi és el segon dinosaure d'aquest tipus de la Formació Wahweap després del Diabloceratops eatoni, descrit al 2010.
El Machairoceratops s'ha descrit a partir de restes cranials amb una edat de 80 M.A. conservades al Museu d'Història Natural d'Utah. Aquestes restes són: dues banyes orbitals corbes i allargades, el jugal esquerre, la caixa cranial, l'escamós esquerre i un parietal. El parietal és el que més defineix al Machairoceratops, ja que és allà on es troba la bona part de la seva ornamentació. D'aquest surt sorgeix una espectacular projecció parietal projectada posteriorment amb una forma anterior corba significativa. Aquest aspecte de la projecció parietal s'assembla al d'una machairis, una espasa corbada grega, el que ha servit per crear el nom genèric: la cara banyuda de l'espasa (Machairoceratops). El nom específic cornusi prové del déu grec Cronos, que va utilitzar una espasa machairis per matar al seu pare Urà. 

Ossos de l'holotip del Machairoceratops i una reconstrucció del crani complet.
Foto: PlosOne.
Aquesta ornamentació corbada que es dirigeix cap endavant fa que es diferenciï del Diabloceratops, que també presenta d'unes corbes parietals però que es dirigeixen cap als costats. En canvi, les banyes orbitals dels dos dinosaures són més aviat semblants per tenir una allargada mitjana i acabar en punxa. L'holotip del Machairoceratops té una mida semblant al del Diabloceratops, que es va poder aclarir que era un adult, però el primer exemplar té característiques de poder ser un individu juvenil, com una caixa cranial desarticulada, però això també pot ser causa de la falta d'alguns ossos. Pel que es considera que no es pot determinar l'ontogènia de l'holotip del Machairoceratops. La forma cranial, amb característiques úniques entre els Centrosaurins, i una certa falta de restes fòssils fa que sigui difícil aclarir la posició del Machairoceratops dins d'aquesta subfamília. S'ha pogut situar-lo com una branca molt basal, propera al Diabloceratops i altres Centrosaurins primitius, diferenciats de les tribus Centrosaurini i Pachyrhinosaurini més evolucionades de finals del Campanià i principis del Maastrichtià.
El Machairoceratops reafirma la teoria de que la gran varietat de formes cranials dels Ceratòpsids ja existia a l'inici de la seva evolució, omple un nou buit en els Centrosaurins del sud de Laramídia i dóna suport a la hipòtesi de la divisió faunística de l'antic continent a finals del Cretaci. La majoria de Centrosaurins de principis i mitjans del Campanià són d'aquesta part meridional de l'antic continent, sobretot d'Utah. Això seria una prova de que es van originar allà per després emigrar a la zona nord (Montana, Dakota, Alberta i Saskatchewan), on no apareixen fins a uns dos milions d'anys més tard que el Machairoceratops.

Ramat de Machairoceratops creuant un riu.
Foto: Mark Witton.

Fumanya en perill!

En aquests últims quatre anys, l'ICP ha patit un munt de dificultats que han perjudicat les seves temporades d'excavació als jaciments cretàcics dels Pirineus. Primer al 2013, amb el robament d'un esquelet de dinosaure de Coll de Nargó. Després al 2015, amb la destrucció intencionada d'ous al jaciment Mirador del Cretaci també a Coll de Nargó. I aquesta vegada, ha quedat afectada Fumanya, la gran paret de roca al Berguedà on es conserven al voltant de 3500 icnites de Titanosaures en un espai de 35000 metres quadrats, declarada Bé Cultural d'Interés Nacional per la Generalitat de Catalunya i possible candidat a Patrimoni de La Humanitat. Ha estat per causes naturals i no humanes, però la pèrdua és igual d'important.
Dins del jaciment de Fumanya, la part més important és Fumanya Sud, on s'hi concentren la majoria d'icnites (2200). És aquí on el diumenge 15 de maig hi va haver una esllavissada provocada per les pluges dels últims dies a Catalunya que ha fet desprendre 1000 metres quadrats del jaciment, dels 12000 que té Fumanya Sud en total. El Servei de Patrimoni de la Generalitat ha estat al lloc dels fets i farà un diagnòstic de l'abast de l'esllavissada. S'ha de tenir en compte que Fumanya està molt sotmesa a l'erosió per estar a l'aire lliure a una altura de 1500 metres, amb el que hi ha grans fluctuacions tèrmiques estacionals. De fet, es va avisar que es destapessin més petjades a Fumanya per evitar fets com aquests. 
El diari Regio7 va recordar en honor de la notícia una entrevista feta al 2004 al paleontòleg francès Jean le Loeuff, que visitava Fumanya per segona vegada, sent la primera al 1995. Va explicar que veia les petjades no amb tanta claredat que no pas nou anys abans. Veient el ritme tan ràpid de l'erosió, advertí que les icnites podrien desaparèixer en deu anys o menys temps. I ara just està començant a passar. Tambe l'ICP va fer un informe el 2010 sobre el mateix tema i ja hi va haver una esllavissada fa dos anys. Des del Departament de Cultura es recorda que això és motiu suficient per tancar el recinte i informar dels perills per accedir-hi. També s'assenyala el robatori de les roques que s'han desprèn, que poden contenir fòssils, generalment de plantes. Com a últim apunt, a sota de la paret de roca s'hi troba el Centre d'Interpretació del jaciment, encara sense inaugurar per falta de pressupost, una realitat molt comuna en pobles petits (en aquest cas, Fígols) on se situen aquests jaciments tan importants.

Fumanya Sud abans de l'esllavissada.
Foto: Puigdavall/Viquipèdia.

La part afectada per l'esllavissada.
Foto: Regio7.

diumenge, 15 de maig de 2016

Registre fòssil de Celurosaures no aviaris a la Península Ibèrica.

Els Celurosaures són un grup de Teròpodes bastant comú dels jaciments ibèrics del Juràssic i el Cretaci, encara que la majoria de les seves restes són fragmentàries i no s'han assignat a cap tàxon conegut o la seva classificació genèrica i específica és força dubtosa. Això passa molt quan els fòssils dels qual parlem són les dents, sent a més la part del cos més comuna que es troba d'aquests dinosaures, que també solen ser petites i es troben quan es renten sediments. Almenys, en la majoria dels casos, es pot concretar el clade com els Dromeosàurids o les aus. Per ara, els dos únics noms propis segurs de Celurosaures no aviaris ibèrics són el Pelecanimimus (Cretaci Inferior de Castella-La Manxa) i l'Aviatyrannis (Juràssic superior de Portugal). Aquesta entrada està organitzada per època geològica i no per zona geogràfica.

JURÀSSIC SUPERIOR

Per parlar dels Celurosaures no aviaris ibèrics del Juràssic superior, tenim que parlar expressament també de Portugal, ja que allà s'han trobat els únics dinosaures d'aquest tipus en aquest període temps. L'Aviatyrannus, del Kimmeridgià (152 M.A.), és un dels Tiranosauroïdeus més primitius i també dels més petits amb només 90 cm de llargada i 30 cm d'alçada. Va ser presentat al 2003 a la revista Paleontology a partir d'unes restes de la localitat de Guimarota (Formació Alcobaça) que consisteixen en un isqui i un ili fragmentaris i certes dents premaxil·lars. És força semblant i contemporani al Stokesaurus, de la Formació Morrison als EEUU, el que és una altra prova de la connexió faunística entre les dues ribes de l'Atlàntic al Juràssic superior i també que els Tiranosauroïdeus es van originar en aquests dos continents per després emigrar cap a Àsia Central on es van diversificar posteriorment.

Dibuix de les restes identificades de l'Aviatyrannis.
Foto: Paleontology
Per altra banda, les dents de Celurosaures són molt comunes als jaciments juràssics protuguesos, sent més abundants que les de Ceratosaures, Al·losauroïdeus i Megalosauroïdeus. S'han reconegut denticions de Compsognàtids, Dromeosàurids, Troodòntids i Tiranosauroïdeus a Guimarota. Algunes de les dents s'han pogut relacionar amb les de tàxons coneguts d'altres parts del món com l'Aublysodon en els Tiranosauroïdeus, el Compsognathus en els Compsognàtids, o el Dromaeosaurus i el Velociraptor en els Dromeosàurids. Vàries dents de Dromeosàurids de totes les regions peninsulars i totes les èpoques s'han pogut diferenciar en les seves dues subfamílies més importants: els Dromeosaurins i els Velociraptorins. Aquesta diferenciació es pot fer a partir de la forma dels denticles. Els Dromeosaurins es caracteritzen per tenir denticles rectes i en forma de cisell, mentre que els Velociraptorins els tenen inclinats. Altres dents de Celurosaures de Guimarota s'han classificat com pertanyents a dos gèneres força misteriosos i que justament tenen les dents com prova de la seva existència: Paronychodon, basat en dents de Troodòntid del Cretaci superior d'Amèrica del Nord, i Richardoestesia, basat en dents de Dromeosàurid de la mateixa època i regió que el Paronychodon. Aquests noms s'han utilitzat per a un munt de dents de Celurosaues peninsulars i tot el món.

Exemple de dent de Richardoestesia, procedent de la Formació Dinosaur Park (Canadà).
Foto: Plos One.

Exemples de dents de Paronychodon, procedents de la Formació Kirtland (Nou Mèxic, EEUU).
Foto: Plos One.
Un altre jaciment portuguès amb gran presència de dents de Celurosaures és Andrés, on el seu registre s'ha estès a unes quantes restes postcranials, més precisament unes vèrtebres caudals d'entre 37 i 41 mil·límetres, que foren presentades a l'octubre del 2014. Es diferenciaven de la resta de vèrtebres d'Andrés, identificades com d'Allosaurus, per una altra forma de l'apòfisi espinosa característica dels Celurosaures. La seva anatomia també és força semblat a les de les vèrtebres dels Maniraptors.

Les vèrtebres caudals de Celurosaures d'Andrés.
Foto: Sociedad Española de Paleontologia.

CRETACI INFERIOR


Aquí parlarem sobre els Països Catalans i Castella-La Manxa. Als Països Catalans, les dents de Celurosaures del Cretaci Inferior són significativament divers a Terol, Castelló i València. Existeixen dos tipus: el primer representa unes dents de petita mida i bastant aixafades lateralment, a les que les falta part dels denticles o tots ells. Són semblants a les dents del Troodòntid Euronychodon, un possible Troodòntid que es troba representat al Cretaci Superior de Portugal, Uzbekistan i també a la zona pirenaica dels Països Catalans. És possible que l'Euronychodon representi una au. Les altres dents són les que es corresponen amb el tipus Dromeosaurí i es troben al Maestrat de Terol i Castelló. Alguns jaciments com Vallipón (Castellot, Terol) presenten deu tipus diferents de dents de Teròpodes, la majoria d'elles molt petites. Quan es parla de dents, no se sap si aquesta diversitat reflexa tàxons diferents o només són diferències morfológiques dins de la mateixa mandíbula d'un animal.

  
Exemples de dents del tipus Euronychodon del jaciment Blasi 2 (Areny de Noguera, Cretaci Superior).
Foto: Cretaceous Research.

Dibuix d'un Dromeosàurid (Velociraptor) pel llibre Dinosaurios del Levante Peninsular.
Foto: Óscar Sanisidro.
I de Castella-La Manxa, prové el Celurosaure més complet i conegut de tot el Mesozoic ibèric: el Pelecanimimus (veure "Els Ornitomimosaures"), un dinosaure que ha assolit un munt de rècords com el del primer dinosaure no aviari ibèric del qual es va trobar un esquelet parcial, un dels Ornitomimosaures més antics i el primer trobat a Europa, i el dinosaure amb més dents de tots: 200. També està caracteritzat per una cresta, estructura força inusual en els Ornitomimosaures, i per una bossa de pell a sota de la boca semblant a la dels pelicans, d'aquí el nom. El seu descobriment va revolucionar el que es sabia sobre els dinosaures estruç, i podria ser força probable que tinguessin origen a Europa i més tard haguessin emigrat a Àsia Central i Amèrica del Nord on s'haurien diversificat al Cretaci superior. L'holotip del Pelecanimimus, del Barremià (125 M.A., Formació Las Hoyas) i descrit al 1994, presenta unes fibres al voltant de la part inferior del coll i del braç dret, que segurament podrien representar protoplomes però que llavors no es va considerar aquesta possibilitat (encara faltaven dos anys perquè al 1996 comencés el boom dels dinosaures emplomallats amb el Sinosauropteryx). Al principi es va pensar que serien restes de fibres musculars, però al 1997 es va fer una nova avaluació de l'exemplar però els resultats van ser negatius, no es va poder concretar si tenia plomes o escates. Tot i així, els estudis dels últims anys són suficients com per dir que el Pelecanimimus tindria plomes com qualsevol Celurosaure.

Un Pelecanimus escapant d'un Concavenator.
Foto: Durbed.

CRETACI SUPERIOR

Les restes postcranials de Celurosaures ibèrics no són molt comunes en aquesta època, però és justament llavors quan els fòssils d'aquests dinosaures estan més repartits territorialment a la Península: Països Catalans (Conca dels Pirineus Meridionals a Lleida i Osca, i Xera a València), Castella i Lleó (Armuña a Segòvia, i Quintanilla del Coco i Laño a Burgos), Castella-La Manxa (Lo Hueco a Conca) i Portugal (Taveiro, Aveiro i Viso).
A més de les referències anteriors sobre l'Euronychodon, als Països Catalans són comunes les dents de Dromeosàurids en jaciments del Campanià i el Maastrichtià. A la Conca de Tremp (Pallars Jussà-Alt Urgell), les principals localitats que han donat dents aïllades de Dromeosàurids són Suterranya, Vicari 4, L'Abeller, Montrebei i Figuerola 2, sent almenys les trobades a L'Abeller i Vicari 4 les que s'han pogut classificar genèricament com de Richardoestesia. A Areny de Noguera, les dents identificades presenten una diferència suficient com per deduir, a l'igual que a Vallipón, que hi viva una gran varietat de Dromeosàurids just abans del límit K/T, encara que també la majoria no es poden classificar genèricament. A Vallcebre (Berguedà), les dents de Dromeosàurids també són presents al jaciment de Peguera 1.
El jaciment segovià d'Armuña ha aportat en els últims anys tota una gran varietat de fauna de rèptils de finals del Cretaci, en que s'hi troben Titanosaures, Ornitòpodes i també un Teròpode encara no identificat d'una mida bastant gran, cosa molt inusual tenint en compte el context peninsular. Aquest context faunístic es troba també a Lo Hueco, estant els Teròpodes Celurosaures representats per dos tipus de dents de Dromeosàurids, sent un de Dromeosaurí i l'altre de Velociraptorí. També hi ha dents de Paronychodon i Richardoestesia. A Laño s'han identificat cinc tipus de dents de Celurosaures: Richardoestesia, Pyroraptor (basant en un Dromeosàurid vàlid de la mateixa època trobat a Provença) i tres Dromeosàurids indeterminats. També s'hi troben dos tipus de dents grosses que fins i tot s'ha deduït que serien de Tiranosauroïdeus.

Restes postcranials del Teròpode d'Armuña.
Foto: Cretaceous Research.

Vàries dents de Teròpodes trobades a Lo Hueco. C: Teròpode indeterminat, D: Richardoestesia, E: Paronychodon, F: Dromeosàurid indeterminat,  G: Velociraptorí indeterminat.
Foto: Journal of Iberian Geology

Urpes de Teròpode procedents de Lo Hueco.
Foto: Journal of Iberian Geology. 
L'últim estudi important sobre els Celurosaures del Cretaci superior peninsular es va publicar l'estiu del 2015 a la revista Acta Palaeontologica Polonica, on José Ignacio Canuda de la Universitat de Saragossa (grup Aragosaurus) i Xabier Pereda-Suberbiola de la Universitat del País Vasc van col·laborar amb Angelica Torices i Philip Currie de la Universitat d'Alberta en la revisió de 142 dents de Teròpode de la Conca dels Pirineus Meridionals i Laño. Van ser poder classificar-los en vuit taxons (sis de ja coneguts i dos de nous): Teròpode indeterminat, Celurosaure indeterminat, Paranychodon, Richardoestesia, Dromeosàurid indeterminat, Pyroraptor, una espècie semblant al Richardoestesia i un possible Ornitomimosaure. El que es va observar és que la fauna de Celurosaures creix en el pas del Campanià al Maastrichtià, acompanyat d'un petit descens a finals del Maastrichtià. Tanta diversitat faunística de Celurosaures just abans del límit K/T confirma que l'extinció dels dinosaures no aviaris va ser molt ràpida en termes geològics (uns pocs centenars de milers d'anys). També es va assenyalar que el Paranychodon i l'Euronychodon podrien ser sinònims.

Dents de Celurosaures del Cretaci superior dels Pirineus i Laño. A i D: Teròpode indeterminat, B i C: Pyroraptor, de E a H: Teròpode indeterminat.
Foto: Acta Palaeontologica Polonica.

Dents de Celurosaures del Cretaci superior dels Pirineus i Laño. A: Pyroraptor, B i C: Dromeosàurid indeterminat, de D a L: Richardoestesia, de M a P: Celurosaure indeterminat, Q: Paronychodon.
Foto: 
Acta Palaeontologica Polonica.

dissabte, 7 de maig de 2016

Sarmientosaurus: el cervell dels gegants argentins.

Un fet curiós en els Titanosaures argentins descrits últimament és que en els seus fòssils s'hi troben peces del cos poc conegudes anteriorment en aquests dinosaures. El que passa és que no es troben tots aquests ossos fonamentals a la vegada. Per exemple, en el Notocolossus es va poder aconseguir un peu, però res més fora del normal. Ara és el torn del crani, encara més important, amb el Sarmientosaurus.
En general, les peces cranials de Titanosaures es troben fragmentades. Només s'han recuperat tres cranis complets d'aquests Sauròpodes: de Nemegtosaurus (Mongòlia, Cretaci Superior Maastrichtià), Rapetosaurus (Madagascar, Cretaci Superior Maastrichtià) i de Tapuiasaurus (Brasil, Cretaci Inferior/Mitjà Aptià)  A Argentina, ja s'han documentat cranis complets o semi-complets de Titanosaues, però són d'embrions que no han estat classificat en cap tàxon. El nou exemplar, Sarmientosaurus musacchioi, prové del Cretaci Mitjà/Superior Cenomanià-Turonià de la província de Chubut a la Patagònia (Formació Bajo Barreal), a prop del poble de Sarmiento (d'on prové el nom genèric). El nom específic fa referència a Eduardo Mussacchio, reconegut científic de la Universitat Nacional de la Patagònia San Juan Bosco. De la mateixa universitat és el descobridor del dinosaure, Rubén Martínez, que va desenterrar les restes al 1997 creient que es tractava d'una espècie ja coneguda llavors, però que no es va adonar fins fa pocs anys que era totalment desconeguda. En la publicació del Sarmientosaurus, feta el 26 d'abril a Plos One, en Martínez ha treballat amb paleontòlegs nord-americans de prestigi com Lawrence Witmer de la Universitat d'Ohio, que l'ha ajudat en l'estudi del crani a través de la tomografia computada.

Foto del crani holotip del Sarmientosaurus.
Foto: Matt Lamanna.
L'holotip del Sarmientosaurus es basa, a més del crani complet, en quatre vèrtebres cervicals amb les seves respectives costelles. Els ossos es van trobat totalment articulats. El crani mesura 43 cm de llargada, conserva les dents maxil·lar in situ i presenta els ossos altament fusionats, pel que es tractaria d'un individu totalment desenvolupat. Les estimacions de la llargada i el pes complets es troben en 13 m i 10 tones, pel que ja es tracta d'un gegant però és molt més petit que no pas el Puertasaurus, l'Argentinasaurus o el Dreadnoughtus. Algunes característiques cranials, com la forma de l'articulació entre el maxil·lar i el lacrimal, o la forma del quadratojugal (os fusió del quadrat i el jugal), són semblants a les de l'anteriorment esmentat Tapuiasaurus, que es tracta d'un Titanosaure basal. Les anàlisis filogenètiques col·loquen al Sarmientosaurus a prop de Titanosaures primitius del Cretaci Inferior com el Malawisaurus africà. El Sarmientosaurus mostra en el crani i en les vèrtebres evidències de convergència evolutiva amb els Diplodòcids que serien resposta a una alimentació de plantes de baix creixement, com un musell allargat i unes connexions vertebrals amb molt espai buit. Altres característiques del crani són semblants a les dels Braquiosàurid, el que produeix un acostament entre aquests (més primitius) i els Titanosaures posteriors.

Comparació entre el crani del Sarmientosaurus (C) i els del Giraffatitan (A), l'Abydosaurus (B), el Nemegtosaurus (D), el Rapetosaurus (E) i el Tapuiasaurus (F).
Foto: Plos One.
La tomografia computada també ha donat moltes sorpreses. L'encèfal en conjunt és petit com en la resta de Titanosaures, però amb uns sentis molt desenvolupats. L'oïda interna podia escoltar sons de baixa freqüència, els canals semicirculars són molt llargs i prims i indicarien que podria inclinar el cap 45 graus (el que reforçaria la hipòtesi de que el Sarmientosaurus s'alimentava de matolls). L'òrbita ocular també és molt gran i podria ser una prova de que tindria una bona vista. L'encèfal del Sarmientosaurus està a mig camí entre el dels Braquiosàurids com el Giraffatitan i el dels Titanosaures posteriors com l'Ampelosaurus.

Reconstrucció del crani del Sarmientosaurus amb l'encèfal i les òrbites oculars gràcies a la tomografia computada.
Foto: Plos One.
Encara que es tracti d'una espècie en complet, el Sarmientosaurus pot ajudar a complementar  en general, i en gran mesura, a l'escassa informació sobre els cranis dels Titanosaures argentins. També cal afegir l'aspecte de la dieta, ja que a la Formació Bajo Barreal s'han trobat altres restes cranials fragmentàries de Titanosaures que mostren una anatomia diferent i, per tant, una altra estratègia alimentària. Això seria prova de que, a l'igual com s'ha vist en altres tipus de dinosaures, les diferents branques d'un mateix llinatge podrien conviure sense problemes si es repartien el tipus d'aliments que ingerien. L'aparició de les Angiospermes a principis del Cretaci va fer que entressin en decadència els Sauròpodes amb una dieta basada en les Gimnospermes com els Diplodòcids i els Braquiosàurids. L'èxit dels Titanosaures durant el Cretaci respecte a la resta de Sauròpodes s'explicaria per l'adopció de les Angiospermes com a aliment.

Reconstrucció artística del Sarmientosaurus amb dos individus menjant matolls.
Foto: Mark Klingler.