La setmana dels Ceratòpsids 1.

Aquesta setmana ha estat una setmana fantàstica en el que portem de 2016 pel que fa a dinosaures. Al mateix dia, 18 de maig, s'han presentat a la mateixa revista, PlosOne, dues noves espècies de Ceratòpsids del Cretaci nord-americà, un tipus d'animals que cada vegada s'estan fent més comuns i més variats. Es tracte de dues espècies en que cadascuna d'elles pertany a una de les dues subfamílies dels Ceratòpsids: un Centrosaurí (Machairoceratops) i un Chasmosaurí (Spiclypeus).

MACHAIROCERATOPS CRONUSI

Prové de la Formació Wahweap a Utah, que amb una edat d'entre 81 i 77 M.A (mitjans del Campanià), ha començat a mostrar l'inici de l'evolució dels Centrosaurins al sud de l'antigua Laramídia. El Machairoceratops cronusi és el segon dinosaure d'aquest tipus de la Formació Wahweap després del Diabloceratops eatoni, descrit al 2010.

El Machairoceratops s'ha descrit a partir de restes cranials amb una edat de 80 M.A. conservades al Museu d'Història Natural d'Utah. Aquestes restes són: dues banyes orbitals corbes i allargades, el jugal esquerre, la caixa cranial, l'escamós esquerre i un parietal. El parietal és el que més defineix al Machairoceratops, ja que és allà on es troba la bona part de la seva ornamentació. D'aquest surt sorgeix una espectacular projecció parietal projectada posteriorment amb una forma anterior corba significativa. Aquest aspecte de la projecció parietal s'assembla al d'una machairis, una espasa corbada grega, el que ha servit per crear el nom genèric: la cara banyuda de l'espasa (Machairoceratops). El nom específic cornusi prové del déu grec Cronos, que va utilitzar una espasa machairis per matar al seu pare Urà. 

Ossos de l'holotip del Machairoceratops i una reconstrucció del crani complet.
Foto: PlosOne.

Aquesta ornamentació corbada que es dirigeix cap endavant fa que es diferenciï del Diabloceratops, que també presenta d'unes corbes parietals però que es dirigeixen cap als costats. En canvi, les banyes orbitals dels dos dinosaures són més aviat semblants per tenir una allargada mitjana i acabar en punxa. L'holotip del Machairoceratops té una mida semblant al del Diabloceratops, que es va poder aclarir que era un adult, però el primer exemplar té característiques de poder ser un individu juvenil, com una caixa cranial desarticulada, però això també pot ser causa de la falta d'alguns ossos. Pel que es considera que no es pot determinar l'ontogènia de l'holotip del Machairoceratops. La forma cranial, amb característiques úniques entre els Centrosaurins, i una certa falta de restes fòssils fa que sigui difícil aclarir la posició del Machairoceratops dins d'aquesta subfamília. S'ha pogut situar-lo com una branca molt basal, propera al Diabloceratops i altres Centrosaurins primitius, diferenciats de les tribus Centrosaurini i Pachyrhinosaurini més evolucionades de finals del Campanià i principis del Maastrichtià.

El Machairoceratops reafirma la teoria de que la gran varietat de formes cranials dels Ceratòpsids ja existia a l'inici de la seva evolució, omple un nou buit en els Centrosaurins del sud de Laramídia i dóna suport a la hipòtesi de la divisió faunística de l'antic continent a finals del Cretaci. La majoria de Centrosaurins de principis i mitjans del Campanià són d'aquesta part meridional de l'antic continent, sobretot d'Utah. Això seria una prova de que es van originar allà per després emigrar a la zona nord (Montana, Dakota, Alberta i Saskatchewan), on no apareixen fins a uns dos milions d'anys més tard que el Machairoceratops.

Ramat de Machairoceratops creuant un riu.
Foto: Mark Witton.