salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dimecres, 30 de desembre del 2015

Els dinosaures de l'any 2015: Dakotaraptor steini

És la segona incorporació important d'enguany en els Dromeosàurids, destacant en aquest cas per la seva mida i la seva procedència acompanyades, a l'igual que el Zhenyuanlong, per la presència de plomes.
L'holotip d'aquest altre nou Raptor va ser desenterrat el 2005 pel paleontòleg del Museu d'Història Natural de Palm Beach Robert DePalma al comtat de Harding a Dakota del Sud, que es troba a la zona superior de la Formació Hell Creek del Cretaci Superior Maastrichtià (68-66 M.A.). Consta de l'esquelet parcial d'un adult robust que inclou una vèrtebra dorsal, deu vèrtebres caudals, una fúrcula, el cúbit i el radi dels dos braços, el primer i el segon metacarps de la mà dreta, tres urpes de la mà esquerra, el fèmur dret, les dues tíbies, un astràgal i un calcani esquerres, els metatarsians drets i la segona i la tercera urpes del mateix peu. Durant els següents cinc anys es van descobrir més ossos que pertanyerien a una forma més gràcil del mateix animal. Aquests paratips es tracten d'un fèmur dret, un astràgal i un calcani esquerres articulats, dues fúrcules i vàries dents aïllades. A Hell Creek, trobar tants fòssils del mateix animal en una mateixa localitat i a més d'una mida considerable és un fet extraordinari, ja que normalment els fòssils individuals que es desenterren són petits i els ossos grans s'han identificat en grans acumulacions on hi poden haver un gran nombre d'espècies mesclades. Aquest dinosaure va ser descrit per en DePalma i paleontòlegs de la Universitat de Kansas i va ser presentat a la revista Paleontological Contributions de la Universitat de Kansas al 30 d'octubre sota el nom de Dakotaraptor steini, amb el nom genèric fent referència a l'estat on va ser descobert junt amb el ja tradicional sufix llatí -raptor utilitzat pels Dromeosàurids i el nom específic en honor del paleontòleg Walter Stein.

A dalt i a la dreta: silueta de Dakotaraptor amb la situació dels ossos identificats. A l'esquerra: reconstrucció de l'esquelet complet comparant-lo amb un humà.
Foto: Paleontological Contributions
La mida del Dakotaraptor s'ha estimat en 5,5 metres, el que el converteix en un dels Dromeosàurids més grans i l'aproxima a l'Utahraptor, tot i que el seu aspecte recorda al d'espècies més petites com el Deinonychus i el Dromaeosaurus. El nou tàxon s'ha col·locat dins de la subfamília dels Dromeosaurins, sent el tàxon germà del Dromaeosaurus, que a la vegada formen un petit clade amb el Utahraptor i el també gegantesc Achillobator de Mongòlia (amb una longitud entre els 4,6 i els 6,6 m). Tot i que l'anàlisi filogenètica apropa el Dakotaraptor a la resta de Dromeosàurids gegants de Lauràsia, el seu gegantisme hauria sorgit independentment, sent el quart increment de mida enregistrat en la història evolutiva d'aquest clade; juntament amb el de l'Utahraptor i l'Achillobator, el de l'Austroraptor a Gondwana i el del Deinonychus, aquest últim amb un resultat més tímid de 3 m. Els ossos del Dakotaraptor són extremadament lleugers i la seva tíbia és més llarga que el seu fèmur, el que indica que seria un bon corredor i atraparia les preses amb el mètode de la persecució. Aquesta és una altra diferència amb l'Utahraptor, d'ossos més gruixuts i un fèmur més llarg que la tíbia, pel que la seva velocitat seria més limitada i es tractaria més d'un depredador d'emboscada.

Comparació entre un Utahraptor i un Dakotaraptor.
Foto: Danny Cicchetti.
El Dakotaraptor és també el Dromeosàurid més gran del Cretaci Final d'Amèrica del Nord. Això fa canviar el panorama que es tenia fins ara dels depredadors de Hell Creek, ja que fins ara hi havia dos extrems pel que fa a la mida en els Teròpodes d'aquesta formació geològica: per una banda hi havia petits Maniraptors que no arribaven als 2 m i per l'altra els colossals Tiranosàurids de més de 6 m. Així el Dakotaraptor mostra que almenys hi va haver un carnívor de mida mitjana en aquest ecosistema dominat pel gran Tiranosaure. Al posseir l'urpa assassina i deduir-se que seria veloç, s'ha mostrat al Dakotaraptor com un caçador letal que gairebé podria igualar en ferocitat amb el Tiranosaure. De fet, ja s'ha començat a imaginar a grups de Dakotaraptors lluitant contra Tiranosaures juvenils (d'una mida semblant) per un cadàver, però hi ha paleontòlegs que especulen d'aquesta visió, argumentant que tal trobada seria difícil perquè cada depredador dominava un paisatge diferent dins de l'ecosistema de la Hell Creek cretàcica, ja que les restes pertanyents a Tiranosaures s'han identificat en sediments que correspondrien a un hàbitat humit de terres baixes, contraposant-se a l'hàbitat de terres altes més sec on es va desenterrar al Dakotaraptor. El divulgador de paleontologia Brian Switek també dóna importància a l'abisme que hi ha entre la proporció de fòssils de Tiranosaure (excepcionalment comuns per un Teròpode gegant) i de Dakotaraptor (molt rars pels estàndards de dinosaures de mida mitjana) com a causa per arribar a l'afirmació d'abans, que ell defensa. Tot i que creu que això seria a causa de que realment hi hauria més restes del Dromeosàurid desenterrades a més de les descrites per l'equip d'en DePalma, però s'haurien descobert abans i no es podrien haver identificat com pertanyents a un Raptor gegant o que haurien estat venudes al mercat negre, fent-les inaccessibles pels paleontòlegs. Espera que troballes futures acabin per aclarir com era de comú el Dakotaraptor respecte al Tiranosaure.

Dakotaraptor a sobre d'un arbre aguantant amb els peus a un Ornithomimus abatut.
Foto: Emily Willoughby.
Al principi s'ha dit que el Dakotaraptor també destaca per la presència de plomes, però a diferència del Zhenyuanlong, no s'han trobat al costat de l'esquelet, si no que s'han identificat perquè al seu cúbit hi ha els bulbs que serveixen d'ancoratge de les plomes, sent el dinosaure més gran en que s'ha identificat la presència de plomes pennàcees. És evident que el Dakotaraptor era massa gran per volar, però s'ha deduït que les plomes tindrien la mateixa mida que en Dromeosàurids més petits. Donat el seu caràcter depredador, s'ha suggerit que el Dakotaraptor les hagués utilitzat per mantenir l'equilibri mentre subjectava a les preses, a més de per impressionar a rivals o al sexe oposat i per cobrir els ous durant la incubació. Realment, aquesta funció no necessita explícitament plomes pennàcees, el que és una prova de que el Dakotaraptor seria descendent d'un Dromeosàurid volador/planador i que, al augmentar de mida, va adaptar les ales al nou mode de vida terrestre.

Foto del cúbit de Dakotaraptor indicant la situació dels ancoratges de les plomes i hipotètica reconstrucció de l'ala del dinosaure,
Foto: Paleontological Contributions.
Moltes vegades, quan es troben dues complexions corporals (una més robusta i una més gràcil) en un animal, això es relaciona amb el fet que la complexió gràcil correspondria a un individu jove i la complexió robusta a un altre individu totalment desenvolupat. Però aquest no és el cas del Dakotaraptor, ja que l'estudi de la histologia dels ossos tant de l'holotip robust com dels paratips gràcils mostra que les dues complexions representen a adults. La diferència podria explicar-se per la presència de patologies o pel dimorfisme sexual, tot i que encara sense determinar quina complexió correspon al mascle i quina a la femella.  

dilluns, 28 de desembre del 2015

Els dinosaures de l'any 2015: Zhenyuanlong suni

Començo "Els dinosaures de l'any" a partir de l'afirmació que vaig dir a l'entrada "Els Dromeosàurids" sobre dos nous tàxons d'aquesta família amb evidència de plomes. Doncs aquí en tenim un, que a més és la incorporació d'aquest 2015 a l'espectacular fauna de dinosaures plumífers cretàcics de la Formació Yixian de la província xinesa de Liaoning. I a l'igual que tots els altres exemplars de la mateixa procedència, aquest també té un gran encant i mostra un nou tipus d'animal emplomallat.
L'holotip d'aquest Dromeosàurid va ser descobert per un pagès al poble de Sihedang, situat geològicament dins de la Formació Yixian i es va guardar al Museu Paleontològic de Jinzhou pel paleontòleg Zhenyuan Sun, al qual el nom complet del dinosaure li ret homenatge: Zhenyuanlong suni, el drac de Zhenyuan Sun. Va ser estudiat per en Lü Junchang de l'Acadèmia Xinesa de Ciències Geològiques a Pequín i en Stephen Brusatte de la Universitat d'Edimburg, que van publicar la seva descripció a la revista Nature el 16 de juliol. En Junchang i en Brusatte van fer servir la comparació amb el Velociraptor per presentar al Zhenyuanlong als mitjans, dient que és totalment segur que l'estrella de les pel·lícules de Parc Juràssic tingués un aspecte emplomallat semblant al del nou tàxon. Això i el fet que el seu descobriment es va anunciar només un mes després de l'estrena de Jurassic World va fer que tornessin amb força les crítiques cap a l'aspecte que tenen els Velociraptors a la pel·lícula.

Esquelet holotip de Zhenyuanlong.
Foto: Nature.
Com la majoria de fòssils de la Formació Yixian, l'holotip del Zhenyuanlong està comprimit en una llosa. És un esquelet gairebé complet d'aproximadament dos metres al qual li falta el final de la cua, el qual el converteix amb el Dromeosàurid amb evidència directa d'una coberta de plomes més gran. Correspon a un individu subadult ja que no s'han fusionat totes les apòfisis espinoses de les vèrtebres però aquest procés ja està força avançat. El sacre consta de sis vèrtebres, quatre de les quals estan clarament fusionades; les vèrtebres caudals són més gran amb comparació amb altres Dromeosàurids, no hi ha fusió de les plaques esternals i la tíbia és més gran que el fèmur, una proporció de les extremitats posteriors típica dels Dromeosàurids de Liaoning però que difereix de la dels dinosaures d'aquesta família procedents d'altres regions i èpoques (tenint en compte que la Formació Yixian és del Cretaci Inferior Aptià). El Zhenyuanlong es diferencia de la majoria de Dromeosàurids de Liaoning per tenir uns braços molt curts, els de menor longitud en comparació a les cames de tot el clade. L'únic dinosaure del mateix grup taxonòmic, regió i època amb unes extremitats anteriors semblants és el Tianyuraptor, identificat al 2010, del qual l'holotip no presenta una coberta de plomes.

Comparació entre la mida d'un Zhenyuanlong i un humà.
Foto: Viquipèdia.
L'estructura i la distribució de les plomes del Zhenyuanlong són semblants a les d'altres Dromeosàurids de Liaoning, amb una coberta filamentosa a bona part del cos i plomes pennàcees ben desenvolupades als braços i a la cua, però no a les cames. Això faria que aquest dinosaure no es distingis d'un ocell actual, tot i que encara tenia dents. Les plomes filamentoses corporals estan mal conservades i només estan representades per petites taques al coll, amb 30 mil·límetres de longitud i menys d'un mil·límetre de gruix. Pel contrari, les plomes pennàcees es troben en un bon estat de conservació. Tot i tenir els braços (que realment ja es tindria que parlar d'ales) tant curts, el conjunt de plomes que els cobreixen té una longitud que dobla la de l'húmer. A l'ala dreta s'han identificat tres tipus de plomes: unes que s'insereixen en el segon dit de la mà, unes altres que s'insereixen a l'avantbraç i un conjunt que cobreix els dos tipus anteriors, les quals formen un conjunt de 30 plomes, les quals tenen una forma asimètrica i una mida força petita. L'estructura de les plomes del Zhenyuanlong és semblant a la d'altres Dromeosàurids com el Microraptor i el Sinornithosaurus, però la forma i la mida s'assemblen a les de les aus actuals. Les plomes de la part de la cua que s'ha conservat són bastant llargues i es projecten des de les vèrtebres caudals en un angle de 45 graus. Tot i que la porció final de la cua no s'ha conservat, no es pot descartar que tingués un gran ventall de plomes semblant al del Microraptor, en el qual les plomes de la part inicial de la cua no són tant grans com en el Zhenyuanlong. Tal com ja s'ha esmentat abans, el Zhenyuanlong no presenta plomes a les cames, el que encara accentua més les diferències entre aquesta espècie i la resta de Dromeosàurids de Liaoning. Tot i això, tampoc es pot descartar que el Zhenyuanlong fos un dinosaure de quatre ales ja que la manca de plomes a les extremitats posteriors estaria més relacionada amb una mala conservació en relació amb la resta del cos o amb un error durant la preparació del fòssil. El que és segur és que també és el dinosaure no aviari més gran amb presència directa de plomes pennàcees.

Aproximacions de l'esquelet holotip on es poden apreciar els diferents tipus de plomes que tenia el Zhenyuanlong al llarg del cos.
Foto: Nature.
En Junchang i en Brusatte creuen que la mida relativament gran i els braços curts del Zhenyuanlong farien que aquest dinosaure fos incapaç de volar o planejar, però provindria segurament d'una branca de Dromeosàurids que inicialment haurien tingut aquestes capacitats i que més tard les hauria perdut però conservaria les característiques corporals que els hi servien per volar, encara que adaptades a altres funcions. Com amb altres dinosaures amb evidència directa de plomes però considerats massa grans per poder aixecar el vol, s'ha considerat que el Zhenyuanlong utilitzaria habitualment les ales per a l'exhibició sexual i per a la incubació d'ous, però almenys si que podria fer el moviment de l'aleteig i ho hauria fet servir per mantenir l'equilibri mentre pujava per pendents pronunciades. Independentment d'aquestes hipòtesis, el Zhenyuanlong mostra una major diversitat de plans corporals entre els Dromeosàurids de Liaoning i també que espècies grans de braços curts com aquesta i el Tianyuraptor van haver de conviure amb les espècies més petites i de braços llargs com el Microraptor.

Reconstrucció d'un Zhenyuanlong corrent pel bosc.
Foto: Chuang Zhao.
El Zhenyuanlong complica la filogènia no sols dels Dromeosàurids de Liaoning, també de tota la família en general. En Junchang i en Brusatte han realitzat varis arbres filogenètics de la familia incloent-hi al Zhenyuanlong i han sortit possibilitats molt diferents. Per exemple, en alguns arbres tots els Dromeosàurids de Liaoning formen un clade que segueix als Unenlaginins del Gondwana i que precedeix als Dromeosaurins i als Velociraptorins de la resta del Lauràsia, mentre que altres donen com a resultat que algunes espècies de la província xinesa estan més relacionades amb els dos últims tàxons que unes altres. També s'ha vist que alguns arbres donen com a resultat que el Zhenyuanlong i el Tianyuraptor formen un petit clade de Dromeosàurids de braços curts, mentre que en altres són espècies distants. Tanta incertesa ve del fet que el Zhenyuanlong presenta característiques de branques de Dromeosàurids molt separades entre si. Això fa que no sigui possible saber amb precisió les seves afinitats filogenètiques més properes i que per ara només s'hagi classificat com un Dromeosàurid. En Junchang i en Brusatte han tret com a conclusió que els Dromeosàurids del Cretaci Inferior de Liaoning només serien un escaló en la línia evolutiva cap als Dromeosaurins i els Velociraptorins del Cretaci Superior de Mongòlia i d'Amèrica del Nord i que els braços curts haurien evolucionat diverses vegades.    

Representació d'una de les hipòtesis filogenètiques del descobriment del Zhenyuanlong, la dels Dromeosàurids del Cretaci Inferior de Liaoning formant un clade a la base dels Dromeosaurins i els Velociraptorins.
Foto: Nature.

dijous, 24 de desembre del 2015

Els dinosaures de l'any 2015

Aquest desembre del 2015 i el gener del 2016, "El Jove Paleontòleg" torna amb una altra edició de "Els dinosaures de l'any", un recull dels tàxons de dinosaures descrits enguany.
L'estrena de Jurassic World s'ha fet en un any en que un dels dinosaures més famosos a nivell popular ha tornat a ser vàlid. S'han tornat a fer importants avenços en l'estudi dels dinosaures amb plomes, de les espècies de les regions polars i tropicals i dels teixits tous en fòssils d'aquestes increïbles criatures. I han sortit a la llum espècies que costa de creure que hagin existit. Això fa que el 2015 hagi tornat a ser un any fantàstic per a la dinosaurologia, igual que com ho va ser el 2014. 
Aquests són els tàxons dinosaurians descrits enguany que ha presentat a "El Jove Paleontòleg" fins ara:















També s'ha parlat sobre restes de dinosaures estudiades o presentades a la premsa enguany però que encara no tenen un nom científic:






I també s'ha parlat sobre estudis fets enguany en que s'han descobert noves coses sobre dinosaures que ja es coneixien d'abans:





A més d'una trista notícia:


És possible que alguns de vosaltres ja us hagi semblat molta cosa, però la veritat és que encara hi ha molt per explicar en aquest nou recull anual de paleontologia, en el qual també es tractaran les tres últimes categories, no presents en l'edició del 2014.

dimarts, 22 de desembre del 2015

dissabte, 19 de desembre del 2015

Els Dromeosàurids

Els Dromeosàurids (Dromaeosauridae), que ja han estat citats en algunes entrades anteriors, són un clade de Teròpodes Celurosaures Maniraptors Paraves amb rang de família, que va existir com a màxim des del Juràssic mitjà/superior, fet corroborat pel descobriment de dents aïllades en sediments d'aquesta època, però encara sense fòssils corporals, que no apareixen fins al Cretaci. Segueixen el mateix patró que la resta de clades de Celurosaures pel que fa a distribució geogràfica, sent la majoria de fòssils procedents de la Xina, de Mongòlia, del Canadà i dels EUA, però a diferència de, per exemple, els Troodòntids, els Dromeosàurids s'han trobat en altres zones d'Àsia (Japó) i d'Amèrica (Argentina) a més d'Àfrica, Europa, Madagascar, Austràlia i fins i tot l'Antàrtida, encara que els tàxons identificats siguin molts menys o que les úniques proves de la seva existència siguin fragmentàries, molt escasses i no s'hagin assignat a cap tàxon en concret.
El seu nom vol dir "rèptils corredors (dromeus)" en grec, denotant que eren dinosaures àgils. Aquesta denominació prové a la vegada del gènere tipus Dromaeosaurus del Cretaci superior del Canadà, que va ser el primer membre del grup en ser nombrat al 1922. Però a diferència d'altres clades de dinosaures, el gènere de Dromeosàurid més representatiu no és el que dona nom al grup, i molts ja saben de qui es tracta: el Velociraptor del Cretaci superior de Mongòlia, que va rebre aquest nom el 1924 però que no va saltar a la fama fins al 1993 gràcies a Parc Juràssic. La cèlebre saga cinematogràfica va fer que es popularitzés la terminació raptor per referir-se primer al Velociraptor en concret i després als Dromeosàurids en general. Raptor també ha servit per denotar els possibles hàbits de vida d'aquests dinosaures, que podrien ser semblants als dels ocells rapinyaires. A conseqüència d'això, els Dromeosàurids s'han convertit en el segon grup de Teròpodes més cèlebre després dels Tiranosàurids. A més del Velociraptor, el Deinonychus i l'Utahraptor (tots dos del Cretaci inferior dels EUA) també han deixat al Dromaeosaurus a les ombres.

Comparació de la mida dels tres Dromeosàurids més coneguts. Lamentablement, la mida dels Velociraptors de Parc Juràssic és la del Deinonychus o fins i tot la de l'Utahraptor.
El que més caracteritza als Dromeosàurids és l'urpa amb forma de falç del segon dit del peu, que comparteixen amb els Troodòntids però molt més gran, mesurant més del doble que les altres dues urpes. S'han trobat icnites de Dromeosàurids que només mostren les marques del primer i del tercer dit, mentre que en la resta de Teròpodes hi queden marcats els tres. Això indica que la segona urpa es mantenia sempre aixecada, ja que era tan gran que així es protegia d'un frec continu amb el substrat. Aquesta urpa gegantesca dels Dromeosàurids ha rebut el nom d'urpa assassina perquè els paleontòlegs han suggerit que les utilitzaven després d'haver abatut d'una presa. Es creu que aixecaven els peus del terra i clavaven les urpes en els intestins del cadàver perquè en sortís la sang, llavors retiraven els peus a una distància segura. Això requereix una gran agilitat i un gran equilibri, pel que la cua dels Dromeosàurids hauria ajudat molt fent-la servir de contrapès, ja que era molt rígida i estable. Els braços, llargs i coberts de plomes, també haurien ajudat fent un moviment semblant a l'aleteig de les aus per mantenir l'equilibri en el cas de que el depredador estigués a dalt de la presa i clavant les urpes de les mans, que també eren relativament grosses. Això convertia els Dromeosàurids en uns caçadors molt eficaços pel que fa la seva mida relativament petita, pel que alguns paleontòlegs els consideren els caçadors més formidables en la història dels vertebrats. Aquesta és la funció de l'urpa gegant en els Dromeosàurids més grans i terrestres. Pels tàxons més petits com el Microraptor xinès haurien estat unes formidables eines d'escalada arborícola. I la cua li serviria d'estabilitzador aerodinàmic i timó mentre planejava, sent aquesta una de les claus de la conquesta dinosauriana/aviaria del cel.

Model del peu d'un Dromeosàurid, on es pot distingir clarament la segona urpa.
Foto: Viquipèdia.

Icnites de Dromeosàurids, on es pot veure que li falten un dit, si ho comparem amb les d'altres Teròpodes.
Foto: Plos One.

Deinonychus a sobre d'un Zephyrosaurus (Ornitòpode) abatut clavant-li les urpes assassines.
Foto: Emily Willoughby
En els Dromeosàurids es fàcil identificar els trets característics de tots els Maniraptors com el pubis dirigit cap endarrere, els braços llargs i prims i la cua rígida. A més de l'urpa assassina, els altres trets distintius dels Dromeosàurids són: un cap relativament gran amb nombroses dents serrades en ambdós costats, plaques interdentals fusionades, un cervell bastant gran, un estèrnum ossificat, uns metatarsians curts, una cua amb tendons ossificats i vèrtebres caudals sense apòfisis transverses ni espinoses a partir de la catorzena. El pla corporal àgil dels Dromeosàurids va fer que les teories sobre la forma i la conducta aviàries dels dinosaures agafessin força a partir dels anys 1970, teories que poc després serien demostrades. També cal fer un apunt important sobre el conscient intel·lectual dels Dromeosàurids: tenien el segon encèfal més gran en comparació al cos de tots els dinosaures després dels Troodòntids però la seva intel·ligència seria semblant a la d'un ocell i inferior a la d'un mamífer, ho dic perquè a Parc Juràssic es mostren els Velociraptors amb una intel·ligència comparable a la dels mamífers depredadors, fent créixer un mite entre el públic aficionat als dinosaures. El Velociraptor i els seus parents eren intel·ligents com a dinosaures, però eren ximples des de la nostra perspectiva de mamífers. Sobre la relació entre els Dromeosàurids i els Troodòntids també cal esmentar que totes les dents dels primers són les d'un carnívor i no indiquen que també poguessin menjar alguna matèria vegetal, a diferència de les dents dels últims.

Crani tipus de Velociraptor, trobat durant les expedicions del Museu Americà d'Història Natural a Mongòlia i exposat en aquest mateix museu.
Foto: Thomas Cowart.
Abans s'ha esmentat que els Dromeosàurids eren depredadors relativament petits. La majoria d'aquests Teròpodes tenien una longitud entre 2-3 m, tot i que s'observen membres del grup que estan entre els dinosaures més petits de tots (com els 70 cm del Microraptor) i d'altres de molt grans amb una mida semblant a la d'un Tiranosauroïdeu mitjà (com els 7 m de l'Utahraptor). Fins ara s'han identificat fins a cinc subfamílies: els Unenlaginins (Unenlagiinae), Microraptorins (Microraptorinae), Saurornitholestins (Saurornitholestinae), Velociraptorins (Velociraptorinae) i Dromeosaurins (Dromaeosaurinae), de les quals les quatre últimes són exclusivament de Lauràsia i la primera agrupa tot els tàxons de Gondwana. En els Dromeosàurids septentrionals, els Microraptorins majoritàriament xinesos en són els membres més petits (fins a un 1 m com a màxim) i probablement arborícoles i capaços de volar, els Saurornitholestins nord-americans i els Velociraptorins asiàtics, nord-americans i possiblement europeus agrupen els tàxons de mida mitjana (entre 1 i 4 m) i els Dromeosaurins agrupen els tàxons de major mida (fins a 7 m, tot i que el Dromaeosaurus només fa 2 m). Tot i això, no tenim que oblidar que els clades es defineix per les característiques òssies i no per la mida. Per exemple, els Dromeosaurins tenen un crani més ample que la resta de subfamílies septentrionals. Els Unenlaginins meridionals són més primitius morfològicament, i això fa que en ells s'hi trobi una gran varietat de mides: des del Rahonavis malgaix de 70 cm fins a l'Austroraptor argentí de 6 m. Els Unenlaginins són curiosos perquè, tot i ser més primitius que la resta de Dromeosàurids, es consideren més propers als ocells i forces tàxons d'aquesta subfamília es van classificar en un principi com a aus.

Reconstrucció del crani d'un Dromaeosaurus al Museu Geològic de Copenhaguen.
Foto: FunkMonk.

Esquelet reconstruït de Saurornitholestes al Museu de les Rocalloses a Bozeman (Montana).
Foto: Viquipèdia.

Esquelet reconstruït de Rahonavis al Museu Reial d'Ontàrio a Toronto.
Foto: Bernard Sandler.
Un dels punts més discutits sobre els Dromeosàurids és el seu possible comportament depredador. Això és a arrel de que els primeres evidències de Deinonychus a l'estat americà de Montana van ser un seguit d'esquelet que es trobaven al voltant d'un altre fòssil pertanyent a l'Ornitòpode Tenontosaurus, molt més gran que el Teròpode. Des de llavors que els paleontòlegs han considerat que els Deinonychus formaven un grup de caça per atacar al Tenontosaurus, sent una de les poques evidències directes de comportament en grup en tots els dinosaures. Per atacar a preses majors, es considera que un Deinonychus saltaria sobre la seva presa impulsant-se amb les seves cames i clavant-li l'urpa assassina en el lloc que considerés més oportú per ferir la víctima. Llavors els altres Deinonychus farien el mateix moviment però dirigint-se cap a altres parts del cos, pel que caçarien en manades coordinades en que els seus membres planificarien com i quan atacar i qui ho fa primer, com molts mamífers carnívors. El 2007 es va descriure un extens rastre d'icnites de Dromeosàurids procedents de la província xinesa de Shandong, on s'hi han identificats fins a sis individus movent-se en la mateixa direcció, el que es considera també una prova directa de comportament en grup (fins i tot millor que varis esquelets en una mateixa localitat), però no hi ha evidències de que es tractés una cacera. Els Velociraptors de Parc Juràssic no tenen res del que eren els Velociraptors en realitat i més aviat estan basats en els Deinonychus, això es tradueix també en com es va representar el seu comportament, ja que els Velociraptors de la saga cinematogràfica cacen de la forma en que s'ha suggerit pel Deinonychus a partir dels l'evidència fòssil, basada a la vegada en mamífers depredadors com els llops. La veritat és que el registre fòssil mongol diu tot el contrari sobre la possible manera de caçar del Velociraptor, ja que en el casos en que ha aparegut al costat d'una presa han estat en solitari i contra víctimes d'una mida semblant a la seva o poc més grans. Moltes representacions artístiques tant del Velociraptor com d'altres Dromeosàurids els mostren atacant herbívors majors de la forma suggerida pel Deinonychus, però les restes d'altres Dromeosàurids són més escasses que les del Velociraptor i les del Deinonychus i en cap cas s'ha trobat evidència d'una cacera o d'alguna forma de comportament social, pel que en els dos casos no seria recomanable no aplicar a tot el clade una possible conducta identificada en un sol tàxon (dos si hi afegim les petjades de Shandong, que segurament no pertanyen a cap espècie identificada per restes òssies), ja que el comportament (a diferència de les plomes) no va d'acord amb la filogènia. Un exemple molt clar d'això són els Fèlids, on el lleó és l'única espècie d'aquesta família que caça en grup mentre que les demés ho fan en solitari. Tot i això, s'ha de dir que també s'ha suggerit que el Dromaeosaurus caçaria en grup a preses més grans que ell perquè les seves dents semblen adaptades per separar grans peces de carn i per partir ossos.

Grup de tres Deinonychus atacant a un Tenontosaurus basant-se en l'excepcional acumulació de Montana.
Foto: John Sibbick.

El fòssil mongol més conegut (o més aviat els fòssils) és aquesta lluita congelada en el temps entre un Velociraptor (a sota i també el més ben preservat) i un Protoceratops (a dalt i no tan ben conservat), que possiblement van morir enterrat per una tempesta de sorra desèrtica. Van ser descoberts durant les expedicions conjuntes de paleontòlegs mongols i polonesos el 1971 a la Formació Djadokhta i és considerat un tresor nacional de Mongòlia.
Foto: Rebekah Rosburg.
La majoria de Dromeosàurids amb presència directa de plomes provenen de Liaoning. Les plomes dels braços, de la cama i de la cua són plomes pennàcees totalment desenvolupades d'eix central i barbes laterals, idèntiques a les dels ocells, tot i que les de la resta del cos encara són filamentoses i només estan formades per barbes. El primer Dromeosàurid emplomallat identificat va ser el Sinornithosaurus el 1999, sent el cinquè dinosaure amb evidència directa d'aquesta coberta descobert a la Formació Yixian. Fins ara ja s'han trobat varis exemplars de Sinornithosaurus i en tots les plomes filamentoses corporals tenen una longitud entre 3 i 5 cm i semblen el plomissol de les aus. Les plomes pennàcees de les extremitats del Sinornithosaurus no acaben de tenir l'estructura perquè siguin plomes destinades al vol, però si que podrien haver ajudat al dinosaure almenys lliscar distàncies curtes d'arbre en arbre, ja que només mesura entre 90 i 120 cm. De la mateixa manera que amb el Troodòntid Anchiornis, al 2010 es va identificar melanosomes a les plomes del Sinornithosaurus, el que indicava que variaven de color segons las regió del cos. Al 2012 es va aclarir que els colors de les plomes del Sinornithosaurus serien un marró vermellós, el groc, el gris i el negre, els quals estarien escampats per tot el cos. Un estudi filogenètic va aclarir que els Dromeosàurids primitius com ell estarien més a prop de les aus que no pas els Dromeosàurids tardans com el Velociraptor. El següent torn li va tocar al Microraptor un any més tard, al 2000. Aquest dinosaure de quatre ales s'ha convertit en un dels animals més comuns de la Formació Yixian i també el Dromeosàurid amb més fòssils identificats: fins a 300 exemplars repartits a través de col·leccions de museus de bona part del món. Al 2012 també es va descobrir el color dels melanosomes de les plomes del Microraptor: negre. A més, es va trobar que les seves plomes serien brillants, cosa que es va interpretar com una forma de comunicació o exhibició sexual.

Un dels varis esquelets de Sinornithosaurus identificats, conservat al Museu Geològic Nacional de la Xina (Pequín). Les tasques fosques al voltant de les extremitats són el rastre de les plomes pennàcees. Rep el nom afectuós de Dave.
Foto: Dinoguy2.

Reconstrucció d'un Sinornithosaurus amb els patrons cromàtics identificats a partir dels melanosomes.
Foto: FunkMonk.

Esquelet holotip de Microraptor, amb fletxes indicant la situació de les plomes pennàcees.
Foto: Plos One.

Dos Microraptors reconstruïts amb el color negre brillant identificat als melanosomes.
Foto: Durbed.
Al principi, al veure que els Dromeosàurids amb evidència directa de plomes es trobaven entre els més petits del clade, molts paleontòlegs van pensar que els Dromeosàurids grans les van perdre degut a que no apareixen als seus fòssils. No obstant, això està més relacionat amb la composició geològica de la Formació Yixian que no pas a la mida dels fòssils. Aquest prolífic jaciment xinès està formada per sediments de gra fi, el que permet conservar impressions delicades, entre les quals es troben les plomes, que generalment no es fossilitzen en sediments de roques gruixudes. Tot i això, s'han trobat ossos de l'avantbraç de varis Dromeosàurids procedents de formacions geològiques de l'últim tipus (i que a més són més grans que els de la Formacó Yixian) que presenten uns bulbs molt semblants al serveix d'ancoratge de les plomes en la majoria d'aus, pel que és una altra evidència de plomes, encara que no tan espectacular que quan les plomes en si es troben junt a l'esquelet. Això és el que van trobar els investigadors del Museu Amèrica d'Història Natural Alan Turner i Mark Norell en un avantbraç de Velociraptor al 2007. Van explicar que realment no hi ha cap diferència entre aquest dinosaure i els ocells i que, si els trobéssim avui en dia, ens semblarien uns ocells no voladors amb un aspecte inusual. Els ancoratges es troben molt poques vegades en aus no voladores, el que reforça la hipòtesi de que els avantpassats del Velociraptor eren voladors o planadors. L'anunci d'aquest descobriment va generar un gran enrenou entre els aficionats a la paleontologia, ja que la majoria, quan pensaven en Velociraptor, pensaven en la criatura escatada i reptiliana de Parc Juràssic. Això va anar acompanyat de les afirmacions d'en Turner i en Norell de que el famós depredador mongol seria realment bastant inofensiu, tot el contrari del diabòlic assassí antropòfag de la saga cinematogràfica.

Os de l'avantbraç de Velociraptor on es van identificar els ancoratges de les plomes, senyalats amb fletxes.
Foto: Science.

Curiosa reconstrucció d'un Velociraptor amb el plomatge d'un trencalòs. També es pot que és un trencalòs al qual li han canviat la forma del bec.
Foto: Alain Benetau.

La diferència amb els clàssics Velociraptors de Parc Juràssic és abismal. Aquí semblen dragons de Komodo bípedes, quan realment eren, com el de la foto anterior, ocells amb dents, braços i cua. Per sort, cada vegada més gent està abandonant aquesta imatge.
Foto: Universal Pictures.
Aquest 2015 s'han descobert dos nous Dromeosàurids amb evidència de plomes, cosa que ha fet augmentar encara més les crítiques cap a Universal Pictures pel tracte donat als Velociraptors, sobretot enguany que s'ha estrenat Món Juràssic (Jurassic World) i les seves estrelles han continuat tenint un aspecte reptilià i no s'han modernitzat amb un aspecte aviari.

Això, i molts dinosaures més, a Els dinosaures de l'any 2015.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Els Troodòntids

Els Troodòntids (Troodontidae) són un clade de Teròpodes Celurosaures Maniraptors amb rang de família. Dins dels Maniraptors, forma part, junt amb les aus, els Dromeosàurids i els Escansoriopterígids d'un clade més derivat anomenat Paraves, on les característiques que van donar orígen al vol es manifesten amb més intensitat comparats amb els Terizinosaures o els Oviraptorosaures. Com en totes les altres branques de Celurosaures, la majoria de Troodòntids provenen de la Xina, de Mongòlia, del Canadà i dels EUA, tot i que també hi ha un tàxon descobert a Romania. 
Els Troodòntids eren dinosaures amb una mida mitjana molt petita que estava entre 1 i 1,5 m (sent els extrems 34 cm en l'Anchiornis i 2 m en el Troodon). Entre les novetats evolutives dels Troodòntids hi ha un crani molt allargat amb un musell extremadament estret, una mandíbula amb forma d'U, un gran nombre de dents petites (que poden arribar a ser 100) les quals tenen una forma diferent depenent de la regió de la mandíbula, una gran caixa cranial (pel que s'ha pensat que serien els dinosaures no aviaris més intel·ligents, amb un cervell comparable al de moltes aus actuals), ulls extremadament grans que indiquen un bon grau de visió binocular, un estoig ossi engrandit a l'oïda mitjana, uns sistemes auditius situats a diferents alçada dins el crani (un tret que comparteixen amb els mussols, el que indicarien que utilitzarien l'oïda d'una manera força semblant durant la caça), 6 vèrtebres sacres, fusió dels tarsians entre ells i amb la tíbia i un segon dit del peu amb una urpa extremadament desenvolupada amb forma de falç, semblant a la que també presenten els Dromeosàurids però no tan gran. La majoria de les dents de la mandíbula dels Troodòntids eren semblants a les de la majoria de Teròpodes, denotant que eren dinosaures fonamentalment carnívors, però la resta de la dentició indica que és molt possible que incorporessin insectes o alguna matèria vegetal a la seva alimentació.
El nom del grup prové del gènere Troodon (el nom del qual vol dir "dent que fereix"), procedent del Cretaci superior Campanià-Maastrichtià del Canadà i els EUA, del qual es coneix també ous amb embrions preservats i fins i tot nius sencers procedents de la Formació Dues Medicines o Two Medicine a Montana. Els nius són circulars, d'un metre de diàmetre, amb postes de 12 ous, els quals tenen una forma allargada i tenen un pes de 500 grams. Es va deduir que el Troodon tindria un sistema de reproducció a mig camí entre el dels cocodrils i el de les aus. Per exemple, els ous d'aquest dinosaure serien més grans que els d'un cocodril (que ponen molts ous petits comparats amb la mida de l'animal adult) però serien més petits que els d'una au de 2 m (1,1 kg, tenint en compte que tots els ocells ponen pocs ous i més grans comparats amb els cocodrils). Tant el Troodon com altres Troodòntids com el Mei xinès mostren que incubaven els ous d'una forma molt semblant a la de molts ocells, amb el cap cobert sota els braços. Això és una prova de que tindrien una coberta de plomes.

Ous de Troodon mig enterrats a la vitrina del Burke Museum (Seattle, estat de Washington, EUA).
Foto: Burke Museum/Viquipèdia.

Troodon escatat (deu ser una imatge força vella, perquè ara seria emplomallat) incubant.
Foto: Bill Parsons.

Reconstrucció i fòssil original del Mei tal com es va trobar a Liaoning. El seu nom genèric vol "somni" en xinès ja que aquesta també és la postura en que dormen molts ocells. El dinosaure hauria mort en aquesta postura després d'asfixiar-se inhalant gasos nocius procedents d'una erupció volcànica. Aquí long (l'equivalent mandarí a l'hel·lènic saurus) és el nom específic.
Foto: Mick Ellison.
Per altra banda, la presència de plomes en els Troodòntids està justificada per dos tàxons xinesos, l'Anchiornis ("gairebé ocell") de Liaoning i el Jinfengopteryx (del Jinfeng, el fènix daurat de la mitologia xinesa, i pteryx, "ala" en grec) de Hebei. L'Anchiornis presenta plomes llargues i ben desenvolupades tant als braços com a les cames, pel que es tractaria d'un "dinosaure de quatre ales" semblant al Dromeosàurid Microraptor. Això, junt amb la seva petita mida, faria que l'Anchiornis seria també un planador. També presenta una cresta plumífera al cap. El 2010 es va fer un estudi de la microestructura de les plomes de l'Anchiornis en que es van descobrir certs melanosomes o orgànuls cel·lulars responsables del pigment, pel que va ser el primer dinosaure (i per ara encara l'únic) en que es va poder deduir el seu color. El patró cromàtic de l'Anchiornis és el següent: la cresta plumífera del cap és vermella, les ales són de ratlles negres i blanques i la resta del cos és de color gris fosc. Les plomes del Jinfengopteryx tindrien una forma semblant a les de l'Anchiornis, però no són presents a les cames, pel que no podria planejar. Ambdós dinosaures van ser classificats en un principi com a ocells primitius, però la presència de l'urpa engrandida del segon dit (que no es troba en les aus) entre altres característiques els han acabat situant entre els Troodòntids.

Reconstrucció d'un Anchiornis en posició de planament.
Foto: Jakob Vinther.

Esquelet d'Anchiornis, on les poden apreciar molt bé les plomes, gairebé idèntiques a les de les aus.
Foto: Nature.

Reconstrucció d'un Jinfengopteryx.
Foto: Matt Martyniuk.

Foto de l'esquelet holotip del Jinfengopteryx (es poden apreciar les plomes de la cua) i dibuix amb abreviacions dels ossos.
Foto: Geological Bulletin of China.
En l'estudi els Troodòntids es troba una de les hipòtesis més curioses que s'han fet en la història de la dinosaurologia en general. El 1982, en Dale Russell del Museu Canadenc de la Natura a Ottawa va publicar un estudi de la cavitat cranial del Stenonychosaurus (actualment un sinònim de Troodon) en el qual també va proposar l'evolució del dinosaure en el cas de sobreviure al Límit K/T i evolucionar en una trajectòria diferent a la que condueix als ocells. El fet de que el Stenonychosaurus/Troodon tenia l'encèfal més gran en comparació al cos de tots els dinosaures, va fer teoritzar a en Russell de que podria haver adquirit un conscient intel·lectual semblant a l'humà en el cas de sobreviure fins a l'actualitat. En aquest sentit, va argumentar que això comportaria una sèrie de canvis anatòmics en aquests Troodòntids evolucionats: primer la part superior del crani es faria més gran per poder-hi allotjar-hi un cervell tan gran; en segon lloc encara mantindrien els tres dits dels seus avantpassats però podrien manipular objectes fins a un cert punt, el que es tradueix també amb l'aparició d'un polze; i en tercer lloc podrien haver perdut la cua i adquirir una postura vertical, pel que el resultat seria un dinosaure amb un aspecte més semblant al d'un humà que al dels seus predecessors, al qual en Russell li va posar de dinosaure humanoide o dinosauroide. En l'època en que es va proposar el dinosauroide encara no s'havien trobat dinosaures amb plomes, pel que en Russell se'l va imaginar com una criatura escatosa i moltes de les reconstruccions que se'n van fer el representaven de color verd. Actualment, sabent que el Troodon estava a pocs passos de les aus,  el dinosauroide amb molta seguretat també estaria emplomallat i les seves plomes no haurien estat verdes. Molts paleontòlegs han criticat al dinosauroide ja que creuen que si el Troodon hagués sobreviscut durant el Cenozoic i hagués evolucionat fins a adquirir el conscient intel·lectual d'una persona, el resultat final no tindria que semblar-se a un Homínid i hauria conservat la cua i la postura horitzontal dels seus avantpassats, a més de manipular objectes amb la boca o els peus (com ho fan moltes aus) en comptes de les mans.

Reconstruccions d'un Troodon (postura horitzontal, cua i cap allargat) i d'un dinosauroide (postura vertical, falta de cua i cap escurçat).
Foto: Museu Canadenc de la Natura.

Avisapiens saurotheos, un altre hipotètic descendent intel·ligent del Troodon amb el que es vol justificar que la forma humanoide no ha d'estar sempre relacionada amb el conscient intel·lectual.
Foto: Cevdet Kosemen.

diumenge, 27 de setembre del 2015

Ugrunaaluk kuukpikensis, nou "dinosaure polar" d'Alaska.

Com ja vaig explicar a Els dinosaures polars i la seva relació amb el metabolisme, s'han trobat fòssils de dinosaures del Cretaci en llocs tan septentrionals com Alaska. Llavors el clima d'aquesta regió no era tan fred com l'actual i hi podrien créixer plantes, però si era el suficientment fred com perquè els dinosaures fossin els únics rèptils que hi havia, una prova d'un possible metabolisme endotèrmic en aquests animals. Aquesta setmana s'ha incorporat una nova peça a aquest trencaclosques: l'Hadrosàurid Ugrunaaluk kuukpikensis.
Les seves restes procedents de la Formació Prince Creek a la vora del riu Colville, a la regió d'Alaska situada per sobre del Cercle Polar Àrtic. La Formació Prince Creek data de principis del Cretaci superior Maastrichtià (69 M.A.) i llavors també es trobava per sobre del Cercle Polar Àrtic, el que converteix l'Ugrunaaluk en el dinosaure identificat a partir de restes òssies amb una latitud més septentrional tant amb el que es refereix a la seva època com a l'actualitat. El seu nom prové de la llengua Inupiaq (la llengua inuit de l'Alaska septentrional) i significa "Pastador antic (Ugrunaaluk) del riu Colville" (que en Inupiaq rep el nom de Kuukpik). El paleontòleg de la Universitat d'Alaska Fairbanks Patrick Druckenmiller va posar aquest nom indígena al dinosaure per poder retre homenatge als membres d'ètnia Inuit que viuen a prop del jaciment. L'Ugrunaaluk va ser descrit per en Druckenmiller, en Gregory Erickson de la Universitat Estatal de Florida i en Hirotsugu Mori (també de la Universitat d'Alaska Fairbanks) a la revista Acta Palaeontologica Polonica el 22 de setembre.
Des dels anys 1980 s'han desenterrat fins a 9000 ossos de diferents animals a la Formació Prince Creek, dels quals 6000 són d'Hadrosàurids. La majoria pertanyen a exemplars juvenils de 3 m de llargada i 1 m d'alçada, el que fa pensar que es tracti d'una agrupació de mort en massa formada per la mort sobtada d'un gran ramat d'aquests dinosaures. En un principi els fòssils de la Formació Prince Creek es van referir al gènere Edmontosaurus, però es diferenciaven d'aquest últim per certes característiques cranials, sobretot de l'àrea de la mandíbula com un maxil·lar més alt. Tot i que això podria ser una prova de que aquests exemplars formarien part d'un nou gènere, encara es pensava que serien només diferencies ontogèniques. El 2014, en Hirotsugu Mori va tornar a comparar els fòssils d'Hadrosàurids joves de la Formació Prince Creek amb exemplars juvenils d'Edmontosaurus procedents d'Alberta, Montana i Dakota del Sud i va arribar a la conclusió de que els fòssils d'Alaska eren un tàxon diferent i llavors desconegut. Això es va acabar de justificar pel descobriment d'ossos d'exemplars adults amb les mateixes característiques cranials. En l'anàlisi filogenètica l'Ugrunaaluk encara continua sent el tàxon germà de l'Edmontosaurus. Un Ugrunaaluk adult faria 9 m de llargada.
En Druckenmiller, en Erickson i en Mori argumenten que encara hi ha ossos d'Hadrosàurids de la Formació Prince Creek per identificar. A més, són optimistes i expliquen que la investigació del Cretaci d'Alaska no ha fet res més que començar i que esperen trobar una gran quantitat de noves espècies en els propers anys. Tres esquelets complets d'Ugrunaaluk estaran exposats al Museu del Nord de la Universitat d'Alaska.

Crani d'Ugrunaaluk juvenil.
Foto: Hirotsugu Mori/Acta Palaeontologica Polonica.

Ramat d'Ugrunaaluk on hi ha tant exemplars juvenils (els que estan més a prop) com adults (els que estan més lluny). Estan caminant per un bosc de coníferes i falgueres sota la llum de l'aurora boreal, tal com podria ser l'ambient hivernal de l'Alaska cretàcica.
Foto: James Havens.

dissabte, 26 de setembre del 2015

El debat sobre les espècies del gènere Triceratops.

El fet que fa ja gairebé un mes es presentés un crani semblant al d'un Triceratops com pertanyent a una possible nova espècie de dinosaure Ceratòpsid, ha fet que vulgui parlar d'una controvèrsia al voltant d'aquest conegut dinosaure: el nombre d'espècies que té aquest gènere. Un debat que existeix des del mateix nomenament.
El gènere Triceratops va ser encunyat el 1889 per en Othniel Charles Marsh i en la descripció original incloïa només una espècie: Triceratops horridus (Cara de tres banyes rugosa) a partir d'un crani procedent de la Formació Lance (Maastrichtià superior) a Wyoming. Aquest fòssil va ser recol·lectat per en John Bell Hatcher, el qual va desenterrar fins a 32 cranis de Ceratòpsids de Wyoming i Colorado que van ser enviats a la Universitat de Yale (Connecticut). Els cranis que concordaven amb la descripció feta per en Marsh del Triceratops presentaven suficients diferències entre ells com perquè es consideressin com espècies diferents. Durant la part final del segle XIX i la primera part del segle XX es van descriure fins a 16 espècies del gènere Triceratops procedents de Wyoming i Colorado. Entre aquestes espècies hi havia: Triceratops horridus, Triceratops prorsus, Triceratops brevicornus, Triceratops elatus, Triceratops calicornisTriceratops obtusus i Triceratops hatcheri. El 1933 es va fer una anàlisi filogènetica on s'incloïen les espècies anteriorment esmentades i es van determinar tres grups: el primer format per les espècies horridus, prorsus i brevicornus, el segon per les espècies elatus i calicornis i el tercer per les espècies obtusus i hatcheri. Estaven definits per la mida del crani i de les banyes, sent el segon grup el que presentava la major longitud. Aquesta gran diversitat específica va exercir un paper molt important en les hipòtesis sobre l'extinció dels dinosaures, ja que els Ceratòpsids com el Triceratops figuraven entre els últims dinosaures i la seva gran diversitat (llavors s'havien nombrat pocs gèneres i aquests tenien moltes espècies, al contrari del que passa actualment) recolzava l'idea de la prosperitat d'aquests animals just abans de la seva extinció.

Crani de la descripció original del Triceratops horridus.
Foto: Othniel Charles Marsh/Viquipèdia.

Triceratops prorsus al Museu de la Ciència de Minnesota (Saint Paul, capital de l'estat).
Foto: Viquipèdia.

Dibuix del crani del Triceratops brevicornus.
Foto: Biodiversity Heritage Library/Viquipèdia.

Esquelet reconstruït de Triceratops elatus. Foto feta als anys 1930 d'un exemplar del Museu Americà d'Història Natural (Nova York) que va acabar sent el Triceratops del Museu de l'ICP a Sabadell.
Foto: Henry Fairfield Osborn.

Dibuix del crani del Triceratops calicornis.
Foto: Biodiversity Heritage Library/Viquipèdia.

Esquelet reconstruït de Triceratops obtusus al Museu Nacional d'Història Natural (Washington D.C.).
El 1986, en John Ostrom de la Universitat de Yale i en Peter Wellnhofer del Museu Estatal de Baviera a Munich van fer una altra anàlisi on qüestionaven que hi hagués tantes espècies de Triceratops només a Wyoming i Colorado durant un període de 2 M.A. Van pensar que el Triceratops hauria de ser com la majoria de grans vertebrats, on hi ha molt poques espècies en un territori gairebé continental, com és el cas de l'elefant africà (gènere Loxodonta) on actualment només hi ha dues espècies en tota l'Àfrica subsahariana. Un altre exemple és el dels bisons, on des de fa 2 M.A. només han existit tres espècies a Amèrica del Nord. Segons en Ostrom i en Wellnhofer l'única espècie vàlida de Triceratops és la horridus (l'original d'en Marsh) i expliquen que les diferències cranials que han portat al nomenament de tantes espècies és que eren exemplars de Triceratops horridus diferents perquè pertanyien al sexe oposat que l'holotip o a altres estats de creixement, un fet que es comparable amb la variació en la forma del crani i les banyes que es poden observar una única espècie de Bòvid. Assenyalen que un sol ramat de Triceratops horridus de Wyoming abastaria tota la diversitat cranial que va portar en un principi a nombrar tantes espècies. Així doncs, les espècies prorsus i brevicornus representarien a femelles (amb el crani i les banyes més curtes), les espècies elatus i calicornis representarien a mascles joves sans (amb el crani i les banyes més llargues) i les espècies obtusus i hatcheri representarien a mascles vells o joves amb patologies (amb el que tenien el crani i les banyes més curts que els mascles joves sans però més llargs que les femelles).
El 1996, la Catherine Forster va trobar que l'espècie prorsus també es podia considerar com a vàlida, tenint com a base el fet que està força separada temporalment de la horridus. El 2011 es va considerar que la hatcheri pertanyeria a un altre gènere nou per a la ciència, que se li va posar el nom de Nedoceratops (Cara banyuda insuficient).

Crani de Triceratops hatcheri/Nedoceratops.
Foto: Plos One.

Diferència de mida entre les dues espècies vàlides actualment de Triceratops.
Foto: Viquipèdia.

Dimorfisme sexual en diferents estats ontogènics del Triceratops horridus.
Foto: Davidy12.