Els Dromeosàurids

Els Dromeosàurids (Dromaeosauridae), que ja han estat citats en algunes entrades anteriors, són un clade de Teròpodes Celurosaures Maniraptors Paraves amb rang de família, que va existir com a màxim des del Juràssic mitjà/superior, fet corroborat pel descobriment de dents aïllades en sediments d'aquesta època, però encara sense fòssils corporals, que no apareixen fins al Cretaci. Segueixen el mateix patró que la resta de clades de Celurosaures pel que fa a distribució geogràfica, sent la majoria de fòssils procedents de la Xina, de Mongòlia, del Canadà i dels EUA, però a diferència de, per exemple, els Troodòntids, els Dromeosàurids s'han trobat en altres zones d'Àsia (Japó) i d'Amèrica (Argentina) a més d'Àfrica, Europa, Madagascar, Austràlia i fins i tot l'Antàrtida, encara que els tàxons identificats siguin molts menys o que les úniques proves de la seva existència siguin fragmentàries, molt escasses i no s'hagin assignat a cap tàxon en concret.
El seu nom vol dir "rèptils corredors (dromeus)" en grec, denotant que eren dinosaures àgils. Aquesta denominació prové a la vegada del gènere tipus Dromaeosaurus del Cretaci superior del Canadà, que va ser el primer membre del grup en ser nombrat al 1922. Però a diferència d'altres clades de dinosaures, el gènere de Dromeosàurid més representatiu no és el que dona nom al grup, i molts ja saben de qui es tracta: el Velociraptor del Cretaci superior de Mongòlia, que va rebre aquest nom el 1924 però que no va saltar a la fama fins al 1993 gràcies a Parc Juràssic. La cèlebre saga cinematogràfica va fer que es popularitzés la terminació raptor per referir-se primer al Velociraptor en concret i després als Dromeosàurids en general. Raptor també ha servit per denotar els possibles hàbits de vida d'aquests dinosaures, que podrien ser semblants als dels ocells rapinyaires. A conseqüència d'això, els Dromeosàurids s'han convertit en el segon grup de Teròpodes més cèlebre després dels Tiranosàurids. A més del Velociraptor, el Deinonychus i l'Utahraptor (tots dos del Cretaci inferior dels EUA) també han deixat al Dromaeosaurus a les ombres.

Comparació de la mida dels tres Dromeosàurids més coneguts. Lamentablement, la mida dels Velociraptors de Parc Juràssic és la del Deinonychus o fins i tot la de l'Utahraptor.

El que més caracteritza als Dromeosàurids és l'urpa amb forma de falç del segon dit del peu, que comparteixen amb els Troodòntids però molt més gran, mesurant més del doble que les altres dues urpes. S'han trobat icnites de Dromeosàurids que només mostren les marques del primer i del tercer dit, mentre que en la resta de Teròpodes hi queden marcats els tres. Això indica que la segona urpa es mantenia sempre aixecada, ja que era tan gran que així es protegia d'un frec continu amb el substrat. Aquesta urpa gegantesca dels Dromeosàurids ha rebut el nom d'urpa assassina perquè els paleontòlegs han suggerit que les utilitzaven després d'haver abatut d'una presa. Es creu que aixecaven els peus del terra i clavaven les urpes en els intestins del cadàver perquè en sortís la sang, llavors retiraven els peus a una distància segura. Això requereix una gran agilitat i un gran equilibri, pel que la cua dels Dromeosàurids hauria ajudat molt fent-la servir de contrapès, ja que era molt rígida i estable. Els braços, llargs i coberts de plomes, també haurien ajudat fent un moviment semblant a l'aleteig de les aus per mantenir l'equilibri en el cas de que el depredador estigués a dalt de la presa i clavant les urpes de les mans, que també eren relativament grosses. Això convertia els Dromeosàurids en uns caçadors molt eficaços pel que fa la seva mida relativament petita, pel que alguns paleontòlegs els consideren els caçadors més formidables en la història dels vertebrats. Aquesta és la funció de l'urpa gegant en els Dromeosàurids més grans i terrestres. Pels tàxons més petits com el Microraptor xinès haurien estat unes formidables eines d'escalada arborícola. I la cua li serviria d'estabilitzador aerodinàmic i timó mentre planejava, sent aquesta una de les claus de la conquesta dinosauriana/aviaria del cel.

Model del peu d'un Dromeosàurid, on es pot distingir clarament la segona urpa.
Foto: Viquipèdia.

Icnites de Dromeosàurids, on es pot veure que li falten un dit, si ho comparem amb les d'altres Teròpodes.
Foto: Plos One.

Deinonychus a sobre d'un Zephyrosaurus (Ornitòpode) abatut clavant-li les urpes assassines.
Foto: Emily Willoughby

En els Dromeosàurids es fàcil identificar els trets característics de tots els Maniraptors com el pubis dirigit cap endarrere, els braços llargs i prims i la cua rígida. A més de l'urpa assassina, els altres trets distintius dels Dromeosàurids són: un cap relativament gran amb nombroses dents serrades en ambdós costats, plaques interdentals fusionades, un cervell bastant gran, un estèrnum ossificat, uns metatarsians curts, una cua amb tendons ossificats i vèrtebres caudals sense apòfisis transverses ni espinoses a partir de la catorzena. El pla corporal àgil dels Dromeosàurids va fer que les teories sobre la forma i la conducta aviàries dels dinosaures agafessin força a partir dels anys 1970, teories que poc després serien demostrades. També cal fer un apunt important sobre el conscient intel·lectual dels Dromeosàurids: tenien el segon encèfal més gran en comparació al cos de tots els dinosaures després dels Troodòntids però la seva intel·ligència seria semblant a la d'un ocell i inferior a la d'un mamífer, ho dic perquè a Parc Juràssic es mostren els Velociraptors amb una intel·ligència comparable a la dels mamífers depredadors, fent créixer un mite entre el públic aficionat als dinosaures. El Velociraptor i els seus parents eren intel·ligents com a dinosaures, però eren ximples des de la nostra perspectiva de mamífers. Sobre la relació entre els Dromeosàurids i els Troodòntids també cal esmentar que totes les dents dels primers són les d'un carnívor i no indiquen que també poguessin menjar alguna matèria vegetal, a diferència de les dents dels últims.

Crani tipus de Velociraptor, trobat durant les expedicions del Museu Americà d'Història Natural a Mongòlia i exposat en aquest mateix museu.
Foto: Thomas Cowart.

Abans s'ha esmentat que els Dromeosàurids eren depredadors relativament petits. La majoria d'aquests Teròpodes tenien una longitud entre 2-3 m, tot i que s'observen membres del grup que estan entre els dinosaures més petits de tots (com els 70 cm del Microraptor) i d'altres de molt grans amb una mida semblant a la d'un Tiranosauroïdeu mitjà (com els 7 m de l'Utahraptor). Fins ara s'han identificat fins a cinc subfamílies: els Unenlaginins (Unenlagiinae), Microraptorins (Microraptorinae), Saurornitholestins (Saurornitholestinae), Velociraptorins (Velociraptorinae) i Dromeosaurins (Dromaeosaurinae), de les quals les quatre últimes són exclusivament de Lauràsia i la primera agrupa tot els tàxons de Gondwana. En els Dromeosàurids septentrionals, els Microraptorins majoritàriament xinesos en són els membres més petits (fins a un 1 m com a màxim) i probablement arborícoles i capaços de volar, els Saurornitholestins nord-americans i els Velociraptorins asiàtics, nord-americans i possiblement europeus agrupen els tàxons de mida mitjana (entre 1 i 4 m) i els Dromeosaurins agrupen els tàxons de major mida (fins a 7 m, tot i que el Dromaeosaurus només fa 2 m). Tot i això, no tenim que oblidar que els clades es defineix per les característiques òssies i no per la mida. Per exemple, els Dromeosaurins tenen un crani més ample que la resta de subfamílies septentrionals. Els Unenlaginins meridionals són més primitius morfològicament, i això fa que en ells s'hi trobi una gran varietat de mides: des del Rahonavis malgaix de 70 cm fins a l'Austroraptor argentí de 6 m. Els Unenlaginins són curiosos perquè, tot i ser més primitius que la resta de Dromeosàurids, es consideren més propers als ocells i forces tàxons d'aquesta subfamília es van classificar en un principi com a aus.

Reconstrucció del crani d'un Dromaeosaurus al Museu Geològic de Copenhaguen.
Foto: FunkMonk.

Esquelet reconstruït de Saurornitholestes al Museu de les Rocalloses a Bozeman (Montana).
Foto: Viquipèdia.

Esquelet reconstruït de Rahonavis al Museu Reial d'Ontàrio a Toronto.
Foto: Bernard Sandler.

Un dels punts més discutits sobre els Dromeosàurids és el seu possible comportament depredador. Això és a arrel de que els primeres evidències de Deinonychus a l'estat americà de Montana van ser un seguit d'esquelet que es trobaven al voltant d'un altre fòssil pertanyent a l'Ornitòpode Tenontosaurus, molt més gran que el Teròpode. Des de llavors que els paleontòlegs han considerat que els Deinonychus formaven un grup de caça per atacar al Tenontosaurus, sent una de les poques evidències directes de comportament en grup en tots els dinosaures. Per atacar a preses majors, es considera que un Deinonychus saltaria sobre la seva presa impulsant-se amb les seves cames i clavant-li l'urpa assassina en el lloc que considerés més oportú per ferir la víctima. Llavors els altres Deinonychus farien el mateix moviment però dirigint-se cap a altres parts del cos, pel que caçarien en manades coordinades en que els seus membres planificarien com i quan atacar i qui ho fa primer, com molts mamífers carnívors. El 2007 es va descriure un extens rastre d'icnites de Dromeosàurids procedents de la província xinesa de Shandong, on s'hi han identificats fins a sis individus movent-se en la mateixa direcció, el que es considera també una prova directa de comportament en grup (fins i tot millor que varis esquelets en una mateixa localitat), però no hi ha evidències de que es tractés una cacera. Els Velociraptors de Parc Juràssic no tenen res del que eren els Velociraptors en realitat i més aviat estan basats en els Deinonychus, això es tradueix també en com es va representar el seu comportament, ja que els Velociraptors de la saga cinematogràfica cacen de la forma en que s'ha suggerit pel Deinonychus a partir dels l'evidència fòssil, basada a la vegada en mamífers depredadors com els llops. La veritat és que el registre fòssil mongol diu tot el contrari sobre la possible manera de caçar del Velociraptor, ja que en el casos en que ha aparegut al costat d'una presa han estat en solitari i contra víctimes d'una mida semblant a la seva o poc més grans. Moltes representacions artístiques tant del Velociraptor com d'altres Dromeosàurids els mostren atacant herbívors majors de la forma suggerida pel Deinonychus, però les restes d'altres Dromeosàurids són més escasses que les del Velociraptor i les del Deinonychus i en cap cas s'ha trobat evidència d'una cacera o d'alguna forma de comportament social, pel que en els dos casos no seria recomanable no aplicar a tot el clade una possible conducta identificada en un sol tàxon (dos si hi afegim les petjades de Shandong, que segurament no pertanyen a cap espècie identificada per restes òssies), ja que el comportament (a diferència de les plomes) no va d'acord amb la filogènia. Un exemple molt clar d'això són els Fèlids, on el lleó és l'única espècie d'aquesta família que caça en grup mentre que les demés ho fan en solitari. Tot i això, s'ha de dir que també s'ha suggerit que el Dromaeosaurus caçaria en grup a preses més grans que ell perquè les seves dents semblen adaptades per separar grans peces de carn i per partir ossos.

Grup de tres Deinonychus atacant a un Tenontosaurus basant-se en l'excepcional acumulació de Montana.
Foto: John Sibbick.

El fòssil mongol més conegut (o més aviat els fòssils) és aquesta lluita congelada en el temps entre un Velociraptor (a sota i també el més ben preservat) i un Protoceratops (a dalt i no tan ben conservat), que possiblement van morir enterrat per una tempesta de sorra desèrtica. Van ser descoberts durant les expedicions conjuntes de paleontòlegs mongols i polonesos el 1971 a la Formació Djadokhta i és considerat un tresor nacional de Mongòlia.
Foto: Rebekah Rosburg.

La majoria de Dromeosàurids amb presència directa de plomes provenen de Liaoning. Les plomes dels braços, de la cama i de la cua són plomes pennàcees totalment desenvolupades d'eix central i barbes laterals, idèntiques a les dels ocells, tot i que les de la resta del cos encara són filamentoses i només estan formades per barbes. El primer Dromeosàurid emplomallat identificat va ser el Sinornithosaurus el 1999, sent el cinquè dinosaure amb evidència directa d'aquesta coberta descobert a la Formació Yixian. Fins ara ja s'han trobat varis exemplars de Sinornithosaurus i en tots les plomes filamentoses corporals tenen una longitud entre 3 i 5 cm i semblen el plomissol de les aus. Les plomes pennàcees de les extremitats del Sinornithosaurus no acaben de tenir l'estructura perquè siguin plomes destinades al vol, però si que podrien haver ajudat al dinosaure almenys lliscar distàncies curtes d'arbre en arbre, ja que només mesura entre 90 i 120 cm. De la mateixa manera que amb el Troodòntid Anchiornis, al 2010 es va identificar melanosomes a les plomes del Sinornithosaurus, el que indicava que variaven de color segons las regió del cos. Al 2012 es va aclarir que els colors de les plomes del Sinornithosaurus serien un marró vermellós, el groc, el gris i el negre, els quals estarien escampats per tot el cos. Un estudi filogenètic va aclarir que els Dromeosàurids primitius com ell estarien més a prop de les aus que no pas els Dromeosàurids tardans com el Velociraptor. El següent torn li va tocar al Microraptor un any més tard, al 2000. Aquest dinosaure de quatre ales s'ha convertit en un dels animals més comuns de la Formació Yixian i també el Dromeosàurid amb més fòssils identificats: fins a 300 exemplars repartits a través de col·leccions de museus de bona part del món. Al 2012 també es va descobrir el color dels melanosomes de les plomes del Microraptor: negre. A més, es va trobar que les seves plomes serien brillants, cosa que es va interpretar com una forma de comunicació o exhibició sexual.

Un dels varis esquelets de Sinornithosaurus identificats, conservat al Museu Geològic Nacional de la Xina (Pequín). Les tasques fosques al voltant de les extremitats són el rastre de les plomes pennàcees. Rep el nom afectuós de Dave.
Foto: Dinoguy2.

Reconstrucció d'un Sinornithosaurus amb els patrons cromàtics identificats a partir dels melanosomes.
Foto: FunkMonk.

Esquelet holotip de Microraptor, amb fletxes indicant la situació de les plomes pennàcees.
Foto: Plos One.

Dos Microraptors reconstruïts amb el color negre brillant identificat als melanosomes.
Foto: Durbed.

Al principi, al veure que els Dromeosàurids amb evidència directa de plomes es trobaven entre els més petits del clade, molts paleontòlegs van pensar que els Dromeosàurids grans les van perdre degut a que no apareixen als seus fòssils. No obstant, això està més relacionat amb la composició geològica de la Formació Yixian que no pas a la mida dels fòssils. Aquest prolífic jaciment xinès està formada per sediments de gra fi, el que permet conservar impressions delicades, entre les quals es troben les plomes, que generalment no es fossilitzen en sediments de roques gruixudes. Tot i això, s'han trobat ossos de l'avantbraç de varis Dromeosàurids procedents de formacions geològiques de l'últim tipus (i que a més són més grans que els de la Formacó Yixian) que presenten uns bulbs molt semblants al serveix d'ancoratge de les plomes en la majoria d'aus, pel que és una altra evidència de plomes, encara que no tan espectacular que quan les plomes en si es troben junt a l'esquelet. Això és el que van trobar els investigadors del Museu Amèrica d'Història Natural Alan Turner i Mark Norell en un avantbraç de Velociraptor al 2007. Van explicar que realment no hi ha cap diferència entre aquest dinosaure i els ocells i que, si els trobéssim avui en dia, ens semblarien uns ocells no voladors amb un aspecte inusual. Els ancoratges es troben molt poques vegades en aus no voladores, el que reforça la hipòtesi de que els avantpassats del Velociraptor eren voladors o planadors. L'anunci d'aquest descobriment va generar un gran enrenou entre els aficionats a la paleontologia, ja que la majoria, quan pensaven en Velociraptor, pensaven en la criatura escatada i reptiliana de Parc Juràssic. Això va anar acompanyat de les afirmacions d'en Turner i en Norell de que el famós depredador mongol seria realment bastant inofensiu, tot el contrari del diabòlic assassí antropòfag de la saga cinematogràfica.

Os de l'avantbraç de Velociraptor on es van identificar els ancoratges de les plomes, senyalats amb fletxes.
Foto: Science.

Curiosa reconstrucció d'un Velociraptor amb el plomatge d'un trencalòs. També es pot que és un trencalòs al qual li han canviat la forma del bec.
Foto: Alain Benetau.

La diferència amb els clàssics Velociraptors de Parc Juràssic és abismal. Aquí semblen dragons de Komodo bípedes, quan realment eren, com el de la foto anterior, ocells amb dents, braços i cua. Per sort, cada vegada més gent està abandonant aquesta imatge.
Foto: Universal Pictures.

Aquest 2015 s'han descobert dos nous Dromeosàurids amb evidència de plomes, cosa que ha fet augmentar encara més les crítiques cap a Universal Pictures pel tracte donat als Velociraptors, sobretot enguany que s'ha estrenat Món Juràssic (Jurassic World) i les seves estrelles han continuat tenint un aspecte reptilià i no s'han modernitzat amb un aspecte aviari.

Això, i molts dinosaures més, a Els dinosaures de l'any 2015.