Els Ornitomimosaures.

Els Ornitomimosaures (Ornithomimosauria) són un clade de Teròpodes Celurosaures amb rang d'infraordre que segueix als Tiranosauroïdeus en el camí evolutiu cap als ocells. Van aparèixer aproximadament al Cretaci inferior Berriasià (140 M.A.) i es van extingir, com la majoria de grups de dinosaures no aviaris, al Cretaci superior Maastrichtià (65 M.A.). Són un dels grups de Celurosaures que es coneixen millor i el que s'han trobat més fòssils, els quals són molt comuns als ambients del Cretaci superior d'Àsia Central i l'oest d'Amèrica del Nord, així com també restes del Cretaci inferior a Europa. Possibles Ornitomimosaures podrien haver viscut a Àfrica i Austràlia, però en el cas que es justifiqués aquest parentesc, els Ornitomimosaures són un grup característic del continent septentrional Lauràsia.

Cladograma dels Ornitomimosaures on s'indica a quina branca succeeixen canvis en la dentadura.
Foto: Pino di Legami, basat en varis estudis sobre la filogènia d'aquest grup.  

El seu nom vol dir "rèptils (sauria) que imiten (mimus) ocells (ornithos)", perquè superficialment s'assemblen als ocells actuals (només superficialment perquè no són els Celurosaures no aviaris més propers filogenèticament als dinosaures actuals) i més concretament als grans corredors incapaços de volar com els estruços, els emús i els nyandús, ja que com aquests, els Ornitomimosaures presenten un cap petit amb un bec sense dents, un coll esvelt i unes potes llargues, el que que siguin coneguts també com dinosaures estruç. Però com tots els dinosaures mesozoics, els Ornitomimosaures tenien braços amb urpes a les mans i una cua òssia llarga. De fet, aquesta semblança amb els ocells actuals ha fet que el sufix -mimus (imitador) sigui el més utilitzat al nombrar gèneres d'Ornitomimosaures, a diferència de la majoria de gèneres de dinosaures, que acaben amb -saurus (rèptil) en al·lusió al gran clade al que pertanyen. Posar -mimus al final del nom genèric dels Ornitomimosaures ja s'ha convertit en una tradició pels paleontòlegs que els estudien.

Esquelet de Struthiomimus en que el coll i el cap estan estirats cap endarrere, un exemple de postura mortal.
Foto: Viquipèdia.

Entre les novetats evolutives que distingeixen als Ornitomimosaures d'altres Celurosaures hi ha: un crani de complexió lleugera amb òrbites rodones molt grans, un morro baix i estret amb un bec corni que cobria gran part de les mandíbules, l'absència de dents (característica que ja he anomenat abans), un coll molt llarg que equivalia al 40% de la longitud presacral (anterior a les vèrtebres sacres) de la columna vertebral amb articulacions molt flexibles que li conferien una gran mobilitat, costelles ventrals o gastralia que haurien donat una gran rigidesa a l'abdomen, profundes cicatrius a les apòfisis espinoses de les vèrtebres que suggereixen la presència d'uns poderosos lligaments al llarg del dors, braços extremadament llargs que representaven la meitat de les cames, mans amb tres dits paral·lels i d'igual longitud amb ungles llargues, punxegudes i lleugerament corbes (per tant no es poden considerar del tot urpes), cames molt llargues en comparació amb la resta del cos i peus que que han perdut el dit I o hàl·lux (dit gros) i amb altres tres dits funcionals d'ungles aplanades. 

Aquesta anatomia suggereix amb força que eren corredors ràpids, possiblement tant com els seus anàlegs actuals els estruços, que poden arribar a una velocitat punta de 90 km/h. Molts estudis biomecànics amb fòssils d'Ornitomimosaures com el Struthiomimus (Cretaci superior del Canadà, que el seu nom significa "imitador de l'estruç) suggereixen que no serien tan ràpids però que si podrien arribar a velocitats considerables com a uns 50 km/h.

Grup de Struthiomimus corrent.
Foto: Raúl Martín.

A més, com ja s'ha comentat en entrades anteriors, els Ornitomimosaures tenen un turmell arctometatarsalià, una característica que el 1990 va fer que es crees el clade Arctometatarsalia que comprenia als dinosaures estruç i altres Celurosaures amb aquest tret com els Tiranosauroïdeus i altres grups més evolucionats com els Troodòntids. La concepció de l'Arctometatarsalia com un grup monofilètic va ser abandonada pocs anys després perquè els Tiranosauroïdeus i els Troodòntids estan més emparentats amb altres clades de Celurosaures que amb els Orintomimosaures.

Cladograma del clade de Teròpodes Celurosaures Arctometatarsalia, actualment en desús.
Foto: Dinopedia (pàgina sobre dinosaures en rus).

El fet que els Ornitomimosaures tinguin becs sense dents ha provocat debats intensos entre paleontòlegs sobre la possible dieta d'aquests Teròpodes, animals majoritàriament de dents esmolades que indiquen una dieta carnívora. Els estruços són generalment herbívors però alguna vegada s'alimenten de petits animals o de carronya. L'estructura estranya de les mandíbules i l'analogia amb les aus corredores ha fet que la hipòtesi més acceptada és que els Ornitomimosaures adquirien la major part de les seves calories de les plantes però que ho combinarien amb invertebrats, petits vertebrats, carronya i ous. Al llarg dels anys han anat apareixent proves que justifiquen un règim alimentari vegetarià en els dinosaures estruç: en un primer moment es va suggerir que els seus braços llargs servirien per agafar i tirar branques o per cavar. La gran abundància de fòssils d'Ornitomimosaures respecte a la d'altres Teròpodes també recolza aquesta idea (en la majoria d'ecosistemes els herbívors superen en nombre als carnívors). El 1999 es van identificar gastròlits a l'estómac d'un Sinornithomimus (del Cretaci mitjà-superior de la Xina), el qual no presentava restes òssies de vertebrats. També es possible que fossin filtradors com els actuals flamencs, una hipòtesi que va aparèixer el 2001 quan es va informar d'una estructura semblant a una pinta al bec d'un Gallimimus (Cretaci superior de Mongòlia, que el seu nom significa "imitador del gall") que hauria tingut aquesta funció. Això podria estar recolzat pel fet que la majoria d'Ornitomimosaures provenen de jaciments amb paleoambients humits durant el Cretaci, a diferència dels estruços, emús i nyandús, que viuen en hàbitats més aviat secs.

Reconstruccions dels esquelets d'un adult i d'una cria de l'Ornitomimosaure xinès Sinornithomimus, basats en els que s'hi van trobar gastròlits a l'estómac.
Foto: Viquipèdia.

Aproximació de l'estructura en forma de pinta capaç de filtrar present en el crani del Gallimimus.
Foto: Nature.

A l'igual que amb els Tiranosauroïdeus, amb els Ornitomimosaures hi ha una subdivisió amb les membres més representatius: la família dels Ornitomímids (Ornithomimidae), nombrada pel nord-americà Othniel Charles Marsh el 1890. A partir de la segona meitat es van identificar dinosaures estruç amb algunes característiques que no eren presents en els Ornitomímids, això i l'aspecte excepcional dins dels Teròpodes van portar al mongol Rinchen Barsbold a encunyar als Ornithomimosaures el 1976, que a més dels Ornitomímids  inclou a altres famílies com els Deinocheiridae.

El 1972 es va considerar a l'Elafrosaure (Elaphrosaurus) del Juràssic superior de Tanzània com el primer Ornitomimosaure, un dinosaure que des del 1999 s'ha demostrat que realment és un Ceratosaure. El 1993 es va descriure al Shuvosaure del Triàsic superior de Texas com un Ornitomimosaure molt primitiu, una cosa que retrocediria el seu origen a la mateixa època que tota la branca dels dinosaures. El 1997 es va demostrar que no era ni de bon tros un dinosaure si no un cocodril primitiu bípede i que les característiques que semblaven de dinosaure estruç havien aparegut per convergència evolutiva. El 1994 van aparèixer a Austràlia uns fèmurs d'un possible Ornitomimosaure del Cretaci inferior que se li va anomenar Timimus ("imitador en honor d'en Tim", el fill dels descobridors del dinosaure Thomas Rich i Patricia Vickers). Els fòssils eren de fa 106 M.A., més de 20 milions d'anys anteriors que la majoria d'Ornitomimosaures de Lauràsia, el que podria indicar que es van originar a Gondwana, però uns anys més tard es va observar que no hi havia cap caràcter propi dels Ornitomimosaures als fèmurs del Timimus i des de llavors la seva posició és de Celurosaure indeterminat. Actualment la majoria de paleontòlegs creuen que el Pelecanimimus ("imitador del pelicà"), el primer dinosaure-estruç trobat a la Península Ibèrica i a tota Europa, està a prop de la base del llinatge. Prové del jaciment de Las Hoyas a Conca (Castella-La Manxa), del Cretaci inferior Barremià (130 M.A.). El Pelecanimimus presenta el major nombre de dents trobades mai en un Teròpode: 200. Això indica que els Ornitomimosaures més evolucionats no van acabar amb un bec desdentat perquè es reduís el nombre de dents, si no que s'augmenta i se'n disminueix la mida, amb el que s'aconsegueix una superfície contínua de petites dents que actuaria igual que un bec corni. Aquest procés s'anomena exaptació i és el que s'observa a la mandíbula del Pelecaniminus i desemboca amb la boca desdentada dels seus descendents. Un altre Ornitomimosaure del Cretaci inferior amb dents és l'Harpymimus, procedent de Mongòlia.

Fèmur holotip de Timimus vist des de diferents vistes.
Foto: Plos One.

Esquelet reconstruït d'Elafrosaure exhibit al Museu d'Història Natural de Berlín. Les restes trobades d'aquest dinosaure no presenten crani, per tant ha estat fet a partir d'espècies properament emparentades.
Foto: Archosaur Musings.

Reconstrucció d'un Shuvosaure.
Foto: Nobu Tamura.

Crani de Pelecanimimus incrustat a la roca.
Foto: Yacimiento de Las Hoyas.

La presència de plomes en alguns Ornitomimosaures no s'ha pogut identificar fins fa relativament poc. El 1995 es va descobrir un esquelet del gènere tipus Ornithomimus amb marques estranyes als avantbraços que llavors no es va entendre que era. El 2008 es van trobar dos esquelets més amb flocs de plomes filamentoses semblants a les trobades en fòssils de Celurosaures d'altres grups. El 2012 es van revisar aquestes restes i es va descobrir que les marques de l'esquelet trobat el 1995 pertanyien a plomes llargues que podrien haver format un antecedent a l'ala de les aus però que no serviria per volar, si no possiblement per impressionar a les femelles (en el cas que pertanyi a un mascle) i també per cobrir els seus nius durant la incubació. Un dels esquelets trobats al 2008 pertanyia a una cria i només tenia plomes filamentoses, mentre que els altres dos pertanyien a adults i tenien també les protoales esmentades abans, el que indica que, almenys a l'Ornithomimus, les plomes s'anaven desenvolupant a mesura que l'animal creixia. Aquesta també va ser la primera prova de dinosaures emplomallats a Amèrica del Nord.

Dibuix que representa a un adult d'Ornithomimus amb llargues plomes als braços i una cria del mateix dinosaure amb plomes filamentoses amagant-se sota seu.
Foto: Julius Csotonyi.