Comiat

Avui fa 11 anys que un nen autista de la mateixa edat, de nom Joel, va començar a escriure un blog sobre Paleontologia i Arqueologia. Ara, aquest nen ha esdevingut un jove de 22 anys que es troba en un moment crucial de la seva vida. I per aquest motiu considero important reflexionar sobre com El Jove Paleontòleg ha influït en el meu creixement personal.
La raó primordial que hi va haver darrere de la inauguració del blog era terapèutica. La meva mare em va aconsellar d'obrir-lo perquè pogués expressar sense barreres la meva passió pels mons del passat, tant el de la Humanitat com el de la Terra. En el meu entorn més proper, sempre en volia parlar, però no trobava a cap persona de la meva edat que hi estigués prou interessada perquè em seguís amb atenció.

He de reconèixer que ser El Jove Paleontòleg ha tingut una part negativa. A mesura que m'informava més sobre certs temes i tenia més ganes de parlar-ne, la finalitat terapèutica original va degenerar en una obsessió per a publicar com més entrades millor, la qual, en cas de no complir-se, em feia tornar irritable. Tanmateix, a partir de l'any 2019, vaig adonar-me que era més important la qualitat que la quantitat de les publicacions, i per això aquesta mania, tot i que no va desaparèixer del tot, sí que es va apaivagar.

De totes maneres, l'experiència d'El Jove Paleontòleg ha estat en general molt positiva, sobretot a partir que vaig obrir el meu compte de Twitter. Aquest m'ha servit per a interactuar amb paleontòlegs i arqueòlegs i conèixer el funcionament de les seves respectives ciències. I també, especialment, per a gaudir amb la tasca de divulgació que alguns d'ells fan mitjançant blogs, fils de Twitter, canals de YouTube o pòdcasts, la qual ha estat tot un referent per a mi, tot i que he de reconèixer (segurament, en part, perquè encara no era un científic professional) que no he aconseguit comunicar tan bé com ells.

I un altre tema molt important és que el blog m'ha servit per a mantenir la meva afició per la Paleontologia havent entrat en l'edat adulta. Al llarg d'aquests 11 anys, m'he adonat com una iniciativa en principi positiva, com és la inculcació de l'atracció per la Paleontologia (més concretament, pels dinosaures no-aviaris) en els nens i les nenes, és pervertida quan molts d'aquests infants perden tal curiositat quan esdevenen adolescents i, a més, s'insinua un interès oficiós perquè la perdin, com si es tractés d'un ritual de pas a la maduresa. 

És sens dubte l'aspecte que més critico d'aquesta dinomania més popular, sobretot perquè cau en un oxímoron, ja que, si no hi ha almenys part d'aquesta canalla que mantingui la passió per la Paleontologia fins a l'edat adulta (i ho faci de manera adulta), no hi hauria paleontòlegs ni la ciència paleontològica avançaria. El veritable ritual de pas a la maduresa ha de ser canviar les joguines de dinosaures per la consulta de divulgació de qualitat i actualitzada sobre aquests i altres organismes extints.

Tornant a la meva manera de divulgar, el fet de dedicar-me al blog durant la crucial etapa de l'adolescència ha derivat en una gran evolució tant en el contingut presentat com en l'estil en què ho he mostrat. Es podria dir que he passat d'un extrem a un altre. Vaig començar amb entrades molt breus, amb un llenguatge naturalment infantil i amb alguns errors que són comprensibles per l'edat que tenia. I he acabat amb entrades molt extenses, amb paràgrafs llargs i densos i plenes de termes tècnics.

Clarament, ja no és un blog adreçat a nens (com, en un principi, el vaig plantejar), però és que segurament molts adults tampoc acaben de sentir-se còmodes consultant les entrades dels últims 4 anys. És en aquest aspecte on encara s'ha mantingut la finalitat original del blog, ja que he escrit massa per a mi, sense tenir en compte si el meu públic potencial podria seguir bé els textos publicats. M'he adonat d'aquesta necessitat d'adaptar-me quan he parlat sobre Paleontologia i Arqueologia amb altres persones, però no n'he estat prou conscient estant assegut davant del meu ordinador.

També a partir de l'any 2019, a mesura que he estat més autoexigent en fer entrades ben documentades i que, havent entrat a la universitat, he tingut un major volum de feina en els estudis, hi ha hagut una gran desacceleració en el ritme de les publicacions. En aquell moment, ja m'estava adonant que en algun dia hauria de cessar l'activitat d'El Jove Paleontòleg i replantejar-me els meus projectes, tenint en compte que s'acostava la dècada d'existència del blog. Però la decisió ha arribat finalment aquest estiu a causa d'uns grans canvis (i a millor) que hi ha hagut en l'últim any.

Entre aquell any i enguany, he fet el Grau d'Història de la Universitat Rovira i Virgili (URV) a Tarragona, amb l'objectiu de poder estudiar més tard el Màster en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana que proporciona la mateixa universitat. Amb aquest propòsit, he dut a terme les Pràctiques Externes Curriculars del Grau a l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i he elaborat i presentat un Treball de Fi de Grau (TFG) sobre Zooarqueologia de mamífers carnívors. Però no només això, sinó que, durant les Pràctiques Externes Curriculars, he conegut a Jordi Agustí, qui ha estat una de les meves principals referències bibliogràfiques sobre Paleontologia de mamífers en aquests 11 anys.

Aquest contacte amb Jordi Agustí, i també el fet de ja estar admès al Màster, em comporta (i em seguirà comportant) una gran metamorfosi en la meva vida: el suport en l'estudi de les dents dels rosegadors arvicolins (subfamília Arvicolinae) del jaciment del Plistocè Inferior (1,4-1,2 Ma) de Fuente Nueva-3 (Orce, Granada), la base per al meu Treball de Fi de Màster (TFM) i l'oportunitat d'haver assistit al 20è congrés de l'Associació Europea de Paleontòlegs de Vertebrats (EAVP), celebrat a la seu de la meva altra institució de referència des de sempre: l'Institut Català de Paleontologia "Miquel Crusafont" (ICP) de Sabadell. 

Un congrés que m'ha servit per a conèixer en persona a alguns dels paleontòlegs que he seguit (i que, en alguns casos, m'han seguit) durant aquesta última dècada. I durant aquella setmana de congrés (del 26 de juny a l'1 de juliol d'enguany) em vaig sentir, per primera vegada, allà on volia ser i on havia de ser. I, per sort, també vaig començar a tenir una bona relació amb altra gent que no coneixia ni que em coneixia a mi. Aprofito per a agrair a tota l'organització del congrés pel bon tracte rebut.

En resum, m'estic trobant en un moment molt dolç de la meva vida, on he aconseguit fer realitat els meus somnis d'infantesa. I aquesta situació actual confirma que em situo en una etapa d'impàs, en la qual he de tancar els meus projectes vitals de l'última dècada i centrar-me en aquells que m'oferirà la meva nova etapa acadèmica. Dit d'una altra manera, la circumstància que em comenci a dedicar a la Paleontologia i la Zooarqueologia és la que em serveix per a posar punt final a El Jove Paleontòleg.

Per tant, aquí se cessa l'activitat d'El Jove Paleontòleg. Puntualment, puc arranjar qüestions tècniques, però aquesta és l'última entrada.

Moltes gràcies a tothom.

Amb afecte,

Joel.

Fotografia de l'acte de graduació dels estudiants del Grau d'Història de la URV, celebrada el 9 de juny de l'any 2023. Se'm veu assenyalant la imatge de capçalera del blog, utilitzada en la presentació de PowerPoint que acompanyava l'entrega de bandes als graduats. El gest em va sortir de manera totalment espontània, com a recordatori d'allò que ha mogut la meva vida des de la infantesa i que m'ha servit per a arribar on soc ara mateix. Després de 4 anys, d'aquí no només vaig sortir amb una graduació, sinó també amb haver pogut gaudir de l'amistat de 4 persones i que elles hagin acceptat amb naturalitat les meves peculiaritats: Aina, Íker, Mireia i Samuel.
Foto: José Luis Martín Espés.