Com un dinosaure va sobreviure a una pallissa gairebé mortal.

Per ara s'han identificat patologies en cinc esquelets de Teròpodes no aviaris. Es tracten de fractures i punxades possiblement relacionades amb un estil de vida depredador i combatiu ple d'enfrontaments amb tot tipus de criatures, i que per ara s'han trobat a la cintura escapular i les extremitats anteriors. Els esquelets lesionats són un d'Al·losaure, un de Deinocheirus i tres de Tiranosaure, estant en aquests últims el que presenta el nombre de patologies identificat fins ara: quatre. Ara, tots aquests han estat superat de plet per un dels primers grans dinosaures depredadors: un Dilofosaure (Dilophosaurus wetherilli) amb vuit ossos afectats.

I és que, a més, el Dilofosaure on s'han documentat les lesions és l'holotip de l'espècie, identificat ja fa més de 70 anys, al 1942, a la Formació Kayenta (Juràssic inferior Sinemurià, 196 M.A.) d'Arizona. Ha estat reexaminat per en Phil Senter i la Sara Juengst, que van donar a conèixer els seus resultats a la Plos One el 24 de febrer. Tots dos són paleopatòlegs. La paleopatologia és la branca de la paleontologia que es estudia les patologies en els ossos fossilitzats dels animals extingits.

La veritat és que és una mica estrany que hagin tardat a descobrir una cosa tant important en un esquelet coneguts pels científics des de fa tant de temps, però té els seus perquès. El primer és que sovint costa identificar que és una anomalia causada durant la vida de l'individu o després de la seva mort, ja que si el que hi ha en un esquelet pertany al segon cas, és tasca de la tafonomia i no de la paleopatologia. Per assegurar-se si una deformitat és una patologia o no, s'ha de veure si hi ha alguna cosa semblant en animals actuals. En Senter i la Juengst recomanen utilitzar les aus i els rèptils com anàlegs per als dinosaures degut al seu estret parentesc. Ho diuen perquè no consideren oportú fer-ho amb mamífers, ja que pot portar a errors degut a les diferencies que hi ha entre les malalties d'aquests i les dels rèptils i les aus. Una altra raó per la qual es tant difícil reconèixer patologies en els fòssils és perquè moltes vegades es deixen de banda en les descripcions, sent oblidades en el pitjor dels casos.

Foto de l'holotip del Dilofosaure feta el 1954, quan se li va posar el nom de Megalosaurus wetherilli. Actualment una rèplica està exposada al Museu Reial d'Ontàrio a Toronto (Canadà).
Foto: Bulletin of thr Geological Society of America.

Per sort, moltes de les ferides no mostren cap rastre d'infecció, el que seria una prova de que el Dilofosaure va sobreviure mesos, o fins i tot anys, després de que rebés la pallissa més gran identificada fins ara al registre fòssil, el que és una prova de que els dinosaures eren criatures molt resistents que es podien recuperar d'inflexions molt fortes, que per un mamífer podrien ser fins i tot mortals. Però altres ferides van seguir presents durant el temps en que l'animal va continuar vivint. Gairebé tota l'extremitat anterior dret va quedar truncada. L'húmer mostra un grau de torsió anormal comparat amb el seu equivalent del braç esquerre, l'escàpula mostra una línia discontínua pròpia d'una fractura, el cúbit mostra una forma anormal perquè va continuant creixent després de rebre la ferida, i el tercer dit de la mà va perdre les falanges i no es podia flexionar.

Fotos dels ossos afectats de l'esquelet holotip del Dilofosaure i la seva situació al cos del dinosaure. Segons les lletres: el radi i el cúbit drets, els dos húmers, l'escàpula dreta, una falange del tercer dit de la mà dreta, el tercer metacarpià, una falange del primer dit de la mà esquerre i la seva homòloga de la mà dreta, el cúbit esquerre, el radi esquerre, i els metacarpians i les falanges del segon i el tercer dits de la mà dreta.
Foto: Plos One.  

La flexió anormal de l'húmer va fer que tot el braç del Dilofosaure també sobresortissin de la posició habitual. Això ha estat relacionat amb l'osteodisplàsia, una malaltia òssia que afecta a les aus amb deficiències nutricionals. El que passa és que si una au té una extremitat lesionada, fa canviar de pes a l'altra extremitat per evitar el dolor i això provoca que els seus ossos es deformin, encara que hi ha l'inconvenient de que després aquests ossos siguin més propensos a patir lesions. Aquest seria el primer cas d'aquest tipus de malaltia en un dinosaure no aviari. Hi ha dos tipus de ferides. Unes indicarien que el Dilofosaure va patir un gran impacte contra una superfície durant la lluita en que va estar involucrat, probablement xocant contra un arbre o una roca. Les altres semblen ser fetes per un element corporal d'un altre dinosaure, encara que no s'ha pogut concretar si l'atacant era un altre Dilofosaure, un depredador o una presa a la defensiva. 

Dibuix de la mà on es veu la situació del tercer dit de la mà esquerre després de que rebés la pallissa.
Foto: Plos One.