salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dimarts, 8 d’agost de 2017

Borealopelta markmitchelli, un esquelet tridimensional cobert de pell.

El Borealopelta markmitchelli, en termes tècnics, es tracta d'un dinosaure Anquilosaure Nodosàurid del Cretaci inferior/mitjà Aptià identificat en la mina petrolífera de Suncor Millennium Mine (província canadenca d'Alberta), localitzada geològicament dins de la Formació Clearwater. Fins aquí es podria tractar d'un nou tàxon de dinosaure normal i corrent (del qual es troben les restes òssies, aïllades i fragmentàries), però no és el cas del Borealopelta, un animal que ja s'ha convertit en l'estrella paleontològica del 2017, sortint en articles divulgatius de la National Geographic Magazine molt abans de la publicació de la descripció acadèmica oficial (feta el 3 d'agost a la Current Biology).
I això ha estat així perquè l'holotip del Borealopelta és un esquelet parcial articulat (cap, coll, dors, sacre, extremitats anteriors i un peu) que esta cobert sota una capa tridimensional de la seva pell, amb els osteoderms típics dels Anquilosaures inclosos, conservada in situ per l'espai de la columna vertebral, la zona posterior dels braços i les plantes de peus i mans, fent que l'esquelet en si no es pugui veure. L'esquelet està ancorat en un seguit de grans blocs amb motlle i contramotlle al sacre. Es troba actualment conservat al Royal Tyrrell Museum de Drumheller (Alberta). Va ser descobert el març del 2011 pel treballador de la Suncor Millennium Mine Shawn Funk, que va avisar de la seva troballa al seu supervisor, que després va comunicar els fets al museu de Drumheller. Els paleontòlegs enviats van extreure el bloc que contenia al dinosaure després de dues setmanes, per després deixar-lo en mans del preparador Mark Mitchell. Ell va dedicar 7000 hores (5 anys i mig) per acabar la tasca, i l'esforç suposat va fer que l'equip de descripció del Borealopelta, encapçalat per en Caleb Brown, dediqués a en Mitchell el nom específic de l'Anquilosaure (markmitchelli). El nom genèric significa "escut del nord" (del grec pelta, utilitzat moltes vegades pels Anquilosaures, i del llatí borealis, degut a la situació de la Suncor Millennium Mine al nord de Canadà).

Esquelet (o millor dit la coberta d'aquest) holotip del Borealopelta.
Foto: Royal Tyrrell Museum.
L'estat de preservació excepcional de l'holotip del Borealopelta ha servit de molt per Caleb Brown i col·laboradors per investigar aspectes de la biologia i de l'ecologia dels animals fòssils que són sempre part hipòtesi científica i part imaginació quan només es conserven els ossos, però que en aquest cas proporcionen una oportunitat d'or. Abans de tot consultem les característiques de diagnòstic i l'anàlisi filogenètica, imprescindibles sense tenir en compte la conservació (encara que també hi juga molt a favor). L'animal pesaria 1,5 tones i mesuraria 6 metres. Les autopomorfies són: una gran placa dermal (les escates) de forma hexagonal a la regió fronto-parietal del crani, petites plaques dermals a la regió nasal, una banya jugal (o suborbital, situada sota de l'ull) de forma triangular i amb una base major que la llargada de l'òrbita ocular, els osteoderms del coll i de la caixa toràcica formen files transverses i contínues i l'espina parascapular (una gran projecció òssia que surt de l'omòplat) és l'osteoderm més gran i amb una forma recurvada. Es diferencia del Nodosàurid Pawpawsaurus per plaques dermals planes a la regió nasal del crani. I del també Nodosàurid Sauropelta per ossos parietals plans i convexos. L'anàlisi filogenètica recupera el Borealopelta en un clade de Nodosàurids que inclou també al Pawpawsaurus (Albià -100 M.A.-, Texas) i a l'Europelta (Albià, Terol), un grup més basal que els típics Nodosàurids del Cretaci superior nord-americà (Edmontonia) i que té com a tàxon germà a l'Hungarosaurus (Santonià -85 m.a.-, Hongria).

Cladograma dels Anquilosaures pels resultats de l'anàlisi filogenètica del Borealopelta. Els esquelets, amb una llegenda de la seva composició són, d'esquerra a dreta: Kunbarrasaurus, Euoplocephalus (Anquilosàurids), Sauropelta, Borealopelta i Edmontonia.
Foto: Brown et al. (2017)/Current Biology.
El Borealopelta es va identificar en sediments aquàtics. Quan els paleontòlegs del Royal Tyrrell Donald Henderson i Darren Tanke van arribar a la Suncor Millennium Mine esperaven trobar restes d'algun Plesiosaure o Ictiosaure, però no d'un dinosaure. Per tant, el cadàver va ser arrossegat al mar des d'un medi terrestre, i va impactar amb la suficient força el fos marí com per deixar un petit cràter. Poc després d'enfonsar-se, va ser tapat per una capa de sediment que va impedir l'accés dels carronyaires al cos i va permetre conservar la forma i la disposició originals dels osteoderms i de les escates. La pell original del Borealopelta també continua sense gairebé canvis des del seu enterrament degut a una pel·lícula orgànica de queratina, que normalment està relacionada amb la presència de melanina. La presència d'indicadors químics que poden indicar traces del color original del dinosaure va fer que s'incorporés a l'equip d'en Caleb Brown a en Jakob Vinter (Universitat de Bristol, Anglaterra), que ja ha treballat en la identificació de pigments en altres fòssils de dinosaures no aviaris com l'Anchiornis i el Microraptor. No hi ha rastres de melanosomes en la carcassa del Borealopelta, però si de rastres químics (benzotiazol) que són indicadors de la feomelanina, que podria estar relacionada amb una coloració vermellosa-marró però no negra. Però no tot el cos sembla haver tingut la mateixa coloració.  Alguns osteoderms cervicals són més clars i fluorescents al aplicar-hi l'espectrometria de masses, sent el mateix per a l'espina parascapular. Això s'interpreta com una menor concentració de pigment, sent la regió dorsal més fosca que la ventral i començant la transició a partir de la zona inferior del sacre i del coll.

Reconstrucció d'un Borealopelta on es nota la distinció entre el dors més fosc i el ventre (i les dues espines parascapulars) més clar.
Foto: Royal Tyrrell Museum.
Una hipòtesi per a la separació en dues zones de la coloració del Borealopelta és la que es faria servir per a la tècnica de camuflatge del contraombreig (dors més clar i ventre més fosc per fer que l'animal sigui menys visible). La proposta comporta moltes implicacions per a la biologia i l'ecologia dels Anquilosaures que ens fa adonar de les grans diferències entre els ecosistemes mesozoics dominats pels dinosaures i els seus equivalents cenozoics dominats pels mamífers, dos tipus d'animals molt diferents. El fet que un dinosaure amb tanta quantitat de protecció al llarg del cos hagués de fer servir el contraombreig per protegir-se dels carnívors indica una pressió a la depredació molt gran fins i tot sent adult. L'observació anterior indica que els osteoderms del Borealopelta tindrien un ús defensiu interespecífic, l'ús proposat tradicionalment. Encara que l'espina parascapular tenia una gran funda de queratina que podria servir més per a afers socials intraespecífics, sobretot sexuals. Comparant-ho amb els mamífers d'una mida igual o superior a la del Borealopelta, aquests presenten un patró monocromàtic perquè no necessiten camuflar-se de depredadors, sempre molt més petits que ells. El contraombreig en els mamífers sempre apareix en els exemplars inferiors a la tona de pes, que sempre poden tenir menys possibilitats de ser depredats si tenen defenses com banyes. Però el Mesozoic era diferent perquè els depredadors dominants eren Teròpodes no aviaris també de vàries tones de pes que a més posseïen millors estratègies que els mamífers (la visió en tres o quatre colors de les aus i l'agudesa visual dels cocodrils, sempre parlant en termes hipotètics). Amb context no sembla tant estrany que existís aquesta carrera evolutiva que combinava camuflatge i armadura en els grans dinosaures herbívors com els Anquilosaures.

Gràfica que mostra la reducció del percentatge del contraombreig en els mamífers herbívors a mesura que augmenta la massa corporal. Els noms científics corresponen als depredadors d'alguns dels animals representats. El Borealopelta està situat a sobre del rinoceront perquè tenen una mida i una massa semblants.
Foto: Brown et al. (2017)/Current Biology.
L'equip de la descripció del Borealopelta té nous objectius pendents amb el dinosaure degut al seu caràcter més que excepcional, tal com va indicar en Caleb Brown en un article de divulgació de la revista estatunidenca The Atlantic. S'intentaria estudiar els continguts estomacals de l'esquelet tridimensional, però la densa capa de pell que el tapa i la densitat de la roca que el conté fa que sigui difícil inspeccionar fins i tot amb tomografia computada. Sembla ser que el Borealopelta està massa ben preservat, conclou l'escrit de The Atlantic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada