Els dinosaures de l'any 2016: Alcovasaurus longispinus.

Excepte la polèmica redescripció de la paleobiologia del Liaoningosaurus, el 2016 ha estat l'any on menys s'han deixat notar els Tireòfors. El ja passat any es van descriure un nous tàxon binomial i dues noves espècies de gèneres coneguts (Tarchia teresae, Anquilosàurid del Cretaci superior Campanià-Maastrichtià de Mongòlia; i Gastonia lorriemcwhinneyae, Nodosàurid del Cretaci inferior Barremià-Aptià), però han passat gairebé desapercebuts fora dels cercles acadèmics. Aquí comentaré el nou tàxon binomial, l'Estegosàurid Alcovasaurus longispinus. Aquest és un Tireòfor molt especial, ja que està directament relacionat amb un de comentat a la primera edició de Els dinosaures de l'any (desembre 2014 i gener 2015).

Espines dermals de la cua de l'holotip de l'Alcovasaurus, a partir dels dibuixos d'en Charles Gilmore.
Foto: Peter Galton/Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie.

L'Alcovasaurus és el nou nom genèric que ha rebut el sempre problemàtic Estegosàurid de la localitat d'Alcova (Comtat de Natrona, Wyoming), dins de l'arxifamosa Formació Morrison (Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià). Conegut des del 1914 i descrit llavors com Stegosaurus longispinus, va rebre diferents classificacions (Kentrosaurus longispinus al 1993 per en George Olshevsky) fins arribar al Natronasaurus longispinus  pel rus Roman Ulansky al 2014, junt amb 17 Tireòfors problemàtics més. Al febrer del 2016 es va publicar a la revista alemanya Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie (Anuari de Geologia i Paleontologia) la nova descripcció del problematic Estegosàurid d'Alcova (d'on no cal dir que ver el nom genèric) per part d'en Peter Galton (Universitat de Bridgeport, Conneticut) i en Kenneth Carpenter (Universitat Estatal d'Utah). El renomenament ha estat una empresa difícil perquè bona part de l'holotip va desaparèixer quan les canonades del sostre del museu de la Universitat de Washington, on estava exposat, van explotar a la dècada del 1920. Per fer-ho, s'han combinat les restes que s'han conservat després del desastre (el fèmur i rèpliques del parell més posterior de les espines dermals caudals tan típiques dels Estegosàurids), els dibuixos fets per en Charles Gilmore en la seva descripció original (vèrtebres caudals posteriors, isqui esquerre, el fèmur dret i les espines caudals abans esmentats) i les fotos in situ de l'excavació original (les 42 vèrtebres originals, sacre, tres centres de vèrtebres dorsals, els dos isquis, els dos ilis, part anterior del pubis esquerre, el fèmur dret i les espines caudals abans esmentats). A més d'una possible resta referida al tàxon, la secció circular d'una gran espina. El nou Alcovasaurus es diagnostica a partir de centres vertebrals caudals curts i més altes que amples, dos parells d'espines caudals molt allargades que representen el 90% de la longitud femoral. I es diferencia de l'espècie tipus del Stegosaurus, S. stenops, per tenir sis parells de costelles sacres (mentre que en el segon dinosaure són quatre).

Vèrtebres caudals de l'Alcovasaurus en la foto original de la descripció d'en Gilmore. Les fletxes indiquen les apòfisis espinoses, especialment robustes.
Foto: Peter Galton/Neues Jahrbruch für Geologie und Palaöntologie.

L'assignació de l'holotip de l'Alcovasaurus per en Olshevsky com una espècie del gènere Kentrosaurus (conegut a Tanzània per l'espècie K. aethiopicus) es va fer per la semblança de les espines caudals, que en aquest gènere també són llargues i primes. En l'article d'en Galton i en Carpenter aquesta semblança s'ha interpretat com a resultat d'una compressió a l'hora de preservar-se el fòssil que també s'observa en algunes espines caudals de Stegosaurus. A més dels caràcters de diagnòstic, la majoria de les característiques òssies de l'Alcovasaurus l'allunyen del Kentrosaurus i l'apropen al seu veí Stegosaurus, com unes apòfisis espinoses caudals bifurcades i allargades (tipus Stegosaurus) que contrasten amb les primes del Kentrosaurus. Així doncs, els conceptes tant de K. longispinus com de Natronasaurus s'abandonen.  Igual passa amb la resta de Tireòfors descrits per en Ulansky (Andhrasaurus indicus, Scelidosaurus arizonesis, Sinopeltosaurus minimus, Amargastegos brevicollis, Chungkingosaurus giganticus i magnus, Eoplophysis vetustus, Ferganestegos callovicus, Saldamosaurus tuvensis, Siamodracon altispinus i Wuerhosaurus mongoliensis). En Galton i en Carpenter han donat prioritat als primers descriptors dels fòssils que descriuen a aquests tàxons invàlids, tornant-los a classificar com indeterminats (sobretot Thyreophora indet., Stegosauria indet, i Stegosauridae indet.). Encara que alguns d'ells presenten descripcions molt detallades, no compleixen l'article 13 de la Comissió Internacional de la Nomenclatura Zoològica, que determina la definició dels caràcters de diagnòstic i una bibliografia. La revista d'en Ulansky, Dinologia, no és de fàcil accessibilitat, el que encara complica més la validesa dels seus tàxons. El fet que fossin registrat al ZooBank o Registre de la Nomenclatura Zoològica és degut a que no té personal per condicionar la presència de tàxons segons de quina publicació provenen.

Comparació entre l'Alcovasaurus, el Stegosaurus, el Kentrosaurus longispinus d'en Olshevsky i el Natronasaurus d'en Ulansky, sobretot de la controvertida zona caudal.
Foto: Peter Galton/Neues Jahrbruch für Geologie und Palaöntologie.