Els dinosaures de l'any 2016: Els Teròpodes argentins oblidats.

Durant el ja passat any, es van publicar dos articles sobre Teròpodes del Cretaci argentí en que es van nombrar tres nous gèneres amb les seves respectives espècies, però que han quedat gairebé en l'oblit de la divulgació. Els dos únics divulgadors de prestigi que els han comentat han estat en Andrea Cau (Theropoda) i na Mickey Mortimer (The Theropod Database), els quals han involucrat al compatriota però més mediàtic Gualicho en les seves reviews.

TAUROVENATOR VIOLANTEI

El primer treball que porto avui va descriure dos nous tàxons binomials de Teròpodes Tetanurs de la Formació Huincul (Cretaci mitjà/superior Cenomanià-Turonià, província de Rio Negro), d'on prové també el famós (més aviat infame, per motius que exposaré després) Gualicho, més concretament a la localitat de la granja Violante. L'article en qüestió està signat per en Matías Motta (Museo Argentino de Ciencias Naturales, Buenos Aires) i sis col·laboradors més, i publicat a la New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin el 16 de juny. En ell es presentaven les restes de sis Teròpodes de la localitat, inclosos els dos dels quals parlaré avui.

Postorbital holotip del Taurovenator en vistes lateral (dalt esquerre), medial (dalt dreta), posterior (baix esquerra), dorsal (baix centre) i anterior (baix dreta). I amb indicació completa de les característiques de diagnòstic.
Foto: Matías Motta/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

El primer d'ells és el Taurovenator violantei, el nom específic del qual homenatja a en Enzo Violante, propietari de la granja del mateix nom d'on provenen les restes. Es tracta d'un Al·losauroïdeu Carcarodontosàurid, Teròpodes característics de la regió i l'època, que només es coneix a partir d'un postorbital dret sense connexió alguna. El nom genèric Taurovenator ("caçador-toro" en llatí) prové d'un dels seus caràcters de diagnòstic, la presència d'una estructura en forma de banya en l'arc orbital, que formaria el front de l'animal. Aquesta estructura postorbital també és present en la majoria de Teròpodes de grans mida (Ceratosaures, Carcarodontosàurids i Tiranosauroïdeus), i que en els Carcarodontosàurids adopta normalment una forma prominent i rugosa en posició lateral, encara que no una banya. Aquestes extensions òssies estarien relacionades amb la competència intraespecífica, assenyalant sobretot l'aparellament. El Taurovenator també es diagnosticat per una excavació en la superfície posterior de l'òrbita, que no es troba en els Carcarodontosàurids però si en alguns Ceratosaures Abelisàurids, amb els quals el Taurovenator no està directament relacionat. La morfologia general del postorbital holotip és robusta, com en certs Carcarodontosàurids argentins (Giganotosaurus i Mapusaurus), però la mida és menor comparada amb aquests.

AONIRAPTOR LIBERTATEM

Sense moure'ns d'en Motta i col·laboradors, trobem al dinosaure que ha provocat la immediata reacció d'en Cau i na Mortimer. Primer de tot, perquè es troba dins del clade de Teròpodes més volàtil d'aquesta dècada: els Megaraptors, classificats en el treball d'en Motta i col·laboradors com Tiranosauroïdeus a partir de la postura que s'ha generalitzat des del 2014, quan un crani de Megaraptor va ser descrit com un Tiranosauroïdeu, el que podria fer ampliar cap al sud la distribució que sempre s'ha considerat septentrional. L'Aoniraptor libertatem en qüestió fa una referència a aquest fet en el nom genèric, una combinació de tehuelche (aoni-) i llatí (-raptor) que significa "el lladre del sud". El nom específic és la paraula llatina per a "independència", per la celebració del 200è aniversari de la declaració d'independència d'Argentina (9 de juliol de 1810). L'holotip de l'Aoniraptor consisteix en l'última vèrtebra sacra, sis vèrtebres caudals proximals, quatre vèrtebres caudals mitjanes i cinc arcs hemals (l'arc vertebral format per la part anterior del cos ossi i que es situa en la seva part inferior, en contraposició amb l'arc neural o apòfisi espinosa que tant apareix a les entrades de descripció), d'un animal de 6 m estimats i d'edat immadura (per les apòfisis espinoses no fusionades amb el centre vertebral).

Apòfisi espinosa de vèrtebra caudal anterior de l'holotip de l'Aoniraptor en vistes lateral dreta (A, B), posterior (C. D) i dorsal (E, F).
Foto: Matías Motta/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

Entre els caràcters que confirmen la seva pertinença als Megaraptors i la d'aquests en els Tiranosauroïdeus hi ha un centre vertebral allargat en la vèrtebra sacra, la presència de pleurocels o fosses pneumàtiques a la sacra i la primera caudal, i unes apòfisis espinoses esteses longitudinalment però no verticalment. Aquests caràcters també es troben en dos Teròpodes africans molt problemàtics: el Bahariasaurus (Formació Bahariya, Egipte) i el Deltadromeus (Formació Llits Kem Kem, Marroc). La falta de coneixement sobre les faunes dinosaurianes de Godwana durant bona part del segle XX i la destrucció de l'holotip del Bahariasaurus, descrit per en Ernst Stromer, en el bombardeig de Munich a la Segona Guerra Mundial, ha fet dels dos Teròpodes nord-africans tàxons errants que han estat situats dins dels Ceratosaures, els Al·losauroïdeus i els Tiranosauroïdeus. La semblança entre la forma vertebral de l'Aoniraptor amb el Bahariasaurus i el Deltadromeus pot posar al tàxon argentí dins de la família dels Bahariasàurids (Bahariasauridae) on es troben els tàxons africans, i confirmar-los com a Tiranosàurids (trets de l'esquelet apendicular del Deltadromeus, com la reducció de la part distal del metatarsià IV, poden acabar d'aprovar-ho).

Vèrtebra caudal mitjana de l'holotip de l'Aoniraptor en vistes lateral esquerra (A, C), lateral dreta (B, D), dorsal (E, F), posterior (G, H) i anterior (I i J).
Foto: Matías Motta/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

Aquesta relació estreta de parentesc entre l'Aoniraptor i el Bahariasaurus com part d'un clade de Tiranosauroïdeus va ser el que va fer disparar les alarmes quan va sorgir a la llum el treball d'en Sebastián Apesteguía i col·laboradors que donava lloc al Gualicho shinyae, un dinosaure representat tant per esquelet axial com apendicular però procedent de la mateixa unitat geològica i que presenta caràcters mixts entre els Tetanurs i els Ceratosaures i situat en l'anàlisi filogenètica com el tàxon germà del Deltadromeus. En Andrea Cau observa que les vèrtebres dorsals posteriors del Gualicho tenen una morfologia molt semblant a les caudals anteriors de l'Aoniraptor, i que les diferències que acaben sorgint només serien producte de col·locar els ossos en posicions diferents. L'italià conclou que el popular "dimoni" seria un sinònim menor del desconegut "lladre del sud", encara que espera a la descripció de noves restes que puguin comprovar o refutar la sinonímia. A aquesta mateixa ha arribat la nord-americana Mickey Mortimer, que a la vegada postula que el Deltadromeus i els dos tàxons argentins podrien acabar sent Ceratosaures, i que la prova definitiva de la sinonímia és la publicació de la descripció del Gualicho (13 de juliol) més tard que la de l'Aoniraptor (16 de juny). Però l'article 8.5.3 de l'ICZN (International Commission on Zoological Nomenclature) declara que dóna prioritat als articles publicats electrònicament (com  la PlosOne) que no pas als publicats en revistes materials (com la New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin) per ser les primeres més accessibles. I també per la mateixa popularitat del Gualicho, que el convertiria en un nomen protectum (una nomenclatura que presenta més utilització en els cercles científics o més popularitat extra-acadèmica) i deixaria a l'Aoniraptor en l'altra cara de la moneda, un nomen oblitum.

Arc hemal de l'holotip de l'Aoniraptor en vistes anterior (A, B), posterior (C i D), lateral esquerra (E, F) i lateral dreta (G i H).
Foto: Matías Motta/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

VIAVENATOR EXXONI

Canviem de publicació i d'article, i menys d'època i localitat. La Cretaceous Research va publicar al 10 de febrer la descripció d'un Abelisàurid per part d'en Leonardo Filippi (Museo Municipal Argetino Urquiza, Rincón de los Sauces -Neuquén-) i tres col·laboradors més. L'holotip del dinosaure es compon per un esquelet parcial compost per un neurocrani, set vèrtebres cervicals amb les seves respectives costelles, cinc vèrtebres dorsals, dotze vèrtebres caudals, un xebró de vèrtebra caudal anterior, un escàpula-coracoides, costelles gastralia i un arc hemal. Aquest esquelet, d'un animal entre 5 i 6 m de llargada, prové de la Formació Bajo de la Carpa (Río Negro i Neuquén, Cretaci superior Santonià) i ha donat nom al tàxon binomial Viavenator exxoni.

Reconstrucció del Viavenator amb la situació en el cos dels ossos holotips.
Foto: Museo Municipal Argentino Urquiza.

El nom genèric significa "caçador del camí" i el nom específic és una referència a la companyia petrolífera Exxon que ha contribuït en les excavacions als jaciments de la formació abans esmentada. En l'article s'han assenyalat vàries característiques del Viavenator que estarien associades a limitar el moviment de la columna vertebral, com unes apòfisis espinoses dorsals connectades entre si per les anomenades làmines pre-espinals, en forma de destral en la vista lateral, que farien que la cua estigués rígida. En l'anàlisi filogenètica, el Viavenator s'ha recuperat dins del clade d'Abelisàurids sud-americans derivats que inclou al Carnotosaurus i l'Abelisaurus entre altres, conegut com Furileusauria; caracteritzat per l'absència d'una fenestra entre els ossos frontal, postorbital i lacrimal que si es troba en Abelisàurids basals; i una cresta cnemial de la tíbia dirigida cap avall. L'edat del Viavenator en el Santonià el situa a mig camí entre els dos grans registres fòssils d'Abelisàurids d'Argentina, els del Cenomanià-Turonià primer i els del Campanià-Maastrichtià després; que coincideix amb un reemplaçament faunístic general en els dinosaures sud-americans.