La ineficàcia de la protecció i la gestió del patrimoni paleontològic a Espanya.

Com a motiu del seu 25è aniversari, la revista PH, de l'Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico (IAPH) de la Junta de Andalucía, va dedicar el seu número 94 (publicat aquest juny) de forma completa a tractar la situació actual de la Paleontologia, de la divulgació del registre fòssil i del marc legal per a la protecció dels llocs i restes paleontològiques d'interès a l'Estat espanyol. Aquest últim aspecte va ser motiu d'un debat, proposat per la paleontòloga de l'IAPH Eloísa Bernáldez Sánchez, sobre la falta de consideració que té l'ingent patrimoni paleontològic a Espanya (dins del qual hi ha localitats de referència mundial com la Serra d'Atapuerca o els jaciments del Cretaci superior del Pirineu català) i la carència d'eficàcia que tenen les lleis encarregades de vetllar per la seguretat i la difusió d'aquest patrimoni tant a nivell estatal com autonòmic.

Portada del número 94 de la revista PH.
Foto: IAPH.

Els fòssils, siguin de l'època que siguin i independentment del tipus d'organisme que representin, són una eina crucial per conèixer el passat del nostre planeta, els canvis que ha patit en matèria biològica i geològica i poder afrontar els reptes que es plantegen per a la Terra al futur. Per això, han de ser reconeguts com un bé patrimonial que la Administració d'un territori ha de salvaguardar per poder transmetre el coneixement científic que contenen a la Ciutadania, el que implica que els fòssils han de ser de possessió pública i s'ha d'evitar que es facin servir per a usos privats (una lluita que ja vaig tractar aquí, aquí i aquí en casos aliens a l'àmbit espanyol). A Espanya, els fòssils són considerats un bé patrimonial des del 1985, quan es va aprovar la Llei de Patrimoni Històric Espanyol. Aquesta llei considerava que formaven part del Patrimoni Històric els elements geològics i paleontològics relacionats amb la història de l'home i els seus orígens i antecedents. Aquesta llei va ser la base sobre la qual les Comunitats Autònomes van crear les seves respectives legislacions sobre el patrimoni històric-cultural, en les quals s'inclouen els fòssils. Encara que va ser un pas important per considerar els fòssils com quelcom amb valor i, en conseqüència, que necessita protecció institucional, deixava al patrimoni paleontològic com un subordinat de l'arqueològic. Això ha portat tot un seguit de problemàtiques per poder reconèixer el caràcter singular del registre fòssil, com no diferenciar la metodologia paleontològica de l'arqueològica o considerar qualsevol vestigi fòssil i qualsevol jaciment paleontològic com patrimoni fins i tot quan (depenent del tipus de fòssil o de jaciment, de l'època en que es va produir i de la regió en que es va localitzar) no té cap excepcionalitat (considerada prèviament) que faci que hagi de ser protegit de forma obligatòria.

Llista de les legislacions autonòmiques sobre protecció del patrimoni cultural que s'encarreguen també de vetllar pels béns paleontològics a les 12 primeres Comunitats/Ciutats Autònomes ordenades alfabèticament.
Foto: Vegas et al. (2018)/IAPH.

La disparitat entre la forma en que s'han de preservar i divulgar els béns paleontològics i els béns arqueològics/històrics/culturals va fer que es comencés a considerar la veritable naturalesa dels fòssils com a productes de la Geosfera que no tenen res a veure amb les manufactures humans i, per tant, com objectes la salvaguarda dels quals havia de ser competència de les entitats dedicades al Medi Ambient. D'aquesta manera, es va promulgar al 2015 la Llei de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, on es consideraven els fòssils (juntament amb les roques, els minerals i els meteorits, entre altres) com un recurs natural geològic de valor científic, cultural i/o educatiu. Aquesta nova consideració dels fòssils no va ha fet millorar la situació del seu emparament legal, més aviat ho ha empitjorat perquè la legislació medioambiental conviu amb la cultural tant a l'àmbit estatal com a l'autonòmic. El fet que s'hagi de coordinar la protecció del patrimoni paleontològic des de dos àmbits diferents de l'administració fa que encara es compliqui més la seva gestió fins al punt que, en algunes Comunitats Autònomes en que la protecció legal del patrimoni paleontològic no està molt cuidada com Andalusia, no se sàpiga molt bé qui són els encarregats d'ocupar-se de l'assumpte. En conseqüència, moltes veus (tant paleontòlegs com funcionaris dedicats a la gestió patrimonial) creuen convenient que la discussió entre si els fòssils han de ser vetllats com un àmbit cultural o medioambiental és estèril i que el que s'ha de fer és construir un organigrama administratiu eficaç per a poder preservar els fòssils i jaciments paleontològics de valor tenint en compte les seves particularitats. L'Aragó és una de les poques Comunitats Autònomes que ha pogut portar amb èxit la gestió del seu patrimoni paleontològic degut que el va separar del seu equivalent arqueològic i va crear una infraestructura administrativa que dugués a terme la funció de protegir la riquesa fossilífera aragonesa. A tal conclusió s'hi ha arribat a causa de tres problemàtiques que la dualitat legal no ha pogut solucionar (per no dir que ha ajudat a empitjorar la situació): la càrrega que han de suportar els investigadors, la destrucció dels jaciments d'interès tant a causa de les inclemències climàtiques com de la mà humana i el pitjor tracte que rep la Paleontologia respecte a la l'Arqueologia en algunes Comunitats Autònomes.

Llista de legislacions autonòmiques sobre protecció del patrimoni cultural que s'encarreguen també de vetllar pels béns paleontològics a les 7 Comunitats/Ciutats Autònomes restants.
Foto: Vegas et al. (2018)/IAPH.

Són molts els paleontòlegs que s'han queixat de que aquestes lleis que haurien de servir per ajudar a la protecció i a la conservació de fòssils i jaciments paleontològics d'interès no són res més que un instrument de control de la Administració sobre l'activitat dels investigadors. Això es deu a que l'aplicació de tal marc legal no ha anat acompanyada de cap ajuda econòmica per a les investigacions, que els paleontòlegs han de suportar una gran càrrega burocràtica que dificulta la seva recerca més que no pas facilitar-la, per l'aplicació massa estricta de les normes que inclouen les lleis i per la falta de diferenciació en el tracte burocràtic entre les campanyes de recerca dutes a terme per institucions públiques amb paleontòlegs professionals i les prospeccions preventives fetes per empreses privades amb treballadors sense experiència en la matèria. A la seva ressenya publicada a la PH 94, el paleontòleg de la Universitat de Saragossa José Ignacio Canudo considera que una forma per eliminar el pes burocràtic de la gestió de les prospeccions dutes a terme per les institucions de recerca i així poder reduir el control administratiu estaria en el desenvolupament de plans d'investigación que tindrien varis anys de durada, que estarien pactats entre els paleontòlegs i els funcionaris i que es centrarien en certs jaciments i/o tipus de paleontòlegs.
La falta de suport financer per protegir els llocs d'interès paleontològic o simplement el desinterès per preservar el patrimoni fossilífer que s'observa en certes Comunitats Autònomes facilita la seva destrucció tant per causes naturals com humanes. La primera situació és denunciada pel paleontòleg de l'Institut Català de Paleontologia Àngel Galobart al parlar sobre el despreniment parcial de la paret amb icnites de dinosaures de Fumanya (Berguedà), el qual va ser causat perquè no es va dur a terme un projecte planejat al 2005 i que es valorar en 60000 € per cobrir parcialment el jaciment pirinenc i protegir-lo de l'erosió. Al no portar-se a pràctica tal proposta, degut a la falta de recursos econòmics dels ajuntaments del voltant, només es va poder sanejar la part superior de la paret de Fumanya. La ressenya de Galobart per a la PH 94 també introdueix una problemàtica existent en el marc legal de la Generalitat de Catalunya per protegir els béns patrimonials, en que el paper de conservar les riqueses naturals o culturals que es troben en terrenys privats (tant de particulars com d'empreses) ha de recaure sobre el seu propietari, proposta que es pot convertir en una dificultat quan el propietari no està disposat a ajudar (el cas de Fumanya n'és un exemple ja que pertanyia a l'empresa elèctrica Endesa abans de que passés a mans de l'ajuntament de Fígols). La segona situació es pot trobar a Andalusia, on tots els esforços administratius per conservar el patrimoni es concentren als béns arqueològics i els paleontològics són oblidats. Això fa que jaciments d'una importància científica considerable que només han començat a ser estudiats molt recentment, com la cavitat kàrstica de Moreda (provincia de Granada) siguin objecte d'un espoli continuat amb objectius comercials, tal com denuncien investigadors de les Universitats de Màlaga i Jaén. Fins i tot els jaciments que estan protegits per algunes administracions autonòmiques amb denominacions com llocs d'interès no són lliures de ser saquejats o destruïts pel clima. Per això, tal com exposa Esperanza Fernández Martínez (Universitat de Lleó), tots els jaciments considerats de valor patrimonial haurien de tenir un inventari ben definit de tots els tipus de fòssils que contenen i (en el cas concret de l'espoli humà de les restes) desenvolupar una normativa per sancionar els atacs contra la integritat del jaciment i fomentar l'ús dels fòssils com a instruments de coneixement per així poder ensenyar a la gent a respectar-los.

Cartell situat als jaciments paleontològics del Cambrià Mitjà de Murero (Saragossa), en el que s'assenyala que està prohibida la recol·lecció de fòssils.
Foto: Meléndez & Soria (1999)/IAPH.

Al País Valencià es consideren igualment com llegat patrimonial als béns arqueològics i als paleontològics dins d'una llei de caràcter cultural, però aquesta teoria no es trasllada a la pràctica a l'hora de valor l'impacte ambiental d'una prospecció arqueològica o paleontològica, sent més afavorit el primer tipus d'operació que el segon. D'aquesta manera, per poder tractar un terreny amb presència de restes arqueològiques s'hauria de dur a terme una prospecció de tal terreny que ocuparà tota la superfície on es té previst actuar més un entorn addicional de 50 m mínim, mentre que per poder tractar un terreny amb restes paleontològiques el que s'ha de fer només és consultar cartografies que delimiten les àrees de poc potencial paleontològic de les d'alt potencial i, si l'operació es realitza en una àrea de poc potencial, només s'haurà de posar tal informació en un informe d'impacte ambiental. Per al paleontòleg de la Universitat de València Francisco Javier Ruiz Sánchez, això és una forma de beneficiar als arqueòlegs perquè siguin ells els que s'encarreguin únicament d'aquestes àrees de poc potencial paleontològic perquè, casualitat o no, corresponen a les regions del País Valencià amb una sedimentologia quaternària (a partir dels 2,5 M.A.), quan la presència del llinatge humà ja està constatada a la Península Ibèrica, amb el que s'assumeix que a partir d'aquesta època els arqueòlegs són els únics capaços d'assumir la competència sobre tals àrees encara que no hi hagi evidències culturals humanes. A Andalusia, la situació és encara pitjor ja que els arqueòlegs no són només els únics responsables de la gestió de tots els elements (siguin naturals o antròpics) dels jaciments d'interès d'edat quaternària, si no també qualsevol localitat de qualsevol època anterior a l'arribada del gènere Homo a terres andaluses; excloent als geòlegs en general i als paleontòlegs en particular de poder aplicar els seus coneixements i metodologia en jaciments en que són molt més necessitats que no pas persones no-especialitzades en el que es pot trobar en tals terrenys com els arqueòlegs i altres llicenciats en Humanitats. Els paleontòlegs andalusos acusen a la administració autonòmica de voler donar el màxim nombre de competència als arqueòlegs en la gestió de tots els béns patrimonials recollits pel marc legal andalús quan no tots aquests béns tenen les mateixes característiques i , de retruc, d'excloure deliberadament als paleontòlegs i altres professionals de les Ciències Naturals. Posen com a exemple que, en la primera versió del reglament andalús per a la gestió del patrimoni cultural, si que s'incloïen als paleontòlegs com a responsables de solicitar una autorització per realitzar una prospecció.

Imatges de l'abocador d'Almenara (Plana Baixa), sota el qual es troba el jaciment kàrstic d'Almenara Casablanca 3 (ACB-3) que ha quedat totalment destruït a causa de la falta d'un estudi rigorós sobre l'impacte ambiental de la construcció de l'abocador, sent un exemple de la desfavorable situació que hi ha al País Valencià respecte al control dels jaciments d'interès paleontològic.
Foto: Ruiz Sánchez (2018)/IAPH.