Els dinosaures de l'any: Tachiraptor admirabilis

Si es pot destacar un país pel que fa a la paleontologia de dinosaures el 2014, aquest seria Veneçuela. Tot i que la presència de dinosaures en aquest país sud-americà ja semblava possible des d'uns quants anys enrere, enguany s'ha pogut justificar del tot pel descobriment dels dos primers taxons vàlids, nous per a la ciència. Tots dos provenen de la formació La Quinta, a l'estat de Táchira, fronterer amb Colòmbia, i de la transició Triàsic superior-Juràssic inferior. Un dels és el Laquintasaura venezuelae, presentant a l'agost, al qual a l'octubre se li va afegir el Tachiraptor admirabilis.
El nom del gènere prové de l'estat de Táchira, i el de l'espècie, de la Campaña Admirable de Simón Bolívar, una acció militar comandada pels patriotes veneçolans durant la Guerra d'Independència d'Espanya. Els fòssils del Tachiraptor es van trobar fa un any i vuit mesos i van ser presentades per científics veneçolans, brasilers, nord-americans i alemanys a l'octubre a la revista Royal Society Open Science de Londres, la mateixa en la qual també es va descriure el Laquintasaura.
L'holotip del Tachiraptor està compost per una tíbia dreta gairebé completa i la part distal d'un isqui esquerre, cadascun de dos individus diferents. Aquest nou dinosaure és un Teròpode basal que faria uns 1,5 m de llargada. En la situació filogenètica, estaria situat entre els Celofisoïdeus i el clade Averostra (rostres d'ocell), que inclou als Neoceratosaures i als Tetanurs, molt conegut a partir de fòssils del Juràssic superior i del Cretaci, però del qual la seva situació a principis del Juràssic. Entre els parents més propers al Tachiraptor hi ha el Dilophosaurus i el Cryolophosaurus. Tot i que les restes del Tachiraptor són molt escasses, les trobades fins ara tenen ja una bona sèrie de característiques òssies úniques, com una cresta per a la fixació del peroné en la tíbia i un "contrafort astragalar" que ocupa entre un terç i un quart de l'astràgal i formant un angle de 35º  amb la part distal de la tíbia.
El Tachiraptor vivia en un entorn humit i a prop de cursos d'aigua, confirmat per la presència de peixos, tortugues, cocodrils i escorces d'arbres. Durant el Juràssic inferior, les zones septentrionals d'Amèrica del Sud i Àfrica formaven part d'una subdivisió del Pangea coneguda com el Cinturió Equatorial, una zona de terres boscoses envoltades de les grans formacions desèrtiques que caracteritzaven en aquell temps els extrems nord i sud del supercontinent. La capa de la formació La Quinta on es van trobar els ossos d'aquest Teròpode estava formada de roques volcàniques, el que indica que estava situada damunt d'una fossa tectònica en el moment que Pangea s'estava obrint i separant-se en dos.
Com el Laquintasaura, el Tachiraptor ha estat una troballa molt important, no sols per Veneçuela, si no també a nivell mundial, podent aprofundir més en l'escàs coneixement que es tenen dels Teròpodes a la transició Triàsic-Juràssic.

Ossos de l'holotip del Tachiraptor, format per una tíbia gairebé completa i un fragment d'isqui.
Foto: Royal Society Open Science.

Reconstrucció d'un Tachiraptor perseguint a un grup de Laquintasaura, Ornitisquis herbívors contemporanis.
Foto: Maurílio Oliveira. 

Els dinosaures de l'any.

El 2014 ha estat un any fantàstic pel que fa a la paleontologia de dinosaures. Cada any es fan descobriments impressionants que fan créixer els nostres coneixements sobre el passat, però enguany destaca sobretot perquè s'ha pogut aclarir quin aspecte tenien i com es comportaven els dos dinosaures més misteriosos que s'han descobert mai, s'han descrit les primeres espècies de regions on es creia gairebé impossible que els dinosaures poguessin existir i el més gran de tots ells ha sortit finalment a la llum.
Per ara, a "El Jove Paleontòleg" s'han presentat aquests taxons dinosaurians descrits enguany:

Nanuqsaurus hoglundi

Anzu wiliei

Qianzhousaurus sinensis

Lainkupal laticauda

Zby atlanticus 

Prismatoolithus trempii (ooespècie)

Spheroolithus europaeus (ooespècie)

Mercuriceratops gemini

Laquintasaura venezuelae

Dreadnoughtus schrani

Però aquests no en són els únics, n'hi ha molts més, igual o més importants que aquests, que no s'han esmentat al blog al moment del descobriment. Per compensar-ho, aquest mes de desembre i, possiblement, també els primers dies de gener, "El Jove Paleontòleg" presenta un recull dels avenços fets en l'estudi dels dinosaures aquest 2014 en una secció que porta de nom "Els dinosaures de l'any".

Els Megalosauroïdeus/Espinosauroïdeus/Torvosauroïdeus

Els Megalosauroïdeus / Espinosauroïdeus / Torvosauroïdeus (Megalosauroidea / Spinosauroidea / Torvosauroidea) són el clade de Teròpodes Tetanurs més basal, que té el rang cladístic de superfamília (la terminació -oidea s'utilitza exclusivament per clades amb aquest rang). El nom original donat aquest grup de dinosaures és el de Megalosauroïdeus, tot i que alguns paleontòlegs han preferit canviar aquesta denominació per les de Espinosauroïdeus i Torvosauroïdeus, que són posteriors, segons el Codi internacional de nomenclatura zoològica, Megalosauroïdeus té prioritat sobre els altres. Es divideixen en les famílies dels Megalosàurids / Torvosàurids (Megalosauridae / Torvosauridae) i dels Espinosàurids (Spinosauridae), que, com totes les famílies de dinosaures, porten el nom dels seus membres més representatius: per un cantó el Megalosaure i el Torvosaure i, per l'altre, a l'Espinosaure.

MEGALOSÀURIDS/TORVOSÀURIDS

Els Megalosàurids/Torvosàurids són un grup problemàtic, ja que no formen un grup natural o monofilètic, si no una associació artificial de taxons de dinosaures Tetanurs de mida mitjana-gran del Juràssic i el Cretaci d'Euràsia, Amèrica i Àfrica. Part d'aquest problema es deu a que aquest nom va ser proposat el 1869, quan els Teròpodes que es descobrien llavors es classificaven com a espècies del Megalosaure, el primer de tots els dinosaures en rebre un nom el 1824, en comptes de posar-los-hi altres noms genèrics. Més d'un segle després, el 1985, es va proposar la denominació Torvosàurids per substituir a Megalosàurids, tot i que aquest últim nom té prioritat per ser més antic. A més del Megalosaure, del Juràssic mitjà anglès, dins d'aquest grup s'inclouen dinosaures com l'Eustreptospòndil (Eustreptospondylus), també d'Anglaterra, el Torvosaure (Torvosaurus), que ha donat el nom a la denominació alternativa Torvosàurids i del Juràssic superior d'Europa i Amèrica del Nord, l'Afrovenator del Cretaci inferior del Níger, el Poekilopleuron, del Juràssic mitjà francès i el Piatnitzkysaure (Pianitzkysaurus), del Juràssic mitjà argentí. Aquests gèneres, entre altres, s'han intentat agrupar en dues subfamílies (un rang cladístic que utilitza la terminació -inae): els Megalosaurins (Megalosaurinae) i Eustreptospòndilins (Eustreptospondylinae). Tot i això, continuen sent un conjunt heterogeni i polifilètic amb una situació filogenètica indeterminada.

ESPINOSÀURIDS

Els Espinosàurids estan emparentats amb els Megalosàurids i formen, amb aquests últims, els Espinosauroïdeus, però els Espinosàurids tenen una sèrie de característiques fàcils de distingir que els fa peculiars: un crani baix i molt allargat, que en algunes espècies acabava de forma arrodonida. El maxil·lar té una curvatura prominent cap avall, de manera que vist lateralment, presenta un tipus de protuberància ventral. Les dents també són diferents a les de molts Teròpodes, ja que no estan comprimides lateralment i, pel contrari, tenen una secció semicircular i tampoc no estan recorbades cap endarrere, si no que són rectes. I també hi ha gairebé el doble de dents en la mandíbula inferior que a la superior. Moltes d'aquestes característiques recorden a les dels cocodrils, per tant, és un cas de convergència evolutiva.

Referint-se al cos postcranial, els Espinosàurids també són curiosos per tenir els braços i les mans molt desenvolupades, aquestes últimes amb unes falanges distals molt engrandides. Aquest braços tant grans comparats amb els d'altres Teròpodes podien tocar el terra durant la marxa, el que trencaria la idea de que tots els Teròpodes eren bípedes obligats i també en suggereix una altra que argumenta que els Espinosàurids eren quadrúpedes opcionals, una hipòtesi molt especulativa. Però els Espinosàurids són coneguts sobretot per l'allargament de les apòfisis espinoses de les vèrtebres, que formen una gran vela dorsal com la de l'Espinosaure, el gènere tipus d'aquesta família. Com a vegades també s'ha mencionat en aquest blog, la funció d'aquesta estructura és desconeguda, tot i que s'ha insinuat que tenia una funció termoreguladora, d'exhibició o que era el suport d'una gepa de múscul i greix.

La majoria dels Espinosàurids són formes típiques del continent austral Gondwana: Amèrica del Sud (Irritator), Àfrica (Suchomimus, Spinosaurus) , l'Índia i el sud d'Àsia (Ichthyovenator), tot i que es coneix una forma europea de la qual s'han trobat restes a la Península Ibèrica, el Baryonyx. Els Espinosàurids es divideixen en les subfamílies dels Espinosaurins (Spinosaurinae) i els Barionicins (Baryonychinae). Es diferencien sobretot per les dents: els Barionicins presenten dents serrades i els Espinosaurins no.

Moltes de les característiques mencionades anteriorment indiquen que els Espinosàurids tenien una dieta piscívora (basada en els peixos). La forma de les dents no és la típica per estripar carn i l'urpa que presentaven algunes espècies com el Baryonyx, els podria haver ajudat a atrapar peixos. Tot i que no és una hipòtesi segura, es va trobar un peix del gènere Lepidotes dins l'estómac de l'holotip del Baryonyx. També s'ha donat la possibilitat de que fossin carronyaires. El llarg musell d'aquests dinosaures els podria haver ajudat a arribar més profundament dins d'un cadàver.

Cladograma dels Megalosauroïdeus. Donat el caràcter polifilètic d'aquest clade, en els últims anys s'han fet diversos anàlisis per intentar configurar un cladograma definitiu del grup.
Foto: Encyklopedia Dinozaury.

Conjunt de dibuixos de diversos Megalosàurids fets pel paleoartista Nobu Tamura.
Foto: Spinops.

Comparació de la mida dels Espinosàurids Spinosaurus aegyptiacus, Suchomimus tenerensis, Baryonyx walkeri i Irritator challengeri.
Foto: Viquipèdia.

Cranis de diversos Megalosàurids: 1-Dubreuillosaurus, 2-Eustreptospondylus, 3-Torvosaurus, 4-Afrovenator i 5-Megalosaurus.
Foto: Viquipèdia.

Els Tetanurs.

En les entrades anteriors sobre els Ceratosaures s'ha mencionat als Tetanurs, Aquests Tetanurs (Tetanurae), el nom dels quals significa "cua fusionada" en grec, són els Teròpodes més evolucionats, que no formen part dels Ceratosaures i d'on pertanyen les aus. Des del Juràssic mitjà fins al Cretaci superior són els Teròpodes amb una major diversitat en quant a mida, forma i nínxol ecològic, ocupant progressivament llocs en les cadenes tròfiques Mesozoiques abans pertanyents als Ceratosaures. Els Tetanurs presenten una sèrie de novetats evolutives fàcils de distingir de les dels Ceratosaures, algunes de les quals són típiques dels ocells.

Per començar, les mans dels Tetanurs perden el quart dit. La majoria d'ells tenen una mà tridàctila, de tres dits, però hi ha taxons en que el tercer dit desapareix, amb el que la mà es queda amb dos dits (com en els Tiranosaures). Fins i tot, hi ha casos de Tetanurs amb un dit només, com el Mononykus, del Cretaci superior de Mongòlia. Sorgeixen noves articulacions a la zona del canell, que permeten moviments més complexos i variats que el canell dels Ceratosaures. En les extremitats posteriors es produeix una tendència a millorar la capacitat locomotora i incrementar encara més la velocitat de carrera. La cintura i la cuixa estaven estructurades de manera que els músculs que movien les cames s'inserissin més cap amunt, el que els escurçava i permetia moviments més ràpids. Molts Tetanurs avançats tenien un extrem distal del pubis molt expandit, el que exagerava la mida de l'anomenada "bota púbica" dels Teròpodes, que subjectava els músculs abdominals, necessaris per crear moviment a la columna vertebral mentre el dinosaure corria. Aquest moviment es creava al flexionar el cos del Teròpode per damunt del sacre, més rígid. Els elements distals de les cames s'allarguen amb respecte al fèmur i el metatarsal III, es redueix notablement amb comparació amb els Ceratosaures, amb el que ja no es l'element més robust del peu.

A més de les extremitats, els Tetanurs també tenen tot un seguit de novetats evolutives al crani, sobretot a la dentició, una de les parts del cos que ofereix més informació sobre un organisme extingit a un paleontòleg. Les dents dels Tetanurs segueixen sent molt semblants a les dels Ceratosaures, però el nombre d'aquestes en el primer grup es redueix fins al punt de que totes les dents es troben davant de les òrbites oculars i no n'hi ha cap a la part posterior de la boca. Tampoc existeix el gran ullal dentari que es trobava en els Ceratosaures, així com una osca per rebre la dent entre el premaxil·lar i el maxil·lar. També en el crani, però fora de la mandíbula, s'obre una segona fenestra davant de l'ull, el que alleugera encara més el crani.
Els Tetanurs abasten la major part de la biodiversitat dels Teròpodes, amb subdivisions que moltes vegades semblen molt diferents a simple vista. Es poden reconèixer tres grups principals de Tetanurs: els Megalosauroïdeus/Espinosauroïdeus (Megalosauroidea/Spinosauroidea), els Carnosaures (Carnosauria) i els Celurosaures (Coelurosauria).

Dibuix que mostra les diferències entre la pelvis d'un Ceratosaure i la d'un Tetanur, aquest amb la "bota púbica" que el diferencia.
Foto: Quizlet.

Arbre filogenètic que mostra la reducció de dits en els Teròpodes durant la seva evolució fins a convertir-se en aus.
Foto: Viquipèdia.

Registre fòssil de Ceratosaures a la Península Ibèrica.

Les restes directes de Teròpodes són escasses en Europa i encara més a la Península Ibèrica. Molts d'aquests fòssils són aïllats i majoritàriament han estat adscrits a uns pocs gèneres o no s'han pogut identificar. El material més abundant són les dents aïllades de Teròpodes petits i mitjans. En general la majoria s'han atribuït als Tetanurs més evolucionats, però també hi podrien estar representats els Ceratosaures. No és estrany que s'hagin recol·lectat tantes dents, perquè aquests dinosaures les reemplaçaven quan estaven desgastades i també perquè l'esmalt és més resistent a l'erosió i amb això, les dents tenen una probabilitat major de fossilitzar que altres elements esquelètics. En els últims anys, alguns paleontòlegs han establert una classificació dels Teròpodes a partir de l'anàlisi morfomètric (la variació de la mida i de la forma) de les dents, justificant el seu valor per a aquests dinosaures. Fora de les peces esquelètiques, el que més abunda dels Teròpodes a la Península Ibèrica són les icnites. 

REGISTRE FÒSSIL DE CERATOSAURES ALS PAÏSOS CATALANS I ALTRES REGIONS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA.

La presència a Europa de Ceratosaures Abelisaures és objecte de debat entre els paleontòlegs. Als Països Catalans només s'han descrit com a restes òssies de Ceratosaures vàries dents del Cretaci Superior de la província de València i dels Pirineus. Per ara, no es coneix material postcranial que asseguri la presència d'aquest grup al Llevant peninsular. Les dents dels Ceratosaures es diferencien de les dels Tetanurs perquè presenten denticles en les vores anterior i posterior. També es coneixen possibles icnites de Ceratosaures del Juràssic superior del País Valencià. Fora d'aquest àmbit oriental, també s'han recuperat dents de Ceratosaures en altres regions de la Península. A Portugal, a la Formació Lourinha (Juràssic superior) s'han aconseguit un conjunt de dents d'Abelisaures, la primera evidència d'aquest grup durant aquesta època al continent septentrional de Laurasia. 

Per sort, s'han trobat algunes restes postcranials al registre fòssil de Ceratosaures de la Península Ibèrica i s'ha pogut identificar el seu posseïdor. És el cas del Camarillasaurus, descrit el 2012 a partir d'uns fòssils recol·lectats del Cretaci Inferior de Camarillas (Teruel). Aquests fòssils comprenien una dent, una vèrtebra cervical, dues plaques esternals, la part proximal de la tíbia dreta, una escàpula, un coracoides, el sacre, cinc vèrtebres cervicals i fragments de costelles, entre altres. El seu descobriment és important, ja que la majoria dels Ceratosaures es coneixen del Juràssic superior i del Cretaci superior, i en el Cretaci inferior queda com un buit, en la seva evolució, que amb la troballa del Camarillasaurus ha servit per omplir-lo una mica.

Vèrtebres i costelles de Camarillasaurus.
Foto: Acta Palaeontologica Polonica.

Dents de Ceratosaures Abelisaures del Juràssic superior de Portugal (Formació Lourinha).
Foto: Zootaxa. 

Els Ceratosaures.

Els Ceratosaures (Ceratosauria), el nom dels quals vol dir "rèptils banyuts" en grec, són el grup de Teròpodes més primitius que s'ha pogut identificar fins ara. El seu nom radica en que la majoria de Ceratosaures, tot i que no tots, presentaven projeccions òssies al crani, que podien tindre la forma d'una banya nassal com en el Ceratosaure pròpiament dit (Ceratosaurus), un parell de crestes nassals que s'ajuntaven en forma de V com en el Dilofosaure (Dilophosaurus) o un parell de banyes a la part superior del cap com en el Carnotaure (Carnotaurus). Els Teròpodes més antics del Triàsic Superior eren Ceratosaures. 

Encara que aquests dinosaures van aparèixer en una fase primerenca de la seva evolució, ja s'havien convertit en uns carnívors molt especialitzats. La majoria d'aquestes especialitzacions consisteixen en les seves novetats evolutives, entre les quals hi ha la fusió de molts ossos de les extremitats posteriors. Gracies a això, l'esquelet de les cames dels Ceratosaures era molt fort i estava ben adaptat per córrer amb una gran rapidesa i mantenir alhora una distància molt estreta entre peu i peu. A la pelvis, les vèrtebres sacres estaven fusionades entre elles amb l'ili. Va passar més o menys el mateix en els turmells i els peus. Una de les seves novetats evolutives era una marcada discontinuïtat entre els ossos premaxil·lar i maxil·lar superior del crani, dins de la qual encaixava una gran dent inserida en el dentari o maxil·lar inferior. Irònicament, el Ceratosaurus, el qual va nombrar al clade per presentar amb les altres espècies les novetats evolutives anteriors, era l'únic membre que no tenia aquest tret. Els Ceratosaures es consideren uns Teròpodes relativament primitius perquè tenien un seguit de característiques que han desaparegut o s'han atrofiat en els Tetanurs (els Teròpodes no Ceratosaures, més propers a les aus), com la presència de quatre dits a la mà (els Tetanurs normalment en tenen tres o dos en alguns casos), tenen una articulació al canell que no permet una excessiva gamma de moviments i presenta un peu amb el metatarsià central o metatarsià III molt desenvolupat, mentre que en els Tetanurs aquest os disminueix de mida fins a quedar fins i tot reduït a una làmina. Un altre tret distintiu dels Ceratosaures era el gran dimorfisme sexual observable en els esquelets d'exemplars adults. Així doncs, hi ha dos tipus d'esquelets: un amb el crani i el coll allargats, potes gruixudes i robustes i zones d'inserció dels músculs molt grans, que s'ha identificat amb les femelles, i un altre amb el crani i el coll més curts i les potes més gràcils, identificada amb els mascles. Una altre característica que accentuava el dimorfisme sexual en aquests Teròpodes són les protuberàncies cranials, que eren més grans en les mascles que en les femelles. Un anàlisi detallat dels ossos que les conformen revela que són molt fràgils, el que indica que no servien ni per atacar ni per defensar-se. Amb el que seria possible que la seva funció seria l'exhibició pel reconeixement d'individus i per la selecció sexual i que en vida estiguessin decorades amb certs patrons cromàtics identificatius.

Es coneixen 20 espècies de Ceratosaures i, en molts casos, s'han trobat nombrosos exemplars. Existeixen dos grans grups, els Celofisoïdeus (Coelophysoidea) i els Neoceratosaures (Neoceratosauria).  Els Celofisoïdeus són els Teròpodes més comuns durant el Triàsic superior i el Juràssic inferior. Són animals de mida petita i mitjana, àgils i d'aspecte gràcil. El crani es baix i allargat i, moltes vegades, els ossos nassals es modifiquen per donar lloc al parell de crestes longitudinals que caracteritzen alguns taxons com el Dilofosaure. Una altra espècie notable és el Coelophysis, del qual deriva el nom del grup. Els Neoceratosaures s'anomenen així per ser posteriors i més evolucionats que els Celofisoïdeus (neo- significa "nou"). Són en general més grans i més robustos. Van existir des del Juràssic mitjà fins a l'extinció de tots els dinosaures (Cretaci superior) a gairebé tot el món. Dins dels Neoceratosaures hi ha els Abelisaures, que van viure durant el Cretaci al continent austral de Gondwana, ocupant la cúspide de la piràmide alimentària d'aquells territoris entre els quals s'incloïa Amèrica del Sud, l'Àfrica i l'Índia. Molts Abelisaures tenien dues projeccions òssies cranials, entre les que destaquen les banyes del sud-americà Carnotaurus, que li van valer el sobrenom de "toro carnívor". Tot i tenir una aparença ferotge, el crani dels Abelisaures era relativament fràgil, amb uns ossos força fràgils però que gràcies a una sèrie d'articulacions intracranials, els hi permetia augmentar la mida del mos quan menjava. Una cosa que també crida l'atenció dels Abelisaures és l'escàs desenvolupament dels braços. Són tant curts, que l'omòplat és el doble o el triple de gran que la resta del braç i el cúbit i el radi estan pràcticament dins de la mà. El quart dit estava molt ben desenvolupat i serviria d'esperó per immobilitzar les seves preses o per combats rituals. Els Abelisaures van ser els últims supervivents dels Ceratosaures, ja que tots els altres membres, tot i que al principi van ser molt reeixits i van tenir una distribució cosmopolita, van tenir que combatre durant molt de temps amb els Tetanurs, més evolucionats i van ser progressivament substituïts per aquests com amos dels ecosistemes mesozoics.

Cladograma dels Ceratosaures. Tenen la categoria d'infraordre, el que indica que està tres vegades per sota de l'ordre (entremig hi ha el subordre, en aquest cas, els Teròpodes) i inclou vàries famílies.
Foto: Palaeos.

Cladograma dels Celofisoïdeus. A vegades se'ls ha considerat un clade separat dels Ceratosaures (molts dels cladogrames actuals ho tenen en compte) i, per tant, els Ceratosaures pròpiament dits només serien els Neoceratosaures.
Foto: Palaeos.

Dibuix dels ossos del braç d'un Abelisaure (Carnotaurus) i la seva situació en l'esquelet sencer de l'animal.
Foto: Smithsonian Magazine.        

Microevolució i macroevolució.

Els paleontòlegs consideren que l'evolució té lloc a dos nivells. En primer lloc, la microevolució, que és l'evolució de les poblacions d'organismes el resultat de la qual és la formació d'una nova espècie i que generalment dura entre 1000 i 1000000 anys. I la macroevolució, per sobre del nivell de l'espècie i que és la formació i l'evolució dels taxons majors que l'espècie, entre els quals hi ha els gèneres, les famílies i els ordres, i que dura milions d'anys. La macroevolució també engloba la formació de les principals característiques adaptatives.

Per a desxifrar la microevolució fa falta un gran nombre de fòssils que estiguin datats uns amb respecte als altres en temps geològic. Aquest registre fòssil ha de ser el suficientment dens com perquè els paleontòlegs documentin els petits canvis dels organismes extingits durant intervals de temps relativament curts a nivell geològics. Aquests canvis són els que porten a l'aparició de les espècies. Mentre que l'estudi de la macroevolució no necessita un registre fòssil tant atapeït, només el necessari com per a desxifrar la història evolutiva dels clades en intervals de més d'un milió d'anys. Un bon exemple de macroevolució, en el cas dels dinosaures, és el de l'origen de les aus. Els fòssils de dinosaures i d'ocells primitius proporcionen una percepció extensa sobre l'origen d'uns a partir dels altres. Pel contrari, aquest registre fòssil no és considerablement dens com per a desxifrar la microevolució des d'una espècie de dinosaure en concret fins a la primera au.

El registre fòssil de molts invertebrats i d'alguns mamífers és força dens com per a permetre als paleontòlegs que estudiïn la microevolució. Però el registre fòssil de la majoria  dels dinosaures no ho és. Aquest és bastant escàs o també, que, alguns fòssils de dinosaures estan massa propers en el temps com perquè els paleontòlegs estudiïn la seva microevolució. Com a contrapartida, els fòssils de dinosaures si documenten la macroevolució d'alguns dels animals més grans i més estranys de la història de la Terra. Els fòssils de dinosaures constitueixen, per tant, la prova de la diversitat d'un dels grups més reeixits de rèptils. La seva diversitat es pot entendre sobretot com una varietat d'adaptacions a diferents hàbitats i conductes. La seva extinció va acabar amb un episodi complex i prolongat de l'evolució.

Dibuix en anglès que indica les diferències en l'estudi de la microevolució i de la macroevolució.
Foto: Talk origins.

  

Un dels exemples clàssics en l'estudi de l'evolució és el cas de les girafes. Les girafes que més capacitat tenen de sobreviure són les que tenen el coll més llarg.
Foto: 20000 caligrafías.

Aquest llibre va ser publicat pel paleontòleg nord-americà Steven Stanley el 1979 i, com n'indica el nom, explica com es desenvolupa l'estudi de la macroevolució. Aquí se'l presenta amb un cavall actual (Equus) i una parella dels seus parents extingits Hyracotherium a la portada.
Foto: Universitat de Toronto.