Els dinosaures de l'any: Kulindadromeus zabaikalicus

La presència de plomes en els Ornitisquis i, per tant, en tots els dinosaures, ha estat objecte de debat entre els paleontòlegs els últims anys. Ja s'han descobert fòssils d'aquest tipus de dinosaures amb filaments "proto-plomes" molt semblants als dels Teròpodes, més específicament en el Ceratopsià Psittacosaurus i en l'Heterodontosàurid Tianyulong, però la veritable presència d'aquests filaments recobrint els seus cossos i encara està  dubte. L'any passat va sortir a la llum un Ornitisqui que podria aclarir el tema i, per això, es va convertir en un dels descobriments amb més ressò mediàtic del 2014 en el camp de la paleontologia: el Kulindadromeus zabaikalicus.

Aquest dinosaure, que es podria qualificar de revolucionari, prové d'una vall anomenada Kulinda (d'on vé el seu nom genèric junt amb dromeus, "corredor", pel que el seu significat seria "corredor de Kulinda"), situada al krai rus de Zabaikal (d'on vé el nom específic), a l'est asiàtic del país, a Sibèria. A Kulinda està situada la Formació Ukureyskaya del Juràssic mitjà-superior (estatges faunístics Bajocià-Titonià). Aquest jaciment va ser descobert el 2010 i des de llavors s'han trobat restes òssies de Teròpodes que s'havien identificar com del gènere europeu Compsognathus (que no està molt demostrat), un possible Psittacosaurus i les primeres restes d'escames cobertes de filaments avantpassats de les plomes. A més, el 2013 es va descriure un nou gènere de dinosaure herbívor que va rebre informalment el nom de Kulindosaurus, que no va ser acceptat. Els fòssils en que s'ha descrit el nou gènere Kulindadromeus es van recuperar entre el 2010 i el 2012 i també se'n van trobar el 2013 que encara no s'han descrit. L'estudi, dirigit per Pascal Godefroit, del Real Institut Belga de Ciències de la Terra de Brussel·les i en que també hi ha participat Sofia Sinitsa, de l'Institut de Recursos Naturals, Ecologia i Criologia (INREC) de Txità, que va descobrir el jaciment de Kulinda, a la revista Science a l'estiu passat.

L'holotip del Kulindadromeus consta d'un crani parcial. Els paratips han proporcionat restes postcranials com dues escàpules dretes, un cúbit esquerre, el fèmur, la tíbia i l'isqui drets, una vèrtebra caudal, l'ílium i el pubis esquerres i una vèrtebra dorsal. Aquests fòssils es conserven a l'INREC a Txità, la capital del krai de Zabaikal. Però el Kulindadromeus no és l'únic dinosaure  nou de Kulinda. La revista russa Paleontological Journal va publicar les descripcions de dues noves possibles espècies d'aquest jaciment: el Kulindapteryx ukureica ("ala de Kulinda i d'Ukurei), de la família dels Jeholosàurids i descrit per Vladimir Alifanov de l'Institut Paleontològic A.A. Borissiak de l'Acadèmia Russa de Ciències, i el Daurosaurus olovus ("rèptil de la serralada Dàuria-Transbaikal i del riu Olov"), de la família dels Hipsilofodonts i descrit per Sergei Saveliev de l'Institut d'Investigació de Morfologia Humana de l'Acadèmia Rusa de Ciències Mèdiques. Segons Pascal Godefroit, les restes van ser portades il·legalment a l'Institut Paleontològic A.A.Borissiak a Moscou i que pertanyen a l'INREC, per tant no considera de que el Kulindapteryx i el Daurosaurus siguin tàxons vàlids. Això també depen de que Godefroit, observa que aquests dos són molt semblants al Kulindadromeus i serien exemplars d'aquest. El Kulindadromeus està classificat com un Neornitisqui basal, amb el que estaria a la base de la subdivisió dels Ornitisquis que inclou als Ornitòpodes i als Marginocèfals però que exclou als Tireòfors.

El Kulindadromeus feia 1,5 m de llargada, amb el cap curt, braços curts i potes llargues, el que indica que era bípede.

I ara arriba el que l'ha fet especial: tots els ossos que s'han descrit estan coberts d'epidermis, composta d'escames de diferents formes depenent de la part del cos cobertes de filaments que podrien ser l'origen de les plomes, per això, se'ls anomena "proto-plomes". Eren massa petites i massa senzilles com per ajudar al Kulindadromeus a volar, però que li servirien per mantenir la temperatura corporal o per identificar-se. El seu cos presenta tres tipus de "proto-plomes": El primer tipus són uns filaments que recorden al pèl dels mamífers que fan 3 cm de llargada i que en el Kulindadromeus cobreixen el tronc, el coll i el cap. S'assemblen a les "proto-plomes" en forma de pèl que ja s'han trobat en alguns Teròpodes. El segon tipus es troba a la part superior del braç i a la cuixa i consisteix en grups de sis o set filaments de partir d'un centímetre i mig que es projecten cap a baix. També es troben en els Teròpodes. Però el tercer tipus identificat en el Kulindadromeus és únic i es troba a la part inferior o distal de les cames. Consisteix en grups de sis o set estructures de a partir de 2 cm en forma de cinta. Excepte aquest últim tipus, les "proto-plomes" del Kulindadromeus són del mateix del tipus que les dels Teròpodes, que no sols indica que els Ornitisquis estiguessin emplomallats, si no també que les plomes ja existien en els dinosaures des de l'inici de la seva evolució i això es podria extrapolar als Arcosaures en general, perquè en alguns Pterosaures també s'han observat filaments semblants a les "proto-plomes" dinosaurianes. Tot i que no seria improbable, encara no s'ha trobat a cap Triceratops o Parasaurolophus, dinosaures descoberts per primera vegada fa més de 100 anys i, per tant, més estudiats que el Kulindadromeus, amb filaments com els d'aquest últim.

Esquelet de Kulindadromeus amb els ossos postcranials trobats i crani a la part inferior esquerra.
Foto: Science.

Fotos microscòpiques de les "proto-plomes" del Kulindadromeus.
Foto: Science.

Esquelets de Kulimdapteryx (dalt) i Daurosaurus (=Kulindadromeus).
Foto: Paleontological Journal.

Reconstrucció d'un Kulindadromeus.
Foto: Lukas Panzarin.

Parella de Kulindadromeus vora un estany durant una erupció volcànica, que va ajudar molt en la conservació dels fòssils.
Foto: Andrey Atuchin.

Els dinosaures de l'any: Zhanghenglong yangchengensis

L'origen geogràfic dels Hadrosàurids s'ha especulat entre Amèrica del Nord i Àsia. En els últims anys s'han trobat restes d'Hadrosauroïdeus basals (un grup més inclusiu d'Ornitòpodes, dins del clade Iguanodontia, en els quals es troben els Hadrosàurids) del Cretaci inferior Aptià-Albià de varis jaciments de Mongòlia i la Xina, el que aniria a favor de l'origen asiàtic dels "dinosaures de bec d'ànec". L'any passat es va descriure a Plos One un nou tàxon d'Hadrosauroïdeu que ajudaria a aprofundir més en aquesta qüestió: Zhanghenglong yangchengensis.

Els fòssils en que es va descriure al Zhanghenglong van ser descoberts el 2011 a prop del poblat de Zhoujiagou, a la província xinesa de Henan, a la Formació Majiacun del Cretaci superior Santonià (85 M.A.), dins de la Conca de Xixia, que conté jaciments amb en que s'han descobert força quantitat de fòssils de dinosaures. El nom genèric del dinosaure significa "drac de Zhang Heng", en homenatge a un científic xinès del segle I que va inventar el "detector de terratrèmols" i que va néixer a la província de Henan. El nom específic es refereix al Yangcheng, una unitat administrativa de la dinastia Zhou Oriental (771-256 A.C.) que corresponia més o menys a l'actual Henan. L'holotip del Zhanghenglong està compost d'un crani parcial desarticulat, en el qual destaquen el maxil·lar, el jugal i el dentari drets gairebé complets. A més, hi ha un paratip compost de restes postcranials: cinc vèrtebres dorsals, fragments de les costelles dorsals i l'omòplat i el cúbit drets.

En aquests ossos hi ha presents característiques que són plesiomòrfiques o primitives en els Hadrosàurids, el que col·loca al Zhanghenglong dins dels Hadrosauroïdeus però fora dels Hadrosàurids, prova de que seria un tàxon basal en l'inici de l'evolució d'aquesta família. El Zhanghenglong és un gènere significativament diferent d'altres Hadrosauroïdeus basals, per una combinació de trets ossis rarament vists entre aquests dinosaures, però si en els Hadrosàurids més evolucionats, a més com dos caràcters de transició entre els Hadrosauroïdeus basals i els Hadrosàurids, el que justificaria que seria molt proper a aquests últims. En l'anàlisi filogenètic, el gènere més proper al Zhanghenglong és el Nanyangosaurus, també procedent de Henan, que, junt amb els Hadrosàurids, formen una espècie de trident en el cladograma dels Hadrosauroïdeus. 
El Zhanghenglong possiblement no presentava cresta cranial, ja que és una característica que només s'observa en un petit grup d'Hadrosàurids. Tindria una petita vela a l'esquena en forma de gepa produïda per l'allargament de les apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals (la de la cinquena de l'esquelet postcranial paratip era 4,3 metres més alta que el centre vertebral) i unida per tendons que també s'ha observat en altres Hadrosauroïdeus.
El Zhanghenglong podria proporcionar nous coneixements sobre les relacions evolutives entre els Hadrosàurids i els Hadrosauroïdeus basals i traçar els patrons de dispersió d'aquests dinosaures Ornitòpodes, que podrien ser d'Àsia oriental fins al continent americà.

Crani de Zhanghenglong, esquelet complet i reconstrucció facial del Zhanghenglong. En blanc els ossos trobats en els individus de Henan (holotip en el crani i paratip en els postcranials).
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística d'un Zhanghenglong caminant per la selva.
Foto: PaleoGuy.

Els dinosaures de l'any: Saltillomimus rapidus i Gobivenator mongoliensis

Entre els dinosaures descrits l'any passat no hi podien faltar els "corredors", petits carnívors de potes llargues, una prova d'una gran velocitat. Entre ells hi ha el Saltillomimus rapidus de Mèxic i el Gobivenator mongoliensis de Mongòlia.

SALTILLOMIMIUS RAPIDUS

Les seves restes provenen del jaciment de La Majada, a prop del poble de Saltillo a l'estat mexicà de Coahuila, una regió que des de fa uns quants anys ha estat començant a desvetllar com era la fauna de dinosaures del Cretaci superior de la regió més meridional de l'antiga Laramídia. Van ser trobades l'any 1998 per la paleontòloga Martha Carolina Aguillón. Els fòssils, d'uns 72,5 M.A., al Campanià, consten de l'holotip, un exemplar adult que està constituït per ossos de la pelvis, de la cama dreta i de les mans, a més d'un segon exemplar, possiblement un juvenil, compost d'un pubis,  la cama esquerra i un braç. També s'hi han associat unes vertebres caudals, que van ser referides en un principi com Ornithomimus. Aquests fòssils estan guardats a la col·lecció paleontològica del Museo del Desierto de Saltillo. Tot i que el nom Saltillomimus rapidus ja es va encunyar el 2010, va romandre invàlid fins al 2014. Va ser presentat a finals de novembre en una conferència al Museo del Desierto.

Es tracta d'un Ornitomimosaure, que comparteix característiques tant amb espècies asiàtiques com nord-americanes. El seu nom genèric vol dir "imitador de Saltillo" (el sufix mimius s'ha utilitzat molt en els Ornitomimosaures per la seva semblança física amb els ocells corredors (estruços, nyandús i emús). El nom específic, rapidus, es va posar perquè, com molts parents seus, tenia les cames molt llargues, una prova de que podria ser molt ràpid, possiblement d'entre 70 i 80 km/h, com s'ha estimat per altres membres del seu clade de Teròpodes. Feia un metre i mig d'alçada i tres metres de longitud. Com altres Ornitomimosaures, el seu bec no tenia dents i era teòricament omnívor.

Aquest dinosaure ha rebut les crítiques dels investigadors de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), la principal institució cultural mexicana, segons ells, no poden certificar al Saltillomimus, perquè l'estudi de les seves restes no es va publicar en cap revista científica internacional. El delegat de l'INAH a Coahuila, José Francisco Aguilar, també va afegir que l'institució no podia considerar al dinosaure vàlid perquè no es té la informació completa ni del període d'excavació ni dels materials que es van utilitzar durant l'excavació i la investigació.

Reconstrucció de Saltillomimus present en la presentació del dinosaure al Museo del Desierto de Saltillo.
Foto: Libertad de Expresión Yucatán.

Crani de Saltillomimus.
Foto: La Vanguardia México.

GOBIVENATOR MONGOLIENSIS

Es tracta d'un Troodòntid del Campanià (72 M.A.) de la formació Djadochta de Mongòlia, descrit per un grup de paleontòlegs mongols i japonesos a la revista Naturwissenschaften. Està basat en un esquelet quasi complet que inclou un crani al que li falta la punta del musell. Dins les restes postcranials, falten les vèrtebres cervicals mitjanes, els ossos dels braços situats per sota de l'articulació del colze, alguns ossos de les cames i la majoria de les gastràlia. El nom genèric significa "caçador del Gobi" i l'específic prové de Mongòlia, un país que ha proporcionat un gran nombre d'espècies de gairebé tots els tipus de dinosaures, inclosos els Troodòntids (petits Teròpodes emparentats amb les aus) als quals pertany el Gobivenator.

En l'article en que s'ha presentat el Gobivenator, s'ha incidit molt en l'anatomia del paladar, que en l'holotip està conservat d'una forma excepcional, el que ha suposat un avenç en l'estudi de les transformacions anatòmiques ocurregudes en el crani durant l'evolució dels Teròpodes cap als ocells. El Gobivenator presenta una àrea estreta d'articulació entre els ossos cranials del palatí i el pterigoide i un jugal més petit que els Teròpodes més primitius, característiques. que comparteix amb les aus. També presenta trets que són caràcters homòlegs entre els Dromeosàurids (com el Velociraptor i el Deinonychus) i les aus i que són plesiomòrfics (o caràcters primitius que després han anat variant) en els Troodòntids, el que indica que el paladar no va evolucionar d'una forma simple fins als ocells a partir dels Teròpodes Celurosaures avançats, si no d'una forma força complexa en que hi podrien haver diferents mides i formes depenent dels clades.
També s'ha estudiat l'evolució del crani cinètic (amb articulacions mòbils) dels ocells. L'estructura del paladar del Gobivenator mostra que el crani dels Teròpodes no avians és acinètic, sense la possibilitat de moviment dels seus parents voladors vius, però amb condicions prèvies per a l'evolució de la cínesi cranial, com la pèrdua de l'os epipterigoide (situat per sobre del pterigoide, ja que el prefix epi- indica aquesta condició), que està present com una plesiomorfía en els altres Teròpodes, inclosos els Dromeosàurids, el que sustenta que els Troodòntids estan més a prop de les aus que dels Dromeosàurids.
El Gobivenator feia 1,6 cm de llargada. Dins dels Troodòntids, es troba filogenèticament molt proper amb altres tàxons mongols del Cretaci superior com el Saurornithoides i el gènere tipus de la família, el Troodon nord-americà.

Dalt a l'esquerra: Restes postcranials i dibuix de l'esquelet.
Dalt a la dreta: Crani.
Sota:Reconstrucció artística.
Foto: Naturwissenschaften i Eloy Manzanero.

Els dinosaures de l'any: Chuanqilong chaoyangensis

Es tracta d'un Anquilosàurid basal trobat accidentalment per camperols a prop de la ciutat de Lingyuan a la província xinesa de Liaoning, a la Formació Jiufotang del Cretaci inferior, més concretament de fa 110 M.A., a l'Aptià. És la quarta espècie i el tercer gènere d'aquest tipus de dinosaure trobada a la regió, després del Liaoningosaurus paradoxus, el Crichtonsaurus bohlini i el Crichtonsaurus benxiensis. L'holotip del Chuanqilong està compost d'un esquelet gairebé complet d'un exemplar jove al que li falten la part proximal del crani i bona part de la cua. El seu nom genèric significa "drac llegendari" en xinès, referint-se a la gran concentració de fòssils de dinosaures que ha proporcionat Liaoning, que es podria referir com "llegendària" (Chuanqi en xinès). El nom específic prové de Chaoyang, la ciutat-prefectura (una divisió territorial de la República Popular de la Xina per sota de la província i per damunt del comtat), en que es situa la Formació Jiufotang. A estat presentat per paleontòlegs de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències a Plos One.

L'esquelet holotip del Chuanqilong sorprèn perquè està comprimit de tal forma que només són visibles els ossos de la par inferior del cos. Fa 4,5 m de llargada, el que no està malament per un Anquilosàurid primitiu. Però tenint en compte que aquest esquelet pertany a un subadult, un individu completament desenvolupat seria molt més gran. Algunes de les característiques que mostren que l'holotip de Chuanqilong no estava tot desenvolupat són que els centres vertebrals de les vèrtebres cervicals no es fusionen amb els arcs neurals i les costelles sacres tampoc es fusionen, en aquest cas amb el centre de l'os sacre.

El Chuanqilong es caracteritza per tenir uns braços relativament llargs i la fila de dents de la mandíbula inferior es troba aproximadament a la mateixa alçada que el punt d'articulació amb la mandíbula superior, mentre que en altres Anquilosàurids l'articulació sol ser inferior a la fila de dents. No presenta massa caudal al final de la cua, el que és una prova de que estava a la base evolutiva dels Anquilosàurids. L'anàlisi filogenètic mostra que el seu parent més proper és el Liaoningosaurus paradoxus, de la mateixa àrea geogràfica, un dinosaure que en un principi havia estat considerat com un possible Nodosàurid.

Esquelet holotip de Chuanqilong i dibuix d'aquest amb la situació dels ossos.
Foto: Plos One.

Crani (no molt ben definit) i dents de Chuanqilong.
Foto: Plos One.

Ossos postcranials de l'holotip de Chuanqilong: escàpula, húmer esquerre, húmer dret, cúbit esquerre, radi esquerre, metacarpians i falanges del peu esquerre, fèmur dret, fèmur esquerre, tíbia i peroné esquerres i metatarsians drets.
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística d'un Chuanqilong pasturant.
Foto: Eloy Manzanero.  

Els dinosaures de l'any: Aquilops americanus.

Aquest dinosaure és especial perquè es tracta del primer Ceratopsià (no confondre amb Ceratòpsid, que és un grup més exclusiu) d'Amèrica del Nord. Prové de la Formació Clovery al sud de Montana, datada entre fa 104 i 109 M.A., de l'estrat faunístic Albià del Cretaci inferior-mitjà, uns 20 milions d'anys més antic que altres parents seus en aquest territori.  L'holotip està compost d'un crani parcial amb un predentari associat i un dentari esquerre parcial, a més de més restes fòssils addicionals, però que no s'han pogut identificar. El nom d'aquest nou tàxon, Aquilops americanus, significa "cara d'àguila" en el nom genèric pel bec ganxut del seu os rostral, (aquila és àguila i ops és cara) i "americanus" en el nom específic per ser el primer Ceratopsià d'aquest continent. Ha estat presentat per un equip nord-americà a la revista Plos One.

L'Aquilops sorprèn per ser un dinosaure molt petit. El crani holotip fa 10 cm, amb el que cap al palmell de la mà. L'exemplar a qui pertany aquest cap faria 60 cm de llargada i un pes d'un 1 kg. Però, com sempre passa quan es descobreix un únic exemplar així de petit, hi ha el dubte que possiblement no fos un adult. Això és més fàcil justificar-ho quan l'exemplar té ossos llargs, però en el cas de l'Aquilops, només es coneix el crani, que és més petit que els cranis adults dels Ceratopsians més propers i fins i tot sembla el d'una cria d'aquest últims. També té característiques que comparteix amb les cries de molts Ceratopsians, com les grans òrbites oculars rodones. Tot i que no sembla haver acabat el seu creixement, no es tractaria d'una cria molt jove, si no que estaria força crescut, amb el que es consideraria un subadult. Si això és cert, un Aquilops adult seria una mica més gran, però no gaire més, al voltant d'un metre. Tot i que no s'han restes postcranials, seria bípede com molts Ceratopsians primitius.

L'Aquilops es caracteritza per tenir una fossa antorbital allargada i punxeguda i una petita banya sobre el bec. Filogenèticament, es tracta d'un Neoceratopsià basal, molt proper a tàxons asiàtics com el Liaoceratops i l'Archaeoceratops. Possibles de Neoceratopsians primitius nord-americans s'han descobert anteriorment, entre les que s'inclouen dents aïllades del Cenomanià de la Formació Cedar Mountain a Utah i un esquelet parcial de l'Albià superior de la Formació Wayan d'Idaho, tot i que no s'han pogut assignar a cap tàxon conegut o no s'ha pogut crear un de nou per aquests. Per ara, l'Aquilops és el primer Ceratopsià americà que ha rebut gènere i espècie, i pel que indiquen els anàlisis filogenètics, podria ser membre d'una primera migració de Ceratopsians procedents d'Àsia cap al Nou Món per un pont terrestre al que ara és l'estret de Bering. L'Aquilops està molt lluny dels Neoceratopsians que milions d'anys més tard van poblar l'Amèrica del Nord, els Leptoceratòpsids i els Ceratòpsids, que podrien haver emigrat d'Àsia al mateix moment que l'Aquilops (el que indicaria que encara falta molt per descobrir) o ho fessin en èpoques posteriors (possiblement durant el Turonià, fa 90 M.A.). Tot i que la teoria de la dispersió a través d'Àsia oriental i l'estret de Bering seria la més plausible, també s'ha apuntat una altra hipotètica ruta d'entrada dels Ceratopsians a Amèrica a través d'Europa, ja que fins ben entrat el Cretaci les faunes de dinosaures nord-americanes eren semblants a les d'Europa, però hi ha el problema que els fòssils de Ceratopsians són gairebé absents al Vell Continent.

Crani holotip d'Aquilops vist de diferents angles.
Foto: Plos One.

Mandíbula inferior (dentari) associada a l'holotip d'Aquilops.
Foto: Plos One.

Reconstrucció del crani complet de l'Aquilops.
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística del cap de l'Aquilops.
Foto: Brian Engh.

Grup d'Aquilops a la selva. Les cries estan atacades per un petit mamífer.
Foto: Brian Engh.

Els dinosaures de l'any: Ziapelta sanjuanensis

La paleontòloga de la Universitat d'Alberta Victoria Arbour, especialitzada en Anquilosàurids, va descriure l'any passat a dos dinosaures d'aquest tipus: el Zaraapelta nomadis de Mongòlia, que ja es va presentar en una entrada anterior, i el Ziapelta sanjuanensis, que presento en aquesta entrada.

Les restes d'aquest Anquilosàurid provenen de la Formació Kirtland del Cretaci superior Campanià (75 M.A.,) de Nou Mèxic (aquesta etapa del Cretaci s'anomena Kirtlandià en aquesta regió) i van ser trobades el 2011. L'holotip es compon d'un crani al que li falten les mandíbules, dos anells ossis cervicals i tot un seguit d'osteoderms. La Victoria Arbour va presentar al Ziapelta sanjuanensis conjuntament amb un grup d'investigadors d'Alberta i Nou Mèxic a la revista Plos One al setembre passat. El nom genèric significa "escut Zia", en homenatge a l'ètnia ameríndia de Nou Mèxic amb aquest nom, que té com a símbol sagrat el sol, un emblema que apareix a l'escut de l'estat. El nom específic prové del comtat de San Juan, on està situada una part de la Formació Kirktland.

El Ziapelta s'assembla estranyament a Anquilosàurids canadencs com l'Euoplocephalus i l'Anodontosaurus i no té res a veure amb el Nodocephalosaurus, que també va viure a la Formació Kirtland. Algunes de les característiques que acosten al Ziapelta a dinosaures canadencs es troben en l'ornamentació cranial, amb un caputegulae (la paret òssia situada al mig del musell) pla i hexagonal, mentre que el del Nodocephalosaurus era rodó i cònic. Tot i això, el Ziapelta encara és força diferents dels seus semblants canadencs: les seves banyes escamosals són gruixudes i es corben cap avall lateralment i el caputegulum nasal mitjà és triangular, mentre que l'Euoplocephalus i altres Anquilosàurids el tenen hexagonal. El caputegulae cranial té forma bulbosa, no tant prominent com alguns tàxons asiàtics com el Saichania, però més que els tàxons canadencs. Els anells ossis cervicals presentaven osteoderms rectangulars en forma de quilla que feien entre 2,4 i 10,9 cm. Les banyes escamosals feien 10,2 cm  des de la base fins a la punta. La zona antorbital era convexa i el premaxil·lar era ample i quadrat. Els maxil·lars feien 11,9 cm de longitud i tenien 18 dents a cada costat. Tot i que no s'han trobat gaires restes postcranials, per les relacions filogenètiques donades per altres característiques, el Ziapelta podria tindre massa caudal. Un exemplar adult d'aquest dinosaure faria entre 4,6 i 6,1 m de longitud.

Crani holotip de Ziapelta sanjuanensis vist des de diferents angles.
Foto: Plos One.

Anells ossis cervicals de l'holotip de Ziapelta.
Foto: Plos One..

Comparació del crani del Ziapelta amb el d'altres Anquilosàurids nord-americans.
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística del Ziapelta.
Foto: Sydney Mohr.

Els dinosaures de l'any: Pentaceratops aquilonius.

Molts tàxons fòssils es nombren a partir de restes emmagatzemades en museus durant anys, que han passat desapercebuts i que, en alguns casos, han estat assignats en un principi a un tipus d'organisme i estudis posteriors mostren que és un altre. Això és el que li ha passat al Pentaceratops aquilonius, un nou Ceratòpsid d'Alberta.

El paleontòleg del departament de Biologia i Bioquímica de la Universitat de Bath (Anglaterra) Nick Longrich estava estudiant a un esquelet de dinosaure emmagatzemat al Museu Canadenc de Ciències Naturals a Ottawa procedent de la Formació del Parc Provincial dels Dinosaures d'Alberta i que havia estat assignat al Ceratòpsid Anchiceratops, quan van descobrir que s'assemblava al Pentaceratops trobat a Nou Mèxic, a milers de quilòmetres al sud d'Alberta. El fòssil consistia en dos fragments de projecció parietal (tan característica dels Ceratòpsids) trobats a prop de Manyberries, al sud-est d'aquesta província canadenca. Aquest nou exemplar era més petit i tenia els ossos cranials en una disposició diferent que el seu parent sureny Pentaceratops sternbergii, per tant s'ha atribuït a una nova espècie: Pentaceratops aquilonius. El nom específic significa "septentrional" en llatí, per la seva situació geogràfica respecte als seus parents.
El doctor Longrich també va revisar un crani procedent del mateix jaciment i guardat al mateix museu que havia estat assignat a Chasmosaurus, però que el nou estudi ha mostrat que s'assemblava més al Kosmoceratops, un Ceratòpsid descobert a Utah i nombrat el 2010. L'espècie que representa aquest dinosaure seria un tàxon germà de l'espècie tipus del Kosmoceratops, Kosmoceratops richardsoni, però molt probablement una nova espècie, que per ara no s'ha nombrat i ha quedat com a Cosmoceratops sp.
La presència del Pentaceratops i el Kosmoceratops, característics del sud d'Amèrica del Nord, a tant el nord com Alberta, va en contra de la teoria de la separació faunística de l'antic continent Laramidia, que assegura que els dinosaures que vivien als actuals estats estatunidencs d'Utah, Colorado, Nou Mèxic i Texas i l'estat mexicà de Coahuila eren diferents que els dels estats estatunidencs de Montana, Dakota del Nord i Dakota del Sud i les províncies canadenques d'Alberta i Saskatchewan (una cosa que fins fa pocs dies era certa). Però tot i pertànyer al mateix gènere, les espècies septentrionals són diferents de les meridionals, el que confirma que al Cretaci superior Campanià, fa 75 M.A. (quan van viure aquests dos Ceratòpsids) hi havia molt endemisme entre poblacions de diferents àrees geogràfiques. Això podria indicar que no hi van haver moltes barreres geogràfiques, climàtiques o vegetals que impedissin la dispersió de llinatges de dinosaures des del sud i al nord i viceversa, tot i que els nouvinguts poguessin quedar exclosos competitivament dels ecosistemes per les poblacions indígenes més adaptades a les condicions ambientals locals, el que explicaria que les espècies de Pentaceratops i Kosmoceratops d'Alberta siguin diferents de les de Nou Mèxic i Utah.
Els resultats de l'estudi de Longrich van ser presentats a la revista científica Cretaceous Research.

Reconstrucció de Pentaceratops aquilonius.
Foto: Universitat de Bath.

Reconstrucció del cap d'un Kosmoceratops.
Foto: Lukas Panzarin.

Distribució dels Ceratòpsids del continent Laramidia (corresponent al Cretaci a l'actual oest d'Amèrica del Nord). Els nous tàxons estan senyalats en vermell.
Foto: Cretaceous Research.