Un nou Ceratòpsid, estrella al Canadà.

Des de fa unes quantes setmanes s'exposa al Museu Reial d'Ontàrio (ROM) a Toronto, Canadà, l'esquelet d'un nou dinosaure Ceratòpsid, que encara no té nom científic, en una exposició anomenada Dino Unearthed (dinosaure desenterrat).

Aquest exemplar va ser descobert el 2010 per la paleontòloga Wendy Sloboda al jaciment badland Milk River al sud de la província d'Alberta, datat fa 80-79 M.A., durant el Campanià. Va ser restaurat per en David Evans, del ROM i en Michael Ryan, del Museu d'Història Natural de Cleveland, que tenen l'oportunitat de posar-l'hi un nom, esperem que molt aviat. 

És un dels Ceratòpsids més antics trobats en territori canadenc. L'holotip consta d'un esquelet parcial que correspon a la meitat del cos del dinosaure i està format per bona part del crani, vèrtebres dorsals i caudals i ossos de les extremitats. S'ha estimat que faria 7 metres de llargada, 1,5 d'alçada i pesaria dues tones, més o menys la mida d'un rinoceront blanc. Tenia un dels cranis amb més ornamentació dins dels Ceratòpsids, amb una projecció parietal amb banyes corbades cap endavant a la vora.

A l'exposició Dino Unearthed s'exhibeix un esquelet del dinosaure que és una rèplica dels ossos originals fet amb impressió 3D. En les parts de l'esquelet que no s'havien trobat del nou Ceratòpsid, es van fer basant-se en dinosaures parents seus.

Aquest és l'últim descobriment del Southern Alberta Dinosaur Project, liderat pels doctors Evans i Ryan, que s'enfoca a excavar i estudiar les roques més antigues i menys conegudes de la Formació Dinosaur Provincial Park i han nombrat cinc noves espècies de dinosaures des del 2012. Els líders del projecte són optimistes i creuen que arribaran descobriments encara millors.

A més d'aquesta exposició, el Ceratòpsid ha arribat als canadencs pel programa Dino Hunt Canada, de History Channel. Aquí, el nou tàxon va aparèixer junt amb altres dinosaures cretàcics canadencs com l'Anquilosaure, el Triceratops, l'Ornithomimus, el Gorgosaure, l'Edmontosaure, el Troodon, el Lambeosaure, el Tiranosaure, l'Arrhinoceratops, el Paquirrinosaure i un altre dinosaure no identificat, en aquest cas, un Prosauròpode juràssic. A la seva pàgina web, hi ha un apartat en que la gent pot posar les seves propostes per nombrar al Ceratòpsid.

Dibuix de l'esquelet del nou Ceratòpsid canadenc.
Foto: Danielle Dufault.

Esquelet exposat al Museu Reial de Toronto.
Foto: CBC News.

Els ous de l'Estrutiosaure.

Una de les primeres investigacions fetes per l'equip de l'ICP aquest any, més exactament per l'Albert Sellés i l'Àngel Galobart (que he tingut el gust de conèixer personalment), publicada a la revista Historical Biology sobre la revisió a la pertinença de l'oogènere (gènere d'ou fossilitzat) Cairanoolithus, típic del sud-oest d'Europa, incloent Catalunya.

El Cairanoolithus s'havia identificat fins ara com un ou de Sauròpode per característiques superficials, ja que els seus exemplars tenen una forma arrodonida i són de grans dimensions (més de 15 cm de diàmetre). El Cairanoolithus va ser identificat per primera vegada als anys 90 i el seu nom prové del poble de Cairanne (Cairana en occità), al sud-est de França, proper al jaciment on es van trobar els primers ous. Més tard es van trobar en un total de 25 jaciments diferents del sud de França i el nord de la Península Ibèrica, datats en conjunt entre fa 72,2 i 71,4 M.A., durant el Cretaci superior Campanià.

Tot i la seva aparent forma d'ou de Sauròpode, l'estudi dels paleontòlegs de l'ICP mostra que la seva microestructura era molt diferent. Al microscopi han observat una superfície llisa amb sistemes de porus, una característica que no s'observa en els Sauròpodes, però si en els Ornitisquis. En Sellés i En Galobart van buscar quin tipus d'Ornitisqui concretament. Primer ho van buscar entre els Hadrosauroïdeus, els Ornitisquis més comuns en els jaciments catalans i de tota Europa, però es van trobar amb el problema de que durant el període al qual pertanyen els ous Cairanoolithus no s'han trobat fòssils d'Hadrosauroïdeus en el Vell Continent, però si que hi són presents en el registre fòssil els Ornitòpodes Rhabdodòntids (Rhabdodontidae, la família del Rhabdodon, endèmica d'Europa) i els Tireòfors Nodosàurids, dels quals el gènere europeu més representatiu és l'Estrutiosaure (Struthiosaurus). D'aquests dos clades no s'han trobat ous fins ara.

No és fàcil assignar un tipus d'ou fossilitzat a un tàxon d'animal prehistòric basat sobretot a partir de restes òssies. És possible fer-ho si s'han trobat ossos dels progenitors als nius o els fòssils dels embrions a l'interior dels ous, però això només ha passat en comptades ocasions. Per saber si els ous Cairanoolithus pertanyien als Rhabdodòntids o als Nodosàurids, els paleontòlegs de l'ICP van comparar la mida dels ous amb la de l'obertura pèlvica (per on sortien els ous a l'exterior) d'ossos de les dues famílies. Abans he comentat que l'ou Cairanoolithus tenia un diàmetre molt gran. Els Nodosàurids tenien l'obertura pèlvica més gran que els Rhabdodòntids i només en aquest cas era prou gran per pondre ous Cairanoolithus. En conclusió, pertanyen al Struthiosaurus, ja que és l'únic Nodosàurids que s'ha trobat als Països Catalans i a Occitània.

Aquest ha estat un descobriment molt especial, ja que és la primera evidència que s'ha trobat d'ous de Tireòfors. A més, d'afegir-se, un nou membre a l'abundant i diversa fauna d'ous de dinosaures d'Europa sud-occidental.

Dos exemplars de Cairanoolithus.
Foto: ICP.

Dibuix d'un Struthiosaurus (catalanitzat:Estrutiosaure) ponent ous.
Foto: ICP.

Qijianglong goukr, nou Sauròpode Mamenquisàurid del Juràssic superior de la Xina.

Ja fa just un mes que hem començat el 2015 i encara tinc que acabar la meva recopilació sobre els dinosaures descrits el 2014. Amb això, podria semblar que no estic atent a les novetats paleontològiques. Però si que m'he adonat d'un dels primers tàxons de dinosaures descrits enguany i que el descobriment del qual ja s'ha donat a conèixer a la premsa, el Qijianglong goukr, un nou membre de l'espectacular fauna de Sauròpodes de la Xina.
Ha estat a descrit per paleontòlegs canadencs de la Universitat d'Alberta i paleontòlegs xinesos de diverses institucions a la Journal of Vertebrate Paleontology a partir d'un esquelet parcial descobert el 2006 durant unes obres a prop de la ciutat de Qijiang, a la regió de Chongqing, al sud de la Xina (de la qual prové el nom genèric, a més de la ja tradicional denominació -long com a substituta asiàtica de -saurus). L'holotip es molt especial entre el registre dels Sauròpodes en general perquè es va trobar el crani enganxat a les vèrtebres cervicals, un fet gairebé excepcional ja que els cranis dels Sauròpodes són molt petits comparats amb el seu gegantesc cos i es sol despendre molt fàcilment durant la fossilització.
El Qijianglong forma part dels Mamenquisàurids, una de les famílies de Sauròpodes més característiques del Juràssic xinès, coneguts pels seus colls, els més llargs entre els dinosaures, que podien mesurar gairebé la meitat de la seva longitud total. El Qijianlong és el primer Mamenquisàurid de finals del Juràssic que no pertany al gènere Mamenchisaurus, el tàxon tipus de la  família (tots els altres són del principi i de mitjans del període). Es també força diferent que molts dels seus parents, el que indica que entre els Mamenquisàurids, els fòssils dels quals només s'han descobert a la Xina, hi havia tantes diferències com entre Sauròpodes de diferents continents. Cap altre tipus de Sauròpode de cap altra regió ni de cap altra època va desenvolupar uns colls com els dels Mamenquisàurids, prova de que aquests dinosaures van prosperar aïllants de la resta de Sauròpodes, sense la competència d'altres clades.
A més, el coll del Qijianglong mostra que era molt rígid i que corbava millor el coll de forma vertical que de forma horitzontal.

Vèrtebres cervicals de l'holotip de Qijianglong.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

Reconstrucció del Qijianglong perseguit per dos Teròpodes.
Foto: Cheung Chungtat.

Els dinosaures de l'any: Més Hadrosàurids descrits el 2014.

Com indica el títol, aquí hi ha les breus descripcions de quatre tàxons d'aquest clade d'Ornitòpodes descrits l'any passat.

ADELOLOPHUS HUTCHISONI

Hadrosàurid Lambeosaurí del Cretaci superior Campanià de la Formació Wahweap a Utah, Estats Units. Només se'n coneix un fòssil, un maxil·lar conservat al Museu de Paleontologia de la Universitat de Califòrnia. El fòssil es de fa 77 M.A., a mitjans del Campanià, una època en que el registre fòssil d'Hadrosàurids nord-americans es força rar. A més, és el Lambeosaurí més antic del continent. El seu nom genèric vol dir "cresta desconeguda" (del grec adelos "incert" i lophos "cresta"), en referència a que no se sap si tenia cresta cranial com altres parents seus com el Parasaurolophus i el Lambeosaurus per la falta de material. El nom específic va dedicat a Howard Hutchison, paleontòleg que va trobar l'holotip.

GONGPOQUANSAURUS MAZONGSHANENSIS

El nom d'aquest Hadrosauroïdeu basal no Hadrosàurid del Cretaci inferior Albià de la Xina, ja s'ha encunyat abans, tot i que es va mantenir com a nomen nudum (denominació a la que li fallen diversos criteris científics) fins el 2014. Això va passar perquè l'holotip, un esquelet parcial tant amb crani com amb restes postcranials procedent de la Formació Zhonggou del Grup Xinminbao a prop de la localitat de Mazongshan (de la qual prové el nom específic) a la província de Gansu, va ser desenterrat el 1992 i nombrat com Probactrosaurus mazongshanensis el 1997. Estudis posteriors van trobar que P. mazongshanensis era menys derivat respecte als Hadrosàurids, i per tant, més a prop filogenèticament, que l'espècie tipus de Probactrosaurus, P. gobiensis (que és un Iguanodòntid força proper als Hadrosàurids). A partir d'aquestes dades, es va suggerir que es tractava d'un nou gènere, al qual se li va posar el nom de Gongpoquansaurus, tot i que es va mantenir el mateix nom específic. Però, com ja s'ha esmentat al principi, no es va fer oficial l'any passat.

PLESIOHADROS DJADOKHTAENSIS

Hadrosauroïdeu no Hadrosàurid procedent del Cretaci superior Campanià de la Formació Djadokhta, Mongòlia, de la qual prové el nom específic. El nom genèric significa "proper als Hadrosàurids" (del grec plesios "a prop" i hadros "pesant", com a abreviació d'Hadrosaurus). Està basat en un esquelet parcial amb crani inclós procedent d'Alag Teg, una de les localitats de la Formació Djadokhta.

AUGUSTYNOLOPHUS MORRISI

Hadrosàurid de la tribu biològica Saurolophini del Cretaci superior Maastrichtià de la Formació Moreno a Califòrnia, Estats Units, descrit primerament com una espècie de Saurolophus (S.morrisi) el 2013. L'holotip consta d'un esquelet parcial descobert el 1939. També s'ha descrit a partir d'un altre esquelet parcial (paratip) força més petit que l'holotip. El nom genèric va dedicat a la família Augustyn, que ha estat molt generosa en finançar expedicions paleontològiques a Califòrnia, junt amb la terminació hel·lènica per cresta. El nom específic s'ha posat en homenatge al paleontòleg William Morris, que va estudiar per primera vegada els fòssils de l'Augustynolophus assignant-los a Saurolophus sp. En l'estudi, publicat per la Geological Magazine de la Universitat de Cambridge, en el crani holotip s'observen diferències notables per expulsar al Saurolophus morrisi d'aquest gènere i crear el nou gènere Augustynolophus. Posseïa una cresta nasal que acabava en una punta triangular que s'estenia sobre el sostre cranial.

L'Augustynolophus és el segon Hadrosàurid nord-americà de finals del Maastrichtià, just abans del Límit K/T, el que indica una major diversitat faunística en els dinosaures d'aquesta època (molts estudis han mostrat que just abans de la caiguda del meteorit que els va portar a l'extinció, la seva diversitat faunística ja estava molt desgastada). També dóna suport a la teoria de la separació faunística en províncies de l'antiga Laramidia.

Esquelet reconstruït de Probactrosaurus mazongshanensis (=Gongpoquansaurus)
Foto: Viquipèdia.

Crani holotip d'Augustynolophus morrisi.
Foto: Geological Magazine.

Els treballs on s'han descrit a l'Adelolophus, el Gongpoquansaurus i el Plesiohadros s'han recollit al llibre Hadrosaurs d'Iindiana University Press, editat per David Eberth i David Evans.

Els dinosaures de l'any: Més Tireòfors descrits el 2014.

Just abans d'acabar el 2014, el paleontòleg rus Roman Ulansky va publicar un treball en que revisava la filogènia dels Tireòfors basals i els Estegosaures del qual van sortir vuit nous gèneres i quatre noves espècies de gèneres ja coneguts:

ANDHRASAURUS INDICUS

Escelidosàurid (Tireòfor basal) del Juràssic inferior Pliensbachià-Toarcià de l'Índia. L'holotip es va trobar a la Formació Kota a l'estat d'Andhra Pradesh, del qual deriva el nom genèric del dinosaure. L'holotip està compost d'un crani, 30 osteoderms i vèrtebres. L'Andhrasaurus era un dinosaure força petit d'entre 2,5 i 3 m de longitud. Tenia un crani estret semblant al del Scelidosaurus, tot i que el maxil·lar era més allargat i la mandíbula inferior era més gruixuda.

Els noms dels gèneres descrits per Roman Ulansky ja s'havien proposat abans per altres paleontòlegs en anys anteriors, tot i que no s'havien considerat vàlids. En el cas de l'Andhrasaurus, aquest va rebre aquest nom inicialment el 2002 per Naht, Yadagiri i Moltra. Aquests investigadors van apuntar la possibilitat de que es podria tractar d'un Anquilosaure basal. Algunes de les característiques que senyalen per a aquesta hipòtesi són que l'Andhrasaurus té denticles tant a la cara anterior com posterior de les dents, tot i que aquesta característica també la comparteix amb els Escelidosàurids i els Estegosaures.

SINOPELTOSAURUS MINIMUS

També anomenat Sinopelta minima, és un Escelidosàurid de la Formació Lufeng del Juràssic inferior Hettangià-Pliensbachià de la província xinesa de Yunnan. L'holotip està compost de la part distal d'una tíbia i d'un peroné, un astràgal, un calcani i un metatarsià. El nom va ser proposat inicialment per Irmis i Knoll el 2008.

SCELIDOSAURUS ARIZONENSIS

Nova espècie de Scelidosaurus, gènere conegut sobretot d'Anglaterra amb l'espècie tipus Scelidosaurus harrisonii, procedent d'Arizona, de la Formació Kayenta del Juràssic inferior Sinemurià-Pliensbachià. Els únics fòssils trobats són alguns osteoderms, mentre que els fòssils d'Anglaterra es componen d'esquelets complets. Va ser proposat inicialment per Padian el 1987. És una  prova més de que els dinosaures d'Europa podien haver viscut a Amèrica del Nord durant l'etapa del Pangea.

AMARGASTEGOS BREVICOLLUS

Estegosàurid del Cretaci inferior Barremià-Aptià d'Argentina, procedent de la Formació La Amarga de Neuquén. El nom específic prové perquè les vèrtebres cervicals de l'holotip eren curtes. A més d'això, l'holotip també presenta osteoderms, vèrtebres caudals i un os supraorbital del crani. L'Amargastegos és un dels pocs Estegosàurids de l'Hemisferi sud. Va ser proposat inicialment per Bonaparte el 1996.

EOPLOPHYSIS VETUSTUS

Estegosàurid del Juràssic mitjà Bathonià d'Anglaterra, procedent de la Formació Sharp's Hill a Oxfordshire i de la Formació Chipping Norton a Gloucestershire. Ulansky va renombrar a Omosaurus vetutstus, proposat per Von Huene el 1910. Aquesta espècie ha estat reinterpretada moltes vegades: el 1964 se li va canviar el nom per Dacentrurus vetustus. A la dècada del 1980 va tornar a ser vàlid la denominació proposta originalment 70 anys abans. Després va tornar a la posició de nomen dubium i fins i tot va ser expulsat dels Estegosàurids i classificat com un Dinosauria indeterminat, perquè es van observar característiques compartides amb els Sauròpodes, però no cap tret exclusiu dels Estegosàurids.
Ulansky s'ha basat per fer la seva descripció de l'Eoplophysis en un fèmur (l'holotip trobat per Von Huene), costelles cervicals i dorsals, espines caudals i plaques dèrmiques.

FERGANASTEGOS CALLOVICUS

Estegosàurid del Juràssic mitjà Callovià (del qual ve el nom específic) de la Vall de Ferganà (de la qual prové el nom genèric), Kirguizistan, de la Formació Balabansai. El nom va ser proposat inicialment per Averianov, Bakirov i Martin el 2007. L'holotip consta de 4 vèrtebres dorsals. Els autors originals creien que el diagnòstic d'aquestes vèrtebres era massa poc com per proposar un nom binomial, amb el que Ferganastegos va quedar en desús, tot i que Ulansky va veure suficients diferències amb altres Estegosàurids com per fer reviure la denominació. 

SIAMODRACON ALTISPINUS

Estegosàurid del Juràssic superior (estatge faunístic incert) de la Formació Phu Kradung, Tailàndia. L'holotip està compost d'una única vèrtebra dorsal. Va ser proposant inicialment per Buffetaut, Suteethorn i Tong el 2001. El seu nom genèric significa "drac siamès" (de Siam, denominació antiga de Tailàndia). I l'específic, "espines altes".

CHUNGKINGOSAURUS GIGANTICUS I CHUNGKINGOSAURUS MAGNUS

Dues noves espècies del gènere Chungkingosaurus, Estegosàurid Kentrosaurí del Juràssic superior Oxfordià de Sichuan, Xina (Formació Shangshaximiao). Van ser proposats inicialment per Dong, Zhou i Zhang el 1983, els mateixos paleontòlegs i el mateix any que al gènere i a l'espècie tipus, Chungkingosaurus jiangbeiensis. El C. giganticus està basat en vèrtebres caudals i sacres, un húmer, un fèmur, una tíbia i un peroné. El C. magnus està basat en una escàpula, un ílium, un sacre i un isqui.  

NATRONASAURUS LONGISPINUS

Estegosàurid Kentrosaurí del Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià de la Formació Morrison al comtat de Natrona, Wyoming (del qual ve el nom genèric). L'holotip està compost d'un esquelet postcranial parcial que inclou 42 vèrtebres, un sacre fragmentari, dos isquis, part d'un pubis, un fèmur dret, diverses costelles i 4 espines dèrmiques caudals (grans prolongacions d'os que sobresurten de la cua de molts tàxons d'Estegosàurids i a les quals es deu el nom específic).
Natronasaurus és el nom amb el que Ulansky a rebatejat al Stegosaurus longispinus, proposat per Gilmore el 1914. A diferència d'altres espècies de Stegosaurus, aquesta tenia les espines dèrmiques considerablement més llargues. Alguns paleontòlegs ho han interpretat com a resultat de l'ontogènia o del dimorfisme sexual, és a dir, que mentre els altres fòssils de Stegosaurus pertanyen a mascles adults, S. longispinus és diferent perquè es tracta d'un subadult o una femella. Mentre que altres, inclòs Ulansky, senyalen que les espines dèrmiques llargues són característiques del Kentrosaurus de la Formació Tendaguru (Tanzània), amb el que S. longispnius no seria un Stegosaurus, si no una espècie nord-americana de Kentrosaurus o un membre de la subfamília Kentrosaurinae. Aquesta última conclusió és a la que ha arribat el paleontòleg rus.

SALDAMOSAURUS TUVENSIS

Estegosàurid Kentrosaurí del Juràssic superior (estatge faunístic incert) de la Formació Saldam (de la qual  deu el nom genèric) a la República de Tuvà (de la qual prové el nom específic), Rússia. Ha estat documentat a partir d'una possible caixa cranial i algunes vèrtebres de les quals no s'ha pogut identificar a la part de la columna que pertanyen. Va ser proposat inicialment per Averianov, Leschinskiy, Kudryavtsev i Zabelin el 2007.

WUERHOSAURUS MONGOLIENSIS

Nova espècie procedent del Cretaci inferior Aptià-Albià de les Formacions Dzunbain i Khukhtyk a Mongòlia del gènere Wuerhosaurus, els primers fòssils del qual es van trobar a la Formació Lianmuging a la Xina. L'espècie mongola s'ha identificant a partir de vèrtebres dorsals i caudals i dos pubis. W. mongoliensis va ser proposat inicialment per Alifanov, Tumanova i Kurzanov el 2005.

Roman Ulansky és un paleontòleg freelance que no treballa per a cap institució de recerca. Els tàxons descrits en el seu treball s'han registrat al Zoobank, el Registre Oficial de la Nomenclatura Zoològica, el que indica que poden ser vàlids i utilitzats en treballs ulteriors, tot i que hi ha la possibilitat que un dia deixin de ser-ho.

Dibuix d'un Andhrasaurus indicus amb els ossos documentats.
Foto: Roman Ulansky.

Dibuix d'un Natronasaurus longispinus amb els ossos documentats.
Foto: Roman Ulansky.

Els dinosaures de l'any: Més Sauròpodes descrits el 2014.

Dins d'aquest grup, el Dreadnoughtus ha estat el rei indiscutible el 2014. Però l'any passat també es van descriure molts més Sauròpodes, alguns dels quals han passat gairebé desapercebuts per a la majoria de la gent.

TAMBATITANIS AMICITIAE

Prové del Japó, una regió on encara no s'han documentat molts dinosaures basats en restes postcranials, ja que gairebé tots els fòssils recuperats a l'arxipèlag són dents. Del Tambatitanis, per sort, encara s'ha pogut recuperar una bona part de l'esquelet. L'holotip està basat en un esquelet parcial que inclou la majoria del crani, part de la mandíbula inferior, part del coll, les vèrtebres dorsals, sacres i caudals, les costelles, els xebrons, un pubis i un ílium. Va ser descobert el 2006 i procedeix de la Formació Sasayama del Cretaci inferior Albià, a prop de la ciutat de Tamba a la prefectura de Hyogo, d'on ve el nom genèric, a més de titanis, una terminació molt utilitzada en els Sauròpodes per la seva gran mida. El nom específic amicitiae ve d'amistat, perquè el fòssil va ser descobert per dos investigadors que eren molt amics: Murakami Shigeru i Adachi Kiyoshi. El Tambatitanis va ser presentat a la revista Zootaxa.

Les vèrtebres caudals del Tambatitanis tenen les apòfisis espinoses corbades en forma de ganxo, mentre que en la majoria dels Sauròpodes apunten cap amunt. No seria un Sauròpode molt gran, faria uns 15 metres de llargada.

L'anàlisi filogenètic mostra que el Tambatitanis formava part dels Euholopòdids (Euholopodidae) una família de Titanosauriforms basals endèmica de l'Àsia Oriental. Tot i això, els ossos del crani s'assemblen als dels Titanosaures més evolucionats, amb el que també s'ha suggerit que pertanyia a un altre tipus de dinosaure.

Esquelet holotip de Tambatitanis.
Foto: Zootaxa.

Vèrtebres de l'holotip de Tambatitanis.
Foto: Zootaxa.

HUANGSHANLONG ANHUIENSIS

Prové de la província xinesa d'Anhui, sent el segon dinosaure procedent d'allà, després del Paquicefalosaure Wannanosaurus, i el primer del Juràssic (el Wannanosaurus és del Cretaci). L'holotip del Huangshanlong va ser descobert el 2002 durant les obres en una carretera al comtat de Shexian, a la ciutat-prefectura de Huangshan (del qual rep el nom genèric, afegint la terminació xinesa per drac). Està compost de tres ossos de les extremitats anteriors: un húmer de 91 cm, un cúbit de 60 cm i un radi de 52 cm. Des del punt de vista geològic, aquests fòssils pertanyen a la Formació Hongqin, del Juràssic mitjà. Tot i que la mida del Huangshanlong no està clara, per les estimacions fetes a partir dels ossos de l'holotip arribaria a fer 15 metres d'alçada. El Huangshanlong pertany a la família dels Mamenxisàurids, típics del Juràssic mitjà de la Xina. La seva descripció va ser publicada a finals d'any a la revista xinesa Vertebrata PalAsiatica, sent un dels últims dinosaures que es van donar a conèixer el 2014.

Húmer de Huangshanlong vist des de diferents angles.
Foto: Vertebrata PalAsiatica.

Radi i cúbit de Huangshanlong.
Foto: Vertebrata PalAsiatica.

YONGJINGLONG DATANGI

Aquest també prové de la Xina, però de la província de Gansu, al nord-oest del país. Els fòssils Yongjinglong van ser descobert el 2008 en un jaciment del Grup Hekou del Cretaci inferior. L'holotip està compost de tres dents, 8 vèrtebres presacres (antecedent a les sacres però precedint a les dorsals), 7 vèrtebres dorsals, una costella dorsal fragmentària, un escàpula-coracoides (com s'anomena a aquests dos ossos quan es troben junts) i un radi i un cúbit dret. Aquest exemplar faria entre 15 i 18 m, però no estaria del tot desenvolupat, per tant un adult tindria una mida més gran. Una de les proves de que es tracta d'un subadult és que l'escàpula i el coracoides no s'acaben de fusionar per formar l'escàpula-coracoides. Aquests ossos també mostren diferències notables amb les d'altres Sauròpodes, ja que l'escàpula-coracoides del Yongjinglong té els costats gairebé paral·lels, mentre que altres tàxons sobresurt cap a fora.

El Yongjinglong està classificat com un Titanosaure, del qual el gènere més proper és l'Opisthocoelicaudia de Mongòlia. Aquest últim va viure al Cretaci Superior, el que podria dir que a principis del període (quan va viure el Yongjinglong i quan van els Titanosaures van començar a desplaçar a altres Sauròpodes) ja hi hauria totes les línies evolutives d'aquest clade.

El nom Yongjinglong significa "drac de Yongjing", una ciutat propera al jaciment on es va trobar l'holotip. El nom específic datangi té dos significats: ha estat dedicat igualment a la dinastia Tang (618-907) i al paleontòleg Zhi-Lu Tang, de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències, per les seves nombroses contribucions en l'estudi dels dinosaures xinesos.

Aquest Sauròpode va ser descrit a Plos One.

Dents de l'holotip de Yongjinglong.
Foto: Plos One.

Dibuix del Yongjinglong amb la situació dels ossos postcranials de l'holotip.
Foto: Plos One.

VAHINY DEPERETI

Va ser trobat a la Formació Maevarano, a la província de Mahajanga (Madagascar), un jaciment que a proporcionat evidències de la curiosa fauna de l'illa a finals del Cretaci, quan ja estava separada d'Àfrica i els seus animals van començar a seguir un camí evolutiu propi. Fins ara, es coneixia un Sauròpode Titanosaure de Maevarano, el Rapetosaurus krausei, del qual s'han trobat centenars d'ossos. Però també hi ha fòssils de Titanosaures que no són de Rapetosaurus, però que són molt pocs i molt fragmentaris. Entre aquests fòssils hi havia una caixa craniana, que és la part d'os que tanca el cervell, descobert el 2005 i que fins el 2014 va rebre el nom de Malagasy Taxon B. L'any passat va rebre el nom de Vahiny depereti, que vol dir "viatger" en malgaix, i homenatjant al paleontòleg francès Charles Depéret, que va excavar a Madagascar.

El Vahiny era força diferent del seu veí Rapetosaurus i s'assemblava més al Jainosaurus, de l'Índia. L'edat de la formació Maevarano és superior a la separació de Madagascar de Gondwana, que va tenir lloc fa 88 M.A., el que indica que al principi de la història evolutiva dels animals de l'illa, caracteritzada per l'aïllament, encara hi havia semblances amb tàxons continentals.

El Vahiny va ser descrit al Journal of Vertebrate Paleontology.

Caixa cranial de l'holotip del Vahiny.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

QUETECSAURUS RUSCONII

Un membre més de la rica fauna de Titanosaures d'Argentina, més concretament de la Formació Cerro Lisandro del Cretaci superior Turonià, a la província de Neuquén. L'holotip consta d'un os postorbital, dents, dues vèrtebres cervicals, una vèrtebra dorsal, una vèrtebra caudal, costelles dorsals, un coracoides, cinc metacarpians i fragments d'un húmer, un radi i un cúbit.

El Quetecsaurus és el tàxon germà d'altres dos Titanosaures sud-americans, el Mendozasaurus i el Futalongkosaurus, que formen el clade Longkosauria (del mapudungun Longko, "gegant"), caracteritzats per tenir tres làmines laterals de les apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals, tret que el Quetecsaurus comparteix amb aquests.

El nom genèric Quetecsaurus vol dir "rèptil de foc", del millcayac (llengua ameríndia antigament parlada a l'actual província argentina de Mendoza ) Quetec. El nom específic està dedicat al naturalista Carlos Rusconi.

El Quetecsaurus ha estat descrit a la revista Ameghiniana, de l'Associació Paleontològica Argentina.

Esquelet de Quetecsaurus amb els ossos trobats a l'holotip pintats.
Foto: Encyklopedia Dinozaury.

Reconstrucció de Quetecsaurus.
Foto: Dennonyx.

Els dinosaures de l'any: Changyuraptor yangi.

En alguns dels dinosaures Teròpodes més propers a les aus ja s'observen casos de plomes ben ramificades, sobretot a la cua i les extremitats, tant a les anteriors com a les posteriors, el que els hi ha valgut el sobrenom de "dinosaures de quatre ales", tot i que el seu nom científic és Microraptorinae o Microraptorins, el nom dels quals prové del Micropraptor, un dels primeres gèneres en que es va observar aquesta característica. Els Microraptorins són generalment molt petits, però l'any passat va sortir a la llum el Changyuraptor yangi, que va fer canviar les coses.

El Changyuraptor prové de la Formació Yixian (125 M.A. d'antiguitat) a la província de Liaoning a la Xina, un dels jaciments d'on provenen la majoria de dinosaures emplomallats que s'han descobert des dels 90. L'holotip va ser descobert el 2012 i consta d'un esquelet gairebé complet amb crani inclòs comprimit en una llosa. Va ser presentat per un equip internacional encapçalat per Luis Chiappe, del Museu d'Història Natural del Comtat de Los Angeles, a la revista Nature Communications. El nom genèric d'aquest Teròpode vol dir "lladre de plomes llargues" (del xinès chang yu i el llatí raptor) i l'específic ha esta posat en homenatge al paleontòleg Yang Yandong.

El Changyuraptor presenta un seguit de característiques que el diferencien dels altres Microraptorins, com una fúrcula més robusta i més ample, un húmer més llarg que el radi (mentre que en el Microraptor tenen una longitud molt semblant), les vèrtebres caudals mitjanes són el doble de llargues que les dorsals i 22 vèrtebres caudals (menys que les del Microraptor, que en són 26). L'holotip feia 1,3 m de llargada i pesava 4 kg, amb el que es converteix en el Microraptorí més gran trobat fins ara (altres tàxons d'aquest grup, com el Microraptor, feia només 42 cm de llargada i no arribava al quilogram de pes). A més, un estudi de la microestructura òssia va revelar que era un adult completament desenvolupat. 

El Changyuraptor, a més de ser el més gran entre els "dinosaures de quatre ales", també és, de tots els dinosaures no ocells, el que té les plomes més llargues. En tenia per tot el cos. Les de la cua poden arribar als 30 cm de llargada, amb el que, si les ajuntéssim totes, constituirien més o menys el 30 % de la llargada del dinosaure, uns 132 cm.

La presència de plomes molt semblants a les de les aus en les extremitats i la cua dels Microraptorins, indica que podrien fer ús d'una forma primitiva de vol. Es tirarien des dels arbres de les jungles que habitaven i estirarien les seves potes emplomallades i farien servir la seva cua allargada per reduir la velocitat al aterrar. El Changyuraptor, al ser més gran que els demés dinosaures amb aquesta característica, presenta un problema a l'hora d'esbrinar el seu model aerodinàmic. El Microraptor i altres "dinosaures de quatre ales" eren molt petits, el que indicaria que la reducció de la mida corporal en els Teròpodes podria haver ajudat en l'evolució del vol, però el Changyuraptor contradiu aquesta hipòtesi i suggereix que formes més grans també haurien tingut habilitats aèries. La teoria de que la cua servia per controlar i reduir la velocitat a l'hora d'aterrar serviria de molt per un dinosaure de la mida del Changyuraptor. 

Holotip de Changyuraptor amb aproximació de la cua.
Foto: Nature Communications.

Reconstrucció d'un Changyuraptor en posició de volar en comparació amb un humà.
Foto: Stephanie Abramowicz.