Els Tiranosauroïdeus.

Els Tiranosàurids no van aparèixer de sobte a finals del Cretaci amb una gran mida. No hem d'oblidar que eren Celurosaures i per tant estaven més emparentats als Teròpodes "petits" que amb la resta dels "grans", que també es pot dir que van sorgir de depredadors de mida reduïda. Doncs així, els carnívors gegantins que ens venen sempre al cap són l'últim estudi d'una fascinant evolució que va començar al Juràssic mitjà/superior, quan els Megalosauroïdeus i els Al·losauroïdeus eren els Teròpodes que ocupaven el lloc de màxims depredadors, a partir d'un possible avantpassat comú amb els Compsognàtids que podia ser tan petit com els altres membres d'aquesta última família. Però mentre aquests es van mantenir minúsculs fins a la seva extinció, un altre llinatge anava augmentat la mida que passava el temps fins a culminar en el mateix Tiranosaure rex. Doncs els Tiranosàurids, la família d'aquest últim, és la culminació d'un clade més ampli amb rang de superfamília: els Tiranosauroïdeus (Tyrannosauroidea), que vol dir "en forma de llangardaixos tirans" (la terminació -oidea utilitzada en les superfamílies vol dir "en forma de" seguit del clade més inclusiu que li dóna nom).

Comparació de les mides dels Tiranosauroïdeus més petits amb la d'un humà. 1-Eotyrannus. 2-Xiongguanlong (Cretaci inferior de la Xina) . 3-Kileskus. 4-Dilong. 5-Guanlong. 6-Raptorex (Cretaci inferior de la Xina). 7-Aviatyrannis (Juràssic superior de Portugal).
Foto: Viquipèdia.

Mapa que mostra on s'han trobat fòssils de Tiranosauroïdeus, amb un color per a cada etapa: Juràssic superior, Cretaci inferior i Cretaci superior, aquesta última diferenciant-se entre Tiranosàurids i no-Tiranosàurids.
Foto: Viquipèdia.

El llinatge que va acabar amb algunes de les màquines de matar més eficaces dels ecosistemes terrestres de tots els temps hauria començat fa aproximadament 160 M.A. partint de l'origen mateix dels Celurosaures, del qual també van sorgir, com ja he dit abans, els Compsognàtids. La primera evidència de separació entre aquests i els Tiranosauroïdeus haurien estat els anomenats Celúrids (Coeluridae), una família que inclou dos gèneres (Coelurus i Tanycolagreus) que va existir a Amèrica del Nord durant el Juràssic superior. Els Celúrids van ser durant molt de temps un tàxon parafilètic que incloïa diversos petits Teròpodes d'aquesta època que ara s'han reclassificat en altres grups, entre ells a Compsognàtids, i que fins fa relativament poc no es va redefinir com un grup monofilètic amb només un gènere a part del tipus Coelurus. A la mateixa època apareix una altra família amb un aspecte encara primitiu però més semblant al dels que serien més tard els Tiranosàurids: els Proceratosàurids (Proceratosauridae) anomenats així perquè presenten crestes cranials elaborades i per això es pensava en un principi que eren Ceratosaures. Dins d'aquests es troba el que molts consideren l'ancestre directe més antic del Tiranosaure: el Guanlong procedent de Xinjiang (oest de la Xina), que és el Proceratosàurid del qual s'han trobat restes més completes i tenia la cresta més desenvolupada. També s'han descobert Proceratosàurids a Anglaterra (Proceratosaurus) i Rússia (Kileskus).

Silueta d'un Kileskus amb les restes que s'han pogut trobar d'aquest Proceratosàurid siberià del Juràssic mitjà.
Foto: Viquipèdia.

Ara compararem les característiques dels Tiranosàurids amb les de parents seus més primitius. En primer lloc, la mida dels Proceratosàurids i altres Tiranosauroïdeus primitius encara sense família del Juràssic superior i el Cretaci inferior era molt petita comparada amb la dels seus descendents del Cretaci superior. Un dels més petits era el Dilong, del Cretaci inferior de Liaoning (est de la Xina), en el qual un adult només feia 1,6 metres de longitud. Un Guanlong adult feia 3 metres. Cap a mitjans del Cretaci comencem a trobar Tiranosauroïdeus de mida gran, com l'Alectrosaurus (trobat a Mongòlia) de 5 metres o el Yutryrannus (trobat a Liaoning) de 9 metres. També hi ha casos d'espècies en que els fòssils trobats fins ara pertanyen a juvenils, com l'Eotyrannus (trobat a Anglaterra), l'holotip del qual feia 4 metres de longitud però no estava totalment desenvolupat, el que indica que un adult podria arribar a ser més gran. Els Tiranosauroïdeus van ser majoritàriament de mida petita/mitjana durant una bona part de la seva evolució, sent comuns els de gran mida només durant els últims 20 milions d'anys d'existència.

Silueta d'un Eotyrannus amb les restes que s'han pogut trobar d'aquest Tiranosauroïdeu sense família anglès del Cretaci inferior.
Foto: Viquipèdia.

Les característiques esquelètiques presentades en l'entrada anterior sobre els Tiranosàurids també es poden trobar en Tiranosauroïdeus més primitius, tot i que sempre hi ha excepcions. Els primers membres d'aquest llinatge tenien cranis baixos, llargs i prims semblant als d'altres Celurosaures, a diferència dels cranis robusts i curts de les formes tardanes que, junt amb la gran mida, els hi donava un aspecte de Carnosaure Al·losauroïdeu (i per això van formar d'aquest altre grup de Teròpodes durant molt de temps). També les formes basals tenien braços llargs que s'adequaven més a la seva mida i que en el cas del Guanlong eren el 60% de les cames. A mesura que anaven augmentat la seva mida corporal, ho feia extremadament la del cap per donar més espai a la zona de la mandíbula i els punts d'inserció dels músculs que l'aguantaven i, tal com vaig dir a l'entrada anterior, això va compartir l'extrema reducció dels braços. En els Tiranosauroïdeus basals juràssics com el Guanlong el dit tercer de la mà encara no havia començat a reduir-se, però ja en el Dilong era més prim que els altres dits. I així fins que al final només van quedar dos dits funcionals. Tots els Tiranosauroïdeus tenien potes llargues respecte a la mida del cos. En el cas dels més petits i basals, això els feia ser uns grans corredors. Aquestes proporcions persisteixen en adults dels grans tàxons tardans, tot i no poder córrer distàncies llargues a gran velocitat. Per acabar, no tots els Tiranosauroïdeus eren arctometatarsalians (entre aquests el Dilong), el que indica en aquest aspecte una evolució convergent en la majoria de tàxons amb els Ornitomimosaures, pel que no faltaria que estiguessin estretament emparentats.

Esquelet holotip de Dilong.
Foto: Viquipèdia.

També molt important és el tema de les plomes. Les proves més plausibles de filaments "protoplomes" en Tiranosauroïdeus basals provenen de Liaoning. El primer exemple d'això va ser un esquelet de Dilong trobat el 2004. Llavors ja s'havien trobat esquelets de Celurosaures emplomallats en aquesta regió com el Compsognàtid Sinosauropteryx. Aquest descobriment va fer que es popularitzés la pregunta "Si els Tiranosauroïdeus petits tenien plomes, en tindrien també els grans?" o dit d'una forma més senzilla "Tenia plomes el T.rex?". S'han trobat algunes (tot i que molt poques) impressions de pell de grans Tiranosàurids amb escates i sense plomes. Això ha fet originar tres hipòtesis: la primera és que si tenien plomes però en altres parts del cos de les quals no s'han trobat impressions de pell. La segona és que el Tiranosàurids grans només tenien plomes quan eren petits i que les anessin perdent a mesura que creixien. La tercera parteix de la idea actualment acceptada que els dinosaures van desenvolupar plomes en un primer moment per mantenir la seva temperatura corporal i diu que, com les plomes només s'han descobert en dinosaures relativament petits, els grans no les necessitaven per mantenir la seva temperatura corporal. Aquesta última teoria s'ha començat a decantar pel descobriment el 2012 del Yutyrannus, l'holotip del qual presentava plomes tot i ser molt gran, amb el que es podria arribar a dir que un dinosaure de la mida d'un T.rex (que era encara més gran que un Yutyrannus) també hauria necessitat plomes.     

Reconstrucció d'un Yutyrannus. El fet de que s'hagin descobert "protoplomes" per mantenir la temperatura corporal en un dinosaure de 9 metres ha fet imaginar a molts paleoartistes que vivia en un ambient fred, contrari a l'idea de que el món del Mesozoic era càlid.
Foto: Robert Back.

Dibuix que representa a un Tiranosaure adult escatat i a una cria emplomallada.
Foto: Michael Skrepnick.

Els Tiranosàurids.

Els Tiranosàurids (Tyrannosauridae, que en llatí vol dir "llangardaixos tirans") són una família de Teròpodes Celurosaures que van viure durant el Cretaci superior Campanià i Maastrichtià a Amèrica del Nord i Àsia oriental. Són la família més representativa no sols dins els Celurosaures i els Teròpodes, si no de tots els dinosaures i encara més ho és el gènere que els dóna nom, el Tiranosaure (Tyrannosaurus), que també s'esmenta moltes vegades amb el nom de la seva espècie: Tiranosaure rex o T.rex en forma abreviada, que significa "rei dels llangardaixos tirans" en llatí, remarcant el seu paper com a animal gegantí, ferotge, poderós i màxim depredador del seu ecosistema.

Tant ell com altres Tiranosàurids són de gran mida (el Tiranosaure feia 12 m de llargada i 8 tones de pes), molt més pesants que la majoria de Celurosaures. Això va fer que durant molt de temps es classifiquessin com a Carnosaures junt amb altres Teròpodes de gran mida i es considerava que provenien dels Al·losauroïdeus. Però a la dècada del 1990 es van començar a percebre que els Tiranosàurids tenien més característiques òssies de Celurosaures, que fins llavors es considerava que eren els Teròpodes petits, que no pas característiques d'Al·losauroïdeus. Entre elles hi havia el turmell arctometatarsalià, molt diferent del de l'Al·losaure o parents seus. Això no sols posava als Tiranosàurids junt amb els "Teròpodes petits", si no que els acostava als Ornitomimosaures que també presenten turmell arctometatarsalià (no tots els Celurosaures en tenen). Ara ja està totalment acceptat que són Celurosaures de gran mida o, per dir-ho d'una altra manera, uns "gegants" entre els "petits".

Els Tiranosàurids presenten totes les característiques que defineixen als Celurosaures a més de vàries novetats evolutives que els diferencien de les altres famílies com unes dents premaxil·lars molt menors que la majoria de dents i amb una secció transversal en forma de D, una obertura a l'os jugal, un premaxil·lar molt alt que despunta del front del morro, uns ossos nasals fusionats i arquejats cap amunt amb rugositats a la seva superfície superior en algunes espècies, una cresta prominent a l'os suprangular que s'estén de costat des de l'articulació de la mandíbula, uns braços relativament molt curts per la seva gran mida (tot i que eren de la mida d'un braç humà) en els quals ha desaparegut el tercer dit, un forat còncau a l'extrem anterosuperior de l'ili, una cresta vertical a la superfície externa d'aquest, una "bota" púbica que és la meitat de llarga que l'eix propi del pubis i cames llargues respecte a la mida del cos amb tíbies i metatarsians allargats (el que són proporcions pròpies d'animals corredors).

Els Tiranosàurids estaven al cim de la cadena tròfica dels ecosistemes de finals del Cretaci dels territoris que actualment ocupen la Xina, Mongòlia, l'est de Rússia, el Canadà, els Estats Units i el nord-oest de Mèxic. Presentaven uns cranis enormes (d'entre els més grans en els Teròpodes) amb una gran boca plena d'enormes dents que podien fer de 10 cm de longitud i que eren molt fortes, robustes i compactes. Les dents dels Tiranosàurids estaven menys comprimides que les d'altres Teròpodes i eren més resistents a trencar-se, el que els hi servia no sols per tallar carn, si no també per triturar os i poder menjar-se la medul·la òssia. Proves biomecàniques fetes amb motlles de cranis i ossos d'animals actuals mostren que la potència de la mossegada en els Tiranosàurids era descomunal, amb una força de pressió de més de 4 tones en el cas del T.rex, tenint una de les mossegades potents de tot el regne animal. Però el que tenien en crani no ho tenien en braços, que semblaven gairebé atrofiats per un animal d'aquestes mides, amb el que els Tiranosàurids els hi era pràcticament impossible agafar les preses amb les mans mentre mossegaven a diferència d'altres Teròpodes. El fet d'engrandir i enrobustir el crani per augmentar la potència de la mossegada ha provocat que s'escurcin els braços i també el coll, perquè engrandir el cap és augmentar el pes de la zona davantera de l'animal i en el cas de que tingués uns braços i un coll llargs, el centre de gravetat es desplaçaria excessivament cap endavant i el dinosaure es tornaria molt inestable. 

Hi ha paleontòlegs que pensen que els Tiranosàurids i en especial el T.rex eren carronyaires i no caçadors actius com moltes vegades se'ls imagina. Això ha causat una certa polèmica. Els Tiranosàurids, tot i ser grans, semblaven ser animals dinàmics i energètics. Tot i això, recents estudis fets per un equip de la Universitat de Berkeley a Califòrnia proposen que els Tiranosàurids no eren animals corredors a causa del pes i que fins i tot en una carrera lenta, un T.rex estaria a prop del seu límit biodinàmic. Però el que els hi faltava en velocitat ho tenien en percepció. S'ha descobert que els Tiranosàurids tenien visió binocular, el que significa que els dos ulls es dirigien cap endavant i podia calcular distàncies. El T.rex podria haver aconseguit la seva capacitat màxima per veure en tres dimensions pujant els ulls uns 10º a la vegada que baixava una mica el cap, segons un estudi de la Universitat d'Oregon. Per tant, podem afirmar que els Tiranosàurids, tot i no ser corredors veloços, les capacitats visuals els permetien sens dubte ser caçadors eficaços i actius, sempre que també podien ser carronyaires oportunistes.

Els Tiranosàurids es classifiquen en dues subfamílies: per una banda els Albertosaurins (Albertosaurinae) i els Tiranosaurins (Tyrannosaurinae). Els Albertosaurins inclouen a l'Albertosaure i al Gorgosaure del sud del Canadà (Alberta i Saskatchewan) i el nord dels E.E.U.U. (Montana i Dakotes) i són generalment més esvelts, tenir cames més llargues i primes (el que significa que eren més ràpids) i cranis més allargats que els Tiranosaurins, de complexió més robusta, que inclouen al T.rex mateix i al Daspletosaure del continent americà i al Tarbosaure del continent asiàtic. Fa poc temps es va crear la tribu dels Alioramini que inclou a l'Alioramus de Mongòlia i al Qianzhousaurus de la Xina, caracteritzats per tenir un musell extremadament allargat i una complexió molt gràcil amb comparació amb altres Tiranosàurids. Aquesta caractetística va fer dubtar a molts paleontòlegs que creien que l'Alioramus seria un Tarbosaure subadult mal interpretat. El descobriment del Qianzhousaurus el 2014 va fer veure que l'Alioramus no estava sol i que estava més emparentat amb aquest que no pas amb el Tarbosaure i que hi hauria una fauna de Tiranosàurids de musell llarg a l'Àsia que compartiria l'ambient amb els de musell curt però que s'alimentaria de preses diferents i així evitar la competència.

Comparació de mides entre les espècies de Tiranosàurids més representatives amb a partir d'un humà.
Foto: Viquipèdia.

Estructura dels braços dels Tiranosàurids.
Foto: Viquipèdia.

Diagrama de sectors que indica la preferència pel tipus de règim alimentari que tindria un Tiranosàurid, amb una majoria de la combinació entre caçador i carronyaire.
Foto: Everything Dinosaur.

Dent de Tiranosàurid.
Foto: Viquipèdia.

Dibuix sobre el camp de visió d'un Tiranosàurid.
Foto: Treeosaur.      

Una "guarderia" d'Iguanodonts a Terol.

És la primera vegada que s'identifica un cas així a una de les regions de la Península més productives en fòssils, i més concretament a la Formació Camarillas a Galve, del Cretaci inferior Barremià (129-127 M.A.). El 2011 es van trobar durant vàries prospeccions més de 1100 ossos de cries d'Iguanodont que correspondrien a 13 individus (set dels quals es van recuperar durant les campanyes de rentat amb aigua) que haurien viscut i mort juntes. Totes eren d'una mida semblant al voltant dels 60 cm, pel que serien de la mateixa temporada de cria. El grau d'ossificació i la histologia dels seus ossos indiquen que feia relativament poc temps que havien sortit de l'ou i que només tenien un any de vida. A prop també es van trobar els esquelets d'un juvenil i d'un adult també d'Iguanodont, tenint aquest últim una llargada de sis metres.

Gairebé totes les característiques òssies tant de l'adult com de les cries indiquen que serien Ornitòpodes del gènere Iguanodon (Iguanodont en la forma catalanitzada), una de les races d'Ornitòpodes més comunes a Europa a principis del Cretaci i una de les més conegudes actualment. Però presenten una concavitat curta i abrupta a la part anterosuperior del dentari que no es troba a l'Iguanodon bernissartensis, l'espècie tipus del gènere identificada principalment per restes trobades a Bèlgica. Això ha fet que els investigadors de Dinòpolis hagin creat una nova espècie per aquests esquelets: Iguanodon galvensis (de Galve). Aquesta és converteix en la segona espècie totalment vàlida d'Iguanodont junt amb la bernissartensis, ja que hi ha tot un seguit d'altres possibles espècies que s'han considerat dubtoses o invàlides (sobretot les que s'han basat en els fòssils fragmentaris trobats a Anglaterra) o s'han renombrat en altres gèneres (com l'Iguanodon orientalis de Mongòlia, ara Altirhinus, i l'Iguanodon lakotensis dels E.E,U.U., ara Dakotadon). L'Iguanodon galvensis també s'ha convertit en la cinquena descrita a Galve i la desena de la província de Terol.

Les característiques del jaciment on s'han trobat les restes de l'Iguanodon galvensis indiquen que les reses de les cries no es van concentrar al lloc on s'han trobat després de morir, si no que ho van fer juntes i al mateix moment. A prop d'aquestes 13 cries s'han recol·lectat vèrtebres d'embrions amb una longitud de 30 cm indica que van morir a prop d'una àrea de nidificació i el que fa suggerir que estiguessin en una "guarderia". Els Ornitòpodes eren un tipus de dinosaures molt sociables que cuidaven de les seves cries i ho feien a prop d'on ponien els seus ous, sent l'exemple més conegut el de l'Hadrosàurid nord-americà Maiasaura. La Formació Camarillas està formada per depósits fluvials, el que vol que als Iguanodon galvensis els agradava niar en zones pantanoses o prop de rius, una preferència observada també en altres Ornitòpodes de gran mida.

El treball va ser publicat a Cretaceous Research.

Fémur d'una cria (esquerra) i d'un adult (dret) d'Iguanodon galvensis.Foto:Cretaceous Research.

Possible aspecte d'una cria.
Foto: Cretaceous Research.

Dibuix d'un adult vigilant a unes cries.
Foto: Rafael Arrabal.  

Font: Europapress.

Yi qi, el fenomen de l'any en paleontologia de dinosaures.

El seu nom ja fa veure que no es tracta d'un dinosaure qualsevol. Es va donar a conèixer el 29 d'abril a la Nature per part del paleontòleg Xing Xu, de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències a Pequín i qui ha nombrat als extraordinaris dinosaures del registre fòssil del gegant asiàtic. Xing Xu ha posat a aquest dinosaure un nom totalment xinès, Yi qi (Yi és el gènere i qi l'espècie) que significa "ala estranya" (per motius que explicaré més endavant). El que fa especial aquesta nomenclatura és que es tracta de la més curta utilitzada per un dinosaure.

El Yi qi està basat un sol esquelet parcial d'un adult trobat a la província de Hebei en roques de la Formació Tiaojishan del Juràssic mitjà Callovià-Oxfordià (165-153 M.A.). L'holotip mostra que, tot i pertànyer a un adult, el Yi qi era molt petit per un dinosaure, pesant només 380 g en aquest cas. Aquest fòssil va ser descobert per un granger local i el va donar al Museu Shandong Tianyu de la Natura el 2007. El Yi qi forma part de la família de Teròpodes Celurosaures dels Escansoriopterígids (Scansoriopterygidae), típics d'Àsia oriental i caracteritzats per ser molt petits.

El cap del Yi qi era curt amb una mandíbula orientada cap avall. Només tenia dents a la part frontal de la boca, sent les més grans les de la mandíbula superior. Les dents de la mandíbula inferior estaven força inclinades cap endavant, aquesta orientació també es nota una mica a les dents superiors. Les seves extremitats anteriors eren molt llargues i molt semblants a les de majoria de Celurosaures. I és aquí on s'ha descobert la característica que fa al Yi qi únic i l'hi ha valgut el nom "ala estranya". El primer dit del braç era molt petit comparat amb el tercer, una característica que també s'observa en altres Escansoriopterígids i que fa recordar el braç del Yi qi al d'un Pterosaure. A més d'això, el seu braç també presenta un element que fins ara no s'ha trobat en un dinosaure, un os allargat lleugerament corbat en forma de vara que surt del canell i que s'estén cap endarrere a partir dels ossos del braç. Els paleontòlegs que han estudiat l'holotip l'han anomenat "element estiliforme", una característica que també s'observa en vertebrats voladors o planadors com els ratpenats, els Pterosaures i els esquirols voladors.

El Yi qi tenia plomes. Els Escansoriopterígids formen part del clade Pennaraptora, Teròpodes Celurosaures amb plomes pennàcees, és a dir, plomes totalment desenvolupades d'eix central i barbes laterals com les aus. Però, tot i ser un Escansoriopterígid, el Yi qi  no tenia plomes del tipus anterior si no plomes amb una estructura més primitiva, composta de filaments simples i ramificats en forma de pinzell. Aquestes plomes cobrien la major part del seu cos, incloent tant les extremitats posteriors com les anteriors. Però en aquestes últimes, s'han descobert trossos de teixits tous diferents a les plomes entre els dits, que indiquen que el Yi qi tenia ales que no estaven emplomallades (a diferència dels dinosaures planadors identificats fins ara), si no per una membrana de pell, el que fa augmentar la seva semblança superficial amb els ratpenats i els Pterosaures.

Que les ales del Yi qi s'assemblin a les dels ratpenats no vol dir que siguin iguals. Hi ha diferències importants: en els ratpenats la membrana alar s'estén entre quatre dits de la mà, la resta del braç i la cama. En el Yi qi s'estendria entre els dits més curts, el gegantesc tercer dit i "l'element estiliforme" i possiblement es connectava amb el tors, tot i que la part interna no s'ha preservat a l'holotip. També hi ha alguna diferència amb les ales dels Pterosaures: en aquests el tercer dit és encara més llarg que en el Yi qi. Els Pterosaures no tenen realment "l'element estiliforme", però si un os força semblant anomenat pteroides ("ala" en grec i part de l'origen etimològic de Pterosaure) que enforteix la membrana davantera de l'ala en aquests rèptils. Tot i la semblança que hi ha, el Yi qi està tant lluny evolutivament dels Pterosaures i dels mamífers (més dels últims que dels primers) com qualsevol altre dinosaure. A més, és un Celurosaure, el que vol dir que és parent proper de les aus i per ara no ha afectat a la hipòtesi de l'origen dinosaurià dels ocells. Es tracta només d'un cas de convergència evolutiva (en que un organisme té característiques semblants a un altre que no hi ha està emparentat de prop). Això si, és l'únic dinosaure d'ales membranoses.

Com estructures semblants a "l'element estiliforme" es troben en animals planadors actuals, el planejament seria el mètode de locomoció bàsic del Yi qi. És possible que també utilitzes el vol actiu, però l'absència d'una superfície d'ancoratge en els ossos necessària per uns músculs potents que ajudessin a aletejar i que "l'element estiliforme" interferiria amb les oscil·lacions i rotacions que es produeixen durant l'aleteig fan suposar que el Yi qi planejaria. Sembla que ser durant el Juràssic i el Cretaci hi va haver varis petits dinosaures arborícoles amb estructures dissenyades per saltar i planejar, en el que els paleontòlegs han anomenat "experiments" que es van produir en la base de l'origen evolutiu de les aus per aconseguir volar. Durant aquest procés van evolucionar dos tipus d'ales: les emplomallades com les del Microraptor i les membranoses com les del Yi qi. Al final van passar als ocells les ales emplomallades i les membranoses no van triomfar i es van quedar endarrere. Altres fòssils d'Escansoriopterígids tampoc tenen plomes com les de les ales de les aus als braços (tot i que no membranes), el que indicaria que aquest clade va perdre la capacitat de produir plomes d'aquest tipus en aquesta part del cos.     

Esquelet holotip del Yi qi.
Foto: Nature.

Detalls de les plomes filamentoses del Yi qi. a) al coll, b) a l'húmer, c) al llarg de l'húmer i el cúbit, d) plomes aïllades, e) i f) teixit tou amb plomes associades a l'extremitat anterior, g) falanges distals del tercer dit de la mà.
Foto: Nature. 

Reconstruccions de les ales del Yi qi. A l'esquerra, basant-se en les ales dels dinosaures planadors, i a la dreta, en les dels ratpenats.
Foto: Nature.

Reconstrucció del Yi qi caçant un insecte. No se sap del tot com viuria, però per la mida seria arborícola. Les plomes de la cua estan basades en les d'un altre Escansoriopterígid, l'Epidexipteryx.
Foto: Emily Willoughby.

Nova possible raça d'Hadrosàurids nans del Cretaci dels Pirineus.

Els fòssils d'Hadrosàurids de la Península Ibèrica provenen sobretot dels Pirineus aragonesos i catalans i s'han identificat per ara tres espècies del Cretaci superior: el Pararhabdodon isonensis, l'Arenysaurus ardevoli i el Blasisaurus canudoi (del qual encara no he parlat). Tot i que mostren característiques pròpies del nanisme insular, la mida d'aquests dinosaures estava entre la mitjana dels membres de la seva família (6-7 metres de longitud). Però últimament s'han trobat proves d'una possible nova espècie que convivia amb aquests i, pel que fa a la mida, estaria del tot "afectat" per les lleis del nanisme insular.

Això comença amb el descobriment d'ossos d'Hadrosàurids durant les últimes campanyes d'investigació a un jaciment del Cretaci a prop de Beranui (Osca) per part del Grup d'Investigació de Vertebrats del Mesozoic i del Quaternari de la Universitat de Saragossa (conegut també com Aragosaurus). El 90 % dels fòssils eren molt petits, molt més que la majoria dels ossos de les tres espècies nombrades anteriorment. Això va fer que, per lògica, es pensés en un principi que eren ossos de cries, però a mesura que s'anaven estudiant, es veia que molts ossos, com les apòfisis espinoses vertebrals i les vèrtebres sacres, estaven fusionades entre si, una característica decisiva perquè indica que eren restes d'animals adults. Per corroborar-ho, el doctor Julio Company, de la Universitat Politècnica de València va realitzar estudis histològics (sobre l'estructura interna dels ossos) al microscopi del fragment proximal de l'húmer, del fragment distal del fèmur i de vàries costelles d'un d'aquests dinosaures. Moltes característiques histològiques eren pròpies d'individus adults, com una intensa remodelació del teixit ossi, la presència de varis anells de creixement anuals (que indica que van viure forces anys) i altres estructures a la perifèria dels ossos que són una prova que alguns d'aquests misteriosos Hadrosàurids ja havien completat el seu creixement abans de morir. Per tant, es va poder descartar que fossin individus juvenils.

I si ja havien aconseguit la seva mida final d'adults, com de petits eren? Es va comparar un húmer amb altres del registre fòssil europeu d'Hadrosàurids, incloent-hi els del Tethyshadros insularis d'Itàlia i el Telmatosaurus transsylvanicus de Romania, considerants entre els més petits amb una mida totalment condicionada pel nanisme insular. El resultat va ser que el nou possible Hadrosàurid dels Pirineus aragonesos era encara més petit que aquests dos, convertint-se en el més petit a Europa i possiblement un dels amb menys mida de tot el món.

El seu estudi va ser publicat a la revista Journal of Iberian Geology el 25 de març del 2015. El grup Aragosaurus (del qual m'he basat per escriure aquesta entrada) va fer pública la notícia a la seva pàgina web el 4 de maig.

Fotos d'un fragment de fèmur i un fragment d'húmer dels Hadrosàurids de Beranui i la seva situació (assenyalada amb fletxes) dins d'un hipotètic esquelet en que estan pintats de color taronja els ossos identificats.
Foto: Aragosaurus.      

Galeamopus hayi, nou Sauròpode Diplodòcid del Juràssic superior dels Estats Units.

El 7 d'abril del 2015, els paleontòlegs Emanuel Tschopp, Octavio Mateus i Roger Benson van publicar un article a la revista PeerJ on revisaven la filogènia dels Diplodòcids, un dels grups de Sauròpodes més coneguts. El resultat es que alguns tàxons que anteriorment s'havien identificat com espècies de gèneres tan coneguts com l'Apatosaure i el Diplodoc han estat reclassificats com nous gèneres. Entre ells hi ha el Galeamopus hayi.

Els fòssils del Galeamopus provenen de la cantera Red Fork Powder River, a prop del poble de Sheridan (Wyoming), una localitat de la zona inferior d'un dels jaciments de la Formació Morrison del Juràssic superior Kimmeridgià (155 M.A.). Els primers fòssils van ser descoberts el 1902 i van ser identificats com una nova espècie de Diplodoc, D. hayi. El nom específic es va posar en homenatge al paleontòleg Oliver Perry Hay (1846-1930). El mateix paleontòleg que el va nombrar, així el 1924, en William Holland, ja comentava que hi podria haver una possible separació del Diplodocus en el futur, una hipòtesi que altres paleontòlegs van defensar posteriorment. L'estudi d'en Tschopp, en Mateus i en Benson ho ha acabat de confirmar, proposant-li el nom genèric Galeamopus.

Aquest nom vol dir "que necessita casc" en llatí (galeam i opus). Li han posat aquest per dues raons: la primera perquè en alemany el nom propi Wilhelm té un significat semblant, que és l'arrel del nom anglès William, que serveix per honrar tant a William Utterback, qui en va descobrir les primeres restes com a William Holand, qui el va nombrar per primera vegada. També fa al·lusió al seu crani, que era molt fràgil.

L'holotip, conservat al Museu de Ciències Naturals de Houston (Texas) consta d'un esquelet parcial, d'un dels més complets identificats dins els Diplodòcids. Està compost d'un crani complet, un gran nombre de les vèrtebres cervicals, dorsals, sacres i caudals, les extremitats posteriors i una d'anterior gairebé completa. Pertany a l'espècie tipus del gènere, Galeamopus hayi. També s'han identificat com de Galeamopus un crani complet del Museu Americà d'Història Natural (Nova York), un crani parcial del Museu Nacional d'Història Natural (Washington DC) i altre un esquelet incomplet del Museu dels Saures d'Aathal (Suïssa), però en aquests s'han observat característiques que no apareixen en l'holotip. Pels tres autors del treball, és una possible prova de dues o més espècies de Galeamopus, però per ara només es pot donar per segura l'espècie hayi.

Des de feia temps, ja s'havien identificat característiques en l'holotip del Galeamopus força diferent de la majoria d'exemplars de Diplodoc, com unes potes anteriors robustes i trets cranials més típics dels Apatosaures. Tot i que ja sigui un gènere diferent, el Galeamopus és un tàxon molt proper al Diplodoc. També, per trets de les vèrtebres caudals, s'ha pogut establir una relació de parentesc molt propera amb el Leinkupal, l'únic Diplodòcid del Cretaci i d'Amèrica del Sud.

Crani de Galeamopus del Museu Amèrica d'Història Natural, encara descrit com un Diplodoc.
Foto: Viquipèdia

Els Tiranoraptors i els Compsognàtids.

Els Tiranoraptors (Tyrannoraptora) són la primera gran derivació dins dels Celurosaures. El seu nom està format per les paraules llatines tyrannus (tirà) i raptor (rapinyiare o lladre), que fan referència als dos grups més reeixits d'aquest clade encara sense rang, els Tiranosauroïdeus i els Maniraptors, dels quals ja parlaré més endavant. La primera derivació dins dels Tiranoraptors són els Compsognàtids (Compsognathidae) amb rang de família, que són també el primer grup ben definit de Celurosaures en aparèixer.

El seu nom prové del seu membre més conegut tant a nivell acadèmic com popular, el Compsognathus, del Juràssic superior Kimmeridgià (152 M.A.) d'Alemanya i França, tractant-se d'un dels primers Celurosaures en aparèixer, a més, d'un dels Teròpodes més petits amb només un metre de longitud. Tots els altres membres tampoc no tenien una mida gaire gran. Van viure fins fa 125 M.A., en el Cretaci inferior Aptià.

La seva posició filogenètica és incerta. És pot estar segur de que es tracten de Tetanurs, amb novetats evolutives compartides tant pels Carnosaures com pels Celurosaures com la ubicació de totes les dents per davant de les òrbites, una mà de tres dits i una "bota" púbica. Durant molt de temps no se sabia si encaixar-los dins dels Carnosaures o dels Celurosaures perquè no es distingien bé els trets diferenciatoris de cada clade. Actualment, la majoria de paleontòlegs coincideixen que per antiguitat i estadi evolutiu són Celurosaures primitius, propers al que seria l'avantpassat comú del grup. També estan relacionat de prop amb els Tiranosauroïdeus.

Entre les novetats evolutives dels Compsognàtids hi ha: un crani llarg i baix amb un musell bruscament estret, una mandíbula inferior prima, òrbites oculars molt grans, pleurocels (cavitats vertebrals per alleugerir pes) només en les cervicals, apòfisis espinoses en forma de ventall, vèrtebres caudals llargues i primes, petits xebrons curts, costelles cervicals no fusionades amb les vèrtebres i braços amb un terç de la longitud de les cames. La forma general de l'esquelet fa pensar en els Compsognàtids com unes criatures àgils i lleugeres de coll flexible.

A més del Compsognathus, en aquest família també s'hi troben el Sinosauropteryx del Cretaci inferior de la Xina i el Scipionyx del Cretaci inferior d'Itàlia. Per ara només el Sinosauropteryx ha donat presència de plomes. El 1996, científics xinesos van proposar el nom alternatiu per aquesta família de Sinosauropterygidae.

Aquí deixo una foto per a cada gènere de Compsognàtid, els quals en són set:

Esquelet holotip de Compsognathus, trobat el segle XIX a la pedrera de Solnhofen, a Baviera (Alemanya) i exposat a Oxford.
Foto: Viquipèdia.

Restes d'Aristosuchus, identificat a Anglaterra el 1876 en sediments del Barremià.
Foto: Viquipèdia.

Esquelet de Huaxiagnathus procedent de Liaoning (Xina) i exposat a Hong Kong.
Foto: Viquipèdia.

Reconstrucció del Juravenator, del Kimmeridgià d'Alemanya.
Foto: Nobu Tamura.

Reconstrucció del Mirischia, del Cretaci inferior Albià del Brasil.
Foto: Viquipèdia.

Esquelet holotip del Sinocalliopteryx, del Barremià de la Xina.
Foto: Viquipèdia.

Esquelet holotip del Sinosauropteryx trobat el 1996. Les taques negres corresponen al plomall.
Foto: Universitat de Bristol.