Tito: Itàlia com a punt d'unió entre Europa i Àfrica.

Un Sauròpode Titanosaure és la quarta incorporació de la fauna dinosauriana d'Itàlia (després dels Teròpodes Scipionyx i Saltriosaurus i l'Ornitòpode Tethyshadros) i el més antic de la seva espècie al sud d'Europa. Aquests descobriments durant els últims 25 anys han fet canviar per complet la comprensió que es tenia de l'Itàlia cretàcica, que en un principi es creia que estava tota submergida. Alguna evidència de que això no va ser així va ser la descoberta en un principi de petjades de Sauròpodes del Cretaci Mitjà/Superior Cenomanià al Laci.

Aquest nou exemplar va ser desenterrat al 2008 en forma de tres blocs de roca a prop de Rocca di Cave, també al Laci, en sediments del Cretaci Inferior/Mitjà Aptià-Albià (112 M.A.). Van ser enviats per la seva neteja i estudi al Museu d'Història Natural de Milà. El dinosaure va ser presentat el 17 de març a Cretaceous Research, encara que no va aparèixer als mitjans italians fins al 19 d'abril. No té nom científic, encara que se li ha posat el nom afectuós de Tito, el qual seria una abreviació de Titanosaure. El Tito està representat per dos fragments d'ossos pèlvics i una vèrtebra caudal. Ha estat la vèrtebra la que ha ajudat a classificar l'animal com un Titanosaure. Aquests Sauròpodes tenen vèrtebres procèliques (amb el centre vertebral còncau a la part davantera i convex a la part posterior) amb una apòfisis espinosa projectada dorsalment. La vèrtebra caudal del Tito també ha servit per determinar la seva mida (8 m de llargada i 600-700 kg) i la seva edat aproximada (no hauria completat el seu creixement). Les mides són petites per un Titanosaure, pel que el Tito estaria afectat pel nanisme insular.

Esquelet de Sauròpode on estan pintats els ossos trobats en el Tito i foto de la seva vèrtebra caudal.
Foto: Cretaceous Research.

L'anàlisi filogenètica del Tito mostra que era parent proper de Titanosaures primitius tant d'Àfrica (Malawisaurus i Rapetosaurus) com d'Europa i Àsia (Mongolosaurus). Això reforça una teoria de migracions que es va començar a perfilar en els Rebaquisàurids gràcies al Tataouinea i que es pot aplicar a la mateixa època en els Titanosaures. Aquests dinosaures haurien aparegut a Àfrica i haurien arribat a Europa a través d'un seguit d'illes al llarg de l'actual serralada dels Apennins que farien de pont entre les dues ribes del Mar de Tehtys. El Tito és contemporani al Ciro (Scipionyx) i es troben a la mateixa àrea del sud d'Itàlia, que hauria format una illa de la mida de Sardenya.

Reconstrucció de tres Titanosaures de l'espècie del Tito en una platja de l'antiga illa d'Itàlia Central.
Foto: Davide Bonadonna.

Rapetosaurus: adults en miniatura.

Els Sauròpodes, i els Titanosaures sobretot, són alguns dels animals amb més variació de mida entre adults i juvenils, encara que els fòssils d'aquests últims són escassos i, per tant, encara falta per saber com vivien. L'últim estudi sobre aquest tema, que pot ajudar molt en omplir aquest buit, va ser presentat a la revista Science al 22 d'abril de les mans de la Kristi Curry Rogers, professora del Macalester College de Saint Paul (Minnesota).

Es tracta d'una cria de Rapetosaurus, un Titanosaure del Cretaci superior (67 M.A.) de Madagascar del qual les restes d'adults no són rares peró que fins ara no es sabia gairebé res sobre els juvenils. L'exemplar estudiat està representat per ossos pèlvics, de les extremitats anteriors i posteriors i vèrtebres. Es tractaria d'un exemplar amb només una setmana de vida, amb una llargada de 35 cm i un pes de 40 kg, respecte als 3,4 kg d'un nounat i als 15 m d'un adult. Es tracta d'un dels únics fòssils de Sauròpodes just després de l'eclosió. Va ser trobat entre el 1998 i el 2003 i es va guardar a l'Universitat Estatal de Nova York classificat erròniament com un cocodril fins que al 2012 la Curry Rogers va visitar el seu magatzem de fòssils i va confirmar que era un Titanosaure jove.

Si només mirem l'exterior dels ossos, no hi ha molta cosa, però el que fa especial aquest fòssil es troba a l'interior, que és on s'ha fixat l'equip de la Curry Rogers. Com amb qualsevol estudi d'aquest tipus, es van tallar làmines dels ossos del Rapetosaurus i es van examinar mitjançant un microscopi i la tomografia computada. Els resultats obtinguts són sorprenents: tot i ser molt petit comparat amb els seus pares, el petit Rapetosaurus tenia una estructura òssia igual que la d'un adult, amb el que no dependria dels pares durant la primera part de la seva vida i es podria moure amb la mateixa facilitat que un Rapetosaurus madur. Aquesta situació precoç dels joves Titanosaures seria contrària a les dels seus equivalents Teròpodes i Ornitòpodes, on les cries havien de dependre dels pares durant anys i reforça la teoria que els Titanosaures adults deixaven els ous a la seva mercè després de pondre'ls i els fills havien de viure per si sols fins a que es podien unir al ramat, ja crescuts.

Per l'estudi dels patrons conservats de subministrament de sang i dels cartílags en els extrems dels ossos de les extremitats, la professora Curry Rogers ha trobat semblances entre el creixement del Rapetosaurus i el d'un mamífer.

Comparació entre un Rapetosaurus adult, un Rapetosaurus infantil i un humà.
Foto: Raúl Martín.

Alguns dels ossos del jove Rapetosaurus.
Foto: Science.

Aquest cap de setmana, triplet de Titanosaures!

Estem a l'època daurada dels descobriments de Titanosaures i cada més es dóna a conèixer algun fet relacionat amb ells. Aquestes dues últimes setmanes d'abril han estat presentats tres fòssils que porten informació molt valuosa sobre els animals terrestres més gran que hi ha hagut.

La Copa: Un Titanosaure juvenil de Madagascar que va néixer amb les capacitats d'un adult.

La Lliga: Els primers Sauròpodes d'Itàlia.

La Champions: El segon gegant argentí de l'any, amb cap complet!

Una bona combinació per passar un feliç #SauropodSaturday.

Model de Titanosaure, basant en els fòssils catalans, pel llibre Dinosaurios del Levante Peninsular.
Foto: Oscar Sansisidro.

Registre fòssil de Megalosauroïdeus a la Península Ibèrica

Com a la majoria del món, els fòssils de Megalosauroïdeus en el registre ibèric pertanyen al Juràssic superior i el Cretaci inferior. Provenen del País Valencià, La Rioja i Portugal, on s'hi troben representats quatre noms propis: Megalosaurus, Baryonyx, Torvosaurus i Lourinhanosaurus.

PAÍS VALENCIÀ

La presència de Megalosauroïdeus al Cretaci inferior del País Valencià va ser registrada per primera vegada per en José Royo y Gómez al 1924 basant-se en fòssils aïllats de Rubiols de Mora (Terol), Morella (Els Ports) i Benaixeve (Els Serrans), que va classificar com a Megalosaurus (tenint en compte que llavors era comú utilitzar aquest nom per a tots els grans Teròpodes). El fòssil de Morella és un fèmur desenterrat per en Nicolás Ferrer y Julve el 1868, destacant per ser la primera evidència que es va conèixer de dinosaures a l'estat espanyol. Ferrer va donar el fèmur al Museu d'Història Natural de la Universitat de València al 1877. Va desaparèixer al 1932 en un incendi a les col·leccions de Paleontologia i Geologia de la universitat, però s'ha pogut estudiar posteriorment gràcies a motlles conservats al Museu Nacional de Ciències Naturals (Madrid) i a dibuixos fets per Royo y Gómez. En una monografia de la Formació Argiles de Morella (Cretaci inferior Aptià) publicada al 1982 s'identifiquen unes restes del jaciment El Beltrán com a Megalosauridae indeterminat. La veritable pertinença tant d'uns com d'altres no s'ha acabat d'aclarir i podrien tractar-se d'altres Teròpodes Tetanurs basals com Al·losauroïdeus.

Dibuix de José Royo y Gómez del fèmur de Megalosaurus(?) de Morella.
Foto: MNCN.

A Morella també s'ha pogut identificar un altre tàxon de Megalosauroïdeu amb més precisió, un Espinosàurid de la subfamília Baryonychinae, encara que sense poder determinar l'espècie. El material més abundants són les dents recuperades en jaciments de l'Aptià inferior com el d'ANA a Cinctorres i el de Mas de la Parreta (Morella). Aquestes dents es caracteritzen per presentar una ornamentació de crestes longitudinals, uns diminuts denticles i una secció poc aixafada. Les dents tenen una petita variació amb les del Baryonyx walkeri d'Anglaterra (espècie tipus de la subfamília) i amb les del Suchomimus tenerensis de Níger. Dels Espinosàurids de Morella també s'han trobat restes postcranials com vèrtebres cervicals, dorsals i caudals, i un fèmur i una tíbia.

Vèrtebra cervical de Baryonychinae indeterminat del jaciment Mas de la Parreta (Morella). Només es diferencia d'una vèrtebra cervical de Baryonyx walkeri pel desenvolupament de l'epipòfisi (una projecció situada al costat dret de la vèrtebra a la foto B), que és més curt en l'espècie anglesa.
Foto: European Association of Vertebrate Palaeontologists.

Dibuix d'un Baryonyx pel llibre Dinosaurios del Levante Peninsular.
Foto: Oscar Sanisidro.

LA RIOJA

Els Megalosauroïdeus estan representats als jaciments del Cretaci inferior Barremià del Grup Enciso al poble d'Igea, sent les restes identificades com les d'un Espinosàurid, destacant per ser les úniques de tota la Península que s'han pogut atribuir sense dubtes al Baryonyx walkeri. Encara que els anglesos Alan Charig i Angela Milner van proposar aquest nom al 1986 a partir d'ossos descoberts al comtat de Surrey, la seva descripció no es va presentar fins al 1997. Però en Luís Ignacio Viera i en José Ángel Torres ja van utilitzar el nom en una descripció publicada el 1995 a partir d'un maxil·lar desenterrat al 1983. Viera i Torres van viatjar a Londres perquè Milner els ajudés en la identificació de l'os, arribant a la conclusió de que els Baryonyx també existien a la Península. Milner va haver de fer una menció expressa al maxil·lar d'Igea a l'estudi del 97.

El maxil·lar de Baryonyx identificat al 1983 a Igea vist des de diferents angles.
Foto: Aranzadi.

Al 2005, es va fer el descobriment més espectacular relacionat amb el Baryonyx a La Rioja, un esquelet parcial. En Francisco Sáenz Benito va trobar la primera evidència de fòssils interessants (una falange) quan estava caminant per un turó a prop d'Igea i no va tardar en posar-se en contacte amb paleontòlegs del Centre d'Interpretació Paleontològica de La Rioja (justament situat a Igea) com en Viera i en Torres. Es va extreure de la matriu rocosa un bloc de roca calcària molt compacte on costava molt reconèixer els ossos. Després de netejar l'esquelet al laboratori, es va desvetllar una extremitat posterior de 220 cm amb un fèmur, una tíbia, un peroné, un calcani, un astràgal, tres metatarsians, dues falanges i una urpa. La doctora Milner no va tardar molt en viatjar a Igea i afirmar que es tractava d'un Baryonyx, assistint també a la presentació del fòssil al juny del 2006. A partir de la pota s'ha pogut calcular la mida del seu preopietari: 8 m de longitud i 4 m d'alçada. La pota d'Igea va omplir un buit respecte a l'holotip anglès, ja que en aquest no es va conservar bé aquesta extremitat. El més interessant d'aquest exemplar és la presència d'una patologia al peroné en forma de S. La fractura va ocórrer quan l'os no estava soldat del tot i això va fer creixés tort i no recte. Aquesta lesió no afectaria a la tíbia, pel que el dinosaure continuaria vivint sense gaires problemes estant coix. La conclusió és que el Baryonyx va rebre un cop lateral des de l'esquerra, probablement causat per una cua amb punxes com les dels Treòfors, que serien les seves preses potencials.

Vista frontal de la pota de Baryonyx conservada al Centre d'Interpretació Paleontològica de La Rioja (Igea).
Foto: Luís Ignacio Viera.

Reconstrucció d'un Baryonyx amb un peix a la boca en un jaciment d'icnites a prop d'Igea.
Foto: Reserva de la Biosfera La Rioja.

PORTUGAL

  

És obligat esmentar la Formació Lourinha quan es parla de dinosaures ibèrics, i amb els Megalosauroïdeus no es cap excepció tenint en compte que s'hi han descobert tres tàxons de dinosaures d'aquest tipus, encara que només dos estan corroborats. Ho dic perquè a Lourinha es van identificar unes dents com de Megalosaurus, creant-se dues espècies autòctones (Megalosaurus insignis i Megalosaurus pombali). Al no poder demostrar la presència del Megalosaurus més enllà d'Anglaterra, es consideren aquests dos tàxons com a invàlids i les dents s'han classificats com pertanyents a altres tipus de Teròpodes. En canvi, els dos altres Megalosauroïdeus de Lourinha, el Lourinhanosaurus i el Torvosaurus estan representats de forma abundant per esquelets parcials d'adults i ous amb embrions. El primer esquelet de Lourinhanosaurus es va trobar a Peralta el 1982 i està compost per sis vèrtebres i costelles cervicals, cinc vèrtebres i costelles sacres, catorze vèrtebres caudals, vuit xebrons, els dos fèmurs, la tíbia i el peroné drets, un metatarsià, els dos ílions, pubis i isquis, i uns 32 gastrolits, tractant-se de la primera evidència directa d'aquestes pedres estomacals associades amb un Teròpode. L'holotip fa 4,5 m de llargada i 160 kg de pes, tractant-se d'un juvenil que d'adult hauria arribat als 8 m. Altres restes de Lourinhanosaurus inclouen un fèmur de Porto das Barcas i 100 ous de la platja de Paimogo. Els ous es van desenterrar en una àrea de només 32 metres quadrats i no hi ha evidències de que es excavessin nius ni s'enterressin els ous. Els embrions ja estaven en una etapa avançada del seu desenvolupament quan van morir per una inundació que va cobrir la zona de nidificació, segons un estudi realitzat al 2004. Al 2014 es van descriure uns fragments de closca d'ou de Casal da Roia semblants a les mostres de Paimogo.

Dibuix amb les restes identificades a l'holotip del Lourinhanosaurus.
Foto: Memórias da Academia de Ciências de Lisboa.

Esquelet parcial d'un embrió de Lourinhanosaurus i un dibuix de tal com hauria estat complet, al Museu de Lourinha.
Foto: Ghedoghedo/Viquipèdia.

Amb les restes de Torvosaurus hi ha una història curiosa, la d'un holandès de nom Jacob Walen que al 2003, sent un nen i estat de vacances a Portugal, va trobar un maxil·lar d'aquest dinosaure que va donar al Museu de Lourinha al 2008. Aquest i molts altres fòssils es van incloure en la descripció del Torvosaurus gurneyi, el dinosaure depredador més gran del continent europeu, al 2014. Un dels descobriments més espectaculars associats al Torvosaurus és un niu sencer amb restes d'embrions incloses que es va vist per primera vegada a Porto das Barcas al 2005, extret al 2006, preparat al 2009 i presentat al 2013. Els ous es troben aixafats i costa identificar els ous, però en són més de tres. També hi ha embrions representats per un maxil·lar amb quatre dents, un dentari amb altres quatre dents, sis dents disperses, quatre vèrtebres i uns quants ossos sense identificació. Les últimes restes presentades de Megalosauroïdeus juràssics portuguesos són un maxil·lar esquerre incomplet i alguns fragments cranials indeterminats procedents de Torres Vedras. Són semblants als cranis de Torvosaurus però amb diferències significatives.

Maxil·lars, dentaris, jugals i dents dels embrions de Torvosaurus del niu de Porto das Barcas.
Foto: Nature.

  

El Torvosaurus dels documentals de Dinosaur Revolution atacant a l'Allosaurus.
Foto: Discovery Channel.

Els Espinosàurids Baryonychinae també estan representats a Portugal al jaciment de Boca de Chapim (Cretaci inferior Barremià) a la Serra de la Arràbida per restes cranials, al de Praia das Aguncheiras per restes tant cranials com postcranials. Al 1897 es van descriure unes dents de Boca de Chapim com les d'un cocodril que se li va posar el nom de Suchosaurus girardi. Les restes es van guardar al Museu Nacional d'Història Natural i de Ciència de Lisboa. Al 2011 es va tornar a presentar el Suchosaurus interpretant-se com un Baryonyx walkeri.

Les restes del Suchosaurus (=Baryonyx).
Foto: Zootaxa.

Registre fòssil d'Al·losauroïdeus a la Península Ibèrica.

Les restes fòssils de Teròpodes Al·losauroïdeus (o Carnosaures) en l'àmbit ibèric pertanyen al Juràssic superior i el Cretaci inferior, s'han identificat als Països Catalans, Astúries, Conca i Portugal, i constitueixen majoritàriament restes aïllades com les de majoria de Teròpodes, encara que amb notables excepcions d'esquelets gairebé complets.

Als Països Catalans, els Al·losauroïdeus només apareixen representats per dents aïllades de la transició Juràssic-Cretaci del País Valencià central i del Cretaci inferior del Maestrat de Terol i els Ports. Un exemple d'aquestes peces dentals és CPT-1980, trobada a la Formació Villar del Arzobispo a Riodeva (Terol) en sediments del Juràssic superior Titonià. Va ser presentat al 2009 en un estudi per part dels paleontòlegs de la Fundación Dinópolis, on es va comparar amb una altra dent d'Al·losauroïdeu procedent de Portugal. Aquestes dents dels Països Catalans pertanyerien, dins dels Al·losauroïdeus de la família dels Al·losàurids, el que fa acostar-los als seus relatius de Portugal, que més tard apareixeran.

La dent d'Al·losauroïdeu CPT-1980 vista des de diferents angles.
Foto: Estudios Geológicos

Il·lustració d'un Allosaurus pel llibre Dinosaurios del Levante Peninsular, publicat per l'ICP.
Foto: Oscar Sanisidro.

Dents d'Al·losauroïdeus, també s'han trobat als jaciments juràssics de La Costa de los Dinosaurios (Astúries) una estreta franja costera del Cantàbric amb un gran nombre de jaciments on s'han identificat icnites i ossos aïllats de bona part dels dinosaures dominants al Juràssic superior al Lauràsia. Es diferencien de les localitats valencianes i aragoneses per la presència d'alguna resta postcranial. No s'està del tot segur que puguin ser Al·losauroïdeus i s'apunta la possibilitat de que es tractin de Ceratosaures.

Dents d'Al·losauroïdeus procedents del jaciment Acantilados de Tereñes (Juràssic superior d'Astúries).
Foto: Geogaceta.

Quan viatgem al juràssic portuguès hi ha una diferència abismal respecte als seus contemporanis de les dues regions anteriors, ja que a la Formació Lourinha (Portugal Central, Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià). Es tracten de dos exemplars d'Allosaurus, amb el que accentuen la relació entre la Formació Lourinha i les Formacions Morrison (EUA) i la Tendaguru (Tanzània). Les primeres restes es van descriure l'any 1999, provinents del jaciment d'Andrés (Pombal), i constitueixen un os quadrat, vèrtebres caudals, costelles (incloses del tipus gastralia), xebrons, bona part de la pelvis i les extremitats posteriors. Per la forma de la pelvis, es va assignar a aquest exemplar en un principi a l'espècie tipus d'Al·losaure provinent de la Formació Morrison: Allosaurus fragilis. Al 2006 es va descriure un altre esquelet parcial del jaciment de Cambelas (Torres Vedras), en que es van identificar caràcters diferents als de l'exemplar d'Andrés i la resta d'Allosaurus fragilis, amb el que es va crear una espècie indígena anomenada Allosaurus europaeus. Al 2007 es va fer un nou estudi en que es van revisar les descripcions dels dos esquelets anteriors i es van incloure un maxil·lar de la mina de Guimarota i un fragment cranial procedent del poble de Lourinha. Es va arribar com a conclusió que l'holotip de l'Allosaurus europaeus es podria assignar sense problemes a l'Allosaurus fragilis, pel que es va considerar la primera espècie un sinònim de la segona. És possible que amb noves investigacions es pugui aclarir l'assumpte, amb el que l'espècie europaeus podria tornar a ser vàlida o es reafirma la seva pertinença a la fragilis.

Reconstrucció d'un crani d'Al·losaure on estan dibuixats amb més detalls els ossos cranials identificats a l'esquelet de Cambelas (Allosaurus europaeus/fragilis).
Foto: New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

Peu de l'esquelet de Cambelas (Allosaurus europaeus/fragilis).
Foto: Pedro Marrecas.

Un Al·losaure apareix al segon documental de la sèrie Dinosaur Revolution de Discovery Channel, que tracta justament dels fòssils de la Formació Lourinha, entre els que també s'hi troben el Torvosaurus, el Miragaia (Estegosaure), el Dinheirosaurus (Sauròpode Diplodòcid), el Lusotitan (Sauròpode Braquiosàurid) o aquest Pterosaure Rhamphorhynchus que l'acompanya.
Foto: Discovery Channel.

En un principi es va considerar que el Lourinhanosaurus, un altre Teròpode portuguès identificat a partir de restes força completes, seria un Al·losauroïdeu, però ara es troba dins dels Megalosauroïdeus.

Però sens dubte el cas més espectacular d'un Al·losauroïdeu no sols a la Península Ibèrica si no a tota Europa és el Concavenator corcovatus, un Carcarodontosàurid del Cretaci inferior (Formació Las Hoyas) de Conca. Es basa en un esquelet articulat (el més complet dels dinosaures peninsulars) desenterrat al 2003 i descrit al 2010 a la Nature, que rep el nom afectuós de Pepito. Fa 6 m de longitud i és especial per tenir un allargament de les apòfisis espinoses de les vèrtebres sacres que formarien una gepa i uns bulbs ossis al cúbit semblants als que tenen els ocells a la mateixa part del cos, una prova directa de que presentaria proto-plomes almenys en aquesta part del cos. Hi ha hipòtesis alternatives sobre l'origen dels bulbs ossis, relacionant-los amb una mena de cicatriu de la inserció d'algun múscul braquial, encara que la hipòtesi de les plomes seria la més plausible. Com amb altres dinosaures amb estructures òssies semblants, no està clara la funció de la gepa del Concavenator, apuntant hipòtesis com la de l'exhibició (proposada per paleontòlegs anglesos) o la de la regulació tèrmica (proposada pels paleontòlegs espanyols de la UNED que el van presentar al món). El Pepito és un fòssil de conservació excepcional en que es conserven escates en vàries parts del cos, inclosos els peus. Això va permetre que al 2015, en un estudi a la Cretaceous Research, es pogués reconstruir la forma dels peus (podoteca) del Concavenator, la primera feta en un Teròpode no aviari. L'examinació va confirmar que la seva podoteca era idèntica a la de les aus actuals, una prova que es podria aplicar a tots els altres Teròpodes cretàcics.

Veure: "Les arrels ibèriques de l'Indominus rex"

El Pepito a vista d'ocell. A l'igual que els fòssils de la Formació Yixian, els de Las Hoyas es troben comprimits en lloses.
Foto: UNED.

Dibuix de l'ecosistema de Las Hoyas al Cretaci inferior on es veu a un Concavenator passejant per la llera d'un riu.
Foto: Raúl Martín.

Timurlengia euotica: una baula perduda en l'evolució dels Tiranosauroïdeus.

En l'evolució dels Tiranosauroïdeus hi ha un buit de 20 milions d'anys a mitjans del Cretaci, entre els 100 i els 80 M.A. Abans dels 100 M.A., tots els Tiranosauroïdeus eren dinosaures petits amb una mida inferior a la d'un cavall i ocupaven nínxol ecològics de depredadors secundaris. Després dels 80 M.A., ja trobem els Tiranosauroïdeus de més de 5 m de llargada i més d'una tona de pes ja convertits en els depredadors dominants. S'ha deduït que el podria haver passat durant aquell parèntesi hauria estat un increment de la mida, però la falta de fòssils ha fet que no s'hagi pogut aclarir aquesta hipòtesi. S'ha hagut esperar fins ara perquè sortís una esperança per resoldre aquest dilema, un animal que es podria definir la baula perduda de l'evolució dels Tiranosauroïdeus.

Per entendre a aquest fòssil tan important tenim que viatjar a l'Uzbekistan, un país que no és molt conegut com a productor de fòssils de dinosaures (ja que a més s'han trobat relativament pocs), però on almenys hi ha una formació geològica on s'ha pogut reconstruir amb certa precisió l'ambient d'una època força desconeguda de l'evolució dels dinosaures: l'inici del Cretaci superior, al Turonià (al voltant dels 90 M.A.). De fet, el nom genèric del nou depredador és una referència al país a través del seu personatge més representatiu: Timur Leng, el rei conqueridor del segle XIV que és més conegut a Occident com a Tamerlà. Els dinosaures uzbeks procedeixen de la Formació Bissekty, de l'època esmentada abans i situada al desert Kyzylkum al nord-est del país. Paleontòlegs russos porten treballant a la Formació Bissekty des dels anys 40.

Reconstrucció d'un Timurlengia emplomallat (no s'han trobat plomes als seus ossos) caminant per una platja. La Formació Bissekty representa un antic entorn costaner i humit (o sigui, res a veure amb el que és avui) amb molts cursos fluvials.
Foto: Todd Marshall.

El 2004, el rus Alexander Averianov va desenterrar una caixa cranial de Teròpode a la Formació Bissekty i la va guardar en una caixa a l'Institut de Zoologia de l'Acadèmia Russa de Ciències. Van haver de passar de deu anys, perquè un expert en Tiranosauroïdeus, en Stephen Brusatte de la Universitat d'Edimburg, s'adonés de la importància de la peça rescatada per en Averianov. Tots dos junts han participat en la descripció del Timurlengia euotica publicada a la revista PNAS el 14 de març. Només la caixa craniana representa l'holotip. S'han identificat més de fòssils de Timurlengia, però cadascun pertany a un individu diferent: la meitat dreta d'una altra caixa craniana, un maxil·lar dret, un os frontal esquerre, un quadrat esquerre, un dentari dret fragmentari, dues vèrtebres cervicals, una vèrtebra dorsal, tres vèrtebres caudals, una urpa de la mà i una altra del peu. En total, només s'hi troba representat el 5% de l'esquelet total, Tot i això, s'ha pogut estimar la seva mida en 3-4 m de llargada i 170-270 quilograms, comparable a la d'un cavall i que seria mitjana en els Tiranosauroïdeus.

Ossos identificats del Timurlegia amb la seva situació a un hipotètic esquelet complet de l'animal.
Foto: PNAS.  

El Timurlengia pot semblar gran, però no arribava als 12 m i a les 7 tones del Tyrannosaurus, pel que encara podria ser considerat un depredador de segona. A més, els seus ossos de constitució gràcil i això fa que s'assembli més als seus minúsculs avantpassats de finals del Juràssic i principis del Cretaci que no pas del seu parent més conegut de complexió robusta. Però tenia una arma amagada en el seu encèfal, que ajudaria als seus descendents a acabar dominant els ecosistemes de la recta final del Mesozoic. La tomografia computada de la seva caixa craniana mostra que tenia un cervell gran amb unes capacitats olfactives, auditives i visuals en un nivell de desenvolupament molt semblant al dels Tiranosauroïdeus tardans, Destaca sobretot la oïda interna, amb uns canals semicirculars molt grans que podrien haver ajudat al Timurlengia a escoltar sons de baixa freqüència. Això canvia el que es creia fins ara de l'evolució dels Tiranosauroïdeus, ja que característiques com l'anteriorment esmentada només havien aparegut amb les espècies gegants de la part final de la seva evolució i es suposava que van sorgir en aquests dinosaures quan hi va haver l'increment de mida. El Timurlengia ens mostra que les característiques que van fer dels Tiranosauroïdeus uns depredadors excel·lents ja existien en les espècies més petites com aquesta, pel que seria un dels animals més ferotges de l'ecosistema del Turonià de la Formació Bissekty.

La caixa cranial holotip del Timurlengia (vistes posterior, ventral i lateral dreta) i la seva tomografia computada (cervell blau fosc, oïda interna rosa, nervis grocs i vasos sanguinis vermells).
Foto: PNAS.

Una dent de Timurlengia (dreta) al costat d'una dent de Tiranosaure (esquerra) a la presentació del nou tàxon uzbek al Museu Nacional d'Història Natural de Washington DC.
Foto: Nsikan Akpan.

Les orelles desenvolupades han ajudat a crear el nom específic del Timurlengia, euotica, que significa amb bona oïda en grec. El Tiranosauroïdeu més proper filogenèticament al Timurlengia és el Xiongguanlong, identificat a la província xinesa de Gansu en roques de l'Aptià (112 M.A.), molt abans que el nou tàxon uzbek, però que tenia una mida semblant. El Xiongguanlong es caracteritza per tenir un musell llarg i estret. El Timurlengia té un dentari allargat que indica que la seva boca tindria una forma semblant. Aquests Tiranosauroïdeus de mida mitjana i musell llarg serien el grup germà dels Tiranosàurids, que serien els que experimentarien l'increment de mida. El descobriment del Timurlengia suggereix que els Tiranosauroïdeus van superar la mida d'un cavall en un temps relativament ràpid que serien aquests 20 milions d'anys de parèntesi que just ara s'estan desvetllant. Realment, un bon desenvolupament dels sentits no els hauria pogut ajudar a fer-se gran si no fos perquè això va passar durant el declivi dels Al·losauroïdeus com a reis de la majoria d'ecosistemes cretàcics, ja que aquests també tenien sentits especialitzats.

Arbre filogenètic dels Tiranosauroïdeus amb la inclusió del Timurlengia i on es marca el buit temporal del Cretaci mitjà.
Foto: PNAS.

Com un dinosaure va sobreviure a una pallissa gairebé mortal.

Per ara s'han identificat patologies en cinc esquelets de Teròpodes no aviaris. Es tracten de fractures i punxades possiblement relacionades amb un estil de vida depredador i combatiu ple d'enfrontaments amb tot tipus de criatures, i que per ara s'han trobat a la cintura escapular i les extremitats anteriors. Els esquelets lesionats són un d'Al·losaure, un de Deinocheirus i tres de Tiranosaure, estant en aquests últims el que presenta el nombre de patologies identificat fins ara: quatre. Ara, tots aquests han estat superat de plet per un dels primers grans dinosaures depredadors: un Dilofosaure (Dilophosaurus wetherilli) amb vuit ossos afectats.

I és que, a més, el Dilofosaure on s'han documentat les lesions és l'holotip de l'espècie, identificat ja fa més de 70 anys, al 1942, a la Formació Kayenta (Juràssic inferior Sinemurià, 196 M.A.) d'Arizona. Ha estat reexaminat per en Phil Senter i la Sara Juengst, que van donar a conèixer els seus resultats a la Plos One el 24 de febrer. Tots dos són paleopatòlegs. La paleopatologia és la branca de la paleontologia que es estudia les patologies en els ossos fossilitzats dels animals extingits.

La veritat és que és una mica estrany que hagin tardat a descobrir una cosa tant important en un esquelet coneguts pels científics des de fa tant de temps, però té els seus perquès. El primer és que sovint costa identificar que és una anomalia causada durant la vida de l'individu o després de la seva mort, ja que si el que hi ha en un esquelet pertany al segon cas, és tasca de la tafonomia i no de la paleopatologia. Per assegurar-se si una deformitat és una patologia o no, s'ha de veure si hi ha alguna cosa semblant en animals actuals. En Senter i la Juengst recomanen utilitzar les aus i els rèptils com anàlegs per als dinosaures degut al seu estret parentesc. Ho diuen perquè no consideren oportú fer-ho amb mamífers, ja que pot portar a errors degut a les diferencies que hi ha entre les malalties d'aquests i les dels rèptils i les aus. Una altra raó per la qual es tant difícil reconèixer patologies en els fòssils és perquè moltes vegades es deixen de banda en les descripcions, sent oblidades en el pitjor dels casos.

Foto de l'holotip del Dilofosaure feta el 1954, quan se li va posar el nom de Megalosaurus wetherilli. Actualment una rèplica està exposada al Museu Reial d'Ontàrio a Toronto (Canadà).
Foto: Bulletin of thr Geological Society of America.

Per sort, moltes de les ferides no mostren cap rastre d'infecció, el que seria una prova de que el Dilofosaure va sobreviure mesos, o fins i tot anys, després de que rebés la pallissa més gran identificada fins ara al registre fòssil, el que és una prova de que els dinosaures eren criatures molt resistents que es podien recuperar d'inflexions molt fortes, que per un mamífer podrien ser fins i tot mortals. Però altres ferides van seguir presents durant el temps en que l'animal va continuar vivint. Gairebé tota l'extremitat anterior dret va quedar truncada. L'húmer mostra un grau de torsió anormal comparat amb el seu equivalent del braç esquerre, l'escàpula mostra una línia discontínua pròpia d'una fractura, el cúbit mostra una forma anormal perquè va continuant creixent després de rebre la ferida, i el tercer dit de la mà va perdre les falanges i no es podia flexionar.

Fotos dels ossos afectats de l'esquelet holotip del Dilofosaure i la seva situació al cos del dinosaure. Segons les lletres: el radi i el cúbit drets, els dos húmers, l'escàpula dreta, una falange del tercer dit de la mà dreta, el tercer metacarpià, una falange del primer dit de la mà esquerre i la seva homòloga de la mà dreta, el cúbit esquerre, el radi esquerre, i els metacarpians i les falanges del segon i el tercer dits de la mà dreta.
Foto: Plos One.  

La flexió anormal de l'húmer va fer que tot el braç del Dilofosaure també sobresortissin de la posició habitual. Això ha estat relacionat amb l'osteodisplàsia, una malaltia òssia que afecta a les aus amb deficiències nutricionals. El que passa és que si una au té una extremitat lesionada, fa canviar de pes a l'altra extremitat per evitar el dolor i això provoca que els seus ossos es deformin, encara que hi ha l'inconvenient de que després aquests ossos siguin més propensos a patir lesions. Aquest seria el primer cas d'aquest tipus de malaltia en un dinosaure no aviari. Hi ha dos tipus de ferides. Unes indicarien que el Dilofosaure va patir un gran impacte contra una superfície durant la lluita en que va estar involucrat, probablement xocant contra un arbre o una roca. Les altres semblen ser fetes per un element corporal d'un altre dinosaure, encara que no s'ha pogut concretar si l'atacant era un altre Dilofosaure, un depredador o una presa a la defensiva. 

Dibuix de la mà on es veu la situació del tercer dit de la mà esquerre després de que rebés la pallissa.
Foto: Plos One.