Dinosaures i aus també són iguals a la manera d'expressar-se.

L'estreta relació entre les aus actuals i els dinosaures prehistòrics està canviat la nostra percepció dels antics reis dels ecosistemes terrestres molt més enllà de les plomes. Aquests canvis també es troben en la seva conducta i forma d'expressar-se. Els sons que emetien els dinosaures mesozoics serien més semblants als preciosos i inofensius càntics aviaris que als agressius i intimidadors rugits mamífers que els han acompanyat en la cultura popular.

L'última aportació en aquest tema es troba en una nova publicació de la revista científica Evolution presentada el 12 de juliol. Es tracta d'un estudi sobre l'evolució dels sons produïts amb la boca tancada en les aus actuals. Entre aquests sons de boca tancada s'hi troba l'amanyac dels coloms, que es produeix en impulsar l'aire cap a una bossa de pell a l'esòfag que s'engrosseix al produir el so, que sona com un prrrpp. Aquests sons de boca tancada només són utilitzats pels coloms i les aus més grans que aquests, com els estruços i els casuaris (més propers encara als dinosaures primitius) i es fan servir bàsicament per atreure al sexe oposat o defensar el territori. Són els petits ocells els que fan els càntics amb la boca oberta.

Cladograma on estan indicats un cocodril, un colom i un estruç. En els diagrames de sectors, el color blau representa la capacitat de produir sons amb la boca oberta i el color vermell representa la capacitat de produir sons amb la boca tancada. La silueta major representa a una au amb la bossa de l'esòfag engrossida al produir el so.
Foto: Evolution.

L'estudi s'ha fet amb 208 espècies d'aus, a més d'alguns cocodrils, per observar la evolució filogenètica dels sons de boca tancada respecte a la mida dels exemplars en els Arcosaures vivents. De les 208 aus i cocodrils, 52 van revelar tenir aquesta particularitat, però no totes estan relacionades entre si, i s'ha concretat que hauria evolucionat almenys 16 vegades en els Arcosaures. A partir d'aquí s'ha començat a teoritzar amb els dinosaures. El fet que la majoria de dinosaures no aviaris siguin d'una mida superior als 10 kg, fa pensar que la seva forma d'expressió sonora més utilitzada sigui la de boca tancada, encara que es no descarten que fessin alguns sons de boca oberta. L'ús dels sons tancats molt possiblement també estaria relacionat amb la reproducció i la defensa.

El típic Tiranosaure escatat i amb rugit de la primera pel·lícula de Parc Juràssic.
Foto: CDA/ Universal Pictures.

Quan es va saber la notícia, era obligat fer la menció als mitjans de les pel·lícules de Parc Juràssic, d'on són molt coneguts els rugits dels dinosaures, que es van fer utilitzant sonoritats d'elefants, balenes, fèlids i alguns rèptils. Però que, encara que ja no és el mateix, els sons aviaris també serien intimidadors per a un animal carnívor de cinc tones com és el Tiranosaure. Les investigacions de l'equip present a l'estudi (format per investigadors procedents de Texas, Arizona, Terranova i Utah) és aplicar les seves teories als fòssils de dinosaures no aviaris i aus antigues.

Tiranosaure emplomallat fent la mateixa postura que l'anterior. També cal afegir que els veritables Tiranosaures no mostrarien les dents amb la boca tancada i tindrien llavis.
Foto: RJPalmerArt.

Hannah, una possible "baula perduda" en l'evolució dels Ceratòpsids.

L'onze de juliol, una periodista de la Canadian Broadcasting Corporation (CBC) d'Ottawa va publicar una entrevista amb el paleontòleg Scott Persons, estudiant de doctorat a la Universitat d'Alberta, que es troba treballant en un esquelet de Ceratòpsid dels jaciments del Parc Provincial dels Dinosaures del Cretaci superior Campanià. És un exemplar gairebé complet que li ha posat l'àlies afectuós d'Hannah, en honor a la seva gossa, que l'acompanya a les excavacions.

En Scott Persons tocat el crani de l'Hannah.
Foto: Amanda Kelley.

En Persons va saber que hi havia alguna cosa important sota la roca cretàcica l'estiu del 2015, quan va veure sobresortir una banya del terra, clarament de Ceratòpsid. No va tardar en avisar a un equip de la seva universitat, que va desenterrar un crani parcial de la matriu rocosa. Aquest juny, l'equip d'en Persons va tornar al jaciment i va desenterrar un seguit de restes postcranials del mateix individu, estant ara en el procés de neteja de les restes. Els fòssils, d'una mida considerable, seran transportats en helicòpter fins al laboratori de la universitat per estudiar-los.

Hipotètica reconstrucció de l'Hannah.
Foto: Everything Dinosaur.

Com s'ha vist, això només és el principi i encara falta moltíssim per poder veure la descripció i el nom científic de l'animal que amaga l'Hannah, però amb una petita ullada s'ha vist que és un dinosaure especial. L'Hannah fa tota la pinta de ser una nova espècie, i aquest estatus resulta molt important. Aquest misteriós exemplar s'ha trobat en roques al voltant dels 76-75 M.A., i per la presència d'una sola banya nasal s'ha concretat que es tracta d'un Centrosaurí. En la mateixa localitat, existeixen dos Centrosaurins més: el Centrosaurus, que va viure abans que l'Hannah, i el Styracosaurus, que va viure després. El Centrosaurus presenta una projecció parietal senzilla, mentre que la del Styracosaurus és molt elaborada amb moltes extensions òssies. L'Hannah sembla que tingui característiques dels dos, que, juntament que s'hi troba al mig, fan pensar que podria ser una baula perduda, un fòssil de transició pels Centrosaurins canadencs.

Foto de les roques del Parc Provincial dels Dinosaures (Alberta) on els tres dinosaures Centrosaurus, Styracosaurus i Hannah es mostren a una certa altura respecte a la seva antiguitat.
Foto: Everything Dinosaur.

En Persons està molt emocionat amb el seu espectacular descobriment. I és, que ho torno a repetir, l'Hannah té molt que prometre.

Gualicho shinyae, nou Teròpode del Cretaci argentí.

Just ahir es va publicar a la PlosOne la descripció d'un nou gegant argentí, en aquest cas un Teròpode, que presenta característiques de llinatges diferents d'aquests dinosaures. Prové de la Formació Huincul de finals del Cenomanià i principis del Turonià (circa 90 M.A.), situada administrativament a la província de Río Negro i geològicament a la Conca de Neuquén, d'on provenen bona part dels dinosaures gegants que caracteritzen l'Argentina de finals del Cretaci, com el Titanosaure Argentinosaurus, el Carcarodontosàurid Mapusaurus i alguns Rebaquisàurids i Abelisàurids.

S'ha dit que aquest nou Teròpode, el Gualicho shinyae, és curiós per si mateix, tant que també té una història curiosa que ha portat a nombrar-lo d'aquesta manera. Per saber la història del Gualicho ens tenim que remuntar al 2007, quan en Sebastián Apesteguía (Fundación de Historia Natural Félix de Azara, Buenos Aires) i en Peter Makovicky (Museu Field d'Història Natural, Chicago) van viatjar fins a una localitat de la Formació Huincul a prop del poble de Villa El Chocón. En Apesteguía ja havia excavat allà el 1999 i hi va trobar forces fòssils, volent tornar a repetir el mateix èxit. Els acompanyava l'Akiko Shinya, la cap de l'equip tècnic del museu de Chicago, que va desenterrar un esquelet de Teròpode el 13 de febrer del 2007. El nom específic del dinosaure, shinyae, ha servit per homenatjar-la. A més d'en Apesteguía i en Makovicky, han descrit al Gualicho un científic del Museu d'Història Natural del Comtat de Los Angeles i un altre de la Secretaria de Cultura del Govern de Río Negro.

Reconstrucció de l'esquelet holotip del Gualicho al Centro Cultural de la Ciencia al barri de Palermo (Buenos Aires).
Foto: La Voz (diari argentí).

Hi va haver un problema amb els vehicles que havien de transportar els fòssils del Gualicho i es va tenir que aturar l'excavació, a més de protegir els ossos amb guix al jaciment i deixar-los allà per l'any següent. Al 2008, encara hi va haver més problemes perquè el Govern de Río Negro va impedir excavar a Villa el Chocón. Es va tenir que esperar al 2011 perquè en Apesteguía i en Makovicky descobrissin que els fòssils enguixats havien estat transportats al Museo Patagónico de Ciencias Naturales dos anys abans. Finalment, al 2013 es va poder començar a estudiar les restes. L'equip argentí-estatunidenc de paleontòlegs ha volgut donar un color local al nom genèric del dinosaure. Gualicho és una deformació de Watsiltsüm, una deessa de la mitologia dels amerindis Tehuelches que després de la introducció del Cristianisme a la Patagònia, es va associar amb el Dimoni. Així es volia expressar les complicacions que van haver de passar per poder estudiar-lo.

Reconstrucció amb silueta del possible esquelet del Gualicho, on els ossos identificats en l'holotip estan pintats de color blanc.
Foto: PlosOne.

L'holotip del Gualicho es basa en una vèrtebra dorsal, costelles gastralia, algunes vèrtebres caudals, l'escàpula i el coracoides esquerra, una extremitat anterior, l'extrem distal del pubis i parts dels dos fèmurs, tíbies, peronés i peus. L'estimació en pes i longitud es troba en els 450 kg i els 6-7 m. En l'excavació original hi havia més restes, però es van perdre per l'erosió. Semblen poques restes, però han estat suficients per identificar les característiques que al principi estan anomenades com curioses. Abans d'anomenar-les, dic que el Gualicho reemplaça al Nototyrannus, un tàxon invàlid de Teròpode de la mateixa època i zona que es va publicar al 2011.

El Gualicho mostra característiques dels dos tipus de Teròpodes presents a la Formació Huincul, els Carcarodontosàurids (Tetanurs Al·losauroïdeus) i els Abelisàurids (Ceratosaures), encara que no pertany a cap dels dos. Les mans són els dos conjunts ossis més importants, ja que són de la mida d'un humà juvenil i només tenen dos dits funcionals, amb el tercer reduït al metacarpià. Per la mida, aquestes mans s'assemblen a les dels Abelisàurids, però aquests tenen quatre dits com a Ceratosaures. Per trobar paral·lelismes morfològics amb les mans del Gualicho hem d'anar al Lauràsia, ja que presenta la mateixa condició que els Tiranosàurids que més o menys van aparèixer per aquesta època. Aquest ha estat el ganxet per presentar el nou depredador austral als mitjans com "Gualicho, l'argentí de mans de Tiranosaure". Tot i això, el Gualicho no presenta característiques de Tiranosàurid, pel que es considerat un cas de convergència evolutiva. Les semblances que també es troben amb els Abelisàurids, fa pensar que les mans petites van evolucionar com a mínim tres vegades en els Teròpodes. A l'igual com amb els altres dos grups, no se sap perquè les mans del Gualicho són reduïdes, però s'apunta que dependria més del crani i de les extremitats posteriors per caçar.

Falanges de la mà del Gualicho.
Foto: PlosOne.

Altres característiques dels Ceratosaures identificades en el Gualicho es troben en uns metatarsians robusts, a més de trets típics dels Al·losauroïdeus Megaraptors, en aquest cas unes vèrtebres dorsals allargades. Això fa que les anàlisis filogenètiques variïn molt, situant-lo alguna vegada entre els Al·losauroïdeus i una altra entre els Celurosaures. L'únic animal que pot tenir una relació clara amb el Gualicho és el Deltadromeus agilis, un possible Al·losauroïdeu de la família dels Neovenatòrids. El Deltadromeus també està representat per pocs fòssils trobat a la Formació Kem Kem del Marroc i Algèria, de la mateixa època que la Huincul. Seria la primera vegada que el Deltadromeus estableix un parentiu i la quarta relació coneguda entre Teròpodes sud-americans i africans del Cretaci (després dels Carcarodontosàurids, els Abelisàurids i els Espinosàurids). Les semblances òssies entre el Deltadromeus i de Gualicho es troben a l'escàpula, l'articulació distal de l'húmer, el peroné i l'articulació proximal dels metatarsians. Tot i que aquesta característica també es troba en els Ceratosaures, s'afirma que els dos Teròpodes són possibles Al·losauroïdeus i apareixen com a tàxons germans en algunes anàlisis filogenètiques. Tots els llinatges de dinosaures presents a Huincul tenen els seus equivalents a Kem Kem i altres jaciments africans com Bahariya (Egipte) i Echkar (Níger). Això porta alguns problemes, perquè els fòssils de mitjans del Cretaci continuen sent escassos i perquè la separació entre els dos continents ja s'havia fet quan apareix aquesta fauna. Per ara, alguns aspectes del Gualicho es troben més o menys aclarits, però com sempre en la Paleontologia, s'han d'esperar a més evidències o també hi pot haver canvis.

Un parell de Gualicho emplomallats atacant a un petit Ornitòpode mentre s'apropa un tornado.
Foto: Jorge González i Pablo Lara.

Les aus són dinosaures. O és al revés?

Si haveu vist entrades anteriors d'aquests blog, ja sabreu perfectament que les aus tenen un parentesc molt proper amb els antics dinosaures, els quals ja tenien les característiques biològiques i conductuals dels seus descendents, molt diferents dels trets reptilians que se'ls ha volgut donar al llarg dels segles i que encara són presents en la imaginació popular d'aquests animals antediluvians. Per sort, ja està arribant aquesta nova forma d'entendre els dinosaures al públic. Per posar un exemple, il·lustrar les notícies de divulgació sobre descobriments paleontològics amb dinosaures emplomallats i amb aspecte aviari, amb dibuixos fets per paleoartistes entesos en el tema.

Un Gorgosaurus amb plomes filamentoses menjant un Corythosaurus. Tots dos s'han trobat a Alberta i serien molt possiblement depredador i presa.
Foto: Danielle Dufault.

Això ja seria suficient com perquè ja no haguéssim de classificar els dinosaures com a Sauròpsids (terme científic que substitueix als "rèptils", terme més aviat obsolet per la pertinença dels seus membres a diferents llinatges). A partir d'aquí és quan sorgeix el debat, un bon exemple sobre el punt de manejable que és la filogènia segons la filosofia que s'aplica. La majoria de paleontòlegs suprimeixen el rang de classe d'Aves (les aus) i posar-lo com una branca més dels dinosaures Saurisquis Teròpodes Tetanurs Celurosaures Maniraptors, mostrant que l'extinció dels reis terrestres del Mesozoic només va ser parcial i ara (amb més de 9000 espècies catalogades d'aus) encara superen als mamífers (teòricament, els reis terrestres del Cenozoic), sent els reis aeris d'aquesta època. 

Personalment, aquesta és la classificació que prefereixo. Els paleontòlegs que defensen aquesta classificació parlen sobre els dinosaures mesozoics com dinosaures no aviaris (sent el terme més utilitzat en aquest blog en l'actualitat) i, en clau humorística, parlen de l'indiot de Nadal com "el dinosaure de Nadal" (d'una manera semblant ho vaig fer jo als inicis d'aquest projecte a "Els dinosaures de l'avi", on mostrava per primera vegada aquestes evidències). Tot i això, hi ha altres paleontòlegs que defensen que les aus són vertebrats únics i que aquesta excepcionalitat va ser el que va portar a classificar-les com una classe separada. Tot i que característiques com plomes només es troben en les aus a l'Actualitat, aquestes es troben sense problemes en els dinosaures mesozoics. Els que defensen aquesta definició fan els moviments contraris al col·lectiu anterior. En comptes de posar a les aus com a dinosaures, posen als dinosaures com a aus.

Argumenten que, quan es parla de dinosaures no aviaris, l'avantpassat comú dels dinosaures és també el de les aus. Això faria que els dinosaures deixessin d'existir i fossin considerats un grup parafilètic, ja que les aus es van proposar abans que els dinosaures. Això té conseqüències molt importants. Per una banda, pot suposar la destrucció de la imatge popular d'aquests animals, que sempre se'ls ha considerat com especials. I d'una altra, també és un cop molt fort per molts científics ja que els dinosaures estan definits des de molt antic, gairebé tant com les aus. La descripció original feta per en Richard Owen el 1841 al llibre British Fossil Reptiles, quan els únics tres gèneres de dinosaures descrits llavors eren els Megalosaurus, l''Iguanodon i l'Hylaeosaurus, diu que es caracteritzen per tenir un gran sacre de cinc vèrtebres, la forma i la mida de les apòfisis neurals de les vèrtebres dorsals, un ampli coracoides i clavícules llargues i primes, entre altres trets. Això es va definir amb comparació amb els "rèptils", però com aquestes característiques es troben en les aus, s'hauria d'acceptar això (o més aviat, les revisions fetes al llarg del temps) dins de la definició d'Aves.

Per tant, els dinosaures no aviaris entren dins d'Aves (inclosos els Sauròpodes i els Ornitisquis), i el terme que els substitueix, ara que els dinosaures no existeixen, és el d'aus-mare o aus-tija, en comparació amb les aus-corona (que serien el grup Aves en l'altra definició). Les aus-tija es vindrien a definir com el grup d'aus que hi ha entre les aus-corona (els seus descendents) i els animals no aus més propers a elles, que serien els cocodrils. Això ho va proposar per primera vegada en Colin Patterson, del Museu d'Història Natural, el 1993 en una publicació a Nature. Aquesta definició d'aus-tija per als dinosaures no aviaris porta alguns problemes segons l'amplitud que se li vol donar, ja que, si es considera que també cal incloure als animals vivents més propers a les aus-corona, els cocodrils també serien aus-tija. Per no parlar que entre els cocodrils i els dinosaures existeixen els Pterosaures, que sempre se'ls ha intentat separar dels dinosaures, amb els quals se'ls associa erròniament en la cultura popular.

Dos cladogrames tenint en compte les dues definicions proposades en anterioritat.
Foto: Musée des Dinosaures.

Es veu que el panorama està força complicat i encara no s'ha aconseguit cap conclusió sobre aquest tema. Es pot preferir entre conservar els dinosaures i anomenar no aviaris als antics reis del Mesozoic, o atrevir-se a anomenar-los aus-tija. De fet, el Museu dels Dinosaures (Musée des Dinosaures) de la localitat occitana d'Esperasan prefereix la segona definició. Això si, totes dues ideologies estan subjectes a la mateixa hipòtesi filogenètica entre els dinosaures i les aus.

Leptoceratops, el dinosaure que menjava com un ratolí.

Se sap que els dinosaures herbívors mastegaven per processar les dures plantes de les quals s'alimentaven. En el cas dels Ceratopsians, s'ha investigat que primer tallaven els brots amb el bec i després eren descomposts amb les dents de la part posterior de la mandíbula. Aquests dinosaures banyuts presenten diferents tipus de masticació, amb una constant al llarg del temps d'augmentar la superfície de tall de les dents. Ja s'han fet molts estudis sobre el moviment mandibular dels Ceratòpsids mitjançant lleis físiques com si fossin palanques i examinant les dents, encara que la majoria d'ells es limiten només als músculs mandibulars, que en el cas dels Ceratopsians són molt grans.

El 6 de juliol, el paleontòleg del King's College de Londres Frank Varriale va presentar a la revista PeerJ  l'anàlisi de la mandíbula del petit Ceratopsià nord-americà Leptoceratops, que va viure al Cretaci superior Maastrichtià (67 M.A.) a Montana i Alberta. En Varriale ha recopilat informació arreu del món per estudiar amb més deteniment l'evolució de la masticació en aquests dinosaures. I s'ha fixat primerament en el Leptoceratops per poder concloure els rumors de si alguns dinosaures herbívors podrien haver tingut una masticació orbital, on la mandíbula rota sobre si mateixa i reparteix el menjar per tota la boca, com els mamífers. Això es degut que en alguns dinosaures Ornitisquis hi ha evidències d'oclusió dent (contacte entre dents) molt precisa (sent-ho més que en els rèptils i més semblant a la dels mamífers), un desgast dental molt present, i la capacitat de fer moviments mandibulars complexos. Tot i això, altres estudis mostren que els Ornitisquis tindrien un moviment simple que només tallaria les plantes.

Superfície d'una dent de Leptoceratops on hi està marcada amb blau una marca de tall feta durant la masticació.
Foto: PeerJ.

Els resultats de l'anàlisi d'en Varriale mostren moviments curvilinis en la superfície de les dents del Leptoceratops Això és una prova de que la mandíbula feia un moviment orbital des d'endavant i cap endarrere, mentre que el moviment rectilini que s'ha donat a altres Ceratopsians està caracteritzant per marques lineals. A mitja mossegada, les mandíbules canviarien de direcció i les dents formarien cercles al moure's unes contra altres. Pel contrari, el moviment mandibular més primitiu només consistiria en pujar i baixar i moure's d'esquerra a dreta. Aquesta masticació existeix en alguns mamífers Rosegadors que s'alimenten de plantes dures, una dieta semblant a la que tindria el Leptoceratops. Després d'això, en Varriale està segur que aquesta masticació existeix en altres Ceratopsians i que els resultats del seu estudi mostren que encara falta molt per comprovar el complexos que eren els dinosaures en molts aspectes. La masticació amb moviments circulars s'ha mostrat com una novetat evolutiva dels mamífers que els hauria ajudat a prosperar durant el Cenozoic, mostrant als dinosaures com animals primitius, que realment no ho eren. Possiblement, els reis herbívors del Mesozoic no haurien prosperat si no fos per ser complexos també amb el menjar.

Cranis i dents de Leptoceratops que mostren el canvi de moviment de la seva masticació.
Foto: PeerJ.

El malalt de Transsilvània.

En els Hadrosàurids s'han identificat forces restes fòssils amb patologies, però la majoria d'aquests ossos malalts pertanyen a animals de la zona més evolucionada de la família. El que presento ara és un doble descobriment ja que és la primera evidència tant de paleopatologia en un Hadrosàurid primitiu com del seu mal en un fòssil.
M'estic referint a una mandíbula inferior de Telmatosaurus transsylvanicus, un Hadrosàurid procedent del Cretaci superior Maastrichtià (69-67 M.A.) de Romania, més concretament a la anonemada Vall dels Dinosaures al comtat de Hateg, situat a la infame Transsilvània a la qual homenatja el nom específic del dinosaure. Aquest dentari esquerre es va trobar juntament amb el seu corresponent del costat dret fa més de deu anys i que es conserva a la Facultat de Geologia i Geofísica de la Universitat de Bucarest. El que fa especial al dentari esquerre és la presència d'una protuberància a la seva superfície labial (la parent òssia del dentari), malformació que no apareix al dentari dret. Per esbrinar que podria ser, científics romanesos acompanyats d'un d'americà i una d'anglesa van utilitzar la instal·lació de micro-tomografia computada de Scanco Medical (Suïssa) per analitzar la mandíbula, publicant els resultats a la revista Scientific Reports, que van estar en línia el 5 de juliol.

La mandíbula malalta de Telmatosaurus amb una indicació del tumor i la visió amb TC on aquest està indicat amb colors.
Foto: Scientific Reports.

En un principi es va apuntar que seria alguna fractura provocada per un cop violent, però no hi ha línies de factures ni desplaçament de dents, característics en les mandíbules en aquests casos. La inflamació té forma de bombolles de sabó, el que, comparat amb casos d'animals vius, va portar a la conclusió que la malformació era deguda a un ameloblastoma. Els ameloblastomes són tumors no cancerigens que solen apareixen en individus joves, sent aquest també el cas d'aquest Telmatosaurus. Els ameloblastomes són bastant comuns en els humans i molts altres mamífers i també en els rèptils actuals, però mai en una criatura extingida. En Bruce Rothschild, l'investigador nord-americà que ha participat en la recerca, ha explicat en un comunicat de premsa que és una altra prova que, pel que fa a comportament corporal, els mamífers estem més a prop dels dinosaures del que es pensava en un principi.

Reconstrucció del cap del Telmatosaurus malalt, on es pot veure l'engrossiment de la paret òssia del dentari esquerre.
Foto: Mihai Dumbrava.

Gat amb un ameloblastoma, per a fer una comparació.
Foto: Strange Biology.

Els animals actuals que pateixen ameloblastomes els solen superar i aquest també podria ser el cas del Telmatosaurus, encara que el fòssil mostra que va morir abans qe arribés a l'edat adulta. No se sap quina podria ser la causa de la seva mort. Se sap d'animals gregaris, tal com ho serien en el seu moment els Hadrosàurids, que els individus malalts són marginats del grup i tenen més possibilitats de caure sota els depredadors. També els depredadors, per si mateixos, decideixen atacar a preses malaltes per ser menys fortes que les sanes, a l'igual que ataquen a juvenils i a ancians en comptes que a adults de mitjana edat. Les mandíbules es van trobar a prop de la llera d'un antic riu cretàcic, un ambient on els animals tant carnívors com omnívors són més actius i on podria haver més possibilitats que el Telmatosaurus fos atacat. Però només és una hipòtesi feta sense evidències dels fòssils de Transsilvània. Això sí, es l'Hadrosàurid més antic amb presència de patologies i el primer ameloblatoma trobat en un fòssil.

Un Telmatosaurus perseguit per dos Balaur, l'únic Dromeosàurid identificat a Transsilvània i que podria ser el seu depredador.
Foto: Mihai Dumbrava.

Archaeopteryx. Realment el primer ocell?

En una entrada anterior es va comentar que la definició de l'Archaeopteryx com a "primer ocell" està més aviat antiquada, ja que les característiques que en un principi es van assenyalar com exclusivament aviàries, s'han identificat en un munt de Teròpodes considerats més primitius i no aviaris. Això faria replantejar la definició establerta d'au i com va ser el procés evolutiu per arribar a ser aquest tipus d'animal a través dels dinosaures mesozoics. En els últims cinc anys s'han presentat vàries proves, que han portat a una posició bastant ambigua de l'Archaeopteryx, expulsant-lo algunes vegades de les aus, tornar-lo a rehabilitar-lo en altres. Tots aquests descobriments es van presentar a la revista Nature.

Per trobar el primer cas d'aquest tipus ens tenim que remuntar al juliol del 2011, quan en Xing Xu i tres paleontòlegs xinesos més van donar a conèixer un dels ja comuns Teròpodes emplomallats de Liaoning, el Xiaotingia zhengi, el nom del qual homenatja al també paleontòleg Xiaoting Zheng. Va ser identificat en roques de la Formació Tiaojishan entre els 161 i els 145 M.A., sent més antic que l'Archaeopteryx. En la descripció, s'afirmava com les extremitats anteriors llargues i robustes, presents tant en el Xiaotingia com en l'Archaeopteryx i identificades en un principi com característicament aviàries, també estan presents en els Dinonicosaures (Deinonychosauria, formats pels Troodòntids i els Dromeosàurids), ja que es va fer una comparació amb el Troodòntid Anchiornis. Això faria desplaçar a la "primera au" a aquest grup tradicionalment "no aviari". El Xiaotingia va rebre la mateixa classificació. Altres característiques que van portar a aquesta nova classificació van ser un musell curt i un crani molt expandit cap endarrere, i es deia que això es troba en l'Archaeopteryx, el Xiaotingia i els Dromeosàurids però en les aus primitives. El descobriment va ser presentat amb títols semblants a "l'Archaeopteryx ja no és una au" i en Xing Xu responia totalment segur que l'antic estatus de l'espècie alemanya es devia al poc coneixement que es tenia al segle XIX. Aquesta afirmació va provocar força polseguera en els anys següents. Una nova anàlisi feta uns quants mesos després recuperava a l'Archaeopteryx com una au, mentre que el Xiaotingia seria un Troodòntid molt proper a l'Anchiornis.  A partir d'aquí, la situació de l'Archaeopteryx ha continuat sent estable però no la del Xiaotingia, que es va classificar al 2012 com un Dromeosàurid per tornar a ser un Troodòntid al 2013.

Esquelet holotip del Xiaotingia i dibuix d'aquest on s'hi troben assenyalats els ossos.
Foto: Nature.

Reconstrucció del Xiaotingia amb quatre ales. Al fòssil, les plomes només són presents fins a l'altura del genoll.
Foto: Xing Lida.

Un altre fòssil xinès que ha ajudat a variar l'estatus de l'Archaeopteryx és l'Aurornis xui, el nom genèric del qual significa "au de l'alba" i el nom específic homenatja a en Xing Xu. Va ser presentat per un equip encapçalat pel belga Pascal Godefroit al maig del 2013. L'Aurornis és curiós perquè prové de la mateixa localització i època que el Xiaotingia, a la Formació Tiaojishan fa 160 M.A. La situació de l'Archaeopteryx dins dels Dinonicosaures i el caràcter volador que sempre se li ha donat va fer que es teoritzés que el vol va sorgir en els dinosaures almenys dues vegades. L'Aurornis va tornar a fer canviar les regles al tornar a posar l'Archaeopteryx dins de les aus. A més, es va considerar als Troodòntids com el grup germà de les aus, amb el que es tornava a recuperar la teoria d'un sol origen per al vol en els dinosaures i indicaria que ja hi va haver una diversificació dels Teròpodes Paraves al Juràssic mitjà/superior, quan es creu que van aparèixer. Això és a la vegada una victòria i una derrota per l'Archaeopteryx, perquè torna a recuperar l'estatus d'au però no el de primera au, que seria ara per l'Aurornis. Aquesta posició desperta certa controvèrsia pel fet que realment existeixen diferents definicions del terme au que sempre depenen de l'Archaeopteryx i per tota aquesta sèrie de matisos entre el que és aviari i el que no ho és. Matisos que no s'acaben aquí.

Esquelet holotip de l'Aurornis i dibuix d'aquest on s'hi troben assenyalats els ossos.
Foto: Nature.

Reconstrucció de l'Aurornis amb plomes fins als canells a les mans, el musell al cap i els turmells a les cames.
Foto: Jonica Dos Remedios.

La complicada situació de l'Archaeopteryx va ser un dels temes de debat a la Reunió del SVP del 2014 celebrada a Berlín, capital del país d'on prové aquest dinosaure. Es va discutir respecte a dos estudis en que es van utilitzar fòssils d'Archaeopteryx i on es va poder comprovar aquesta ambigüitat respecte a l'evolució de les aus. Un d'ells va ser publicat al juliol del 2014 i examinava un nou esquelet complet d'aquest animal, l'onzé, mitjançant un espectre de llum ultraviolada en tres dimensions amb el qual es va descobrir que l'Archaeopteryx també tindria plomes a les extremitats posteriors com alguns Dromeosàurids i Troodòntids. Les plomes de les cames eren llargues fins a l'articulació tíbia-tars però curtes fins a l'articulació tars-metatars. Suposa un nou tipus de classificació per a l'Archaeopteryx que podria tornar a posar-lo dins dels Dinonicosaures. També hi va haver novetats respecte a les plomes de les ales, ja que ja no semblen tant aptes per volar i podrien tindre una funció d'exhibició com la que s'ha aplicat als dinosaures no aviaris amb plomes pennàcees. Això també tornava a apuntar que el vol hauria sorgit en diferents vegades en els Teròpodes.

Foto de l'onzé esquelet d'Archaeopteryx on la situació de les plomes està marcada en diferents colors segons el tipus.
Foto: Nature.

L'altre estudi es basava en els encèfals de l'Archaeopteryx, les aus modernes i alguns Teròpodes no aviaris, un dels aspectes menys estudiats d'aquesta transició. Mitjançant tomografia computada d'alta resolució, es va deduir que l'augment de l'encèfal respecte al cos, molt característic de les aus, en els Teròpodes no aviaris va començar en llinatges primitius. Pel que respecte a l'Archaeopteryx, aquest estaria entre les dues bandes, però apropant-se als Teròpodes primitius pel que fa a mida, encara que amb alguna característica aviaria com una estructura anomenada Wulst, que no és present en els Teròpodes no aviaris i que està relacionada amb el processament de la informació durant el vol. Això porta a les conclusions que el cervell aviari, com les plomes, es va desenvolupar molt abans de que sorgís el vol i en un context molt diferent, possiblement relacionat amb la depredació, i que la forma final que va conduir al vol també va sorgir en diversos llinatges de dinosaures sense que hi hagués connexió.

Cladograma dels Teròpodes/aus des dels Al·losauroïdeus (representats per l'Acrocanthosaurus) amb reconstruccions dels seus encèfals per tomografia computada.
Foto: Nature.

La veritat és que se li ha donat un estatus gairebé totèmic a l'Archaeopteryx com a "primer ocell", pel que sovint o gairebé sempre ha estat molt difícil divulgar algun descobriment que el pugui perjudicar sense voler. Però totes les proves que s'han observat, entre les moltes més que hi ha, ni beneficien ni perjudiquen tant a l'Archaeopteryx com a qualsevol dels seus cosins tant aus com no aviaris. Simplement mostren que la transició dinosaure-ocell no és un arbre evolutiu definit, a diferència de la transició primat-humà, si no que tot el que s'entén com "au" pot haver aparegut dues o tres vegades com a mínim dins dels Teròpodes Celurosaures.