Els Estegosaures.

Els Estegosaures (Stegosauria), mot grec que significa "llangardaixos amb plaques" ja que tenien plaques cuirassades a l'espatlla, eren Ornitisquis Tireòfors de mida mitjana a gran (fins a 9 metres de llargada), quadrúpedes i herbívors. Tenien el cap petit, potes anteriors curtes i massives, potes posteriors llargues i peus curts i robusts que tenien peülles a la punta dels dits. La novetat evolutiva clau dels Estegosaures eren les plaques i espines òssies verticals disposades en doble filera al llarg del coll, l'espatlla i la cua. Encara que comparteixen aquestes característiques comuns, els Estegosaures varien segons l'espècie, per això es classifiquen en dues famílies: els Huayangosauridae i els Stegosauridae.

HUAYANGOSÀURIDS

Els Huayangosàurids (Huayangosauridae) reben el seu nom de l'Estegosaure més primitiu que es coneix, el Huayangosaurus, que va viure durant el Juràssic mitjà al territori ocupat actualment per la província xinesa de Sichuan. El Huayangosaurus feia 4,3 m de longitud, tenia unes plaques dèrmiques (de pell) en forma d'escarpia al llarg de la línia mitjana del cos i fileres addicionals de petites plaques cuirassades a cada costat de les escarpies. A diferència dels Estegosàurids, el Huayangosaurus tenia un crani bastant profund, amb un morro curt. Les òrbites estaven situades bastant cap endavant, damunt de les dents de galta posteriors. El Huayangosaurus era més petit i menys massís que els Estegosàurids i les seves potes anteriors tenien gairebé la mateixa longitud que les posteriors. Altres diferències poden observar-se als detalls de l'estructura de les cintures escapular i pèlvica. Els Huayangosàurids engloben, a més del Huayangosaurus, a l'Emausaurus i al Regnosaurus.

ESTEGOSÀURIDS

Tots els Estegosaurus, apart del Huayangosaurus i els seus dubtosos parents, es classifiquen a la família dels Estegosàurids (Stegosauridae). Els Estegosàurids es distingeixen fàcilment dels Huayangosàurids pel seu morro allargat, les seves òrbites oculars situades en posició posterior (darrera de la filera de dents de galta), la seva major mida, el seu esquelet més massís i les seves potes posteriors relativament llargues. El més conegut dels Estegosàurids es el Stegosaurus que va vuire a l'Oest Americà durant el Juràssic superior. Altres Estegosàurids ben coneguts són el Kentrosaurus de Tanzània i el Tuojiangosaurus de la Xina.

Esquelet de Huayangosaurus. Aquest dinosaure es coneix a partir de varis esquelets complets trobats a la Xina i es per tant un dels Estegosaures millor coneguts.

Tireòfors primitius

No tots els Tireòfors es poden classificar com Estegosaures o com Anquilosaures. Entre aquests hi ha els Tireòfors més primitius, que figuren entre els dinosaures herbívors més antics. Els dos exemplars més coneguts de Tireòfors primerencs són el Scutellosaurus i el Scelidosaurus.

El Scutellosaurus era un Ornitisqui relativament petit (de gairebé 1,2 m de longitud). Tenia un crani petit en proporció amb la resta del cos, les dents disposades a les vores mandibulars, el coll curt, les cames només una mica més llargues que els braços i la cua llarga. Es tracta d'un dinosaure amb característiques dels primers membres del grup Ornitischia i d'aquí que alguns paleontòlegs considerin que el Scutellosaurus està estretament emparentat amb Ornitisquis primitius com el Lesothosaurus. Encara així, el Scutellosaurus tenia el cos extensament recobert de plaques òssies implantades dins de la pell, el que es una novetat evolutiva dels Tireòfors i justifica la seva inclusió dins d'aquest grup.

Algunes novetats evolutives del crani i la mandíbula inferior, distingeixen els Estegosaures i els Anquilosaures dels seus parents més primitius. Per suposat, és possible que el Scutellosaurus desenvolupés la seva cuirassa dèrmica independentment de l'evolució de la cuirassa dels Tireòfors. Pel moment, però, el millor es considerar l'escut dèrmic del Scutellosaurus com genuïnament tireòfora, sobre tot perquè mostra una semblança detallada i única amb la cuirassa dèrmica d'altres Tireòfors: quilles dorsals i forats ventrals.

El Scelidosaurus és un altre Tireòfor primitiu però era molt diferent del Scutellosaurus. En efecte, era molt més gran (4 metres de llargada), i tenia un crani petit amb dents simples i amb forma de fulla que arribaven fins a la punta del musell. Les seves potes eren voluminoses i segons sembla, les anteriors i les posteriors eren de la mateixa longitud. El crani del Scelidosaurus no tenia plaques cuirassades, però la seva esquena estava recoberta amb nombroses protuberàncies òssies incrustades dins de la pell. Aquestes plaques eren notablement semblants a les dels Anquilosaures. Donat que no s'ha trobat un esquelet articulat complet d'aquest dinosaure, la disposició de les plaques dèrmiques cuirassades de l'esquena continua sent incerta.

Com al Scutellosaurus, gran part de l'anatomia del Scelidosaurus és la d'un membre primitiu dels Ornitisquis. Però aquest quadrúpede amb el seu extens escut dèrmic i el seu ample sacre es classifica més apropiadament dins dels Tireòfors. De fet, alguns paleontòlegs han arribat a incluïr-lo dins dels Estegosaures o els Anquilosaures, encara que no té les novetats evolutives que diferencien les dues famílies. Per ara és millor considerar-lo com un Tireòfor primitiu que no pertany a cap d'aquests grups.

Com el Scutellosaurus tenia les potes posteriors més llargues que les anteriors, sovint se'l reconstrueix com un bípede.

NOTÍCIES: Es descriu el membre més antic del gènere Panthera.

Fa pocs dies es va descriure un nova espècie extingida del gènere Panthera, que és també la més antiga trobada fins ara. El nou fòssil s'anomena Panthera Blytheae.

El gènere Panthera inclou els lleons, tigres, lleopards, jaguars i els seus parents extingits més propers, i el Panthera Blytheae és el més antic d'aquests fèlids antics. El seu fòssil es va trobar al 2010 al Tibet (Xina) i data del Miocè superior i el Pliocè inferior, fa entre 5,95 i 4,1 milions d'anys.

El nom de l'espècie ve de Blythe Haaga, mare dels germans Paul Haaga i Heather Haaga, benefactors del Museu d'Història Natural del Comtat de Los Angeles i que li van posar el nom al Panthera Blytheae.

Més notícies:

1-Es troben noves restes dentals del primat prehistòric català Anoiapithecus brevirostris. Són dues restes dentals de femelles de fa 12,3 i 12,2 M.A., el que converteix l'Anoiapithecus brevirostris en l'Hominoïdeu més antic de la Península Ibèrica.

2-Un estudi estableix que els Neandertals i els humans moderns no provenen d'un ancestre comú, si no que les línies evolutives que van donar lloc a les dues espècies d'Homínids es van separar fa gairebé un milió d'anys, molt abans del que es pensava. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors han estudiat més de 1.200 molars i premolars fòssils. El treball es va publicar a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).

Vistes lateral i inferior d'un crani de Panthera Blytheae trobat a la Xina.

Reconstrucció del Panthera Blytheae
. El color de la pell i les faccions de la cara estan basades en membres actuals del gènere Panthera , més concretament en el lleopard i el jaguar.

Les dents fòssils de femella d'Anoiapithecus brevirostris que han identificat aquesta espècie com l'Hominoïdeu més antic de la Península Ibèrica.

Els Tireòfors

El Stegosaurus és un dels dinosaures més familiars i l'Ankylosaurus, amb el seu aspecte d'armadillo, un dels més inusuals. Els paleontòlegs consideren actualment que els Estegosaures (dinosaures amb plaques) i els Anquilosaures (dinosaures cuirassats) están estretament emparentats i els han classificat en un grup que rep l'insòlit nom grec de Thyreophora (que en aquesta llengua dels Balcans vol dir "els que porten escut"), el seu nom catalanitzat és Tireòfor. Els Tireòfors van ser un grup de dinosaures Ornitisquis molt diversificat caracteritzats per ser cuirassats i principalment quadrúpedes. Van viure durant tot el Juràssic i tot el Cretaci, amb una distribució pràcticament cosmopolita. La novetat evolutiva clau dels Tireòfors és la presència d'una o més fileres de plaques de cuirassa a la pell, per damunt o als costats de la columna vertebral.

Esquelet d'un Estegosaure (Stegosaurus). Ha estat reconstruït en posició ajupida, el que fa que es puguin veure frontalment les dues fileres de plaques òssies que tenia a l'esquena.

Les crestes dels Lambeosaurinae produïen sons.

Els tubs i crestes cranials dels Hadrosàurids de la subfamília Lambeosaurinae han suscitat especulacions sobre la seva funció durant una dècada. Una de les primeres hipòtesis era que els tubs i crestes permetien alimentar-se sota l'aigua, podent actuar com a tubs de busseig, com "ampolles d'aire, o com rescloses que impedien que l'aire entrés als pulmons.

Altres suggerències més plausibles eren que els espais buits dins dels tubs i crestes proporcionaven espai per glàndules o que, en incrementar la superfície tissular dins de la cavitat nassal, escalfaven i humitejaven l'aire i potenciaven el sentit de l'olfacte. Una altra suggerència recent és que els tubs i crestes s'utilitzaven per  a desviar el fullatge quan els Lambeosaurinae corrien a través de selves denses.

Aquestes explicacions acceptables dels tubs i crestes no exclouen el que hauria estat la seva funció més important: la d'emetre senyals, tant visuals com auditives. El fet de que unes formes concretes de crestes i tubs fossin específiques de tipus concrets de Lambeosaurinae, i de que els mascles i les femelles d'un tipus concret de Lambeosaurinae tinguessin crestes de mida i forma diferents, recolza amb força la hipòtesi del seu ús com senyals visuals. Així doncs, els tubs i crestes d'aspecte distintiu haurien permès als Lambeosaurinae reconèixer als membres de la pròpia raça i distingir els mascles de les femelles.

També és possible que els tubs i crestes s'utilitzessin en exhibicions d'altre tipus, ja que eren buits i estaven connectats amb els conductes d'aire. Aquestes estructures buides podrien haver actuat com  a càmeres de ressonància, i les diferents formes de crestes i tubs haurien produït sons distintius a l'igual que els diferents instruments de vent d'una orquestra simfònica. Així, els Lambeosaurinae no sols podien identificar-se entre si visualment amb les seves crestes i tubs, si no que a més podien reconèixer i assenyalar la seva presència amb sons distintius.

Tribu de Parasaurolophus en un bosc. Amb el soroll que feien al produir sons, amb els seus tubs buits, les frondoses selves tropicals i boscos perennes on habitaven haurien estat llocs bastant sorollosos.  

  

L'Evolució dels Ornitòpodes.

Els Ornitòpodes van ser un dels grups de dinosaures més duradors i diversificats. Van aparèixer durant el Juràssic inferior a l'Àfrica meridional com petits Heterodontosàurids bípedes. Els Heterodontosàurids ja tenien característiques també presents en els Ornitòpodes posteriors, com per exemple, la bateria dental que els permetia moldre la vegetació amb més eficàcia que les dents més simples i menys nombroses d'altres herbívors, per exemple els Sauròpodes. Aquesta bateria dental va ser una de les claus de l'èxit de la raça.

Cap al Juràssic superior els Ornitòpodes es trobaven per tot el món. Els petits Hypsilophodontidae, els Driosàuris de mida mitjana i els grans Iguanodòntids van ser dinosaures molt diversificats i abundants a finals del Juràssic i principis del Cretaci.

Cap a mitjans del Cretaci van sortir els Hadrosàurids a partir d'un avantpassat semblant a un Iguanodòntids. La seva aparició va coincidir amb un marcat declivi en els tipus i números de Hypsilophodontidae i d'Iguanodòntids. Així doncs, resulta tentador creure que els Hadrosàurids van contribuir a l'extinció dels seus parents. Els Hadrosàurids van tenir una abundància i una diversitat extraordinàries durant el Cretaci superior i van habitar en una gran varietat d'ambients fins a la seva extinció fa 65 milions d'anys.

L'Ornitòpode Protohadros, trobat a Texas, podria ser un Hadrosàurid primitiu (Hadrosauroïdeu), l'avantpassat dels Hadrosàurids o una espècie molt propera a aquest ancestre.

Encara que els principals fòssils d'Ornitòpodes s'han localitzat a Amèrica del Nord i Euràsia, s'han trobat a d'altres  llocs com la Patagònia i el sud d'Austràlia (on vivien el Muttaburrasaurus i el Leaellynasaura, presents a la imatge) i és possible que arribessin a poblar les costes de l'Antàrtida. 

Els Ornitòpodes: els Hadrosàurids.

Els Hadrosàurids (Hadrosauridae), coneguts popularment com els dinosaures de bec d'ànec, van ser el grup més evolucionat d'Ornitòpodes i l'últim en aparèixer. Se'n sap més dels Hadrosàurids que de qualsevol altre grup concret de dinosaures. El seu excepcional registre fòssil inclou molts esquelets, ous, petjades i fins i tot mòmies!

Els Hadrosàurids eren Ornitòpodes grans, de 7 a 10 m de longitud, i es caracteritzaven entre altres trets pel seu bec ample i sense dents, semblant al d'un ànec (d'aquí el seu pseudònim), per les seves bateries dentals amb tres o més dents de reemplaçament per cada posició dental i per no tenir polze a la mà. Les mandíbules eren altes i allargades i els músculs mandibulars, poderosos. A l'igual que els Hypsilophodontidae, els Hadrosàurids mossegaven el seu menjar i movien lateralment les seves mandíbules girant lleugerament cap enfora les fileres de dents superiors quan tenien la boca tancada.

Les dents dels Hadrosàurids estaven disposades en bateries dentals que consistien en centenars de dents cimentades les unes amb les altres a cada mandíbula. Les dents formaven així unes superfícies trituradores com una taula de netejar amb que molien la vegetació recol·lectada pel bec corni.

Encara que la variació dels tipus de crani entre els Hadrosàurids és sorprenent, en general només es reconeixen dues subfamílies per la semblança en la forma del crani.

Els Hadrosaurinae són la subfamília més primitiva i tenien la volta cranial bastant plana. Tenien, també, un os nasal gran i llarg que a vegades arribava el seu punt més alt a prop de l'extrem posterior dels narius.

Els Lambeosaurinae són la subfamília més avançada i reben a vegades el nom d'Hadrosàurids crestats. Es distingeixen pels tubs i crestes que tenien a dalt del cap i que contenien els conductes nasals modificats així com una cavitat nasal situada damunt de les òrbites. Altres característiques distintives d'aquesta raça són les apòfisis espinoses allargades a les vèrtebres i les potes relativament robustes. Els variats tubs i crestes cranials dels Lambeosaurinae havien de ser d'exhibició visual i es probable que servissin de ressonadors per produir reclams distintius. Moltes de les diferències en la mida i la forma de les crestes i tubs reflecteixen la fase de desenvolupament i el dimorfisme sexual en aquests dinosaures.
La majoria de les característiques esquelètiques dels Hadrosàurids suggereixen que a l'igual que els Iguanodòntids, els Hadrosàurids eren quadrúpedes que també podien caminar de tant en tant en forma bípede. Hi ha dues mòmies d'aquest dinosaures a Alberta (Canadà) que presenten uns replecs cutanis entre els dits que suggereixen que tenien la ma palmada, i també tenen una cua en forma de rem, el que també és un indicador de que els Hadrosàurids possiblement es podrien haver mogut per l'aigua.
Els Hadrosàurids van aparèixer a Àsia i Amèrica del Nord durant el Cretaci mitjà. Encara no s'ha determinat molt bé quins són els avantpassats d'aquesta família. Cap al Cretaci superior ja s'havien estès per Amèrica del Nord, Àsia, Europa i Amèrica del Sud, encara que la seva diversitat i la seva abundància van ser majors a Amèrica del Nord i Àsia. Es van estendre per tot el continent americà, des d'Alaska, tocant el Cercle Polar Àrtic, fins a la punta sud de la Patagònia. Van viure en una gran varietat d'hàbitats, des de grans planures fins a pantans costaners i selves tropicals. Els Hadrosàurids figuren entre els dinosaures herbívors dominants a la part final del Cretaci i entre els últims que es van extingir.

Cada espècie d'Hadrosàurid té una cresta característica que el diferencia dels altres.
Per exemple, el Parasaurolophus tenia una cresta en forma de tub.

El Lambeosaurus tenia una protuberància cranial allargada que li sortia de la part superior del cap.

El Corythosaurus tenia una cresta arrodonida semblant al casc que utilitzaves els soldats de la ciutat grega de Corint, d'on ve el nom del dinosaure. 

Hi ha Hadrosàurids que tenen una cresta molt petita i no en tenen, com l'Edmontosaurus