Els Celurosaures.

Els Celurosaures (Coelurosauria) són el clade més evolucionat de Teròpodes, el nom del qual significa "rèptils de cua buida", per tenir ser els seus ossos buits a l'interior, un fet que també passa a arreu de l'esquelet d'aquests dinosaures. 

Aquesta denominació va ser proposada pel paleontòleg alemany Friedrich von Huene el 1914 i durant molt de temps va incloure només als Teròpodes petits, a l'igual que els Carnosaures incloïen els grans. Actualment, seguint la moderna sistemàtica filogenètica (descrita a l'entrada sobre els Carnosaures.), els Celurosaures són encara majoritàriament de mida petita, però s'hi troben dinosaures de gran mida que abans es consideraven Carnosaures i que realment estan més evolucionats que aquests, com el mateix Tiranosaure rex. Però una cosa que comparteixen tots els Celurosaures sense distinció de mida és que són els Teròpodes més propers a les aus, que també es podria dir que les aus formen part dels Celurosaures.

Tots els Celurosaures tenen un seguit de novetats evolutives respecte als Carnosaures, que a més comparteixen amb les aus i justifiquen l'afirmació anterior. Algunes de les més importants són: l'increment de la neumaticitat cranial (que significa que el crani és més lleuger), unes òrbites més grans, uns fenestra addicional al paladar, uns braços més llargs que en els Carnosaures (que suposen el 50 % de la longitud de les cames), unes manes també allargades amb un increment de la mida del primer i el tercer dit, la fusió i la reducció de les vèrtebres caudals (que desapareixen amb les aus), un sacre més llarg, una cua rígida fins a la punta, un cúbit inclinat, una tíbia més llarga que el fèmur i un turmell arctometatarsalià, denominació que significa "metatars comprimit" (del llatí arctus) i que es refereix a l'estructura del peu dels Celurosaures, en la qual el metatars III o mitjà és molt estret i està reforçat per la seva part inferior o distal i queda solapat a nivell superior o proximal amb els altres metatarsos, una visió contrastada amb els Carnosaures i els Ceratosaures, en que el metatars mitjà està separat dels altres. Estudis biomecànics mostren que els turmells arctometatarsalians transmeten la força entre el peu i la resta de la cama amb major eficàcia. A més de les característiques anteriorment esmentades, la que més relaciona als Celurosaures amb les aus a primera vista és que són el grup de dinosaures on està més ben documentada la presència de plomes, documentades almenys en una espècie de cadascuna de les seves subdivisions. Alguns paleontòlegs creuen que tots els Celurosaures estaven emplomallats, tot i que encara no s'han trobat proves suficients per arribar a aquesta conclusió.

Existeixen set grups principals de Celurosaures no aviaris: els Compsognàtids (Compsognathidae), els Tiranosauroïdeus (Tyrannosauroidea), els Ornitomimosaures (Ornitomimosauria), els Oviraptorosaures (Oviraptorosauria), els Terizinosaures (Therizinosauria), els Dromeosàurids (Dromaeosauridae) i els Troodòntids (Troodontidae). La majoria d'aquests clades estaven formats per animals carnívors com els Teròpodes més primitius, però en els Ornitomimosaures, els Oviraptorosaures, els Terizinosaures i els Troodòntids existeix una tendència cap una dieta insectívora, herbívora i omnívora.   

La majoria dels Celurosaures són del Cretaci, però la seva presència retrocedeix al Juràssic mitjà i els primers tàxons totalment identificats provenen del Juràssic superior dels Estats Units (Coelurus, Ornitholestes), la Xina (Epidendrosaurus, Guanlong) i Alemanya (Archaeopteryx), considerat aquest últim com el primer ocell. Aquests i altres tàxons indiquen que els Celurosaures estaven ben diferenciats al trànsit Juràssic/Cretaci. Gairebé tots ells es van extingir al Límit K/T junt amb tots els altres dinosaures no aviaris, només sobrevivint les aus modernes (Neornithes), que es van diversificar de forma espectacular durant el Cenozoic en animals voladors, terrestres i aquàtics per arribar a unes 10.000 espècies en l'actualitat.

I per acabar, un fet curiós: Igual que passa amb els Carnosaures, hi ha en els Celurosaures un gènere actualment informal anomenat Coelurosaurus, atribuït també a Friedrich von Huene, qui va "batejar" amb aquest nom a tot el grup.     

Cladograma dels Celurosaures (excloent-hi els Dromeosàurids, els Troodòntids i les aus), amb l'esquelet característic de cada grup i nomenant-ne les seves novetats evolutives.
Foto: Universitat de Maryland.

Metatarsians d'Ornitomimosaure, un dels grups de Celurosaures on és més pronunciada l'estructura arctometatarsiana del peu, de l'article original fet per Othniel Charles Marsh el 1890.
Foto: A (palaeo)biologist postdoc's views of the past, present and future. 

Toremys cassiopeia, nova tortuga del Cretaci inferior de Terol.

Els fòssils de Pleurostèrnids, una família de tortugues d'aigua dolça mesozoiques, van sortir a la llum per primera vegada en el registre fòssil turolenc l'any passat amb el gènere Riodevemys inumbragigas de Riodeva. Aquest mes de març, científics de la Fundación Conjunto Paleontológico de Teruel-Dinópolis i del Grup de Biologia Evolutiva de la Facultat de Ciències de la UNED van publicar a la revista científica Cretaceous Research la descripció d'un nou gènere d'aquest ordre de tortugues, Toremys cassiopeia, a partir de tres exemplars procedents del jaciment Mina Santa María al municipi d'Ariño.

La Mina Santa María a Ariño està explotada per l'empresa minera Samca. Els científics de Dinópolis van descobrir-hi els primers fòssils el 2010. Data del Cretaci inferior Albià, entre fa 113 i 100,5 M.A., i entre els animals que s'hi han descobert hi ha dos tàxons de dinosaures endèmics, per ara, de la regió de Terol, l'Iguanodont Proa valdearinnoensis i l'Anquilosaure Europelta carbonensis. El Toremys es la vuitena espècie identificada a Ariño, que s'ha convertit en un dels jaciments més importants de la Conca Minera de Terol.
El nom genèric Toremys ve de toro, l'animal emblema de Terol, i el nom específic homenatge a la tortuga Cassiopeia, de la novel·la Momo. El Toremys és el Pleurostèrnid més recent del registre fòssil mundial, datant-se de l'Albià, trenta milions d'anys després de qualsevol altra espècie d'aquestes tortugues mesozoiques coneguda fins ara (la majoria de Pleurostèrnids són del Juràssic). Segons els investigadors de Dinópolis i la UNED, el Toremys és un descobriment important perquè permet completar l'ecosistema del Cretaci d'Ariño i al ser més recent que la majoria dels seus parents, serveix per desxifrar l'evolució dels Pleurostèrnids europeus.

Fòssils de Toremys.
Foto: Cretaceous Research.

Sibirosaurus, nou Titanosaure del Cretaci inferior de Rússia.

El 2008, un grup de paleontòlegs de la Universitat Estatal de Tomsk (Rússia) van extreure uns ossos de dinosaure d'una paret de gres datada del Cretaci inferior Albià (100 M.A.) a la vora del riu Kiya a la óblast de Kemerovo, a Sibèria. Les restes constaven d'unes vèrtebres cervicals, una escàpula fragmentària i parts del sacre. El tipus de roca on es van trobar, el gres, fa que moltes vegades els fòssils quedin comprimits i només quedi una petita fracció del cos de l'animal. Tot i això, aquests tenen la particularitat de ser molt grans, i segons aquests investigadors  poden pertànyer a un Sauròpode. A més, comenten, que tenen característiques òssies dels Titanosaures, essent el primer cas d'un dinosaure d'aquest tipus a tot el territori de la Federació Russa. Els investigadors de Tomsk continuaran amb la restauració de les restes i esperen publicar-ne els resultats en un futur proper. Estan força segurs de que es tracta d'un nou tàxon per a la ciència. Han proposat de nombrar-lo Sibirosaurus (rèptil de Sibèria), tot i que no es tracta de la nomenclatura definitiva. Pel que fa al lloc a on es guardaran els ossos, els científics creuen que formaran part de la col·lecció paleontològica d'aquesta universitat siberiana, tot i que també esperen exhibir-los en públic. La óblast de Kemerovo ja es coneguda paleontològicament per proporcionar abundants fòssils de mamuts. També s'hi han trobat restes del Ceratòpsid Psittacosaurus i el 1995 uns possibles ossos del peu d'un Titanosaure, encara que no se sap amb certesa si pertanyen al mateix animal que el Sibirosaurus.

Vèrtebra cervical de Sibirosaurus.
Foto: Universitat Estatal de Tomsk.

Sacre fragmentari de Sibirosaurus.
Foto: Universitat Estatal de Tomsk. 

Nou acte vandàlic contra fòssils de dinosaure a Coll de Nargó.

Coll de Nargó és el jaciment d'ous de dinosaure més gran d'Europa. Al jaciment musealitzat del Mirador del Cretaci es pot observar una quadrícula que simula una excavació i on el visitant pot veure closques d'ous incrustades dins de la roca, més ben dit, podia fins a aquesta setmana, quan l'Àngel Galobart, paleontòleg de l'ICP, va descobrir durant una inspecció rutinària el dimecres dia 11 que els ous havien estat trencats i estaven escampats per tot el jaciment. Estava segur que això era resultat d'un acte vandàlic i va contactar amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb l'ajuntament de Coll de Nargó per avisar-los del cas.

A aquesta bretolada hi han respòs en Salvador Moyà, el director de l'ICP, i en Benito Fité, l'alcalde de Coll de Nargó. Moyà ha comparat la destrucció dels ous amb els recents atacs dels jihadistes de l'Estat Islàmic contra diverses ciutats mesopotàmiques en ruïnes (Nimrud i Hatra) a l'Iraq i ha remarcat el poc protegit que està el patrimoni paleontològic. I Fité considera que està un cop molt dur per a Coll de Nargó, aquest poble de l'Alt Urgell ha invertit molt per convertir el seu extraordinari patrimoni paleontològic en un atractiu turístic. El Mirador del Cretaci, al trobar-se a l'aire lliure en un entorn natural, fa que els fòssils es degredin a causa de la pluja. Per aturar-ho, l'ICP va dissenyar un pla per preservar-los, que a més inclou una renovació de la museografia d'aquest espai perquè el visitant identifiqui millor les peces. La visita al Mirador del Cretaci es complementària a la del museu de paleontologia del poble.

El que ha fet posar més en alerta és que es repeteix un fet que ja va passar fa dos anys, al 2013, quan un veí de Coll de Nargó se'n va endur un esquelet de dinosaure encara incrustat a la roca del Mirador del Cretaci just abans de quan els paleontòlegs de l'ICP havien previst de extreure'l pel seu estudi. Finalment, es va recuperar i restaurar el fòssil i l'autor del robatori va ser condemnat. Els investigadors han pogut recuperar les restes fragmentades dels ous, però asseguren que aquesta ha estat una pèrdua major que l'altra perquè creuen que serà molt difícil restaurar-los.

A l'esquerra els ous abans de l'acte vandàlic i a la dreta, després.
Foto: Àngel Galobart/ICP.

Va de tecnologia 3D i dinosaures catalans.

El registre fòssil dels Hadrosàurids és un dels més rics i diversos entre els dinosaures, dins del qual també es troben els endocranis, fòssils del sostre cranial que mostren el que ha quedat de la cavitat cerebral de l'animal. Per estudiar-los d'una forma precisa sense destruir-los, els paleontòlegs utilitzen mètodes digitals com ara la tomografia computada (TC), amb el que es creen models 3D del fòssil i així poder visualitzar com seria i de que estava format l'encèfal. La morfologia endocranial o neuroanatomia dels Hadrosàurids és coneguda a partir d'exemplars nord-americans i asiàtics, però no en exemplars europeus, on s'han trobat molt pocs cranis complets, un dels quals pertany a l'Arenysaurus ardevoli, un Hadrosàurid de la subfamília dels Lambeosaurins descrit el 2009 a partir de fòssils trobats a Areny de Noguera (en castellà Arén), un petit poble de la Ribagorça, a l'Osca catalanoparlant, en un jaciment del Cretaci superior Maastrichtià pertanyent al grup geològic de la Conca de Tremp, compartint hàbitat amb el Pararhabdodon d'Isona. Doncs aquest crani a estat objecte d'estudi  per part d'investigadors de l'ICP juntament amb procedents de la Universidad del Río Negro-Conicet (Argentina) i de la Universitat de Saragossa, el qual s'ha publicat a la revista PeerJ el 24 de febrer, tot i que ja hi havia una previsualització disponible  des del 5 de novembre.

Es tracta del primer estudi fet amb l'endocrani d'un Hadrosàurid europeu, amb el qual s'ha utilitzat la tecnologia TC. En l'anàlisi de les imatges s'han trobat suficients indicis com per justificar la pertinença de l'Arenysaurus dins dels Lambeosaurins, un grup dins del qual es troba el famós Parasaurolophus nord-americà, els quals tenien els cervells més grans en proporció a la massa corporal dins dels Ornitisquis. També s'han trobat coses molt sorprenents: per exemple, els ossos de l'Arenysaurus indiquen que l'exemplar al qual pertanyia l'endocrani era un adult, però les característiques neurocranials són més típiques d'un subadult si es comparen amb altres Hadrosàurids. En els canals semicirculars de l'oïda interna, la seva altura és força diferent respecte a altres tàxons de dinosaures "bec d'ànec", el que és una prova de que els moviments dels ulls i el cap eren més reduïts en l'Arenysaurus. Segons els investigadors, aquestes i més són indicis d'un procés de nanisme en aquest dinosaure relacionat amb la condició d'insularitat (de viure en illes) que es tenia a Europa durant el Cretaci, un fet ja abans justificat per restes òssies tant d'Hadrosàurids com d'altres dinosaures.

El resultats d'aquest estudi donen nova llum a l'estudi dels Hadrosàurids europeus, sobretot amb el que està relacionat amb el seu mode de vida en un entorn insular i amb les comparacions anatòmiques amb els "bec d'ànec" d'Amèrica del Nord i Àsia.

Model de l'endocrani de l'Arenysaurus. Amb color les parts corresponents a l'antic cervell del dinosaure.
Foto: ICP.

Reconstrucció d'un Arenysaurus. Els seus fòssils s'exhibeixen al Museo de los últimos dinosaurios a Areny de Noguera.
 Foto: Viquipèdia. 

Noves investigacions sobre Ictiosaures.

Els Ictiosaures, els "rèptils-peix", van ser uns dels animals marins més abundants i especialitzats del Juràssic. Ja fa 200 anys que Mary Anning va descobrir els seus primers fòssils a la costa de Dorset a Anglaterra i des de llavors s'han identificat un gran nombre d'espècies agrupades en set famílies. En el que portem de 2015 ja s'han nombrat dues noves espècies, cadascuna amb uns orígens força curiosos.

ICHTHYOSAURUS ANNINGAE, L'ICTIOSAURE QUE VA PASSAR DESAPERCEBUT

Com ja vaig explicar amb l'entrada que vaig fer sobre el Pentaceratops aquilonius, hi ha fòssils que s'emmagatzemen dins dels museus passant desapercebuts sense donant-los importància durant dècades (alguna vegada fins i tot segles) i que un dia tornen a sortir a la llum i revelen alguna cosa important, com que pertanyen a una nova espècie. I és això el que va passar amb el Ceratòpsid canadenc i ara també amb un Ictiosaure anglès. Aquest fòssil portava des dels anys 80 al magatzem del museu de Doncaster, al comtat de South Yorkshire, procedent dels rics jaciments del Juràssic inferior (189 M.A.) de Dorset i es va pensar que es tractava d'una rèplica feta amb guix, tot i que és ben real. Va ser recuperat pels paleontòlegs Dean Lomax, de la Universitat de Manchester, i Judy Massare de la Universitat Estatal de Nova York al 2008. L'estudi va ser presentat el 19 de febrer a la Journal of Vertebrate Paleontology, com una nova espècie del gènere clàssic Ichthyosaurus, Ichthyosaurus anningae, en homenatge a Mary Anning. En aquest esquelet es pot veure el contingut de l'estómac de l'animal, l'últim que es va menjar abans de morir, en aquest cas uns tentacles de calamar.

El fòssil holotip de l'Ichthyosaurus anningae.
Foto: Dean Lomax i Judy Massare.

Reconstrucció de dos Ichthyosaurus anningae nedant.
Foto: James McKay.

DEARCMHARA SHAWCROSSI, EL VERITABLE MONSTRE ESCOCÈS

El Dearcmhara, és el primer Ictiosaure identificat a Escòcia, un país on els fòssils de vertebrats del Mesozoic són escassos. Els fòssils del Dearcmhara van ser descoberts a l'illa de Skye el 1959 per Brian Shawcross, un caçador de fòssils que en comptes de vendre les restes, les va donar al Museu Hunterian a Glasgow. Si no hagués estat per això, els paleontòlegs no sabrien encara ara de la seva existència! El Deamchara ha estat descrit a partir d'ossos del crani, dents, vèrtebres i un húmer procedent de sediments del Juràssic inferior-mitjà  Toarcià-Bajocià (170 M.A.), amb els quals s'ha estimat que faria 4 metres de llargada. L'han descrit investigadors de la Universitat d'Edimburg a la revista Scottish Journal of Geology l'11 de gener. Els fòssils es poden veure en una exposició a Edimburg. Seria un dels depredadors principals d'un mar poc profund que cobria el nord de les Illes Britàniques durant el Juràssic. El nom genèric vol dir "rèptil marí" en gaèlic escocès, la llengua autòctona del país. El fet de que el Dearcmhara s'hagi descobert a Escòcia, ha fet inevitable que a la premsa el comparessin amb el llegendari Monstre del Llac Ness, que se'l descriu com un rèptil marí com els del Juràssic. 

Vèrtebres de l'holotip de Dearcmhara.
Foto: Scottish Journal of Geology.

Reconstrucció d'un Dearcmhara nedant.
Foto: Todd Marshall.

Els Carnosaures.

Els Carnosaures (Carnosauria) són un clade de Teròpodes Tetanurs amb el rang d'infraordre, que forma part, junts amb els Celurosaures, del clade dels Aveteròpodes (Avetheropoda), més propers a les aus que als Megalosauroïdeus. El seu nom fa referència a que la seva dieta era carnívora,  tot i que gairebé tots els Teròpodes també la tenien. Antigament, es definia com a Carnosaures a tots els Teròpodes de mida molt gran, i tot i que és veritat que els seus membres superen els 5 metres de longitud, utilitzar la mida per classificar als animals ja no té sentit en el camp de la filogènia. El que realment importa és la morfologia corporal i òssia, que es pot analitzar per comparar dos o més tàxons. Utilitzant aquest mètode per a investigar sobre aquest grup, els paleontòlegs van descobrir, que a part de la mida, els Carnosaures compartien molt poques característiques més. Molts dels seus membres van ser classificats un altre cop com a Teròpodes més primitius o més avançats. Per exemple  els Tiranosàurids formaven part, abans, dels Carnosaures però ara es troben dins dels Celurosaures. També ho eren alguns Megalosàurids, Espinosàurids i Ceratosaures més primitius. Actualment, els Carnosaures estan formats per l'Al·losaure (Allosaurus) i els seus parents més propers.

Els Carnosaures comparteixen un seguit de característiques òssies amb l'Al·losaure i que els diferencien d'altres Teròpodes de gran mida que abans s'havien inclòs en aquest grup. Entre aquests trets s'hi troben: un crani gran, llarg i estret, fosses nassals engrandides, òrbites molt grans, una obertura o foramen a l'os lacrimal, banyes pre-orbitals basades en extensions del lacrimal, una fenestra anteorbital que s'expandeix cap amunt, apòfisis espinoses baixes en les vèrtebres de la regió de les espatlles, pues en els xebrons, un cap de fèmur inclinat cap amunt i un fèmur més gran que la tíbia. Cada gènere de Carnosaure tenia la seva pròpia cresta cranial, per exemple, el Criolofosaure de l'Antàrtida tenia una cresta transversal en forma de ventall que a primera vista semblava un tupè de cabell (que a molts recordava el pentinat del cantant Elvis Presley i per això li van posar el nom afectiu d'Elvisaurus). El Monolofosaure (Monolophosaurus) de la Xina tenia una cresta que es prolongava cap amunt que anava paral·lela al nas i que tenia una cresta triangular.

Els Carnosaures van aparèixer durant el Juràssic inferior-mitjà, tot i que el seu registre fòssil no és molt comú fins al Juràssic superior i el Cretaci inferior,que és quan es troben les espècies més representatives i amb més quantitats de fòssils. Va ser durant aquesta època quan es van convertir en els dinosaures depredadors principals i fins que els Celurosaures més evolucionats van ocupar el seu lloc a la cúspide de les cadenes alimentàries. Els fòssils de Carnosaures s'han trobat a tots els continents: Amèrica del Nord (Allosaurus, Acrocanthosaurus), Amèrica del Sud (Giganotosaurus, Piatnizkysaurus), Europa (Neovenator, Lourinhanosaurus), Àfrica (Carcharodontosaurus), Àsia (Sinraptor, Monolophosaurus), Antàrtida (Cryolophosaurus) i Oceania (Australovenator). Entre els Carnosaures es troben alguns dels Teròpodes més grans, com el Giganotosaure i el Carcarodontosaure, que tenien una longitud d'uns 14 metres (més grans que el Tiranosaure, però més petits que l'Espinosaure). L'Al·losaure feia entre 9 i 11 metres. Aquests gegants eren robusts, forts i pesants, tot i que no molt ràpids. Altres Carnosaures, com el Criolofosaure i el Monolofosaure, eren més gràcils i àgils. El que és veritat, és que totes dues formes eren igualment letals durant la caça.

La majoria dels Carnosaures forma part de la superfamília dels Al·losauroïdeus (Allosauroidea), que inclou a les famílies principals del grup: els Al·losàurids (Allosauridae), els Carcarodontosàurids (Carcharodontosauridae), els Neovenatòrids (Neovenatoridae) i els Sinraptòrids o Metriacantosàurids (Sinraptoridae/Metriacanthosauridae), depenent si comparteixen més característiques amb l'Al·losaure, el Carcarodontosaure, el Neovenator o el Sinraptor.

Hi va haver una època en que es va utilitzar una terminació genèrica anomenada Carnosaurus, actualment invàlida. Això possiblement es va originar durant un estudi del paleontòleg alemany Friedrich von Huene (que va ser qui va encunyar Carnosauria), que volia identificar uns fòssils de Teròpode com un Carnosaure identerminat, però durant el procés de publicació, la descripció va ser revisada ja que semblava que estava creant un nou gènere.

Cladograma dels Carnosaures amb els seus membres més representatius.
Foto: Viquipèdia.

Cranis de diversos Carnosaures.
Foto: Dennonyx.