Ugrunaaluk kuukpikensis, nou "dinosaure polar" d'Alaska.

Com ja vaig explicar a Els dinosaures polars i la seva relació amb el metabolisme, s'han trobat fòssils de dinosaures del Cretaci en llocs tan septentrionals com Alaska. Llavors el clima d'aquesta regió no era tan fred com l'actual i hi podrien créixer plantes, però si era el suficientment fred com perquè els dinosaures fossin els únics rèptils que hi havia, una prova d'un possible metabolisme endotèrmic en aquests animals. Aquesta setmana s'ha incorporat una nova peça a aquest trencaclosques: l'Hadrosàurid Ugrunaaluk kuukpikensis.

Les seves restes procedents de la Formació Prince Creek a la vora del riu Colville, a la regió d'Alaska situada per sobre del Cercle Polar Àrtic. La Formació Prince Creek data de principis del Cretaci superior Maastrichtià (69 M.A.) i llavors també es trobava per sobre del Cercle Polar Àrtic, el que converteix l'Ugrunaaluk en el dinosaure identificat a partir de restes òssies amb una latitud més septentrional tant amb el que es refereix a la seva època com a l'actualitat. El seu nom prové de la llengua Inupiaq (la llengua inuit de l'Alaska septentrional) i significa "Pastador antic (Ugrunaaluk) del riu Colville" (que en Inupiaq rep el nom de Kuukpik). El paleontòleg de la Universitat d'Alaska Fairbanks Patrick Druckenmiller va posar aquest nom indígena al dinosaure per poder retre homenatge als membres d'ètnia Inuit que viuen a prop del jaciment. L'Ugrunaaluk va ser descrit per en Druckenmiller, en Gregory Erickson de la Universitat Estatal de Florida i en Hirotsugu Mori (també de la Universitat d'Alaska Fairbanks) a la revista Acta Palaeontologica Polonica el 22 de setembre.

Des dels anys 1980 s'han desenterrat fins a 9000 ossos de diferents animals a la Formació Prince Creek, dels quals 6000 són d'Hadrosàurids. La majoria pertanyen a exemplars juvenils de 3 m de llargada i 1 m d'alçada, el que fa pensar que es tracti d'una agrupació de mort en massa formada per la mort sobtada d'un gran ramat d'aquests dinosaures. En un principi els fòssils de la Formació Prince Creek es van referir al gènere Edmontosaurus, però es diferenciaven d'aquest últim per certes característiques cranials, sobretot de l'àrea de la mandíbula com un maxil·lar més alt. Tot i que això podria ser una prova de que aquests exemplars formarien part d'un nou gènere, encara es pensava que serien només diferencies ontogèniques. El 2014, en Hirotsugu Mori va tornar a comparar els fòssils d'Hadrosàurids joves de la Formació Prince Creek amb exemplars juvenils d'Edmontosaurus procedents d'Alberta, Montana i Dakota del Sud i va arribar a la conclusió de que els fòssils d'Alaska eren un tàxon diferent i llavors desconegut. Això es va acabar de justificar pel descobriment d'ossos d'exemplars adults amb les mateixes característiques cranials. En l'anàlisi filogenètica l'Ugrunaaluk encara continua sent el tàxon germà de l'Edmontosaurus. Un Ugrunaaluk adult faria 9 m de llargada.

En Druckenmiller, en Erickson i en Mori argumenten que encara hi ha ossos d'Hadrosàurids de la Formació Prince Creek per identificar. A més, són optimistes i expliquen que la investigació del Cretaci d'Alaska no ha fet res més que començar i que esperen trobar una gran quantitat de noves espècies en els propers anys. Tres esquelets complets d'Ugrunaaluk estaran exposats al Museu del Nord de la Universitat d'Alaska.

Crani d'Ugrunaaluk juvenil.
Foto: Hirotsugu Mori/Acta Palaeontologica Polonica.

Ramat d'Ugrunaaluk on hi ha tant exemplars juvenils (els que estan més a prop) com adults (els que estan més lluny). Estan caminant per un bosc de coníferes i falgueres sota la llum de l'aurora boreal, tal com podria ser l'ambient hivernal de l'Alaska cretàcica.
Foto: James Havens.

El debat sobre les espècies del gènere Triceratops.

El fet que fa ja gairebé un mes es presentés un crani semblant al d'un Triceratops com pertanyent a una possible nova espècie de dinosaure Ceratòpsid, ha fet que vulgui parlar d'una controvèrsia al voltant d'aquest conegut dinosaure: el nombre d'espècies que té aquest gènere. Un debat que existeix des del mateix nomenament.

El gènere Triceratops va ser encunyat el 1889 per en Othniel Charles Marsh i en la descripció original incloïa només una espècie: Triceratops horridus (Cara de tres banyes rugosa) a partir d'un crani procedent de la Formació Lance (Maastrichtià superior) a Wyoming. Aquest fòssil va ser recol·lectat per en John Bell Hatcher, el qual va desenterrar fins a 32 cranis de Ceratòpsids de Wyoming i Colorado que van ser enviats a la Universitat de Yale (Connecticut). Els cranis que concordaven amb la descripció feta per en Marsh del Triceratops presentaven suficients diferències entre ells com perquè es consideressin com espècies diferents. Durant la part final del segle XIX i la primera part del segle XX es van descriure fins a 16 espècies del gènere Triceratops procedents de Wyoming i Colorado. Entre aquestes espècies hi havia: Triceratops horridus, Triceratops prorsus, Triceratops brevicornus, Triceratops elatus, Triceratops calicornis, Triceratops obtusus i Triceratops hatcheri. El 1933 es va fer una anàlisi filogènetica on s'incloïen les espècies anteriorment esmentades i es van determinar tres grups: el primer format per les espècies horridus, prorsus i brevicornus, el segon per les espècies elatus i calicornis i el tercer per les espècies obtusus i hatcheri. Estaven definits per la mida del crani i de les banyes, sent el segon grup el que presentava la major longitud. Aquesta gran diversitat específica va exercir un paper molt important en les hipòtesis sobre l'extinció dels dinosaures, ja que els Ceratòpsids com el Triceratops figuraven entre els últims dinosaures i la seva gran diversitat (llavors s'havien nombrat pocs gèneres i aquests tenien moltes espècies, al contrari del que passa actualment) recolzava l'idea de la prosperitat d'aquests animals just abans de la seva extinció.

Crani de la descripció original del Triceratops horridus.
Foto: Othniel Charles Marsh/Viquipèdia.

Triceratops prorsus al Museu de la Ciència de Minnesota (Saint Paul, capital de l'estat).
Foto: Viquipèdia.

Dibuix del crani del Triceratops brevicornus.
Foto: Biodiversity Heritage Library/Viquipèdia.

Esquelet reconstruït de Triceratops elatus. Foto feta als anys 1930 d'un exemplar del Museu Americà d'Història Natural (Nova York) que va acabar sent el Triceratops del Museu de l'ICP a Sabadell.
Foto: Henry Fairfield Osborn.

Dibuix del crani del Triceratops calicornis.
Foto: Biodiversity Heritage Library/Viquipèdia.

Esquelet reconstruït de Triceratops obtusus al Museu Nacional d'Història Natural (Washington D.C.).

El 1986, en John Ostrom de la Universitat de Yale i en Peter Wellnhofer del Museu Estatal de Baviera a Munich van fer una altra anàlisi on qüestionaven que hi hagués tantes espècies de Triceratops només a Wyoming i Colorado durant un període de 2 M.A. Van pensar que el Triceratops hauria de ser com la majoria de grans vertebrats, on hi ha molt poques espècies en un territori gairebé continental, com és el cas de l'elefant africà (gènere Loxodonta) on actualment només hi ha dues espècies en tota l'Àfrica subsahariana. Un altre exemple és el dels bisons, on des de fa 2 M.A. només han existit tres espècies a Amèrica del Nord. Segons en Ostrom i en Wellnhofer l'única espècie vàlida de Triceratops és la horridus (l'original d'en Marsh) i expliquen que les diferències cranials que han portat al nomenament de tantes espècies és que eren exemplars de Triceratops horridus diferents perquè pertanyien al sexe oposat que l'holotip o a altres estats de creixement, un fet que es comparable amb la variació en la forma del crani i les banyes que es poden observar una única espècie de Bòvid. Assenyalen que un sol ramat de Triceratops horridus de Wyoming abastaria tota la diversitat cranial que va portar en un principi a nombrar tantes espècies. Així doncs, les espècies prorsus i brevicornus representarien a femelles (amb el crani i les banyes més curtes), les espècies elatus i calicornis representarien a mascles joves sans (amb el crani i les banyes més llargues) i les espècies obtusus i hatcheri representarien a mascles vells o joves amb patologies (amb el que tenien el crani i les banyes més curts que els mascles joves sans però més llargs que les femelles).

El 1996, la Catherine Forster va trobar que l'espècie prorsus també es podia considerar com a vàlida, tenint com a base el fet que està força separada temporalment de la horridus. El 2011 es va considerar que la hatcheri pertanyeria a un altre gènere nou per a la ciència, que se li va posar el nom de Nedoceratops (Cara banyuda insuficient).

Crani de Triceratops hatcheri/Nedoceratops.
Foto: Plos One.

Diferència de mida entre les dues espècies vàlides actualment de Triceratops.
Foto: Viquipèdia.

Dimorfisme sexual en diferents estats ontogènics del Triceratops horridus.
Foto: Davidy12.

Noves espècies de dinosaure a la vista?

Aquí explicaré els casos de dos exemplars de Ceratòpsid i un altre de Sauròpode procedent del nord dels Estats Units que, en diferents estadis del seu estudi, han estat presentats als mitjans locals com possibles nous tàxons. Les seves històries comencen totes, coincidència o no, al 2012.

1. En aquell any, el col·leccionista de fòssils Alan Detrich va comprar un crani de Ceratòpsid de 2,4 m a la petita localitat de Buffalo (Dakota del Sud). En Detrich va entregar el fòssil a en Neal Larson, fundador de l'empresa Larson Paleontology Unlimited, qui es va encarregar de la seva preparació. Aquest crani a primera vista sembla de Triceratops, i és que la majoria de la gent podria pensar que podria pertànyer a aquest gènere, però en Detrich i en Larson han indicat un seguit característiques en que aquest crani es diferencia dels de Triceratops: els cranis d'aquest últim són la meitat de llargs que l'exemplar de Buffalo, la banya nasal d'aquest últim es troba a la part davantera del nas (mentre que en el Triceratops és troba al centre del nas) i és el doble de gran, la part superior de la projecció parietal es corba cap amunt (metre que en el Triceratops ho fa cap enrere), i la mandíbula inferior presenta una cresta a sota d'aquesta amb una funció encara desconeguda. En Larson ha estat treballant en la restauració i preparació del crani de Buffalo des del març del 2013. Reconeix que es tracta d'un dels fòssils més difícils amb que ha treballat, però també que la feina ha valgut molt la pena, sobretot per la raresa de trobar ossos sencers d'aquesta mida. Va ser presentat al diari Rapid City Journal el 27 d'agost d'aquest any, després de que en Larson acabés aquest laboriós però emocionant procés.

Foto del crani de Ceratòpsid de Buffalo.
Foto: Rapid City Journal.

2. El diari Billings Gazette (de la ciutat de Billings a l'estat de Montana) va reportar l'1 de setembre el trasllat i l'inici de la restauració d'un esquelet de Sauròpode del Juràssic que també podria ser una nova espècie per a la ciència. El paleontòleg del Judith River Dinosaur Institute (que rep el nom d'una important formació geològica amb presència de dinosaures que s'estén entre la frontera de Montana amb el Canadà) Nate Murphy va encarregar al soldador Andy Brekke, resident a Billings, que construís uns marcs d'acer soldat com a suport a dos blocs de roca enguixats amb un pes d'entre 1,6 i 2,3 tones que contenen l'esquelet d'un Sauròpode de 18 m de llargada, 5 m d'alçada i 10 tones de pes. Normalment fòssils tan grans es transporten en trossos més petits, però en Murphy ho va decidir així per poder trobar amb més facilitat bacteris per investigar com es va descompondre el dinosaure o pol·len per investigar com era l'ambient en que vivia. Aquest exemplar, en el cas que pertanyés a un nou tàxon, estaria relacionat de prop amb el Braquiosaure i el Camarasaure en un grup anomenat Macronaria. Per comprovar si és aquest el cas o si només és un membre d'una espècie coneguda però amb diferències sexuals o ontogèniques, en Murphy li agradaria molt arribar a la columna vertebral, ja que és la part més important pel diagnòstic dels fòssils de Sauròpodes, a més de veure si estan les vèrtebres fusionades per determinar l'edat del dinosaure. Aquest esquelet prové d'un jaciment del Juràssic en que l'equip d'en Murphy hi ha estat treballant durant 12 anys. La seva excavació i extracció de la roca ha durat 3 anys i en Murphy creu que es necessitarà el mateix temps per la seva preparació.

En Nate Murphy explicant a en Andy Brekke com col·locar els blocs de roca enguixats que contenen l'esquelet dins dels marcs d'acer.
Foto: Billings Gazette. 

3. Un equip del Rocky Mountain Dinosaur Resource Center (RMDRC) ha completat la reconstrucció de l'esquelet d'un Ceratòpsid primitiu de fa 75 M.A. trobat a la Formació Judith River a Montana l'agost del 2012. Els investigadors que l'han estudiat argumenten que seria semblant a l'Avaceratops, que va viure a la mateixa regió però cinc milions d'anys abans (80 M.A.), pel que no seria de l'espècie tipus (Avaceratops lammersi) però si que pertanyeria a aquest gènere. Aquest nou exemplar tenia les banyes més llargues que l'Avaceratops lammersi i aquestes apuntaven més cap endavant. La mida és de 3,5 m de llargada i 1,2 m d'alçada. No tenia tots els ossos fusionats, pel que no seria adult. Aquest esquelet representa el 80 % del cos total del dinosaure i fins i tot presenta impressions de pell fossilitzada. L'equip del RMDRC va reconstruir les parts que faltaven de l'esquelet utilitzant una impressora 3D, per sort les parts de l'esquelet que faltaven tenien la seva contrapart en les restes trobades. Una reconstrucció d'aquest esquelet estarà exposada al RMDRC per un parell de setmanes per després ser traslladada a Dallas (Texas) per a la 75a reunió de la Societat de Paleontologia de Vertebrats.

Comparació entre el crani d'aquest nou Ceratòpsid i dos cranis d'Avaceratops lammersi.
Foto: RMDRC.

Reconstrucció de l'esquelet d'aquest nou Ceratòpsid.
Foto: RMDRC.

Padillasaurus leivaensis: el primer dinosaure colombià.

Des de l'any passat s'està justificant la presència de dinosaures al nord d'Amèrica del Sud. Primer a Veneçuela amb el Laquintasaura i el Tachiraptor i des de fa pocs dies també a Colòmbia, d'on prové un nou Sauròpode Braquiosàurid del Cretaci inferior: el Padillasaurus leivaensis.

Com a Veneçuela, des de fa ja uns quants anys que es troben restes de dinosaures a Colòmbia (i a més són de tots els grups). En el cas dels Sauròpodes, ja es va trobar una vèrtebra aïllada en una data tan antiga com el 1943 i dos caps de fèmur el 2005. Però, com gairebé sempre amb restes molt escasses i fragmentàries, ho eren massa com per descriure-les detalladament i assignar-les a algun tàxon. Per sort, les restes identificades del Padillasaurus són més abundants i estan en un estat de conservació millor: l'holotip està compost de l'última vèrtebra dorsal, les dues primeres i les dues últimes vèrtebres sacres, les primeres vuit vèrtebres caudals i la part posterior d'una altra vèrtebra en que no s'ha aclarit la part de la columna on es situava. Gràcies a aquest conjunt d'ossos, s'ha estimat que el Padillasaurus faria 16 metres de llargada i 10 tones de pes. A les vèrtebres caudals s'han identificats unes fosses que també es troben en el Braquiosàurid africà Giraffatitan.

Conjunt de vèrtebres de l'holotip del Padillasaurus.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

La descripció del Padillasaurus es va fer per un equip de paleontòlegs argentins i colombians i va ser publicada a la revista Journal of Vertebrate Paleontology el 27 d'agost. El seu nom genèric prové homenatja al paleontòleg colombià Carlos Bernardo Padilla, qui va ajudar amb l'estudi de les restes del dinosaure i que va morir el novembre del 2013. El nom específic leivaensis prové del municipi de Villa de Leyva, on es situa la Formació Paja, del Cretaci inferior Barremià i d'on provenen els fòssils del Padillasaurus. Realment, situar l'època i la localització d'aquest dinosaure va ser difícil de determinar, perquè les seves restes ja es van desenterrar fa més de 15 anys per camperols locals i es van exposar sense identificar durant tot aquest temps a la vitrina d'un centre comunal de Villa de Leyva, pel que no hi va haver cap paleontòleg per presenciar l'excavació. Tot i això, l'equip que ha descrit a aquest Sauròpode va trobar tres fòssils d'Ammonits  característics del Barremià, pel que van poder precisar l'edat del dinosaure en uns 130 M.A. El jaciment més proper amb aquesta edat és la Formació Paja, amb el que ja es tenia lloc i temps pel primer dinosaure descrit amb binomi a Colòmbia. El Padillasaurus és també el primer Braquiosàurid d'Amèrica del Sud.

El fet que visqués durant el Cretaci és un fet important per entendre l'evolució dels Braquiosàurids, una família ben documentada de finals del Juràssic, però de la qual s'han identificat poques restes del Cretaci inferior, restringint-se a l'Aptià i l'Albià d'Amèrica del Nord. Els paleontòlegs han proposat dues teories per aquest fet: la primera és que hi ha un pobre registre fòssil de Sauròpodes del Cretaci inferior identificat fins ara i que realment hi hauria més Braquiosàurids d'aquesta època, i la segona és que s'haurien extingit a bona part dels continents i seria la prova de que haurien entrat en decadència. Si l'última afirmació és certa, el Padillasaurus indicaria que, a més de l'oest del Lauràsia (Amèrica del Nord), els Braquiosàurids haurien sobreviscut també a l'oest del Gondwana (Amèrica del Sud). Però els paleontòlegs que l'han descrit creuen que el pobre registre fòssil de Braquiosàurids cretàcics estaria més relacionat amb una poca identificació d'aquest que no pas a extincions continentals.   

Reconstrucció d'un Padillasaurus caminant per la platja.
Foto: Gabriel Lío. 

Els Alvarezsauroïdeus.

Els Alvarezsauroïdeus (Alvarezsauroidea) són un clade de Teròpodes Celurosaures Maniraptors amb rang de superfamília. La majoria d'ells pertanyen a la família dels Alvarezsàurids (Alvarezsauridae) que van existir des del Cretaci superior Santonià fa 86 M.A. fins a l'extinció fa 65 M.A. Els seus parents més primitius, inclosos dins dels Alvarezsauroïdeus però fora dels Alvarezsàurids, existirien com a màxim des del Juràssic Superior. Se n'han trobat fòssils a Mongòlia, la Xina, Argentina, Canadà i Romania.

La majoria d'Alvarezsauroïdeus eren de mida petita, amb una longitud oscil·lant entre el 50 cm i els 2 m. Aquí hi ha el cas que els Alvarezsauroïdeus més basals eren més grans que els més derivats, com l'Haplocheirus que va viure fa 160 M.A. a Xinjiang i que superava els 2 m. Això podria indicar que hi va haver una reducció de la mida durant la seva evolució, un patró poc comú entre els dinosaures, on la majoria de clades van augmentar la mida a mesura que evolucionaven. Una característica peculiar dels Alvarezsauroïdeus és que en ells s'accentuen les modificacions a la mà, sobretot amb el que respecta als dits. S'observa una gran ampliació de la mida del segon dit, amb el que es conserven els altres dos dits laterals però queden tant petits que només el dit mitjà és funcional. En els tàxons més tardans els dits laterals acaben desapareixent, com en el cas del Mononykus (Cretaci superior de Campanià de Mongòlia) i el Linhenykus (Cretaci superior Campanià de Mongòlia Interior). Molts paleontòlegs que els estudien creuen que això és degut perquè els Alvarezsauroïdeus haurien adoptat un règim alimentari insectívor i això hauria ajudat a cavar. Molts d'aquests Teròpodes també presentaven uns musells molt allargats amb dents petites, el que el podrien haver posat dins de l'escorça dels arbres o dels caus de les formigues o els tèrmits. L'Haplocheirus, l'Alvarezsauroïdeu més primitiu, ja presentava l'ampliació del dit mitjà, però l'estructura de la seva mà indica que podria agafar coses. També presentava dents més pròpies dels carnívors que dels insectívors, pel que la dieta inicial dels Alvarezsauroïdeus seria la carnívora. 

Esquelet de Mononykus exposat a Ulan Bator on es pot apreciar la seva estranya mà d'un sol dit.
Foto: Victoria Arbour.

Reconstrucció del Alvarezsàurid mongol Kol destrossant un niu de tèrmits amb les seves mans d'un sol dit. D'aquest dinosaure només s'ha trobat un peu, pel que les mans estan basades en les dels seus veïns i parents més complets com el Mononykus.
Foto: FunkMonk.

Foto de l'esquelet holotip del Haplocheirus, dibuix d'aquest amb abreviacions dels ossos i reconstrucció en la posició del dinosaure en vida.
Foto: Science.

El primer Alvarezsauroïdeu que es va identificar va ser el gènere tipus Alvarezsaurus el 1991 a Argentina. El seu nom es va posar en homenatge a l'historiador argentí Gregorio Álvarez. Dos anys més tard, el 1993, es va identificar el Mononykus al desert del Gobi. Llavors es va argumentar que els Alvarezsauroïdeus serien aus més avançades que l'Archaeopteryx que haurien perdut el vol. No obstant, es van començar a descobrir Alvarezsauroïdeus més primitius que no presentaven les característiques suposadament aviàries (que tot i això s'assemblen també a les que caracteritzen a tots els altres Maniraptors), això indica que aquestes van evolucionar per convergència evolutiva i que les característiques de tipus aviari van aparèixer diverses vegades per separat en els Maniraptors en comptes de ser les que caracteritzen a tot el grup. A partir d'aquí, s'ha classificat als Alvarezsauroïdeus com una de les branques més primitives dels Maniraptors. Forces investigadors creuen que serien el grup germà dels Ornitomimosaures. Tot i que l'Haplocheirus a començat a establir els orígens dels Alvarezsauroïdeus, aquests encara són molt misteriosos. Aquest és l'únic tàxon del clade que va viure del Juràssic i 63 milions d'anys el separen de la resta. Abans del seu descobriment, els Alvarezsauroïdeus sud-americans semblaven més primitius que els nord-americans i asiàtics, pel que aquest fragment del Gondwana estava considerat com el seu origen. Però l'Haplocheirus mostra que hauria estat més aviat a l'inrevés.  

Com en altres Celurosaures, almenys hi ha un Alvarezsauroïdeu amb evidència directa de que portés plomes: el Shuvuuia (el nom del qual ve del mongol shuvuu, "ocell") que va ser descobert el 1998. El seu holotip estava molt deteriorat però estava cobert d'estructures filamentoses semblants a les que ja s'havien començat a trobar en els dinosaures de Liaoning. I per ser encara no semblava del tot coherent, es van fer anàlisis bioquímiques que mostraven dues substàncies: una present en la pell tant dels rèptils com a la dels ocells i una altra que només es troba en els primers. I com també passa amb altres Celurosaures, no s'ha trobat a cap altre Alvarezsauroïdeu amb plomes però és molt possible que estiguessin en tot el grup.

Reconstrucció d'un Shuvuuia cobert de plomes filamentoses.
Foto: FunkMonk.

Pulanesaura eocollum, nou Sauròpode basal del Juràssic inferior de Sud-àfrica.

Tot i que, tal com s'indica al títol, ja podem parlar de veritables Sauròpodes al Juràssic inferior, el seu registre és molt escàs comparat amb el dels seus parents més primitius, els Prosauròpodes. A més, gairebé tots els tàxons d'aquesta època assignats com a Sauròpodes basals no tenen encara una posició filogenètica estable, condicionada moltes vegades perquè molts d'aquests fòssils encara presenten una barreja ambigua de característiques dels Prosauròpodes i dels Sauròpodes. Aquesta nova espècie, descrita a la Nature, mostra suficients característiques com per considerar-la un veritable Sauròpode molt primitiu, cosa que també ha ajudat a reconstruir el seu mode de vida i a relacionar-lo amb el dels Prosauròpodes, amb el qui compartia l'hàbitat, i els Sauròpodes posteriors.

El Pulanesaura eocollum prové del jaciment de Spion Kop, a la província sud-africana de l'Estat Lluire, dins de la Formació Elliot, datada d'entre fa 200 i 180 M.A., a principis del Juràssic. En aquest jaciment s'han trobat també restes de Prosauròpodes. S'han extret almenys dos individus subadults de Pulanesaura, formats per dues dents, vèrtebres cervicals, cinc apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals, una costella dreta, tres vèrtebres caudals, la clavícula esquerra, la part més distal de l'húmer dret, el cúbit esquerra, el quart metacarpià dret, tres isquis (el que seria la prova de l'existència d'un tercer exemplar) i les tíbies de les dues potes. Aquests ossos mostren a un Sauròpode relativament petit per al grup al que pertany, amb 8 metres de llargada, 2 metres d'alçada i 5 tones de pes. La primera part del nom genèric (Pulane) prové de la llengua sesotho, la llengua del grup bantu autòctona de la província de l'Estat Lluire, i significa "pluja", ja que els fòssils del dinosaure es van extreure durant l'estació plujosa. També fa referència al sobrenom en sesotho que rep la Panie Bremer, filla del difunt granger Naude Bremer, expropietari d'uns terrenys anomenats Heelbo on es troba el jaciment paleontològic de Spion Kop. Al referir-se a una dona, la terminació saurus ha estat canviada per saura, femení d'aquest, de la mateixa manera que va passar amb l'Ornitòpode australià Leallynasaura.

Fotos dels ossos postcranials identificats del Pulanesaura i la seva situació en una silueta del dinosaure.
Foto: Nature. 

Dents de Pulanesaura amb una visió ampliada de la seva superfície.
Foto: Nature.

Les dents, les vèrtebres cervicals i l'húmer del Pulanesaura mostren que tenia un mode de vida diferent al dels seus contemporanis Prosauròpodes. Més concretament, hauria tingut una locomoció estrictament quadrúpeda i només s'alimentaria de plantes baixes com les falgueres, mentre que els Prosauròpodes eren quadrúpedes faculatius que combinaven la locomoció quadrúpeda amb la bípeda i així poder agafar fulles dels arbres mitjançant les mans. Les extremitats anteriors del Pulanesaura ja no tenien aquesta funció i només faria servir el coll per a la recerca d'aliment, el que també indica que gastaria menys energia que els Prosauròpodes en aquesta. Aquest va ser l'origen del mètode d'alimentació dels grans Sauròpodes posteriors. Això xoca amb el que es creia fins ara sobre la relació entre els últims Prosauròpodes i els primers Sauròpodes, en que es deia que quan van aparèixer els últims, els primers van quedar endarrere i aquesta va ser la causa de la seva desaparició. El Pulanesaura mostra que realment l'evolució els primers Sauròpodes es va produir al costat de la dels Prosauròpodes i va estar influenciada per la competència alimentària amb aquests últims, que va portar aquests canvis anatòmics. I és d'aquí d'on prové el nom específic del nou dinosaure, ja que eocollum vol dir "el coll de l'alba" en llatí, que també es pot traduir com el primer coll. 

Com s'ha pogut veure, el Pulanesaura mostra que hi hauria una diversitat major de la que es pensava pel que fa a estratègies alimentàries dels dinosaures herbívors a principis del Juràssic. També complica el mapa paleontològic de la Sud-àfrica d'aquesta època. El jaciment de Spion Kop mostra una fauna diferent que la de la majoria de jaciments juràssics sud-africans, el que també està condicionat perquè la seva geologia és típica a la de la llera d'un riu, mentre que altres localitats mostren una geologia pròpia d'ambients àrids. La presència d'una font d'aigua indica també que hi hauria una vegetació més frondosa, pel que aquest podria ser l'ambient idoni perquè el Pulanesaura desenvolupés aquest nou mètode d'alimentació, mentre que els Prosauròpodes estarien més adaptats als ambients secs.

Reconstrucció d'un Pulanesaura alimentant-se.
Foto: Gina Viglietti.

Chilesaurus diegosuarezi: un sorprenent Teròpode primitiu herbívor.

Els Teròpodes en els que s'ha deduït un règim alimentari herbívor (els Terizinosaures) o en els que aquest no està molt clar, però el podrien tenir (els Ornitomimosaures i els Oviraptorosaures) són Celurosaures que estant molt a prop de les aus en l'arbre evolutiu i van viure durant el Cretaci. Per això, els paleontòlegs creuen que aquesta és una característica que va sorgir només en Teròpodes evolucionats i tardans i que els tàxons més primitius del Juràssic eren tots carnívors. Però enguany s'ha trobat a Amèrica del Sud un Teròpode d'aquesta època amb característiques esquelètiques que mostren que ja hi hauria Teròpodes herbívors en una fase més primitiva d'aquesta evolució, el que ha fet que s'hagi convertint en un dels nous tàxons de dinosaures amb més ressò mediàtic de l'any, junt amb el Yi qi d'ales de ratpenat.

Com ja he dit abans, prové d'Amèrica del Sud, un continent en el qual es ben coneguda la seva fauna de dinosaures durant el Cretaci però que és gairebé desconeguda durant el Juràssic, i més concretament de Xile, on els dinosaures identificats de totes les èpoques són molt pocs comparats amb els de la veïna Argentina. Per això, el nom genèric d'aquest nou dinosaure és Chilesaurus. Les seves restes es van desenterrar a la Formació Toqui del Juràssic superior Titonià (150 M.A.), localitzada a la regió d'Aysén de la part patagònica del país. Fins ara s'han desenterrat una dotzena d'exemplars que mostren a individus en diferents estadis del seu creixement, dels quals els adults mesuraven 3,2 m de longitud. Els primers fòssils del Chilesaurus, pertanyents a una costella i una vèrtebra, van ser descoberts el 2004 per en Diego Suárez (del qual prové el nom específic del dinosaure: diegosuarezi), un fill de geòlegs que llavors tenia 7 anys d'edat. El 2008 es van recuperar els primers esquelets parcials i el 27 d'abril d'aquest any va ser presentat per un equip de paleontòlegs xilens i argentins a la Nature.

Ossos de l'holotip del Chilesaurus i la seva situació en una silueta del dinosaure. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: vèrtebra cervical, mà, pelvis, ossos del turmell i peus.
Foto: Nature. 

L'esquelet del Chilesaurus presenta, de la mateixa manera que els Terizinosaures, característiques que no s'assemblen a les dels Teròpodes convencionals i denoten el seu vegetarianisme. La més important es troba a les dents, que tenen forma general de fulla i tenen denticles amb forma de serra localitzats a la punta de la corona, més pròpies dels Terizinosaures i dels dinosaures herbívors no Teròpodes. La forma general dels braços encara és semblants als d'altres Teròpodes juràssics, però la mà només té dues urpes molt desenvolupades de les quals la primera era més gran que la segona, com les mans dels Sauropodomorfs (Sauròpodes i Prosauropòdes). Les cames no estan tant adaptades per córrer, a diferència de les àgils extremitats posteriors dels depredadors fetes per córrer a gran velocitat, pel que tenir moviments més lents també és una prova d'un règim alimentari herbívor. Altres trets esquelètics del Chilesaurus semblants als dels Sauropodomorfs són els peus, amb un primer dit que suporta la major part del pes, i el seu cap petit comparat amb el coll. A més, la forma de la pelvis és semblant a la dels Ornitisquis.

Mandíbula dreta de l'holotip del Chilesaurus, on es poden veure clarament les seves dents d'herbívor.
Foto: Fernando Novas (paleontòleg que ha liderat l'equip que ha descrit al dinosaure).

Amb aquest estrany conjunt de caràcters, no sembla gaire lògic que l'hagin classificat com un Teròpode. En un principi, els paleontòlegs creien que s'havien barrejat ossos d'Ornitisqui, Sauropodomorf i Teròpode d'una manera que a simple vista semblava un sol esquelet, tot i que després es van adonar que realment pertanyien a un sol dinosaure. També es va considerar que, al ser la pelvis la característica amb que es diferencien els dos grans grups de dinosaures, el Chilesaurus era un Ornitisqui. En l'article en que l'han presentat amb aquest nou nom, en el Chilesaurus hi ha suficients característiques, situades sobretot a les vèrtebres, a l'ili, el fèmur i la tíbia, com per situar-lo en la branca dels Teròpodes i que l'estranya forma de la pelvis només és superficial i va evolucionar per convergència evolutiva i així adaptar-se millor al mode de vida herbívor, a l'igual que milions d'anys més tard passaria amb els Terizinosaures. La forma de l'omòplat, els carpians i les falanges de les mans han especificat la posició del Chilesaurus dins dels Teròpodes, més concretament seria un Tetanur basal, el suficientment primitiu com per no poder considerar-lo un Megalosauroïdeu ni un Carnosaure ni un Celurosaure. Més aviat pertanyeria a una misteriosa quarta branca de Teròpodes Tetanurs herbívors, de la qual el Chilesaurus seria el seu primer membre descobert per la ciència.

Com ja he dit abans, la fauna de dinosaures del Juràssic sud-americà és força desconeguda. És possible que allà i llavors no hi hagués els petits Ornitisquis herbívors presents en altres continents i el Chilesaurus hauria ocupat el seu nínxol ecològic. La seva rara mescla de caràcters de diferents tipus de dinosaures ha fet que els paleontòlegs l'hagin comparat amb l'ornitorinc, aquesta comparació s'ha utilitzat en els mitjans de comunicació per presentar al dinosaure, a més de ser nombrats el Tiranosaure i el Velociraptor (els dos Teròpodes més coneguts per a la majoria de la gent) per mostrar el parentesc.    

Reconstrucció d'un Chilesaurus posant la cama esquerra a sobre d'un tronc.
Foto: Gabriel Lío.