Els dinosaures de l'any 2015: Haestasaurus becklesii

Aquest és un cas especial dins dels dinosaures ja que està basat en uns fòssils que ja es van descobrir durant l'època de les primeres excavacions paleontològiques, però que sempre ha estat una espècie molt polèmica perquè se li han assignat diferents noms que s'han acabat considerant invàlids, i la seva situació no s'ha pogut resoldre en un cert punt fins a l'actualitat.

El juny de l'any passat es va publicar a la Plos One la descripció d'un húmer de 60 cm, un cúbit de 42,1 cm i un radi de 40,4 cm d'un Sauròpode procedents de Hastings Beds Group, un conjunt de jaciments del comtat anglès d'East Sussex datats del Cretaci Inferior Berrasià/Valanginià (140 M.A.) que han rebut el nom d'Haestasaurus becklesii. Molts ja sabreu que Anglaterra és la terra mare de la paleontologia moderna i que molts descobriments importants en aquest camp es van fer durant el segle XIX. Va ser just llavors, més concretament al 1852, quan es té la primera notícia dels fòssils de l'Haestasaurus. Aquell any el col·leccionista Samuel Husband Beckles (al qual el nom específic li fa un honor) va extreure un bloc de roca d'algun jaciment del Hastings Beds Group (actualment es desconeix la ubicació exacta) que contenia part de l'extremitat anterior d'un dinosaure. Aquestes restes van ser estudiades per en Gideon Mantell, que les va assignar al gènere Pelorosaurus, creat per en Richard Owen (creador també del terme dinosaure) al 1842. En Mantell va encunyar l'espècie Pelorosaurus becklesii per la pota d'East Sussex.

Silueta de Sauròpode amb el dibuix de les extremitats, on els ossos en blanc representen els identificats en l'Haestasaurus. La barra d'escala de baix a l'esquerra representa un 1 m.
Foto: IJReid.

El 1891 les restes del Pelorosaurus becklesii van ser adquirides pel British Museum of Natural History (actual Natural History Museum) de Londres i va ser llavors quan es va començar a veure que aquest exemplar no seria un Pelorosaurus. Fins al nomenament de l'Haestasaurus, s'ha indicat el gènere Pelorosaurus de l'espècie becklesii amb cometes ("Pelorosaurus" becklesii), mostrant la seva invalidesa. El primer a encunyar un nou nom per aquest fòssil va ser el nord-americà Othniel Charles Marsh el 1889, que el va assignar al gènere Morosaurus (que té incloïa els fòssils de Sauròpodes que abans ja havia estudiat a l'oest d'Amèrica del Nord). Uns quants més tard el britànic Richard Lydekker va referir al material a un dels primers Sauròpodes en ser descoberts: el Cetiosaurus brevis. El 1932, l'alemany Friedrich von Huene també va concloure que el fòssil d'East Sussex tampoc seria un Pelorosaurus, però no li va proporcionar cap nou nom encara que creia que seria un Braquiosàurid. A partir de llavors també es va començar a creure que el "Pelorosaurus" becklesii seria un sinònim del Pelorosaurus conybeari, una espècie contemporània procedent del jaciment Tilgate Forest a West Sussex. El 1990, però, es va tornar a confirmar que el "Pelorosaurus" becklesii no sols no seria un Pelorosaurus conybeari, si no que no formava part del gènere Pelorosaurus. Vint-i-cinc anys més tard es va poder finalment posar un nom definitiu per a aquesta controvertida pota: Haestasaurus becklesii. Encara no s'ha explicat l'origen del nom genèric, el qual fa referència a en Haesta, un antic cabdill tribal preromà que es troba en l'origen etimològic de la ciutat de Hastings.

Cúbit esquerre d'Haestasaurus.
Foto: Plos One.

Radi esquerre d'Haestasaurus.
Foto: Plos One.

Una característica que crida l'atenció sobre el cúbit i el radi de l'Haestasaurus és que els dos ossos són relativament robusts, una complexió pròpia dels Titanosaures, pel que durant les últimes dècades se l'hagi considerat com un tàxon primitiu d'aquesta branca de Sauròpodes característica del Cretaci. Tenint en compte que és de principis del període, seria el primer Titanosaure d'Europa. Tot i que en l'estudi publicat a la Plos One es van realitzar varis arbres filogenètics, només s'ha pogut arribar a la conclusió de que pertanyeria al clade Macronaria que inclou als Braquiosàurids i els Titanosaures, però sense acabar d'especificar si seria d'uns o dels altres. Aquesta incertesa pot estar deguda al caràcter incomplet de l'holotip. Tot i que els interrogants continuen, els investigadors que han participat a la descripció creuen que l'Haestasaurus seria més aviat un Macronari basal que no pas un Titanosaure, amb el que estaria més emparentat amb tàxons juràssics com el Camarasaurus. Això indicaria que l'Haestasaurus seria un supervivent cretàcic d'un tipus de dinosaure que va desaparèixer en gairebé la seva totalitat al traspàs Juràssic/Cretaci i que les característiques òssies que semblaven de Titanosaure serien resultant de la convergència evolutiva, sent adaptacions per suportar un pes immens.

Húmer esquerre d'Haestasaurus.
Foto: Plos One.

No tots els fòssils de l'Haestasaurus comprenen aquesta extremitat anterior. També s'hi troba una roca que és especial perquè presenta les primeres impressions de pell que es van descobrir en un Sauròpode. L'àrea preservada és de 21,5 per 19,5 cm i mostra escates hexagonals amb un diàmetre entre 1 i 2,5 cm. A mesura que ens anem apropant a la part superior de la peça, disminueix la mida de les escates. Aquest fòssil estaria associat amb el colze del dinosaure, pel que escates cada vegada més petites haurien portat major flexibilitat a aquesta articulació. Les impressions de pell de l'Haestasaurus s'assemblen en mida i forma a les d'altres Sauròpodes, com una altra del Juràssic Superior nord-americà associada a un Apatosaurus. L'evidència actual mostra que aquestes escates asimètriques hexagonals concentrades en articulacions estarien presents en un gran nombre de Sauròpodes.

Impressions de pell d'Haestasaurus.
Foto: Plos One.

Notocolossus gonzalezparejasi: Argentina torna a mostrar els seus gegants.

I és que el nom genèric ho indica molt clarament: el colós (colossus en llatí) del sud (notos en grec, referint-se al Gondwana). Argentina ha viscut una autèntica explosió de dinosaures gegants a les últimes dècades, majoritàriament Sauròpodes Titanosaures com l'Argentinosaurus, el Dreadnoughtus i ara aquest. Els Titanosaures comprenen aproximadament un terç del registre fòssil de tots els Sauròpodes i, en el cas del Cretaci l'Argentinna i la resta de l'Hemisferi Sud, abasten una riquesa taxonòmica increïble per les dimensions descomunals de les seves restes, competint en abundància i varietat amb els Hadrosàurids de la mateixa època a l'Hemisferi Nord. Però sempre amb els Titanosaures hi ha hagut el problema de que moltes vegades s'han trobat fòssils fragmentaris que no representen tota l'osteologia (és a dir, l'esquelet) del dinosaure. En els últims anys per sort s'han trobat esquelets d'aquests gegants amb restes més completes que representen a més àrees del cos, com és el cas del Dreadnoughtus i o d'un altre monstre encara sense nom que va sorprendre a tothom quan es va acabar la seva excavació el maig del 2014.

Una de les àrees que molt rarament s'ha pogut aconseguir amb els fòssils de Titanosaures és el peu, fonamental per comprendre la postura i la locomoció d'aquests goliats i com podrien haver suportat el seu pes desmesurat. Un peu gairebé complet per fi s'ha pogut identificar al Notocolossus, presentat a la revista Scientific Reports aquest 18 de gener per part de paleontòlegs argentins del Laboratorio de Dinosaurios de la Universitat Nacional de Cuyo i del Centro Paleontológico Lago Barreales de la Universitat Nacional del Comahue, dirigits per en Bernardo González Riga, a més d'en Matthew Lamanna del Museu Carnegie d'Història Natural a Pittsburgh (Pennsilvània), que també va ajudar a l'equip de la Universitat de Drexel que va descriure al Dreadnoughtus. S'han descrit dos exemplars de Notocolossus. L'holotip representa a un individu molt gran que consisteix en una vèrtebra dorsal, una vèrtebra caudal, l'húmer dret i l'extrem proximal del pubis esquerre. El paratip és més petit però més complet, amb una sèrie de set vèrtebres caudals i la peça estrella, el peu dret. Tant les restes de l'holotip com les del paratip s'han considerat pertanyents a un sol exemplar perquè es van trobar en una àrea molt petita al mateix nivell estratigràfic i tenen la mateixa mida. Tot i que la conservació del molt preuat peu fa especial al Notocolossus, els fòssils desenterrats són menys que les del Dreadnoughtus. Els dos esquelets procedeixen de Cerro Guillermo, localitzat a la Formació Plottier de finals del Coniacià i principis del Santonià (86 M.A, al Cretaci mitjà/superior) al departament argentí de Malargüe de la província de Mendoza. El nom específic del Notocolossus, gonzalezparejasi, fa referència al paleontòleg Jorge González Parejas que ha col·laborat en la investigació, protecció i preservació dels fòssils de dinosaures de la província de Mendoza durat dues dècades.

Situació geogràfica del descobriment del Notocolossus i reconstrucció de l'esquelet amb els ossos referents a l'holotip pintats de verd i els ossos referents al paratip pintats de taronja.
Foto: Scientific Reports.

Tot i no descobrir-se moltes restes, l'equip de paleontòlegs ha pogut estimar la seva mida i pes gràcies a l'húmer i a la vèrtebra dorsal. L'húmer del Notocolossus fa 1,76 m. No és el més llarg de tots els Sauròpodes (en el Giraffatitan fa 2,13 m, en el Brachiosaurus fa 2,04 m i en el Turiasaurus fa 1,79 m), però si el dels Titanosaures que inclouen l'húmer dins de les restes identificades (en el Paralititan fa 1,69 cm, en el Dreadnoughtus fa 1,6 cm i en el Futalognkosaurus ).fa 1,56 m). He dit dins dels Titanosaures en els quals s'ha identificat l'húmer, perquè aquest os no s'ha pogut trobar amb l'Argentinosaurus però basant-se amb el seu fèmur (de 2,5 m), l'húmer estaria al voltant dels 2 m. A partir de l'húmer, s'ha estimat que la longitud del Notocolossus estaria entre els 28 i els 35 m. Pel que fa a la vèrtebra dorsal, aquesta no està del tot conservada, ja que li falta el final de l'apòfisi espinosa. La part conservada fa 75 cm d'alçada. Per saber l'amplada original de la vèrtebra, s'ha duplicat la mida de l'apòfisi transversa per imitar la de l'apòfisi espinosa, i el resultat ha 150 cm. L'única vèrtebra dorsal més gran en el registre fòssil de Titanosaures argentins és la del Puertasaurus, amb 106 cm d'alçada i 168 cm d'amplada. Un paràmetre interessant en l'estudi de la mida dels Sauròpodes és el centre vertebral, que en el cas de la vèrtebra dorsal de Notocolossus fa 34 cm d'alçada i 43,5 cm d'amplada, una xifra que fa que no sembli tant impressionant, ja que el centre vertebral de les vèrtebres dorsals del Puertasaurus fa 43 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. 

Comparació entre la vèrtebra dorsal del Notocolossus i la del Puertasaurus. La segona foto i la tercera fotos són tal com s'ha trobat i com s'ha mostrar a Scientific Reports, la primera foto és una reconstrucció feta per en Mike Taylor i els dibuixos de la vèrtebra del Puertasaurus provenen d'un article publicat al 2005.
Foto: Scientific Reports/Sauropod Vertebra Picture of the Week (el blog d'en Mike Taylor).

El pes del Notocolossus s'ha intentat identificar a partir de la circumferència de la diàfisi de l'húmer, que és de 77 cm. Però per estimar la massa també es necessita la circumferència de la diàfisi del fèmur, absent en tots dos exemplars de Notocolossus. Mitjançant una comparació entre aquests dues mesures en altres Titanosaures argentins que presenten aquests dos ossos, s'ha estimat que la circumferència femoral de l'holotip de Notocolossus estaria al voltant dels 93,6 cm. L'equip d'en Bernardo González ha utilitzat una equació que combinava les dues circumferències i que ha donat com a resultat un pes estimat de 60 tones per a aquest nou dinosaure, més o menys el mateix que se li va donar al Dreadnoughtus en un principi, on també es va utilitzar aquesta equació. Però també s'ha restat la mitjana d'error al calcular del resultat i s'ha obtingut un pes menor de 45 tones. Recentment es va calcular la massa del Dreadnoughtus mitjançant models a escala i es va obtenir que aquesta seria de 38 tones, cosa que va provocar que es divulgués la notícia com el Dreadnoughtus no era tan gran, i és que utilitzar models a escala en Sauròpodes gegants podria indicar que l'equació anteriorment esmentada pot sobreestimar els pesos que es volen posar als animals extingits. Però les restes del Notocolossus continuen sent massa poques com per crear un model a escala, encara que un pes entre les 40 i les 60 tones ja converteix al Notocolossus en un dinosaure titànic.

Ossos de l'esquelet apendicular del Notocolossus. A l'esquerra: l'húmer de l'holotip. A la dreta a dalt: el fragment de pubis vist de forma lateral (b) i de forma proximal (c). A la dreta a baix: el peu dret del paratip, vist de forma proximal (d), medial (e) i dorsal (f).
Foto: Scientific Reports. 

Pel que fa al peu, l'astràgal és l'únic tarsià que es conserva i inclou cinc metatarsians robusts de 45 cm de llargada. En altres Titanosaures ja s'han trobat metatarsians, encara que fragmentaris, i aquests mostren diferències significatives amb els del Notocolossus. La primera d'aquestes és que els metatarsians III i IV del Notocolossus no difereixen molt en mida amb la resta, mentre que en altres Titanosaures el metatarsià III pot arribar a ser un 40% més llarg que el metatarsià I. Tot i l'apunt anterior, el metatarsià més llarg és el IV. Un altre metatarsià relativament llarg en el Notocolossus és el V. Aquesta homogeneïtat en els metatarsians podria indicar que estaven adaptats per suportar el descomunal pes del dinosaure. Per a cada metatarsià li corresponen dues falanges, excepte el V que no en té cap. Això augmenta les diferències amb els altres Titanosaures, on difereixen el nombre de falanges del metatarsià III i del V.  En el Notocolossus han aparegut tres falanges distals corresponents als dígits I, II i III, i també presenten diferències amb les de la resta de Titanosaures, sent inusualment curtes i acabar de forma irregular. Aquestes característiques indiquen que es va reunir progressivament el nombre de falanges mentre els Titanosaures anaven evolucionant, el que també indica que les potes posteriors es van anant reduint de mida. Encara no es pot indicar amb precisió la situació filogenètica del Notocolossus dins dels Titanosaures. Com que la majoria d'aquests dinosaures no presenten restes del peu, no s'ha pogut establir si les característiques del nou tàxon argentí són únicament seves o defineixen un grup. Almenys si que s'ha pogut aclarir que els Titanosaures tenien dos tipus de peus: els relativament curts i robusts del Notocolossus i els més allargats d'altres espècies com l'Alamosaurus nord-americà i el Rapetosaurus malgaix. Al fixar-se en els peus, es veu que la diversitat dins dels Titanosaures és encara més grans del que es pensava, tenint que en compte que són dinosaures que inclouen espècies relativament petites com el Magyarosaurus romanès i els animals terrestres més grans de tots els temps, i espècies de coll llarg i coll curt.

Arbre filogenètic dels Sauròpodes on es mostra també l'evolució dels seus peus. Aquí el Notocolossus es mostra com el tàxon germà del Dreadnoughtus.
Foto: Scientific Reports.

Nou assortiment de Sauròpodes aquest dissabte!

Aprofitant que torna a ser dissabte i aquest dia està dedicat als Sauròpodes al Twitter (#SauropodSaturday), "El Jove Paleontòleg" torna amb més descripcions de nous tàxons del grup de dinosaures que inclou els animals terrestres més grans de la Història. Començaré presentant a un dels primers nomenaments del 2016, Notocolossus gonzalezparejasi, un nou gegant argentí. I acabaré continuant "Els dinosaures de l'any 2015" amb un gegant anglès, Haestasaurus becklesii (és possible que si sobra temps pugui posar algun més).

Un exemple pictòric d'assortimet de Sauròpodes.
Foto: Raúl Martín.

Els dinosaures de l'any 2015: Sauròpodes de la Península Ibèrica.

RECONSTRUCCIÓ DEL NEUROCRANI D'UN TITANOSAURE

Lo Hueco és un jaciment de finals del Campanià i principis del Maastrichtià a la província de Conca, on els Sauròpodes Titanosaures són el segon grup més comú, només seguits pels cocodrils. Per ara s'han pogut distingir dos tipus de Titanosaures: un identificat com part del gènere Ampelosaurus i un altre que encara no té ni gènere ni espècie. Entre els fòssils de Titanosaures de Lo Hueco hi ha algunes restes cranials, encara escasses en el registre fòssil dels Sauròpodes en general: un grapat de dents aïllades i dos neurocranis, un d'Ampelosaurus que ja es va estudiar el 2013 i un altre de l'espècie sense classificar, l'estudi del qual es va publicar l'octubre de l'any passat a la revista PlosOne. Tant una investigació com l'altra han estat fetes per científics espanyols del Museu Nacional de Ciències Naturals, de la UNED i de la UAM i nord-americans de la Universitat d'Ohio, sent aquests últims punters en l'estudi dels antics cervells d'animals extingits utilitzant TC.

La reconstrucció del neurocrani d'aquest Titanosaure utilitzant TC ha estat la més precisa feta fins al moment en els Sauròpodes, el que ha portat a una suma considerable de coneixement en el camp de l'estudi d'aquesta part del crani en aquests dinosaures, que en el seu conjunt segueix sent pobre i tot i que en els últims anys hi ha hagut una millora. A l'encèfal de Lo Hueco s'han trobat característiques comuns a tots els encèfals de Sauròpode és la presència d'una hipòfisi excepcionalment gran en un cervell 30 vegades menor que el cervell humà. Entre els trets més derivats que serveixen per intentar situar-lo filogenèticament s'hi troba la trajectòria del sisè verb cranial, que no passa per fossa pituitaria (just ubicada a sota de la hipòfisi) i la contracció dels canals semicirculars (tot i que aquesta contracció és encara més forta en altres Sauròpodes derivats). Aquestes característiques allunyen a aquest exemplar de l'Ampelosaurus i l'acosten a Titanosaures del Gondwana, com el Jainosaurus de l'Índia i els Saltasàurids. Tot i això, la identificació encara no és possible i caldrà esperar a l'estudi de les restes postcranials per confirmar-ho, esperant també que li posin un nom.

La reconstrucció de l'antic cervell del Titanosaure de Lo Hueco (a dalt i a l'esquerra) i l'esquelet del qual prové a mig desenterrar.
Foto: CSIC.

ELS ÚLTIMS TITANOSAURES DEL PIRINEU CATALÀ

L'altra zona de la Península Ibèrica amb una presència considerable de Titanosaures del Cretaci Superior és el Pirineu català, el terreny d'actuació del Grup de Recerca del Mesozoic de l'ICP. Al juliol de l'any passat aquesta institució va publicar dos estudis sobre el registre fòssil del Gres dels rèptils de finals del Maastrichtià localitzat al Berguedà, anomenat així per la gran concentració de fòssils tant de dinosaures com de cocodrils i tortugues, una acumulació possiblement relacionada amb el Límit K/T. És el segon jaciment més recent del Mesozoic europeu, només seguit per un de localitzat a Larcan (França). Un d'aquests estudis, publicat a la revista Historical Biology, es va fixar en un fragment de vèrtebra de Titanosaure trobat durant la campanya 2012/2013. Aquest os es trobava en un principi envoltat d'una matriu de sediment molt compacta, pel que la seva restauració va ser molt costosa i es va tenir que estudiar mitjançant un escàner d'alta resolució. La vèrtebra estava formada per vàries làmines d'os compacte, el que és una evidència de què corresponia a un individu adult. Però el que més crida l'atenció és la seva edat: data de només entre uns 220000 i uns 130000 anys abans del Límit K/T, pel que es converteix en el fòssil de Titanosaure més modern no sols de Catalunya i de la Península Ibèrica, si no també de tota Europa.

Foto del fragment de vèrtebra cervical trobat al Gres dels rèptils, la forma de la vèrtebra sencera i la seva ubicació al cos del Titanosaure.
Foto: ICP.

L'altre estudi de l'ICP sobre el Gres dels rèptils es va publicar a la revista Spanish Journal of Paleontology i conté la descripció d'ossos dels altres rèptils del jaciment, entre els que s'hi troben plaques de Botremídids (tortugues aquàtiques cretàciques), una dent de cocodril, una diàfisi que possiblement seria d'un Teròpode i vàries peces d'Hadrosàurids. D'aquestes dues publicacions juntes es pot treure una conclusió: les evidències del Gres dels rèptils contradiuen el que fins ara es pensava de l'evolució de la diversitat faunística dels dinosaures no aviaris ibèrics (sobretot catalans) just abans de la seva extinció. Els fòssils de Titanosaures en sediments de finals del Maastrichtià són menys comuns que a finals del Campanià i principis del Maastrichtià. En canvi, ho són més els d'Hadrosàurids, pel que fins ara es considerava que durant el Maastrichtià els Hadrosàurids van anant reemplaçant als Titanosaures. El que canvia amb la nova evidència del Gres dels rèptils és que més aviat no hauria hagut cap davallada d'algun grup faunístic de dinosaures abans del Límit K/T, pel que encara falta molt per investigar sobre els Titanosaures. És també una altra prova que aprova la hipòtesi cada vegada més acceptada que els dinosaures no aviaris eren animals molt comuns fa 66-65 M.A. i que la seva extinció va ser sobtada. 

Tres dels fòssils identificats al Gres dels rèptils: la dent de cocodril, una placa de Botremídid i un isqui d'Hadrosàurid.
Foto: ICP.

Els dinosaures de l'any 2015: Vasos sanguinis sense fossilitzar després de 80 milions d'anys!

El 2015 ha estat un any brutal pel que fa a l'estudi dels teixits tous en els fòssils de dinosaures. Si l'anunci de la troballa de possibles glòbuls vermells i col·lagen en fòssils mal preservats al juny ja donava per molt, és que ningú s'esperava que al novembre es donés a conèixer el descobriment de ni més ni menys de vasos sanguinis sense fossilitzar.
Això el que ha aconseguit un equip de la Universitat Estatal de Carolina del Nord dirigit pels paleontòlegs moleculars Tim Cleland i Mary Schweitzer, que va publicar els seus resultats a la revista Journal of Proteome Research el 23 de novembre. L'exemplar d'estudi era el fèmur d'un Brachylophosaurus canadensis (un Hadrosàurid del Cretaci Superior Campanià que podia mesurar 9 m) desenterrat el 2007 a Montana. Els vasos sanguinis ja es van identificar fa temps, però es dubtava que pertanyessin al dinosaure i es pensava que eren producte de la contaminació del cadàver al llarg del temps i que provindrien d'un bacteri. És en els Hadrosàurids on s'han identificat les restes fòssils millor conservades de tots els dinosaures i la majoria dels pocs teixits tous trobats en restes d'aquestes criatures. En el cas del Brachylophosaurus ja s'havien estudiat cèl·lules òssies.
L'equip d'en Cleland ha utilitzat dos processos per provar l'existència de vasos sanguinis en el teixit ossi del fèmur de Brachylophosaurus. El primer ha estat treure els minerals de l'os i examinar-lo amb espectrometria de masses per identificar proteïnes. Una d'aquestes proteïnes que prova l'existència de vasos sanguinis és la miosina, que es troba a les parets d'aquests. El segon procés ha estat administrar anticossos. Aquests van detectar les mateixes proteïnes que l'espectrometria de masses. Més tard es van comparar els vasos sanguinis del Brachylophosaurus amb els d'un pollastre i un estruç. Les seqüències de pèptids (cadenes d'aminoàcids semblants a les proteïnes però més curtes) són iguals en les tres mostres, una altra prova de que els ocells són dinosaures perquè comparteixen amb ells gairebé qualsevol aspecte corporal tant intern com extern. Actualment els investigadors han seqüenciat un gran nombre de genomes d'aus i de cocodrils, pel que l'estudi de les seves proteïnes també pot ajudar en la identificació d'aquestes en més fòssils de dinosaures.
En Cleland i la Schweitzer expliquen que aquesta primera anàlisi directa dels vasos sanguinis d'un organisme extingit brinda l'oportunitat de quines proteïnes i teixits poden persistir a la fossilització i com canvien al llarg d'aquest procés, sobretot després d'un temps tant llarg com 80 M.A. A més pot donar noves pistes sobre com vivien els animals extingits que serien molt difícils o impossibles d'identificar en els fòssils (tant ossos com icnofòssils).

Foto dels vasos sanguinis inserits dins de la paret òssia del fèmur de Brachylophosaurus.
Foto: Universitat Estatal de Carolina del Nord.

Els dinosaures de l'any 2015: Ceratopsians a Apalàtxia.

L'Amèrica del Nord de finals del Cretaci estava dividida en dues masses terrestres: Laramídia a l'oest i Apalàtxia a l'est, separades per l'anomenat Mar Interior Occidental que anava des del Golf de Mèxic fins a l'Oceà Àrtic. Els fòssils de dinosaures són força abundants a Laramídia i és d'aquesta regió d'on provenen els dinosaures cretàcics més coneguts. En canvi, els dinosaures són més aviat escassos a Apalàtxia i la seva fauna segueix encara sent poc coneguda. Tots els dinosaures del Cretaci Superior trobats a Apalàtxia pertanyen a unes branques d'aquest gran tronc faunístic que també existeix a Laramídia (Tiranosauroïdeus, Hadrosàurids, Ornitomimosaures, Anquilosaures...), els quals haurien arribat al Nou Món des d'Àsia cap al Cretaci Inferior/Mitjà i l'aparició dels quals seria la causa de l'extinció dels clades dinosaurians que fins dominaven el continent com els Al·losauroïdeus, els Sauròpodes i els Estegosaures, en una època contemporània a aquesta divisió d'Amèrica del Nord. Laramídia continuava estant connectada amb Àsia a través del pont terrestre de l'actual estret de Bering, pel que els dinosaures de la regió occidental van anant evolucionant al mateix ritme que els seus parents de la Xina i de Mongòlia. En canvi, l'aïllament d'Apalàtxia de la resta de masses continentals va fer que els seus dinosaures mantinguessin característiques primitives i que el seu aspecte no variés molt respecte al que tenien durant la seva arribada fins i tot ja ben entrada la part final del Cretaci.

Al setembre passat es va afegir un altre clade força ben documentat a Laramídia a la fauna dinosauriana d'Apalàtxia: els Ceratopsians Leptoceratòpsids, el nom dels quals prové d'una espècie (Leptoceratops) identificada a Alberta i a Wyoming, part de Laramídia durant el Maastrichtià. El Leptoceratòpsid d'Apalàtxia va ser identificat per en Nick Longrich de la Universitat de Bath, el mateix que al 2014 va nombrar al Pentaceratops aquilonius. Va publicar la seva descripció a la revista Cretaceous Research, la mateixa que amb el tàxon anteriorment esmentat, el 12 de setembre. Aquest dinosaure, lamentablement sense nom, està representat per un maxil·lar que anteriorment havia estat assignat a un Hadrosàurid. Procedeix de la Formació Tar Hell del Campanià (75 M.A.) a Carolina del Nord, situada als peus dels Apalatxes, la serralada que dóna nom a l'antiga illa-continent. Aquest maxil·lar es diferencia dels de la resta de Leptoceràtopsids perquè té una forma llarga, prima i corbada cap avall, característiques que en Longrich ha relacionat amb una estratègia alimentària especialitzada, pel que els Leptoceratòpsids d'Apalàtxia també mostren endemisme i estaven subjectes a l'aïllament geogràfic. Aquests trets en el maxil·lar apunten que aquest Leptoceratòpsid oriental va desenvolupar adaptacions per alimentar-se d'una vegetació autòctona diferent a la de Laramídia i, en el cas de ser l'únic dinosaure d'aquestes característiques, estaria absent de competidors i podria haver ocupat nínxols ecològics que li serien molt difícil d'aconseguir en el cas de viure a Laramídia.

Maxil·lar de Leptoceratòpsid de la Formació Tar Hell.
Foto: Cretaceous Research.

Possible aspecte del Leptoceratòpsid propietari del maxil·lar de la Formació Tar Hell. Els Leptoceratòpsids eren Ceratopsians basals que encara no tenien banyes desenvolupades i amb una mida petita. En aquest cas, no seria més gran que un gos.
Foto: Universitat de Bath.

En Longrich dóna suport a la teoria que els dinosaures del Cretaci Superior d'Apalàtxia, Leptoceratòpsids inclosos, serien originaris d'Àsia i, després d'ocupar Laramídia, haurien passat cap a l'est d'Amèrica del Nord abans de la seva separació. Però no deixa de banda les observacions fetes per altres paleontòlegs, que argumenten semblances entre els dinosaures d'Apalàtxia i els d'Europa, pel que en Longrich també considera viable una ruta de poblament que vindria des de les Illes Britàniques o França i que passaria per Groenlàndia. Aquesta hipòtesi és més controvertida que la de la ruta Àsia-Laramídia, donada l'absència de Ceratopsians a Europa Occidental (l'únic Ceratopsià europeu, l'Ajkaceratops, prové d'Hongria). En Longrich és optimista i espera que nous descobriments tant a l'est dels EUA com a Europa acabin d'aclarir el panorama i mostrar quina de les dues teories és la més correcta. 

Imatge de la situació d'Amèrica del Nord al Campanià mostrant les dues possibles rutes dels Ceratopsians per entrar a Apalàtxia.
Foto: Cretaceous Research. 

Els dinosaures de l'any 2015: Morrosaurus antarcticus.

És el segon dinosaure polar descrit al 2015 després de l'Ugrunaaluk àrtic, tot i que en aquest cas prové de les antípodes, de l'Antàrtida, a la qual s'hi refereix el nom específic del nou tàxon. El descobriment del Morrosaurus ha ajudat a mostrar una connexió entre una part de la fauna dinosauriana d'aquest continent, encara força desconeguda, i la d'altres regions.

El Morrosaurus és un Ornitòpode Iguanodont descobert el 2002 pel paleontòleg argentí Fernando Novas a la península El Morro (de la qual prové el nom genèric) de l'Illa de James Ross, dins del sector de l'Antàrtida administrat per l'Argentina. A l'Illa de James Ross s'han trobat alguns dels pocs dinosaures del continent gelat, com el Tireòfor Antarctopelta o el també Ornitòpode Trinisaura. Va ser estudiat per un equip del Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia, de l'Institut Antàrtic Argentí i de la Universitat Nacional de La Plata dirigit pel mateix Fernando Novas i que va publicar la descripció del Morrosaurus el 29 de setembre a la revista Cretaceous Research.

Situació del descobriment del Morrosaurus (identificat amb la silueta d'un Ornitòpode) dins de l'Illa de James Ross.
Foto: Cretaceous Research.

L'holotip del Morrosaurus prové de la Formació Snow Hill Island, del Cretaci Superior Maastrichtià (70 M.A.), quan l'Illa de James Ross i probablement tota l'Antàrtida estaven coberts de boscos temperats i no de neu i gel, que no va començar aparèixer fins fa 40 M.A, 25 milions d'anys després de la desaparició dels dinosaures no aviaris. Només està representat per una cama dreta que inclou els extrems superior i inferior del fèmur, de la tíbia i del peu mitjà (metatarsians) i el tercer dit del peu. Tot i això, s'ha estimat la mida de l'exemplar en 4 m. La mida d'aquesta extremitat posterior és força gran, pel que el Morrosaurus seria probablement un animal bípede i corredor. Aquesta possible visió ha estat rectificada per la presència d'un quart metatars molt prim.

Dibuix i foto dels metatarsians del Morrosaurus.
Foto: Cretaceous Research.

Aquesta característica també apropa al Morrosaurus a un seguit d'Ornitòpodes del Cretaci de la Patagònia argentina (Gasparinisaura, Anabisetia, Nothypsilophodon, Talenkauen i Macrogryphosaurus) i al Trinisaura. Tots junts formen un clade d'Iguanodonts basals australs anomenats Elasmaria, que podria estendre's fins a Austràlia. Aquesta nomenclatura es va encunyar el 2008 a la descripció del Macropgryphosaurus i llavors només s'hi va incloure aquest tàxon i el Talenkauen. Ha estat en anàlisis posteriors on s'han acceptat la resta de dinosaures esmentats anteriorment, que abans s'havien classificats en altres clades com els Hipsilofodonts (Notohypsilophodon). Els Elasmaria es defineix per trets ossis que mostren adaptacions per un estil de vida corredor entre les quals s'hi troben, a més del quart metatars prim, uns xebrons caudals expandits posteriorment que associen a una major superfície de la musculatura de la cua i un húmer corbat amb absència d'una cresta deltopectoral, el que indica que les extremitats anteriors no les utilitzaven per a la locomoció. Tot i que la presència d'una de les tres característiques anteriorment esmentades influeix en la col·locació del Morrosaurus dins dels Elasmaria, les poques restes identificades fins ara impedeix la determinació de les altres dues i la inclusió total de la nova espècie. Aquí s'arriba a l'afirmació del primer paràgraf, ja que la probable col·locació del Morrosaurus dins dels Elasmaria reforça la idea d'una connexió faunística entre l'Antàrtida, Amèrica del Sud i Austràlia dins del Gondwana durant el Cretaci Tardà. 

Reconstrucció d'un Morrosaurus caminant pel bosc.
Foto: Sebastián Rozadilla.