Timurlengia euotica: una baula perduda en l'evolució dels Tiranosauroïdeus.

En l'evolució dels Tiranosauroïdeus hi ha un buit de 20 milions d'anys a mitjans del Cretaci, entre els 100 i els 80 M.A. Abans dels 100 M.A., tots els Tiranosauroïdeus eren dinosaures petits amb una mida inferior a la d'un cavall i ocupaven nínxol ecològics de depredadors secundaris. Després dels 80 M.A., ja trobem els Tiranosauroïdeus de més de 5 m de llargada i més d'una tona de pes ja convertits en els depredadors dominants. S'ha deduït que el podria haver passat durant aquell parèntesi hauria estat un increment de la mida, però la falta de fòssils ha fet que no s'hagi pogut aclarir aquesta hipòtesi. S'ha hagut esperar fins ara perquè sortís una esperança per resoldre aquest dilema, un animal que es podria definir la baula perduda de l'evolució dels Tiranosauroïdeus.

Per entendre a aquest fòssil tan important tenim que viatjar a l'Uzbekistan, un país que no és molt conegut com a productor de fòssils de dinosaures (ja que a més s'han trobat relativament pocs), però on almenys hi ha una formació geològica on s'ha pogut reconstruir amb certa precisió l'ambient d'una època força desconeguda de l'evolució dels dinosaures: l'inici del Cretaci superior, al Turonià (al voltant dels 90 M.A.). De fet, el nom genèric del nou depredador és una referència al país a través del seu personatge més representatiu: Timur Leng, el rei conqueridor del segle XIV que és més conegut a Occident com a Tamerlà. Els dinosaures uzbeks procedeixen de la Formació Bissekty, de l'època esmentada abans i situada al desert Kyzylkum al nord-est del país. Paleontòlegs russos porten treballant a la Formació Bissekty des dels anys 40.

Reconstrucció d'un Timurlengia emplomallat (no s'han trobat plomes als seus ossos) caminant per una platja. La Formació Bissekty representa un antic entorn costaner i humit (o sigui, res a veure amb el que és avui) amb molts cursos fluvials.
Foto: Todd Marshall.

El 2004, el rus Alexander Averianov va desenterrar una caixa cranial de Teròpode a la Formació Bissekty i la va guardar en una caixa a l'Institut de Zoologia de l'Acadèmia Russa de Ciències. Van haver de passar de deu anys, perquè un expert en Tiranosauroïdeus, en Stephen Brusatte de la Universitat d'Edimburg, s'adonés de la importància de la peça rescatada per en Averianov. Tots dos junts han participat en la descripció del Timurlengia euotica publicada a la revista PNAS el 14 de març. Només la caixa craniana representa l'holotip. S'han identificat més de fòssils de Timurlengia, però cadascun pertany a un individu diferent: la meitat dreta d'una altra caixa craniana, un maxil·lar dret, un os frontal esquerre, un quadrat esquerre, un dentari dret fragmentari, dues vèrtebres cervicals, una vèrtebra dorsal, tres vèrtebres caudals, una urpa de la mà i una altra del peu. En total, només s'hi troba representat el 5% de l'esquelet total, Tot i això, s'ha pogut estimar la seva mida en 3-4 m de llargada i 170-270 quilograms, comparable a la d'un cavall i que seria mitjana en els Tiranosauroïdeus.

Ossos identificats del Timurlegia amb la seva situació a un hipotètic esquelet complet de l'animal.
Foto: PNAS.  

El Timurlengia pot semblar gran, però no arribava als 12 m i a les 7 tones del Tyrannosaurus, pel que encara podria ser considerat un depredador de segona. A més, els seus ossos de constitució gràcil i això fa que s'assembli més als seus minúsculs avantpassats de finals del Juràssic i principis del Cretaci que no pas del seu parent més conegut de complexió robusta. Però tenia una arma amagada en el seu encèfal, que ajudaria als seus descendents a acabar dominant els ecosistemes de la recta final del Mesozoic. La tomografia computada de la seva caixa craniana mostra que tenia un cervell gran amb unes capacitats olfactives, auditives i visuals en un nivell de desenvolupament molt semblant al dels Tiranosauroïdeus tardans, Destaca sobretot la oïda interna, amb uns canals semicirculars molt grans que podrien haver ajudat al Timurlengia a escoltar sons de baixa freqüència. Això canvia el que es creia fins ara de l'evolució dels Tiranosauroïdeus, ja que característiques com l'anteriorment esmentada només havien aparegut amb les espècies gegants de la part final de la seva evolució i es suposava que van sorgir en aquests dinosaures quan hi va haver l'increment de mida. El Timurlengia ens mostra que les característiques que van fer dels Tiranosauroïdeus uns depredadors excel·lents ja existien en les espècies més petites com aquesta, pel que seria un dels animals més ferotges de l'ecosistema del Turonià de la Formació Bissekty.

La caixa cranial holotip del Timurlengia (vistes posterior, ventral i lateral dreta) i la seva tomografia computada (cervell blau fosc, oïda interna rosa, nervis grocs i vasos sanguinis vermells).
Foto: PNAS.

Una dent de Timurlengia (dreta) al costat d'una dent de Tiranosaure (esquerra) a la presentació del nou tàxon uzbek al Museu Nacional d'Història Natural de Washington DC.
Foto: Nsikan Akpan.

Les orelles desenvolupades han ajudat a crear el nom específic del Timurlengia, euotica, que significa amb bona oïda en grec. El Tiranosauroïdeu més proper filogenèticament al Timurlengia és el Xiongguanlong, identificat a la província xinesa de Gansu en roques de l'Aptià (112 M.A.), molt abans que el nou tàxon uzbek, però que tenia una mida semblant. El Xiongguanlong es caracteritza per tenir un musell llarg i estret. El Timurlengia té un dentari allargat que indica que la seva boca tindria una forma semblant. Aquests Tiranosauroïdeus de mida mitjana i musell llarg serien el grup germà dels Tiranosàurids, que serien els que experimentarien l'increment de mida. El descobriment del Timurlengia suggereix que els Tiranosauroïdeus van superar la mida d'un cavall en un temps relativament ràpid que serien aquests 20 milions d'anys de parèntesi que just ara s'estan desvetllant. Realment, un bon desenvolupament dels sentits no els hauria pogut ajudar a fer-se gran si no fos perquè això va passar durant el declivi dels Al·losauroïdeus com a reis de la majoria d'ecosistemes cretàcics, ja que aquests també tenien sentits especialitzats.

Arbre filogenètic dels Tiranosauroïdeus amb la inclusió del Timurlengia i on es marca el buit temporal del Cretaci mitjà.
Foto: PNAS.

Com un dinosaure va sobreviure a una pallissa gairebé mortal.

Per ara s'han identificat patologies en cinc esquelets de Teròpodes no aviaris. Es tracten de fractures i punxades possiblement relacionades amb un estil de vida depredador i combatiu ple d'enfrontaments amb tot tipus de criatures, i que per ara s'han trobat a la cintura escapular i les extremitats anteriors. Els esquelets lesionats són un d'Al·losaure, un de Deinocheirus i tres de Tiranosaure, estant en aquests últims el que presenta el nombre de patologies identificat fins ara: quatre. Ara, tots aquests han estat superat de plet per un dels primers grans dinosaures depredadors: un Dilofosaure (Dilophosaurus wetherilli) amb vuit ossos afectats.

I és que, a més, el Dilofosaure on s'han documentat les lesions és l'holotip de l'espècie, identificat ja fa més de 70 anys, al 1942, a la Formació Kayenta (Juràssic inferior Sinemurià, 196 M.A.) d'Arizona. Ha estat reexaminat per en Phil Senter i la Sara Juengst, que van donar a conèixer els seus resultats a la Plos One el 24 de febrer. Tots dos són paleopatòlegs. La paleopatologia és la branca de la paleontologia que es estudia les patologies en els ossos fossilitzats dels animals extingits.

La veritat és que és una mica estrany que hagin tardat a descobrir una cosa tant important en un esquelet coneguts pels científics des de fa tant de temps, però té els seus perquès. El primer és que sovint costa identificar que és una anomalia causada durant la vida de l'individu o després de la seva mort, ja que si el que hi ha en un esquelet pertany al segon cas, és tasca de la tafonomia i no de la paleopatologia. Per assegurar-se si una deformitat és una patologia o no, s'ha de veure si hi ha alguna cosa semblant en animals actuals. En Senter i la Juengst recomanen utilitzar les aus i els rèptils com anàlegs per als dinosaures degut al seu estret parentesc. Ho diuen perquè no consideren oportú fer-ho amb mamífers, ja que pot portar a errors degut a les diferencies que hi ha entre les malalties d'aquests i les dels rèptils i les aus. Una altra raó per la qual es tant difícil reconèixer patologies en els fòssils és perquè moltes vegades es deixen de banda en les descripcions, sent oblidades en el pitjor dels casos.

Foto de l'holotip del Dilofosaure feta el 1954, quan se li va posar el nom de Megalosaurus wetherilli. Actualment una rèplica està exposada al Museu Reial d'Ontàrio a Toronto (Canadà).
Foto: Bulletin of thr Geological Society of America.

Per sort, moltes de les ferides no mostren cap rastre d'infecció, el que seria una prova de que el Dilofosaure va sobreviure mesos, o fins i tot anys, després de que rebés la pallissa més gran identificada fins ara al registre fòssil, el que és una prova de que els dinosaures eren criatures molt resistents que es podien recuperar d'inflexions molt fortes, que per un mamífer podrien ser fins i tot mortals. Però altres ferides van seguir presents durant el temps en que l'animal va continuar vivint. Gairebé tota l'extremitat anterior dret va quedar truncada. L'húmer mostra un grau de torsió anormal comparat amb el seu equivalent del braç esquerre, l'escàpula mostra una línia discontínua pròpia d'una fractura, el cúbit mostra una forma anormal perquè va continuant creixent després de rebre la ferida, i el tercer dit de la mà va perdre les falanges i no es podia flexionar.

Fotos dels ossos afectats de l'esquelet holotip del Dilofosaure i la seva situació al cos del dinosaure. Segons les lletres: el radi i el cúbit drets, els dos húmers, l'escàpula dreta, una falange del tercer dit de la mà dreta, el tercer metacarpià, una falange del primer dit de la mà esquerre i la seva homòloga de la mà dreta, el cúbit esquerre, el radi esquerre, i els metacarpians i les falanges del segon i el tercer dits de la mà dreta.
Foto: Plos One.  

La flexió anormal de l'húmer va fer que tot el braç del Dilofosaure també sobresortissin de la posició habitual. Això ha estat relacionat amb l'osteodisplàsia, una malaltia òssia que afecta a les aus amb deficiències nutricionals. El que passa és que si una au té una extremitat lesionada, fa canviar de pes a l'altra extremitat per evitar el dolor i això provoca que els seus ossos es deformin, encara que hi ha l'inconvenient de que després aquests ossos siguin més propensos a patir lesions. Aquest seria el primer cas d'aquest tipus de malaltia en un dinosaure no aviari. Hi ha dos tipus de ferides. Unes indicarien que el Dilofosaure va patir un gran impacte contra una superfície durant la lluita en que va estar involucrat, probablement xocant contra un arbre o una roca. Les altres semblen ser fetes per un element corporal d'un altre dinosaure, encara que no s'ha pogut concretar si l'atacant era un altre Dilofosaure, un depredador o una presa a la defensiva. 

Dibuix de la mà on es veu la situació del tercer dit de la mà esquerre després de que rebés la pallissa.
Foto: Plos One.

Fukuivenator paradoxus, contribució japonesa a l'evolució de les aus.

Tot i que els importants avenços que s'han fet en els últims anys en l'estudi de la transició Teròpode-ocell, aquests s'han fet majoritàriament amb fòssils de determinades regions (Xina septentrional-Mongòlia, Canadà meridional-EUA occidental i Argentina) i es desitja veure com aquest interessant procés evolutiu també va afectar en altres àrees geogràfiques, fins i tot aquelles en que els fòssils de dinosaures de qualsevol tipus són relativament escassos com el Japó. I és això just el que ha passat, s'ha publicat la descripció del primer Teròpode Celurosaure japonès, sent el setè dinosaure amb nom científic del País del Sol Naixent. Donem la benvinguda al Fukuivenator paradoxus, un animal que té molt per donar.
Ja fa gairebé un any i un mes del nomenament del Koshisaurus katsuyama de la prefectura de Fukui i, pel el nom de la nova espècie, ja s'ha entès de que prové de la mateixa regió i a més de la mateixa època (Cretaci Inferiot Barremià-Aptià), sent el cinquè dinosaure identificat allà i el quart amb el nom genèric començant per Fukui- (després del Fukuisaurus, el Fukuiraptor i el Fukuititan). Més enllà de la referència geogràfica, el nom genèric presenta el sufix llatí -venator ("caçador", un fet que és com una contradicció perquè el Fukuiraptor és un Al·losauroïdeu i el sufix -venator s'utilitza més pels Teròpodes d'aquests tipus, mentre que el sufix -raptor és el predilecte per a molts Celurosaures). Va ser presentat a la revista Scientific Reports (on s'han publicat la majoria de nous tàxons de dinosaures en els últims mesos) el 23 de febrer.
Els fòssils descrits del Fukuivenator es van trobar a l'agost del 2007 a la part de la Formació Kitadani, de l'època que abans s'ha nombrat, propera a la ciutat de Katsuyama. Els ossos identificats no estaven tots articulats, però es van desenterrar en una àrea molt petita, pel que pertanyerien a un mateix individu. S'han descobert forces elements cranials: com un premaxil·lar dret amb dues dents, un maxil·lar esquerre amb quatre dents intactes, un lacrimal esquerre, un malar dret, un postorbital dret, un escamós esquerre, dos frontals, la caixa craniana i la part posterior del dentari dret amb dues dents intactes. Pel que fa a l'esquelet postcranial, s'hi troben vuit vèrtebres cervicals, deu vèrtebres dorsals, cinc vèrtebres sacres, trenta vèrtebres caudals, costelles cervicals i dorsals, xebrons, l'escàpula i el coracoides gairebé complets, la major part de les dues extremitats anteriors, els dos pubis, l'isqui esquerre i les extremitats anteriors gairebé completes. Pel que amb el Fukuivenator està representat amb la major part del seu cos. La mida del dinosaure estaria al voltant dels 2,45 m de llargada i els 25 kg de pes.

Reconstrucció de l'esquelet del Fukuivenator exposada al Museu dels Dinosaures de la Prefectura de Fukui.
Foto: Museu dels Dinosaures de la Prefectura de Fukui.

De fet, aquest esquelet gairebé complet ja es va descriure sense nom el 2010 com un Dromeosàurid. Però ha calgut un nou examen perquè s'ha vist que, encara que la majoria de les seves característiques l'identifiquen com un Celurosaure, presenta una combinació d'aquestes que qüestionen aquesta afirmació, tot i que per ara no afecta d'una manera real a l'estructura de la transició a les aus. D'aquí ve el nom específic del Fukuivenator, paradoxus ("paradoxal"), per la problemàtica combinació de trets ossis de diferents branques de Celurosaures no aviaris que a partir d'ara s'esmentaran. La primera, i la que possiblement és la més paradoxal, és la presència de varis tipus de dents. Algunes de les dents premaxil·lars tenen una forma d'espàtula molt inusual, una dentició pròpia dels dinosaures herbívors que en els Teròpodes només s'ha identificat a l'Oviraptorosaure Incisivosaurus. Altres dents premaxil·lars són serrades i tenen forma de làmina, més semblants a les dents típicament carnívores de la majoria de Teròpodes. També hi ha dos tipus de dents maxil·lars, unes que són molt llargues i estan corbades cap enrere i les altres, més petits i no estan corbades. El cas del Fukuivenator és força semblant al dels Troodòntids, ja que s'ha considerat aquesta diversitat dental com una adaptació a una dieta omnívora. En aquesta conclusió també s'ha tingut en compte la mida i la forma del coll, relativament gran i semblant al dels Ornitomimosaures. Això indicaria que el Fukuivenator seria una baula perduda que mostraria els inicis de la possible conducta alimentària dels dinosaures estruç.

Ossos cranials de l'holotip de Fukuivenator. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: premaxil·lar, maxil·lar, lacrimal, frontal, postorbital, escamós i dentari.
Foto: Scientific Reports.

Tres dels diferents tipus de dents del Fukuivenator: dents aplanades, punxegudes simètriques i punxegudes corbades.
Foto: Scientific Reports.

I si és així, perquè no s'ha considerat que el Fukuivenator és un Ornitomimosaure primitiu? Doncs perquè és la resta del seu cos la que mostra característiques de diferents branques dels Celurosaures no aviaris i fins i tot algunes que no s'havien identificats en aquestes criatures. El crani s'assembla superficialment al dels Dromeosàurids del Cretaci superior, però presenta una fossa nasal molt gran i un lacrimal en forma de T, entre altres trets que són difícils d'identificar en un Dromeosàurid. Actualment es fa una tomografia computada a gairebé tots els cranis fòssils i el del Fukuivenator mostra que el cargol de l'oïda interna és semblant al de les aus, però que els canals semicirculars tenen una retirada als de Teròpodes més primitius. A les vèrtebres cervicals, les apòfisis espinoses estan bifurcades en la part superior per una ranura, cosa gairebé desconeguda en els Teròpodes però que ha aparegut en alguns Sauròpodes i que es creu que serviria per subjectar tendons. A la part inferior del sacre hi ha una quilla molt semblant a la que també hi ha en aquesta part de l'esquelet en els Alvarezsàurids. A les vèrtebres cervicals s'han trobat semblances amb els Tetanurs més basals, ja que tant aquests com el Fukuivenator tenen apòfisis espinoses en forma de forquilla en aquesta part de la columna vertebral. L'escàpula és més curta que l'húmer, característica pròpia dels Paraves (Troodòntids, Dromeosàurids i aus). Com aquests últims, el Fukuivenator també té uns braços relativament llargs que mesuren tres quartes parts de les cames. El segon, el tercer i el quart dits del peu tenen més o menys la mateixa longitud i unes urpes amb una cobertura moderada. I el segon d'aquests dits sembla ser més robust que la resta, pel que es creu que subjectaria una urpa amb forma de falç, tot i que no seria molt gran.

Esquelet apendicular del Fukuivenator. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Escàpula i coracoides, húmer, cúbit, radi, mans, fèmur, tíbia i peus.
Foto: Scientific Reports.

Vèrtebres de l'holotip del Fukuivenator. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Vèrtebres cervicals (a, b, c), dorsals (d, e, f), sacres (g) i caudals (h, i, j).Foto: Scientific Reports.

En definitiva, amb l'excepció de que sembla ser un Celurosaure, la situació filogenètica del Fukuivenator és molt imprecisa a causa d'aquesta mescla de característiques òssies. Els autors del treball, tots del Museu dels Dinosaures de la Prefectura de Fukui a més d'una eminència en aquest tema com és el xinès Xing Xu, han considerat que les característiques de Dromeosàurids haurien aparegut més aviat per convergència evolutiva i que almenys es podria tractar d'un Maniraptor basal o d'algú força proper als Ornitomimosaures. 

Arbre filogenètic dels Celurosaures on el Fukuivenator s'ha col·locat després dels Ornitomimosaures i abans dels Alvarezsauroïdeus i altres Maniraptors.
 Foto: Scientific Reports.

Reconstrucció artística d'un Fukuivenator emplomallat. No s'han identificat plomes en el seu esquelet, però aquestes serien tret comú de tots els Celurosaures.
Foto: Fezraptor.

Els dinosaures de l'any 2015: Lightning Claw.

Viatgem fins a Austràlia, on els seus fòssils de dinosaures són especials perquè molts d'ells estan recoberts d'òpal, un mineral força comú a l'illa. I just recobert d'òpal es va trobar l'exemplar del qual parlaré avui. Un dels jaciments on s'han trobat fòssils de dinosaures recoberts d'òpal és Lightning Ridge (Nova Gal·les del Sud), on ja s'han identificat tres espècies amb aquesta situació. Però hi ha el problema de que només estan representats per un sol os. El setembre de l'any passat es va presentar el primer esquelet parcial de dinosaure procedent de Lightning Ridge, el qual pertany a un Teròpode.

Aquest fòssil pertany al Cretaci Inferior/Mitjà Albià (110 M.A.) consta en una urpa gegant de la mà i parts del braç, de la zona inferior d'una cama, de la pelvis i de les costelles. Va ser trobat als anys 90 i va ser adquirit per en Rob i la Debbie Brogan, els quals el van acabar donant a l'Australian Opal Center (AOC). El líder del grup d'investigadors que ha publicat l'estudi de les restes a la revista Gondwana Research, Phil Bella, lamenta que no s'haguessin reconegut immediatament com a fòssils aquests elements tan importants. I són importants perquè s'ha estimat la mida del dinosaure en 7 m, el que el converteix en el Teròpode més gran trobat a Austràlia. En Phil Bella considera que, tot i que és el dinosaure més complet trobat a Lightning Ridge, l'esquelet encara és massa fragmentari com per posar-li un nom científic, però si que s'ha presentat als mitjans afectuosament com Lightning Claw, en referència al lloc de procedència i a la gran urpa que l'ha acabat definint i que ha ajudat a relacionar-lo amb altres depredadors.

El tros de la gran urpa del Lightning Claw i la seva situació en una hipotètica urpa completa.
Foto: John Pickrell/Australian Geographic.

Una gran urpa a la mà ha permès identificar al Lightning Claw com un Megaraptor. Els Megaraptors (Megaraptora) són un enigmàtic grup de Teròpodes Tetanurs propis del Gondwana que es defineixen pel creixement desmesurat de les urpes manuals. S'han considerat una branca dels Carnosaures/Al·losauroïdeus. Però la seva situació continua sent molt debatuda i s'han mostrat proves de que es podrien incloure en altres branques de Teròpodes.  Fins i tot s'han interpretat com un llinatge austral dels Tiranosauroïdeus a partir de l'estudi del crani d'un jove del gènere tipus Megaraptor el 2014. Els Megaraptors provenen majoritàriament d'Argentina i a Austràlia ja es va identificar un, l'Australovenator wintonesis, que va viure fa 94 M.A. i que fins a la presentació del Lightning Claw ostentava el títol de major Teròpode australià (tenint en compte que els fòssils d'aquests dinosaures són extremadament escassos a l'illa) amb 5 m. El descobriment de l'Australovenator va conduir a la idea de que els Megaraptors serien els depredadors dominants a l'Austràlia del Cretaci Mitjà, una idea que el Lightning Claw reforça.

El tros d'urpa acompanyat de l'extrem proximal del cúbit dret del Lightning Claw.
Foto: Gondwana Research.

El fet que el Lightning Claw sigui més antic que l'Australovenator podria obrir noves pistes en l'evolució dels Megaraptors i la situació dels Teròpodes a Austràlia respecte a altres continents. Les anàlisis paleobiogeogràfiques utilitzant el Lightning Claw, altres Megaraptors, Tiranosauroïdeus i espècies d'altres branques dels Al·losauroïdeus com els Carcarodontosàurids indiquen que els Megaraptors es podrien haver originat a l'Àsia a finals del Juràssic o principis del Cretaci (150-135 M.A.) i es diversificarien al voltant dels 130-121 M.A. al Gondwana, però també que bona part de la seva evolució hauria ocorregut a Austràlia. Mai Austràlia s'havia assenyalat com una terra important per al desenvolupament d'un llinatge de dinosaures, ja que sempre s'havia considerat com l'illa on vivien els últims membres de branques d'aquests animals que en un principi eren les dominants en un altre territori però que havien estat substituïdes per altres.

Reconstrucció d'un Lightning Claw caminant per un fangar.
Foto: Julius Csotonyi.

Els dinosaures de l'any 2015: Haestasaurus becklesii

Aquest és un cas especial dins dels dinosaures ja que està basat en uns fòssils que ja es van descobrir durant l'època de les primeres excavacions paleontològiques, però que sempre ha estat una espècie molt polèmica perquè se li han assignat diferents noms que s'han acabat considerant invàlids, i la seva situació no s'ha pogut resoldre en un cert punt fins a l'actualitat.

El juny de l'any passat es va publicar a la Plos One la descripció d'un húmer de 60 cm, un cúbit de 42,1 cm i un radi de 40,4 cm d'un Sauròpode procedents de Hastings Beds Group, un conjunt de jaciments del comtat anglès d'East Sussex datats del Cretaci Inferior Berrasià/Valanginià (140 M.A.) que han rebut el nom d'Haestasaurus becklesii. Molts ja sabreu que Anglaterra és la terra mare de la paleontologia moderna i que molts descobriments importants en aquest camp es van fer durant el segle XIX. Va ser just llavors, més concretament al 1852, quan es té la primera notícia dels fòssils de l'Haestasaurus. Aquell any el col·leccionista Samuel Husband Beckles (al qual el nom específic li fa un honor) va extreure un bloc de roca d'algun jaciment del Hastings Beds Group (actualment es desconeix la ubicació exacta) que contenia part de l'extremitat anterior d'un dinosaure. Aquestes restes van ser estudiades per en Gideon Mantell, que les va assignar al gènere Pelorosaurus, creat per en Richard Owen (creador també del terme dinosaure) al 1842. En Mantell va encunyar l'espècie Pelorosaurus becklesii per la pota d'East Sussex.

Silueta de Sauròpode amb el dibuix de les extremitats, on els ossos en blanc representen els identificats en l'Haestasaurus. La barra d'escala de baix a l'esquerra representa un 1 m.
Foto: IJReid.

El 1891 les restes del Pelorosaurus becklesii van ser adquirides pel British Museum of Natural History (actual Natural History Museum) de Londres i va ser llavors quan es va començar a veure que aquest exemplar no seria un Pelorosaurus. Fins al nomenament de l'Haestasaurus, s'ha indicat el gènere Pelorosaurus de l'espècie becklesii amb cometes ("Pelorosaurus" becklesii), mostrant la seva invalidesa. El primer a encunyar un nou nom per aquest fòssil va ser el nord-americà Othniel Charles Marsh el 1889, que el va assignar al gènere Morosaurus (que té incloïa els fòssils de Sauròpodes que abans ja havia estudiat a l'oest d'Amèrica del Nord). Uns quants més tard el britànic Richard Lydekker va referir al material a un dels primers Sauròpodes en ser descoberts: el Cetiosaurus brevis. El 1932, l'alemany Friedrich von Huene també va concloure que el fòssil d'East Sussex tampoc seria un Pelorosaurus, però no li va proporcionar cap nou nom encara que creia que seria un Braquiosàurid. A partir de llavors també es va començar a creure que el "Pelorosaurus" becklesii seria un sinònim del Pelorosaurus conybeari, una espècie contemporània procedent del jaciment Tilgate Forest a West Sussex. El 1990, però, es va tornar a confirmar que el "Pelorosaurus" becklesii no sols no seria un Pelorosaurus conybeari, si no que no formava part del gènere Pelorosaurus. Vint-i-cinc anys més tard es va poder finalment posar un nom definitiu per a aquesta controvertida pota: Haestasaurus becklesii. Encara no s'ha explicat l'origen del nom genèric, el qual fa referència a en Haesta, un antic cabdill tribal preromà que es troba en l'origen etimològic de la ciutat de Hastings.

Cúbit esquerre d'Haestasaurus.
Foto: Plos One.

Radi esquerre d'Haestasaurus.
Foto: Plos One.

Una característica que crida l'atenció sobre el cúbit i el radi de l'Haestasaurus és que els dos ossos són relativament robusts, una complexió pròpia dels Titanosaures, pel que durant les últimes dècades se l'hagi considerat com un tàxon primitiu d'aquesta branca de Sauròpodes característica del Cretaci. Tenint en compte que és de principis del període, seria el primer Titanosaure d'Europa. Tot i que en l'estudi publicat a la Plos One es van realitzar varis arbres filogenètics, només s'ha pogut arribar a la conclusió de que pertanyeria al clade Macronaria que inclou als Braquiosàurids i els Titanosaures, però sense acabar d'especificar si seria d'uns o dels altres. Aquesta incertesa pot estar deguda al caràcter incomplet de l'holotip. Tot i que els interrogants continuen, els investigadors que han participat a la descripció creuen que l'Haestasaurus seria més aviat un Macronari basal que no pas un Titanosaure, amb el que estaria més emparentat amb tàxons juràssics com el Camarasaurus. Això indicaria que l'Haestasaurus seria un supervivent cretàcic d'un tipus de dinosaure que va desaparèixer en gairebé la seva totalitat al traspàs Juràssic/Cretaci i que les característiques òssies que semblaven de Titanosaure serien resultant de la convergència evolutiva, sent adaptacions per suportar un pes immens.

Húmer esquerre d'Haestasaurus.
Foto: Plos One.

No tots els fòssils de l'Haestasaurus comprenen aquesta extremitat anterior. També s'hi troba una roca que és especial perquè presenta les primeres impressions de pell que es van descobrir en un Sauròpode. L'àrea preservada és de 21,5 per 19,5 cm i mostra escates hexagonals amb un diàmetre entre 1 i 2,5 cm. A mesura que ens anem apropant a la part superior de la peça, disminueix la mida de les escates. Aquest fòssil estaria associat amb el colze del dinosaure, pel que escates cada vegada més petites haurien portat major flexibilitat a aquesta articulació. Les impressions de pell de l'Haestasaurus s'assemblen en mida i forma a les d'altres Sauròpodes, com una altra del Juràssic Superior nord-americà associada a un Apatosaurus. L'evidència actual mostra que aquestes escates asimètriques hexagonals concentrades en articulacions estarien presents en un gran nombre de Sauròpodes.

Impressions de pell d'Haestasaurus.
Foto: Plos One.

Notocolossus gonzalezparejasi: Argentina torna a mostrar els seus gegants.

I és que el nom genèric ho indica molt clarament: el colós (colossus en llatí) del sud (notos en grec, referint-se al Gondwana). Argentina ha viscut una autèntica explosió de dinosaures gegants a les últimes dècades, majoritàriament Sauròpodes Titanosaures com l'Argentinosaurus, el Dreadnoughtus i ara aquest. Els Titanosaures comprenen aproximadament un terç del registre fòssil de tots els Sauròpodes i, en el cas del Cretaci l'Argentinna i la resta de l'Hemisferi Sud, abasten una riquesa taxonòmica increïble per les dimensions descomunals de les seves restes, competint en abundància i varietat amb els Hadrosàurids de la mateixa època a l'Hemisferi Nord. Però sempre amb els Titanosaures hi ha hagut el problema de que moltes vegades s'han trobat fòssils fragmentaris que no representen tota l'osteologia (és a dir, l'esquelet) del dinosaure. En els últims anys per sort s'han trobat esquelets d'aquests gegants amb restes més completes que representen a més àrees del cos, com és el cas del Dreadnoughtus i o d'un altre monstre encara sense nom que va sorprendre a tothom quan es va acabar la seva excavació el maig del 2014.

Una de les àrees que molt rarament s'ha pogut aconseguir amb els fòssils de Titanosaures és el peu, fonamental per comprendre la postura i la locomoció d'aquests goliats i com podrien haver suportat el seu pes desmesurat. Un peu gairebé complet per fi s'ha pogut identificar al Notocolossus, presentat a la revista Scientific Reports aquest 18 de gener per part de paleontòlegs argentins del Laboratorio de Dinosaurios de la Universitat Nacional de Cuyo i del Centro Paleontológico Lago Barreales de la Universitat Nacional del Comahue, dirigits per en Bernardo González Riga, a més d'en Matthew Lamanna del Museu Carnegie d'Història Natural a Pittsburgh (Pennsilvània), que també va ajudar a l'equip de la Universitat de Drexel que va descriure al Dreadnoughtus. S'han descrit dos exemplars de Notocolossus. L'holotip representa a un individu molt gran que consisteix en una vèrtebra dorsal, una vèrtebra caudal, l'húmer dret i l'extrem proximal del pubis esquerre. El paratip és més petit però més complet, amb una sèrie de set vèrtebres caudals i la peça estrella, el peu dret. Tant les restes de l'holotip com les del paratip s'han considerat pertanyents a un sol exemplar perquè es van trobar en una àrea molt petita al mateix nivell estratigràfic i tenen la mateixa mida. Tot i que la conservació del molt preuat peu fa especial al Notocolossus, els fòssils desenterrats són menys que les del Dreadnoughtus. Els dos esquelets procedeixen de Cerro Guillermo, localitzat a la Formació Plottier de finals del Coniacià i principis del Santonià (86 M.A, al Cretaci mitjà/superior) al departament argentí de Malargüe de la província de Mendoza. El nom específic del Notocolossus, gonzalezparejasi, fa referència al paleontòleg Jorge González Parejas que ha col·laborat en la investigació, protecció i preservació dels fòssils de dinosaures de la província de Mendoza durat dues dècades.

Situació geogràfica del descobriment del Notocolossus i reconstrucció de l'esquelet amb els ossos referents a l'holotip pintats de verd i els ossos referents al paratip pintats de taronja.
Foto: Scientific Reports.

Tot i no descobrir-se moltes restes, l'equip de paleontòlegs ha pogut estimar la seva mida i pes gràcies a l'húmer i a la vèrtebra dorsal. L'húmer del Notocolossus fa 1,76 m. No és el més llarg de tots els Sauròpodes (en el Giraffatitan fa 2,13 m, en el Brachiosaurus fa 2,04 m i en el Turiasaurus fa 1,79 m), però si el dels Titanosaures que inclouen l'húmer dins de les restes identificades (en el Paralititan fa 1,69 cm, en el Dreadnoughtus fa 1,6 cm i en el Futalognkosaurus ).fa 1,56 m). He dit dins dels Titanosaures en els quals s'ha identificat l'húmer, perquè aquest os no s'ha pogut trobar amb l'Argentinosaurus però basant-se amb el seu fèmur (de 2,5 m), l'húmer estaria al voltant dels 2 m. A partir de l'húmer, s'ha estimat que la longitud del Notocolossus estaria entre els 28 i els 35 m. Pel que fa a la vèrtebra dorsal, aquesta no està del tot conservada, ja que li falta el final de l'apòfisi espinosa. La part conservada fa 75 cm d'alçada. Per saber l'amplada original de la vèrtebra, s'ha duplicat la mida de l'apòfisi transversa per imitar la de l'apòfisi espinosa, i el resultat ha 150 cm. L'única vèrtebra dorsal més gran en el registre fòssil de Titanosaures argentins és la del Puertasaurus, amb 106 cm d'alçada i 168 cm d'amplada. Un paràmetre interessant en l'estudi de la mida dels Sauròpodes és el centre vertebral, que en el cas de la vèrtebra dorsal de Notocolossus fa 34 cm d'alçada i 43,5 cm d'amplada, una xifra que fa que no sembli tant impressionant, ja que el centre vertebral de les vèrtebres dorsals del Puertasaurus fa 43 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. 

Comparació entre la vèrtebra dorsal del Notocolossus i la del Puertasaurus. La segona foto i la tercera fotos són tal com s'ha trobat i com s'ha mostrar a Scientific Reports, la primera foto és una reconstrucció feta per en Mike Taylor i els dibuixos de la vèrtebra del Puertasaurus provenen d'un article publicat al 2005.
Foto: Scientific Reports/Sauropod Vertebra Picture of the Week (el blog d'en Mike Taylor).

El pes del Notocolossus s'ha intentat identificar a partir de la circumferència de la diàfisi de l'húmer, que és de 77 cm. Però per estimar la massa també es necessita la circumferència de la diàfisi del fèmur, absent en tots dos exemplars de Notocolossus. Mitjançant una comparació entre aquests dues mesures en altres Titanosaures argentins que presenten aquests dos ossos, s'ha estimat que la circumferència femoral de l'holotip de Notocolossus estaria al voltant dels 93,6 cm. L'equip d'en Bernardo González ha utilitzat una equació que combinava les dues circumferències i que ha donat com a resultat un pes estimat de 60 tones per a aquest nou dinosaure, més o menys el mateix que se li va donar al Dreadnoughtus en un principi, on també es va utilitzar aquesta equació. Però també s'ha restat la mitjana d'error al calcular del resultat i s'ha obtingut un pes menor de 45 tones. Recentment es va calcular la massa del Dreadnoughtus mitjançant models a escala i es va obtenir que aquesta seria de 38 tones, cosa que va provocar que es divulgués la notícia com el Dreadnoughtus no era tan gran, i és que utilitzar models a escala en Sauròpodes gegants podria indicar que l'equació anteriorment esmentada pot sobreestimar els pesos que es volen posar als animals extingits. Però les restes del Notocolossus continuen sent massa poques com per crear un model a escala, encara que un pes entre les 40 i les 60 tones ja converteix al Notocolossus en un dinosaure titànic.

Ossos de l'esquelet apendicular del Notocolossus. A l'esquerra: l'húmer de l'holotip. A la dreta a dalt: el fragment de pubis vist de forma lateral (b) i de forma proximal (c). A la dreta a baix: el peu dret del paratip, vist de forma proximal (d), medial (e) i dorsal (f).
Foto: Scientific Reports. 

Pel que fa al peu, l'astràgal és l'únic tarsià que es conserva i inclou cinc metatarsians robusts de 45 cm de llargada. En altres Titanosaures ja s'han trobat metatarsians, encara que fragmentaris, i aquests mostren diferències significatives amb els del Notocolossus. La primera d'aquestes és que els metatarsians III i IV del Notocolossus no difereixen molt en mida amb la resta, mentre que en altres Titanosaures el metatarsià III pot arribar a ser un 40% més llarg que el metatarsià I. Tot i l'apunt anterior, el metatarsià més llarg és el IV. Un altre metatarsià relativament llarg en el Notocolossus és el V. Aquesta homogeneïtat en els metatarsians podria indicar que estaven adaptats per suportar el descomunal pes del dinosaure. Per a cada metatarsià li corresponen dues falanges, excepte el V que no en té cap. Això augmenta les diferències amb els altres Titanosaures, on difereixen el nombre de falanges del metatarsià III i del V.  En el Notocolossus han aparegut tres falanges distals corresponents als dígits I, II i III, i també presenten diferències amb les de la resta de Titanosaures, sent inusualment curtes i acabar de forma irregular. Aquestes característiques indiquen que es va reunir progressivament el nombre de falanges mentre els Titanosaures anaven evolucionant, el que també indica que les potes posteriors es van anant reduint de mida. Encara no es pot indicar amb precisió la situació filogenètica del Notocolossus dins dels Titanosaures. Com que la majoria d'aquests dinosaures no presenten restes del peu, no s'ha pogut establir si les característiques del nou tàxon argentí són únicament seves o defineixen un grup. Almenys si que s'ha pogut aclarir que els Titanosaures tenien dos tipus de peus: els relativament curts i robusts del Notocolossus i els més allargats d'altres espècies com l'Alamosaurus nord-americà i el Rapetosaurus malgaix. Al fixar-se en els peus, es veu que la diversitat dins dels Titanosaures és encara més grans del que es pensava, tenint que en compte que són dinosaures que inclouen espècies relativament petites com el Magyarosaurus romanès i els animals terrestres més grans de tots els temps, i espècies de coll llarg i coll curt.

Arbre filogenètic dels Sauròpodes on es mostra també l'evolució dels seus peus. Aquí el Notocolossus es mostra com el tàxon germà del Dreadnoughtus.
Foto: Scientific Reports.

Nou assortiment de Sauròpodes aquest dissabte!

Aprofitant que torna a ser dissabte i aquest dia està dedicat als Sauròpodes al Twitter (#SauropodSaturday), "El Jove Paleontòleg" torna amb més descripcions de nous tàxons del grup de dinosaures que inclou els animals terrestres més grans de la Història. Començaré presentant a un dels primers nomenaments del 2016, Notocolossus gonzalezparejasi, un nou gegant argentí. I acabaré continuant "Els dinosaures de l'any 2015" amb un gegant anglès, Haestasaurus becklesii (és possible que si sobra temps pugui posar algun més).

Un exemple pictòric d'assortimet de Sauròpodes.
Foto: Raúl Martín.