Nous estudis sobre la paleobiogeografia dinosauriana.

ELS ISTMES DE L'ATLÀNTIC NORD

Tot i que durant el Juràssic superior i el Cretaci, l'Oceà Atlàntic encara era estret, ja seria el suficientment ampli com perquè els animals terrestres poguessin haver-lo creat nedant en una època en que, per exemple, trobem Al·losaures i Estegosaures tant als EUA com a Portugal. La resposta més plausible per a aquest dilema és la existència d'istmes entre Amèrica del Nord i Europa.

En altres entrades ja es va parlar de la possible existència durant el Mesozoic d'istmes que feren possible l'intercanvi faunístic entre Àfrica i Europa (Mediterrani central) o entre Amèrica del Nord i Àsia oriental (estret de Bering). El 5 de maig, el paleontòleg grec Leonidas Brikiatis va presentar a la revista Earth-Science Reviews un article sobre les evidències paleogeogràfiques que donen suport a la existència d'istmes que mantindrien unida Euroamèrica entre el Juràssic superior i el Cretaci inferior. En Brikiatis ha arribat a la conclusió de que a l'Atlàntic mesozoic no serien estranyes les estretes franges terrestres (80-160 km de diàmetre) entre les seves dues ribes creades per l'activitat tectònica, les quals són temporals i acaben desapareixent submergits sota l'aigua marina, a l'igual del que passaria a l'estret de Bering i al Mediterrani central.

Segons en Brikiatis, almenys dos istmes s'haurien format entre les costes nord-americana i europea, un durant el Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià (154-151 M.A.) i l'altre durant el Cretaci inferior Hauterivià-Barremià (131-129 M.A.), relacionats amb dos períodes en que el registre fòssil de les dues ribes conté les mateixes espècies o molt similars de dinosaures, rèptils i mamífers. L'istme juràssic connectaria Amèrica del Nord amb la Península Ibèrica, donada l'espectacular fauna de dinosaures de la costa portuguesa. L'istme cretaci connectaria Amèrica del Nord amb Escandinàvia i, a partir d'aquí, n'hi hauria un altre que enllaçaria amb l'actual Rússia, el que també suposa també una altra connexió faunística amb Àsia.

Alguns paleontòlegs han respost a la investigació d'en Brikiatis en termes de datació i recollida de dades i com s'ha d'aplicar el terme. Segons en Octávio Mateus, de la Universitadade Nova (Lisboa), les dates per les quals s'han proposat els istmes no coincideixen amb les èpoques en que es troben els fòssils, encara que ho considera correcte perquè indica que els animals podrien haver emigrat d'una punta a l'altra de l'oceà durant l'època proposada pels istmes, l'únic que els fòssils només apareixen a les masses continentals fins després. L'Anne Schulp, del Centre de Biodiversitat Naturalis (Leiden, Holanda), creu que no serien necessaris ponts terrestres sencers, tenint en compte que l'Atlàntic del Mesozoic eren un mar poc profund.

Mapa de l'istme que connectava el nord-est d'Amèrica del Nord amb la Península Ibèrica durant el Juràssic superior. La llegenda mostra la composició geològica de l'oceà i les terres emergides d'aquell temps.
Foto: Earth-Science Reviews.

Imatge còmica que mostra dos Sauròpodes (segons el creador, del gènere Supersaurus) separats per un curs d'aigua que representa l'Atlàntic.
Foto: 2 New Things.

UNA VISIÓ GENERAL, AMB EUROPA AL PUNT DE MIRA

Un altre investigador que dóna suport a l'existència d'istmes temporals durant el Mesozoic, però a tot el món, és l'Alexander Dunhill, de la Universitat de Leeds (Anglaterra), que, junt amb tres científics més, va aplicar un model informàtic del registre fòssil dels dinosaures no aviaris per reconstruir els seus patrons de migració durant tot el seu període d'existència. La investigació va ser publicada a la Journal of Biogeography al 25 d'abril.

Es van utilitzar filtres per als Teròpodes, els Sauropodomorfs, els Ornitisquis i tots els dinosaures. Els resultats per a tots casos és que, malgrat els continents mostren un patró de desconnexió des del Pangea triàsic fins a l'aspecte ja més actual del Cretaci, les migracions intercontinentals de dinosaures van seguir més o menys estables durant tot el Mesozoic. Per ara, no hi ha correlació entre la fragmentació continental i les taxes evolutives dels líders dels ecosistemes de l'època, però hi ha proves que apunten a un augment en l'aparició de llinatges de dinosaures relacionant amb l'aïllament geogràfic. Segons en Dunhill, això és déu més aviat a la representació infortunadament desigual del registre fòssil en les diferents èpoques. 

Però un punt molt interessant es troba quan l'equip va investigar Europa. El Vell Continent és una d'aquelles àrees on es troba un registre molt desigual, amb molt més fòssils dinosaurians catalogats d'aquesta regió comparada amb altres, on les restes són més aviat escasses. Per això, van utilitzar un filtre que només mostrés els intercanvis faunístics entre dos continents. Els resultats van ser d'una gran sorpresa. Al Cretaci inferior/mitjà, entre els 125 i els 100 M.A., molts tipus de dinosaures van desaparèixer d'Europa i cap hi va arribar fins després d'aquest interval. La pregunta de ser es tracta d'un patró migratori real o un efecte de la naturalesa desigual del registre fòssil, que per un altre moment, però almenys la conclusió obtinguda és molt interessant. La investigació va ser divulgada pel diari britànic Telegraph, que ho comparar amb el referèndum de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (el Brexit) justament per a aquest fet de "sortir d'Europa", encara que metafòricament.

Mapa que mostra la disposició dels continents al Cretaci inferior i fletxes que senyalen les migracions de Teròpodes, Sauropodomorfs i Ornitisquis durant aquest període des d'Europa cap a la resta de masses terrestres emergides.
Foto: Journal of Biogeography.

Un altre cas d'un Hadrosàurid malalt.

Fa més o menys un mes que es va publicar la descoberta d'una patologia en un Hadrosàurid romanès del gènere Telmatosaurus.  El 3 d'agost es va presentar a la revista Royal Society Open Science un cas semblant en un Hadrosàurid nord-americà, sent també la primera vegada que es troba el seu tipus en un dinosaure.

Dos científics de la Universitat de Manchester i un del Museu de l'Estat de Nova Jersey han revisat un cúbit i un radi d'un Hadrosàurid no identificat de la Formació Navesnik, situada a Nova Jersey i datada de finals del Cretaci. Va ser en aquest estat on va començar la Paleontologia acadèmica als Estats Units amb la descripció de l'Hadrosaurus al 1858, però que ha quedat en segon pla respecte als estats occidentals per no haver-se descobert fòssils més espectaculars des de llavors, amb una elevada proporció de restes fragmentades. Els dos ossos estudiats sofrien, a més, l'anomenada "malaltia de la pirita", que enfosqueix la superfície del fòssil i el fa extremadament fràgil. Es va utilitzar una micro-tomografia de raigs X de la Universitat de Hardvard i es van comparar els resultats amb les patologies presents en aus i rèptils actuals, pas obligat en aquest tipus d'investigacions.

Cúbit de l'Hadrosàurid malalt, on s'amplia l'àrea afectada.
Foto: Royal Society Open Science.

El cúbit presenta una textura semblant a la d'una coliflor i unes grans protuberàncies per la zona de les articulacions. En l'articulació proximal del radi, s'observen dues textures: una de porosa i una de semblant a la fusta. Primer es va considerar que es tractés d'osteopetrosi, una malaltia que provoca una densitat major del normal en els ossos. Es troba en algunes aus, però a les diàfisis dels ossos i no a les articulacions. Després es va pensar si seria gota, malaltia present en les articulacions dels ossos de molts rèptils, però que no es correspon amb el cas d'aquest Hadrosàurid perquè la gota reptiliana no estan reactiva, és a dir, no provoca aquestes textures rugoses.

Radi de l'Hadrosàurid malalt, amb també una ampliació de l'àrea afectada.
Foto: Royal Society Open Science.

Al final, es va considerar que es tractaria d'un cas d'artritis sèptica, relacionada amb la infecció del teixit no ossi però que també pot afectar a l'os a causa de la destrucció del cartílag. L'artritis sèptica afecta especialment a les aus, els cocodrils i també als humans. També es va apuntar que seria osteomielitis, identificada abans en els Hadrosàurids, però es va descartar perquè aquesta no es localitza a l'articulació del colze, de la qual pertanyen els ossos. Els investigadors han considerat que l'animal propietari dels ossos podria haver viscut durant cert temps amb la malaltia, però és una visió molt imparcial perquè només existeixen el cúbit i el radi d'aquest exemplar i no es pot veure si hi va haver propagació a la resta del cos.

Cas d'artritis sèptica en una articulació humana.
Foto: Richdales Institute.

Introducció al Límit K/T.

De les cinc grans extincions que van afectar la Biosfera durant l'eó Fanerozoic (sis, si s'inclou la nova extinció actual provocada per l'activitat humana), l'extinció del Límit Cretaci/Terciari (K/T) o Límit Cretaci/Paleògen (K/Pg, ja que el terme Terciari es considera una mica antiquat) és la més coneguda per ser la que va acabar amb els dinosaures no aviaris. Ja estat mencionada algunes vegades en aquest blog, pel que ja ha arribat el moment d'exposar les teories sobre el succés i les proves per a cadascuna.

INTRODUCCIÓ AL LÍMIT K/T

L'extinció del Límit K/T o Límit K/Pg va succeir, segons les estimacions més recents, fa uns 66 M.A., i no fa 65,5 M.A., que és la data que més ha quedat en molta gent. La K per a Cretaci prové de l'alemany Kreide, ja que la C s'utilitza per al Carbonífer. Tot i que es coneguda pels dinosaures no aviaris, es va extingir un 15% de les famílies d'organismes (unes 100 famílies), entre els quals es troben els Ammonits, els Mosasaures, els Plesiosaures, els Pterosaures, les aus no Neornites i certs tipus de cocodrils, tortugues i mamífers marsupials. I entre els supervivents s'hi troben bona part dels mamífers, els Neornites i també molts cocodrils i tortugues. S'ha de recordar que l'extinció massiva més mortífera fou la del Límit Permià/Triàsic (circa 250 M.A.), amb la desaparició de gairebé el 90% dels organismes.

Sempre que s'hagi d'estudiar el Límit K/T s'ha de fer des d'una perspectiva global, i no només enfocant-se en els dinosaures no aviaris. Però hi ha la paradoxa de que aquesta extinció massiva també és molt selectiva per la supervivència d'altres importants grups d'animals. Existeixen dues teories principals sobre el que va passar durant el Cretaci superior Maastrichtià. Una està a favor de considerar una extinció sobtada (pocs milers d'anys) provocada per una activitat volcànica molt intensa o a l'impacte d'un meteorit. L'altra està a favor de considerar una extinció gradual (certs milions d'anys) provocada per canvis ecològics que va perjudicar als organismes dominants. Per no dir la hipòtesi que creu la participació de varis fenomens o les "explicacions" sense fonament científic que en gairebé totes les vegades només involucren als dinosaures.

Tiranosàurid contemplant l'impacte del meteorit de Chicxulub mentre subjecta la seva presa, un Hadrosàurid.
Foto: Raúl Martín.

QUÈ MOSTRA EL REGISTRE FÒSSIL?

Com sempre en la Paleontologia, les teories s'han de formular a partir de l'evidència donada pels fòssils i les roques on es troben. En el cas del Límit K/T, el debat està centrat en la presència de certs desacords en la forma d'interpretar-se les evidències a favor d'una teoria o una altra. El què passa és que no existeix el mateix patró en tots els jaciments del Maastrichtià, estant alguns interpretats a favor de l'extinció massiva sobtada o de la gradual. La majoria de jaciments del Maastrichtià pertanyen a uns quants milions d'anys abans del moment de l'extinció, i en les localitats que són directament de finals d'aquesta etapa faunística, o només inclouen alguns fòssils (sobretot si estem parlant de dinosaures no aviaris) o no hi hagut mai un estudi suficientment exhaustiu. 

Els patrons de desenvolupament del Límit K/T només s'han pogut estudiar, en la majoria de vegades, a partir dels jaciments maastrichtians de l'oest nord-americà (des d'Alberta fins a Texas), encara que en aquesta llista també s'hi inclourien els dels Països Catalans. I com era d'esperar, en algunes de les localitats nord-americanes la diversitat dels dinosaures disminueix cap a uns quants milions d'anys abans dels fatídics 66 i, en altres, la diversitat es manté constant o fins i tot augmenta. En canvi, els jaciments dels Països Catalans tenen l'evidència més moderna dels dinosaures no aviaris d'Europa just al límit geològic entre les dues èpoques. Però fa fins fa poc es creia que els dinosaures europeus ja s'havien extingit entre un milió i 350000 anys abans. 

Una part de la comunitat paleontològica considera que el segon patró presentat abans reflecteix amb certa exactitud la possibilitat d'una extinció sobtada, mentre que una altra part que les proves a favor de la hipòtesi gradual són suficients com per justificar-la. Per ara, el debat és més viu que mai. De fet, enguany s'han presentat varis estudis a favor d'una i de l'altra posició. Per arribar a una conclusió el més exacta possible, s'hauria de tindre un registre fòssil del Maastrichtià, però això és impossible tenint en compte que la majoria de restes antigues són incompletes. La teoria més popular actualment és la d'extinció sobtada amb impacte meteòric, i molta gent ho pren com un fet, però no és així. Encara que la majoria d'evidències puguin recolzar-la, mai serà una veritat absoluta perquè la Paleontologia no és una ciència exacta i qualsevol conclusió està, per regla, sotmesa a debat.

Mapa de la Formacio Hell Creek, la formació geològica més coneguda del Maastrichtià, situada entre Montana, Saskatchewan, Dakota del Nord i del Sud i Wyoming, i una de les més estudiades respecte al Límit K/T.
Foto: Revista científica Palaios.

Evolució de la paleobiogeografia dels dinosaures no aviaris.

La Biogeografia és la ciència que combina Biologia i Geografia per estudiar la distribució dels organismes i distingir comunitats animals o vegetals característiques segons els criteris geogràfics i climàtics de les diferents regions de la Terra (aquestes diferenciacions s'anomenen bioprovíncies) Quan la Biogeografia s'aplica a éssers extints, s'anomena Paleobiogeografia i també serveix per veure la dispersió en el temps dels organismes. Aquí veurem com va sorgir la idea de la Paleobiogeografia i el seu estudi sobre els dinosaures mesozoics.

 BREU HISTÒRIA DE LA PALEOBIOGEOGRAFIA

El primer científic en desenvolupar conceptes de la Biogeografia fou en Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon (França, 1707-1788), un dels pioners de la Biologia. En Buffon va resumir els plantejaments sobre la distribució dels organismes en una llei que porta el seu nom, que postula que en ambients amb característiques ecològiques semblants però separats geogràficament, les espècies comunes són poques. Un segle més tard, el paleontòleg nord-americà Richard Swann Lull (1867-1957) va portar per primer cop les ensenyances d'en Buffon a l'estudi dels dinosaures. Creia que els continents havien ocupat durant tota la història del planeta la mateixa posició que en l'Actualitat, però considerava que calia tenir en compte com es connectaven els continents en el passat.

Però a qui es pot considerar la primera visió moderna de la Paleobiogeografia és al paleontòleg hongarès Franz Nopsca (1877-1933), que va treballar amb els dinosaures del comtat de Hateg (actual Romania), que va defensar la teoria de la Tectònica de Plaques (sobre l'existència de zones mòbils en el subsòl que fan moure les masses continentals terrestres al pas dels milions d'anys). En Nopsca va assenyalar que les antigues faunes de dinosaures haurien d'haver emigrat per la semblança entre els fòssils d'aquests animals en certes parts del món, esbossant així el concepte de la bioprovíncia aplicat als temps antics: la paleobioprovíncia. Una paleobioprovíncia és qualsevol territori que en el passat va albergar una fauna i flora característiques que estava condicionada per les condicions climatològiques, ecològiques i latitudinals d'aquell territori. De la mateixa manera passa amb les bioprovíncies actuals.

Mapamundi amb la disposició de les masses continents durant el Juràssic, quan molts dels quals encara continuaven estant units però ja amb certes separacions marítimes.
Foto: NAU Geology.

Mapamundi amb la disposició de les masses continentals durant el Cretaci, quan el perfil terrestre comença a assemblar-se més a l'actual però encara amb certes diferències.
Foto: Nau Geology.

PALEOBIOGEOGRAFIA DELS DINOSAURES NO AVIARIS

Durant el Mesozoic es mostra una constant en l'evolució paleobiogeogràfica dels dinosaures, en la qual les faunes són cada vegada més diferents degut a la separació primer del Pangea i després del Laurasia i el Gondwana.

Com que al Triàsic superior només hi havia el Pangea com a únic supercontinent, els primers dinosaures tenien una distribució gairebé cosmopolita, sent el seu exemple més clar els Prosauròpodes Plateosàurids, dels quals s'han trobat fòssils a Amèrica del Nord, del Sud, Europa i la Xina. Durant el Juràssic inferior (circa 200 M.A.) comença a obrir-se el Pangea i els dos continents que en van quedar, el Lauràsia al nord i el Gondwana al sud, només estaven connectats per una porció de terra a l'oest de l'actual Mediterrani. L'existència encara de ponts terrestres va fer que encara existissin faunes de dinosaures molt similars entre si a l'Àfrica, Europa i Amèrica del Nord (tal com es mostra en els jaciments de les Formacions Tendaguru, Lourinha i Morrison, respectivament). De fet, el continent nord-americà i l'arxipèlag europeu formarien un sol continent anomenat Euroamèrica, que durant el Juràssic superior es va anar separant d'Àfrica, fet que es troba recolzant per la presència de Sauròpodes Camarasàurids i d'Ornitòpodes Iguanodòntids en el primer continent i no en el segon. El primer bloc continent totalment independent que es va desenvolupar durant el Juràssic fou l'Àsia Central, on comença a aparèixer una fauna dinosauriana totalment diferent a la dels altres territoris (Teròpodes Sinraptòrids, Sauròpodes Mamenquisàurids, Tireòfors Huayangosàurids...).

Dinosaures del Triàsic superior del Brasil amb les seves possibles siluetes assenyalant als altres indrets del món on s'han trobat fòssils del seu tipus.
Foto: Paleontologia de Vertebrados (revista científica brasilera). 

La separació definitiva dels continents es va dur a terme durant el Cretaci. A principis del període, es va obrir definitivament l'Atlàntic i la connexió entre Amèrica del Nord i Àfrica era impossible, mentre que pel moment encara hi havia semblances entre les faunes nord-americanes i europees (Iguanodòntids, Braquiosàurids, Anquilosaures...). A Europa hi va haver durant el Cretaci inferior ponts terrestres que la connectaven amb l'Àfrica i hi va haver molts intercanvis faunístics, inclosos de dinosaures (veure les entrades sobre el Tito i els Rebaquisàurids ). Amèrica del Sud i Àfrica també s'havien acabat de separar però encara compartien dinosaures en comú com els Titanosaures o els Teròpodes Abelisàurids i Carcarodontosàurids. A mitjans del Cretaci es va posar punt i final a Euroamèrica i el continent nord-occidental va ser dividit en dos trossos, Laramídia a l'oest i Apalàtxia a l'est, separats pel Mar Interior Occidental (veure l'entrada sobre els Ceratopsians a Apalàtxia), que van tenir molt pocs intercanvis faunístics. Laramídia, a més, va entrar en contacte amb a Àsia a través d'un pont de terra a l'actual estret de Bering, formant així el gran continent d'Asiamèrica. Això explica la gran semblança entre les faunes del Cretaci superior d'Àsia Central per una banda i l'oest nord-americà per l'altra (Ceratopsians, Anquilosàurids, molts tipus de Teròpodes...) i l'extinció local de les faunes anteriors com els Braquiosàurids, els Estegosaures i els Al·losauroïdeus durant aquest període.

La mateixa imatge però amb dinosaures del Cretaci inferior del Brasil. Les fotos formen part d'un estudi dedicat específicament a les seves relacions paleobiogeogràfiques.
Foto: Paleontologia de Vertebrados.

Els dinosaures no aviaris de l'última etapa de la seva existència no eren tan grans com els seus predecessors del Cretaci inferior i el Juràssic, però si que va ser l'època en que van ser més diversos.

Per la seva banda, Europa presentava a finals del Cretaci una fauna de dinosaures mixta amb tàxons típicament septentrionals com els Nodosàurids i els Hadrosàurids, d'altres d'indígenes com els Rabdodòntids i d'altres molt comuns al Gondwana com els Abelisàurids i els Titanosaures.

I aquí amb els dinosaures del Cretaci superior del Brasil. En tots tres casos, els dinosaures brasilers tenen parents propers a moltes parts del món, encara que les tres imatges representen èpoques molt diferents.
Foto: Paleontologia de Vertebrados.

Els primers Neornites.

Fins fa deu anys, la hipòtesi majoritària sobre l'origen dels Neornites (les aus modernes) i la seva diversificació era que no van aparèixer fins després del Límit K/T o que ja existien abans però eren poc diversos. Tot i això, a partir de principis del 2000 van començar a aparèixer fòssils de Neornites no sols anteriors al Límit K/T, si no també amb una forma molt semblants al de les espècies actuals del grup. Aquí veurem dos casos d'aquests descobriments, junt amb el d'una au més primitiva que podria ser un avantpassat directe dels Neornites.

GANSUS

Es tracta d'un dels membres més antics dels Orniturs (Ornithurae, "cua aviària" en grec), clade que inclou a totes les aus amb un pigostil amb almenys sis vèrtebres caudals fusionades. Prové de sediments del Cretaci inferior Aptià (120 M.A.) i el seu nom fa referència a la província xinesa de Gansu on es van descobrir per primer cop els seus fòssils. Consta de dues espècies: Gansus yunmensis (descrita al 1984 i procedent de la Formació Xiaogu a Gansu) i Gansus zheni (descrita al 2014 i procedent de la Formació Jiufotang a Liaoning). Al 1984 va ser presentat amb un sol exemplar, una extremitat posterior, però a partir de llavors s'han enregistrat 14 fòssils més que representen altres parts del cos i alguns d'ells amb plomes preservades. Tot i mantenir característiques primitives com les ales amb urpes, d'altres localitzades a la pelvis l'apropen als Neornites. Tenia la mida d'un colom i el seu aspecte era semblant al d'un ànec, el que indica un mode de vida semi-aquàtic. El Gansus ha viscut moltes revisions des del seu descobriment a causa dels nous fòssils que s'han anat desenterrant. La més recent fou al 2015 a la revista Historical Biology en que es va descriure un exemplar amb gastròlits, el que indica que seria una au més aviat herbívora.

Reconstrucció de dos Gansus, un volant i l'altre nedant.
Foto: Mark Klingler.

  

Esquelet complet de Gansus zheni procedent de Liaoning.
Foto: Zootaxa.

VEGAVIS

Els fòssils de Neornites cretàcics s'han identificat en sediments immediatament anteriors als Límit K/T, durant el Maastrichtià, i pertanyen a llinatges relacionats amb els ànecs i oques actuals (Anseriformes). L'animal fòssil més reconegut en aquest cas és el Vegavis iaai, que per no ser poc prové de l'Antàrtida, el que indica una molt àmplia distribució geogràfica dels Neornites a més d'una gran diversificació quan encara no havia acabat el Mesozoic. El nom genèric Vegavis vol dir "au de Vega", en record de l'illa antàrtica on es van trobar les seves restes, i el nom específic iaai és una referència al Instituto Antártico Argentino (IAA) que les va identificar. L'holotip del Vegavis, un esquelet parcial sense crani, va ser desenterrat el 1992, però no es va poder descriure fins al 2005 a la Nature ja que el fòssil estava incrustat en una matriu rocosa molt dura que demanava una preparació molt costosa. El Vegavis representa un animal amb la mida aproximada d'un ànec actual (60 cm). L'absència de crani fa impossible esbrinar quina era la seva alimentació ni el seu aspecte complet, però per les característiques de les parts de l'esquelet present a l'holotip, sembla una au aquàtica, tot i que no es descarta que podria haver viscut temporalment a terra ferma.

Reconstrucció de dos Vegavis en una platja de l'antiga Antàrtida observant a un Hadrosàurid, com a metàfora del contacte entre els Neornites i els dinosaures no aviaris.
Foto: Michael Skrepnick.

Holotip del Vegavis.
Foto: Nature.

TEVIORNIS

De fet, existeix una família completa d'Anseriformes del Cretaci superior i el Paleògen, els Presbiornítids (Presbyornithidae). El seu nom prové d'un tàxon del Paleògen Paleocè-Oligocè anomenat Presbiornis. Almenys una d'aquestes aus va viure abans del Límit K/T, el Teviornis gobiensis ("au d'en Victor Tereschenko i del Gobi") identificat a Mongòlia en sediments de 70 M.A., en una època i regió amb una presència excepcional de dinosaures no aviaris. El Teviornis va ser descrit pel paleontòleg de l'Institut Paleontològic de l'Acadèmia Russa de Ciències Evgeny Kurochkin al 2002, pel que és una evidència de la presència de Neornites evolucionats abans del Límit K/T anterior al Vegavis, però passa que molts paleontòlegs han revisat posteriorment al Teviornis i no el consideren de la mateixa manera que el tàxon antàrtic. Al 2004, els nord-americans Julia Clarke i Mark Norell van realitzar un altres estudi i segons ells, hi ha molt poques característiques del Teviornis que mostrin que fos un Presbiornítid i la seva posició dins d'aquest grup seria molt dubtosa. En una posició encara més dubtosa s'hi troben alguns exemplars sense identificar procedents també de Mongòlia.

Una bandada de Teviornis davant d'una parella d'Hadrosàurids.

Nous rastres d'icnites de dinosaures a Bolívia.

El registre fòssil de dinosaures més conegut d'Amèrica del Sud és el d'Argentina, però també n'existeix un als països veïns que no s'ha d'oblidar, com Bolívia, on els fòssils corporals no són comuns però els rastres d'icnites de diferents tipus de dinosaures. Aquesta setmana s'ha reportat la visita del paleontòleg argentí Sebastían Apesteguía a tres rastres bolivians acabats de desenterrar.

Els dos primers rastres pertanyen a un Estegosàurid i a un Sauròpode, tots dos del Juràssic superior (circa 145 M.A.) identificats al jaciment Palmar de Tunasniyoj, a 50 km de la localitat d'Icla (província Juana Azurduy de Padilla, al sud del país). Es tracten d'uns dels rastres d'icnites mesozoiques més antics d'Amèrica del Sud i, en el  cas de l'Estegosàurid, representaria una possible nova espècie. En Sebastían Apesteguía va vindre el 28 de juny com a part d'una expedició organitzada per l'Ajuntament d'Icla i serà ell l'encarregat d'estudiar les icnites i publicar la descripció en una revista científica. La presència de tantes petjades a Tunasniyoj podria ser deguda a que seria un oasi envoltat per un gran desert a finals del Juràssic. És un descobriment important perquè es troben entre alguns dels pocs rastres de dinosaures juràssics a Bolívia, sent la majoria del Cretaci.

Un dels rastres de dinosaures de Palmar de Tunasniyoj.
Foto: Correo del Sur (diari bolivià).

I pertany al Cretaci una icnita gegantina (1,15 metres d'amplada) de Teròpode visitada per en Apesteguía al 26 de juny, la més gran trobada a Bolívia. Va ser trobada per una guía turística, la Grover Marquina, a prop d'una de les capitals bolivianes, Sucre, i estaria situada en sediments al voltant dels 80 i els 78 M.A. (Cretaci superior Campanià). Es tractaria d'una icnita d'Abelisàurid, els màxims depredadors de l'època en la regió, i la mida de l'animal s'ha estimat en 12 m, sent molt gran per a aquests Teròpodes amb una longitud mitjana d'entre 6 i 9 m. També és la petjada d'Abelisàurid més gran del món junt amb una altra trobada al llac Turkana (Kenya), tampoc descrita científicament.

En Apesteguía al costat de la icnita d'Abelisàurid.
Foto: EFE.

Tres notícies sobre la Paleontologia turolenca.

Aquí us presento un recull de tres notícies relacionades amb els jaciments del Juràssic superior i el Cretaci inferior de Terol amb presència de fòssils corporals i icnites de dinosaures. La primera és sobre un estudi en relació a icnites descobertes ja fa anys, la segona sobre l'apropament al públic d'aquests fòssils i la tercera sobre els resultats de la campanya paleontològica d'aquest estiu.

DESCRIPCIÓ D'ICNITES DEL CRETACI

El grup d'Investigació de Vertebrats del Mesozoic i el Quaternari de la Universitat de Saragossa (conegut també com Aragosaurus) va publicar al 5 de juliol (la notícia no va ser publicada al blog del grup investigador fins al dia 27) al New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin la descripció de 11 icnites de Teròpodes i Ornitòpodes de la Formació Mirambel (Cretaci inferior Barremià, situada al municipi de Castellot) descobertes per aquests paleontòlegs al 2011. És el primer estudi sobre icnofòssils d'aquesta localitat. Hi ha diferents tipus d'icnites entre les identificades a Mirambel (petjades veritables, sub-petjades, contramotlles...), algunes molt ben conservades. El més interessant és que les petjades de Teròpodes superen a les d'Ornitòpodes, tot el contrari que amb els ossos, on els Ornitòpodes són els dinosaures que dominen. També hi ha dues icnites de Sauròpodes. La majoria d'elles no s'han pogut identificar, excepte els gèneres Megalosauripus (Teròpode) i Caririchnium (Ornitòpode).

Icnites de Teròpodes de la Formació Mirambel.
Foto: New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

LA MUSEALITZACIÓ DUNES ALTRES ICNITES

Un altre municipi amb jaciments d'icnites de dinosaures (fins a 61 localitats amb 800 fòssils en total) és El Castellar, els quals són de finals del Juràssic (Formació Villar del Arzobispo, 150-145 M.A.) i on hi destaquen les petjades Deltapodus ibericus, relacionades amb el Tireòfor Estegosàurid Dacentrurus armatus identificat per restes òssies, i les Iberosauripus grandis identificades com les d'un Teròpode de gran mida. Els jaciments juràssics de El Castellar són Bien de Interés Cultural pel Govern aragonès des del 2004. En aquest últim any, la Fundación Dinopolis, la principal organització paleontològica dedicada a la investigació i la difusió de les restes fòssils mesozoiques de la província, ha musealitzat algunes de les localitats més importants cobrint-les, cercant-les, marcant recorreguts perquè els visitants puguin veure el més a prop possible els rastres d'icnites més importants i posant panells per facilitar la compressió dels fòssils presents (força semblant al Mirador del Cretaci de Coll de Nargó). És l'últim pas donat per la Fundación Dinopolis per difondre el patrimoni paleontològic de la província i promoure el desenvolupament local, tenint com el seu màxim exponent els museus amb parcs temàtics infantils de la capital i alguns altres pobles com Riodeva, Galve, Castellot o Albarrasí.

Recorregut museístic per un jaciment d'icnites juràssiques de El Castellar.
Foto: Fundación Dinopolis.

RESULTATS IMPRESSIONANTS EN LA CAMPANYA D'EXCAVACIÓ D'ENGUANY

És a l'estiu quan es duen a terme les campanyes d'excavació en els jaciments paleontològics ibèrics, sent la més coneguda la dels jaciments plistocènics de la Serra d'Atapuerca, però també està la dels jaciments miocènics del Cerro de Los Batallones (Comunitat de Madrid) i els jaciments mesozoics repartits per tot Terol, sent organitzades per la Universidad de Verano de Teruel (UVT), impartida per la mateixa Fundación Dinópolis, I els resultats d'aquesta campanya són molt prometedors. Al 2015 i enguany, l'UVT ha centrat els seus objectius al jaciment Sant Cristóbal, pertanyent geològicament a la Formació Villar del Arzobispo i administrativament a El Castellar. Les activitats fets, organitzades pel paleontòleg Alberto Cobos, consistien a que els alumnes identifiquessin icnites de Deltapodus i després desenterressin restes òssies, que no va començar bé però que va acabar en un espectacular esquelet gairebé complet d'Estegosàurid (possiblement de Dacentrurus) amb el 40% dels ossos (vèrtebres sacres, dorsals, caudals i cervicals; costelles, fèmur, peroné i una espina òssia de la cua), amb alguns ells articulats. Els ossos d'Estegosàurids són força comuns en la Formació Villar del Arzobispo, però el nou esquelet pot ser el més complet identificat a tot l'estat espanyol. La notícia ha estat reportat pel Diario de Teruel quan moltes de les restes ja s'havien desenterrat, però encara no s'han extret de la matriu rocosa. Un altre paleontòleg de la Fundación Dinópolis, en Rafaeal Royo, va ser entrevistat al diari destacant la importància de l'isqui, un altre os present en aquest exemplar i que podria indicar, després del llarg procés de preparació i descripció que encara s'ha de fer, si pertany a l'espècie Dacentrurus armatus o una nova espècie del gènere o fins i tot un nou gènere.

Els alumnes de l'UVT desenterrant els ossos del possible Dacentrurus del jaciment Sant Cristóbal.