Sousatitan. Noves restes de Titanosaures al Brasil.

En la segona notícia de Sauròpodes d'avui no es movem de les pàgines de la Cretaceous Research per parlar sobre un Ttanosaure de l'altra banda de l'Atlàntic, del Brasil. Coincidint amb la celebració dels Jocs Olímpics en aquell país, el blog angloparlant Everything Dinosaur (del qual a vegades ha extret informació) va donar a conèixer un estudi publicat al 5 de juliol per paleontòlegs de la Universitat Federal de Pernambuco i la de Sao Carlos al Brasil i la de Ciutat del Cap a Sud-àfrica.

A l'estat de Paraiba, al nord-est del Brasil, i més concretament en una regió coneguda com Sousa, s'han identificat varis rastres de dinosaures cretàcics i alguns ossos, encara que molt pocs i molt dispersos entre si. Un d'aquests ossos, un peroné, ha estat identificat com el d'un Titanosaure. El fòssil pertany geològicament a la Formació Rio Piranhas del Cretaci inferior Hauterivià-Barremià (circa 136 M.A.). És el primer fòssil corporal de Titanosaure desenterrat en aquesta part del Brasil, un país del qual s'han descrit nou tàxons. L'exemplar ha rebut el nom de Sousatitan ("tità de Sousa"), un nom que sembla científic però que realment és afectuós ja que li faltaria la part específica (un altre cas és el també Titanosaure Sibirosaurus, de Rússia). Un sol peroné no ha estat considerat suficient com per nombrar-lo científicament.

El peroné del Sousatitan vist en diferents angles. En la foto més a la dreta de l'os complet hi ha un rectangle on s'indica la part del cos on hi ha hagut el tall per fer l'anàlisi histològica.
Foto: Cretaceous Research.

La peça va ser desenterrada pel resident local Luiz Carlos Gomes, que va publicar el seu descobriment on-line per mitjà d'una foto, i va ser per aquí que els paleontòlegs es van adonar de la troballa i el van extreure per a l'estudi del qual parlo avui. L'os es va comparar amb els rastres d'icnites de Titanosaures presents també a Sousa, els quals semblen pertànyer a animals adults amb una mida aproximada de 16 m. El peroné semblava ser el d'un exemplar més petit, que podria tractar-se o d'un juvenil o d'un tàxon nan. L'anàlisi histològica de la zona mitjana del peroné va confirmar que la criatura a la qual pertanyia la resta era un subadult que tindria entre un 40% i un 50% de les dimensions d'un possible adult. El Sousatitan podria haver tingut una llargada de 5,7 m i una alçada d'1,6 m, i ja hauria passat bona part de la fase de creixement juvenil, sense acabar de fer el procés.

Una nova aventura amb Titanosaures ha començat al país de la samba i el carnaval. El descobriment del Sousatitan també ja ha estat anunciat en mitjans brasilers.

Relació de mida entre el Sousatitan (negre) amb dos exemplars identificats a partir d'icnites (els dos tons de gris). Els tres dinosaures estan a la vegada posats en relació a un humà.
Foto: Universitat de Ciutat del Cap.

Lohuecotitan pandafilandi, el Titanosaure de Conca.

Aquest dissabte presento dues notícies sobre l'estudi dels Sauròpodes ocorregudes durant aquests juliol i agost. Totes dues van sobre noves espècies, una de la Península Ibèrica descrita amb nom binomial permanent i una del Brasil la qual encara només posseeix un nom afectuós.

Doncs comencem parlant de l'espècie ibèrica. En una entrada anterior ja vaig parlar del jaciment de Lo Hueco (Conca, Cretaci superior Campanià-Maastrichtià), d'on els Sauròpodes Titanosaures són els fòssils estrella. Des del 2007 que s'han anat desenterrant restes postcranials d'aquests dinosaures, la descripció de les quals per fi ha sortit a la llum sota un nom científic binomial: Lohuecotitan pandafilandi. El nom genèric significa "el tità de Lo Hueco" (titan és un sufix molt utilitzat amb els Titanosaures en referència al nom del grup i la seva gran mida). I l'específic és una referència cultural a en Miguel de Cervantes i la seva obra mestra Don Quixot de La Manxa, a través del gegant Pandafilando de la Fosca Vista. L'article que el presenta, signat pel Grup de Biologia Evolutiva de la UNED, la UAM i el Museu d'Història Natural de Berlín va ser publicat a la Cretaceous Research l'11 d'agost. El dinosaure va ser presentat per alguns dels científics autors en una roda de premsa el 19 d'agost al Museu Paleontològic de Castella-La Manxa.

Reconstrucció d'un Lohuectotian caminant per una zona costera. Els osteoderms del llom estan realitzats a partir d'altres Titanosaures.
Foto: Eloy Manzanero i Francisco Gascó.

L'holotip del Lohuecotitan està descrit per un esquelet parcial desarticulat compost per tres vèrtebres cervicals, sis dorsals, fragments de les vèrtebres sacres, vint vèrtebres caudals, el cúbit esquerre, els dos isquis, el pubis esquerre i el fèmur, tíbia i peroné drets. Representa un animal entre 15-20 metres de longitud que va viure fa uns 75 M.A. El Lohuecotitan és el segon Titanosaure cretàcic autòcton de  la Península Ibèrica després del Lirainosaurus, identificat a Castella i Lleó i el País Valencià. Encara que la proporció de fòssils d'aquests Sauròpodes a la Península va augmentant, segueixen sent pocs els que estan descrits a partir de restes suficients i les relacions filogenètiques amb els Titanosaures més comuns i coneguts d'altres continents segueixen sent poc clares. El Lohuecotitan s'ha situat en l'anàlisi filogenètica dins del clade de Titanosaures conegut com Lithostrotia a partir d'articulacions amb un angle molt pronunciat a les vèrtebres dorsals. Això situa al Sauròpode de Conca a prop del mongol Ophistocoelicauda, el nord-americà Alamosaurus i els Saltasàurids (Saltasauridae), que inclou als Titanosaures més coneguts. El peroné també presenta afinitats amb el de l'indi Jainosaurus. Per una altra banda, el Lohuectotian es diagnostica a partir de vuit característiques pròpies de les vèrtebres. Per ara, encara s'ha d'esperar per obtenir una visió més general dels Titanosaures ibèrics i les seves afinitats evolutives.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Sacre, cúbit, fèmur, isqui, pubis, peroné i tíbia (alguns en diferents vistes) de l'holotip del Lohuecotitan.
Foto: Cretaceous Research.

El retorn del "rex". Noves restes de Tiranosaure.

Els resultats de les campanyes d'excavació fetes cada estiu per museus i universitats són presentats per les institucions organitzadores. Aquí destaco un cas procedent dels EUA, en la campanya feta pel Museu Burke o Museu d'Història Natural i Cultura de l'Estat de Washington (Seattle) als jaciments de la Formació Hell Creek a Montana.

El 17 d'agost, el Museu Burke va publicar el descobriment més espectacular fet durant la campanya d'enguany, un esquelet parcial de Tiranosaure, el rei de Hell Creek. Fins llavors s'havia desenterrat el 20% de les restes, que incloïen un crani, les dents, costelles, certes vèrtebres i la pelvis. Els fòssils de Tiranosaure sempre són especials, ja que el dinosaure no aviari més popular de tots és un animal escàs en els jaciments. Això fa que molts dels esquelets parcials que s'han desenterrat d'aquest Teròpode tinguin noms afectuosos com la femella adulta Sue del Museu Field d'Història Natural (Chicago), la femella juvenil Jane del Museu Burpee d'Història Natural (Rockfield, Illinois) o el mascle Stan de l'Institut de Rcerca Geològica dels Turons Negres (Hill City, Dakota del Sud). En aquest cas, els paleontòlegs de Seattle han anomenat al nou exemplar el "Rex Tufts-Love", en homenatge a dos paleontòlegs voluntaris que el van identificar per primera vegada: en Jason Love i en Luke Tufts.

Quatre paleontòlegs del Museu Burke cobrint de guix el crani del "Rex Tufts-Love", abans de ser transportat a Seattle.
Foto: Museu Burke/Dave DeMar.

El "Rex Tufts-Love" té una edat aproximada de 66, 3 M.A., pel que és 300000 anys anterior al Límit K/T. Els paleontòlegs que l'han desenterrat ja han indicat alguns aspectes que es podrien extreure del "Rex Tufts-Love", encara que falta molt de temps perquè es comenci un estudi seriós. Per exemple, diuen que aquest exemplar podria tenir 15 anys a l'hora de morir, una edat que, després de molts estudis anteriors, està considerada la longevitat mitjana d'un Tiranosaure, que podria arribar als 25 anys. Per avui, 25 d'agost, el crani i les costelles del "Rex Tufts-Love" ja va ser transportats a Seattle mitjançant un camió. Les restes transportades, inclòs el recobriment de guix, pesen més d'una tona i 130 kg. Pesava tant que es va tenir que utilitzar un tractor d'alta resistència per posar el fòssil dins del camió. La càrrega va arribar al Museu Burke el 18 d'agost.

Una de les dents del "Rex Tufts-Love". Les dents són algunes de les parts millor conservades d'aquest mou Tiranosaure.
Foto: Museu Burke/Tom Wolken.

Segons l'equip de Seattle, el crani del "Rex Tufts-Love" es troba entre els 15 més complets de Tiranosaure. Creuen que un exemplar tant ben conservat del gegantesc depredador podria ser una atracció important del Museu Burke. Des del 20 d'agost, i fins al 2 d'octubre, el crani de Tiranosaure està exposat al museu encara envoltat del recobriment de guix. A partir d'aquí, començarà el procés de preparació i descripció del fòssil, la qual supera l'any en casos com aquests. També es desenterraran la resta d'ossos del Tiranosaure durant la campanya de l'estiu que ve. El Museu Burke està en procés de renovació i un nou edifici s'inaugurarà al 2019. Sent optimistes, l'equip de paleontòlegs considera previst exhibir el crani totalment extret de la roca en el nou museu.

Els mamífers al Límit K/T. Investigacions 2016.

Després dels dinosaures no aviaris, el llinatge d'animals sobre el qual s'han dedicat més investigacions respecte a la seva situació al Límit K/T són els mamífers, considerats els grans supervivents per ocupar els nínxols ecològics terrestres bacants després de que les aus ocupessin els aeris. Enguany s'han publicat varis estudis sobre la relació mamífers-Límit K/T, i aquí en comentaré dues que semblen el suficientment interessants, sobretot per aparèixer en certs mitjans tant divulgadors com generals.

Imatge humorística sobre el canvi de rols en els ecosistemes terrestres abans i després del Límit K/T. El mamífer passa de ser la presa al depredador i al dinosaure li toca el camí contrari.

MAMÍFERS NO TANT DOMINATS...

La visió clàssica en els estudis paleontològics sobre els mamífers mesozoics, i la que s'ha difós més al públic per mitjans com els documentals, és que tots aquests animals eren criatures nocturnes, de dieta insectívora, no més grans que una mostel·la i poc diversificats, a causa de la supremacia ecològica dels dinosaures en els medis terrestres. L'extinció del Límit K/T va permetre que els mamífers poguessin adquirir les formes que coneixem actualment, o semblants.

Mentre aquest paradigma continua sent el més popular entre el públic, en la última dècada i mitja s'han descrit tot un seguit de mamífers juràssics i cretàcics, majoritàriament xinesos, que no concorden amb l'esquema anterior (com el Volaticotherium, semblant a un esquirol volador, el Castorocauda, el nom del qual significa "cua de castor", o el Repenomamus, d'una mida considerable i amb un holotip associat a unes cries de Psittacosaurus que podrien ser les seves preses). Però, tot i el caràcter extraordinari d'aquests fòssils, a vegades s'han tractat com casos aïllats.

Baix-esquerra: foto de l'esquelet holotip del Castorocauda, imprès en una placa de roca de la Formació Jiulognshan (Mongòlia Interior). Dalt-esquerra: dibuix dels ossos de l'holotip i les impressions del seu pelatge. Dreta: reconstrucció de l'esquelet en un hipotètic comportament aquàtic.
Foto: Science.

Els exemples anteriors són del Juràssic superior i del Cretaci inferior, però ara l'enfocament s'ha traslladat al Cretaci superior, on sembla que aquesta diversificació mamífera es va produir a una escala major. Doncs aquí arriba el moment de presentar la investigació d'en David Grossnickle, de la Universitat de Chicago, i l'Elis Newham, de la Universitat de Southampton, publicada a la Proceedings of the Royal Society B el 8 de juny. El seu objecte d'estudi són els molars inferiors de diversos mamífers Teris (marsupials i placentaris) del Cretaci superior (les seves restes més comunes), els quals mostren una significativa diferenciació entre ells, el que indica una varietat important de dietes entre aquests animals. La conclusió obtinguda és que els Teris ja podrien ocupar algun nínxol ecològic una mica més elevat que el d'un insectívor entre uns 10 i uns 20 M.A. del Límit K/T.

Gràfics que mostren la diversitat dels Teris segons la regió, el clade i la morfologia dels molars, entre altres.
Foto: Proceedings of the Royal Society B.

Els motius d'aquesta diversificació i petita promoció ecològica dels Teris cretàcics no acaben d'estar clars, però els dos investigadors ho relacionen amb un equivalent semblant del món vegetal, les Angiospermes, que proporcionarien nous tipus d'aliments a animals de mida mitjana-petita. En el cas dels insectívors, l'aparició de molts insectes pol·linitzadors també els hauria afectat positivament. L'estudi també llença per terra el concepte que el Límit K/T va ser beneficiós pels mamífers, més aviat va tenir un efecte semblant al dels dinosaures. Altres conclusions que han tret del registre fòssil dels Teris cretàcics és que van patir un fenomen d'extinció selectiva, on els tàxons amb una dieta especialitzada van desaparèixer i van sobreviure els tàxons amb una dieta generalitzada. Els dinosaures van passar més o menys pel mateix, però les aus supervivents eren les que tenien la dieta més especialitzada. Conclusió final: l'"època dels mamífers" ja es preludiava als últims moments de l'"època dels rèptils".

...PERÒ TAMBÉ VAN PATIR CERTS PROBLEMES

A finals del mateix mes, més concretament al 23 de juny, la Revetlla de Sant Joan a Catalunya, es va publicar a la Journal of Evolutionary Biology la investigació feta per en Nicholas Longrich de la Universitat de Bath i dos col·laboradors de la mateixa institució, la qual també té els mamífers del Límit K/T com a objecte d'estudi. Tot i que no menciona si els mamífers estaven molt diversificats abans dels fatídics 66 M.A., mostra un escenari més catastrofista per aquests cosins llunyans nostres.

L'equip va examinar el màxim nombre possible de restes fòssils mamíferes (8000 fòssils pertanyents a 145 espècies) del Cretaci superior i el Paleocè d'Amèrica del Nord. Els resultats obtinguts mostren que l'extinció de fa 66 M.A. hauria tingut afectes negatius per a molts mamífers, com en la investigació Grossnickle-Newham, però a una escala molt major, en una proporció de quatre espècies supervivents d'un grup de 59, amb el que els mamífers gairebé que acaben desapareixent. El patró observat per en Longrich i els col·laboradors mostra que els tàxons amb una àmplia distribució geogràfica (tenint en compte que només s'ha investigat un continent, encara que sigui el més proper a Chicxulub) són els que tenen més possibilitats de sobreviure, condemnant als animals de distribució reduïda.

Les conclusions de l'equip de Bath mostren un tempo molt ràpid geològicament pel que fa a la recuperació faunística després del Límit K/T. En uns 300000 anys, la diversitat mamífera nord-americana augmenta fins a arribar a una proporció major a la que existia al Cretaci superior. La nova fauna mostra una varietat morfològica i un nivell d'endemisme (de diferència entre àrees geogràfiques reduïdes) també major a la cretàcica. En Longrich va parlar sobre la seva investigació a la revista de la Smithsonian Institution (Washington DC), on va senyalar que l'endemisme va afavorir a l'èxit dels mamífers durant el Cenozoic pel fet que cada àrea experimentava evolutivament d'una manera diferent. Però la conclusió final és que gairebé el nostre llinatge deixa aquest món i la supervivència hauria estat més un cop de sort. Els dinosaures haurien quedat en ridícul! O haurien continuat sent els amos si algunes aus haguessin ocupats els nínxols ecològics dels seus desapareguts cosins.

Mapes amb la situació dels jaciments d'on provenen els fòssils de mamífers estudiats en Longrich i els seus col·laboradors i una gràfica amb la diversitat d'espècies de cadascun.
Foto: Journal of Evolutionary Biology.

Un estiu d'Heterodontosàurids.

Els Heterodontosàurids, petits Ornitisquis basals existents des del Triàsic fins al Cretaci, han protagonitzat dues investigacions realitzades aquest estiu, una al juny publicada en una revista científica i l'altra al juliol presentada als mitjans.

EL PRIMER ORNITISQUI ARBORÍCOLA

El 27 de juny es va publicar a la Journal of Paleontology de la Universitat de Cambridge la descripció d'unes les restes òssies d'Heterodontosàurid procedent de la Formació Cañón Asfalto (Chubut, Argentina) per part de paleontòlegs del Museo Paleontológico Eigidio Feruglio (Trelew, també a Chubut), la Universidad Nacional de Río Negro i el Museu Estatal de Paleontologia i Geologia de Baviera (Munic). Els fòssils consistien en un peu format per dos metatarsians complets amb les seves respectives falanges i unes vèrtebres caudals associades.

A la Formació Cañón Asfalto ja s'havia identificat amb anterioritat (2011) una espècie d'Heterodontosàurid, el Manidens condorensis ("mà i dents de Cerro Cóndor", un poble proper al jaciment on es va desenterrar l'holotip). Tot i que les noves restes són molt fragmentàries com per assignar-les a un tàxon, l'equip considera que el propietari podria ser un Manidens per ser de la mateixa àrea i època (Juràssic inferior Toarcià, circa 180 M.A.). Per desgràcia, les úniques restes no conegudes del Manidens són, casualitat o no, els peus. Per les característiques histològiques, el nou exemplar seria un subadult.

Falanges de l'exemplar no identificat de la Formació Cañón Asfalto i el peu complet comparat amb els de l'Heterodontosaurus (Juràssic inferior, Sud-àfrica, 1), el Tianyulong (Cretaci inferior, Xina, 2) i un altre exemplar no identificat argentí (3).
Foto: Journal of Paleontology.

Mentre que la confirmació d'aquest peu al Manidens es manté amb dubtes, la morfologia en si dels ossos ha mostrat caràcters molt interessants. Amb comparació amb altres Heterodontosàurids, una vora a la part posterior del peu indica que l'individu tindria un tendó de més. Algunes de les característiques són típiques d'animals bípedes corredors, el comportament assignat majoritàriament als Heterodontosàurids, però les falanges són més llargues del normal i les urpes tenen una forma estreta i corbada. Aquests últims trets, dins dels dinosaures, només són presents en les aus arborícoles, pel que aquest individu argentí podria tindre un mode de vida semblant. Es tracta així del primer cas de comportament arborícola en un Ornitisqui. A més, la morfologia del primer dit del peu, més curt que la resta, indica que el dinosaure podria agafar objectes amb aquest dígit, com un "polze".

Reconstrucció del propietari del peu de la Formació Cañón Asfalto.
Foto: Julio Lacerda.

DESCOBERT PELS RAIGS MÉS POTENTS

Just un mes després de la presentació del peu de la Formació Cañón Asafalto, certs mitjans de comunicació generals, com la BBC, van presentar un projecte realitzat a partir d'un esquelet de l'espècie tipus d'Heterodontosàurid, l'Heterodontosaurus tucki (el nom específic prové del cognom d'un patrocinador de les investigacions que van desenterrar els primers exemplars). El fòssil va ser trobat pel paleontòleg sud-africà Billy de Klerk al 2005 en un torrent fangós en els terrenys d'una granja a la província de Cap Oriental. Aquesta mostra és de 1,1 m de llargada i 10 kg de pes.  Es tracta de l'esquelet més complet d'Heterodontosaurus descobert fins ara. La majoria de la informació estreta sobre aquest gènere prové de fòssils més aviat fragmentaris.

Però hi havia un problema, el fòssil era massa fràgil i la roca massa dura com perquè es pogués estudiar amb mitjans convencionals (com el TC) sense que sofrís algun dany. L'exemplar va anar a parar a mans d'en Jonah Choiniere i en Vincent Fernandez, paleontòlegs de la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg). Van decidir que utilitzar radiografies seria la millor manera d'examinar l'exemplar. I no van utilitzar una màquina de raigs X qualsevol, si no la Instal·lació Europea de Radiació de Sincrotró (European Synchrotron Radiation Facility, ESRF) de Grenoble (França), la màquina de raigs X més potent del món.

Foto de l'esquelet d'Heterodontosaurus al complet.
Foto: Billy de Klerk.

Com en un TC, es va poder obtenir una imatge en 3D dels ossos amb la qual es pot observar les cavitats d'antics òrgans com l'encèfal, per investigar posteriorment sobre la seva biologia. Es va observar que els ossos del crani no estaven units del tot, pel que seria un juvenil. Les dents d'aquest Heterodontosaurus estan totes intactes i algunes d'elles estaven a punt de ser reemplaçades per altres, sent la primera prova d'aquest comportament de substitució de dents, comú en molts llinatges de dinosaures, en aquesta espècie.

Escàner del crani de l'Heterodontosaurus fet amb la tecnologia de l'ESRF.
Foto: ESRF.

Postdata: No he trobat proves de que aquests resultats estiguin publicats en una revista científica. 

Extinció sobtada al Límit K/T antàrtic.

Ja s'ha vist que l'extinció del Límit K/T no va exterminar només als dinosaures no aviaris. La resta d'animals que van desaparèixer al desastre de fa 66 M.A., sent sobtat o gradual, són molt importants per comprendre el desenvolupament dels esdeveniments, ja que els dinosaures són animals més aviats escassos en el registre fòssil. Els fòssils que més ajudarien a extreure conclusions sobre els ambients passats són els d'uns éssers que no desperten tanta simpatia, els animals bentònics (del fons marí), com els Bivalves i els Gasteròpodes.

Encara que el registre fòssil de Bivalves i Gasteròpodes sigui moltíssim més comú que el dels dinosaures, també existeixen diverses interpretacions d'aquest a favor d'extincions sobtades provocades per impactes gegantins com el de Chicxulub o d'extincions graduals sorgides a part d'un canvi climàtic. El cas que vinc a presentar avui no es refereix als animals bentònics d'una regió qualsevol, si no dels de la mateixa Antàrtida. La hipòtesi majoritària referent a la fauna propera als pols és que es va veure afectada per l'extinció massiva del Límit K/T amb una mica de retràs respecte a la fauna propera als tròpics, on van succeir els fenomens considerats culpables (Chicxulub i traps del Dècan). Enguany també s'ha publicat una investigació referent a aquest tema, que mostra una visió que contradiu a la tradicional.

El 26 de maig es va publicar a la Nature una investigació feta per la Universitat de Leeds i pel Centre d'Investigació Antàrtica de la Gran Bretanya (Cambridge) que revisava més de 6000 fòssils marins procedents de la Formació López de Bertodano, situada a la illa de Seymour (ubicada geogràficament a la Península Antàrtica, on també s'han trobat fòssils terrestres d'una època semblant). La Formació López de Bertodano representa 4 M.A. entre el final del Maastrichtià i l'inici del Danià (la primera etapa del Paleocè). Els fòssils analitzats s'han recol·lectat al llarg de sis anys i corresponen a una gran varietat d'animals marins tant bentònics com nectònics (els que viuen nedant entre la superfície i el fons), que van des dels comuns Bivalves i Gasteròpodes fins als més aviat escassos Mosasaures i taurons, passant pels Ammonits.

Diplomoceras, un Ammonit del Cretaci superior present en els fòssils investigats per l'equip de Leeds i Cambridge.
Foto: James McKay.

Altres grups d'investigadors van proposar que l'extinció del Límit K/T seria menys intensa als pols que als tròpics per la variació de la latitud i per la suposició que els animals de les primeres regions podrien sobreviure millor degut a que haurien d'estar adaptats a condicions característiques dels pols com la nit permanent durant l'hivern. Estudis fets anteriorment amb altres localitats marines del Maastrichtià en latituds similars mostraven que aquests ecosistemes ja sofrien un episodi d'extinció abans del Límit K/T, que s'havia identificat amb un escalfament global començat 2 M.A. abans. La nova evidència de la Formació López de Bertodano mostra que la proporció faunística es va mantenir estable al llarg d'aquest interval, amb una taxa d'extinció molt baixa. Al final, un 70% dels animals desapareix del registre fòssil durant els fatídics 66 M.A., una proporció semblant a la dels ambients marins de jaciments amb una paleolatitud tropical durant el Maastrichtià. Tot i que existeix un període d'escalfament, aquest no influeix amb els canvis observats. L'inici de la recuperació de la fauna hauria començat 350000 anys després de l'extermini generalitzat. Això fa que s'hagi tret la conclusió de que l'impacte meteòric de Chicxulub sigui el principal responsable del desastre, amb una possible "col·laboració" dels traps del Dècan, en el cas que les datacions del basalt indi indiquin un període d'erupció molt continuat.

Gràfica que mostra la diversitat dels fòssils de la Formació López de Bertodano i els seus patrons d'extinció al llarg del Maastrichtià.
Foto: Nature.

Dinosaures en vermell.

Aquí comentaré algun d'aquells estudis biològics que no tenen els dinosaures no aviaris com a objecte d'investigació, però a l'examinar dos tipus d'animals propers a ells, hi ha una referència als "reis del Mesozoic" en la conclusió. Aquesta referència fa que els resultats de la investigació apareguin en mitjans divulgadors, si no passarien desapercebuts.

Els animals propers als dinosaures mesozoics sobre els quals s'ha investigat són les tortugues i les aus, i el tema d'estudi és la vista i la pigmentació en vermell que presenten els dos clades. L'última aportació a aquest tema es troba en un article publicat a la Proceedings of the Royal Society B per biòlegs de les Universitats de Cambridge, Iowa i Göteborg (Suècia) el 3 d'agost. El seu objectiu era ampliar la informació obtinguda en les investigacions fetes amb els pinsans zebra o diamants clapats (Taeniopygia guttata), un petit granívor que habita a Austràlia. A partir dels pinsans es va poder identificar el gen que posseeix a les aus de la detecció visual del vermell i la pigmentació corporal també en aquest color, anomenat CYP2J19. El nou article ha relacionat aquesta característica de les aus amb un comportament similar present en les tortugues.

Una parella de diamants clapats. El nom alternatiu de pinsans zebra prové de les ratlles negra i blanca que hi ha sota dels ulls.
Foto: EFinch.

Per arribar fins aquí cal conèixer com són les retines, on s'identifiquen els colors per mitjà de les cèl·lules fotosintètiques (els cons), de rèptils i aus. En aquests animals, els cons contenen una sèrie de gotes d'oli que es diferencien segons el color, cosa que no passa en els mamífers. Dins dels rèptils, les tortugues són l'únic llinatge que presenta gotes d'oli vermell als cons, com també ho tenen els ocells. Les gotes separen la llum que entra a la retina en diferents longituds d'ona, el que permet una detecció més sensible de tons vermellosos. Gràcies a això, aus i tortugues poden veure amb més vermells que els humans, alguns dels únics mamífers que el detecten. Les dietes herbívores i granívores de moltes tortugues i aus contenen molts pigments grogs. La funció del gen CYP2J19 és transformar el pigment groc en vermell, augmentant l'espectre de visió en aquest color que ja proporcionen les gotes dels cons. Com ja s'ha senyalat abans en el cas dels pinsans, el gen CYP2J19 provoca a la vegada l'aparició de pigmentació vermella en el cos dels animals (plomes en les aus i closques en les tortugues). Com més vermell sigui un exemplar, més saludable és i també és més atractiu per al gènere oposat.

Tortuga aquàtica de la família dels Emídids (Emydidae) que presenta una coloració vermella al seu cos.
Foto: Nicole Valenzuela (una de les científiques que han signat l'article).

D'aquesta manera, els investigadors han traçat l'evolució del gen CYP2J19 en els Arquelosaures (Archelosauria), un clade que ajunta les tortugues amb els Arcosaures (la classificació de les tortugues dins dels basals Anàpsids és invàlida des del 2015). Així doncs, el gen hauria aparegut cap als 250 M.A. (Permià/Triàsic), abans de quan es considera la separació del llinatge de les tortugues del dels Arcosaures, però després de que els seus avantpassats comuns es diferenciessin dels Escamosos, que no poden veure en vermell. Els cocodrils, que es van començar a diferenciar després de les tortugues, no presenten el gen CYP2J19. Es considera que aquesta pèrdua estaria deguda a l'adopció d'hàbits nocturns pels cocodrils primitius, ja que el vermell no és tan present durant la nit. I és aquí quan s'ha arribat a la conclusió de que els dinosaures no aviaris i també els Pterosaures tindrien el gen CYP2J19, al trobar-se en aquesta posició intermèdia, encara que argumentar això ja entra dins de l'àrea de l'especulació.

Cladograma dels Tetràpodes on estan assenyalats els llinatges on està present el gen CYP2J19.
Foto: Proceedings of the Royal Society B.