Matheronodon provincialis, les dents de tisora d'Occitània.

El 26 d'octubre, la revista Scientific Reports va tornar amb una altra descripció d'un nou tàxon de dinosaure, dirigida en aquest cas per en Pascal Godefroit de l'Institut Reial Belga de Ciències Naturals (Brussel·les) i que té com a objecte d'estudi un seguit de peces dentals i ossos mandibulars d'Ornitòpode Rabdodòntid procedents del jaciment de Velaux-La Bastide Nueve (departament francès de les Boques del Roine, a la Provença). Aquesta localitat està datada de finals del Cretaci superior Campanià (70 M.A.) i ja ha donat altres fòssils de dinosaures que inclouen restes diverses d'Anquilosaures, dents de Teròpodes i material abundant del Sauròpode Titanosaure Astiganosaurus velauciensis (amb el nom específic referit al jaciment). A la nova col·lecció de restes cranials se li ha assignat el binomi Matheronodon provincialis i representa el tercer Rabdodòntid recuperat a terres occitanes junt amb dues espècies del gènere Rhabdodon (R. priscus i R. septimanicus).

Reconstrucció del cap d'un Matheronodon.
Foto: Lukas Panzarin.

El nom genèric Matheronodon significa "dent d'en Matheron", fent un homenatge a en Philippe Matheron, el primer paleontòleg que va descriure material fòssil de dinosaures a la Provença al 1869. El nom específic provincialis és una referència a aquesta regió del sud de França on l'animal ha estat recuperat del passat. L'holotip del Matheronodon és un maxil·lar dret, al qual s'hi afegeix la següent llista de paratips: vàries dents maxil·lars i corones dentals de la mateixa regió i vàries dents del dentari. El propietari d'aquest material mandibular faria uns 5 m de llargada. Entre les característiques de diagnòstic del nou Rabdodòntid provençal es troben l'allargament de les dents tant al maxil·lar com al dentari (fins a 5 cm), la reducció de les agrupacions de dents maxil·lars a 4, una dent funcional (és a dir, dedicada al processament de l'aliment) s'allotja en dos alvèols dentals al maxil·lar, l'escurçament del procés rostral (l'extensió d'os que va cap endavant) també del maxil·lar, més de 25 crestes verticals i paral·leles al costat labial (el que toca al llavi) de les dents maxil·lars i 12 o més crestes secundàries a les dents del dentari envoltant la cresta principal d'aquestes. Els caràcters abans esmentats han servit també per diferenciar al Matheronodon del Rhabdodon a nivell genèric. L'últim tàxon té el procés rostral del maxil·lar més allargat i en posició horitzontal, les seves crestes labials de les dents maxil·lar no en són més de 12 i les crestes secundàries de les dents del dentari no passen de 8. A més, la nova espècie s'ha pogut classificar com un Rabdodòntid degut a la presència de les crestes accessòries de les dents del dentari i de dents maxil·lars amb vàries crestes de mida semblant i sense que hi hagi alguna que sobresurti.

El maxil·lar dret holotip del Matheronodon provincialis en vistes dorsal (a), lateral (b), medial (c) i ventral (d). La foto e és una aproximació a la segona i a la tercera corones dentals maxil·lars.
Foto: Godefroit et al. (2017)/Scientific Reports.

A l'apartat de discussió de l'article de presentació del Matheronodon, en Godefriot i els col·laboradors de vàries institucions belgues i franceses han comparat la mandíbula i els hipotètics hàbits alimentaris dels Rabdodòntids amb els seus equivalents dels Hadrosàurids, l'altre grup d'Ornitòpodes present al Cretaci superior del sud-oest d'Europa. Els Hadrosàurids representen el clímax de la sofisticació de l'aparell alimentari dels dinosaures Ornitòpodes, que va marcar decisivament la seva evolució i diversificació. Els becs d'ànec es caracteritzen per les seves genuïnes bateries dentals de més de 60 agrupacions o famílies dentals compostes d'entre 3 i 7 dents cadascuna, la reducció de la mida de cada dent, corones dentals més altes i la reducció del nombre de crestes. Aquestes innovacions semblen indicar que estaven adaptats per tallar i triturar plantes moderadament dures i riques en cel·lulosa. En canvi, els Rabdodòntids com el Matheronodon, a més de tenir moltes menys dents que els Hadrosàurids, presentaven una superfície de tall a les peces dentals en forma de cisell, una mandíbula més robusta, una mobilitat intracranial més reduïda i una premaxil·la i un predentari estrets (basant-se en el Zalmoxes austríac). Aquesta combinació de trets suggereix que el tancament de les mandíbules d'aquests Ornitòpodes genuïnament europeus era molt poderós i que l'aparell masticatori consistiria només en tallar com si es tractés d'unes tisores (d'aquí part del títol de l'entrada), en una funció semblant a les dents carnisseres dels mamífers i que també presenta algunes retirades amb l'acció dental dels Ceratopsians. També mostra que les plantes de les quals s'alimentarien els Rabdodòntids serien fibroses, llenyoses i resistents a la propagació de la mossegada.

Dents aïllades de Matheronodon. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: dent maxil·lar esquerra, corona dental maxil·lar dreta, dent del dentari dreta i dent del dentari esquerra.
Foto: Godefroit et al. (2017)/Scientific Reports.

Per tant, l'evidència sembla mostrar que les dues branques d'Ornitòpodes es repartirien els nínxols ecològics en els ecosistemes europeus del Campanià i el Maastrichtià, fet que té a veure amb la irrupció dels becs d'ànecs com a dinosaures herbívors dominants al llavors Arxipèlag Europeu a mitjans del Maastrichtià però sense que acabessin de substituir als vegetarians dominants fins llavors que eren els Rabdodòntids i els Titanosaures. Dos tipus d'arbres dominaven la vegetació europeu a la recta final del Cretaci: les coníferes representades pels gèneres Geinitzia i Cunninghamites i les palmeres Sabalites i Pandanites. La diferència principal entre les dues classes de plantes és que les últimes presenten una fibra especial anomenada esclerènquima a les seves fulles, que necessita ser tallada en petits fragments per ser empassades en dents en forma de fulla com les del Matheronodon. Les coníferes, al tenir poc o gens esclerènquima poden ser convertides fàcilment en polpa. Així doncs, els Rabdodòntids menjarien palmeres mentre que els Hadrosàurids europeus s'estimarien més les coníferes, una proposició demostrada pels continguts estomacals i els copròlits dels bec d'ànec nord-americans. Aquests últims també tindrien una dieta més variada que els primers, ja que el material de l'altra banda de l'Atlàntic també inclou fullatge, fruites i llavors d'Angiospermes.

Reconstrucció d'un Sabalites longirhachis, espècie les fulles més completes de la qual es van trobar a Fumanya (Berguedà).