Bayannurosaurus perfectus, nou Iguanodont del Cretaci inferior de la Xina.

Al 12 d'abril es va publicar a la revista Science Bulletin un article signat pel paleontòleg de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències Xing Xu i cinc investigadors xinesos més que consisteix en la creació d'un nou tàxon d'Ornitòpòde Iguanodont basat en fòssils procedents del jaciment de Chulumiao (integrat a la Formació Bayingobi, Cretaci inferior Aptià) dins de la comarca de Bayannur de la Regió Autònoma de Mongòlia Interior, al nord de la Xina (sent justament de Bayannur d'on prové el nom genèric Bayannurosaurus). L'holotip d'aquest nou tàxon de dinosaure és un esquelet de 9 m de longitud gairebé complet i amb molts dels seus elements en connexió anatòmica, un estat de preservació no molt comú que li ha fet valer el nom específic de perfectus ("perfecte" en llatí). La gran mida, la fusió dels ossos de la caixa craniana i el tancament de la sutura entre els centres vertebrals i les apòfisis espinoses indiquen que l'holotip del Bayannurosaurus perfectus era un adult.

Dibuix de l'esquelet holotípic del Bayannurosaurus, amb ossos pintats de varis colors depenent de la part del cos.
Foto: Xu et al. (2018)/Science Bulletin.

El Bayannurosaurus presenta tres caràcters ossis que no s'observen en cap altre Iguanodont: un jugal amb un procés postorbital (zona d'articulació amb el postorbital) relativament robust i corbat anteriorment i amb un procés posterodorsal (allargament situat a la part de darrere de l'os) en forma de corretja, una falange ungual del dit manual I llarg i de forma subcònica i un procés preacetabular de l'ili amb un marge dorsal fortament convex. A més, el Bayannurosaurus mostra a la vegada característiques basals i d'altres de derivades en el clade d'Iguanodonts Ankylopollexia al qual pertany. Entre els caràcters més primitius es poden destacar una fossa antorbital circular i petita, una dent de reemplaçament per a cada alvèol dental a la bateria dental del dentari i una cresta deltopectoral de l'húmer dirigida cap endavant. Per la seva banda, entre els caràcters més evolucionats trobem una part davantera del maxil·lar bifurcada, una apòfisi espinosa de la vèrtebra axis alta d'amunt cap avall i ampla d'esquerra a dreta i una falange ungual del dit manual III aplanada i en forma de peülla. Aquesta posició intermèdia del Bayannurosaurus en termes osteològics es troba confirmada pels resultats de la seva anàlisi filogenètica, en la qual no es troba dins dels Ankylopollexia més basals però fora del clade més exclusiu i derivat Hadrosauriformes, tenint com a tàxon que l'acompanya pel cap baix l'Hypselospinus (Cretaci inferior Valanginià d'Anglaterra) i com a acompanyant pel cap alt l'Ouranosaurus (Cretaci inferior Aptià-Albià de Níger), sent aquest últim el tàxon germà d'Hadrosauriformes.

Anàlisi filogenètica dels Iguanodonts amb la inclusió del Bayannurosaurus. També s'indiquen l'origen geogràfic i l'època de cada tàxon i un mapa amb la disposició dels continents durant el trànsit Juràssic superior-Cretaci inferior on s'indiquen els moviments de dispersió dels Iguanodonts, dels quals es parlarà al paràgraf de baix.
Foto: Xu et al. (2018)/Science Bulletin.

Després d'establir les característiques de diagnòstic i la situació filogenètica del Bayannurosaurus, Xu i col·laboradors han investigat respecte al mode de locomoció del nou dinosaure i a l'evolució de la distribució geogràfica dels Iguanodonts durant el Juràssic superior i el Cretaci inferior. Per establir si el Bayannurosaurus era bípede o quadrúpede, s'ha comparat la longitud del seu fèmur amb la de la seva tíbia i aquesta relació s'ha confrontat més tard amb la coneguda d'altres espècies d'Iguanodonts i Ornitòpodes no-Iguanodonts, fent amb el mateix amb la mesura del quart trocànter del fèmur. El Bayannurosaurus té el fèmur més gran que la tíbia i un quart trocànter reduït, trets que també es troben en els Hadrosàurids (els Iguanodonts més derivats) i que denoten que el nostre protagonista seria quadrúpede durant bona part del temps però que podria adoptar ocasionalment la postura bípeda, mode locomotor conegut com bipedisme faculatiu. Per una altra banda, i utilitzant una Anàlisi Estadística de Dispersió i Vicariància (SDVA, per lesa seves sigles en anglès), Xu i col·laboradors van obtenir que els Iguanodonts s'haurien originat a l'Amèrica del Nord a principis del Juràssic superior degut a que els membres del clade més antics (Camptosaurus i Uteodon) s'han trobat en jaciments de la Formació Morrison (mitjans-finals del Juràssic superior). Entre aquestes dades i el Valanginià (140-133 M.A.), els Ankylopollexia basals haurien emigrat de l'Amèrica del Nord a Europa i d'aquí cap a l'Àsia degut a que durant el Valanginià ja trobem aquests dinosaures a Euràsia. Aquesta dispersió cap a l'est dels Iguanodonts hauria estat afavorida per un període de regressió marina (per tant, de baixada del nivell del mar) que es va produir en el trànsit entre el Juràssic superior i el Cretaci inferior. A més, els resultats de la SDVA mostren que hi va haver com a mínim dues migracions d'Iguanodonts europeus cap a l'Àsia durant el Cretaci inferior. A la vegada, al Cretaci inferior també trobem Iguanodonts a Àfrica, i tot sembla indicar que aquests dinosaures s'haurien dirigit cap al sud tenint Europa com a punt de partida (l'altra possibilitat, l'emigració des de l'Amèrica del Nord cap a la del Sud i des d'aquí cap a Àfrica, no és plausible en aquests moments degut a la gairebé absència de fòssils d'Iguanodonts del Juràssic superior i del Cretaci inferior a l'Amèrica del Sud).

Diagrama resultant de l'anàlisi de les mesures de les extremitats per determinar el mode locomotor dels Ornitòpodes. El Bayannurosaurus es troba a la part central del diagrama, una mica desviat cap a l'esquerra, a prop de l'Hadrosàurid Saurolophus.
Foto: Xu et al. (2018)/Science Bulletin.

Reconstrucció de dos Bayannurosaurus de diferent mida (probablement un adult i un juvenil) pasturant. A l'esquerra de la foto es veuen les restes cranials de l'holotip del Bayannurosaurus. Captura de la portada del número de la revista Science Bulletin en que surt la seva descripció.
Foto: Science Bulletin.