Doble incorporació de noves espècies de dinosaures 3.0. Sauropodomorfs de Sud-àfrica i Argentina.

Des de ja fa un mes que descobreixo articles que presenten nous tàxons de dinosaures en partida doble i, per tant, també hi parlo dels animals descrits al blog. Aquesta setmana tampoc ha estat una excepció, ja que us porto dues noves espècies de Sauropodomorfs amb implicacions evolutives importants cadascuna. La primera espècie es tracta del dinosaure més gran que va viure durant el Juràssic inferior i que ho va ser tenint característiques locomotores diferents a les dels seus cosins Sauròpodes. La segona és un dels Dicreosàurid més antic trobat al Cretaci d'Amèrica del Sud.

LEDUMAHADI MAFUBE

Va ser presentat per en equip científic liderat per en Blair McPhee de la Universitat de Witwatersrand (Johannesburg, Sud-àfrica) en un article publicat a la revista Current Biology el 27 de setembre i està basat en restes postcranials (una apòfisi espinosa cervical parcial, vèrtebres dorsals, vèrtebres sacres fusionades, vèrtebres caudals, un xebró, un cúbit dret, metacarpians, extrem distal del fèmur dret i una falange pedal) procedents del jaciment de Beginsel, situat administrativament a la frontera entre Sud-àfrica i Lesotho i geològicament a la Formació Elliot (Juràssic inferior Hettangià-Sinemurià, 200-195 M.A.). Tant el nom genèric com l'específic del dinosaure estan en sesotho, una de les llengües bantu autòctones de l'Estat Lliure de Sud-àfrica i Lesotho. Ledumahadi significa "tro gegant" en referència a l'enorme mida de l'animal, mentre que mafube vol dir "alba" degut a que és un Sauropodomorf molt antic geològicament i molt basal filogenèticament tenint en compte les seves dimensions.

Restes fòssils de l'holotip del Ledumahadi i la seva posició en una hipotètica silueta del dinosaure.
Foto: McPhee et al. (2018)/Current Biology.

El Ledumahadi mafube es diferencia de la resta de Sauropodomorfs coneguts per tres caràcters de diagnòstic: la vora medial de l'àrea proximal del metacarpià I té una forma semblant a la d'una llàgrima (mentre que altres Sauropodomorfs no-Sauròpodes tenen aquesta part del primer metacarpià en forma de forat de clau), la faceta articular (superfície d'articulació d'una vèrtebra amb una altra) anterior de les vèrtebres caudals és cóncava i profunda i les extremitats anteriors són extremadament robustes amb la circumferència de l'eix del cúbit representant el 57% de la llargada total de l'os. L'anàlisi histològica de l'holotip del Ledumahadi ha revelat que era un adult que hauria arribat a la seva mida màxima al moment de morir i que hauria experimentat un ritme de creixement molt ràpid durant la seva infantesa per després anar disminuint a mesura que s'anava fent gran. L'anàlisi filogenètica del Ledumahadi el recupera com el tàxon germà de dos altres tàxons de Sauropodomorfs no-Sauròpodes de gran mida del Triàsic superior i el Juràssic superior, el Lessemsaurus i l'Antetonitrus, amb els quals forma la família Lessemsauridae, situada en una posició una mica més basal que els primers Sauròpodes.

Anàlisi filogenètica dels Sauropodomorfs amb la inclusió del Ledumahadi. Cada espècie presenta una icona depenent de si seria bípeda o quadrúpeda.
Foto: McPhee et al. (2018)/Current Biology.

I aquí arribem al punt més important sobre l'estudi del Ledumahadi, la seva mida i l'estructura de les seves extremitats. La mesura de les circumferències dels ossos de les extremitats de l'holotip ha revelat que un Ledumahadi pesaria 12 tones, la qual cosa converteix aquest dinosaure en l'animal més gran del Juràssic inferior trobat fins ara i que s'equipara amb el pes d'alguns Sauròpodes del Juràssic mitjà-superior i del Cretaci. A més, una anàlisi per comprovar la locomoció d'un gran nombre de dinosaures, rèptils no-dinosaures i mamífers basat en la comparació entre les circumferències d'húmers i fèmurs va mostrar que el Ledumahadi seria clarament un dinosaure quadrúpede i, després de calibrar-la filogenèticament, la mateixa anàlisi va revelar que la locomoció quadrúpeda ja hauria aparegut en els Sauropodomorfs a mitjans del Triàsic superior Norià (cap als 217 M.A.), havent-hi almenys un retorn al bipedisme en una branca derivada de Sauropodomorfs no-Sauròpodes. El punt més interessant de tot això és que, malgrat tenir una mida semblant a la d'un Sauròpode, el Ledumahadi no posseïa extremitats "columnars" com les dels seus cosins més derivats, considerades un dels requisits bàsics per explicar les grans dimensions aconseguides pels "dinosaures de coll llarg". Pel contrari, el Ledumahadi mostraria extremitats parcialment flexionades, tal com ho demostren certs caràcters del cúbit i del fèmur. Pel que sembla, aquesta postura flexionada de les extremitats hauria estat més o menys reeixida en el llinatge del Ledumahadi degut a que no hi ha cap retorn cap al bipedisme, de la mateixa forma que amb els Sauròpodes. Degut que el Ledumahadi és més gran que la resta dels membres de Lessemsauridae i va viure després de l'extinció massiva del trànsit Triàsic-Juràssic, les masses corporals grans-gegants d'aquests Sauropodomorfs no-Sauròpodes no es van veure afectades per aquesta crisi biòtica o es van tornar a recuperar molt ràpidament. No obstant això, els Sauropodomorfs quadrúpedes d'extremitats flexionades ja no existeixen a partir del Juràssic inferior Toarcià (183-174 M.A.), moment en que els Sauròpodes són els únics membres supervivents del clade. L'explicació d'aquesta extinció no està gaire clara, però és possible que succeís degut a que les extremitats columnars dels Sauròpodes eren més eficients que les flexionades dels seus cosins.

Diferències entre els ossos apendiculars del Ledumahadi i altres Sauropodomorfs no-Sauròpodes quadrúpedes i els dels Sauròpodes que indiquen una postura flexionada per als primers i una de columnar per als segons.
Foto: McPhee et al. (2018)/Current Biology.

Reconstrucció d'un Ledumahadi passejant per un paisatge del Juràssic inferior sud-africà i acompanyat d'un petit Teròpode.
Foto: Viktor Radermacher.

PILMATUEIA FAUNDEZI

Va ser presentat per un equip científic liderat per en Rodolfo Coria del Museu Carmes Funes (Huincul, Argentina) i que també com a membres a en Francisco Ortega de la UNED (Madrid) i a en Philip Currie de la Universitat d'Alberta (Edmonton, Canadà) en un article publicat a la revista Cretaceous Research el 29 d'agost (encara que no en vaig sentir a parlar fins aquesta setmana, quan vaig veure un tuit d'en Ortega que parlava d'una conferència de premsa d'en Coria en que presentava al dinosaure). El Pilmatueia faundezi està basat en varis exemplars consistents en peces vertebrals i catalogats com l'holotip (una vèrtebra dorsal gairebé completa), el paratip (una vèrtebra transitòria entre les sèries cervical i dorsal) i el material referit al tàxon (una vèrtebra cervical, una apòfisi espinosa dorsal, una vèrtebra caudal i un centre vertebral caudal). Les restes provenen del jaciment de Pilmatué (província de Neuquén, Argentina), que forma part de la Formació Mulichinco (Cretaci inferior Valanginià, 140-133 M.A.) i que, per tant, el converteix en el Dicreosàurid més antic dels sediments cretàcics d'Amèrica del Sud (només superat en antiguitat en aquest continent pel Brachytrachelophan, del Juràssic superior Titonià). Així doncs, el Pilmatueia faundezi mostra un continu temporal entre el Brachytrachelophan i els Dicreosàurid sud-americans del Cretaci inferior més avançat que indica que hi va haver una radiació autòctona d'aquests Sauròpodes en aquest interval temporal. El nom genèric Pilmatueia fa referència al jaciment de Pilmatué, mentre que el nom específic faundezi ho fa a en Ramón Faúndez, encarregat del Museu Municipal de Las Lajas (municipi argentí on es troba situat Pilmatué) que ha col·laborat activament amb el projecte d'excavació i investigació del dinosaure d'en Coria i col·laboradors.

Vèrtebra dorsal que consisteix l'holotip del Pilmatueia.
Foto: Coria et al. (2018)/Cretaceous Research.

El Pilmatueia es caracteritza per tenir dues fosses localitzades a la base de les apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals posteriors, apòfisis espinoses verticals a les vèrtebres caudals mitjanes i arcs neurals de les vèrtebres caudals mitjanes localitzades a la part del davant dels seus respectius centres. L'anàlisi filogenètica del Pilmatueia el recupera com un Dicreosàurid derivat que és el tàxon germà de l'Amargasaurus, del Cretaci inferior Barremià-Aptià (129-113 M.A.) de la província de Neuquén. El Pilmatueia i l'Amargasaurus comparteixen característiques òssies com una sèrie de cavitats pneumàtiques (pleurocels) localitzades al voltant del centre de les vèrtebres cervicals mitjanes i puntes estretes de les apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals mitjanes i posteriors. La descoberta del Pilmatueia també té implicacions respecte a la fauna de Sauròpodes que havia a Amèrica del Sud durant la primera part del Cretaci inferior, de la qual fins ara es tenia molt poca informació. A la Formació Mulichinco també s'han trobat restes, sense identificació taxonòmica, de Diplodòcids; i a la propera i poc més antiga Formació Bajada Colorada (on es van trobar els fòssils del Diplodòcid Leinkupal) també s'han trobat fòssils sense identificar de Dicreosàurids. Per tant, és probable que la fauna de Sauròpodes del Cretaci inferior més primerenc a Amèrica del Sud estigués formada per una associació de Dicreosàurids i Diplodòcids.

Detall (D) i interpretació gràfica (E) de les dues fosses situades a la base de les apòfisis espinoses dorsals.
Foto: Coria et al. (2018)/Cretaceous Research.

Reconstrucció d'un Pilmatueia, amb informació bàsica geogràfica, temporal i taxonòmica.
Foto: Cisiopurple.