Icnites de dinosaures a la Península Ibèrica: Sauròpodes (tercera i última part).

Tercera part de l'entrada dedicada al registre fòssil d'icnites de Sauròpodes a la Península Ibèrica (enllaços a la primera i la segona parts), on es parlarà de les petjades de colls llargs trobades als jaciments del Juràssic superior de la costa asturiana.
La majoria de les icnites de Sauròpodes trobades als penya-segats asturians consisteixen en peces aïllades que no presenten marques de la morfologia de la mà o del peu. A més, les superfícies petites i algunes vegades verticals dels jaciments no són propícies a la conservació de rastres sencers (i això sense tenir en compte les impressions que es troben en roques separades dels penya-segats). Tot i això, s'han pogut trobar alguns conjunts d'icnites mà-peu o fragments de rastres i també icnites individuals amb marques de la pell del productor, dels quals es parlarà més avall. Respecte al tipus d'icnita, s'han identificat exemplars tant de mesura ampla i mida petita (Brontopodus) com de mesura estreta i mida gran (Gigantosauropus), sent aquest últim morfotip característic d'Astúries. Aquesta combinació també es dona en els jaciments d'icnites de Sauròpodes de la contemporània Formació Morrison a l'oest nord-americà, on el Gigantosauropus és substituït pel Parabrontopodus produït probablement per Diplodòcids.

Dibuix dels tipus d'icnites de Sauròpodes identificades a Astúries.
Foto: Lockley et al. (2008)/Oryctos.

Alguns exemples d'associacions mà-peu i fragments de rastre del registre asturià es troben en un bloc de roca caigut del jaciment Acantilados de Quintuelles (terme municipal de Villaviciosa), on tant les icnites de les mans com les dels peus tenen marques dels dits, i als penya-segats de Tereñes (terme municipal de Ribadesella), on s'han trobat 16 icnites pertanyents majoritàriament als peus i de 38 cm de longitud amb l'addició d'un parell mà-peu de la part dreta del productor. En un principi es va suposar que van ser fetes per un Sauròpode de mida petita (1,52 m d'alçada, icnogènere Brontopodus), però es van reinterpretar com pertanyents a un Estegosaure (icnogènere Deltapodus) al 2007. Per tant, ens trobem davant d'un cas en que unes icnites passen de ser d'un grup de dinosaures a un altre degut a la presència, en aquest cas, de pocs trets anatòmics preservats.

Rastre de Deltapodus dels penya-segats de Tereñes atribuït originalment a un Brontopodus.
Foto: Lockley et al. (2008)/Oryctos. 

Les icnites de Sauròpodes asturianes amb presència de marques de pell tenen escates d'entre 5 i 45 mm que s'assemblen a les impressions procedents d'altres parts del cos. Entre elles hi destaquen tres exemplars procedents dels penya-segats de Villaviciosa (que formen part geològicament de la Formació Lastres, Juràssic superior Kimmeridgià) que van ser descrits l'any 2001. El primer, catalogat com JVLCI-349, té forma de mitja lluna (pel que seria la impressió d'una mà) i presenta escates hexagonals d'entre 5 i 7 mm acompanyades d'estructures allargassades que es produirien pel contacte de l'autòpode del dinosaure amb un substrat fangós que seria el predominant en l'ambient deltaic que hi hauria a la Formació Lastres en el moment de la seva sedimentació. El segon, catalogat com JVLCS-a, té forma irregular degut a que ha estat deformada per altres petjades circumdants i mostra escates poligonals d'entre 4 i 7 mm. El tercer, catalogat com JVLCS-b, té un perfil ovalat i les escates que preserva no estan tan ben conservades com en les altres dues icnites però són més grans, d'entre 20 i 25 mm. Hi ha la possibilitat de que algunes d'aquestes icnites siguin d'Estegosaures ja que en espècimens d'aquestes s'hi han trobat escates semblants.

Foto de l'icnita JVLCI-349, on es poden veure les escates a la part superior d'aquesta i les estructures allargades a la part inferior.
Foto: Lires et al. (2001)/Publicaciones del Seminario de Paleontología de Zaragoza. 

Però segurament el jaciment d'icnites de Sauròpodes més destacat a Astúries és la platja de La Griega (terme municipal de Colunga), ja que es tracta de la localitat tipus del Gigantosauropus. En aquesta platja s'hi poden observar un bloc caigut de gres amb dues icnites de dinosaures quadrúpedes conservades com a contramotlles (petjades farcides de material rocós, en aquest cas gres) i que s'han atribuït a Sauròpodes per presentar una la forma ovalada del peu dels colls llargs i l'altra la forma semilunar de la mà dels mateixos dinosaures, grans icnites arrodonides en sediments calcaris que poden arribar a fer 1,25 m (estant entre les més grans del registre icnològic de dinosaures a nivell mundial i sent, a més, els exemplars tipus del Gigantosauropus) i un rastre de 5 m amb 8 icnites més petites tant manuals com pedals (21 cm de longitud per a les mans i 43-63 cm de longitud per als peus).

Dibuix del rastre tipus del Gigantosauropus al jaciment de La Griega.
Foto: García-Ramos et al. (2008)/XXIV Jornadas de la Sociedad Española de Paleontologia.

A l'igual que el rastre de Deltapodus de Tereñes, els rastres de La Griega tenien en principi una altra identitat, amb la diferència que la seva identificació com producte d'un Sauròpode és la interpretació acceptada actualment. El Gigantosauropus va ser descrit pels paleontòlegs alemanys Mensink i Mertmann al 1984 com un icnogènere de Teròpode i va guanyar fama al ser considerades, amb uns suposats 1,35 m de diàmetre, les icnites de dinosaures més grans del món, havent-hi fins i tot una reconstrucció de la possible realització d'una icnita Gigantosauropus per part d'un Teròpode al Museu d'Història Natural de la ciutat alemanya de Dortmund. A partir dels anys 90, varis paleontòlegs van comprovar que el material a partir del qual es va diagnosticar el Gigantosauropus realment pertanyeria a Sauròpodes per la seva mida, massa gran com per haver-les produït un Teròpode, i pel seu contorn arrodonit. Al 2001, es va reinterpretar el rastre de petites icnites de La Griega com un rastre de Brontopodus a partir de la separació d'entre 20 i 40 cm que hi ha entre les impressions dels autòpodes esquerres i drets i una velocitat de pas atribuïda al productor de 2,7 km/h, corresponent a una marxa lenta pròpia d'un dinosaure quadrúpede. Aquest mateix estudi també va considerar com de Brontopodus una icnita amb un contorn suposadament tridàctil que va fer que es classifiqués en un principi, també per part de Mensink i Mertmann, dins de l'icnogènere de Teròpode Hispanosauropus, ja que la forma aparentment tridàctila és donada per un seguit d'esquerdes que transcorren per l'interior de l'icnita. La conclusió que va extreure aquest treball és que tant el Gigantosauropus com l'Hispanosauropus serien nomina nuda (nomenclatures científiques que no són vàlides perquè no s'ha pogut donar una descripció adequada del material que ha rebut aquesta etiqueta). Al 2007 hi va haver una nova anàlisi del material original del Gigantosauropus i es va considerar un nomen dubium (nomenclatura científica que no es pot considerar vàlida perquè no es pot aplicar a un material d'estudi concret, semblant a nomen nudum però utilitzat més àmpliament) degut a que no presenta cap diagnòstic major al de Sauròpode de gran mida per l'absència de caràcters propis en la morfologia dels dígits o en la heteropodia, fent que sigui un nom vàlid per aquestes icnites tipus però no per a altres fòssils que hi podrien pertànyer i que no es pugui interpretar com un tàxon sinònim d'altres icnogèneres de Sauròpodes de mesura estreta. Aquest mateix estudi va acabar de confirmar que la mida màxima de les icnites gegants de La Griega es reduia de 1,35 a 1,25 cm com a màxim.

Foto de la reconstrucció errònia del Gigantosauropus com una icnita de Teròpode al Museu d'Història Natural de Dortmund vista des de dalt (A) i des del costat dret (B).
Foto: Lockley et al. (2007)/Ichnos.

Foto de la icnita de Brontopodus, considera anteriorment com una petjada de Teròpode, de La Griega.
Foto: TripAdvisor España.