Mansourasaurus shahinae, nou Titanosaure del Cretaci superior d'Egipte.

El Cretaci superior a l'Àfrica continental (en una definició que inclou la Península Aràbiga, que llavors formava part d'aquesta massa i no d'Àsia, però que exclou Madagascar) sempre s'ha caracteritzat per donar fòssils de vertebrats terrestres, inclosos dinosaures, molt fragmentaris i que moltes vegades no permeten cap identificació taxonòmica a nivell de gènere i espècie. Tot i això, en els últims temps estan apareixent restes que permeten omplir llacunes sobre la composició faunística de l'Àfrica finicretàcica i la seva relació amb les faunes dels continents veïns. Entre aquests descobriments es troba un nou Sauròpode Titanosaure, el qual és també la darrera aportació en Paleontologia de dinosaures de la terra dels faraons.

El 29 de gener es donar conèixer, a la revista Nature Ecology and Evolution i de la mà d'un equip de paleontòlegs dirigits per en Hesham Sallam (Universitat de Mansoura, Egipte), el Mansourasaurus shahinae, un Titanosaure Lithostrotia del Cretaci superior Campanià (80 M.A.) d'Egipte. El nom genèric del Sauròpode fa referència a la Universitat de Mansoura, la qual s'ha encarregat de bona part del treball de camp i de laboratori en l'animal, mentre que el nom específic homenatja a la Mona Shahin, qui va ajudar en la creació del Centre de Paleontologia de Vertebrats de la ja mencionada universitat egípcia. El Mansourasaurus presenta l'honor d'estar representat per l'esquelet de vertebrat terrestre més complet trobat en sediments del Cretaci superior a l'Àfrica continent fins al moment. Aquest està compost per fragments del crani, els dos dentaris, tres vèrtebres cervicals i dues de dorsals (tots dos conjunts amb costelles associades), l'escàpula-coracoides, l'estèrnum, els dos húmers, un radi, un metacarpià III i els metatarsians I, III i (sense tenir tota la certesa) IV. Tots aquests ossos formarien un dinosaure de 8 i 10 m que no hauria acabat de créixer degut a que l'escàpula i el coracoies no estan fusionats encara que sí que ho estan els centres vertebrals i les apòfisis espinoses. Unes peces òssies aplanades i amb contorns irregulars de l'holotip del Mansourasaurus han estat interpretats com possibles osteoderms. Els fòssils van ser desenterrats a l'oasi de Dakhla del Desert Occidental egipci, situat geològicament a la Formació Quseir (Campanià).

Dalt-esquerra: mapa d'Egipte on es marca l'oasi de Dakhla,d'on provenen els fòssils del Mansourasaurus. Dalt-dreta: disposició de les restes òssies del dinosaure in situ. Baix: reconstrucció de l'esquelet del Mansourasaurus on es marquen amb color els ossos presents en l'holotip.
Foto: Sallam et al. (2018)/Nature Ecology and Evolution.

El Mansourasaurus es troba diagnosticat per deu alveòls dentals (per a la col·locació de les dents a l'os mandibular) al dentari, una estructura semblant a la barbeta relativament desenvolupada a la símfisi (zona més anterior del dentari), centres vertebrals de les vèrtebres cervicals anteriors i mitjanes amb un foramen al darrere de la seva cara lateral i un foramen a les costelles cervicals anteriors. El Titanosaure egipci ha estat identificat com un Lithostrotia a partir d'un estèrnum que supera en longitud a l'húmer en un 70% i un extrem distal del radi inclinat en un angle de 20º respecte de l'eix de l'os del braç. L'anàlisi filogenètica del Mansourasaurus ha revelat que els Titanosaures Lithostrotia que estan més relacionats amb ell són els Saltasàurids del Cretaci superior Campanià-Maastrichtià d'Europa i Àsia. De fet, el tàxon germà del Mansourasaurus és l'ibèric Lohuecotitan i una anàlisi paleobiogeogràfica mostra que els avantpassats del nou tàxon egipci haurien arribat a Àfrica des d'Europa. Aquest grup també es troba integrat per l'ibèric Lirainosaurus, els mongols Nemegtosaurus i Opisthocoelicaudia, el francès Ampelosaurus i el romanès Paludititan i alguns caràcters ossis que donen suport a aquesta associació, tots de l'escàpula-coracoides, són la manca d'expansió de l'escàpula i un foramen a l'àrea del coracoides en articulació amb l'escàpula. Aquest clade afro-eurasiàtic de Titanosaures Saltasàurids es troba a la vegada relacionat amb un altre format per espècies nord-americanes com l'Alamosaurus i sud-americanes com el Dreadnoughtus, la divergència entre els quals s'hauria donat fa 100 M.A., la mateixa època en que es van separar Amèrica del Sud i Àfrica.

A dalt: mapa de la Terra a finals del Cretaci on es mostren els models paleobiogeogràfics proposats pels Titanosaures Saltasàurids a partir dels 100 M.A., notant-se la divisió entre els llinatges americà i africà i la unió d'aquest últim amb l'eurasiàtic. A baix: arbre filogenètic amb eix cronològic del Cretaci on es mostren els resultats obtinguts pel Mansourasaurus i també s'indica l'època de separació entre Amèrica del Sud i Àfrica.
Foto: Sallam et al. (2018)/Nature Ecology and Evolution.

Malgrat el caràcter fragmentari i ambigu del registre fòssil de vertebrats terrestres al Cretaci superior de l'Àfrica continental, al llarg dels anys s'han formulat diverses hipòtesis referents a la paleobiogeografia de la fauna present en aquesta època i aquest territori. Mentre alguns paleontòlegs han postulat que Àfrica estaria aïllada dels continents veïns i desenvoluparia una fauna pròpia composta per relictes (és a dir, llinatges que en èpoques anteriors eren més abundants i diversos i tenien una distribució geogràfica més àmplia), altres eren partidaris de connexions faunístiques intercontinentals amb Europa després de la separació amb Amèrica del Sud. L'estreta relació filogenètica del Mansourasaurus amb un Titanosaure europeu es converteix en la primera evidència amb proves robustes d'intercanvis faunístics entre les dues ribes del Mar de Tetis a finals del Cretaci. Això també és un missatge per seguir la investigació paleontològica en el Cretaci superior africà amb l'objectiu de trobar més fòssils en un estat de conservació considerable que permetin identificar tàxons a nivell de gènere i espècie i, de retruc, confirmar o refutar més suposicions sobre el caràcters dels animals que hi van viure.

Reconstrucció d'un Mansourasaurus en una platja junt amb una bandada d'aus.
Foto: Andrew McAfee.